Dignificar i reconèixer

Davant la beatificació de 522 màrtirs el passat dia 13 d’octubre a Tarragona, promoguda per la Conferència Episcopal Espanyola, l’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya considera que l’acte va tenir un caràcter polític, malgrat les paraules dels organitzadors que ho negaven, en la mesura que fou palesa una clara tergiversació de la història.

Des de la seva condició d’entitat que, a més de defensar la preservació de la memòria de les víctimes republicanes del nazisme i per tant del franquisme, té l’objectiu de vetllar per a situar-les en la història del nostre país, creu necessari formular algunes preguntes:

Les paraules del cardenal Angelo Amato al·ludint als règims dels anys 30 com a fruit d’una ideologia diabòlica, ¿es referien al règim nacionalsocialista, o bé hi incloïa també el règim de la II República? El primer d’ells, totalitari, conculcà totes les llibertats i drets, mentre que el segon fou un règim legalment instituït i dotat de tots els instruments d’un estat de dret. I en referència a la dictadura de Franco, a la qual l’església emparà sota pali i de la qual rebé tota mena de privilegis, com la qualificaria?

¿No era l’església, en boca dels cardenals Segura i Gomà, la que atiava l’odi vers el règim republicà des de la seva proclamació, a causa de la seva legislació laica, i la que clamava per unir la creu i l’espasa? Davant la llibertat de cultes contemplada a la constitució republicana, ¿no eren preclars membres de l’església qui llençaven proclames violentes contra altres creences, especialment, contra els jueus i els maçons?

¿No es va iniciar la violència amb el cop d’estat del 17 de juliol? ¿No van ser els seus protagonistes, Mola, Arias Navarro, Queipo del Llano…, els qui desencadenaren el terror als territoris conquerits, des de Ceuta i Melilla, a Sevilla, Badajoz, Màlaga…?

¿No va ser l’església, malgrat escasses excepcions, qui va donar la mà i beneir els colpistes i qui va callar, si no instigar, les accions exterminadores dels rebels? I no van ser també alguns dels seus membres els qui disparaven des d’edificis religiosos als milicians que aturaven el cop?

¿Per què s’identifica l’anticlericalisme amb el règim republicà, sent ben conegut que és un fenomen que arrenca del segle XIX i que sorgí com a reacció al poder terrenal de la institució catòlica, a la seva influència en l’adoctrinament ideològic des de l’escola, al seu posicionament en favor dels poderosos, i a la seva peculiar manera d’entendre la justícia social com a beneficència, sense oblidar la seva competència deslleial amb el treball realitzat pels interns en institucions benèfiques?

El representant del Vaticà qualificà l’església com la casa del perdó. Qui són els culpables que mereixen aquest perdó? ¿Són els més de 20.000 afusellats en acabar la guerra d’Espanya, entre ells sacerdots bascos? ¿Són els presoners que, en règim de treballs forçats, van haver de reconstruir esglésies i edificis religiosos i aixecar l’ignominiós Valle de los Caídos, al mateix temps que als derrotats se’ls afusellava, empresonava i confiscaven béns i propietats?

¿A quina estratègia responen els atacs d’alguns jerarques catòlics a la Llei de Memòria Històrica? És que només les seves víctimes tenen dret al reconeixement i dignificació? És que no el mereixen els 114.000 republicans desapareguts?

Des del rigor històric, cal admetre la gravetat de la violència desencadenada de forma incontrolada en els mesos següents al cop d’estat, però com, en qualsevol fenomen històric, cal situar-lo en el seu context, no per justificar-lo sinó per explicar-lo. L’esclat de la violència a la rereguarda contra membres de l’església i contra els seus béns es produí arran del cop d’estat per enderrocar el règim legítim de la II República, i no hagués estat possible sense una llarga nòmina de fets i fenòmens, en el marc de la dicotomia clericalisme-anticlericalisme, pròpia del nostre país. En cap cas, però, la violència anticlerical fou de caràcter institucional, com la que practicaren els colpistes i el règim dictatorial que seguí al seu triomf militar.

L’església catòlica, en la cerimònia a Tarragona, ha al·ludit al “perdó”, terme que nosaltres considerem inapropiat si no és amb la condició que, abans, es conegui la veritat amb tota la seva complexitat.

AMICAL DE MAUTHAUSEN I ALTRES CAMPS

Barcelona, 15 d’octubre de 2013

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *