El cas del Brexit: Democràcia i Sobirania a la UE?

Antoni Soy

No hem d’oblidar mai algunes qüestions importants. En primer lloc, al començament la Unió Europea (UE) era una zona amb un important èxit econòmic, però més recentment no se’n està sortint massa bé. Durant les dues últimes dècades, els resultats econòmics de la UE són pobres en comparació amb la de gairebé tots els països industrialitzats (EUA, Canadà, Austràlia o fins i tot el Regne Unit). S’han assenyalat diferents raons d’aquesta situació: la política de la UE ha tendit cap a una regulació i una interferència excessives que han donat lloc a una despesa insuficient i ineficient i a una mala assignació dels recursos; l’objectiu d’una unió cada vegada més estreta ha absorbit el temps i l’atenció de les elits d’Europa, quan haurien d’haver estat més ocupades tractant de promoure els factors que contribueixen a un creixement econòmic real; les tendències de la demografia de la UE amb un augment important, en termes absoluts i relatius, de la població d’edat avançada; la implantació de l’euro i els tipus de canvi fixos corresponents de la moneda.

En segon lloc, la Unió Europea va començar com a part de la construcció de la Guerra freda desprès de la Segona Guerra Mundial, amb els EUA aportant recursos econòmics, militars, polítics i ideològics per a construir Europa occidental enfront del bloc soviètic. Els pares fundadors de la UE volien crear un superestat europeu i tenien la intenció d’aconseguir-ho a través d’un projecte d’integració imposada per les elits europees sobre els pobles, en els quals no confiaven. De fet, no creien en la democràcia: estaven convençuts que ells sabien què era el millor per als europeus. Posteriorment, a principis dels anys 1980 les seccions més grans i més potents del capital europeu s’havien recuperat prou com per ser capaces de desenvolupar una estratègia que els permetés actuar amb relativa independència del capital dels EUA. El 1983, els directors executius de 17 de les majors empreses europees van formar la Taula Rodona Europea d’Industrialistes (ERT) amb la finalitat de generar idees i mobilitzar els governs, els parlamentaris i l’opinió pública per a la creació d’un clima de mercat més favorable a Europa per tal de revitalitzar la UE. (Òbviament, l’ERT ara és partidària de la permanència del Regne Unit a la UE). El seu èxit va ser evident quan Jacques Delors es va convertir en president de la Comissió Europea el 1985 i va promoure, en primer lloc, el “mercat únic” (eliminació de totes les barreres del mercat interior i la lliure circulació de béns, serveis i capitals a la UE), i en segon lloc, la moneda única a partir del tractat de Maastritcht.

En tercer lloc, l’extensió de l’adhesió a la UE dels països de l’Est, que venien del comunisme era probablement, i en cert sentit, una fita important. Amb aquesta extensió el mateix concepte d’Europa va canviar radicalment. Però, per desgràcia, ningú va considerar la idea que la naturalesa fonamental, el tipus d’associació europea, els objectius, les institucions de la UE hauria d’haver canviat. I una vegada que la UE es va ampliar cap a l’Est, amb països amb molt diferents antecedents culturals i polítics i nivells molt més baixos de renda per càpita, va sorgir el problema significatiu i important de la migració neta de l’est cap a l’oest de la UE. I el problema podria ser més gran si la UE pretén continuar l’ampliació cap a Sèrbia, Ucraïna i principalment Turquia amb 80 milions d’habitants.

