Aproximació al problema de l’habitatge (1) Les causes i les conseqüències

El dret a l’habitatge i el seu reconeixement com a necessitat de primer ordre, es recull a la Declaració Universal dels Drets Humans per primera vegada al 1948. Més de cinquanta anys després, al nostre país l’habitatge continua essent un dret negat i un problema sense resoldre per a la majoria.

Resulta molt difícil realitzar una radiografia del problema de l’habitatge. Els preus pugen i pugen de tal forma que les xifres queden desfasades d’un mes per l’altre. És fàcil perdre’s en un mar de xifres, desorientar-se i no entendre l’origen del problema i les conseqüències socials que genera. Malgrat tot, les xifres son necessàries ja que ens permeten situar-nos davant el problema i fer-nos càrrec dels drames personals que hi ha al seu darrere.

La situació actual està marcada per un brutal augment dels preus, a la vegada que el sector de la immobiliari presenta xifres rècords. Mai s’ha construït tant com en els darrers quinze anys. De 1992 a 1997 el sol urbanitzat va pujar de 46.700 a 52.000 hectàrees a la regió metropolitana de Barcelona, mentre la població total no creixia. La realitat desfà aquella dita, tan repetida pels aduladors de liberalisme, de que “l’augment de l’oferta provoca la baixada dels preus”.

A l’any 2005 el Ministerio de Vivienda estimà en un 12,8% la pujada mitja del preu de l’habitatge al conjunt de l’estat. En saber-se les dades, el director general de Vivienda, Rafael Pacheco es mostrava “optimista” i les qualificava d’encotjadores. Malgrat que les previsions dels “entesos” sempre apunten cap a la moderació gradual dels preus en els propers temps, les xifres canten i els preus van acomplir al 2005 el seu vuitè any consecutiu de forts increments, arribant-se a una pujada acumulada superior al 140%. Els salaris en canvi van pujar tan sols un 34,5% en els sectors amb conveni.

Segons dades del Departament de Medi Ambient i Habitatge, a la ciutat de Barcelona, el preu mig dels habitatges va arribar al desembre de 2004 fins a uns esgarrifants 4.193 euros el metre quadrat. Així, un habitatge de 70 metres quadrats costava uns 295.500 euros, gaire bé uns 49 milions de les antigues pessetes.

Pel que fa al lloguer, la situació no és gaire més optimista. A Catalunya el lloguer és escàs, car i allunyat de les necessitats de la majoria dels ciutadans. El cost mig del lloguer a la ciutat de Barcelona, segons dades del Departament d’Estadística de l’ajuntament, s’ha situat en els 970 euros mensuals. Molt lluny del que poden pagar la majoria de les treballadores i els treballadors del nostre país.

A l’estat espanyol havia 2.894.986 habitatges buits a l’any 2001, la qual cosa representà un 14% de la totalitat del parc existent. Si es sumen les destinades a segona residència veurem que s’arriba fins el 16% del total del parc d’habitatges. Al principat, el 15% de les llars, és a dir, unes 350.000, disposa d’una segona residència en propietat i, d’aquestes, un 9,8% en té més d’una. La disposició d’una segona residència en propietat augmenta segons la classe social, des del 9% de la classe treballadora, fins al 20% en la classe mitjana propietària.

En mig d’aquest remolí de preus, els grans beneficiats han estat les immobiliàries, les constructores, els bancs i les caixes d’estalvis, que aprofitant-se de la situació augmenten els seus guanys any rere any. A l’àmbit estatal, la construcció, junt amb el turisme, és un dels sectors clau i amb més pes específic a la economia. La patronal calcula que, al 2005, el sector concentrà el 58,5% de la inversió, i més del 20% de la ocupació.

Aquesta caracterització del sector, funcionant com a veritable motor econòmic, és de vital importància per ajudar a entendre la actual situació. Dècades de polítiques liberals envers l’habitatge han fet del sector immobiliari espanyol un dels més poderosos d’Europa, fins el punt d’haver-se convertit en bona part en el responsable de l’anomenat “miracle econòmic”. Donat que una bona part de la economia descansa, directa o indirectament, en el sector immobiliari, ningú sembla disposat a plantejar la seva ordenació com a mecanisme per resoldre el problema de l’habitatge. L’eix principal de les polítiques d’habitatge desenvolupades per les administracions han estat sempre mesures que no posaven en risc els interessos del sector.

Allò que hauria de ser un dret inalienable, el dret a la llar i a una vida privada, al nostre país és una mercaderia i un bé de consum, inaccessible per a la majoria de la població. Les administracions responsables de garantir l’accés a l’habitatge, han aportat també el seu gra de sorra a l’encariment de preus. S’han dedicat a vendre’s part del sol públic a preus de mercat, en comptes de dedicar-lo a la promoció d’habitatge públic.

El difícil camí de l’accés a l’habitatge.

A l’inici del 2005 una família mitja necessitava destinar els ingressos íntegres obtinguts durant un període de 8,2 anys per poder pagar un habitatge de propietat. Aquesta taxa, supera els 7 anys del 2003 i queda molt lluny dels 4,6 anys necessaris en l’any 1996. Encara que al nostre país l’habitatge sempre ha estat un dret negat per a molts, la situació ha anat agreujant-se de tal forma en els darrers anys que el mercat ha acabat per expulsar a les rendes salarials més baixes impedint-les definitivament l’accés.

En una informació emesa pel Banco de España, amb dades referents al tercer trimestre de 2004, es declarava que la compra d’un habitatge va absorbir el 55,5% del salari mig anual. Aquest percentatge resta a més de 20 punts per sobre de la taxa del 33%, considerada com òptima per les entitats bancàries per tal de garantir el pagament de les quotes de les hipoteques i prevenir riscos de morositat. Al principat un 14% de la població declara que arriba a finals de mes amb moltes dificultats i per a un 20% de la població les despeses del seu habitatge li suposen un gran esforç econòmic.(1)

Els que aconsegueixen accedir a un habitatge ho fan a costa de realitzar un gran esforç econòmic en forma de préstecs a 20 o 30 anys, que els condicionarà el futur i els limita el consum de la resta de bens a curt termini. S’ha arribat a uns nivells d’endeutament que una pujada important dels tipus dels interessos en els propers anys podria deixar al límit de la pobresa a prop de la meitat de la població catalana. Tot això es produeix al mig d’una situació marcada pel retall dels drets socials i laborals, aconseguits com fruit de les laborioses lluites mantingudes pel moviment obrer. La flexibilitat laboral, l’augment de la temporalitat, la subcontractació o la ampliació de les jornades de treball pesen com una llosa sobre aquells que han de veure’s lligats a una hipoteca durant una bona part de les seves vides.

El lloguer

El lloguer, amb les seves diferents modalitats, ha estat la norma que de manera generalitzada han fet servir la majoria dels països europeus per tal de garantir el dret a l’habitatge Un dels trets diferencials de l’estat espanyol respecte a la major part dels països de la Unió Europea ha estat les fórmules cercades per tal d’assegurar l’accés a l’habitatge, principalment de les classes més desfavorides. Malgrat que les tendències en la darrera dècada, degut al domini de les polítiques neoliberals que tracten de desmantellar l’anomenat Estat del Benestar, en el conjunt de la Unió Europea 39 de cada 100 habitatges són de lloguer. Al principat en canvi el parc d’habitatges de lloguer de propietat pública suposava tan sols un 2% de la totalitat dels habitatges en l’any 2001 mentre que la totalitat dels habitatges de lloguer representaven un 16,5% (2).

Sovint s’ha apuntat cap a causes de tipus cultural per tal de donar una explicació a aquest fenomen. Els ciutadans dels països del sud d’Europa preferirien viure en habitatges de propietat i per tant, el lloguer no està ben vist i no es contempla com a fórmula per resoldre el problema d’accés a l’habitatge per la majoria de la població. Aquesta mentida repetida fins a la sacietat pel sistema ha calat de tal forma que pocs son els que s’han atrevit a posar-la en dubte.

En realitat, les formes de tinença dels habitatges són el resultat de les polítiques aplicades. La anomalia de l’estat espanyol és fruit de quaranta anys de dictadura franquista i de la seva prolongació fins als nostres dies. L’habitatge, no ha estat mai un dret garantit pels poders públics, sinó que ha tingut la consideració de bé immoble, de mercaderia. En el següent quadre podem veure la evolució del parc d’habitatges de lloguer i es pot comprovar que formes d’accés a l’habitatge no han estat estàtiques, sinó que s’han modificant com a conseqüència de les polítiques desenvolupades.

Evolució del parc d’habitatges de lloguer a Catalunya (%)

A la major part dels països europeus el lloguer social ha estat una solució als problemes d’habitatge. La fórmula es va anar consolidant a partir de l’any 1945 en el marc de l’anomenat “Estat del Benestar”. Les línies no van estar homogènies en tots els països, així en Alemanya, França i Dinamarca, la promoció la van dur a terme un conjunt variat d’entitats sense ànim de lucre i a altres països com la Gran Bretanya o els Països Baixos, el protagonisme va corre a càrrec dels municipis. Van aconseguir que, d’una forma o d’un altre, estès assegurat l’accés a l’habitatge per les famílies amb rendes més baixes.

A l’estat espanyol el franquisme, iniciava a final dels anys 50 un important desenvolupament industrial i apostava per la propietat amb una construcció massiva d’habitatges en la majoria de les grans connurbacions. S’afavoria a una gran quantitat de promotors, constructors i altres empreses relacionades amb el sector, sense comptar a la llarga llista de col·laboradors i còmplices que van amassar immenses fortunes. La emigració, tan sols en el període 1961-1970 van emigrar gaire bé vuit milions de treballadors i treballadores, va crear la demanda necessària.

La dictadura intentava aconseguir a la vegada un benefici polític molt important: domesticar i amansar a milions de treballadores i treballadors. La lluita política i sindical es convertia en un acte heroic arriscant-se a l’acomiadament que suposava el risc de perdre l’habitatge per no poder pagar els terminis de les hipoteques que els lligaven als bancs de per vida.

La “Ley de Arrendamientos Urbanos (LAU)” de 1964, tracta de regular el lloguer privat a partir de mesures molt proteccionistes envers els llogaters. Congela els preus, imposa la prorroga forçosa dels contractes i la subrogació envers la descendència dels llogaters. La seva aplicació en moments de forta infracció va provocar que el mercat de lloguer privat acabés per enfonsar-se.

Els propietaris pressionaran per canviar la llei. Vint anys després amb l’aprovació del Decret 2/1985, conegut com a “Decret Boyer”, s’introduiran les mesures de caire liberal que venien demandant. El Decret elimina la intervenció pública sobre els contractes, que passen a tenir el mateix rang que qualsevol contracte mercantil i posa els mecanismes per actualitzar els preus, no sols dels nous contractes, sinó també dels antics. La llei 29/1992 d’Arrendament Urbans, acaba de liberalitzar totalment el sector.

Les polítiques d’habitatge

A la majoria dels països de la Unió Europea les polítiques d’habitatge han estat per un costat, un instrument regulador del mercat alhora que funcionaven com element de redistribució de rendes i un mecanisme corrector de les oscil·lacions que, de forma cíclica, es produeixen en el sector de la construcció.

A l’estat espanyol en canvi, han tingut un caràcter merament de instrumental, principalment anticíclic. Quan el sector de la construcció anava bé, les inversions de les administracions en habitatge es minimitzen, ressorgint quan el sector començava a mostrar símptomes de feblesa o quan els problemes socials derivats de la manca de control començaven a ser molt greus. No hi han hagut polítiques d’habitatge, enteses com ajudes públiques destinades a garantir l’accés de la majoria a un habitatge digne.

En els darrers vint anys s’ha potenciat una política de fixació dels tipus d’interès pels préstecs hipotecaris dels habitatges protegits, com a instrument d’intervenció pública per tal de facilitat l’accés als habitatges. Ha primat una intervenció indirecta, en forma d’ajudes als compradors i als promotors, que continua potenciant la compra per sobra del lloguer i la promoció privada envers la intervenció pública. El despropòsit és tal, que l’actual marc legal en matèria d’habitatge exclou a les persones amb menys recursos econòmics, i que per tant tenen més dificultats alhora de poder accedir a un habitatge. La llei estableix que per poder accedir a un habitatge protegit cal acreditar un mínim de 1,5 vegades el salari mínim. Els que no arriben són condemnats a l’infra- habitatge.

La desproporció entre preus i rendes ha crescut de tal forma que el problema de l’accés a l’habitatge ha passat a formar part no tan sols dels col·lectius denominats “insolvents” sinó que afecta a amplies capes de les capes mitges de la població. Davant aquest fet, i de la possible rendibilitat política que el mateix problema comporta, sembla que l’habitatge ha tornat a les agendes dels responsables polítics en els darrers anys, almenys sobre el paper.

Les polítiques públiques van confiar que la baixada dels tipus d’interès permetria, per si sol, que molta gent pugues accedir a un habitatge de compra. Tot i que van baixar els interessos, alhora s’ha produït un brutal augment de preus que ha portat com a conseqüència que amplis sectors de la població quedin fora del mercat immobiliari.

Les conseqüències

Darrera de la fredor de les dades, hi ha una realitat en forma de persones que pateixen directa o indirectament la negació del dret a l’habitatge. Són les conseqüències, sovint silenciades pels mitjans de comunicació, del problema del problema de l’habitatge al nostre país.

Expulsió del centre a la perifèria

Les principals ciutats de la corona metropolitana, amb Barcelona al capdavant, han anat perden població com a conseqüència de les dificultats d’accés als habitatges. Milers de persones són obligades a migrar cap a àrees cada vegada més perifèriques i allunyades del centre de la zona metropolitana, augmentant en molts casos les distàncies entre treball i residència.

La ciutat de Barcelona ha perdut un quart de milió de persones des de l’any 1981, que va arribar a tenir 1.752.627 habitants. Segons xifres del propi ajuntament (veure quadre núm. 3) en l’any 2003 van emigrar de la ciutat 61.307 persones, de les quals més del 50% eren joves d’entre 19 i 35 anys. Es produeix un fenomen curiós; per un costat són expulsats una mitjana 40.000 persones/any per no poder accedir a un habitatge, principalment joves. Per altra, continua rebent població, al costat de 25.000 persones/any, que s’han d’amuntegar en habitatges sense les mínimes condicions d’habitabilitat (infra- habitatge) a les zones més degradades de la ciutat.

Malgrat que la responsabilitat en matèria d’habitatge està en mans del soci, teòricament, més progressista del govern municipal, Iniciativa per Catalunya, les polítiques desenvolupades no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Esdeveniments com ara el Fòrum de les Cultures celebrat al 2004, a part de servir com a coartada per legitimar operacions immobiliàries i urbanístiques més que dubtoses, no es van aprofitar per millorar mínimament la situació dels problemes de l’habitatge a la ciutat. La promoció pública d’habitatges de lloguer per a joves, iniciativa estrella del Patronat Municipal de l’Habitatge, no és més que una operació de màrqueting que no resolt cap problema.

El govern municipal ha apostat per un model de ciutat “guapa”, atractiva pels inversors estrangers i els turistes, com una mena de marca registrada. Aquest fet, que necessita d’ordenances com la tant controvertida del civisme, provoca importants problemes d’exclusió social a les anomenades zones urbanes en transformació (barris com Ciutat Vella o Poble Nou). L’anomenat mòbbing immobiliari està obligant a abandonar la seva llar a molts llogaters. Son pressionats pels propietaris, que sense cap tipus d’escrúpols fan servir tot tipus de mètodes mafiosos per poder fer-los fora, rehabilitar l’habitatge i tornar a llogar-lo a preus “de mercat” a llogaters amb més recursos o per dies o setmanes a turistes que cerquen Barcelona com a destí.

Aparició de noves formes d’infrahabitatge, barraquisme i sobreocupació

L’habitatge és un dels indicadors més importants de les situacions de desigualtat social, donat que és la capacitat econòmica de les persones la que determina les seves possibilitats d’accés.

Conseqüència de la situació de l’habitatge a Catalunya són l’aparició de noves formes d’infrahabitatge en aquest principi del segle XXI. L’infrahabitatge i un nou tipus de barraquisme són fenòmens que recorden èpoques passades que semblaven superades oficialment o que normalment es troben associats a “altres realitats”, més a prop de les grans ciutats dels països de l’anomenat tercer mon ( faveles de Río, autoconstrucció, les pobles de Santiago de Xile, o els ranxos de Caracas). A les nostres ciutats hi ha una realitat, sovint silenciada pels mitjans de comunicació, de noves formes d’exclusió i barraquisme.

Als nuclis històrics de les ciutats, s’ha anat produint un procés de filtració i de substitució social en quan a l’accés i la ocupació dels habitatges en els darrers deu anys. Una part de famílies treballadores que hi vivien han pogut accedir a un habitatge nou o més gran, normalment fora del barri, deixant el seu per que pugui ser ocupat per una família de menor renda. Aquest procés ha estat en la agenda de moltes polítiques d’habitatges.

Les administracions confien en que la construcció d’habitatges per les classes mitges, l’anomenada “demanda solvent”, provoqui un procés d’abandonament dels habitatges en pitjors condicions, que a la vegada seran ocupats per classes més baixes que d’aquesta forma poden accedir a un habitatge. Aquesta forma de “política” d’habitatge, identificada amb el liberalisme polític més salvatge però sovint practicada per molts ajuntaments anomenats progressistes i d’esquerres, ha estat la principal forma d’accés a l’habitatge per la majoria dels immigrants en el nostre país en els darrers quinze anys.

Els desnonats i els sense sostre

Es calcula que cada dia es fan uns 8 desnonaments, per manca de pagament de les mensualitats dels habitatges de lloguer, a l’àrea metropolitana de Barcelona. Això significa que unes 3.000 famílies han de deixar els seus habitatges i queden al carrer cada any per manca de recursos econòmics. Un altre fenomen que es produeix sovint és l’assajament immobiliari. El pateixen molts llogaters sense recursos, principalment gen gran amb contractes de lloguer indefinits, que reben tot tipus de pressions per part dels propietaris dels edificis per tal de que abandonin els pisos on viuen i poder especular, es a dir augmentar la seva taxa de beneficis, impunement.

Als nivells més baixos de la piràmide immobiliària es troben els sectors amb menys recursos que es veuen abocats a acudir a un mercat de pisos sense les mínimes condicions d’habitabilitat o abandonats. Pensions il·legals, clavegueres, lliteres de tres pisos, “llits calents” –ocupació d’un mateix catre per diferents llogaters- o terrats i patis interiors habilitats com a habitatges formen part d’aquesta realitat.

I finalment, a l’últim graó es troben els anomenats “sense sostre”, exclosos entre els exclosos  sobreviuen a les ciutats abandonats a la seva sort. L’elevat nombre de desnonaments ha fet que el seu nombre hagi augment considerablement en els darrers anys.

Els rostres d@ls afect@ts; les dones, @ls joves i la gent gran.

El col·lectiu jove és un dels més afectats per la precarietat envers l’accés a l’habitatge, al no poder emancipar-se i desenvolupar-se mantenint la dependència familiar. Segons un estudi sobre la joventut realitzat al 2004 per la Fundació Jaume Bofill, a Catalunya tan sols el 15% dels joves entre 18 i 24 anys havien abandonat la llar d’origen per constituir-ne una de nova. La proporció, que augmentava amb l’edat, es situava en el 45% entre els joves entre 25 i 29 anys i arribava al 77% entre els que tenen de 30 a 34 anys (veure quadre següent).

Joves que han constituït una nova llar
Edat Percentatge
18-24 anys 14,80%
25-29 anys 44,90%
30-34 anys 70,90%
TOTAL joves 41,90%

Font: Els habitatges de la població catalana Panel De Desigualtats Socials a Catalunya (PaD).

El 22 de novembre de 2002, el Patronat Municipal de d’Habitatge de Barcelona va realitzar el sorteig dels 2.000 habitatges de lloguer per a joves promoguts per l’ajuntament, es van presentar fins a 20.000 sol·licituds, es a dir deu vegades més que habitatges sortejats. Aquestes xifres donen idea de la necessitat d’habitatges no satisfet, dels joves a les nostres ciutats.

BIBLIOGRAFIA.

1.      Informes de conjuntura econòmica. Caixa de Catalunya. (novembre 2004).

2.      Els habitatges de la població catalana. Panels de Desigualtat Social a Catalunya (PaD) – Fundació Jaume Bofill. (2001-2002)

3.      Moviments demogràfics. Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona.

4.      Síntesis del estudio de mercado de vivienda nueva en 2004. Sociedad de Tasación SA.

5.      Barcelona versus 2004. Miquel Aramburu (desembre 2000)

6.      La pobresa a Catalunya. Pobresa monetària i privació a Catalunya a principis del segle XXI. (Fundació Un Sol Mon i Fundació Jaume Bofill)

7.      La política d’habitatge en una perspectiva europea comprada”. Carme Trilla, Col·lecció Estudi Socials, núm. 9, Fundació “La Caixa”

8.      El problema de la vivienda en Euskal Herria Sur. Justo de la Cueva. (2001)

9.      Notas para un debate. El acceso a la vivienda: un derecho negado. Nekane Jurado. (maig 2001)

10. Preus d’oferta d’habitatges a la ciutat de Barcelona. Departament d’Estadística de l’ajuntament de Barcelona.

11. Vivienda, derecho constitucional y libre mercado. VVAA. Boletín CF+S núm. 29/30. Ciudades para un Futuro más Fostenible. Instituto Juan de Herrera. (Juny 2005)

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *