Reflexions desprès d’una estada a Palestina

9


1. EL NOM. De bon principi aclareixo que amb el nom de Palestina em voldria referir sempre a tota una regió, no gaire definida, que ha estat escenari de fets que una part gran de la Humanitat consideren importants: la terra a la que va anar Moisès des de Egipte, però també on va viure i morir Jesucrist, l’ascensió temporal al cel de Mahoma (tan discutible com alguns fets narrats sobre Moisès i sobre Jesucrist). .. Abans l’imperi romà i posteriorment la invasió musulmana (molt poc després de Mahoma), les Creuades europees, la invasió i presència otomanes, el mandat anglès ….

Cal dir que amb aquest nom (Palestina) designaven també els mateixos jueus, en bonics cartells publicitaris no masses anys abans de constituir el nou estat, el lloc on demanaven que emigrèssin els jueus de tot arreu.

I no vull renunciar a somiar (un somni no irrealitzable del tot, encara que cada cop més difícil), que podria arribar a ser el nom d’un únic estat laic, amb presència i militància musulmana, jueva, cristiana … (i budista i atea …).

A més, un bell nom ( “… el teu nom, Palestina”, que repetia Lluis Llach a la seva cançó) que no hauria de molestar a ningú pel seu origen.

En canvi el nom Israel està molt més escorat cap una religió: procedeix d’un passatge bíblic, per donar sobrenom al patriarca Jacob, pare de les dotze tribus. El curiós origen d’aquest sobrenom i el seu sorprenent significat el podèu llegir al Gènesis, el primer llibre de la Bíblia (Génesis, 32 : 28-30).


2. ANTI-SEMITISME? Es inevitable començar per la justificació de que no soc “antisemita”, encara que és una justificació tan absurda com la que hem de fer els catalans quan diem que no ens agrada la “España eterna”.

En primer lloc tan semites (Sem, Cam i Jafet, fills de Noé) són els jueus com els àrabs. I tan semites són l’àrab com l’hebreu, dues llengües molt similars encara que les escriguin amb caracters molt diferents (quasi bé com els serbis i els croats escriuen el serbocroat de formes diferents).

Es molt cert que els jueus han patit un sagnant racisme històric, que no es pot justificar ni oblidar. Una actitud de la que no he conegut gaires defensors (algun sí), però que ha existit i que existeix encara. Però un racisme que molts jueus voldrien separar del racisme en general, que en ple segle XX un europeu cristià va aconseguir portar als més abjectes límits.

Especialment perillosa ès la idea de que un jueu ès sempre un ric explotador. (Una part d’ells mateixos, que evidentment tè un domini de molts mitjans de comunciació, van volguer-lo desmentir en el musical El violinista en el tejado, i dintre d’ell amb la cançó Si yo fuera rico …). I molts homes i dones crítics amb el capitalisme han estat d’origen jueu (Marx ,Trotsky, Rosa Luxemburg …)

Però tan racisme ha estat el que han patit els jueus (els progroms, molts gettos, l’holocaust), com els que han patit els gitanos (un altre poble fonamentalment semblant, encara que procedeixi d’altre lloc, però amb característiques ètniques més definides, i que com els jueus han vist convertit en insult el nom del seu poble).

I evidentment tan racisme és el patit per ells com pels àrabs immigrants d’Europa, els africans arrancats del seu continent, els amerindis de les dues Amèriques, els natius sud-africans …


3. L’HOLOCAUST. El genocidi jueu a l’Alemanya nazi – que ara amb raó prefereixen denominar shoá (catàstrofe, en hebreu, per treure-li el carácter de sacrifici ritual) va servir, de carambola, per consolidar l’ existència de l’estat d’Israel.

El 1945 es donen a conèixer els camps d’extermini, i el 1948 s’autoproclama l’estat d’Israel, amb una actitud comprensiva de les Nacions Unides, que no ha tingut Israel davant de les seves posteriors Resolucions.

Visitant el Museu de l’Holocaust de Jerusalem (magnífic museu, tècnicament parlant, que ara ha rebut el premi Príncep d’Astúries), un podria arribar a la conclusió de que el moviment feixista, dintre del qual estava inclòs el nazisme, ha consistit fonamentalment en la persecució i matança de jueus. Ni una paraula sobre Itàlia, ni sobre Espanya, ni sobre Portugal …Ni sobre Grècia, Argentina, Xile …

Es cert que cap d’aquests països va fer ni remotament cap masacre jueva, i que la matèria del museu són precisament aquestes masacres. Però algú pot sortir amb la idea de que el feixisme vol dir matar jueus. … I com que Netanyahu, Sharon i altres mandataris israelians, no han matat, ni mataran mai, un jueu, els hi sembla aberrant que ningú – encara que sigui amb la boca petita – els acusi en alguns moments de feixistes.


4. ELS GOVERNS ISRAELIANS. He parlat de dos caps de govern israelians: els primers que se m’han ocorregut. Però no és casual que hagi parlat de dos polítics de la dreta nacionalista. En canvi – cosa que pocs semblen recordar – els primers mandataris del nou estat d’Israel (començant per David Ben Gurion, per Golda Meir, i acabant per la primera època de Simón Peres) eren socialistes.

Cal dir que en alguns moments es van fer esforços importants de negociar el conflicte, i que en el seu fracàs van tenir responsabilitat també els paisos àrabs, que des del primer moment van hostigar l’autoproclamat estat d’Israel, i van desconfiar de qualsevol negociació.

Però jo penso que per tenir èxit qualsevol negociació, havia d’anar més enllà d’acords parcials sobre la posició dels àrabs dintre de l’estat d’Israel, i que aquest estat necessita uns plantejaments fonamentalment diferents.

Uns plantejaments que de cap manera hauria de suposar l’expulsió de jueus (potser sí la d’aquests joves ciutadans israelians de dubtosa procedència jueva, que ara venen d’Europa, enyorant a Hitler (!)). I sobre tot que reconegués amb plens drets els àrabs que viuen actualment dintre d’aquell estat, i també dels refugiats que malviuen a camps de refugiats als estats veïns.

La questió social – que qualsevol socialista hauria de considerar la questió bàsica – a Israel hauria de començar pels àrabs.

Però malgrat la bona voluntat de molts jueus d’aquella època tenia un marc incorrecte: el sionisme


5. EL SIONISME. El mot “sionisme” ha patit com molts altres (comunista, feixista, burgès …) la conversió d’un tecnicisme en un insult (evidentment per a determinades persones). Però això és sempre perillós, perquè dificulta parlar del tema, i porta a ser només enemic (o defensor) del terme.

En el sionisme cal saber el seu origen remot, que no és gens rar: la reunificació en un sol lloc dels milions de persones que tenen una consciència nacional jueva, i unes costums i rituals familiars determinats. Aquest lloc per a molts hauria de ser la zona que rodeja el mont Sion a Jerusalem, però el lloc de reunificació per d’altres no semblava una cosa fonamental, perquè coneixien que en aquest parèntesi de molts segles des de la destrucció del temple i la diàspora de la majoria dels jueus, havien passat moltes coses i s’havia repoblat amb persones molt diferents.

L’expressió, referida a Palestina i als jueus, que es va anar fent popular durant el segle XIX: “una terrra sense poble per un poble sense terra” cada vegada sembla menys certa. A menys que només es consideri població als habitants de les grans ciutats, o els que registren impostos grans.

Això va contribuir a que durant el segle XIX comencessin a emigrar – el verb és exactament emigrar – a Palestina molts jueus

El terme Sion fins i tot ha estat utilitzat per les esglésies cristianes com a símbol de l’església (única?) de Crist. Tant al oratori el Messies de Haendel (en anglès) com en la missa de Rèquiem de Mozart (en llatí) he detectat aquesta paraula.


6. EMIGRACIÓ I SIONISME. Però la raó de que molts estem contra el “sionisme” no és de cap manera els simbolismes del terme Sión, ni la emigració de jueus a Palestina. Com de cap manera podem estar en contra de l’emigració de marroquins al al –Andalus actual.

El veritable problema és que el “sionisme” va més enllà de l’emigració. Jo diria pel que he llegit del que es considera el llibre fundacional del moviment (“L’Estat jueu”, publicat per Theodor Herzl, el 1895, i que vull llegir totalment amb atenció) està en contra d’una simple emigració, que ja es venia produint des de fèia vàries dècades.

Traumatitzat pel cas Dreyfus (que Emile Zola va popularitzar en el seu Je acuse al diari L’Aurore, i que era un cas d’odi als jueus molt típic de la dreta francesa del moment), va escriure febrilment un llibre no per juntar els jueus del

món, sinó per fer un “estat jueu”.

El mateix nom del llibre em sembla increïble. ¿Podríen acceptar – fins i tot els partidaris de la canonització de Isabel la Católica – que defenséssim ara un “estat catòlic”, malgrat ells ho haguèssin intentat amb la expulsió dels “infidels” i la creació d’una Inquisició autóctona, i segles desprès l’haguès intentat el general Franco amb el seu nacional-catolicisme?.


Es possible que el trauma dels jueus davant de la irracionalitat d’uns i de l’enveja d’altres, els converteixi fàcilment en paranoics. Herzl deia que on estiguin dos jueus junts hi haurà antisemitisme. Però aquesta possibilitat es dona també on hi hagin dues famílies immigrants que progressin, perquè crec que l’enveja està en l’arrel de molta xenofobía, que s’acaba convertint en racisme.

Però ells consideren que la persecució anirà sempre contra els jueus. Crec que en realitat és una manifestació de nacionalisme exacerbat,. Els que el pateixen sempre es consideren una gent millor, i pensen que seran inevitablement producte d’hostigament (“Som els millors, som els millors … cantaven irònicament en una obra d’Espriu …’, amb evident referència als propis catalans.

I els menyspreats gallecs són considerats el súmmum de virtuts de la Humanitat per Alfonso Castelao, fundador del gallegisme i a qui admiro en molts aspectes – per ser jo de procedència gallega – però no en aquesta sobrevaloració dels seus paisans.


7. LA RELIGIÓ. Es cert que Israel no és un estat on només hi hagi la religió jueva. Sería difícil: la població durant l’imperi otomà – i també abans d’ell – era majoritàriament musulmana, i en algunes zones majoritàriament cristiana (sense deixar de ser àrab).

En una visita actual es nota tant com la religio jueva la presència de les religions musulmana i cristiana.

Per una banda un veu els qui recen al Mur de les Lamentacions i consulten els llibres antics de la biblioteca situada al costat. Un nota – especialment quan està en barris majoritàriament jueus – el cumpliment de la festa en dissabte (el “sabat”) …

Però per altra banda és cert que un també sent, dormint al barri àrab de Jerusalem el muetzí fer les oracions durant el dia i durant la nit (especialment durant la nit!). Es cert també que a la explanada de les mesquites tanquen a unes hores del dia perquè els creients de l’islam puguin fer les seves oracions.

Fins i tot és cert que no vaig tenir ocassió d’entrar a cap sinagoga, encara que jo crec que el jueu en general no és especialment religiós. Un jueu que vaig conèixer aquí quan era jove em va confessar que per ell el Messies era Ben Gurion i que anava a la sinagoga només com lloc de trobada amb altres jueus.

Si heu llegit La muntanya màgica de Thomas Man, recordareu que un dels personatges es un jesuïta jueu (!), un profund reaccionari que no sembla especialment religiós, ni de la Tora ni de l’Evangeli, cosa gens contradictòria.

En aquest sentit Israel no em va semblar un estat religiós. A la emmurallada ciutat vella de Jerusalem (lloc únic que no us havíeu de morir sense veure), està la Via Dolorosa, amb les 14 estacions del Via Crucis, per on alguns segueixen portant una simbòlica creu a la esquena, i acaba en l’esglèsia del Sant Sepulcre. Però al costat estareu al mur de les lamentacions, i al costat, seguint una rampa, entrareu a l’explanada de les mesquites … Tot conviu i s’entrellaça curiosament, separat pels corresponents check-points militars (que no sòn els pitjors chek points que he vist allà…)

Es molt corrent veure jueus “ortodoxos” amb la seva vestimenta i pentinats especials (no sempre els mateixos, doncs hi ha moltes grups). Fins i tot amb els governs de coalició (típics per la fragmentació del sistema electoral de l’estat), no són necessàriament els més antiàrabs. El sionisme ha estat vist per molts d’ells com un plantejament no religiós, incompatible amb l’esperança d’un Messies.

I al proletar barri jueu antic de Jerusalem (Mea Sharim), ple de botiguetes i vianants ortodoxes, i ple de cartells i pancartes, no falten les que són durament contràries al sionisme


8 – LA LLENGUA. Possiblement la llengua té cada cop més importància a tot arreu, en comparació amb la religió, com element definidor de la nacionalitat.

Es cert que sobre el paper, l’àrab ès tan llengua oficial a l’estat d’Israel com l’hebreu. Es cert també que a quasi tots els carrers i cruilles de carretera, podeu llegir les inscripcions en hebreu, en àrab i en anglès (o potser millor en caracters hebreus, en caracters àrabs i en caracters llatins)

Però quan aneu a un bar o a un lloc públic, en els cartells predomina aclapadorament l’hebreu. I fins i tot la presència de l’anglès no ès molt gran, de manera que m’he vist amb un problema per interpretar els tickets que m’anaven donant quan pagava amb tarjeta de crèdit (encara que el canvi de shekels a euros ha estat escrupulosament respectat).

L’anglès em va semblar quasi més parlat com segona llengua pels àrabs que pels jueus, malgrat tractar-se moltes vegades de camperols. Es cert que el mandat anglès va durar 30 anys. Però penso que sobre tot la veuen més com llengua internacional.. Com els resistents de Soweto a Sudàfrica simpatitzaven más amb l’anglès, en relació al afrikaans.que els hi volien imposar com segona llengua.

Es possible que a la hegemonia de la llengua impossada pel colonitzador se sumi la visible superioritat de classe social d’aquest.

Als territoris dependents (més o menys) de l’Autoritat Nacional Palestina l’àrab en canvi ès molt més present. He de dir, de tots modos, que el tema de la llengua ès un dels molts que no m’ha quedat encara prou clar. Potser la interferència amb les llengues d’Espanya em produeix distorsions.



9. VIOLÈNCIA I PATERNALISME

Abans d’anar-hi he sentit moltes preguntes sobre la seguretat. Es cert que aquella zona sempre surt als noticiaris associada a fets violents. Però com a tots els paisos amb conflictes la violència física ès només l’excepció (del contrari tothom miraria de sortir del pais).

La violència terrorista de joves “kamikazes” (el mateix terme ès japonés) no és la normal en una família àrab que, com totes, sobre tot vol viure i deixar viure. L’únic fet violent que vaig veure va ser un cotxe volcat i saquejat en un carrer perdut del barri de Bea Sharim, que no descarto tingui altres causes, com a qualsevol barri.

I la violència de l’estat israelià es dona sobre tot als territoris menys o menys “independents” (Cisjordània i Gaza), i en general en moments de confrontació posteriors a les intifades, justificats per ells per la nefasta llei del Talió (“ull per ull, dent per dent”) , l’ús legal de la qual ja faria a aquest estat molt discutiblement democràtic (com considerem que ho fa la llei de tallar les mans als lladres en alguns paisos àrabs)

A Nablús continua veient-se l’edifici de la Mukhata, o delegació del govern palestí, en runes, produides pels missils israelians. Crec que aquests atacs de l’exercit sempre diuen tenir un caràcter de càstig, però a la pràctica tenen sobre tot un carácter d’humiliació del poble àrab.

Encara que la represió no estigui pressent en cada moment, observo una absoluta separació d’àrabs i jueus en les seves relacions. I quan hi han relacions esporàdiques, un cert paternalisme dels jueus, típic del colonitzador sobre el colonitzat (en poc rato passejant per l’abigarrat zoco del barri àrab de la Ciutat Vella de Jerusalem, un jueu renya a un vell àrab per portar el bastó una mica inclinat, i un altre jueu renya a un jove àrab que amb dificultat baixa per un carreró esglaonat portant a l’esquena un pesat moble, perquè parla cridant als seus companys situats al cim del carrer …).

Evidentment aquestes actituds no són les pitjors, i alguns fins tot les voldrà trobar pedagògiques, però no poden facilitar la relació normal entre ciutadans, i tenen uns components que no només sòn de classe social.


10. L’APARTHEID – Però aquesta actitud altiva, es complementa amb la separació d’una gran part de la població àrab (musulmana i cristiana) en zones separades (últimament fins i tot amb un mur de formigó de molts metres d’alçada, que veus contínuament passejant per Israel, fins i tot anant a agafar l’avió a TelAviv des de Jerusalem

Es clar que els murs repugnen, i a la llarga són inútils i contraproduents: no només el de Berlín – esmicolat per compres de turistes – però també les xarxes de fil ferro que separen Estats Units de Mèxic, o aillen Ceuta i Melilla del Marroc …

I sobre tot fan pensar en l’apartheid fet pels colons procedents de la colonització holandesa i anglesa de Sudàfrica, creant diversos “Beluxistans”. Els cotxes del West Bank (que és el nom que els israelians donen a aquests territoris administrats pels àrabs; mai diran tampoc Palestina) porten un tipus de matrícula, amb un canto verd. Cap d’aquests cotxes els veuré mai dintre de la part jueva de l’estat d’Israel. En canvi sí veureu les matrícules israelianes “normals” dins de zones “palestines”.

I naturalment sí veureu aquests cotxes d’àrabs fent cua dins de la mateixa Cisjordània (de Gaza no puc parlar doncs es feia impossible anar-hi). Perque els check-points no estan com jo pensava només a les portes practicades en el mur de separació, sinó que els trobes en qualsevol moment anant per dins de Cisjordania.

El de la sortida de Nablús, anant cap a la capital, Ramala tindrà per mí un record negatiu imborrable. Si més no, per la mala organització i el deliberat interès en humiliar a la població àrab.

Molts parlen d’Israel i Palestina com si fossin dues entitats de població definides. Però un surt amb el dubte de si la denominada “Palestina” existeix , o si – amb aquest plantejament – podrà existir alguna vegada.


11. UNA GUERRA CIVIL? De bon principi – ja abans de la Guerra dels Sis Dies de 1967, que va tenir consequències nefastes – ja al 1948 a la fundació de l’estat, la primera divisó (amb el vist i plau de la ONU), va fer una divisió estrambòtica del territori.

Per una banda , Israel tot ell comunicat, i en el que podies anar en cotxe des d’Eliat (un Lloret de Mar del mar Roig), fins el mont Carmel a Haifa.

Per l’altra banda un pais àrab compost per dues parts separades (una marítima, la franja de Gaza i una interior, a l’occident del riu Jordà, denominada Cisjordània, per diferenciar-la de la Transjordània a l’altre costat del riu, i que ara ès l’estat denominat Jordània.

Només conec un cas semblant de doble territori: el Pakistan compost per una zona occidental i una zona oriental, separades territorialment…. Inevitablement es van acabar separant políticament, de manera que la oriental s’ha convertit en Bangla Desh.

Curiosament això està ja passant amb la separació política de Gaza (governada (?) pel president del govern del partit guanyador a les últimes eleccions: Hamas) i Cisjordaia (governada (?) pel “cap de l’estat” membre d’ Al-Fatah, el partit fundat per Arafat.

Ja existeix un embrió de guerra civil (en absolut inevitable), que em fa pensar en la que es pot desenrrotllar a l’Irak després de la invasió americana.



12. LA DECLARACIÓ BALFOUR. Els israelians sionistes (no tots ho són), i a nivell mundial els israelites sionistes (que tampoc ho sòn tots) sempre es refereixen favorablement a la declaració Balfour, que aquest ministre d’Exteriors anglès va fer durant la primera guerra mundial, molt poc temps desprès de la Revolució Rusa.

Aquesta declaració té importància no només perquè la citin els sionistes, sinó perquè el mandat britànic que començà poc després de la guerra la va utilitzar com marc de referència. Un marc que havia de ser força incòmode perquè:

  • està feta en un moment de guerra, en que al govern britànic l’interessava atraure’s a tots el grups. I més als qui podien tenir un potencial econòmic.

  • en aquell moment Palestina no depenia en absolut del govern que fèia la declaració.

  • l’únic jueu del govern britànic del moment (lord Montagu) no era sionista. I va votar en contra del text.


Es cert que aquesta declaració reclama drets iguals pels àrabs i els jueus de Palestina. I una conservació dels drets de ciutadans normals pels jueus que decideixin romandre en els seus paisos de naixement.

Però no ès menys cert que les primeres lìnees de la petita declaració parlen d’un recolzament a “una llar nacional jueva” (His Majesty’s Government view with favour the establishment in Palestine of a national home for the Jewish people).

Encara que no sabem massa anglès, la diferència entre house i home la tenim clara des de les primeres lliçons. D’aquí a reclamar que “a la meva llar no vull rellogats” va un pas.

Casualment (?) era part d’una carta dirigida al barón Rotschild (ès cert que oficialment no com banquer, sinò com representant de la Federació Sionista),

En qualsevol cas penso que la Declaració Balfour ha produit danys incalculables.


13. ELS ESTATS ÀRABS. Si l’estat jueu, amb la seva bandera omnipresent amb l’estrella (de David) solitària, no s’aguanta, els estats àrabs que el rodejen no sòn un exemple a seguir. Llevat de Turquia (ara per ara), tots els estats de majoria musulmana (inclós Tunisia) tenen com referència la llei islàmica, i ès difìcil de aceptar-los com democràtics, sigui quina sigui la definició que fem de la Democràcia.

L’islamisme actual – que no deixem de comprendre moltes vetgades – fàcilment porta a formes de fanatisme increibles (no només les terroristes, sinò les de la vida diària i familiar).

Que entre aquests estats no democràtics estigui – i no en segona fila de lleis negativament islamistes – l’Arabia Saudí – tan amiga dels Estats Units com ho és Israel – en absolut ès disculpable. Al contrari, fa comprendre la importància decisiva del recolzament dels Estats Units a un pais, doncs el fa sentir-se segur i passar de qualsevol resolució de les Nacions Unides

14. ISRAEL I CATALUNYA. Es cert que entre els paisos del mòn, les opinions nostres tenen poca importància. Però sí la tenen per nosaltres mateixos.

No crec que en moltes coses la diferència entre les opinions a Barcelona i a Madrid siguin apreciables, però en casos com l’antiga Yugoslàvia i també en el cas de l’estat d’Israel, sí que problablement hi han diferències significatives.

Però m’ha semblat veure que fa uns anys el recolzament dels catalans a l’estat d’Israel era força gran, i en canvi que en aquest moment el recolzament ha anat baixant nolt, de manera que només queden algunes persones públiques, que es podrien comptar amb els dits d’una ma, que recolzin incondicionalment les accions de l’estat d’Israel

Abans penso que hi havia moltes causes per aquella simpatia: l’admiració per la laboriositat inteligent i el treball en equip que representaven els kibutzs; la fascinació pel reneixement de la seva llengua pròpia: l’hebreu; la similitut en molts aspectes del seu carácter sec però cumplidor; les referències literàries (Sefarad, La primera Història d’Esther …). .. Fins i tot la visible relació entre l’ “anticatalanisme” a Espanya i l’“antijudaisme” a Alemanya

L’actuació de l’exèrcit i dels colons israelians i també altres comparacions menys sentimentals però mes realistes (com que els palestins han sentit substituir la seva llengua per la dels funcionaris nouvinguts) estan fent canviar l’objecte del recolzament.

El mateix ex-president Pujol, que ha parlat aquests dies a Jerusalem, ha mostrat més distanciament del normal en ell per l’estat d’Israel. Fa uns anys, essent President, li vaig escriure una carta en que em queixava que, ni en moments molt durs com els d’aquells dies, mostrés un interés públic pel poble palestí. Vaig rebre als pocs dies una contesta, senzilla i evasiva – suposo que dels seus secretaris – però que em va fer pensar en una certa mala consciència per part d’ell.

Ara en les seves paraules a Jerusalem he pensat que alguna cosa havia d’això.

Veure com un polític d’extrema dreta (o com a mínim de la dreta extrema) com Aznar s’ha anat convertint al sionisme ha de propiciar també la desconfiança dels catalans demòcrates.


15. EL TURISME . Una persona amiga em va fer trontollar la ilusió pel nostre viatge – meu i dels meus fills – i vaig pensar que potser podia ser interpretat com un recolzament a l’estat d’Israel.

Però la nostra anfitriona a Jerusalem, persona de molt bon criteri, i altres amics que havien anat – entre ells algun d’els organitzadors d’aquestes jornades de Sant Cugat – em van treure la possible mala consciència.

Per altra banda recordo aquest dubte en els turistes que venien a l’estat franquista. I ara crec que globalment van tenir una funció positiva.

I sobre tot en parlar amb palestins (per exemple, a Betlem), que ens animaven a fer propaganda perqué vinguès gent (potser per raons econòmiques, es cert, però també per sentir-se aillats darrera un mur) em va acabar de treure aquestes reticències.

Recordo un taxista amb qui fèiem una interminable cua, junt a decenes de palestins més, al check -point de la sortida de Nablús de pas a la capital Ramala (!tot dins de la mateixa teòrica Palestina!), que ens animava a passar el check-point lo abans possible per poder arribar a la capital encara de dia – cosa que no vam aconseguir, pels militars jueus del check-point i per l’estat lamentable de moltes carreteres cisjordanes. Ens dèia: “Això va contra nosaltres, no contra vosaltres. (i podreu explicar com ens tracten!)

En canvi les autoritats israelianes no semblen tenir interés en el turisme. Només heu d’anar a l’aeroport del Prat, a la zona pública, quan surti un avió per TelAviv i veure com una grup de funcionaris israelians, no sé si de la companyia d’aviació o directament del Mossad – alguns d’ells que ni parlen les nostres llengues – interroguen sistemàticament als viatgers davant del despatx de facturació de les maletes, se senten amb dret a regirar-les … i fan servir tècniques policíaques, com separar les famiílies, i fer-lis interrogatoris per separat amb preguntes iguals. En aquests interrogatoris no faltarà mai un: “Coneixeu algun palestí?”. I aquesta operació policiaca no nomès ès culpa de les autoritats israelianes, sinò tambè de les del nostre pais.


16. ELS ERRORS D’AQUEST TEXT. Estic segur que els deu tenir. Errors de dades i d’interpretació. Espero que no fonamentals.

I agrairia que, si hèu tingut la paciència de llegir aquests punts, me’ls assenyalèsiu. Tota lectura hauria de poguer tenir un feed-back, i per això molts periodistes possen a sota el seu e-Mail. Més encara quan l’autor i el lector es coneixen, i es poden comprendre millor les posicions.

Fins i tot si algú creu que els meus errors sòn fonamentals agreiria que m’ho comentés igual. Encara que haurà de comprendre que difícilment canviaré la meva visió del problema en aquest moment.

Tot i així prefereixo enviar aquest text pensant que més que fer fotos (que també hem fet) interessa reflexionar i llegir sobre les realitats del pais que es visita. I que a més, aquestes reflexions s’han d’explicar i escriure.

En un moment en que sembla que les tertúlies de la radio i la TV i els corresponsals de premsa estan substituint la nostra visió personal del mòn, cal que aclarim la nostra.

Igual com estem deixant de cantar a casa perquè molta gent famosa canta millor que nosaltres als discs, a la ràdio o a la tele


Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *