El ghetto de Pedralbes, allà on la crisi no arriba

David Fernàndez

Al barri icona de la burgesia catalana, on es concentren les rendes més altes de Barcelona, CiU i PP van arrassar el 28N del 2010 amb un 81% dels vots. A propòsit de la dimensió i evolució de la crisi que va esclatar la tardor de 2007 i que encara es perllonga, el financer Warren Buffet va etzibar fa temps: “això és la guerra de classes; i l’estem guanyant nosaltres”. Similar reflexió fa reflectir Newsweek a la caiguda del mur del Berlín: “la guerra contra la pobresa ha acabat; i l’han perduda els pobres”. Segle XXI: classes, capitalisme global, crisi. Acompanyats a casa nostra d’un discurs únic que segueix dominant i imposant-se: “totes ens hem d’estrènyer”, “hem de deixar de viure per sobre de les nostres possibilitats”. Totes? No pas.

Si el poder més efectiu sempre és el que s’exerceix des de la discreció i el silenci, la vella metàfora del ‘Diagonal en amunt’ –en relació amb la distribució territorial de les classes socials- segueix sent parcialment real. Tan real com que la crisi va per barris i com que en els darrers quatre anys ni bancs, ni grans empresaris, ni grans accionistes han perdut. Tot el contrari: han continuat guanyant. Des que esclatés la crisi, els bancs han guanyat 1,8 milions d’euros a l’hora i les grans empreses 5,2 milions cada 60 minuts.

El fortí de la dreta conservadora

El districte de Sarrià-Sant Gervasi –i, en concret, els barris de Pedralbes, la Bonanova i Sarrià- són el símbol d’alt standing que distingeix el poder econòmic real que influeix, modula i modifica decisions polítiques cabdals que afecten la majoria social. Residència d’alt standing d’empresaris, gestors i dirigents polítics. Búnquer on resideixen els cognoms més habituals de les nissagues del poder econòmic català. El barri que més s’assembla a un ghetto, en paraules de Joan Subirats, director de la IGOP de la UAB: uniformitat de classe i homogeneïtat ideològica, de posició econòmica i de qualitat de vida.

Els resultats de les darreres eleccions autonòmiques són, en aquest aspecte, simptomàtiques. Alta participació –llindant el 75%- i escorada de forma desbordada cap a la dreta. Només, a Pedralbes de 6.073 electors, 4.906 ho van fer per CiU (3.265) i el PP (1.641). Si afegim el vot registrat per C’s (328 vots), les dretes van obtenir 5.234 vots, el 86% dels sufragis. Les formacions del tripartit van registrar 500 vots comptats, un 8,23% del vot registrat: el PSC va registrar només 268 vots. Similar recompte es va donar al barri de la Bonanova de Sant Gervasi: de 13.037 votants, 10.370 (79%) ho van fer per CiU, PP i C’s. Ciudadanos va recollir 710 vots, mentre les forces del tripartit a penes més del doble: 1.572 vots.

Els indicadors de renda per càpita també parlen sols i visibilitzen el mur i les fronteres de les classes socials. Segons dades oficials del 2005, els veïns de l’antic camp de Sarrià (40.306 euros), de Pedralbes (35.236) i de Palau Reial (34.909) lideren el rànking de renda familiar per càpita disponible, gastant 2,6 vegades el que gasten les zones més humils i un 80% més que la mitjana de la ciutat. A l’altra cara de la mateixa moneda, s’hi troben el Baró de Viver (7.112 euros anuals), Besòs-Mar (7.423) o Trinitat Nova (8.263).

G16: els amos i ‘senyors’ de Barcelona

Tanquen negocis a la sobretaula, impulsen i dissenyen la ciutat, alenen decisions i collen el poder polític. Representant els interessos del diner, rarament perden. Participen cada dia de la cosa pública, però des de la més estricta opacitat. I tenen nom: G-16. Les setze entitats més influents de Barcelona: Foment del Treball, la Cambra de Comerç, el Círculo Ecuestre, el Real Club de Tenis de Barcelona, el Cercle d’Economia, el FC Barcelona, el RCD Espanyol, l’Orfeó Català, el RACC, l’Ateneu Barcelonès, el Centre Excursionista de Catalunya, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (patronal del camp, dels grans propietaris), el Círculo Artístico, el Real Club de Polo de Barcelona o el Circulo del Líceo –restringit i fins fa ben poc vetant la presència de dones, inclosa Montserrat Caballé-. Es reuneixen periòdicament, amb caràcter mensual o bimensual, i lluny de llums i taquígrafs, imposen l’opció de les elits a la majoria social.

La seva existència es va conèixer arran d’un reportatge al diari econòmic ‘Expansión’ el 2008 i ‘Carrer’, la revista de la FAVB, en va fer un anàlisi profund. Autorebatejats com a “societat civil” són el lobby del diner capaç, a tall d’exemple, d’aconseguir 70.000 milions de pessetes de l’erari públic per a la reconstrucció del Liceu mentre, en les mateixes dates, l’aluminosi feia estralls a 35.000 habitatges obrers construïts amb ciment defectuós per la burgesia catalana del llinatge dels Sanahuja. Encara avui, 19 anys després, 1.000 famílies esperen solucions.

Fèlix Millet: “Som 400 i sempre som els mateixos”

Pedralbes destil·la classisme, luxe indissimulat de privilegis i seguretat privada desbocada Anatomia de classe: de la tribuna del Barça, al vermut del Turó Park, a sopar al Círculo Ecuestre –12.000 euros per ser-ne soci- per tancar negocis, després d’haver passat pel Club de Polo –20.000 euros a fons perdut per pertànyer-hi-, haver recollit els fills a la subvencionada Saint Pauls School –600 euros de quota mensual encoberta- o tornar del Reial –sempre reial- Club de Tenis. Allà hi són: i són sempre els mateixos.

Fan i desfan. Ho va reblar Fèlix Millet, quan formava part activa de l’influent G16 barceloní i era un prohom venerat de les institucions catalanes:–Clau de Barcelona (1998), la Creu de Sant Jordi (1999), guardó Senyor de Barcelona (2004) i Conciutadà que Ens Honora (2008). Son els mateixos, sí, i fan el de sempre. Amb silenci i opacitat com a premissa: “perdríem la nostra força si féssim públic els acords que es tanquen” al Circulo Ecuestre, es va sincerar el directiu Manuel Carreras el setembre de 2008.

Els mateixos 400 que habiten la mateixa torre de marfil de l’oasi català amb tastet de màfia local. Un fortí de la classe dominant, on nissagues entrecreuades i famílies acabalades, sumades a gestors i dirigents polítics

que s’hi han traslladat, conformen unes relacions endogàmiques que controlen, amb absoluta discreció i enorme influència, les rengles del país. L’1% que domina el 99%, que diria la teoria de les elits de Charles Wright Mills. Elits que es blinden sota allò anunciat per Mike Davis des de l’ecologia urbana de la por: bunquerització de videocàmeres, multiplicació d’alarmes i auge de la seguretat privada al barri que disposa de més espai públic menys utilitzat. I també del major nombre de segones portes classistes per a l’accés del personal de servei a les mansions del selecte club de l’alta burgesia. Els de sempre i són els mateixos: 20.000 persones a Catalunya que declaren ingressos superiors als 120.000 euros anuals. En una societat ben dual on el 20% dels contribuents amb més ingressos disposen ja del 47% de la renda. Contribuents a qui Mas i

Mas-Colell ja han anunciat que volen fer la vida millor, rebaixant-los els impostos.

Nostàlgia franquista

Un poder fonamentalment masculí, sovint d’adscripció espanyolista, que vindica els privilegis i beneficis del present: malgrat alguna debacle (els Sanahuja amb Sacresa, Bruno Figueres amb Habitat), els grans patrimonis han seguit guanyant i acumulant riquesa. Grans patrimonis que tampoc s’estan, entre les parets oligàrquiques del Círculo Ecuestre, de lloar el franquisme i la fidelitat i suport que li van professar. Pinyol nostàlgic amb cares conegudes i algun Godó de per mig, com denunciarà en el proper número de ‘Carrer’ el codirector Marc Andreu, que narra la presentació del llibre “La otra memoria histórica” de Miquel Mir al Círculo Ecuestre, que va acabar en obertes i indissimulades lloances al dictador.

I és que si la memòria sempre és un camp de batalla, també ho és el nomenclàtor de la ciutat. “Las casitas del barrio alto”, cantava Victor Jara. I si el Raval té el carrer Salvador Seguí, Pedralbes té la seva avinguda Pearson. En homenatge a un dels seus: F.S. Pearson, fundador del club de golf de Pedralbes i Sant Cugat, i rostre ben visible de La Canadenca de principis de segle –posteriorment FECSA-, símbol del control d’un sector energètic encara avui clar. Mètafora de lluita obrera a les portes del primer maig: la mateixa Canadenca de Pearson on es va forjar la històrica lluita que va consagrar les 8 hores de jornada laboral.

Font: Publicat a La Directa 226, l’abril de 2011

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *