Introducci\u00f3<\/b><\/i><\/p>\n
Com el seu t\u00edtol indica, l\u2019escrit que el lector t\u00e9 a les mans versa sobre les actituds i els aspectes organitzatius de la patronal catalana durant els segles dinou i vint. Conv\u00e9 destacar que aquesta cronologia tan extensa que abasta el treball ha condicionat la metodologia emprada. L\u2019article recull nom\u00e9s de manera sint\u00e8tica les aportacions que diferents autors han realitzat sobre el tema de l\u2019organitzaci\u00f3 patronal, per\u00f2 no aprofundeix en el rerefons de cada moment hist\u00f2ric. En funci\u00f3 de la bibliografia existent sobre la tem\u00e0tica a la qual fa refer\u00e8ncia aquest treball, el present estudi dedica una major atenci\u00f3 a algunes etapes cronol\u00f2giques concretes, fregant nom\u00e9s d\u2019altres.<\/p>\n
Certament, des del triomf del liberalisme com a sistema pol\u00edtic i econ\u00f2mic la patronal catalana ha estat condicionada per la seva ubicaci\u00f3 geogr\u00e0fica. Si b\u00e9 Catalunya \u00e9s la zona perif\u00e8rica que tradicionalment ha experimentat un creixement econ\u00f2mic modern, el lloc que s\u2019ha desenvolupat industrialment, Madrid va constituir el marc on es concentrava el poder pol\u00edtic. All\u00ed estava situat el govern, i el Parlament en \u00e8poques constitucionals; en temps de monarquies all\u00ed habitava la fam\u00edlia real, i en anys de dictadures all\u00ed tenien la seu els dictadors; all\u00ed tamb\u00e9 van instal\u00b7lar el centre de decisi\u00f3 les dues rep\u00fabliques que han hagut a Espanya. A Madrid, doncs, es feien i es dictaminaven les lleis que havien de complir-se a tot l\u2019Estat, i de Madrid dimanava la pol\u00edtica repressiva que els governadors civils de cada prov\u00edncia eren els encarregats d\u2019administrar. En moments d\u2019estat de guerra, el governador traspassava aquest mandat al capit\u00e0 general de cada regi\u00f3, que estava tamb\u00e9 subjecte a seguir les ordres que venien de la capital d\u2019Espanya. Durant moltes d\u00e8cades, aquesta dualitat: Madrid centre de poder pol\u00edtic i Barcelona capital del centre econ\u00f2mic m\u00e9s important de l\u2019Estat, va comportar friccions i recels d\u2019una patronal que es considerava relegada a un paper d\u2019espectadora de les decisions que venien de Madrid.<\/p>\n
Durant el primer ter\u00e7 del segle dinou, el liberalisme econ\u00f2mic i pol\u00edtic va substituir les velles estructures on es fonamentava l\u2019Antic R\u00e8gim. A Catalunya, el nou sistema pol\u00edtic va permetre un desenvolupament de la seva ind\u00fastria, basada principalment en el t\u00e8xtil. La patronal catalana sustentava una doctrina liberal que posava \u00e8mfasi en el progr\u00e9s, i una bona part de la burgesia associava progr\u00e9s amb desenvolupament industrial. Per\u00f2 tot i que Catalunya s\u2019an\u00e0 consolidant com la zona industrial m\u00e9s important d\u2019Espanya, l\u2019impuls empresarial de la seva burgesia estava condicionat. El t\u00e8xtil no tenia sortida mentre el mercat espanyol romangu\u00e9s estancat en l\u2019immobilisme d\u2019una agricultura enrederida. Aquesta limitaci\u00f3 va induir constantment els industrials catalans a projectar-se internacionalment. Per\u00f2 aquesta aspiraci\u00f3 estava mediatitzada per la pol\u00edtica aranzel\u00e0ria que primava el lliurecanvi, aplicada per uns governs als que s\u2019acusava de ser l\u2019expressi\u00f3 dels interessos del capital agrari, no industrial. La participaci\u00f3 dels catalans en els mecanismes de decisi\u00f3 de l\u2019Estat liberal era pr\u00e0cticament nul\u00b7la. La burgesia catalana acusava als poders pol\u00edtics de no tenir la sensibilitat necess\u00e0ria per a entendre i assumir els problemes que es plantejaven a Catalunya. L\u2019assumpci\u00f3 d\u2019aquesta realitat va ser el primer element que impel\u00b7l\u00ed els industrials catalans a organitzar-se en unes associacions patronals, veritables grups de pressi\u00f3, amb la finalitat que aquestes entitats els permet\u00e9s tenir acc\u00e9s als poder pol\u00edtic com a classe, corporativament.<\/p>\n
Aquestes societats empresarials creades durant els primers anys de la implantaci\u00f3 del r\u00e8gim liberal no naixien amb la finalitat de presentar un front com\u00fa davant de l\u2019incipient moviment obrer; perqu\u00e8 aquest era feble encara i la doctrina que primava entre l\u2019empresariat estava tenyida de tons paternalistes. Es tractava de protegir la ind\u00fastria nacional amena\u00e7ada pels embats lliurecanvistes, perqu\u00e8 aix\u00f2 era imprescindible per a crear riquesa, alhora que tamb\u00e9 es tenia present que nom\u00e9s amb una protecci\u00f3 es podrien solucionar els problemes socials que augmentaven considerablement. Aquesta preocupaci\u00f3 indu\u00ed a alguns empresaris a constituir l\u2019Associaci\u00f3 Defensora del Treball Nacional i de la Classe Obrera (1847-1850), que defensava la ind\u00fastria, es preocupava de les condicions de vida dels treballadors i els proporcionava la possibilitat de cobriment de les seves associacions suprimides per l\u2019autoritat civil. El discurs paternalista rebutjava la intervenci\u00f3 estatal en les relacions laborals, alentava als patrons a aconseguir la lleialtat dels seus treballadors i posava \u00e8mfasi en que el control del treball havia de recaure \u00fanicament en l\u2019empresariat; en frase de l\u2019\u00e8poca; \u201ca casa meva jo s\u00f3c l\u2019amo\u201d<\/i>.<\/p>\n
Associacions fundades a Barcelona durant la primera meitat del segle XIX<\/b><\/i><\/p>\n
Durant l\u2019\u00e8poca moderada (1844-1854), la ind\u00fastria catalana va experimentar un creixement considerable, no exempt de problemes diversos, entre els que destaquen l\u2019entrada en vigor d\u2019un aranzel lliurecanvista i la represa de la guerra carlina, la dels Matiners. Aix\u00f2 provoc\u00e0 la floraci\u00f3 d\u2019un seguit d\u2019institucions defensores de la ind\u00fastria, entre les qual cal destacar la fundaci\u00f3 de l\u2019Institut Industrial de Catalunya, hereu de la Comissi\u00f3 de F\u00e0briques.<\/p>\n
L\u2019Institut Industrial de Catalunya fou l\u2019entitat que tingu\u00e9 una major import\u00e0ncia. El marc concret en que es va fundar ve marcat principalment per l\u2019ambient revolucionari dels primers mesos de 1848, per la segona guerra carlina que havia pres una nova embranzida, i per la q\u00fcesti\u00f3 aranzel\u00e0ria. Nasqu\u00e9 com una associaci\u00f3 industrial que pretenia la producci\u00f3 a la ind\u00fastria mitjan\u00e7ant dues l\u00ednies d\u2019actuaci\u00f3: d\u2019una banda, el perfeccionament i la millora tecnol\u00f2gica, i de l\u2019altra, la difusi\u00f3 d\u2019una mentalitat favorable a la ind\u00fastria tant per part de la poblaci\u00f3 en general com per part d\u2019altres forces socials, pol\u00edtiques i econ\u00f2miques d\u2019arreu de l\u2019Estat espanyol. L\u2019entitat va esdevenir una for\u00e7a important en l\u2019\u00e0mbit socioecon\u00f2mic i pol\u00edtic catal\u00e0, aglutinant una gran part de la naixent burgesia catalana del moment que girava entorn dels interessos industrials amb una voluntat de tirar endavant un projecte de creixement econ\u00f2mic i de modernitzaci\u00f3, que topava amb la visi\u00f3 m\u00e9s agrarista de la resta de l\u2019Estat. Els seus objectius presentaven una peculiaritat respecte a les associacions que s\u2019havien creat anteriorment. Per\u00f2 si totes les institucions industrials tenien com a objectius fonamentals la defensa d\u2019un prohibicionisme a ultran\u00e7a, la novetat que representava l\u2019Institut \u00e9s que la seva primordial finalitat no era la protecci\u00f3, sin\u00f3 la renovaci\u00f3, la modernitzaci\u00f3.<\/p>\n
El Foment del Treball Nacional, una patronal que perviu a l\u2019actualitat<\/b><\/i><\/p>\n
Durant el primer tram de la Restauraci\u00f3, va prendre especial rellev\u00e0ncia un associacionisme econ\u00f2mic de defensa d\u2019interessos amb l\u2019aparici\u00f3 de noves associacions i la consolidaci\u00f3 de les ja existents. Les que van presentar un major protagonisme van ser les corporacions industrials que centraren la seva actuaci\u00f3 en la lluita per un aranzel proteccionista. Algunes d\u2019aquestes associacions integrades majorit\u00e0riament per industrials del t\u00e8xtil iniciaren en aquesta etapa un proc\u00e9s de fusi\u00f3 que culmin\u00e0 el 1889 amb la creaci\u00f3 del Foment del Treball Nacional, organitzaci\u00f3 patronal que perviu a l\u2019actualitat. Amb 2000 socis a principis dels anys noranta, era l\u2019associaci\u00f3 m\u00e9s important de l\u2019\u00e8poca.<\/p>\n
Des dels seus inicis el Foment es constitu\u00ed com un grup empresarial de gran envergadura, amb una projecci\u00f3 inicial que anava m\u00e9s enll\u00e0 dels l\u00edmits de Catalunya, intentant establir pactes amb grups empresarials espanyols. La bandera que hissaven els homes que van fer possible aquesta organitzaci\u00f3 unit\u00e0ria fou la del proteccionisme, en oposici\u00f3 als partidaris del lliurecanvisme. Entre els patrons, el Foment feia una tasca important, ja fos com a oficina central, ja com a intermediari i representant dels seus negocis, b\u00e9 com a promotor dels progressos t\u00e8cnics i econ\u00f2mics.<\/p>\n
Com a corporaci\u00f3 econ\u00f2mica, el Foment articulava petits, mitjans i grans patrons, per\u00f2 les seves juntes directives estaven formades pels grans industrials catalans. Molts d\u2019ells van ocupar c\u00e0rrecs pol\u00edtics, per\u00f2 aquesta milit\u00e0ncia no se supeditava a un partit espec\u00edfic, sin\u00f3 que la pluralitat pol\u00edtica dels socis del Foment era una constant. Tanmateix, la patronal catalana actuava m\u00e9s com un grup de pressi\u00f3 a nivell individual i d\u2019instituci\u00f3, mitjan\u00e7ant l\u2019amistat amb homes influents dins el sistema pol\u00edtic de la Restauraci\u00f3, que com a grup pol\u00edtic integrat en la direcci\u00f3 de l\u2019Estat.<\/p>\n
Al llarg del segle XIX, la burgesia catalana, a m\u00e9s d\u2019enrolar-se en el Foment, va anar creant associacions a fi d\u2019utilitzar-les com a instruments de defensa dels seus interessos (Lliga de Defensa Industrial i Comercial, Societat Econ\u00f2mica Barcelonesa d\u2019Amics del Pa\u00eds, Institut Agr\u00edcola Catal\u00e0 de Sant Isidre, Cambres Oficials d\u2019Ind\u00fastria, de Comer\u00e7, Gremi de Fabricants de Sabadell, Institut Industrial de Terrassa, Cercle Mercantil, Industrial i Agr\u00edcola d\u2019Igualada…).<\/p>\n
Des de finals del segle XIX, per\u00f2, la patronal catalana comen\u00e7\u00e0 a organitzar-se en un altra mena de societats, que tenien un car\u00e0cter de resist\u00e8ncia. Aquest associacionisme seria diferent, tot i que estaria estretament relacionat, del gen\u00e8ricament econ\u00f2mic i corporativista de la burgesia, la qual, com hem vist, ja s\u2019organitzava en associacions de tot tipus (per\u00f2 els estatuts del Foment del Treball Nacional, per exemple, prohibien a aquesta entitat actuar com a societat de resist\u00e8ncia). Aix\u00f2 implica, necess\u00e0riament, que quan es parla d\u2019aquestes noves associacions es faci un \u00fas restrictiu del concepte de patronal i s\u2019identifiqui amb la idea de l\u2019associacionisme patronal de resist\u00e8ncia i en relaci\u00f3 directa, principalment, amb la conflictivitat social. Aquesta particularitat \u00e9s la que estableix la difer\u00e8ncia entre aquestes organitzacions, o sindicats, de resist\u00e8ncia, com la Federaci\u00f3 Patronal de Barcelona\/Catalunya, i una entitat com el Foment del Treball Nacional.<\/p>\n
En les albors del segle XX: les societats patronals de resist\u00e8ncia<\/b><\/i><\/p>\n
L\u2019apogeu de l\u2019associacionisme va sorgir amb la promulgaci\u00f3 de la llei general d\u2019associacions de 1887, la qual reglament\u00e0 el dret d\u2019associacions reconegut despr\u00e9s de la revoluci\u00f3 de 1868. Des de llavors, per a obtenir la seva legalitzaci\u00f3 formal, les societats patronals havien de presentar els seus estatuts al govern civil, on eren legalitzades. Per tant, els llibres d\u2019expedients d\u2019associacions constitueixen la font documental m\u00e9s important per a quantificar amb el m\u00e0xim grau de rigor possible el nombre de societats legals. La consulta d\u2019aquestes fonts permet afirmar que, a Catalunya, durant els anys 1887 i 1923, moment en el qual Primo de Ribera va posar fi el sistema liberal, les associacions o sindicats patronal van experimentar una forta embranzida. En el creuament dels segles dinou i vint, i sobretot a partir del terror que la vaga general de 1902 va aixecar entre la classes econ\u00f2micament dominants, la patronal catalana acceler\u00e0 aquest proc\u00e9s d\u2019autoorganitzaci\u00f3. Els sectors industrials on l\u2019organitzaci\u00f3 patronal va tenir una major incid\u00e8ncia van ser la construcci\u00f3, la fusta, el t\u00e8xtil i el metall. Una altra gran organitzaci\u00f3 patronal -la Uni\u00f3 Gremial- articulava els petits comerciants i altres grups socials, com els artesans. La ubicaci\u00f3 d\u2019aquestes associacions coincid\u00ed amb els punts geogr\u00e0fics industrialment m\u00e9s desenvolupats, amb les zones on tamb\u00e9 proliferaven les societats obreres: Terrassa, Sabadell, Igualada\u2026, a m\u00e9s del lideratge de la ciutat comtal.<\/p>\n
Les societats patronals que comen\u00e7aren a aflorar en aquesta etapa naixien amb una voluntat de ser i comportar-se com a veritables associacions de resist\u00e8ncia. Curiosament, al llarg dels anys, aquesta estructuraci\u00f3 empresarial es va dur a terme seguint m\u00e9s o menys les pautes organitzatives utilitzades pels treballadors; en realitat, es pot dir que entraren en una relaci\u00f3 dial\u00e8ctica. Ambdues parts en lluita s\u2019estimulaven i imposaven rec\u00edprocament les mateixes estructures associatives; ambdues, tamb\u00e9, sovint empraven mesures coercitives respecte a membres de la seva classe per a que s\u2019organitzessin; i, per \u00faltim, tant els confederals com la patronal, des dels seus sindicats de resist\u00e8ncia, defensarien que l\u2019acci\u00f3 directa -negociar les dues parts sense la intervenci\u00f3 estatal- era la f\u00f3rmula ideal per a tractar els problemes de caire laboral.<\/p>\n
El paper que aquestes associacions patronals van tenir fou, en primer lloc, d\u2019enfrontament directe amb l\u2019element obrer, creant caixes de resist\u00e8ncia, que permetien aguantar vagues i locauts. En segon lloc, establint diversos tipus de control entre els seus treballadors: per exemple, aprofitant els contactes que els empresaris mantenien entre si a la seu de les societats, bescanviaven llistes dels obrers considerats com a agitadors professionals o que causaven problemes (a partir d\u2019aquestes llistes era f\u00e0cil no contractar o acomiadar els obrers sindicats, i donar feina a treballadors que no pertanyessin a cap sindicat). En tercer lloc, servint com a entitats que dirimien els conflictes plantejats entre els propis patrons, obligant-los a resistir en cas d\u2019una vaga i de no cedir individualment davant les peticions dels seus obrers. I, per \u00faltim, fent de grup de pressi\u00f3 davant dels poders locals -Ajuntament i Diputaci\u00f3- i d\u2019un govern que des dels inicis del segle vint es mostrava cada vegada m\u00e9s inclinat a una legislaci\u00f3 reformista, en un intent de pal\u00b7liar la conflictivitat social.<\/p>\n
L\u2019habilitat d\u2019un gran nombre d\u2019empresaris barcelonins per a mobilitzar-se es va posar de manifest en la d\u00e8cada que transcorria entre 1900 i 1910. Alguns d\u2019ells, dedicats a treballs de tipus artesanal, patien la marginaci\u00f3 pr\u00f2pia d\u2019uns oficis que es veien despla\u00e7ats pels canvis que acompanyaven el proc\u00e9s d\u2019industralitzaci\u00f3. Altres, antics obrers, s\u2019havien incorporat recentment al m\u00f3n empresarial. En els seus inicis, les societats de resist\u00e8ncia agruparen nom\u00e9s a patrons d\u2019un mateix ofici i localitat. Tanmateix, un seguit d\u2019esdeveniments fou la causa d\u2019un canvi en l\u2019actitud de la patronal, sobretot en la de la construcci\u00f3, sector que adquiria un gran desenvolupament en el marc d\u2019aquella Barcelona en expansi\u00f3 i que result\u00e0 l\u00edder en el proc\u00e9s organitzatiu de l\u2019empresariat catal\u00e0. Un any despr\u00e9s de l\u2019esclat de la Setmana Tr\u00e0gica, l\u2019any 1910, a Barcelona es va fundar la Confederaci\u00f3 Nacional del Treball (CNT). En el seu congr\u00e9s fundacional, els cenetistes declararen que el sindicalisme havia de ser un mitj\u00e0 de lluita que possibilit\u00e9s un canvi revolucionari, que la vaga general seria revolucion\u00e0ria i que nom\u00e9s es propagaria quan es tingu\u00e9s la seguretat que seria secundada a tot l\u2019Estat (la qual cosa implicava fer propaganda del sindicat en altres regions espanyoles). Assumit aquest conjunt doctrinal, els anarco-sindicalistes van afirmar ser l\u2019alternativa revolucion\u00e0ria al sistema. Poc despr\u00e9s, una s\u00e8rie d\u2019associacions patronals dels rams de la construcci\u00f3, fusta i metall, s\u2019articulaven i com a resultat es legalitzava una primera federaci\u00f3 patronal: la Federaci\u00f3 de les Ind\u00fastries de la Construcci\u00f3 (embri\u00f3 de la Federaci\u00f3 Patronal de Barcelona). Estava liderada per dirigents de la societat patronal que enrolava els contractistes d\u2019obres que s\u2019havien articulat a finals del segle dinou.<\/p>\n
Aix\u00ed, a finals de 1910, a Barcelona alguns obrers i patrons col\u00b7locaren les bases que permetrien el desenvolupament d\u2019un nou i original model d\u2019ordenaci\u00f3 del m\u00f3n laboral: d\u2019un sindicalisme obrer i patronal. Un model encara embrionari per\u00f2 que, sens dubte, els l\u00edders sindicals d\u2019ambdues formacions antag\u00f2niques van percebre com el paradigma ideal per a exportar a la resta d\u2019Espanya. Entre la patronal, el proc\u00e9s m\u00e9s rellevant el van portar a terme els industrials de la construcci\u00f3 i del metall.<\/p>\n
A aquestes dues importants federacions patronals durant l\u2019any 1913 se les sum\u00e0 el sector del t\u00e8xtil. Com a resposta a una imponent vaga que va tenir lloc en aquest sector, alguns patrons del t\u00e8xtil estructuraren una organitzaci\u00f3, la Federaci\u00f3 de Fabricants de Filats i Teixits de Catalunya. Es va vertebrar a partir d\u2019unes associacions empresarials que es venien articulant des de finals de segle dinou. En general estaven liderades per grans empresaris, molts dels quals eren dirigents del Foment del Treball Nacional. A difer\u00e8ncia del metall i la construcci\u00f3, aquesta federaci\u00f3 va fixar la seva \u00e0rea d\u2019influ\u00e8ncia nom\u00e9s en el territori catal\u00e0.<\/p>\n
La incid\u00e8ncia a Madrid<\/b><\/i><\/p>\n
La pres\u00e8ncia d\u2019empresaris enrolats a associacions patronals catalanes a Madrid per a intercedir en favor de la ind\u00fastria en casos puntuals ja s\u2019havia iniciat l\u2019any 1829. Per\u00f2 una representaci\u00f3 plena dels interessos catalans no es va donar fins l\u2019any 1835, amb els liberals en el poder. Els catalans anaren descobrint la necessitat d\u2019assegurar-se una for\u00e7a que fes pressi\u00f3 prop dels elements decisoris. Els fabricants veien les possibilitats que els obria el mercat espanyol, per\u00f2 s\u2019adonaven tamb\u00e9 de la necessitat d\u2019una legislaci\u00f3 proteccionista per assegurar-se aquest mercat. Van ser conscients del que es jugaven a Madrid, i es van decidir a conquerir l\u2019Estat. Es pretenia que l\u2019Institut Industrial d\u2019Espanya fes de la industrialitzaci\u00f3 una causa comuna que tot l\u2019Estat havia de defensar. Per\u00f2 la vida d\u2019aquesta associaci\u00f3 va ser curta. Tot indica que a partir de 1846 va desapar\u00e8ixer la seva activitat. Va tenir una escassa incid\u00e8ncia perqu\u00e8 estava allunyada dels centres industrials i vitals del pa\u00eds. La majoria de fabricants creien que si es volia aconseguir quelcom ho havien de fer els interessats i, si calia, ja es faria una comissi\u00f3 que es desplac\u00e9s a Madrid i d\u2019una manera m\u00e9s directa defens\u00e9s els interessos de Catalunya; per\u00f2 les decisions de pol\u00edtica econ\u00f2mica es prenien a la capital d\u2019Espanya, i aquesta dicotomia estar\u00e0 present en les actituds dels industrials catalans durant aquests anys.<\/p>\n
Aix\u00ed arribem a la segona d\u00e8cada del segle vint, concretament al 1913. Llavors, els empresaris del metall van celebrar a Barcelona un Primer Congr\u00e9s Patronal Nacional d\u2019Ind\u00fastries Metal\u00b7l\u00fargiques, destinat, entre altres coses, a combatre les noves mesures aranzel\u00e0ries. Durant les sessions es va decidir constituir una Associaci\u00f3 Nacional d\u2019Ind\u00fastries Metal\u00b7l\u00fargiques, que tindria la seu a Madrid. Per la seva banda, els patrons enrolats en la Federaci\u00f3 de les Ind\u00fastries de la Construcci\u00f3 de Barcelona van ser els principals auspiciadors d\u2019un Primer Congr\u00e9s Patronal Espanyol. Es va celebrar a Madrid, l\u2019any 1914, i durant els seus actes es fund\u00e0 la Confederaci\u00f3n Patronal Espa\u00f1ola, la seu de la qual radicaria tamb\u00e9 a la capital de l\u2019Estat. Constitu\u00efda per federacions patronals regionals, des de la seva aparici\u00f3 aquesta entitat mai no va ocultar la naturalesa dels seus objectius: articular les classes mitges espanyoles en federacions patronals regionals i oferir al govern una organitzaci\u00f3 corporativa de les relacions de treball. Ambdues organitzacions patronals, la del metall i la de la construcci\u00f3, situaren la seva seu a Madrid tot i haver estat auspiciades, i despr\u00e9s controlades, per empresaris catalans. El col\u00b7locar a Madrid uns organismes unitaris assentats en els sindicats patronals, al marge dels partits pol\u00edtics, revel\u00e0 un cop m\u00e9s el recel que els industrials catalans albergaven envers la classe pol\u00edtica i envers el mateix Estat, per\u00f2 a l\u2019exportar\u201d a Espanya aquest model, les organitzacions patronals, els empresaris catalans estaven alentant als grups industrials a integrar-se en un mateix programa, per la qual cosa tenien que renunciar a certs plantejament de caire nacionalista.<\/p>\n
L\u2019aposta per la unitat: la Federaci\u00f3 Patronal de Barcelona o el Sindicat Patronal \u00danic<\/b><\/i><\/p>\n
A Catalunya, el moment hist\u00f2ric on es va produir una articulaci\u00f3 m\u00e9s notable de la societat civil va tenir com a marc la Primera Guerra Mundial. L\u2019esclat de la contesa, el 1914, demor\u00e0, tot i que sens dubte radicalitz\u00e0, un proc\u00e9s revolucionari ja obert amb anterioritat. Passats els primers moments d\u2019incertesa, la neutralitat espanyola ofer\u00ed a la burgesia la possibilitat de realitzar grans negocis en el sector de l\u2019exportaci\u00f3. Per\u00f2, en general, els beneficis obtinguts en aquella conjuntura no van ser destinats en millorar la infraestructura de les empreses, sin\u00f3 que es van invertir en bens suntuaris. En ser una expansi\u00f3 fict\u00edcia, quan les comandes de l\u2019estranger es van reduir, l\u2019economia catalana pat\u00ed una dura regressi\u00f3. Llavors, algunes fortunes trontollaren, la immigraci\u00f3 for\u00e7ada dels \u00faltims anys es torn\u00e0 un sobrant hum\u00e0 de dif\u00edcil adaptaci\u00f3 i, tal i com passava entre la classe obrera aut\u00f2ctona, s\u2019an\u00e0 encomanant de la febre revolucion\u00e0ria que enva\u00efa algunes terres d\u2019Europa. El terreny quedava abonat per a que germin\u00e9s la viol\u00e8ncia.<\/p>\n
En l\u2019\u00e0mbit obrer, el triomf dels bolxevics va propiciar un canvi en l\u2019estructura organitzativa dels anarcosindicalistes. Durant el juny de 1918 celebraren el Congr\u00e9s de Sants, on es ratificaren en la l\u00ednia sindicalista, en l\u2019apoliticisme, en el rebuig dels pol\u00edtics professionals en el si de la CNT i en la imposici\u00f3 del sindicat \u00fanic o d\u2019ind\u00fastries, substituint aix\u00ed els vells sindicats d\u2019ofici. El sindicat va experimentar un creixement sorprenent, de tal manera que el 1919 els seus l\u00edders es permetien afirmar que comptaven amb 400.000 afiliats. Davant d\u2019una classe obrera aix\u00ed sindicalitzada, la patronal catalana es prepar\u00e0 per a donar una resposta de tipus sindical.<\/p>\n
A l\u2019igual que en altres zones d\u2019Europa, el 1919 les ciutats industrials de Catalunya van ser escenari permanent de conflictes, on els obrers perseguien la revoluci\u00f3 i els patrons utilitzaven qualsevol mitj\u00e0 per a neutralitzar-la. De manera mim\u00e8tica als empresaris de certs pa\u00efsos europeus, en els ambients patronals catalans la discussi\u00f3 sobre el model d\u2019organitzaci\u00f3 pol\u00edtica de la societat result\u00e0 llavors quotidiana, i altern\u00e0 amb el discurs que demanava una major repressi\u00f3. La resposta a la radicalitzaci\u00f3 social de 1919 no gener\u00e0 una complicitat entre el govern i les classes patronals, per la qual cosa cre\u00e0 un ambient propici per a una autoorganitzaci\u00f3 de les forces patronals. La conflictivitat social afavor\u00ed el creixement i triomf d\u2019una associaci\u00f3 patronal que ara es donava a con\u00e8ixer a la llum p\u00fablica i que tenia la intenci\u00f3 d\u2019esdevenir un Sindicat Patronal \u00danic: la Federaci\u00f3 Patronal de Barcelona. Liderada per industrials de la construcci\u00f3, era la continuadora directa de la federaci\u00f3 que l\u2019any 1910 havia enrolat els industrials del ram de l\u2019edificaci\u00f3 i del metall. En la conjuntura d\u2019una vaga general, la burgesia la va percebre com una plataforma unificadora de les estrat\u00e8gies pol\u00edtiques i econ\u00f2miques d\u2019una classe social dividida, que es considerava amena\u00e7ada pels anarco-sindicalistes i amb una escassa representaci\u00f3 pol\u00edtica, i la Federaci\u00f3 Patronal de Barcelona va esdevenir el pal de paller de la burgesia catalana.<\/p>\n
Durant l\u2019especial conjuntura de 1919, a la ciutat de Barcelona, a m\u00e9s d\u2019enrolar-se massivament en la Federaci\u00f3 Patronal, la patronal es va dotar d\u2019una instituci\u00f3 que, en cas de decretar-se l\u2019estat de guerra, el permetria sortir al carrer amb l\u2019arma al bra\u00e7 i escorcollar i detenir els sindicalistes. Es tractava del Sometent, un cos compost de civils que funcionava al camp i a les petites ciutats des de l\u2019\u00e8poca medieval, per\u00f2 que des d\u2019ara funcionaria tamb\u00e9 a la ciutat comtal. Sota el comandament del capit\u00e0 general de Catalunya, durant la vaga general de principis de 1919 uns 15.000 sometenistes van sortir als carrers barcelonins, posant de manifest que entre la societat civil d\u2019ordre s\u2019estava produint un proc\u00e9s important de militaritzaci\u00f3.<\/p>\n
El desafiament obrer, l\u2019establiment del decret de la jornada de vuit hores el tres d\u2019abril de 1919 despr\u00e9s d\u2019una vaga imponent (la de la Canadenca) i la negativa del govern a les constants demandes de sindicaci\u00f3 obligat\u00f2ria radicalitzava les posicions de la Federaci\u00f3 Patronal. Respecte a la seva actuaci\u00f3, el m\u00e9s destacat d\u2019aquest per\u00edode, 1919 i principis de 1920, va ser el decretar un locaut que durant m\u00e9s de dos mesos va tenir aturada la vida laboral de bona part de Catalunya. Durant el locaut, la patronal va estr\u00e8nyer m\u00e9s els vincles amb l\u2019ex\u00e8rcit, s\u2019aprop\u00e0 al rei i intent\u00e0, sense aconseguir-lo, exportar el clima de mobilitzaci\u00f3 que vivien les zones industrials catalanes a altres zones d\u2019Espanya. Aquest frac\u00e0s, la negativa del rei a recolzar la proposta de patrons i militars i la divisi\u00f3 de l\u2019ex\u00e8rcit van impedir que triomf\u00e9s un cop d\u2019estat que havia estat ordit pel t\u00e0ndem format pels patrons i militars barcelonins.<\/p>\n
Repressi\u00f3 i corporativisme<\/b><\/i><\/p>\n
A mesura que el proc\u00e9s d\u2019industrialitzaci\u00f3 s\u2019afermava, trobar els mecanismes adequats per a controlar els obrers constitu\u00ed en tots els pa\u00efsos en desenvolupament el punt de trobada en el que van confluir aquells publicistes m\u00e9s lligats a la burgesia i a la defensa de l\u2019ordre social. Des dels inicis de la industrialitzaci\u00f3 es va posar de manifest la pres\u00e8ncia de les masses en la vida p\u00fablica. Al llarg dels anys, la creixent conflictivitat social, la incipient intervenci\u00f3 estatal en la regulaci\u00f3 laboral i la sensaci\u00f3 d\u2019indefensi\u00f3 davant d\u2019un Estat que no aplicava una repressi\u00f3 efica\u00e7 per a sufocar els conflictes en els seus inicis van anar produint canvis substancials en l\u2019actitud i en els plantejaments doctrinals entre els dirigents de les organitzacions empresarials.<\/p>\n
Aquests elements van propiciar que d\u2019entre els publicistes vinculats a les associacions patronals emerg\u00eds una altra doctrina que tamb\u00e9 posava \u00e8mfasi en la integraci\u00f3 del moviment obrer. La patronal sabia que la repressi\u00f3 no podia ser la sortida a llarg termini, entenia que calia trobar una altra via, m\u00e9s ideol\u00f2gica i m\u00e9s global. A poc a poc, en el discurs paternalista anteriorment enunciat es van introduir nous matisos. Sempre sobre la base de demanar al govern la sindicaci\u00f3 obligat\u00f2ria, i sota la influ\u00e8ncia de la ideologia sustentada pel catolicisme social, el llenguatge an\u00e0 evolucionant fins a arribar a l\u2019elaboraci\u00f3 d\u2019una doctrina que \u00e9s pilar en el pensament corporativista: la col\u00b7laboraci\u00f3 de classes. Es va insistir en que la creaci\u00f3 de riquesa i l\u2019avan\u00e7 envers el progr\u00e9s era una empresa comuna a tots els homes, a la que se subordinava les difer\u00e8ncies de paper entre l\u2019empresari i el treballador. Aix\u00f2 permetia afirmar que ambd\u00f3s eren \u201cproductors\u201d. Nom\u00e9s era necessari trobar un organisme on aquests \u201cproductors\u201d actuessin units, un organisme que exclo\u00e9s tamb\u00e9 els extremistes d\u2019un i altre signe. Apel\u00b7lant a Torras i Bages i Prat de la Riba, es reivindic\u00e0 la tradici\u00f3 catalana en el que respecte a les relacions laborals, basada en gremis, o corporacions. Suposadament, els gremis possibilitarien la col\u00b7laboraci\u00f3 i l\u2019harmonia entre les classes socials. Es va justificar doctrinalment aquest projecte corporatiu dient que els sindicats paral\u00b7lels -constitu\u00efts per patrons i obrers per separat- eren instruments de lluita, en lloc de mitjans de pacificaci\u00f3. S\u2019afirmava que aquesta mena de sindicats eren aliens a la naturalesa del treball industrial, a la qual es considerava composta pel treball de l\u2019obrer, de l\u2019empresari i del capital acumulat. Aix\u00ed, si la naturalesa del treball era una unitat composta no hauria de disgregar-se, i, per tant, era necessari que els seus components estiguessin reunits en un organisme que els garantits aquesta unitat. A partir d\u2019aquesta argumentaci\u00f3 \u00e9s com s\u2019arribava a plantejar la necessitat de crear gremis. Des de finals del segle dinou, aquest llenguatge an\u00e0 impregnant el teixit social que envoltava una gran part de la burgesia catalana (i europea), i altern\u00e0 i va conviure amb aquest altre discurs que defensava la pr\u00e0ctica de la repressi\u00f3. Es tractava de trobar alguna f\u00f3rmula que evit\u00e9s la fallida de les relacions capitalistes, considerades l\u00f2gicament per la patronal com a innegociables. Igualment, des de finals de segle, des de les associacions patronals es venia demanant la supressi\u00f3 d\u2019un Parlament liberal per un sistema de representaci\u00f3 org\u00e0nica, on els interessos de la patronal estiguessin representats directament per homes dedicats a la producci\u00f3, no per pol\u00edtics tradicionals. Cal destacar que el corporativisme implantat per la dictadura de Primo de Ribera va recollir sols en part aquestes propostes, nom\u00e9s els Sindicats Verticals creats pel r\u00e8gim franquista van donar consist\u00e8ncia a l\u2019aspiraci\u00f3 formulada insistentment per la patronal catalana relativa la sindicaci\u00f3 obligat\u00f2ria i \u00fanica i a l\u2019establiment de Gremis.<\/p>\n
Paral\u00b7lelament a l\u2019elaboraci\u00f3 d\u2019aquests discursos corporatius, fins la insurrecci\u00f3 militar de l\u2019estiu de 1936, en diferents moments una bona part de la patronal catalana enrolada en associacions va confiar i deman\u00e0 suport a l\u2019ex\u00e8rcit com a instrument per a imposar l\u2019ordre social amena\u00e7at per un bel\u00b7ligerant moviment obrer. Un ordre social que suposadament no era suficientment controlat per uns governs que temien emprar una repressi\u00f3 massa forta a Catalunya i provocar aix\u00ed una onada revolucion\u00e0ria que s\u2019estengu\u00e9s a altres llocs d\u2019Espanya. Durant moltes d\u00e8cades, els diferents governs espanyols van estar condicionats per l\u2019amena\u00e7a d\u2019una revoluci\u00f3 que els arribava des de l\u2019esquerra, per\u00f2 tamb\u00e9 per l\u2019amena\u00e7a d\u2019uns militars que comptaven amb el suport que els proporcionaven les organitzacions empresarials. En diferents moments \u00e0lgids de conflictivitat social, la patronal es trob\u00e0 situada entre Governaci\u00f3 Civil i Capitania, entre el poder civil i el militar. Es va situar al costat del govern quan a trav\u00e9s d\u2019un governador de l\u00ednia \u201cdura\u201d aquest li garantia l\u2019ordre social, per\u00f2 no dubt\u00e0 en enfrontar-se\u2019l obertament i reclamar ajut als militars quan els estaments civils no garantien la pau social. Igualment es pot dir respecte a la catalanitat de la burgesia, tradicionalment condicionada als seus interessos de classe. Quan se sentia amena\u00e7ada pel desafiament obrer abandonava projectes propis i invocava l\u2019empara de l\u2019Estat central. Alhora buscava suport en l\u2019empresariat espanyol, sobretot el madrileny, amb la finalitat que el serv\u00eds per a refor\u00e7ar el car\u00e0cter sectorial de l\u2019agrupaci\u00f3. Comptar amb el suport de la patronal de la resta de l\u2019Estat es percebia com quelcom inq\u00fcestionable si es volia aturar una possible revoluci\u00f3 dels anarcosindicalistes catalans. En definitiva, l\u2019allunyament dels centres de decisi\u00f3 pol\u00edtica va condicionar l\u2019actitud dels empresaris catalans. Entre les organitzacions patronals es generalitz\u00e0 el convenciment que la soluci\u00f3 dels problemes es trobava en els mateixos medis empresarials, i aquest convenciment es va plasmar, com s\u2019ha vist, en una autoorganitzaci\u00f3 a l\u2019entorn d\u2019un gran nombre d\u2019associacions que es van anar creant durant les primeres d\u00e8cades del segle vint, i en buscar un recolzament en l\u2019ex\u00e8rcit.<\/p>\n
A les portes d\u2019un cop d\u2019Estat<\/b><\/i><\/p>\n
A les vig\u00edlies del cop d\u2019estat que port\u00e0 al poder Primo de Rivera, Barcelona esdevingu\u00e9 de nou un polvor\u00ed. La CNT es reorganitzava despr\u00e9s del par\u00e8ntesi que va representar el pas pel Govern Civil de Mart\u00ednez Anido (desembre de 1920 a octubre de 1922), el qual va clausurar la CNT i persegu\u00ed els seus quadres dirigents, i tornava a plantejar un gran nombre de conflictes. Durant la primavera i l\u2019estiu de 1923, de nou entre la patronal es generalitz\u00e0 la idea que la soluci\u00f3 dels problemes es trobaven en els propis medis empresarials que detentaven el poder econ\u00f2mic. Per tant, des de la mateixa directiva de la Federaci\u00f3 Patronal s\u2019inst\u00e0 a l\u2019organitzaci\u00f3. Per\u00f2 durant els gaireb\u00e9 dos anys de mandat d\u2019Anido la Federaci\u00f3 havia perdut poder de convocat\u00f2ria. Aix\u00ed, a difer\u00e8ncia de 1919, ara prenia la iniciativa en el proc\u00e9s de mobilitzaci\u00f3 patronal la Cambra de Comer\u00e7 de Barcelona. La seva actuaci\u00f3 va seguir els mateixos passos que la Federaci\u00f3 Patronal havia fet a finals de 1919 i principis de 1920. A inst\u00e0ncies del president de l\u2019entitat, diversos representants d\u2019associacions patronals van formar una Comissi\u00f3 Permanent, que va contactar amb Primo de Rivera. Aquesta decisi\u00f3 es portava a terme amb un objectiu b\u00e0sic: posar al corrent al capit\u00e0 general que tan sols es confiava en l\u2019actuaci\u00f3 de l\u2019ex\u00e8rcit. Un segon pas important de la patronal va ser aproximar-se a la patronal espanyola, i un tercer dirigir un missatge al rei (que ara tenia el mirall d\u2019It\u00e0lia, on Mussolini havia respectat la monarquia), demanant-li que no negu\u00e9s la seva intervenci\u00f3 en aquests moments d\u2019angoixa.<\/p>\n
Tot i que durant la primavera i l\u2019estiu de 1923 diverses localitats de Catalunya van viure un clima de tensi\u00f3 social, la gran acceptaci\u00f3 de la dictadura de Primo de Rivera, el consens general que l\u2019aval\u00e0, nom\u00e9s pot entendre\u2019s per la import\u00e0ncia que la ideologia antiliberal havia assolit en aquella societat. No tant sols les associacions patronals es van apuntar a una sortida autorit\u00e0ria, sin\u00f3 que a l\u2019aposta es van sumar un gran n\u00famero de jutges, funcionaris\u2026 \u00c0dhuc l\u2019elit pol\u00edtica de la Lliga Regionalista entreg\u00e0 el pa\u00eds a un dictador. Tothom es va apuntar a una revoluci\u00f3 propiciada des dalt que prometia neutralitzar la d\u2019abaix, tots apostaven per un \u201ccirurgi\u00e0 de ferro\u201d que prometia portar a terme la regeneraci\u00f3 del pa\u00eds, a l\u2019igual que ho havia prom\u00e8s el general Polavieja en un ja lluny\u00e0 finals del segle dinou.<\/p>\n
Durant la dictadura de Primo de Rivera<\/b><\/i><\/p>\n
En un principi, les reaccions de les associacions patronals davant del triomf del cop d\u2019Estat de Primo de Rivera i del r\u00e8gim que es va implantar van ser totalment favorables. El pronunciament va suposar la clandestinitat pel sindicat confederal i la ruptura amb el sistema de partits. Per dissenyar la nova estructura pol\u00edtica i projectar el model de societat que substituiria l\u2019anterior, el Directori recorregu\u00e9 a un conjunt de creences: regeneracionisme, catolicisme social i corporativisme. Tot i que l\u2019alternativa corporativista no es va plasmar amb el cop, es va anar dibuixant a mesura que el nou r\u00e8gim s\u2019estabilitzava, sobretot amb l\u2019Organitzaci\u00f3 Corporativa Nacional, creada el 1926, pir\u00e0mide de Comit\u00e8s Paritaris. A trav\u00e9s d\u2019aquest model corporatiu d\u2019arrel cat\u00f2lic-social, es tract\u00e0 d\u2019harmonitzar les relacions laborals, per\u00f2 no es van arribar a aconseguir els resultats previstos. Era un corporativisme definit en un sentit ampli, que descrivia un sistema de mediaci\u00f3 d\u2019interessos entre els grups organitzats i l\u2019aparell estatal, amb funcions priorit\u00e0riament consultives. Des del primer moment de l\u2019aparici\u00f3 de l\u2019Organitzaci\u00f3 Corporativa Nacional es va produir un enfrontament entre l\u2019estrat\u00e8gia que subjacia a la pol\u00edtica social del r\u00e8gim i les organitzacions patronals, que consideraven molt perill\u00f3s un projecte que afavoria i impulsava la mobilitzaci\u00f3 i organitzaci\u00f3 sindical obrera, principalment la de la Uni\u00f3 General de Treballadors (UGT). Per aquest motiu van frenar la seva aplicaci\u00f3. L\u2019any 1927 va sorgir l\u2019Assemblea Nacional de la Dictadura, que fou la primera Cambra de representaci\u00f3 corporativa a l\u2019Europa de la postguerra concebuda com a apol\u00edtica. A trav\u00e9s d\u2019ella, les forces patronals participaren finalment en organismes consultius de l\u2019economia.<\/p>\n
Per\u00f2 la dictadura no recollia les propostes que giraven a l\u2019entorn del model de sindicaci\u00f3 professional obligat\u00f2ria per a patrons i obrers. Primo de Rivera no aconsegu\u00ed eradicar la conflictivitat social, ni tancar el cam\u00ed a la instauraci\u00f3 de la Rep\u00fablica. D\u2019aqu\u00ed que l\u2019aixecament militar del divuit de juliol de 1936, ent\u00e8s com una operaci\u00f3 quir\u00fargica encaminada a extirpar fins les arrels el moviment obrer organitzat, tingu\u00e9 el seu origen en la consci\u00e8ncia del frac\u00e0s de Primo de Rivera.<\/p>\n
La patronal a la Segona Rep\u00fablica<\/b><\/i><\/p>\n
La proclamaci\u00f3 de la Segona Rep\u00fablica, l\u2019abril de 1931, es va inscriure dins una conjuntura econ\u00f2mica gens favorable. Si la Dictadura de Primo de Rivera havia coincidit, en general. amb un per\u00edode d\u2019expansi\u00f3 econ\u00f2mica mundial, la Rep\u00fablica ho va fer amb un context de depressi\u00f3. Durant els anys de pol\u00edtica republicana, la vida econ\u00f2mica catalana no va poder deslligar-se de la situaci\u00f3 de crisi mundial i va tenir escasses perspectives de creixement. La contracci\u00f3 va ser particularment important en el comer\u00e7 exterior, que descend\u00ed de manera espectacular. A aquesta situaci\u00f3 s\u2019ha d\u2019afegir el problema que representava l\u2019emigraci\u00f3 de capitals, i el no menys important del comportament d\u2019una part de la premsa madrilenya, i d\u2019entitats d\u2019altres zones d\u2019Espanya, que incitaven els consumidors a prendre certes mesures contra els produccions catalanes, sota l\u2019argumentaci\u00f3 que els catalans eren separatistes. Tot aix\u00f2 va repercutir en l\u2019increment de l\u2019atur for\u00e7\u00f3s obrer, que constitu\u00ed el factor m\u00e9s significatiu de les tensions d\u2019aquella societat. Principalment afectada result\u00e0 la ciutat comtal, punt preferent de destinaci\u00f3 de l\u2019obrer agr\u00edcola que arribava de diverses zones d\u2019una Espanya pobre i endarrerida.<\/p>\n
Aix\u00ed, el moviment obrer, reprimit durant la dictadura, ressorg\u00ed de manera potent a la tardor de 1930. Amb la proclamaci\u00f3 de la Rep\u00fablica, que va portar la legalitzaci\u00f3 de la CNT, aquesta organitzaci\u00f3 experiment\u00e0 un notable creixement i els anarcosindicalistes van aprofitar les possibilitats que els oferia la nova situaci\u00f3, principalment en ser reconegut el dret de vaga il\u00b7legal durant la passada dictadura, per a tractar d\u2019aconseguir una s\u00e8rie de millores. Els sectors m\u00e9s extremistes fins i tot es van plantejar generar una din\u00e0mica de conflictivitat social amb la finalitat de desestabilitzar el sistema, posar fi una Rep\u00fablica que consideraven burgesa i establir el comunisme llibertari.<\/p>\n
Un mes despr\u00e9s de proclamada la Rep\u00fablica, pel maig del 1931, sota la iniciativa del Foment del Treball Nacional, la patronal catalana comen\u00e7\u00e0 a mobilitzar-se, primer arreu de Catalunya i despr\u00e9s a tot Espanya. L\u2019objectiu era aconseguir una cohesi\u00f3 patronal que tingu\u00e9s prou import\u00e0ncia per a influir sobre el govern. Les associacions patronals catalanes (Cambres Oficials, Uni\u00f3 Industrial Metal\u00b7l\u00fargica…), encap\u00e7alades pel Foment del Treball Nacional, van recollir tamb\u00e9 el suport de seixanta entitats espanyoles. Llavors, la patronal envi\u00e0 un document al govern anunciant que s\u2019havia cohesionat com a classe en un front \u00fanic i manifest\u00e0 la seva voluntat que aquest bloc col\u00b7labor\u00e9s amb el govern. Un cop cohesionada la patronal, una de les demandes m\u00e9s significatives que va fer al govern gir\u00e0 sobre la q\u00fcesti\u00f3 sindical.<\/p>\n
Tanmateix, durant la Rep\u00fablica, l\u2019organisme m\u00e9s important on es va estructurar la patronal catalana va ser la \u201cJunta de Enlace de las Sociedades Econ\u00f3micas de Catalu\u00f1a\u201d, fundada el 1933. Va estar integrada pels presidents de les societats adherides que agrupaven els diferents rams de la producci\u00f3. Com a l\u00edder va ser anomenat Llu\u00eds Bosch-Labr\u00fas, president del Foment. Aquesta Junta tindria una comissi\u00f3 permanent constitu\u00efda pels presidents d\u2019algunes de les entitats enunciades i, en teoria, faria v\u00e0ries funcions, entre elles la de escoltar i respondre les consultes i els dubtes que poguessin tenir els empresaris. En realitat, aquesta entitat va servir d\u2019element aglutinador de les forces econ\u00f2miques catalanes. En mans dels empresaris, actu\u00e0 com una veritable eina de pressi\u00f3 i durant aquests anys de la Rep\u00fablica, i fins la Guerra Civil, va participar constantment en la vida social i econ\u00f2mica catalana.<\/p>\n
El franquisme<\/b><\/i><\/p>\n
El final de la guerra civil amb el triomf de l\u2019ex\u00e8rcit franquista i la instauraci\u00f3 del Nou Estat va suposar per a la burgesia industrial catalana, una gran part de la qual retornava ara despr\u00e9s d\u2019haver abandonat Catalunya els primers temps de la contesa, la restauraci\u00f3 de l\u2019ordre social i la recuperaci\u00f3 de les seves propietats incautades durant la guerra. A m\u00e9s, la implantaci\u00f3 del r\u00e8gim franquista comport\u00e0 la prohibici\u00f3 de totes les organitzacions socials (pol\u00edtiques, sindicals, culturals\u2026) i la destrucci\u00f3 d\u2019aquelles que es consideraven contr\u00e0ries al nou sistema pol\u00edtic. Es va crear un marc legal nou i unes institucions noves d\u2019acord amb la idea d\u2019enquadrar-hi tota la societat. Aix\u00f2 formava part del projecte contrarevolucionari comen\u00e7at el 18 de juliol de 1936, que pretenia la destrucci\u00f3 de la Rep\u00fablica i de tot el que aquesta representava. El triomf dels militars no signific\u00e0 el restabliment de la situaci\u00f3 anterior a 1936, ni tant sols l\u2019existent en 1931. Inspirant-se en els feixismes europeus, el Nou Estat es va assentar sobre institucions noves, tot i que existien continu\u00eftats personals clares.<\/p>\n
El r\u00e8gim franquista es deia portador d\u2019un nou ordre, harmonicista, superador de la lluita de classes, per\u00f2 va posar les bases d\u2019una organitzaci\u00f3 sindical que tenia la pretensi\u00f3 d\u2019impossibilitar que el sistema econ\u00f2mic, pol\u00edtic i social torn\u00e9s a ser amena\u00e7at. Amb aquesta finalitat, l\u2019any 1940 es va implantar l\u2019Organitzaci\u00f3 Sindical Espanyola (els Sindicats Verticals). Segons el projecte nacional-sindicalista, els sindicats verticals havien d\u2019enquadrar tota la vida econ\u00f2mica del pa\u00eds. Si reflexionem, observem que amb aix\u00f2 es feia realitat un vell somni de la patronal catalana, perqu\u00e8 en aquesta organitzaci\u00f3 s\u2019havien d\u2019integrar for\u00e7osament tant els empresaris i llurs organitzacions com els seus treballadors; tots els integrants de la producci\u00f3, amos i obrers, passarien a ostentar la categoria de productors. L\u2019Organitzaci\u00f3 Sindical Espanyola tenia com un dels seus objectius primordials el control d\u2019una classe obrera amb una llarga tradici\u00f3 associativa i, com hem vist, durant alguns per\u00edodes revolucion\u00e0ria. Pels empresaris, pel contrari, la nova estructura suposava el restabliment de les relacions tradicionals de dominaci\u00f3 entre propietaris i assalariats.<\/p>\n
Dins dels Sindicats Verticals els obrers i els patrons no tenien la mateixa representaci\u00f3. Els treballadors nom\u00e9s podien ocupar el primer esgla\u00f3 representatiu, l\u2019enlla\u00e7 sindical i el jurat d\u2019empresa; els c\u00e0rrecs superiors de representaci\u00f3 en la jerarquia estaven dominats per l\u2019aparell del Moviment. Pel contrari, els industrials no van patir la intromissi\u00f3 dels falangistes, de manera que el Sindicat Vertical, en la seva vessant patronal, va ser aut\u00e8nticament representatiu dels interessos empresarials. A m\u00e9s, els empresaris van tenir, des dels primers anys, la possibilitat de mantenir unes associacions que ja els havien articulat en el passat: gremis, consorcis\u2026 D\u2019aquestes entitats sortirien despr\u00e9s les persones que ocuparien c\u00e0rrecs de representaci\u00f3 en els Sindicats Verticals. Els empresaris del t\u00e8xtil van ser potser els que van tenir m\u00e9s possibilitats de vertebrar els seus interessos col\u00b7lectius, sobretot en el Servei Comercial Exterior de la Ind\u00fastria T\u00e8xtil Cotonera, que nom\u00e9s estaria supeditada al president del Sindicat Nacional T\u00e8xtil. Aquesta entitat, juntament amb el Gremi de Fabricants de Sabadell i l\u2019Institut Industrial de Terrassa es convertiren en les veritables patronals del sector respectiu.<\/p>\n
Tot i que la intenci\u00f3 del nou r\u00e8gim era que el Sindicat Vertical enquadr\u00e9s tota la vida econ\u00f2mica del pa\u00eds, la realitat canviant va obligar a modificar aquesta teoria tant r\u00edgida. Els industrials de les tres branques b\u00e0siques de la ind\u00fastria catalana del moment: t\u00e8xtil, metal\u00b7l\u00fargia i qu\u00edmiques van dotar-se de unes organitzacions espec\u00edfiques. Una bona part dels dirigents de les associacions patronals que tornaren a tenir m\u00e9s o menys vigor en el nou r\u00e8gim eren els mateixos que les havien dirigit abans de la guerra.<\/p>\n
Un dels canvis m\u00e9s importants va ser la hibernaci\u00f3 del Foment. Va tenir un paper purament simb\u00f2lic, per\u00f2 aconsegu\u00ed no estar integrat en l\u2019Organitzaci\u00f3 Sindical Espanyola. La instituci\u00f3 va romandre en estat latent, com a administradora del seu patrimoni. L\u2019any 1968 l\u2019entitat es trobava sense recursos i va demanar ajut a la Cambra de Comer\u00e7, Ind\u00fastria i Navegaci\u00f3 de Barcelona, la qual li prest\u00e0 suport a canvi d\u2019estar representada en la direcci\u00f3 de l\u2019entitat. Continu\u00e0 apareixent la seva revista El Trabajo Nacional, <\/i>i els seus articles manifestaven una adhesi\u00f3 al r\u00e8gim superior a qualsevol altre publicaci\u00f3 econ\u00f2mica. Durant els anys seixanta, el Foment mostrava molt de recel davant de la incorporaci\u00f3 d\u2019Espanya al Mercat Com\u00fa.<\/p>\n
Respecte les Cambres Oficials, cal destacar que van representar tamb\u00e9 un canal d\u2019actuaci\u00f3 important, especialment a partir de la unificaci\u00f3 de la d\u2019Ind\u00fastria i la de Comer\u00e7 i Navegaci\u00f3, assolida el 1967. La Cambra de Barcelona esdevingu\u00e9 la principal interlocutora dels empresaris amb els tecn\u00f2crates de l\u2019aparell de l\u2019Estat i en un suport de la nova pol\u00edtica de liberalitzaci\u00f3 econ\u00f2mica encetada l\u2019any 1959. La posici\u00f3 de la Cambra era favorable de la incorporaci\u00f3 del pa\u00eds a la Comunitat Econ\u00f2mica Europea. Elaborava les l\u00ednies de pol\u00edtica econ\u00f2mica m\u00e9s adients als industrials catalans. En aquest terreny era l\u2019entitat m\u00e9s influent de les que existien a Catalunya. Gaudia d\u2019uns mitjans econ\u00f2mics que no podien disposar la resta d\u2019organitzacions empresarials, i es va convertir en el centre m\u00e9s important de les propostes de pol\u00edtica econ\u00f2mica elaborades a Catalunya. A la direcci\u00f3 de la corporaci\u00f3 hi figuraven alguns dels homes m\u00e9s representatius dels sectors econ\u00f2mics m\u00e9s influents, que en molts casos coincidien amb els alts dirigents del Sindicat Vertical. Complia la tasca d\u2019elaborar les l\u00ednies de pol\u00edtica econ\u00f2mica m\u00e9s adients als industrials catalans. En aquest terreny, era l\u2019entitat m\u00e9s influent de les que existien a Catalunya.<\/p>\n
Tamb\u00e9 va tenir molta projecci\u00f3 el Cercle d\u2019Economia, nascut al llarg dels anys cinquanta de la m\u00e0 de joves membres de l\u2019alta burgesia barcelonina. Va ser lloc de trobada dels dirigents de la vida econ\u00f2mica: empresaris, economistes i pol\u00edtics tecn\u00f2crates. Defensava un model econ\u00f2mic neocapitalista. Membres d\u2019aquesta entitat cercaven els contactes amb els de la Cambra de Barcelona, perqu\u00e8 el Cercle era l\u2019entitat que tra\u00e7ava una pol\u00edtica econ\u00f2mica a llarg termini.<\/p>\n
Els empresaris catalans van q\u00fcestionar l\u2019Organitzaci\u00f3 Sindical Espanyola quan la van deixar de considerar l\u2019instrument efica\u00e7 per a assegurar la pau social. Com a conseq\u00fc\u00e8ncia, a les darreries dels anys seixanta les organitzacions patronals van iniciar un proc\u00e9s exigint una major llibertat en el contingut de la negociaci\u00f3 col\u00b7lectiva, alhora que es demanava una major repressi\u00f3 a l\u2019agitaci\u00f3 reivindicativa. Als anys setanta, amb el creixement del moviment obrer, alguns industrials van acceptar eixamplar les limitades vies de representaci\u00f3 dels treballadors.<\/p>\n
La transici\u00f3<\/b><\/i><\/p>\n
Des del 1975, any en que mor\u00ed en Franco, la traject\u00f2ria de la burgesia industrial catalana va ser coherent amb tot el que s\u2019ha vist al llarg d\u2019aquest treball. Durant la transici\u00f3, l\u2019opci\u00f3 pol\u00edtica majorit\u00e0ria no va ser el nacionalisme ni el centrisme catal\u00e0, sin\u00f3 el projecte centrista articulat des del govern. Una bona part de l\u2019empresariat don\u00e0 suport tamb\u00e9 al projecte reaccionari i anticatalanista d\u2019Alian\u00e7a Popular. Nom\u00e9s quan la proposta de Converg\u00e8ncia i Uni\u00f3 va esdevenir un mitj\u00e0 \u00fatil per a contenir l\u2019esquerra l\u2019empresariat catal\u00e0 -no sense retic\u00e8ncies- es va apuntar al projecte nacionalista.<\/p>\n
Per primer cop a la seva hist\u00f2ria, el 1976 el Foment del Treball Nacional torn\u00e0 a constituir-se com l\u2019organitzaci\u00f3 representativa catalana,. Llavors va comen\u00e7ar a fer obertament de patronal, negociant amb els sindicats la pol\u00edtica laboral. El nou Foment va estar format per la conflu\u00e8ncia de tres grups: els directius de l\u2019estructura del Foment, els empresaris provinents de la Cambra renovada i unificada a impuls del Cercle d\u2019Economia i els homes procedents del Sindicat Vertical. A difer\u00e8ncia del que havia postulat anys enrera, una de les seves actuacions m\u00e9s destacada va ser impulsar una estructura patronal a nivell espanyol: la CEOE. Amb la fundaci\u00f3 d\u2019aquesta patronal de patronals que situ\u00e0 la seu a Madrid es complia un vell somni d\u2019un sector de la patronal catalana, no del Foment del Treball Nacional que sempre havia apostat per una organitzaci\u00f3 patronal \u00fanica amb seu a Barcelona: articular l\u2019empresariat espanyol en una associaci\u00f3 patronal unit\u00e0ria, en la qual els patrons catalans tinguessin un paper destacat, i que estigu\u00e9s situada prop d\u2019on emanaven les decisions pol\u00edtiques.<\/p>\n
Bibliografia utilitzada:<\/b><\/p>\n
BENGOECHEA, Soledad (1994): Organitzaci\u00f3 patronal i conflictivitat social a Catalunya. Tradici\u00f3 i corporativisme entre finals de segle i la Dictadura de Primo de Rivera<\/i> (pr\u00f2leg de Pere Gabriel), Barcelona, Publicacions de l\u2019Abadia de Montserrat.<\/p>\n
BENGOECHEA, Soledad (1998): El Locaut de Barcelona (1919-1920). Els precedents de la dictadura de Primo de Rivera<\/i> (pr\u00f2leg de Pere Gabriel), Barcelona, Curial.<\/p>\n
BENGOECHEA, Soledad (1998): \u201cLa burgesia catalana davant la proclamaci\u00f3 de la Segona Rep\u00fablica\u201d, a Revista de <\/i>Catalunya, n\u00fam. 126, pp. 37-52.<\/p>\n
BENGOECHEA, Soledad, Reacci\u00f3 en temps de canvis. La patronal catalana davant la Rep\u00fablica, 1931-1936, <\/i>Barcelona, Societat Catalana d\u2019Estudis Hist\u00f2rics<\/p>\n
BRAVO, Montserrat & PALOMAS, Joan (1992): \u201cLes corporacions industrials catalanes com a grups de pressi\u00f3 (1875-1895)\u201d, a Catalunya i la Restauraci\u00f3, 1875-1923<\/i>, Centre d\u2019Estudis del Bages, pp. 259-263.<\/p>\n
CABANA, Francesc (1996): La burgesia catalana. Una aproximaci\u00f3n hist\u00f2rica<\/i>, Barcelona, Proa.<\/p>\n
CABRERA, Mercedes (1983): La patronal ante la II Rep\u00fablica, organizaciones y estrategias (1931-1936), <\/i>Madrid, Siglo XXI,<\/p>\n
CALVO, \u00c1ngel (1990): \u201cEl Foment del Treball Nacional davant d\u2019un nou horitz\u00f3\u201d , L\u2019Aven\u00e7<\/i>, n\u00fam. 138, pp. 54-58<\/p>\n
GOMEZ NAVARRO, Jos\u00e9 Luis (1991): El r\u00e9gimen de Primo de <\/i>Rivera. Reyes, Dictaduras y Dictadores<\/i>, Madrid, C\u00e1tedra.<\/p>\n
GRAELL, Guillermo (1911): Historia del Fomento del Trabajo Nacional,<\/i> Barcelona, Imp. de la viuda de Luis Tasso.<\/p>\n
IZARD, Miquel (1979): Manufactureros, industriales y revolucionarios<\/i>, Barcelona, Cr\u00edtica.<\/p>\n
JUTGLAR, Antoni (1966): Els burgesos catalans<\/i>, Barcelona, Norfeu.<\/p>\n
MOLINERO, Carme & YS\u00c0S, Pere (1991): Els industrials catalans durant el franquisme<\/i>, Vic, Eumo.<\/p>\n
MOLINERO, Carme & YS\u00c0S, Pere, \u201cEntre el verticalisme i l\u2019autonomia: la patronal catalana durant el franquisme\u201d, a L\u2019Aven\u00e7<\/i>, n\u00fam. 138, 1990, pp. 60-64.<\/p>\n
REY REGUILLO, Fernando, de (1992: Propietarios y patronos. La pol\u00edtica de las organizaciones econ\u00f3micas en la Espa\u00f1a de la Restauraci\u00f3n (1914-1923), <\/i>Madrid, Centro de Publicaciones. Ministerio de Trabajo y Seguridad Social.<\/p>\n
S\u00c1NCHEZ, Alejandro (1990): \u201cEls inicis de l\u2019associacionisme empresarial a Catalunya\u201d, a L\u2019Aven\u00e7, n\u00fam. 138, pp. 16-23.<\/p>\n
SELL\u00c9S, Magda (2000): El Foment del Treball Nacional, 1914-1923<\/i>, Barcelona, Publicacions de l\u2019Abadia de Montserrat.<\/p>\n
SOL\u00c0, \u00c0ngels (1993): \u201cEls fabricants catalans en el segle XIX, algunes notes\u201d, a L\u2019Aven\u00e7<\/i>, n\u00fam. 169, pp. 22-25.<\/p>\n
SOL\u00c0, Roser (1997): L\u2019Institut Industrial de Catalunya i l\u2019associacionisme industrial des de 1820 a 1854<\/i>, Barcelona, Publicacions de l\u2019Abadia de Montserrat.<\/p>\n
VICENS VIVES Jaume & LLORENS, Montserrat (1961): Industrials i pol\u00edtics del segle XIX<\/i>, Barcelona, Vicens Vives.<\/p>\n
VIDAL-FOLCH, Xavier (1990): \u201cLa patronal de la transici\u00f3 democr\u00e1tica\u201d, a L\u2019Aven\u00e7, <\/i>n\u00fam. 138, pp. 66-66-73.<\/p>\n
\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
Una bona part de la patronal catalana enrolada en associacions va confiar i deman\u00e0 suport a l\u2019ex\u00e8rcit com a instrument per a imposar l\u2019ordre social amena\u00e7at per un bel\u00b7ligerant moviment obrer. Un ordre social que suposadament no era suficientment controlat per uns governs que temien emprar una repressi\u00f3 massa forta. En diferents moments \u00e0lgids de conflictivitat social, la patronal es trob\u00e0 situada entre Governaci\u00f3 Civil i Capitania, entre el poder civil i el militar. Es va situar al costat del govern quan a trav\u00e9s d\u2019un governador de l\u00ednia \u201cdura\u201d aquest li garantia l\u2019ordre social, per\u00f2 no dubt\u00e0 en enfrontar-se\u2019l obertament i reclamar ajut als militars quan els estaments civils no garantien la pau social. Igualment es pot dir respecte a la catalanitat de la burgesia, tradicionalment condicionada als seus interessos de classe.<\/p>\n","protected":false},"author":9,"featured_media":2454,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[22],"tags":[],"class_list":["post-2453","post","type-post","status-publish","format-standard","has-post-thumbnail","hentry","category-historia-del-movimiento-y-de-la-clase-obrera"],"aioseo_notices":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/2453","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/users\/9"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcomments&post=2453"}],"version-history":[{"count":0,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/2453\/revisions"}],"wp:featuredmedia":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/media\/2454"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fmedia&parent=2453"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcategories&post=2453"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Ftags&post=2453"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}