La democràcia popular com a instrument i com a fi de la constitució de classe.

Joan Tafalla

Als camarades i no obstant, amics d’Espai Marx

Oix, 12 de juliol de 2009

Estimats companys,

Les línies que segueixen m’han estat suggerides pel mini-debat ( no per mini, menys ric debat) que va suscitar entre nosaltres el segon punt de l’ ordre del dia de la nostra reunió del proppassat dijous 9 de juliol: valoració de la jornada de debat sobre “Democràcia i territori”, que vàrem realitzar el passat 6 de juny, les vespres de la jornada electoral europea.

Realment, som la veu que clama en el desert.

La jornada celebrada el passat 6 de juny va servir per a que aprenguéssim coses de les diverses experiències locals de democràcia popular esteses pel territori. Això sí, vàrem lamentar que a la jornada “Democràcia i territori” només hi érem vint-i-dues persones, a diferència de la primera de les jornades sobre Democràcia i socialisme ( juny de 2008), en que la presencia de rellevants intel·lectuals va atreure un públic bastant més nombrós, seixanta o setanta persones.

Vèiem que les raons d’aquesta magra assistència podien ser diverses. Potser haver posat la jornada el dia abans de les eleccions europees, quan l’atenció de tots estava centrada en una altra qüestió. Potser sigui menys atraient debatre l’experiència de treball de primera línia de foc en les “fortificacions, casamates i trinxeres de la societat civil” (Gramsci) de dues organitzacions locals (Alternativa d’Esquerres per Badia, Entesa per Sabadell), de l’expressió local barcelonina de la CUP, i d’una organització unitària de districte de l’esquerra alternativa barcelonina (Trobada de Nou Barris). Potser la nostra convocatòria no va ser tan bona com en d’altres ocassions.

Però no hi ha mal que per be no vingui: érem pocs però aquest mateix fet va permetre un debat distés, sobre experiència concreta i real. Gairebé un diàleg. Un debat si voleu, empíric, sobre pràctiques reals de democràcia estesa en el territori.

Tot fent la valoració de la mencionada jornada, reflexionàvem entre nosaltres tant sobre el rebuig a la democràcia[1] present tant en l’esquerra institucional com en l’ esquerra de l’esquerra. Reflexionàvem sobre la tendència compartida per ambdues esquerres a l’elitisme avantguardista[2]. Un elitisme una mica patètic si tenim en compte que és, precisament, l’obstacle principal amb que compta aquesta mateixa esquerra de l’esquerra o esquerra 100% per a arribar mai al poder i aconseguir ésser una elit de veritat!

No vàrem reflexionar gaire sobre l’esquerra institucional per que, per a nosaltres ja és una idea compartida que aquesta ja ha estat cooptada definitivament al seu lloc d’esquerra del règim liberal- representatiu que patim des de la anomenada transició.

No, la nostra reflexió versava sobre la difícil vida en les trinxeres on, per a seguir el símil militar gramscià, es lliura la lluita de posicions, entre el fang, la sang, la merda, la metralla i, fins i tot, el foc amic. Son símils, metàfores que poden ser traduïdes fàcilment per qualsevol des de l’ idioma militar a l’ idioma de la política.

Què lluny ens trobàvem, en la nostra reflexió, dels estats majors on brillen els uniformes nets, les botes llustroses i les medalles aconseguides en antigues batalles! Que lluny dels estats majors on els grans plans estratègics de la revolució són permanentment polits, brillen sense màcula, sempre preparats i apunt per a quelcom que no passarà mai: l’ocasió d’aplicar-los. Uns estats majors laboriosos i sempre enfeinats on els programes i les estratègies són  sotmesos perpètuament a operacions alquímiques en cerca de la puresa absoluta de la pedra filosofal, capaç de transformar la socialdemocràcia quotidiana de les masses alienades en consciencia revolucionària!

A aquests plans brillants, aquests programes perfectes, a aquestes sàvies orientacions sols els falta un petit detall per a fer-se realitat: que les masses alienades decideixin un dia sotmetre’s a aquests plans i arribin preparades i disciplinades per a la batalla final o, si més no, per a la batalla electoral. Però com desalienar a les masses alienades? Qui posarà el cascavell a aquest gat?

Com deia més amunt, prediquem en el desert. Les restes dels exèrcits de les grans batalles dels seixanta i setanta quedaren sordes per les explosions de la lluita de classes. Només s’escolten elles i els seus discursos autistes. La persistència del seu dur sacrifici militant les ha inhabilitat permanentment per a fer allò que caracteritza al revolucionari: escoltar el poble, escoltar la gent, els treballadors, tractar de comprendre com pensen i per que, precisament pensen d’aquesta manera. Les sempiternes reunions partidàries, que tant sacrifici costen, son confoses amb el sacrifici militant i revolucionari de la lluita en la societat civil: vull dir, en el territori i en l’empresa. Les sortides al carrer per a encartellar algunes parets o repartir pamflets solen confoses amb el treball militant. Quantes vegades no em sentit en una reunió de valoració que les “masses” ens han agafat els pamflets a les sis del matí en el metro amb molt bona cara o molt d’ interès, el que revelaria una determinada propensió de les masses a seguir les nostres orientacions!

En aquesta forma de fer política passa d’alguna manera com en la versió tibetana del budisme: al mode dels molinets d’oració, com més reunions es facin, com més vegades s’escoltin les proclames del general ( secretari, off course!), com mes esmenes es facin al “document” o “material”, més a prop estarem de l’esdeveniment tel·lúric, mil·lenari, escatològic que dona sentit a la vida.

Tant i fa que Lenin, arxivant el seu Què fer? de 1902, digués el 1917 que la revolució és l’assumpte dels milions de persones del poble treballador i camperol! Tant hi fa que Engels digués que la revolució és afer de la majoria. Tant hi fa que Lenin escrigués el seu pamflet contra l’enfermetat infantil del comunisme. Què hi fa que el mateix Lenin el 7 de novembre de 1917, canviés el programa agrari bolxevic pel programa agrari de les masses camperoles, quan aquestes decidiren fer la revolució sense demanar-li permís ni a Lenin ni als bolxevics! Oblidem aquest moments “oportunistes”, o “democràtics” d’Engels o de Lenin i fem allò que ells no varen pas fer: quedar-se de estancats, l’un en les previsions fallides de 1848, i l’altre en el Què fer de 1902! Com si 1871, 1905 o la guerra del 14-17 no haguessin existit mai!

Com es podrien atrevir les masses-alienades, incapacitades-en- sí-per-a-generar-altra-cosa- trade-unionisme a venir a interrompre alguna de les nostres plàcides reunions amb les seves demandes! Que no emprenyin! Estem ocupats traçant el programa o els plans de la propera revolució! Què hi fa l’atur, el malestar que senten les masses en les conurbacions capitalistes, què importa que allò que esclavitza la majoria del poble treballador siguin les hipoteques! A què reivindicar renda bàsica, treball digne o la casa per qui l’habita! Reivindicacions reformistes, socialdemòcrates, trade-unionistes! Reivindicacions prosaiques davant la poesia de la revolució, tant més poètica com més platònica e irreal sigui! Si algun cop se’ns acut de muntar un “moviment social” sota aquestes reivindicacions, ja destruirem nosaltres, amb un discurs esclaridor, les il·lusions petit-burgeses o reformistes o trade-unionistes de les minses masses que vinguin al moviment! Ja ens encarreguem de destruir-lo abans de es transformi en quelcom consistent, de masses o abans que pugui créixer lentament.

Què hi fa que les revolucions que s’han fet en el segle XX s’hagin fet amb motius tant prosaics com el pa, la terra pel qui la treballa o la pau, és dir pel dret a l’existència! Que hi fa que a cops les reivindicacions reformistes apuntalin el sistema però que, a cops, produeixin revolucions! Per què caldria perdre el nostre temps en reflexionar sobre aquesta qüestió i sobre les seves conseqüències pràctiques? Com s’atrevirà una dosi de realitat històrica, una dosi d’empirisme, una dosi de vida quotidiana, interrompre el somni de la nostra raó? Seguint l’exemple d’aquell director de diari americà, per què permetre que la veritat espatlli un bon titular?

E via dicendo.

Sobirania, democràcia, representació i delegació.

Tornem a allò del debat sobre democràcia i territori.

No parlaré gaire de les CUP. Es tracta d’un projecte polític que es proposa un objectiu legítim que jo, per la meva part, amb tots els respectes, considero errat. La independència de Catalunya no és avui ( puc afirmar que no ho ha sigut mai), un objectiu ni estratègic, ni tant sols tàctic en la via del socialisme. En d’altres pobles o països, l’alliberament nacional fou palanca que permeté iniciar processos de construcció del socialisme. No crec que sigui el cas de Catalunya, encara que aquest no és el lloc ni el moment de demostrar-ho. Aquest text té, senzillament, un altre objectiu.

A part, crec que posar la independència de Catalunya en el centre de la construcció del subjecte social i polític alternatiu, és un posar obstacle més a una tasca ja prou difícil. Ho considero uns obstacle en la mesura que és una reivindicació que hipotèticament podria interessar sols a una part del nostre poble. És una reivindicació que desconeix la composició de classe del nostre poble, que el divideix i per tant, que no aporta res en la construcció de la unitat popular a la que s’aspira. Això no m’impedeix considerar que l’ independentisme comunista és una part interessant en qualsevol procés de constitució de classe que es pugui donar a Catalunya. Com en 1936, els comunistes independentistes tenen el seu lloc, junt a d’altres comunistes, que no ho som d’independentistes, en el projecte nacional i de classe.

Demano als amics d’Espai Marx que son partidaris de la independència que no abandonin la lectura en aquest moment. Ja sabeu que jo penso d’aquesta manera i no per això ens hem deixat de llegir o escoltar mútuament.

Malgrat el que acabo d’escriure, reconec en les CUP una virtut que no té l’esquerra de l’esquerra: la paciència de saber que les cases[3] es construeixen des de baix. La paciència que suposa saber que es tracta de construir societat civil alternativa des de baix. Res no hi fa que darrerament hagi aparegut una tendència interna dins la CUP que intenta prendre una drecera i presentar candidatures a les properes eleccions autonòmiques. A tota família hi ha algun membre més impacient que els demés. És un fenomen natural. L’aspecte de les CUP que ens ensenya coses interessants a la resta de l’esquerra és la seva concepció de construir les cases des de baix.

Les CAV

Em referiré a les altres experiències: les Candidatures Alternatives del Vallès i la Trobada de Nou Barris. L’esquerra de l’esquerra sol criticar aquestes experiències pel seu caràcter limitat, local. Això no ha impedit per a que aquesta mateixa esquerra de l’esquerra entri en una cursa per a demanar als seus regidors que signin les respectives candidatures europees. No importa que aquesta actitud posi en perill la unitat local de l’esquerra, que es basa en el reconeixement de l’assemblea local com a òrgan sobirà. Allò important és, sense haver aportat ni un gram a la construcció de processos locals específics i complexos, tractar de capitalitzar-los. Poder-ne presumir davant de les demés expressions de l’esquerra de l’esquerra. Substituir de nou allò de “tot el poder per a els soviets” per “tot el poder al secretariat internacional de la IVª o la Vª”[4].

Preguntem-nos quin podria ser el paper d’unes assemblees locals d’esquerres, democràtiques, auto-organitzades, autònomes del poder i de les institucions, que servissin com a punt de convergència i coordinació dels activistes que treballen en els moviments socials, com a punt de coagulació de l’experiència individual o col·lectiva d’aquest moviments o de persones individuals que hi participen en un determinat territori. Punts de socialització en el territori, llocs o espais alliberats on començar a viure de forma diferent com a forma de fer política.

Aquestes experiències locals són possibles avui per que son controlables per part de les persones que en formen part. Per que el nivell de delegació que suposen és, per força, limitat. Junt a pràctiques sindicals de classe, junt a moviments socials reals (planes web boniques però buides de contingut real, abstenir-se!), poden ser embrions d’un procés de constitució de classe. D’un procés de constitució d’un subjecte polític alternatiu, d’un demos no capitalista, un procés necessariament llarg per a poder constituir una alternativa real ( y no autoproclamada) al capitalisme.

La generalització (sense impaciències) d’experiències locals d’aquest estil, sigui en el territori o en l’empresa, en el sector d’ensenyament o en el de la sanitat i en el transport és una tasca fosca i grisa però possible a fer. Aquesta és i serà, em temo, la tasca durant un llarg període temps. Quan dic llarg període de temps, dic llarg. Combatre l’hegemonia enemiga, construir l’hegemonia obrera, popular, democràtica, no és qüestió de cinc minuts, ni de cinc anys. No es pot saber si factors conjunturals vindran accelerar o retardar aquests procés. Lenin ens ensenyà que, a cops, les conjuntures de crisi social i política (“quan les classes dominants no poden continuar dominant com ho fan, ni les masses poden continuar vivint com viuen”) fan que els pobles aprenguin per la seva experiència en setmanes o mesos allò que han trigat a aprendre o no han aprés en anys i anys de llarga i difícil acumulació de forces.

Tornem-hi a les Candidatures Alternatives del Vallès ( o d’altres expressions similars) i al seu paper en la constitució del nou subjecte social. El seu primer gran mèrit és la seva simple existència. Una existència dura i difícil en un món gran i terrible com deia Gramsci. Existir i persistir en aquets temps no és poca cosa. Marca una tendència i una possibilitat. Si es pot fer a Badia, a Sabadell, a Ripollet, a Castellar, a Barberà… es pot fer a tota la conurbació de Barcelona o de Tarragona. Les condicions sociològiques per a el sorgiment i la generalització d’aquestes experiències son similars. Potser, a cada lloc, només hi manqui la subjectivitat.

Un aspecte essencial d’aquestes experiències no és, precisament, el seu caràcter de Candidatures, si no el seu caràcter d’assemblees territorials. Tant hi fa si tenen representació municipal o no. Allò que importa és que les gents d’esquerres s’ajunten, es posen d’acord en transformar allò que tenen davant, es reconeixen entre ells una sobirania comú i es posen a treballar. Naturalment que la representació institucional és interessant per a el projecte. Però només a condició que no coopti, que no supediti, que no condicioni el desenvolupament democràtic del projecte. Només a condició de que la representació política no liquidi la democràcia. Només a condició de que els representants ho siguin per poc temps, que cobrin sous modestos, equivalents als que cobrarien en el seu treball, que siguin revocables, que rendeixin comptes davant de l’assemblea i davant dels seus electors de forma periòdica i no cada quatre anys. Només a condició de que els representants no manin, si no, al contrari que siguin manats. Unes  condicions que l’esquerra institucional considera una bajanada i que la seva imatge especular, l’esquerra de l’esquerra considera un obstacle. En canvi, a cada cop més gent i més jove, cal dir-ho, li sembla, però, aquest és l’únic camí viable per a que la pedra de Sísif no torni a caure al fons de la vall.

Però, hi ha alternativa al capitalisme construïda des de allò local?

El que sabem és que, avui, en el nostre país no n’hi d’alternativa construïda des de dalt.

I és veritat, el capitalisme està més internacionalitzat que mai. Ja en 1848 ens deien un parell de joves barbuts: “La lluita de classe és internacional pel seu contingut i nacional per la seva forma”[5]. Tant si llavors això ja era així, o bé si era una tendència del desenvolupament social, el cert és que avui la lluita de classes es desenvolupa en marcs que superen i de molt i des de fa molt de temps l’espai local. Cal doncs, que el procés de constitució de classe tingui un abast nacional català, també espanyol i europeu. Els diversos marcs de la lluita de classe ens imposen un tipus d’organització nacional, internacional e internacionalista.

Es pot construir això des de baix, des de la localitat, des de el territori, des de el sector de la producció o dels serveis? Es pot realitzar sense un impuls sorgit d’un estat major? N’hi ha prou amb repetir, com si fora un mantra, allò de “actuar localment, pensar globalment”?[6]

Per a respondre, cal mesurar per un moment l’enemic que tenim al davant. La direcció política i la coordinació de les classes dominants s’organitza a partir de la seva hegemonia social i cultural, a partir de la imposició de les seves formes de vida. Però més enllà d’això, els estats, el partits, les organitzacions de classe de la burgesia imprimeixen a la seva acció, una direcció que, per sobre de les seves contradiccions esporàdiques o conjunturals imposa, en els moments decisius una acció única i centralitzada, capaç de concentrar la quantitat necessària de forces en el lloc oportú i de donar els cops decisius. Aquesta és al definició militar ( i política) de les victòries decisives.

Front a aquest poder, argumenten alguns, la classe revolucionària ha de copiar aquest model fort de constitució i d’organització de classe. I aquells que argumenten així tenen força raó. Sembla que al poder estatal i societari capitalista sols se li pot oposar, amb possibilitats d’èxit, una força similar.

No altra ha estat la experiència del segle XX. La URSS i el camp socialista, els partits comunistes i obrers i els moviment d’alliberament nacional foren el pitjor enemic que mai no ha tingut el capitalisme. S’afrontaren amb ell amb les seves mateixes armes: la centralització, la verticalitat, la disciplina… durant dècades el capitalisme hagué de recórrer al nazisme i al feixisme, a guerres colonials més dures i exterminadores que les del propi nazisme,  a cops d’estat i dictadures tant a Amèrica Llatina com a Àfrica i Àsia. A Europa Occidental i als USA, l’estat del benestar  vingué a posar el major mur de contenció imaginable, junt a una lluita ideològica i política sense treva, que incloïa les “verufverboten” a la RFA, el maccarthisme als USA, els tancs del general Massu situats a menys d’una setmana de Paris durant el maig del 68, el cop d’estat de Xile i la xarxa Gladio a Itàlia, disposada a donar un cop d’estat per a impedir el “factor K”: la entrada al govern del PCI.

Tot això mostra una capacitat d’actuació unitària o centralitzada per part del capitalisme i de les seves organitzacions de classe i estatals que, en el cas hipotètic de que avui hi hagués a Catalunya i a Espanya una classe constituïda com a tal, un poble organitzat i disposat al combat, les seves possibilitats de reaccionar i vèncer sobre l’estat capitalista per les vies tradicionals serien escasses o nul·les.

Imaginem per un moment una confederació d’assemblees d’esquerres, tractant de dirigir la lluita del poble treballador contra el capital, en moments decisius de la lluita de classes. No em refereixo a les dècades prèvies de lluita de posicions, d’acumulació de forces, de batalles parcials per aquesta o aquella cota, a la pacient guerra de desgast. No, em refereixo als moments decisius, a la guerra de moviments. Als moments en que cal un grau de centralització i disciplina en el seu nivell superior. Podria aquesta confederació nacional de les assemblees d’esquerres superar aquest repte? Podria fer-ho sense algun nivell de centralització, d’unificació, de disciplina?

Segurament si algú m’ha seguit fins aquí potser pensa que estic al·lucinant. Però us asseguro que no es tracta d’al·lucinació. Quan la lluita de classes arriba al seu punt àlgid cal pensar, organitzar i preparar d’aquests escenaris.

Avui això ens sembla extremadament llunyà i remot. La situació dista anys-llum de ser revolucionària, malgrat la crisi econòmica.

Avui després de la tremenda derrota soferta a nivell mundial pel comunisme al final del segle XX, i després de la derrota en transició del PCE i del PSUC, a càrrec de les classes dominants i del propi “foc amic”, estem anys lluny d’una situació d’aquest estil. Però precisament per que estem començant, tenim la immensa responsabilitat de no tornar a equivocar-nos. De no tornar a trompassar amb les mateixes pedres.

A més, les circumstancies que he mencionat no estan tant llunyanes històricament parlant:  el cop d’estat de Xile ocorregué fa sols trenta-sis anys. El maig del seixanta-vuit ocorregué fa quaranta-un, la xarxa Glàdio va funcionar a Itàlia ( i quelcom similar a França, sens dubte) fins la dissolució de la URSS i del PCI, és a dir fa uns quinze anys. Els mecanismes de control, vigilància i seguretat de l’estat capitalista han crescut des de llavors de forma exponencial. El capital no ha acabat la seva particular guerra freda o calenta.

Cal no oblidar que en la confrontació mundial de classes que es desenvolupà entre 1917 i 1989-91, el model del comunisme centralitzat va acabar perdent. Potser és una desgràcia, potser una victòria sobre el capitalisme hagués portat a donar un pas endavant en la construcció del comunisme, li hagués fet adquirir o recuperar el seu caràcter democràtic. L’absència de l’enemic imperialista exterior hagués deixat la burocràcia substituïsta sense cap argument per a defensar el seu poder. Revolucions polítiques podrien haver retornat el poder al poble en unes societats o tots els mitjans de producció eren públics. Potser la frase de Lenin “no hi ha democràcia sense socialisme, no hi ha socialisme sense democràcia” s’hagués pogut fer realitat. No ho sabem, ni ho sabrem.

El cert és que el capitalisme va vèncer. Fora per la cursa d’armaments, fora per la societat de consum, el capitalisme va vèncer la batalla. Però adduir sols aspectes externs no passa  de justificació. Alguna cosa de deficient devia tenir la idea d’imitar el capitalisme per a derrotar-lo. Potser el que va derrotar el comunisme del segle XX fora, precisament un dèficit de comunisme i no pas el seu contrari.

Tenen doncs raó aquells que desqualifiquen les expressions locals de democràcia popular com elements del procés de constitució de classe? Si argumenten allò que acabo de recordar, per suposat que si. Però els hi hem de preguntar: i vosaltres, què hi oposeu a aquestes experiències. O millor dit, vosaltres què proposeu?

Allò que sé és que estem en una fase tant llunyana de l’acumulació de forces que propicià les grans batalles de la lluita de classes internacional del segle vint, que cal començar des de gairebé zero. Benvingudes siguin les expressions locals de democràcia popular. Benvingudes siguin les assemblees locals o sectorials d’esquerres. Comencem amb modèstia, comencem des de baix. Tindrem temps de reflexionar sobre la nostra feina, tindrem temps d’aprendre de l’experiència.

Allò important és saber què cal fer i com cal fer-ho. El futur ja ens indicarà les tasques que vinguin.

Si encara esteu llegint, perdoneu el totxo.

Una abraçada fraternal

Joan

 

[1] Nota per qualsevol lector que no conegui la concepció de democràcia que fa consens (més o menys ) entre els membres d’Espai Marx: Entenem per democràcia aquell règim polític en que la sobirania resideix en el poble. Entenem per poble l’immensa majoria de la població que viu i treballa en un determinat territori, parli la llengua que parli, hagi nascut on hagi nascut, sigui quina sigui la seva identitat ètnica o cultural, sigui quin sigui el seu gènere. Tots els habitants d’un territori son ciutadans d’aquell territori. La democràcia, si ho és, emancipa tots els esclaus ( siguin a temps total o a temps parcial: esclavitud assalariada) i tots els metecs ( persones no nascudes en el territori). El poder del poble suposa que cap minoria o elit pot exercir el poder en el seu nom. Suposa que el poble, si s’estima a si mateix no es corruptible i que les elits, en canvi, per definició si que ho son. Això pressuposa que el poble està dotat de raó ( és un ésser racional) i que la justa raó s’acorda amb la natura. Això significa que el sentit comú del poble comporta una noció de justícia, de dret, que és base suficient per a que el propi poble es doti de lleis. Les lleis, per a ser-ho deuen ser promulgades pel poble. Les lleis si ho son, no serveixen per a la repressió del poble, si no que son la garantia de la seva llibertat.

Una segona accepció de la paraula democràcia, la designa com a moviment del poble per a constituir-se com a cos polític, es a dir per a emancipar-se de tota tutela o dominació. Aquesta segona accepció de democràcia comporta que l’únic tribú del poble que reconeixem com a tal sigui el propi poble.

[2] Nota per qualsevol lector que no conegui la concepció de d’avantguarda que fa consens (més o menys ) entre els membres d’Espai Marx: Avantguarda és un concepte militar que denomina les unitats i els combatents que lluiten en primera línia. Tot exèrcit necessita una avantguarda, com necessita una reraguarda, com necessita adquirir posicions en el terreny de combat, con necessita acumular forces, com necessita un estat major, com necessita establir línees de comunicació entre els seus diversos segments. Les victòries i les derrotes solen venir determinades, donant per suposat el valor i l’ànim combatiu de les tropes, com per la qualitat d’aquest estat major, per la seva capacitat de previsió, pel seu art militar. Vegis l’exemple del general del poble, Nguyen Giap. Vegis Diem Bien Phu, vegis l’ofensiva del Tet. Totes dues maniobres fruit d’una llarga, pacient i heroica acumulació de forces.

En els ambients de l’esquerra de l’esquerra se sol confondre l’avantguarda amb l’estat major, se sol teoritzar la inutilitat de la reraguarda, de les posicions adquirides i de les línies de comunicació. Per suposat se sol menysprear la tasca d’acumulació de forces. Se sol fer una caricatura patètica de la fracassada teoria del focus guerriller. El resultat és la derrota o la incapacitat per a acumular forces. L’esquerra de l’esquerra sol atribuir la seva derrota a la covardia o a la incompareixença de la tropa. Vegis l’exemple de Custer a Little Big Horn.

En l’esquerra institucional, la mateixa confusió entre avantguarda i estat major acaba produint els mateixos efectes: fruit de la confusió entre mitjans i objectius estratègics, es malgasten les forces acumulades durant decennis per part d’unes tropes d’avantguarda real, a través de lluita heroica, cota a cota, posició a posició. La confusió entre mitjans i objectius, fa perdre les posicions en la societat civil, desmoralitza tant la reraguarda com la avantguarda, fa perdre les línies de comunicació… Per aquesta via  s’arriba a la trista situació del general sense exèrcit. L’ estat major sol culpar de les derrotes a la tropa.  Els generals derrotats solen delmar les seves tropes amb l’objectiu de dissimular la seva incapacitat. Vegis l’exemple de Petain a la batalla del Marne.

Podrem criticar la democràcia atenenca per no ésser universal ( com se sap, no incloïa entre els ciutadans els esclaus, els metecs ni les dones), però no podrem criticar-li que donava el triomf als generals vencedors i destituïa i àdhuc executava els generals que havien portat l’exèrcit del poble a una derrota o que l’havien traït. El càrrec d’ estratega no era gratuït a aquells que hi aspiraven.

[3] Cases, edificis.

[4] Allò únic que caldria pregar, encara que sigui inútil, als diversos estats majors sense tropa que resten com a fòssils de les grans experiències de les revolucions de la majoria del segle XX, seria que no emprenyin massa, que no s’autoproclamin res de res, que guanyin el pa amb la suor del seu front, que se sotmetin lleialment a la sobirania de l’assemblea, que hi aportin tot allò que ells han aprés, tota la seva experiència col·lectiva, que hi aportin militants d’avantguarda per a prendre la primera línea, per netejar el territori enemic, per a batre’s en el cos a cos, en les emboscades, en la presa de les cotes més difícils. Que mostrin el valor que se’ls suposa.

Podríem demanar-los-hi que no oblidin l’experiència dramàtica de Kronsdtat.

[5] Manifest Comunista

[6] Fa uns anys, a l’època dels Forums Socials, algú va fer córrer l’expressió “glocal”. Per desgràcia els jocs de paraules no aconsegueixen mai resoldre els problemes reals.

Més debats sobre el mateix tema a: http://lallibertatdelsantics.blogspot.com/