En quart lloc, ja fa molts anys la UE va plantejar la qüestió d’implementar una moneda única (Informe Werner, Informe McDougall) però la conclusió era sempre la mateixa: són necessàries una unió fiscal i una unió política prèvies, per poder realitzar una unió monetària adequada . Les coses van canviar amb l’arribada de Delors a la presidència de la Comissió Europea a causa de que va accelerar la posada en pràctica d’una moneda única. No obstant això, molts experts han assenyalat que, finalment, l’aplicació de l’euro va ser, principalment, una decisió política. Va ser una conseqüència de les condicions en les què França podia estar d’acord amb la reunificació d’Alemanya. L’elit política francesa va pensar que l’eliminació del marc alemany mantindria l’economia alemanya al mateix nivell que la francesa i que disminuiria el estatus d’Alemanya dins d’Europa. Però ha passat justament el contrari. La combinació d’un tipus de canvi fix (l’euro) amb la capacitat d’Alemanya per mantenir els salaris i els costos baixos, ha fet augmentar la seva competitivitat i exportar productes cada vegada més competitius, el que ha creat asimetries externes entre els països europeus: una balança per compte corrent massivament i creixentment excedentària a Alemanya (i a altres països del nucli de la zona euro) i un dèficit massiu i creixent en la balança per compte corrent en els països perifèrics de la zona euro, i fins i tot a França. Així, en lloc de contenir a Alemanya, l’euro ha augmentat el seu poder dins d’Europa: només s’han de comparar els nivells de creixement i la seva estructura a Alemanya i a altres països de la zona euro abans i després de la implantació de l’euro. Això és així perquè els tipus de canvi són importants, són molt importants. D’altra banda, altres acords importants (NAFTA, entre Austràlia i Nova Zelanda) ens mostren que hi pot haver un alt grau d’integració econòmica i comercial, sense cap necessitat d’una integració monetària.

Tècnicament, des del punt de vista econòmic hi ha estudis contradictoris en relació amb les conseqüències econòmiques del Brexit. D’una banda, la posició “oficial” de l’estudi de l’OCDE (“Les conseqüències econòmiques del Brexit: una decisió fiscal”) -o des del FMI, el Tresor del Regne Unit i altres “think-tanks” privats- les conclusions són absolutament negatives, en el curt i en el llarg termini, tant per al Regne Unit com per a la resta de la UE. D’altra banda, l’estudi del Fons d’Inversió Woodford realitzat per Capital Economics (Roger Bootle) -o els Economistes pel Brexit- que conclou que el Brexit significaria guanys i pèrdues per a l’economia del Regne Unit i que, en qualsevol cas, “les perspectives econòmiques del Regne Unit són bones ja sigui dins o fora de la Unió Europea”. Alguns han especulat sobre si la UE podria imposar sancions contra el Regne Unit, com ara obstaculitzar les seves exportacions a la UE. Ara bé, tenint en compte que la UE en el seu conjunt és un exportador net de béns i serveis al Regne Unit (el Regne Unit és un importador net de béns i serveis de la resta de la UE amb un valor de més de 100.000 milions d’euros a l’any) sembla difícil imaginar que algú (tant a la Comissió Europea com als països individuals de la UE) pugui pensar en una cosa així. El Brexit, sens dubte, tindrà conseqüències econòmiques, però no són de cap manera inequívoques. Hi ha estudis contradictoris sobre les conseqüències positives o negatives, tant a curt com a llarg termini, tant per al Regne Unit com per a la Unió Europea.

D’altra banda, no és el mateix un “Grexit” (Grècia deixaria la zona euro) que un Brexit: el Regne Unit podria optar per sortir d’alguns tractats europeus. No obstant això, en el curt termini, tots els acords serien vàlids fins que s’adoptessin nous tractats. Després d’algun temps, els tractats bilaterals substituirien els tractats europeus multilaterals i mantindrien l’essència de la relació entre les dues regions econòmiques en gran part intacta. A curt termini ningú actuarà contra el Regne Unit o la “City”. A la llarga, els britànics seran lliures i sobirans de nou. La clara desavantatge per al Regne Unit, per descomptat, serà que ja no podran prendre part en les negociacions dels acords europeus. El perill real per a la UE, però, no prové del Regne Unit. Podria venir d’altres països en què també es podria demanar un referèndum. Per tant, el veritable problema d’una possible Brexit és que altres països vulguin fer el mateix.

Així que, en qualsevol cas, la qüestió principal no és econòmica, sinó essencialment política: el Tractat de Lisboa preveu la possibilitat que un país pugui sortir unilateralment de la UE (article 50), però les amenaces importants que la població britànica ha patit (i està patint ) de diferents personatges públics (entre ells el president Obama i les principals autoritats de les institucions europees i internacionals) semblen tenir la intenció de convertir aquest dret en una qüestió purament teòrica. Les institucions que han de garantir el respecte i el compliment dels tractats són les que amenacen els ciutadans i les institucions democràtiques al Regne Unit perquè volen exercir un dret que preveuen els tractats de la UE. Per tant, la UE està actuant malament en tot cas: o bé els tractats van ser concebuts i escrits malament o bé la UE està actuant malament per dificultar la seva aplicació. La credibilitat del projecte europeu està completament en dubte. Una més de les moltes promeses incomplertes per part de la UE. Una unió que ha de amenaçar els altres per tal d’aconseguir la seva cooperació no sembla tenir molt sentit en termes polítics. No hi ha objectius comuns, ni voluntat comuna, ni un marc en el qual discutir i arribar a acords sobre les diferents posicions.

Des del punt de vista de l’esquerra, hi ha moltes i bones raons clares estratègiques per al Regne Unit (o altres països) per sortir de la Unió Europea (UE). La UE no és -i no pot arribar a ser- una democràcia. De fet, proporciona un dels ecosistemes més hospitalaris del món desenvolupat per a les corporacions monopolistes rendistes, per a les elits que estan esquivant els impostos i pel crim organitzat. Té un executiu tan poderós que pot aixafar al govern esquerrà de Grècia. Un Parlament tan feble que no pot determinar efectivament les lleis o controlar el seu propi executiu. Es subordinen els drets dels treballadors als drets dels empresaris per a fer negocis lliurement. El seu banc central s’ha compromès, mitjançant conveni, a favor de la deflació i l’estancament per sobre del creixement. Es prohibeix l’ajuda estatal a les indústries amb problemes. L’austeritat, de fet, està prevista en el tractat de la UE com una obligació no negociable pels països.

I la situació és cada vegada pitjor. Els líders europeus encara no saben si deixaran que Grècia faci fallida o no; encara no tenen un pla viable per distribuir els refugiats que Alemanya va acceptar l’estiu passat, i després d’haver signat un acord, moralment qüestionable, amb Turquia per tal de retornar els refugiats, ara hi ha la possibilitat d’un col·lapse d’aquest tracte. Podem argumentar que altres països tracten als immigrants igual de malament. La diferència és que en aquests països podem reemplaçar el govern, mentre que a la UE, no podem. Després de tants anys de crisi a la zona euro, no hi ha cap projecte d’unió fiscal, no hi ha eurobons, s’està sense fons de rescat del deute, no hi ha cap possibilitat de transferències fiscals pel fet que el pressupost de la UE és econòmicament insignificant. A la UE, ningú vol admetre el fracàs de la unió econòmica i monetària. El pes dels ajustos de la crisi encara es basa totalment en els països del sud sense cap comportament mínim de suport i de solidaritat per part dels països del nord.

Amb el Brexit cal fer una elecció fonamental: recuperar la sobirania política i econòmica, o seguir vivint en un règim supranacional regit per institucions amb unes elits que no han estat elegides d’acord a les regles democràtiques i que els ciutadans no podran canviar mai, encara que cometin errors i persisteixen en fer-ho. El Brexit (encara que crec que no és molt probable, i menys després de l’atac terrorista criminal contra un diputada laborista) podria ser la possibilitat de tornar a imposar la democràcia, promoure la justícia social i subordinar les empreses a l’estat de dret. El Brexit podria desencadenar una sèrie d’esdeveniments que podrien conduir a una veritable reforma de la UE en la que els diferents països podrien sentir-se còmodes. I aquesta alternativa no hauria de ser tornar a la situació d’uns estats nacionals que competeixen entre si o que fins i tot poden odiar-se l’un a l’altre. Es tractaria de construir una Europa en la qual els estats nacionals estiguessin realment disposats a cooperar, sincera i fraternalment com a iguals, en molts nivells: comercial, econòmic, social, ambiental… Probablement, això és només un somni, una utopia. Però, com Bill Mitchell ha escrit recentment, l’actual UE i la zona euro actual són realment una distòpia.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *