{"id":37,"date":"2006-03-15T00:00:00","date_gmt":"2006-03-15T00:00:00","guid":{"rendered":"https:\/\/espai-marx.net\/?p=37"},"modified":"2020-02-11T18:37:47","modified_gmt":"2020-02-11T17:37:47","slug":"agonies-del-capitalisme","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/espai-marx.net\/?p=37","title":{"rendered":"Agonies del capitalisme"},"content":{"rendered":"

Ens trobem en un triple aniversari: el XXV aniversari de la fundaci\u00f3 el 1968 de la Kyoto Seika University; el XXV aniversari de la revoluci\u00f3 mundial de 1968; el LII aniversari de la data exacta (almenys\u00a0 segons el calendari d’EE.UU.) del bombardeig de Pearl Harbor per l’esquadra japonesa. Comen\u00e7ar\u00e9 per dir el que, en la meva opini\u00f3, prepresenta cada un d’aquests aniversaris\u00a0 <\/a>1<\/a>.<\/p>\n

La fundaci\u00f3 d’aquesta Universitat \u00e9s un s\u00edmbol d’un dels desenvolupaments m\u00e9s importants en la hist\u00f2ria del nostre sistema-m\u00f3n: l’extraordin\u00e0ria expansi\u00f3 quantitativa de les estructures universit\u00e0ries durant els anys 50 i 60 <\/a>2<\/a>. En un determinat sentit, aquest per\u00edode fou la culminaci\u00f3 de la promesa il.lustrada de progr\u00e9s a trav\u00e9s de l’educaci\u00f3, que era maravellosa, i que avui celebrem aqu\u00ed. Pero, com tantes coses meravelloses t\u00e9 les seves complicacions i els seus costos. Una d’aquestes complicacions va consistir en que l’expansi\u00f3 de l’educaci\u00f3 superior va produir un gran nombre de titulats que aspiraven a ocupacions i ingressos equivalents al seu status<\/i>, hi varen sorgir, per\u00f2, algunes dificultats, per a que aquesta demanda pogu\u00e9s ser satisfeta, almenys tan r\u00e0pida i completament com estava formulada. En quant al cost, es tractava de la despesa social necess\u00e0ria per a sostenir aquesta expansi\u00f3 de l’educaci\u00f3 superior, que era solament una part de la despesa total precisa per a proporcionar benestar als estrats mitjans, en significatiu creixement, del sistema-m\u00f3n. Aquest incrementat cost del benestar social comen\u00e7aria a constituir una pesada c\u00e0rrega sobre les hisendes estatals, i el 1993 estem discutint al llarg i ample del m\u00f3n la crisi fiscal dels estats.<\/p>\n

Aix\u00f2 ens porta al segon aniversari, el de la revoluci\u00f3 mundial de 1968, que en molts pa\u00efsos, encara que no en tots, comen\u00e7\u00e0 a les universitats. Sens dubte, una de les guspires que prengueren el foc, fou la s\u00fabita inquietut d’aquests futurs llicenciats respecte a la seva perspectiva de treball encara que, evidentment, aquest factor tan egoista no fou el principal focus de l’explosi\u00f3 revolucion\u00e0ria. Ha de veure’s, m\u00e9s aviat, com un s\u00edmptoma m\u00e9s del problema general, relacionat amb el contingut real del conjunt de promeses pr\u00f2pia de l’escenari il.lustrat del progr\u00e9s\u00a0 que, superficialment, semblaven haver estat realitzades en el per\u00edode posterior a 1945.<\/p>\n

I aix\u00ed arrivem al tercer aniversari: el de l’atac a Pearl Harbor, atac que va conduir als EE.UU. a declarar la seva participaci\u00f3 formal en la Segona Guerra Mundial. No obstant aix\u00f3, en la pr\u00e0ctica, aquesta guerra, no fou fonamentalment una guerra entre Jap\u00f3 i Estats Units. Si se’m permet dir-ho, Jap\u00f3 era un actor de segona fila en aquest drama mundial, i el seu atac era un episodi menor dintre d’una lluita de llarga durada. Principalment, la guerra enfrontava als EE.UU. i Alemanya i, de fet, podria parlar-se d’una guerra continuada des de 1914, una guerra \u00abdels 30 anys\u00bb, entre els dos principals competidors pel lloc de successor de la Gran Bretanya, com poder hegem\u00f2nic del sistema-m\u00f3n. Com saben, EE.UU. va guanyar aquesta guerra i va conquerir l’hegemonia presidint l’aparent triomf universal de les promeses de la Il.lustraci\u00f3.<\/p>\n

Seguidament organitzar\u00e9 els meus comentaris al voltant del conjunt dels temes que hem asenyalat mitjan\u00e7ant aquests aniversaris. Parlar\u00e9 primer de l’era de l’esperan\u00e7a i de la lluita pels ideals de la Il.lustraci\u00f3, 1789-1948. Despr\u00e9s, intentar\u00e9 analitzar l’era 1945-89, en la que les esperances de la Il.lustraci\u00f3 es realitzaren, encara que falsament. En tercer lloc, arribar\u00e9 a la nostra era, el \u00abPer\u00edode Negre\u00bb, que comen\u00e7a el 1989 i que durar\u00e0, pobablement, al voltant de mig segle. Finalment, parlar\u00e9 de les opcions de que disposem ara i en els propers temps.<\/p>\n

Les funcions del liberalisme<\/b><\/p>\n

La primera gran expresi\u00f3 pol\u00edtica de la Il.lustraci\u00f3, amb totes les seves ambig\u00fcitats, fou evidentment la Revoluci\u00f3 Francesa, en si mateixa\u00a0 una de les grans ambig\u00fcitats de la nostra \u00e8poca. La celebraci\u00f3 a Fran\u00e7a del seu bicentenari, el 1989, fou l’ocasi\u00f3 per a intentar donar una nova interpretaci\u00f3 a aquest gran aconteixement, substituint la \u00abinterpretaci\u00f3 social\u00bb dominant fins aleshores i ara declarada caduca<\/a>3<\/a>.<\/p>\n

La Revoluci\u00f3 Francesa fou el punt final d’un llarg proc\u00e9s, no solament a Fran\u00e7a, sin\u00f3 tamb\u00e9 en la totalitat de l’economia-m\u00f3n capitalista en tant que sistema hist\u00f2ric; en el 1789, una bona part del globus habia estat incorporada en aquest sistema hist\u00f2ric des de feia tres segles. I en aquests tres segles, moltes de les seves institucions clau havien estat establertes i consolidades: la divisi\u00f3 axial del treball, amb una significativa transfer\u00e8ncia de plusv\u00e0lua des de les zones perif\u00e8riques a les zones centrals; la prim\u00e0cia d’aquells que actuaven en defensa dels interessos de la incesant acumulaci\u00f3 de capital; el sistema interestatal, compost per estats que es declaraven sobirans, encara que\u00a0 estaven for\u00e7ats per la cuirassa i les \u00abregles\u00bb del sistema interestatal; i una polaritzaci\u00f3 sempre en augment, polaritzaci\u00f3 que no era solament econ\u00f2mica sin\u00f3 tamb\u00e9 social i que es trobava prop de convertir-se, tamb\u00e9, en polaritzaci\u00f3 demogr\u00e0fica.<\/p>\n

Per\u00f2 aquest sistema-m\u00f3n no disposava encara d’una geocultura legitimadora, les doctrines b\u00e0siques de la qual no foren forjades fins el segle XVIII (i de vegades m\u00e9s tard) pels te\u00f2rics de la Il.lustraci\u00f3, sense que s’institucionalitzessin socialment fins la Revoluci\u00f3 Francesa. Aquesta desencaden\u00e0 el recolzament p\u00fablic -que en ocasions va arribar a ser un verdader clamor- a favor de l’acceptaci\u00f3 de dos noves idees universals: que el \u00abpoble\u00bb\u00a0\u00a0 no \u00e9s un sobir\u00e0. El 1815, Napole\u00f3, hereu i protagonista universal de la Revoluci\u00f3 Francesa, fou derrotat, produint-se una presunta \u00abRestauraci\u00f3\u00bb\u00a0 a Fran\u00e7a i arreu, on els anciens r\u00e9gims<\/i> havien estat despla\u00e7ats. Per\u00f2 la Restauraci\u00f3 no va poder anular realment l’\u00e0mplia acceptaci\u00f3 d’aquestes idees universals. Les tres grans ideologies del segle XIX -conservadurisme, liberalisme, socialisme- sorgiren en estreta relaci\u00f3 amb aquesta nova situaci\u00f3, i suministraren el llenguatge per a tots els successius debats pol\u00edtics en el s\u00ed de l’economia-m\u00f3n capitalista<\/a>4<\/a>.<\/p>\n

D’aquestes tres ideologies, el liberalisme fou la que emerg\u00ed triomfant, i podria pensar-se que ja ho va fer amb ocasi\u00f3 de la primera revoluci\u00f3 mundial dins d’aquest sistema, la revoluci\u00f3 de 1848 <\/a>5<\/a>. El liberalisme era la ideologia m\u00e9s capacitada per a donar a\u00a0 l’economia-m\u00f3n capitalista una geocultura viable, capa\u00e7 de legitimar a les altres institucions, tant davant dels ulls dels quadres del sistema com, en\u00a0 un grau significatiu, davant els ulls de la massa de les poblacions, la denominada gen corrent.<\/p>\n

Una vegada que la gent va pensar que el canvi pol\u00edtic era normal i que, en principi, ells mateixos eren el sobir\u00e0 que decideix el canvi pol\u00edtic, cualsevol cosa era possible. I aquest era precisament el problema plantejat als poderosos i privilegiats en el sistema de l’economia-m\u00f3n capitalista, els temors immediats de la qual es centraven, fins a cert punt, en el petit pero creixen grup de treballadors industrials urbans. Aixi mateix, tal i com la Revoluci\u00f3 Francesa havia demostrat \u00e0mpliament, els treballadors rurals no industrials, tamb\u00e9 podrien ser bastant molestos i, fins i tot, temibles per als poderosos i els privilegiats. En conseq\u00fc\u00e8ncia, el dilema pol\u00edtic m\u00e9s acuciant que es plantejaven les classes governants durant la primera meitat del segle XIX era el seg\u00fcent: C\u00f3m podia evitarse que aquestes classes perilloses es prenguessin aquestes normes massa seriosament i interferissin amb el proc\u00e9s d’acumulaci\u00f3 de capital, socavant les estructures b\u00e0siques del sistema?<\/i><\/p>\n

Obviament, una resposta fou la represi\u00f3, molt utilitzada. No obstant, la revoluci\u00f3 mundial de 1848 havia ensenyat que, en definitiva, la simple represi\u00f3 no era molt efica\u00e7, ja que provocava a les classes perilloses, agitant els seus \u00e0nims en lloc de calmar-los. Aix\u00ed que les classes governants se n’adonen que la repressi\u00f3, per a ser efectiva, ha de combinar-se amb concessions. Per altra part, els suposats revolucionaris de la primera meitat del segle XIX tamb\u00e9 aprengueren una lli\u00e7\u00f3: les sublevacions espont\u00e0nies no eren massa eficaces, ja que eren derrotades m\u00e9s o menys f\u00e0cilment. Les amenaces d’insurrecci\u00f3 popular havien de combinar-se amb una conscient i duradera organitzaci\u00f3 pol\u00edtica, si es volia fomentar un canvi significatiu.<\/p>\n

El liberalisme s’ofereix alehores com la immediata soluci\u00f3 per a les dificultats pol\u00edtiques de la dreta i de l’esquerra. A la dreta li proposa que faci concessions; a l’esquerra, que constitueixi una organitzaci\u00f3 pol\u00edtica; a ambdues, dreta i esquerra, els demana paci\u00e8ncia: a llarg termini, tots guanyaran m\u00e9s seguint una via intermitja. El liberalisme encarnava el centrisme, i el seu cant de sirena era seductor. No obstant aix\u00f2, el liberalisme no predicava un centrisme passiu, sin\u00f3 una estrat\u00e8gia activa. Els liberals depositaren la seva fe en una de les premises claus de la Il.lustraci\u00f3: que el pensament i l’accci\u00f3 racionals eren el cam\u00ed vers la salvaci\u00f3, vers el progr\u00e9s. Els homes (nom\u00e9s en rares ocasions s’incloia a les dones) s\u00f3n, a la llarga i per naturalesa, racionals.<\/p>\n

D’aix\u00f2 es deduia que \u00abel canvi pol\u00edtic normal\u00bb, hauria de seguir el cam\u00ed indicat per aquells que fossin m\u00e9s\u00a0 racionals, \u00e9s a dir, els m\u00e9s educats, els m\u00e9s qualificats, els m\u00e9s sabis. Aquests homes designarien quins erens els millors camins a seguir per al canvi pol\u00edtic, aquests homes anirien indicant les necess\u00e0ries reformes a emprendre i promulgar. El reformisme racional era el concepte organitzador del liberalisme, el que explica l’apari\u00e8ncia err\u00e0tica de les posicions dels liberals respecte a la relaci\u00f3 entre individuo i estat. Els liberals podien defensar simult\u00e0niament que el individuo no havia de ser for\u00e7at pels dictats de l’estat (col.lectiu), i que l’acci\u00f3 estatal era necess\u00e0ria per a minimitzar la injust\u00edcia contra els individus. Podien ser, al mateix temps, favorables al laissez-faire<\/i> i a les lleis fabrils, ja que la subst\u00e0ncia del liberalisme no era ni la una cosa ni l’altra, sin\u00f3 m\u00e9s aviat el progr\u00e9s deliberat i mesurat cap a la bona societat, que podria obtenir-se m\u00e9s f\u00e0cilment, i potser \u00fanicament, per la via del reformisme racional.<\/p>\n

Aqueste doctrina del reformisme racional, va demostrar en la pr\u00e0ctica el seu extraordinari atractiu. Semblava que donava resposta a les necessitats de tots. Per als conservadors podia ser el cam\u00ed per amortiguar els instints revolucionaris de les classes perilloses. Alguns drets de vot per ac\u00ed i un xic de beneficis de l’Estat del Benestar per all\u00e0, m\u00e9s un altre tant d’unitat de les classes sota\u00a0 una identitat que apaivagava a les classes treballadores, a la vegada que mantenia els elements essencials dels sistema capitalista. Els poderosos i els privilegiats no perdien res de fonamental import\u00e0ncia per a ells, i dormien m\u00e9s tranquils per les nits (amb menys revolucionaris en les seves finestres).<\/p>\n

Per altra banda, aquells que s’inclinaven vers posicions radicals veien en el reformisme racional un \u00fatil terme mig. Permetia la realitzaci\u00f3 d’alguns canvis fonamentals aqu\u00ed i ara, sense eliminar l’esperan\u00e7a i les espectatives de posteriors canvis encara m\u00e9s importants i, sobretot, oferia als homes la possibilitat d’aconseguir algunes coses abans que la seva vida acab\u00e9s. I aquests homes vius dormien m\u00e9s tranquils per la nit (amb menys policies en les seves finestres).<\/p>\n

No pretenc minimitzar 150 anys de cont\u00ednua lluita pol\u00edtica, de vegades violenta, freq\u00fcentment apassionada, quasi sempre carregada d’importants conseq\u00fc\u00e8ncies. Intento, no obstant, de situar aquesta lluita en una perspectiva adequada.\u00a0 En darrera inst\u00e0ncia, la lluita es mantenia dinte de les regles establertes per la ideologia liberal. Quan sorg\u00ed un grup important que rebutxava aquestes regles -els feixistes-, aquest grup fou derrotat i eliminat, amb dificultats, indubtablement, per\u00f2 fou derrotat.<\/p>\n

Hi ha una cosa que hem de dir sobre el liberalisme. He dit que el liberalisme no era fonamentalment antiestatalista, ja que la seva prioritat real era el reformisme racional. Per\u00f2, encara no antiestatalista, el liberalisme si era fonamentalment antidemocr\u00e0tic. El liberalisme fou sempre una doctrina aristocr\u00e0tica, que predicava \u00abel poder dels millors\u00bb. Certament, el liberalisme no defineix \u00abels millors\u00bb pel seu status de naixement, sin\u00f3 m\u00e9s b\u00e9 per les seves conquestes educatives. Els millors no surten de la noblesa heredit\u00e0ria, sin\u00f3 que procedeixen dels beneficiaris de la meritocr\u00e0cia. Per\u00f2 els millors segueixen sent un grup m\u00e9s petit que la totalitat de la gent. Els liberals cerquen el poder aristocr\u00e0tic dels millors precisament per a evitar el poder de tot el poble, la democr\u00e0cia. La democr\u00e0cia era l’objectiu dels radicals, no dels liberals; o, al menys, era l’objectiu dels qui eren autenticament radicals, verdaderament antisist\u00e8mics. El liberalisme es constitueix com ideologia precisament per a evitar que aquest grup sobrevisqu\u00e9s. Quan els liberals parlaven sobre que nom\u00e9s el reformisme racional podria obstaculitzar l’arrivada de la democr\u00e0cia, argument que, en definitiva, seria ben rebut pels conservadors intel.ligents.<\/p>\n

Finalment, vull fer esment a una difer\u00e8ncia significativa entre la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX. En la segona meitat del XIX, els protagonistes principals de les reivindicacions de les classes perilloses eren encara les classes treballadores urbanes d’Europa i Am\u00e8rica del Nort. L’agenda liberal funcionava molt b\u00e9 enfront elles. Se’ls hi va oferir el sufragi universal (mascul\u00ed), l’inicia de l’Estat del Benestar i la identitat nacional. Identitat nacional contra qui? Contra els seus ve\u00efns, ben segur; per\u00f2 de manera m\u00e9s important i profunda, contra el m\u00f3n no blanc. Imperialisme i racisme forman part del paquet ofert pels liberals a les classes treballadores d’Europa i Am\u00e8rica del Nord, sota l’embolcall del \u00abreformisme racional\u00bb.<\/p>\n

Tanmateix, les classes perilloses del m\u00f3n no europeu comencen a agitar-se pol\u00edticament, des de M\u00e8xic a l’Afganistan, des d’Egipte a la Xina, des de P\u00e8rsia fins a la India. Quan Jap\u00f3 derrota R\u00fasia el 1905, aquest fet \u00e9s vist en tota la zona com l’inici del replegament de l’expansi\u00f3 europea. Per als liberals, que es trobaven principalment a Europa i Am\u00e8rica del Nord, fou una forta advert\u00e8ncia que el \u00abnormal canvi pol\u00edtic\u00bb, i la \u00absobirania\u00bb, eren ja aspiracions dels pobles del m\u00f3n sencer, i no solament de les classes treballadores europees.<\/p>\n

A partir d’aquest moment, els liberals dirigeixen la seva atenci\u00f3 vers l’extensi\u00f3 del concepte de reformisme racional a nivell del conjunt del sistema-m\u00f3n. Aquest era el missatge de Woodrow Wilson i de la seva insist\u00e8ncia en la \u00abautodeterminaci\u00f3 de les nacions\u00bb, missatge equivalent global al del sufragi universal. Aquest fou tamb\u00e9 el missatge de Franklin Roosevelt i de les \u00abquatre llibertats\u00bb, proclamades com objectiu de guerra durant la Segona Guerra Mundial, recollit despr\u00e9s pel president Truman en el Point Four, primer intent del projecte post-1945, per al \u00abdesenvolupament econ\u00f2mic dels Pa\u00efsos subdesenvolupats\u00bb, una doctrina que fou l’equivalent global de l’Estat del Benestar <\/a>6<\/a>.<\/p>\n

No obstant, els objectius del liberalisme i de la democr\u00e0cia tornen a entrar en conflicte. En el segle XIX el proclamat universalisme del liberalisme s’havia fet compatible amb el racisme recorrent a l\u00bb‘externalitzaci\u00f3\u00bb dels objectes del racisme (m\u00e9s enll\u00e0 de les fronteres de la naci\u00f3), mentre que s'\u00bbinternalitzaven\u00bb, de fet, els beneficis dels ideals universals constituint \u00abla ciutadania\u00bb. La pregunta era si el liberalisme universal del segle XX aconseguiria contenir a les classes perilloses, localitzades en el que ha estat denominat el Tercer M\u00f3n, o el Sud, tal i com el liberalisme nacional havia contingut a les seves pr\u00f2pies classes perilloses a Europa i Am\u00e8rica del Nord. Evidentment, el problema residia en que a nivell mundial no era possible \u00abexternalitzar\u00bb el racisme. Les contradiccions del liberalisme estan produint el seu fruit amarg.<\/p>\n

Triomf i desastre<\/b><\/p>\n

De tota manera, aix\u00f2 estava molt lluny de ser evident en 1945. La vict\u00f2ria dels Aliats sobre l’Eix semblava ser el triomf del liberalisme universal, en alian\u00e7a amb la URSS, sobre l’alternativa feixista. El fet que els dos darrers actes de la guerra foren el llen\u00e7ament de dues bombes at\u00f2miques per part dels EE.UU., sobre l’\u00fanica pot\u00e8ncia no blanca de\u00a0 l’Eix, Jap\u00f3, va ser poc discutit en els EE.UU. o a Europa, com expresi\u00f3 d’alguna contradicci\u00f3 del liberalisme. La reacci\u00f3, no fa falta dir-ho, no va ser la mateixa en el Jap\u00f3, Per\u00f2 Jap\u00f3 havia perdut la guerra i la seva veu no es prenia seriosament en aquest assumpte.<\/p>\n

Els EE.UU. s’havien convertit, amb molta difer\u00e8ncia, en la m\u00e9s important for\u00e7a econ\u00f2mica dintre de l’economia-m\u00f3n. Amb la bomba at\u00f2mica, era tamb\u00e9 la principal for\u00e7a militar, malgrat la dimensi\u00f3 de les forces armades sovi\u00e8tiques. En cinc anys, fou capa\u00e7 d’organitzar pol\u00edticament el sistema-m\u00f3n, gr\u00e0cies a un quadruple programa: I) un\u00a0 comprom\u00eds amb la URSS, tot garantint-li el seu control sobre una cantonada del m\u00f3n a canvi del seu comprom\u00eds de mantenir-se en aquesta cantonada (no ret\u00f2ricament, per\u00f2 si en termes de pol\u00edtica real); II) un sistema de aliances amb Europa Occidental i Jap\u00f3, al servei, tant dels objectius econ\u00f2mics, pol\u00edtics i ret\u00f2rics, com dels propiament militars; III) un modulat i moderat programa per a la \u00abdescolonitzaci\u00f3\u00bb dels imperis colonials; IV) un programa d’integraci\u00f3 interna dintre dels EE.UU., tot ampliant l’\u00e0mbit de real \u00abciutadania\u00bb i segellant aquest programa amb una ideologia anticomunista unificadora.<\/p>\n

Aquest programa va funcionar, i va funcionar notablement b\u00e9, durant uns 25 anys, precisament fins 1968. C\u00f3n avaluar aquests extraordinaris anys, 1945-68? Foren un per\u00edode de progr\u00e9s i de triomf dels valors liberals? La resposta ha de ser: certament si, per\u00f2 tamb\u00e9, certament no. El principal i m\u00e9s obvi indicador de \u00abprogr\u00e9s\u00bb era de tipus material. L’expansi\u00f3 econ\u00f2mica de l’economia-m\u00f3n era extraordin\u00e0ria, la m\u00e9s gran en la hist\u00f2ria del sistema captialista; i\u00a0 semblava afectar a tot el m\u00f3n, Oest i Est, Nord i Sud. \u00c9s clar que el Nord es beneficiava m\u00e9s que el Sud, i les dist\u00e0ncies (absolutes i relatives) creixien en la majoria dels casos <\/a>7<\/a>. No obstant aix\u00f2, ja que en molts llocs havia un creixement real i un alt nivell d’empleo, l’era mostrava un color rosat, enfortit per un gran creixement en les despeses destinades al benestar, com ja he dit abans i, particularment, en les \u00e0rees de l’educaci\u00f3 i de la salut.<\/p>\n

En segon lloc, de nou regnava la pau a Europa. Pau a Europa, per\u00f2 no a \u00c0sia, on dues llargues i dures guerres tingueren lloc, a Corea i Indoxina. Tampoc va haver pau en altres indrets del m\u00f3n no europeu. Tanmateix, els conflictes a Corea i Vietnam no foren iguals. El conflicte de Cores hauria d’emparellar-se m\u00e9s aviat amb el bloqueig de Berl\u00edn, amb el que va ocorrer gaireb\u00e9 conjuntament. Alemanya i Corea foren les dos grans particions de 1945: ambd\u00f3s pa\u00efsos foren repartits entre les esferes militars i pol\u00edtiques d’EE.UU. i de la URSS. En l’esperit de Ialta, les l\u00ednies de divisi\u00f3 havien de mantenir-se intactes, malgrat els sentiments nacionalistes (i ideol.l\u00f2gics) d’alemanys i coreans.<\/p>\n

En el per\u00edode 1949-52, la fermesa d’aquestes l\u00ednies divis\u00f2ries fou sotmesa a un test. Despr\u00e9s de grans tensions (i d’enormes p\u00e8rdues de vides humanes en el cas de Corea), el resultat fou el manteniment, amb poques variacions, del status quo<\/i> fronterer previ.<\/p>\n

Aix\u00ed, realment, el bloqueig de Berl\u00edn i la guerra de Corea, conclouen el proc\u00e8s d’institucionalitzaci\u00f3 de Ialta. El segon resultat d’aquest dos conflictes fou una major integraci\u00f3 social dintre de cada camp, institucionalitzats ambd\u00f3s per l’establiment de forts sistemes d’aliances: la OTAN i el Pacte de Defecsa EE.UU.-Jap\u00f3 per un cant\u00f3, el Pacte de Vars\u00f2via i els acords xino-sovi\u00e8tics per un altre. A m\u00e9s, els dos conflictes serviren com un est\u00edmul directe a una major expansi\u00f3 de l’economia-m\u00f3n, fortament atiada per les despeses militars. La recuperaci\u00f3 europea i el creixement japon\u00e9s foren els dos principals beneficiaris immediats d’aquesta expansi\u00f3.<\/p>\n

La guerra de Vietnam fou d’un tipus molt distint a la de Corea. Va ocupar el lloc emblem\u00e0tic en la lluita dels moviments d’alliberament nacional en el m\u00f3n no europeu. Mentre que la guerra de Corea i el bloqueig de Berl\u00edn foren part del r\u00e8gim mundial de la Guerra Freda, la lluita vietnamita (com l’algeriana i moltes altres) foren una protesta contra les imposicions i l’estructura d’aquest r\u00e8gim. Foren, en aquest sentit elemental i immediat, el producte de moviments antisist\u00e8mics. Eren lluites molt diferents a les d’Alemanya i Corea, ja que en aquestes ambd\u00f3s b\u00e0ndols mai no estaven en pau, sin\u00f3 solament en treva; per cadasc\u00fa dels rivals\u00a0 la pau era solamente a falta d’algo millor<\/i>. Pel contrari, les guerres d’alliberament nacional s\u00f3n unilaterals. Cap dels moviments d’alliberament nacional desitja guerres amb Europa o EE.UU; volen que se’ls permeti seguir el seu propi cam\u00ed. Eren Europa i EE.UU, els que no estaven disposats a deixar-los-hi fer, fins que, finalment, ja no els quedava un altre remei. Els moviments d’alliberament nacional protestaven aix\u00ed contra els poderosos, per\u00f2 ho feien en nom de l’acompliment del programa liberal d’autodeterminaci\u00f3 de les nacions i desenvolupament econ\u00f2mic dels pa\u00efsos subdesenvolupats.<\/p>\n

I aix\u00f2 ens condueix a la tercera gran realitzaci\u00f3 dels extraordinaris anys 1945-68: el triomf al llarg i ample del m\u00f3n de les forces antisist\u00e8miques. Solament en aparen\u00e7a resulta parad\u00f2gic que, en el moment de l’apogeu de l’hegemonia de EE.UU. en el sistema-m\u00f3n i de la legitimaci\u00f3 universal de la ideologia liberal, sigui tamb\u00e9 el moment en el que arriven al poder tots aquells moviments, les estructures i estrat\u00e8gies dels quals es varen formar en el per\u00edode 1848-1945, com moviments antisist\u00e8mics. Cada una de les tres hist\u00f2riques variants de la dita Vella Esquerra -comunistes, socialdem\u00f2crates i moviments d’alliberament nacional-\u00a0 aconsegueixen el poder estatal, encara que en diferents zones geogr\u00e0fiques. Els partits comunistes arriven al poder des de l’Elba fins el Ialu, cobrint un ter\u00e7 del m\u00f3n. Els moviments d’alliberament nacional, ho fan en gran part d’\u00c0sia, \u00c0frica i el Carib, i equivalents seus ho fan en molts pa\u00efsos d’Am\u00e8rica Llatina i de l’Orient Mitj\u00e0. En quat als moviments socialdem\u00f2crates i similars, arriven al poder (en per\u00edodes rotatius almenys), en gran part d’Europa Occidental, Am\u00e8rica del Nord i Austr\u00e0lia. Pot ser el Jap\u00f3 va ser l’\u00fanica excepci\u00f3 significativa a aquest triomf universal de la Vella Esquerra.<\/p>\n

Aix\u00f2 era parad\u00f2gic? El triomf de les forces populars era resultat del progr\u00e9s social? O es tractava m\u00e9s aviat d’una massiva cooptaci\u00f3 d’aquestes forces populars? Hi ha alguna manera de distingir, intel.lectualment i politicament aquests dos enunciats? Aquestes s\u00f3n les preguntes que comen\u00e7aren a crear inquietut en els anys seixanta. Si l’expansi\u00f3 econ\u00f2mica, amb els seus clars beneficis en quant a nivells de vida, la pau relativa en grans zones del planeta i l’aparent triomf de moviments populars es presta a valoracions positives i optimiste sobre l’evoluci\u00f3 del m\u00f3n, una mirada m\u00e9s pr\u00f2xima a la dituaci\u00f3 real revela aspectes negatius encara m\u00e9s grans.<\/p>\n

El r\u00e8gim mundial de la Guerra Freda no va produir l’expansi\u00f3 de la llibertat humana, sino una gran represi\u00f3 interna dintre de tots els estats, justificada per la presumpta\u00a0 gravetat de les tensions geopol\u00edtiques, molt escenificades per una altra banda.\u00a0 El m\u00f3n comunista va tenir judicis i purgues, gulags i telons d’acer. El Tercer M\u00f3n va tenir r\u00e8gims de partit \u00fanic i disidents a la pres\u00f3 o en l’exili. El macartisme (amb els seus equivalents en la resta de pa\u00efsos de la OCDE), encara que no tan obertament brutal, fou molt efectiu a l’hora d’imposar conformitats i destruir carreres quan els result\u00e0 necessari. Arreu, el debat p\u00fablic era perm\u00e9s solament dintre d’uns par\u00e0metres clarament delimitats.<\/p>\n

A m\u00e9s, en termes materials el r\u00e8gim de la Guerra Freda va\u00a0 portar tamb\u00e9 una creixent desigualtat, internacionalment i nacionalment. I si b\u00e9 els moviments antisist\u00e8mics freq\u00fcentment actuaven contra velles desigualtats, el cert \u00e9s que contribuiren a la creaci\u00f3 d’altres de noves. Les nomenclatures dels r\u00e8gims comunistes tingueren els seus equivalents en el Tercer M\u00f3n i en els r\u00e8gims socialdem\u00f2crates en els pa\u00efsos de l’OCDE.<\/p>\n

Era molt clar que aquestes desigualtats no estaven distribuides de forma aleat\u00f2ria, sin\u00f3 que estaven correlacionades amb grups de status (codificats com ra\u00e7a, religi\u00f3, etnicitat), i aquesta correlaci\u00f3 es manifestava, tant a nivell mundial com dintre de cada estat. Evidentment, les desigualtats tamb\u00e9 estaven correlacionades amb el g\u00e8nere i amb els grups d’edat, aix\u00ed com amb altres moltes caracter\u00edstiques socials. En resum: erem molts els grups als que es marginava i sumaven bastant m\u00e9s de la meitat de la poblaci\u00f3 mundial.<\/p>\n

D’aquesta manera, les velles esperances dels anys 1945-68, de les que es va arribar a pensar erroniament que havien estat realitzades, foren el fonament i donen compte de la revoluci\u00f3 mundial de 1968. Aquesta revoluci\u00f3 va estar dirigida, abans que res, contra el sistema hist\u00f2ric en el seu conjunt: contra EE.UU. com poder hegem\u00f2nic en aquest sistema, contra les estructures econ\u00f2miques i militars que constituien els pilars del sistema. Per\u00f2 la revoluci\u00f3 es dirigia tamb\u00e9, tant o m\u00e9s, contra la Vella Esquerra, contra els moviments antisist\u00e8mics considerats com insuficientment antisist\u00e8mics:\u00a0 contra la URSS, com c\u00f2mplice del seu ostensible enemic ideol.l\u00f2gic, EE.UU., contra els sindicats i altres organitzacions obreres, a les que es veia com estretament economicistes, defensores, essencialment, d’interessos d’espec\u00edfics grups de status.<\/p>\n

Entretant, els defensors de les estructures existents denunciaven el que ells consideraven com l’antiracionalisme dels revolucionaris de 1968. Per\u00f2, de fet, a la ideologia liberal li va sortir el tret per la culata. Despr\u00e9s d’haver insistit durant un segle en que la funci\u00f3 de les ci\u00e8ncies socials era fer avan\u00e7ar les fronteres dels an\u00e0lisis racional (com prerequisit necessari per al reformisme racional), va tenir massa \u00e8xit en aquesta tasca, com escriu Fredric Jameson:<\/p>\n

Gran part de la teoria o de la filosofia contempor\u00e0nia … ha suposat una prodigiosa expansi\u00f3 d’all\u00f2 que considerem com una conducta racional o dotada de sentit. Tinc l’opini\u00f3 que ja resten molt poques coses que puguin ser considerades com \u00abirracionals\u00bb, en el vell sentit d'\u00bbincomprensibles\u00bb, particularment despr\u00e9s de la difusi\u00f3 de la psicoan\u00e0lisis i de la gradual desaparici\u00f3 de l'\u00bbotreidad\u00bb, en un m\u00f3n empetitit i cobert pels mitjans de comunicaci\u00f3 … Per\u00f2 q\u00fcestionar-se si aquest concepte de Ra\u00f3, enormement expandit t\u00e9 algun valor normatiu addicional … en una situaci\u00f3 en la que el ser oposat, l’irracional, s’ha\u00a0 sumit en una virtual no exist\u00e8ncia, \u00e9s ja una altra i interessant pregunta <\/i><\/a>8<\/a>.<\/p>\n

Si pr\u00e0cticament qualsevol cosa s’havia fet racional: Quina legitimitat especial tenien els paradigmes particulars de la ci\u00e8ncia social establerta? Quin m\u00e8rit especial tenien els programes pol\u00edtics de les elits<\/i> dominants? I, per \u00faltim, les m\u00e9s devastadores de totes les preguntes: Quines capacitats podien oferir els especialistes que no les tinguessin tamb\u00e9 la gent corrent? Qu\u00e8 tenen els grups dominants que no tinguin els grups oprimits? Els revolucionaris de 1968 trobaren aquest forat l\u00f2gic en l’armadura defensiva de les ideologies liberals (i de les no tan distintes variants oficial de la ideologia marxista) i colpejaren en la ferida oberta.<\/p>\n

En tant que moviment pol\u00edtic, la revoluci\u00f3 mundial de 1968 no va ser m\u00e9s que una flamerada. Va cremar ferotgement i, en tres anys, s’extingu\u00ed. Les seves brases\u00a0 -sota la forma de m\u00faltiples i competidores sectes seudomaoistes-\u00a0\u00a0 sobrevisqueren uns altres cinc o deu anys, per\u00f2 a finals dels 70 tots aquests grups havien quedat redu\u00efts a fosques notes a peu de p\u00e0gina. No obstant aix\u00f2, l’impacte geocultural de 1969 fou decisiu, ja que la revoluci\u00f3 mundial de 1968 va marcar el fi d’una era, l’era de la centralitat autom\u00e0tica del liberalisme, no sols en tant que ideologia mundial dominant, sin\u00f3 tamb\u00e9 com posse\u00efdora del monopoli de la racionalitat i, per tant, de la legitimitat cient\u00edfica. La revoluci\u00f3 mundial de 1968 va posar al liberalisme on ja havia estat en el per\u00edode 1815-48, com una estrat\u00e8gia pol\u00edtica m\u00e9s, competidora amb moltes altres. En aquest sentit, tant el conservadurisme com el radicalisme\/socialisme foren alliberats del camp de for\u00e7a magn\u00e8tic que els havia dominat des de 1848 fins 1968.<\/p>\n

El proc\u00e9s de degradaci\u00f3 del liberalisme des del seu paper com norma geocultural fins el seu nou lloc com mer competidor en el mercat mundial d’idees, es va completar en les dues d\u00e8cades que seguiren a 1968. El benestar material del per\u00edode 1945-68 va desapar\u00e8ixer durant la ona llarga descendent (Kondratieff-B) que va seguir. No tot el m\u00f3n va patir equitativament. Els pa\u00efsos del Tercer M\u00f3n patiren abans i m\u00e9s. L’augment del preu del petroli per l’OPEP va ser un primer mode d’intentar limitar els danys. Una gran part de l’excedent mundial era canalitzada des dels estats productors de petroli fins els bancs de l’OCDE, el que els va permetre equilibrar la seva balan\u00e7a de pagaments; els estats de l’OCDE que mantenen, d’aquesta manera, les seves exportacions. Aquest primer intent es col.lapsa el\u00a0 1980 amb la dita crisi del deute. El segon mode d’intentar limitar els danys fou el keynesianisme militar de Reagan, que va alimentar el boom especulatiu dels anys 80 als EE.UU., i que va colapsar-se a finals d’aquella d\u00e8cada, arrossegant a la URSS. El tercer intent es va sostenir en la conversi\u00f3 del Jap\u00f3, els dracs de l’Orient asi\u00e0tic i alguns altres estats circundants, en beneficiaris de les necess\u00e0ries i inevitables reubicacions productives pr\u00f2pies d’un per\u00edode Kondratieff-B. Durant els primers anys dels 90 s’estan evidencian els l\u00edmits d’aquest esfor\u00e7.<\/p>\n

El resultat net de 25 anys de lluita econ\u00f2mica va ser un desencant al llarg i ample del m\u00f3n en relaci\u00f3 a les promeses del desenrotllisme, pedra basal de les ofertes del liberalisme universal. \u00c9s ben cert, fins ara aquest sentiment de desilusi\u00f3 no ha afectat a l’Est ni al Sudest asi\u00e0tic, per\u00f2 aix\u00f2 pot ser simplement una q\u00fcesti\u00f3 de temps. En altres indrets, les conseq\u00fc\u00e8ncies han estat enormes, i particularment negatives per a la Vella Esquerra, comen\u00e7ant pels moviments d’alliberament nacional, seguint pels partits comunistes (el que va conduir al colapse dels r\u00e8gims comunistes de l’Est europeu el 1989), i finalitzant pels partits socialdem\u00f2crates. Aquests colapses foren celebrats pels liberals com un triomf seu, per\u00f2 han estat m\u00e9s aviat el seu cementiri, ja que s’han trobat en la situaci\u00f3 pr\u00e8via a 1848, davant d’una acuciant exig\u00e8ncia de democr\u00e0cia, una democr\u00e0cia que vagi m\u00e9s enll\u00e0 del llimitat paquet d’institucions parlament\u00e0ries, sistemes multipartidistes i drets civils elementals; aquesta vegada, es demana una democr\u00e0cia real, amb un genu\u00ed i igualitari repartiment del poder. Aquesta darrera demanda ha estat hist\u00f2ricament el malson del liberalisme, contra el que ofer\u00ed els seu paquet de limitats compromisos, combinats amb un optimisme seductor sobre el futur. En la mesura en que avui ja no existeix una difosa fe en el reformisme racional a trav\u00e9s de l’estat. El liberalisme ha perdut la seva principal defensa pol\u00edtico-cultural contra les classes perilloses.<\/p>\n

El col.lapse de la legitimitat<\/b><\/p>\n

D’aquesta manera arriven a l’\u00e8poca present, que considero com un Per\u00edode Negre que s’obre davant nostre, l’inici del qual podria fixar-se simb\u00f2licament en el 1989 (la continuaci\u00f3 de 1968) <\/a>9<\/a>\u00a0i que podria durar entre 25 i 50 anys.<\/p>\n

Fins aqu\u00ed he posat l’\u00e8mfasi sobre l’escut ideol\u00f2gic que les forces dominants construiren contra les aspiracions insistentment avan\u00e7ades per les classes perilloses des de 1789. He argumentat que aquest escut era precisament la ideologia liberal, que actuava ja directament, ja de forma m\u00e9s insidiosa per la via d’una variant edulcorada socialista\/progresista, que ha sustitu\u00eft l’ess\u00e8ncia de les aspiracions antisist\u00e8miques per un sucedani de limitat valor. I, finalment, he argumentat que aquest escut ideol\u00f2gic habia estat destruit en gran mesura per la revoluci\u00f3 mundial de 1968, l’acte final de la qual va ser el col.lapse del comunisme el 1989.<\/p>\n

Perqu\u00e8 aquest escut ideol\u00f2gic es va col.lapsar despr\u00e9s de 150 anys d’efica\u00e7 funcionament? La resposta a aquesta pregunta no resideix en una s\u00fabita il.luminaci\u00f3 per la que els oprimits descobrissin la falsedat de les declaracions ideol\u00f2giques. Des del principi ha sigut ben conegut l’engany\u00f3s del liberalisme, i aix\u00ed ha estat denunciat amb vigor durant els segles XIX i XX. Tanmateix, els moviments de tradici\u00f3 socialista no s’han comportat de forma consistent amb les seves cr\u00edtiques te\u00f2riques al liberalisme. Molt freq\u00fcentment ha ocorregut tot el contrari!<\/p>\n

No \u00e9s dif\u00edcil trobar la ra\u00f3 d’aquest fet. La base social d’aquest moviments\u00a0 -que pretenien moltes vegades parlar en nom de la majoria de la humanitat-\u00a0 era, de fet, una petita part de la poblaci\u00f3 mundial, el segment menys acomodat del sector \u00abmodernista\u00bb de\u00a0 l’economia-m\u00f3n tal i com va quedar estructurada entre 1750 i 1950. Aquest segment incloia a les classes treballadores urbanes especialitzades i semiespecialitzades, a la intel.lectualitat de tot el m\u00f3n i als grups m\u00e9s educats i especialitzats de les \u00e0rees rurals, en les que era m\u00e9s immediatament visible el funcionament de l’economia-m\u00f3n capitalista, el que sumava un significatiu nombre de persones, per\u00f2 estava molt lluny de representar a la majoria de la poblaci\u00f3 mundial.<\/p>\n

La Vella Esquerra<\/i>, era un moviment mundial recolzat per una minoria, una minoria poderosa, una minoria orprimida, per\u00f2 en tot cas una minoria num\u00e8rica de la poblaci\u00f3 mundial. I aquesta realitat demogr\u00e0fica limitava les seves opcions pol\u00edtiques reals. Sota aquestes circumst\u00e0ncies, va fer l’\u00fanic que podia fer. Va optar per convertir-se en un corc\u00f3 per accelerar el programa liberal de reformisme racional, i aix\u00f2 ho va fer molt b\u00e9. Els beneficis que va deparar als seus protagonistes foren reals, encara que parcials. Per\u00f2 com proclamaven els revolucionaris de 1968, multa gent va restar fora de l’equaci\u00f3. La Vella Esquerra<\/i> ha utilitzat un llenguatge universalista, per\u00f2 ha practicat pol\u00edtiques particularistes.<\/p>\n

En el per\u00edode 1968-69, aquestes ulleres ideol\u00f2giques falsament universalistes foren deixades de banda per una ra\u00f3: la realitat social subjacent havia canviat. L’economia-m\u00f3n capitalista havia seguit la l\u00f2gica de l’incesant acumulaci\u00f3 de capital, de forma tant persistent que s’havia aproximat al seu ideal te\u00f2ric, la mercantilitzaci\u00f3 de totes les coses. Aix\u00f2 es reflexa en m\u00faltiples realitats sociol.l\u00f2giques noves: l’extensi\u00f3 de la mecanitzaci\u00f3 de la producci\u00f3; l’eliminaci\u00f3 de les restriccions espaials per al intercanvi de mercaderies i d’informaci\u00f3; la desruralitzaci\u00f3 del m\u00f3n; un ecosistema pr\u00f2xim a l’esgotament; l’alt grau de monetaritzaci\u00f3 del proc\u00e9s de treball; i el consumisme, ent\u00e9s com una mercantilitzaci\u00f3 del consum molt extesa <\/a>10<\/a>.<\/p>\n

Tots aquests processos s\u00f3n ben coneguts i tema de cont\u00ednues discusions en els medis de comunicaci\u00f3 internacionals. Per\u00f2 considerem el que signifiquen des del punt de vista de la incessant acumulaci\u00f3 de capital. Sobretot, signifiquen una enorme limitaci\u00f3 de la taxa d’acumulaci\u00f3, per raons essencialment sociopol\u00edtiques, entre les que destaquen tres factors centrals. El primer ha estat reconegut pels analistes des de fa molt temps, per\u00f2 nomes ara ha aconseguit la seva plena realitzaci\u00f3: la urbanitzaci\u00f3 del m\u00f3n i l’increment de l’educaci\u00f3 i dels mitjans de comunicaci\u00f3 han engendrat un grau de consci\u00e8ncia pol\u00edtica universal que fan m\u00e9s f\u00e0cil la mobilitzaci\u00f3 pol\u00edtica i dificulten l’ocultaci\u00f3 de les desigualtats socioecon\u00f2miques i del paper que els governs juguen en el seu manteniment. Aquesta consci\u00e8ncia pol\u00edtica s’enforteix amb la deslegitimitzaci\u00f3 de qualsevol font irracional d’autoritat. En resum, m\u00e9s persones que mai demanen la igualaci\u00f3 de retribucions i es neguen a acceptar una condici\u00f3 b\u00e0sica per a l’acumulaci\u00f3 capitalista: la baixa remuneraci\u00f3 del treball. Aix\u00f2 es manifesta en un significatiu augment mundial dels salaris \u00abhist\u00f2rics\u00bb i en una creixent demanda vers els governs per a que es redistribueixi el benestar b\u00e0sic (en particular, en salut i educaci\u00f3) i s’asseguri un ingr\u00e9s estable.<\/p>\n

El segon factor \u00e9s el r\u00e0pid creixement del cost que per als governs t\u00e9 subsidiar els beneficis, mitjan\u00e7ant la construcci\u00f3 d’infraestructures i de l’externalitzaci\u00f3 de les despeses de les empreses. Els periodistes es refereixen a aquest tema quan parlen de crisi ecol\u00f2gica, crisi presupost\u00e0ria del sistema sanitari, crisi de financiaci\u00f3 de la \u00abgran\u00bb ci\u00e8ncia, etz. Els estats no poden seguir augmentant els subsidis a les empreses privades i, al mateix temps, augmentar les prestacions per al benestar de la ciutadania. Una de les dues coses ha de ser sacrificada, almenys en una important mesura. Amb una ciutadania m\u00e9s conscient, aquestes lluites, essencialment lluites de classes, prometen ser monumentals.<\/p>\n

El tercer factor \u00e9s resultat del car\u00e0cter universal que avui t\u00e9 la consci\u00e8ncia pol\u00edtica. Tant a nivell mundial com en cada estat les disparitats distributives tenen un car\u00e0cter racial\/\u00e8tnic\/religios. Per tant, el resultat combinat de la consci\u00e8ncia pol\u00edtica i de la crisi fiscal dels estats podria ser una lluita masiva que prendria, fins i tot, la forma d’una guerra civil, tant a nivell mundial com en cada estat.<\/p>\n

La primera v\u00edctima de totes aquestes tensions podria ser la legitimitat de les estructures estatals i la seva capacitat per a mantenir l’ordre. La p\u00e8rdua d’aquesta capacitat implicaria noves despeses econ\u00f2miques i de seguretat, fent m\u00e9s\u00a0 agudes les tensions, la qual cosa repercutiria sobre les estructures estatals, debilitant m\u00e9s encara la seva legitimitat. No estic parlant del futur, sin\u00f3 del present. Ho podem veure en l’extraordinari augment de la inseguretat, que s’ha multiplicat v\u00e0ries vegades durant els \u00faltims deu o quinze anys, afectant al crim, a la viol\u00e8ncia aleat\u00f2ria, a la impossibilitat d’assegurar just\u00edcia en els tribunals, a la brutalitat dels cossos policials. No afirmo que aquests fen\u00f2mens siguin nous, o que necessariament estiguin m\u00e9s extesos que en el passat, per\u00f2 el que \u00e9s important ara \u00e9s que molta gent els perceb com nous o agreujats i, per descompat, com m\u00e9s extesos. El principal resultat d’aquesta percepci\u00f3 \u00e9s la deslegitimaci\u00f3 de les estructures estatals.<\/p>\n

Aquest tipus de desordre creixen i autoenfortidor no pot durar sempre, per\u00f2 si que pot durar entre 25 i 50 anys. Aleshores, o b\u00e9 aquest desordre es converteix en una forma de caos dintre del sistema, provocat per l’esgotament de les v\u00e0lvules d’escape del sistema, o b\u00e9 prem per un altre cam\u00ed donat que, les contradiccions del sistema, han arribat a un punt en el que ja no serveix, durant molt de temps, cap dels mecanismes de restauraci\u00f3 de funcionamiento normal del sistema.<\/p>\n

Nous fronts de lluita<\/b><\/p>\n

Per\u00f2 del caos sorgir\u00e0 un nou ordre, el que ens condueix fins el nostre \u00faltim tema: les opcions que se’ns presenten, avui i en el futur m\u00e9\u00e0sics de l’economia-m\u00f3n capitalista. Persones i empreses seguiran tractant d’acumular capital pels mitjans habituals. Els capitalistes buscaran recolzament de les estructures estatals, com ho han fet en el passat. Els estats concurriran amb altres estats per a tractar de convertir-se en el principal centre d’acumulaci\u00f3 de capital. L’economia-m\u00f3n capitalista podr\u00e0 entrar, probablement, en una nova fase d’expansi\u00f3, mercantilitzant encara m\u00e9s els processos econ\u00f2mics en el m\u00f3n sencer i polaritzant, m\u00e9s encara, la distribuci\u00f3 efectiva de la riquesa.<\/p>\n

El que podria ser diferent en els propers 25-50 anys no s\u00f3n tant les operacions del mercat mundial com les operacions del m\u00f3n pol\u00edtic i les estructures culturals. B\u00e0sicament, els estats perderien paulatinament la seva legitimaci\u00f3 i, per tant, els seria cada\u00a0 vegada m\u00e9s dif\u00edcil garantir un m\u00ednim de seguretat, tant internament com en les relacions entre ells. Sobre l’escena geocultural, podria no haver cap discurs dominant, i les pr\u00f2pies formes de debat cultural podrien ser sotmeses a debat. Podria no existir acord sobre el que ha de considerar-se com un comportament racional o acceptable. Ara b\u00e9, tota aquesta confusi\u00f3 no implica necess\u00e0riament l’abs\u00e8ncia d’un comportament intencional, propositiu. Verdaderament, podria haver molts grups perseguint clars i limitats objectius, encara que en molts cassos entrarien uns amb altres en forts conflictes. Podria haver uns quants grups amb una idea a llarg termini de c\u00f3m construir un ordre social alternatiu, encara que la seva claredat subjectiva podria adequar-se molt poc a qualsevol probabilitat objectiva de que aquests conceptes constitueixin una guia heur\u00edstica \u00fatil per a l’acci\u00f3. En resum: cada qual actuaria una mica a cegues, inclus sense pensar que est\u00e0 actuant.<\/p>\n

Malgrat tot, estem condemnats a actuar. Per tant, la nostra primera necessitat \u00e9s tenir clar que \u00e9s el que \u00e9s deficient en el nostre modern sistema-m\u00f3n, qu\u00e8 \u00e9s el que provoca que un percentatge molt alt de la poblaci\u00f3 mundial es trobi encoleritzada amb aquest sistema o que, almenys, mantingui un judici ambivalent respecte als seus m\u00e8rits socials. A mi em sembla molt clar que les queixes m\u00e9s importants es dirigeixen contra les grans desigualtats del sistema, que impliquen tamb\u00e9 una abs\u00e8ncia de democr\u00e0cia. Sens dubte, aix\u00f2 podria dir-se tamb\u00e9 de tots els anteriors sistemes hist\u00f2rics. Per\u00f2 el que \u00e9s nou sota el capitalisme \u00e9s que el seu gran \u00e8xit com creador de producci\u00f3 material, elimina tota justificaci\u00f3 per a les desigualtats, ja siguin materials, pol\u00edtiques i socials. Aquestes desigualtats semblen ser pitjors perqu\u00e8 no es limiten a privilegiar a un min\u00fascul grup front la resta de la humanitat, sin\u00f3 que distingeixen a un cinqu\u00e8 o set\u00e8 de la poblaci\u00f3 mundial enfront tots els dem\u00e9s. Els sentiments dels qui han estat marginats s’han vist exacerbats per l’increment de la riquesa material total i pel fet que el benestar no es limiti a un petit\u00a0 grup de persones, per\u00f2 al mateix temps tampoc arriba a la majoria de la poblaci\u00f3.<\/p>\n

No contribuirem en res a una resoluci\u00f3 acceptable d’aquest caos terminal del nostre sistema-m\u00f3n, a menys que deixem molt clar que solament un sistema hist\u00f2ric relativament igualitari i totalment democr\u00e0tic \u00e9s desitjable. En concret, hem de moure’ns activament i immediatament en diversos fronts. Un dels quals \u00e9s l’actiu desmantellament dels suposats euroc\u00e8ntrics que han impregnat la geocultura d’almenys, els dos \u00faltims segles. Els europeus han fet grans contribucions culturals a la nostra com\u00fa empresa humana. Per\u00f2 no \u00e9s cert que les seves hagin estat m\u00e9s grans que les d’altres centres civilitzatoris al llarg de 10.000 anys d’hist\u00f2ria humana, i no hi ha cap ra\u00f3 per a suposar que la multiplicitat dels focus de sabiduria col.lectiva vagi a reduir-se en el proper mileni. La substituci\u00f3\u00a0 activa de l’actual tret euroc\u00e8ntric per un de m\u00e9s moderat i equilibrat sentit de la hist\u00f2ria i de la seva avaluaci\u00f3 cultural, podria requerir una aguda i constant lluita pol\u00edtica i cultural. No demanda nous fanatismes, sin\u00f3 un dur treball\u00a0 intel.lectual, col.lectiu i individual.<\/p>\n

Aixi mateix, necessitem assolir el concepte de drets humans i treballar en\u00e8rgicament per a que s’apliqui per igual a nosaltres i a ells, al ciutad\u00e0 i a l’estranger. El dret de les comunitats a protegir la seva her\u00e8ncia cultural no \u00e9s un dret a protegir els seus privilegis. Els drets dels immigrants constituiran un dels principals camps de batalla. I si, com preveig, en els propers 25-50 anys els immigrants (legals o il.legals) i els seus fills constitueixen una molt important minoria dintre de Nortam\u00e8rica, Europa i Jap\u00f3, aleshores, haurem de lluitar per a que aquests immigrans tinguin acc\u00e9s no discriminatori als drets econ\u00f2mics, socials i pol\u00edtics propis de la zona a la que han immigrat.<\/p>\n

No ignoro que aix\u00f2 podria trobar una forta resist\u00e8ncia pol\u00edtica en nom de la puresa cultural i dels drets de propietat acumulats. Els homes d’estat del Nort ja estant dient que el Nort no pot assolir la c\u00e0rrega econ\u00f2mica del m\u00f3n sencer. I, perqu\u00e8 no? La riquesa del Nort \u00e9s en gran mesura resultat d’una transfer\u00e8ncia de plus-v\u00e0lua des del Sud. Aix\u00f2 es produeix des de fa cents d’anys i ens ha condu\u00eft a l’actual crisi del sistema. No es tracta per\u00a0 tant d’apeda\u00e7ar caritativament, sin\u00f3 de fer l’abordatge vers una reconstrucci\u00f3 racional.<\/p>\n

Aquestes batalles seran batalles pol\u00edtiques, per\u00f2 no necess\u00e0riament batalles a nivell d’estat. Precisament, a causa del proc\u00e9s de deslegitimaci\u00f3 dels estats, moltes d’aquestes batalles, i potser la majoria, es donaran localment, entre aquells grups resultat de la nostra pr\u00f2pia reorganitzaci\u00f3. I ja que aquestes batalles seran locals i complexes entre m\u00faltiples grups, una complexa i flexible estrat\u00e8gia d’aliances ser\u00e0 essencial, pero nom\u00e9s ser\u00e0 efectiva si mantenim en les nostres ments els objectius igualitaris.<\/p>\n

Finalment, la lluita ser\u00e0 tamb\u00e9 intel.lectual, per a la reconceptualitzaci\u00f3 dels nostres canons cient\u00edfics, en la recerca de metodologies m\u00e9s hol\u00edstiques i sofisticades, en l’intent per a lliberar-nos de les falaces i pietoses hipocresies sobre la neutralitat del pensament cient\u00edfic. La racionalitat, de ser alguna cosa, es ella mateixa un judici de valor, i res \u00e9s o pot ser racional fora del m\u00e9s ampli i complet context de l’organitzaci\u00f3 social humana.<\/p>\n

Vost\u00e9s poden pensar que el programa que he disenyat per a una sensata acci\u00f3 social i pol\u00edtica en els propers 25-50 anys \u00e9s poc concret. Per\u00f2 ho \u00e9s tant com pot ser, quans ens trobem en el centre d’un cicl\u00f3. Primer, assegureu-vos vers quina platja volem nedar. I despr\u00e9s, tractin d’aconseguir que tots els seus esfor\u00e7os immediats els condueixin a ella. Si volen una m\u00e9s gran precisi\u00f3, podrien no trobar-la i ofegar-se mentre la busquen.<\/p>\n

Notes.-<\/p>\n

1.-<\/a>\u00a0 Aquest article es basa en la confer\u00e8ncia pronunciada el 7 de desembre de 1993 a la Kyoto Seika University, amb motiu del XXV aniversari de la seva fundaci\u00f3.<\/a><\/p>\n

<\/a>2<\/a> John W Meyer i altres, \u00abThe World Educational Revolution, 1950-1970\u00bb, en J.W Meyer i M.T. Hannan, edt., National Development, 1950-1970, Chicago 1979.<\/p>\n

<\/a>3<\/a> Per un magn\u00edfic i detallat relat sobre els debats intel.lectuals que acompanyaren el bicentenari a Fran\u00e7a, veure Steven Kaplan, \u00abAdieu 1989\u00bb, Par\u00eds 1993.<\/p>\n

<\/a>4<\/a> Per una an\u00e0lisi d’aquest proc\u00e8s, veure el meu: \u00abThe French Revolution as a World Historical Event\u00bb en Unthinking Social Science: The Limits of Nineteenth-Century Paradigms, Cambridge 1991.<\/p>\n

<\/a>5<\/a> El proc\u00e9s pel que el liberalisme obtingu\u00e9 la posici\u00f3 central i va convertir al conservadurisme i al socialisme en virtuals adjunts seus, en comptes d’oponents, \u00e9s tractat en el meu:\u00a0 \u00abTres ideologies o una sola? La problem\u00e0tica de la modernitat\u00bb. Ginebra, 9 d’octubre 1992.<\/p>\n

<\/a>6<\/a> La naturalesa de les promeses fetes pel liberalisme a nivell mundial i la ambig\u00fcitat de la resposta leninista al liberalisme universal, s\u00f3n analitzades en el meu: \u00abThe Concept of National Development 1917-1989: Elegy and Requiem\u00bb, en G. Marks i L. Diammond, eds. Reexamining Democracy, Newbury Park 1992.<\/p>\n

<\/a>7<\/a> Veure un resum de les dades a: John T. Pass\u00e9-Smith, \u00abThe Persistence of the Gap: Taking Stock of Economic Growth in the Post-World Warr II Era\u00bb, en M.A. Sellinson i J.T. Pass\u00e9-Smith, eds., Development and Underdevelopment: The Political Economy of Inequality. Boulder, CO 1993.<\/p>\n

<\/a>8<\/a> \u00abPostmodernism, or the Cultural Logic of Late Capitalism\u00bb, Durhan, NC 1991, p.268.<\/p>\n

<\/a>9<\/a> G. Arrighi, T.H. Hopkins i I.Wallerstein: \u00ab1989, The Continuation of 1968\u00bb, Review, vol. 15, 2, primavera 1992.<\/p>\n

<\/a>10<\/a> Aquests punts estan m\u00e9s elaborats en el meu \u00abPeace, Stability an Legitimacy, 1990-2025\/2050\u00bb, en G. Lundestad, ed., The Fall of Great Powerx: Peace, Stability and Legitimacy, Londres 1994.<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

Ens trobem en un triple aniversari: el XXV aniversari de la fundaci\u00f3 el 1968 de la Kyoto Seika University; el XXV aniversari de la revoluci\u00f3 mundial de 1968; el LII aniversari de la data exacta (almenys segons el calendari d’EE.UU.) del bombardeig de Pearl Harbor per l’esquadra japonesa. Comen\u00e7ar\u00e9 per dir el que, en la meva opini\u00f3, prepresenta cada un d’aquests aniversaris 1.<\/p>\n

La fundaci\u00f3 d’aquesta Universitat \u00e9s un s\u00edmbol d’un dels desenvolupaments m\u00e9s importants en la hist\u00f2ria del nostre sistema-m\u00f3n: l’extraordin\u00e0ria expansi\u00f3 quantitativa de les estructures universit\u00e0ries durant els anys 50 i 60 2. En un determinat sentit, aquest per\u00edode fou la culminaci\u00f3 de la promesa il.lustrada de progr\u00e9s a trav\u00e9s de l’educaci\u00f3, que era maravellosa, i que avui celebrem aqu\u00ed. Pero, com tantes coses meravelloses t\u00e9 les seves complicacions i els seus costos. Una d’aquestes complicacions va consistir en que l’expansi\u00f3 de l’educaci\u00f3 superior va produir un gran nombre de titulats que aspiraven a ocupacions i ingressos equivalents al seu status, hi varen sorgir, per\u00f2, algunes dificultats, per a que aquesta demanda pogu\u00e9s ser satisfeta, almenys tan r\u00e0pida i completament com estava formulada. En quant al cost, es tractava de la despesa social necess\u00e0ria per a sostenir aquesta expansi\u00f3 de l’educaci\u00f3 superior, que era solament una part de la despesa total precisa per a proporcionar benestar als estrats mitjans, en significatiu creixement, del sistema-m\u00f3n. Aquest incrementat cost del benestar social comen\u00e7aria a constituir una pesada c\u00e0rrega sobre les hisendes estatals, i el 1993 estem discutint al llarg i ample del m\u00f3n la crisi fiscal dels estats.<\/p>\n

Aix\u00f2 ens porta al segon aniversari, el de la revoluci\u00f3 mundial de 1968, que en molts pa\u00efsos, encara que no en tots, comen\u00e7\u00e0 a les universitats. Sens dubte, una de les guspires que prengueren el foc, fou la s\u00fabita inquietut d’aquests futurs llicenciats respecte a la seva perspectiva de treball encara que, evidentment, aquest factor tan egoista no fou el principal focus de l’explosi\u00f3 revolucion\u00e0ria. Ha de veure’s, m\u00e9s aviat, com un s\u00edmptoma m\u00e9s del problema general, relacionat amb el contingut real del conjunt de promeses pr\u00f2pia de l’escenari il.lustrat del progr\u00e9s que, superficialment, semblaven haver estat realitzades en el per\u00edode posterior a 1945.<\/p>\n

I aix\u00ed arrivem al tercer aniversari: el de l’atac a Pearl Harbor, atac que va conduir als EE.UU. a declarar la seva participaci\u00f3 formal en la Segona Guerra Mundial. No obstant aix\u00f3, en la pr\u00e0ctica, aquesta guerra, no fou fonamentalment una guerra entre Jap\u00f3 i Estats Units. Si se’m permet dir-ho, Jap\u00f3 era un actor de segona fila en aquest drama mundial, i el seu atac era un episodi menor dintre d’una lluita de llarga durada. Principalment, la guerra enfrontava als EE.UU. i Alemanya i, de fet, podria parlar-se d’una guerra continuada des de 1914, una guerra "dels 30 anys", entre els dos principals competidors pel lloc de successor de la Gran Bretanya, com poder hegem\u00f2nic del sistema-m\u00f3n. Com saben, EE.UU. va guanyar aquesta guerra i va conquerir l’hegemonia presidint l’aparent triomf universal de les promeses de la Il.lustraci\u00f3.<\/p>\n

Seguidament organitzar\u00e9 els meus comentaris al voltant del conjunt dels temes que hem asenyalat mitjan\u00e7ant aquests aniversaris. Parlar\u00e9 primer de l’era de l’esperan\u00e7a i de la lluita pels ideals de la Il.lustraci\u00f3, 1789-1948. Despr\u00e9s, intentar\u00e9 analitzar l’era 1945-89, en la que les esperances de la Il.lustraci\u00f3 es realitzaren, encara que falsament. En tercer lloc, arribar\u00e9 a la nostra era, el "Per\u00edode Negre", que comen\u00e7a el 1989 i que durar\u00e0, pobablement, al voltant de mig segle. Finalment, parlar\u00e9 de les opcions de que disposem ara i en els propers temps.<\/p>\n

Les funcions del liberalisme<\/p>\n","protected":false},"author":9,"featured_media":0,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[44],"tags":[],"class_list":["post-37","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry","category-economia"],"aioseo_notices":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/37","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/users\/9"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcomments&post=37"}],"version-history":[{"count":0,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/37\/revisions"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fmedia&parent=37"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcategories&post=37"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Ftags&post=37"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}