Deu anys despr\u00e9s del Bicentenari i de la caiguda
\ndel mur de Berlin<\/b><\/p>\n
Escric aquestes linees\u00a0 quan fa deu anys de la caiguda del mur de Berlin i del Bicentenari de la revoluci\u00f3 francesa. Fa deu anys del final del \u201csegle curt\u201d ( Hobswann diu que comen\u00e7\u00e0 el 1914 i que s\u2019acab\u00e0 el 1989) i ja ha comen\u00e7at el segle XXI a Seattle, amb l\u2019eclossi\u00f3 de la resist\u00e8ncia mundial a l\u2019anomenada globalitzaci\u00f3 del capitalisme. Un impasse de deu anys que ha vingut acompanyada de fenomens tant esperan\u00e7adors com l\u2019insurrecci\u00f3 ind\u00edgena l\u20191 de gener de 1994, les movilitzacions obreres de Fran\u00e7a de desembre del 1995 o la generalitzaci\u00f3 del moviment okupa, del moviment contra l\u2019atur i la precarietat del moviment antifeixista a Europa mentre l\u2019esquerra institucional m\u00e9s o menys cl\u00e1ssica es debat entre la perplexitat i la manca de reflexos.<\/p>\n
A deu anys, ja es poden fer balan\u00e7os d\u2019all\u00f3 que foren i han significat el Bicentenari i la caiguda del mur. Ambd\u00f3s aconteixements, en la seva esfera, han tingut conseq\u00fc\u00e8ncies inmediates e importants en el desenvolupament del comunisme.<\/p>\n
Voldria compartir amb tu, amable lector, algunes reflexions que durant aquest darrers anys he anat fent, de forma ocasional i dispersa. Les he fetes al fil de l\u2019evoluci\u00f3 dels aconteixements i de diverses i desordenades lectures. No poden doncs pretendre l\u2019ambici\u00f3 de la globalitat. Albiro, com Gardel \u201cuna esperanza humilde\u201d de que puguin ser una contribuci\u00f3 a la nostra reflexi\u00f3 col.lectiva sobre la democr\u00e0cia, la pol\u00edtica i la revoluci\u00f3. Que crec que s\u00f3n temes que ens interesen tant a t\u00fa com a mi.<\/p>\n
\u00c9s per aix\u00f2 que, a diferencia de Cohn-Bendit que emplea el passat en el t\u00edtol del seu llibre sobre el maig del 68, jo faig servir el present quan conjugo el verb estimar respecte de la revoluci\u00f3 francesa. O simplement, respecte a la Revoluci\u00f3, amb maj\u00fascu<\/p>\n
1.- El revisionisme hist\u00f2ric com a clau de volta ideol\u00f2gica de l\u2019ordre neoliberal<\/b><\/p>\n
El bicentenari de la revoluci\u00f3 fou celebrat amb grans actes a la Fran\u00e7a del 89. L\u2019objectiu de la commemoraci\u00f3 oficial i medi\u00e0tica, era enterrar la Revoluci\u00f3 amb tots els honors. Es pretenia clausurar la Revoluci\u00f3 com a tema de treball historiogr\u00e1fic, com a tema de reflexi\u00f3 pol\u00edtica i com a element d\u2019ensenyament a les noves generacions. Cal dir que el desarmament ideol\u00f2gic d\u2019una part de l\u2019esquerra i la par\u00e0lisi te\u00f2rica de l\u2019altra part han ajudat, per pasiva, a la gran ofensiva neoliberal d\u2019aquestes darreries de segle. Tamb\u00e9 en el tema revoluci\u00f3 francesa s\u2019han mostrat claramente ambdues actituds.<\/p>\n
Els instrument usats en aquesta gran batalla ideol\u00f2gica foren diversos. D\u2019una banda, l\u2019exaltaci\u00f3 de la l\u2019escola revisionista com a \u00fanica posseidora d\u2019un paradigma explicatiu potent i la suposada \u201cdestrucci\u00f3\u201d de l\u2019escola jacobino-marxista. Aquesta \u201cdestrucci\u00f3\u201d utilitzava dos instruments diferents per\u00f2 complementaris: la descalificaci\u00f3 barruera i all\u00f2 que s\u2019ha anomenat en castell\u00e0 el \u201cninguneo\u201d. Altres instruments foren la trivialitzaci\u00f3 medi\u00e0tica de les tem\u00e0tiques lligades a la revoluci\u00f3.<\/p>\n
Una de les idees centrals d\u2019aquesta ofensiva era i \u00e9s que el 1789 fou una \u201cbona\u201d revoluci\u00f3 que sofr\u00ed m\u00e9s tard l\u2019entrebanc o la relliscada de la radicalitzaci\u00f3.\u00a0 Seguint aquesta tesi, els ecos de la revoluci\u00f3 a Europa o el m\u00f3n no havien estat en cap cas bons per a la humanitat i el comunisme havia repetit o continuat el terror del jacobinisme. La conseq\u00fc\u00e8ncia inmediata fou, actualitzant l\u2019idea successivament plantejada primer per Mirabeau, Barnave i els girondins, m\u00e9s tard per per Desmoulins i Danton i, finalment , pels termidorians de dreta, que calia acabar\u00a0 amb la revoluci\u00f3. Amb paraules de Fran\u00e7ois Furet: \u201cLa revoluci\u00f3 est\u00e1 acabada\u201d (Furet, 1978). Ferencc Feher, des de el post-marxisme i en nom de la post-modernitat, reblava el clau: \u201cEl m\u00f3n est\u00e0 encara per canviar. Pero ja es hora de tancar la Revoluci\u00f3 francesa\u201d (Ferenc Feher, 1989).<\/p>\n
Si llegim Penser la R\u00e9volution<\/i> (Furet, 1978) hi trovarem un intent d\u2019historia de llarg termini. Una historia que, m\u00e9s enll\u00e0 de la cronologia concreta de la revoluci\u00f3, ens parla de les grans continuitats. D\u2019 una revoluci\u00f3 que no canvia res en all\u00f2 social. D\u2019una revoluci\u00f3 que ha estat pol\u00edtica e intelectual, no social. Tot comentant Tocqueville,\u00a0 Furet afirma : \u201cSi om vol a qualsevol preu conservar l\u2019idea d\u2019una ruptura objectiva en el temps hist\u00f2ric i fer d\u2019aquesta ruptura l\u2019alfa i omega de l\u2019historia de la Revoluci\u00f3, om es conduit en efecte,\u00a0 sigui quina sigui la interpretaci\u00f3 que s\u2019avanci, a absurditats.\u00a0 Pero aquestes absurditats son m\u00e9s necess\u00e0ries com m\u00e9s ambiciosa \u00e9s la interpretaci\u00f3, i engloba m\u00e9s nivells: om pot per exemple dir que entre 1789 i 1794, tot el sistema pol\u00edtic franc\u00e9s fou brutalment transformat, donat que l\u2019antiga monarquia havia desaparegut. Per\u00f2 l\u2019idea que entre aquestes mateixes dates, el teixit social, o econ\u00f2mic, de la naci\u00f3 ha estat renovat de dalt a baix es evidentment menys versemblant: la \u2018Revoluci\u00f3\u2019 es un concepte que no t\u00e9 pas massa sentit en relaci\u00f3 a afirmacions d\u2019aquest tipus, encara que ella pugui tenir causes que no s\u00f3n pas totes de natura pol\u00edtica o intelectual\u201d. (Furet, 1978, pag. 31). \u00c9s front a opinions com aquesta que Hobsbawm ha afirmat: \u201c\u00c9s evident que pensar que la Revoluci\u00f3 francesa no \u00e9s m\u00e9s que una esp\u00e8cie de tropessada en la lenta i llarga marxa de l\u2019eterna Fran\u00e7a \u00e9s absurd\u201d. (Hobsbawm,\u00a0 1992, pag. 132)<\/p>\n
La interpretaci\u00f3 lenino-jacobina ( Mathiez, Lefebvre, Soboul, Vovelle…) seguiria, per a Furet un esquema lineal,\u00a0 \u201con la revoluci\u00f3 burgesa, reagrupant\u00a0 darrera d\u2019ella la pagesia i els mases populars urbanes, permet el pas d\u2019un mode de producci\u00f3 feudal al mode de producci\u00f3 capitalista; la dictadura monta\u00f1esa, dramatitzada\u00a0 com l\u2019episodi m\u00e9s popular del proc\u00e8s, es investida al mateix temps de la significaci\u00f3 m\u00e9s \u2018progresista\u2019: la de portar \u2018fins el final\u2019 , per la guerra i el terror, les tasques asignades previament a la revoluci\u00f3 burgesa, al mateix temps que la d\u2019anunciar els alliberaments que vindrien, i notablement, especificament, la revoluci\u00f3 d\u2019octubre de 1917\u201d (Furet, 1973, pag.143).<\/p>\n
Tractant de demolir els resultats dels treballs de l\u2019escola marxista, Furet pret\u00e9n demolir una part imporant de la cultura de l\u2019esquerra i de l\u2019her\u00e8ncia de les idees revolucion\u00e0ries. Escoltem-lo: \u201cCaldria escriure, des de aquest punt de vista , una historia de l\u2019esquerra intelectual francesa en relaci\u00f3 a la revoluci\u00f3 sovi\u00e9tica, per a mostrar que el fen\u00f2men estalini\u00e0 s\u2019hi ha arrelat dins la tradici\u00f3 jacobina simplement despla\u00e7ada (la doble idea d\u2019un comen\u00e7ament de la hist\u00f2ria i d\u2019una naci\u00f3-pilot ha estat reinvestida en el fen\u00f2men sovi\u00e8tic);\u00a0 i que durant un llarg periode, que est\u00e0 lluny d\u2019estar tancat, la noci\u00f3 de desviaci\u00f3<\/i> en relaci\u00f3 a un origen que contin\u00faa pur ha perm\u00e9s salvar el valor sobreeminent de l\u2019idea de Revoluci\u00f3. \u00c9s aquesta doble tanca la que ha comen\u00e7at a saltar: en primer lloc perque esdevenint la refer\u00e8ncia fonamental de l\u2019experi\u00e8ncia sovi\u00e8tica, l\u2019obra de Solzenitsin ha posat per tot arreu el problema del Gulag en all\u00f2 m\u00e9s profon del prop\u00f2sit revolucionari;\u00a0 \u00e9s doncs inevitable que l\u2019exemple rus reboti i colpeji com un boomerang el seu \u201corigen\u201d franc\u00e9s. El 1920, Mathiez justificava la viol\u00e8ncia bolxevic pel precedent franc\u00e9s, en nom de circunst\u00e0ncies comparables. Avui, el Gulag condueix a repensar el terror, en virtut d\u2019una identitat de projecte. Les dues revolucions queden lligades, per\u00f2 fa mig segle, elles eren sistem\u00e0ticament absoltes en l\u2019excusa extreta de les \u201ccircunt\u00e0ncies\u201d, es a dir de fen\u00f2mens exteriors i extrangers a la seva natura. Avui , elles son acusades pel contrari de ser consubstancialment sistema de coacci\u00f3 sobre els cossos i sobre els esprits\u201d (Furet, 1978, pags. 28 i 29).<\/p>\n
L\u2019objectiu d\u2019aquest recorregut de Furet des de la cr\u00edtica al \u201cd\u00e8rapage\u201d de la revoluci\u00f3 a la critica del comunisme, queda palesa en el seu llibre sobre el comunisme (Furet, 1995). En el cap\u00edtol IV, tot cercant les arrels de la suposada l\u2019identitat entre el totalitarisme<\/i> feixista i el totalitarisme<\/i> comunista: \u201cLas complicitats entre el socialisme i el pensament antiliberal i fins i tot antidemocr\u00e0tic s\u00f3n antigues. Des de la revoluci\u00f3 francesa, la dreta reaccionaria i l\u2019esquerra socialista comparteixen la mateixa\u00a0 den\u00fancia de l\u2019individualisme burg\u00e9s i la mateixa convicci\u00f3 de que la societat moderna, privada de veritables fonaments, presonera de la il.lusi\u00f3 dels drets universals, no t\u00e9 un pervindre durador.\u201d. A partir d\u2019aquesta suposada identitat\u00a0 entre la dreta reaccion\u00e0ria i l\u2019esquerra socialista s\u2019arriba al paradigma de l\u2019escola revisionista actual: la identitat entre el totalitarisme<\/i> comunista i el totalitarisme<\/i> feixista: \u201c… hi ha un tret com\u00fa que emparenta a les tres grans dictadures de la \u00e9poca: el seu dest\u00ed est\u00e1 supeditat a la voluntat d\u2019un sol home. Obsesionada per una historia abstracta de les classes, la nostra \u00e9poca ha fet tot per a obscurir aquesta veritat elemental… Suprimim el personatge Lenin i no hi haur\u00e0 octubre de 1917. Treiem a Mussolini i la It\u00e0lia de posguerra seguir\u00e0 un altre curs. En quant a Hitler, si b\u00e9 pren el poder – pel dem\u00e9s com Mussolini- gr\u00e0cies , en part al consentiment resignat de la dreta alemanya, no perd la seva desatrosa autonomia: va posar en vigor el programa de Mein Kampf<\/i>, que sols li pertanyia a ell\u201d (Furet, 1995). Aconsello llegir l\u2019article en que Alejandro Andreassi criticaba amb gran encert aquest plantejament. (Alejandro Andreassi, 1996)<\/p>\n
Amb aix\u00f2 Furet no fa altra cosa que seguir el mateix cam\u00ed que historiadors com Ernst Nolte (Nolte, 1995). Ens diu Furet: \u201cNo hi ha r\u00e9s m\u00e9s incompatible amb una explicaci\u00f3 de tipus marxista, sense parlar d\u2019all\u00f3 que t\u00e9 de cert en d\u2019altres casos, que les dictadures in\u00e9dites del segle XX. El misteri d\u2019aquests r\u00e8gims no pot ser aclarit per la seva depend\u00e8ncia d\u2019interessos socials, ja que t\u00e9 precisament un car\u00e0cter invers: la seva terrible independ\u00e8ncia respecte a aquests interessos, siguin burgesos o proletaris.\u201d (Furet, ibid.).<\/p>\n
El nou paradigma explicatiu de la historia del segle XX o de la historia de la modernitat que impulsen gent com Furet o Nolte podria ser resumit de la seg\u00fcent manera: La modernitat ha estat un pas endavant molt important per a la humanitat per\u00f2 des del seu inici ha sofert l\u2019atac de dos corrents negadores de la individualitat: el socialisme i la reacci\u00f3 absolutista. Ambdues corrents portaven en s\u00ed,\u00a0 en les entreteles de les seves concepcions del m\u00f3n, l\u2019estigma d\u2019all\u00f2 que, m\u00e9s endavant, en el segle XX, han estat els totalitarismes. Les primeres expressions d\u2019aquests totalitarismes enfonsen les seves arrels dins el periode d\u2019all\u00f2 que ells anomenen la dictadura jacobina i el Terror. El segle XX ha vist com triomfaven temporalment els dos totalitarismes. Primer, calgu\u00e9 aliar-se a un dels totalitarismes, el comunisme, per a v\u00e8ncer l\u2019altre, el nazisme. Aix\u00f2 don\u00e0 al comunisme una for\u00e7a expansiva molt gran que li permet\u00e9 una hegemonia durant la resta del segle fins que, en una llarga batalla, la democr\u00e0cia ha ven\u00e7ut el m\u00e9s resistent d\u2019ambd\u00f3s totalitarismes i ha comen\u00e7at una nova \u00e8poca. Aix\u00f2 prefigura un segle XXI sense comunisme, el regnat sense f\u00ed de la civilitzaci\u00f3 que ells anomenen democr\u00e0tica, per\u00f2 que \u00e9s m\u00e9s correcte anomenar liberal.<\/p>\n
Davant aquest paradigma aparentment potent, l’actitut majorit\u00e0ria entre les esquerres ha estat la d\u2019aceptar la derrota, ideol\u00f2gica i pol\u00edtica i abandonar el comunisme, (canviant o no de nom) per la via d\u2019entonar l\u2019autocr\u00edtica. Una autocr\u00edtica no refundat\u00f2ria, de retorn a les fonts i els or\u00edgens per a examinar all\u00f2 que no s\u2019avenia als principis i a l\u2019ideari. Al contrari, fou una autocr\u00edtica que adopt\u00e0 els criteris idel\u00f2gics del liberalisme. D\u2019aquesta manera, molts dels antics partits comunistes de l\u2019Europa de l\u2019Est aix\u00ed com el partit itali\u00e0 i una part del que era el PC d\u2019Espanya i el PSUC varen fer aix\u00f2: passar-se amb armes i bagatges a l\u2019\u00e0rea del social-liberalisme. L\u2019asumpci\u00f3 (confesada o no) de les tesis de Furet, ha jugat un paper clau en aquesta operaci\u00f3. Aquesta esquerra recuperava Si\u00e8yes i Constant com a \u201cmestres pensadors\u201d mentre demonitzava Rousseau, Robespierre, Saint-Just o Babeuf. En la mis\u00e8ria te\u00f2rica peninsular, a cops sense saber-ho, com Monsieur Jourdain.<\/p>\n
D\u2019altra banda, els sectors del moviment comunista que no parteixen d\u2019una hip\u00f2tesi liquidat\u00f2ria es divideixen entre aquells que pretendrien una refundaci\u00f3 i aquells que pretenen ignorar la magnitud de la cat\u00e0strofe, tancar les finestres i seguir com si res no pas\u00e9s. Per a aquestes darreres posicions, examinar les idees de Furet, analitzar-les, i desmuntar-les no t\u00e9 cap inter\u00e9s, donat que la seva ceguera no els permet calibrar l\u2019import\u00e0ncia de l\u2019operaci\u00f3 Bicentenari, les seves conseq\u00fc\u00e8ncies ideol\u00f2giques i, per tant, la necessitat de confrontar-s\u2019hi obertament. No copsen la necessitat d\u2019agafar el brau per les banyes si se li vol t\u00f2rcer el coll.<\/p>\n
Les elaboracions ideol\u00f2giques de Furet, aix\u00ed com les de Nolte i d\u2019altres, formen la clau de volta d\u2019una ofensiva \u201ctouts azimuts\u201d del\u00a0 liberalisme que sembla tenir, de moment, bastant d\u2019\u00e8xit. Els carreus que formen una volta en un arc, es recolzen l\u2019un en l\u2019altre, i tots junts en una pedra \u00fanica, central, que tot i sostenir-se en el buit, per la combinaci\u00f3 dels diferents vectors de forces en joc, permet que no caigui cap pedra i que el conjunt s\u2019aguanti. S\u2019anomena clau de volta a la pedra central. Ataquem de front la clau de volta, trenquem-la i el conjunt de la construcci\u00f3 caur\u00e0. De m\u00e9s verdes en madure<\/p>\n
2.- Les debilitats de la concepci\u00f3 de Furet<\/b><\/p>\n
Michel Vovelle, en una confer\u00e8ncia celebrada a la Universitat Aut\u00f2noma de Barcelona en les vespres del Bicentenari, caracteritzava l\u2019elan<\/i> de l\u2019escola revisionista de la seg\u00fcent manera: \u201c…tamb\u00e9 ens crida l\u2019atenci\u00f3 que aquella historiografia anomenada \u2018revisionista\u2019 hagi vist com evolucionaven les seves lectures i interpretacions de la revoluci\u00f3 a partir de la nova vulgata<\/i> de la revoluci\u00f3 francesa -no pas la d\u2019Albert Soboul, sin\u00f3 la de Fran\u00e7ois Furet, Penser la R\u00e9volution.<\/i> Mentre aquest nou estereotip s\u2019imposava, sobretot entre la historiografia anglosaxona, malgrat tot evolucionava. Tal com Fran\u00e7ois Furet ens el presenta a Penser la R\u00e9volution<\/i>, es tracta d\u2019una aproximaci\u00f3 molt original; d\u2019una hist\u00f2ria que es considera conceptual i que rebutja les enquestes sobre el terreny, que recusa els procediments emp\u00edrics dels historiadors cl\u00e0ssics o tradicionals i que, per la seva banda, no aporta noves mat\u00e8ries, no necessita una nova prospecci\u00f3 i prefereix practicar una esp\u00e8cie de meditaci\u00f3 sobre textos fundadors, com els de Tocqueville, avui dia ignorat, o d\u2019altres historiadors de principis de segle, com Augustin Cochin, mort l\u2019any 1914, autor d\u2019una obra sobre Les Societ\u00e9s de Pens\u00e9e sous la R\u00e9volution Fran\u00e7aise<\/i>, (…).\u201d (Vovelle, 1988).<\/p>\n
El diagn\u00f2stic de Vovelle em sembla ajustat.\u00a0 Per a Furet, les causes socials de la revoluci\u00f3, la revoluci\u00f3 com a revoluci\u00f3 social sembla no existir. Sols importa la revoluci\u00f3 pol\u00edtica, ideol\u00f2gica. Argumenta que el canvi de la Fran\u00e7a de l\u2019 Antic R\u00e8gim a la moderna, no es deu als anys de la revoluci\u00f3 sino a un proc\u00e8s de transici\u00f3 de m\u00e9s llarg abast. Tocqueville i el regust de l\u2019escola dels \u201cAnnales\u201d pel llarg termini hist\u00f2ric semblen fer la seva pres\u00e8ncia. Certament, el processos de transici\u00f3 s\u00f3n de llarg termini. Per\u00f2 ning\u00fa, pot negar que el moment de ruptura que suposa la revoluci\u00f3 don\u00e0 una acceleraci\u00f3 for\u00e7a important al proc\u00e8s hist\u00f2ric de la transici\u00f3. Les revolucions tenen aix\u00f2, no s\u00f3n l\u2019\u00fanica causa del canvis i de les transicions, per\u00f2 juguen un paper central en la seva acceleraci\u00f3 i radicalitzaci\u00f3. Concentren en uns breus anys segles de contradiccions socials. I per molt que alguns pretenguin enterrar-les ho continuaran fent.<\/p>\n
Furet preten ignorar el car\u00e0cter social de la revoluci\u00f3. Aquest car\u00e0cter social de la revoluci\u00f3 ha estat demostrat en obres com la\u00a0 de Kropotkin (1976) un dels primers, amb Marx, en rescatar el protagonisme dels moviments populars pagesos i urbans en la Revoluci\u00f3 Francesa; o en l\u2019obra de Lefebvre (1986) per els moviments camperols; o en la de Soboul (1868 i 1980) per a el moviment popular urb\u00e0 i tamb\u00e9 per a els moviments camperols;\u00a0 o la de Vovelle ( 1885) pel que fa a l\u2019estudi de les mentalitats i del seu canvi com a fruit del proc\u00e8s revolucionari, o la de Gauthier, pel que fa l\u2019evoluci\u00f3 del pensament l\u2019igualitari des de Mably a Robespierre (1988), o sobre l\u2019influ\u00e8ncia del dret natural en la revoluci\u00f3 i concretament sobre un tema cabdal en l\u2019economia de l\u2019Antic R\u00e8gim com l\u2019esclavatge (1992). Els moviments socials (camperol i urb\u00e0) foren protagonistes de primera m\u00e0 del proc\u00e8s de revolucionari i els canvis socials que defensaven aquests moviments socials avan\u00e7aren molt amb la revoluci\u00f3. Hi hagu\u00e9 un canvi social prof\u00f3n i les classes populars no foren simples ovelles conduides pel pastor burg\u00e9s i els seus gossos.<\/p>\n
La interpetaci\u00f3 furetiana de la revoluci\u00f3 intenta demostrar que la revoluci\u00f3 fou un error, una relliscada que \u00e9s a m\u00e9s, l\u2019element fundador de l\u2019altre gran relliscada de la historia: la del socialisme dels segles XIX i XX i la de la revoluci\u00f3 d\u2019octubre. Per\u00f2 les concepcions ideol\u00f2giques no poden, per m\u00e9s que es recolzin en els grans mitjans de comunicaci\u00f3, negar els fets emp\u00edrics: la revoluci\u00f3 francesa fou, a m\u00e9s d\u2019una formidable revoluci\u00f3 pol\u00edtica e ideol\u00f2gica, una revoluci\u00f3 social. Una revoluci\u00f3 que, sols pot explicar-se per les condicions socials, culturals, ideol\u00f2giques i econ\u00f2miques de la seva \u00e8poca. Un fet complexe que no podem criticar o condemnar, sino, en tant que historiadors, explicar.<\/p>\n
Les conseq\u00fc\u00e8ncies socials concretes de la\u00a0 revoluci\u00f3 francesa s\u00f3n innegables. Els canvis en l\u2019agricultura foren irreversibles. Tamb\u00e9 ho foren els canvis en les mentalitats. La revoluci\u00f3 permet\u00e9 la formaci\u00f3 de la burgesia francesa i obr\u00ed pas a formes capitalistes de producci\u00f3. Tamb\u00e9 permet\u00e8 que el pensament emancipatori don\u00e9s els seus primers pasos i que, a trav\u00e9s de fils i capilars fin\u00edssims traves\u00e9s l\u2019etapa dif\u00edcil de la restauraci\u00f3 per a tornar a aflorar en els anys trenta i quaranta, tant a Fran\u00e7a com a Anglaterra. La revoluci\u00f3 derrotada continu\u00e0 furgant el subs\u00f2l social i reaparegu\u00e9 amb cares diverses a Fran\u00e7a el 1830, el 1848 o el 1871. Fins i tot podem trovar els seus ecos en el Front Popular franc\u00e9s de 1936. Reaparegu\u00e9, amb exprerssions diverses per\u00f2 trets comuns, a gaireb\u00e9 tots els pa\u00efssos europeus. Tingu\u00e9 ecos en el moviment obrer i revolucionari dels segles XIX i XX (Hobsbawm,1992). A qu\u00e8 negar doncs, la seva trascend\u00e8ncia social, si no \u00e9s amb l\u2019inter\u00e9s (extra-historiogr\u00e0fic) d\u2019enterrar no sols la revoluci\u00f3 francesa sino tamb\u00e9 l\u2019idea mateixa de revoluci\u00f3?<\/p>\n
Florence Gauthier d\u2019altra banda, s\u2019ha encarregat de mostrar les limitacions de l\u2019explicaci\u00f3 de la revoluci\u00f3 francesa com a revoluci\u00f3 burgesa inscrita en una filosofia de l\u2019historia lineal\u00a0 que explica la transici\u00f3 ineluctable d\u2019un modo de producci\u00f3 a altre des de l\u2019esclavisme al comunisme. Per\u00f2 Gauthier s\u2019ha encarregat de no tirar el nen amb l\u2019aigua bruta: per m\u00e9s que Soboul, Lefebvre o Mathiez sostinguesin\u00a0 d\u2019una forma o altra aquestes concepcions, aix\u00f2 no invalida el seu \u201cdescobriment\u201d de les altres revolucions paral.leles (la camperola o la de les classes populars urbanes) a la revoluci\u00f3 burgesa durant els fets transcorreguts entre 1789 i 1799 o 1814. No invalida les troballes d\u2019una historiografia brillant, que cal encara llegir, situant-la (com \u00e9s de rigor fer amb qualsevol text) dins el context te\u00f2ric, ideol\u00f2gic i pol\u00edtic en que fou produida (vegis l\u2019 article de Gauthier en aquest mateix n\u00famero de la revista).<\/p>\n
D\u2019altra banda, Furet i Nolte, tracten de demostrar que els errors o excesos del Terror o del Gulag, s\u00f3n consubstancials a la pr\u00f2pia idea de revoluci\u00f3. Que tenen el seu origen, no en una desviaci\u00f3 dels ideals anteriors, sino que anaven inscrites en la concepci\u00f3 de fons dels jacobins i en la pr\u00f2pia obra de Marx. Si afirmem que l\u2019expressi\u00f3 m\u00e9s depurada del comunisme \u00e9s l\u2019estalinisme, el comunisme estar\u00e0 acabat. Si partim de l\u2019idea que fruit de la tremenda pressi\u00f3 de la lluita de classes internacional es don\u00e0, en el segle passat, una tremanda desviaci\u00f3 dels ideals comunistes que fou l\u2019estalinisme la conclussi\u00f3 ser\u00e0 ben diferent. Tant Nolte com Furet pretenen tirar el nen (el comunisme) amb l\u2019aigua bruta (l\u2019estalinisme). La seva interpretaci\u00f3 no s\u2019av\u00e9 amb l\u2019an\u00e0lisi concret de la realitat concreta. No s\u2019av\u00e9 amb l\u2019estudi dels fets concrets, de les \u201ccircunst\u00e0ncies\u201d. Unes circunstancies que no justifiquen per\u00f2 s\u00ed expliquen els fen\u00f2mens que avui critiquem. En la mesura que es desconeix la base social dels moviments que condugueren al Terror, en la mesura que es vol ignorar fen\u00f2mens com les revoltes de la fam, o la declaraci\u00f3 de guerra de totes les pot\u00e8ncies contra la Fran\u00e7a revolucion\u00e0ria, en la mesura que es posa en la mateixa balan\u00e7a l\u2019opressor que l\u2019oprimit, en la mesura que es dona la mateixa responsabilitat a l\u2019esclavista que a l\u2019esclau, sols en aquesta mesura es pot donar la culpa als de baix per les conseq\u00fc\u00e8ncies, sovint sagnants, de la seva rebeli\u00f3.<\/p>\n
Recentment s\u2019ha escrit, en l\u2019estela de Furet i de Nolte, un llibre negre del comunisme. Aquest llibre carregat d\u2019ideologia mostra per\u00f2, algunes mitjes veritats. Ja savem que les mitjes veritats s\u00f3n mentides completes. Es tracta amb aix\u00f2 d\u2019impedir que els pobles puguin escriure el llibre negre del capitalisme que \u00e9s molt m\u00e9s volumin\u00f3s i que t\u00e9 en les seves planes fen\u00f2mens tant ignominiosos el treball infantil i les condicions infrahumanes de la primera revoluci\u00f3 industrial en els pa\u00efssos centrals que avui podem veure com continuen en els pa\u00efssos de nova industrialitzaci\u00f3; com el fen\u00f2men esclavista que est\u00e0 en la base de l\u2019acumulaci\u00f3 primitiva del capital que propici\u00e0 l\u2019aparici\u00f3 del capitalisme modern; com la primera i la segona guerres mundials; com les masacres d\u2019Indon\u00e8sia, les dictadures de Xile, d\u2019 Argentina i tota Am\u00e8rica Llatina, el fen\u00f2men de l\u2019apartheid a Sud\u00e0frica o la perviv\u00e8ncia de la segregaci\u00f3 racial a tants pa\u00efssos centrals del capitalisme com els EEUU.<\/p>\n
No solsament no estem d\u2019acord amb l\u2019idea que els totalitarismes nazi i feixista tinguin el mateix or\u00edgen i les mateixes causes que l\u2019estalinisme i les dictadures burocr\u00e0tiques sobre el proletariat en els pa\u00efssos de l\u2019est.\u00a0 Creiem que est\u00e0 plenament probat que de la revoluci\u00f3 francesa en sorg\u00ed un \u00e0spera lluita de classes que es dirim\u00ed en la confrontaci\u00f3 entre liberalisme i democr\u00e0cia. Una confrontaci\u00f3 que es perllong\u00e0 durant tot el segle XIX. Que les oligarquies liberals del segle passat consideraven la democr\u00e0cia com a un perill anticapitalista i que els pobles lluitaven per la democr\u00e0cia perque consideraven que aix\u00ed avan\u00e7arien cap a el seu alliberament social. Que el feixisme puj\u00e0 al poder a It\u00e0lia i a Alem\u00e0nia de la m\u00e0 de les oligarquies liberals que, despr\u00e9s de la catr\u00e0strofe humanit\u00e0ria que havia representat la primera guerra mundial no lograven estabilitzar el seu poder i necessitaren recolzar-lo en formes de dictadura terrorista sobre la classe obrera i el conjunt del poble. Afirmem que en all\u00f2 que coneixem com a comunisme hist\u00f2ric del segle XX, hi pogu\u00e9 conviure al mateix temps una desviaci\u00f3 monstruosa com fou l\u2019estalinisme, amb les epop\u00e8ies m\u00e9s emociants de la lluita per la llibertat i la igualtat. No, el paradigma Nolte-Furet no ens serveix per a explicar les vicissituds de la modernitat.<\/p>\n
3.- Una versi\u00f3 \u201cprogre\u201d del paradigma Furet – Nolte: Ferenc Feher i Agnes Heller<\/b><\/p>\n
L\u2019obra recent d\u2019aquests exmembres de l\u2019escola de Budapest est\u00e0 al darrera de la justificaci\u00f3 de l\u2019involuci\u00f3 ideol\u00f2gica cap a el neoliberalisme de moltes expressions pol\u00edtiques de l\u2019esquerra excomunista. Una esquerra que no t\u00e9 problemes per a compartir taula amb el president Clinton a la recent cimera de Flor\u00e8ncia. Tinc davant ara mateix, la foto de d\u2019 Alema amb Clinton (novembre 1999).<\/p>\n
Agnes Heller i Ferenc Feher foren desxebles de Georg Luck\u00e1cs i membres de l\u2019escola de Budapest. Sofriren la repressi\u00f3 estaliniana i, malgrat tot mantingueren els seus possicionaments marxistes en obres cabdals com \u201cSociologia de la vida cotidiana\u201d, \u201cTeoria de los sentimientos\u201d, \u201cTeoria de las necesidades\u201d i tantes altres. La lectura d\u2019aquestes obres ens ha format i ens ha perm\u00e9s donar cos a una vissi\u00f3 diferent del comunisme.<\/p>\n
Per\u00f2 l\u2019evoluci\u00f3 dels aconteixements i del seu propi pensament els ha dut evolucionar cap possicions i plantejaments de plegament davant els esquemes ideol\u00f2gics del neoliberalisme, encara que sempre tenyits d\u2019una certa aura reformadora. En les seves darreres obres sostenen una interpretaci\u00f3 de la hist\u00f2ria de la modernitat deutora de l\u2019obra de Furet.<\/p>\n
Les refer\u00e8ncies a la revoluci\u00f3 francesa com a moment fundador de la modernitat s\u00f3n presents de forma abundant aquesta obra. Feher public\u00e0, amb motiu del Bicentenari la seva contribuci\u00f3 pr\u00f2pia a la revissi\u00f3 de la revoluci\u00f3 (Feher, 1989). Ara vull referir-me breument a\u00a0 un dels seus assajos inclosos dins del llibre \u201cEl p\u00e9ndulo de la modernidad. Una lectura de la era moderna despu\u00e9s de la ca\u00edda del comunismo\u201d (Heller, Feher, 1994).<\/p>\n
Aquest assaig es titula \u201cLa cuarta ola: el lugar hist\u00f3rico de las revoluciones en las sociedades de tipo sovi\u00e9tico\u201d. En ell reconeixen el paper de les revolucions en l\u2019evoluci\u00f3 hist\u00f2rica dels darrers dos segles: \u201c…el periode que va des de 1989 a 1991 ens ha demostrat un cop m\u00e9s que, durant dos segles, la modernitat ha estat gestionant el seu aven\u00e7 i consolidaci\u00f3 a trav\u00e9s del modo revolucionari\u201d (Heller, Feher, 1994, pg. 7). El seu\u00a0 esquema interpretatiu ens parla de quatre onades revolucion\u00e0ries: primera onada: la revoluci\u00f3 francesa i americana;\u00a0 segona onada: 1848;\u00a0 tercera onada: les revolucions totalit\u00e0ries, i quarta onada:\u00a0 les revolucions de 1989-91 en els pa\u00efssos de l\u2019est.<\/p>\n
Aquest esquema \u00e9s deutor de molts dels t\u00f2pics que ja hem analitzat per a els casos de Furet i Nolte. D\u2019altra banda, recullen l\u2019idea (procedent d\u2019 Anna Arendt) que la inclussi\u00f3 dels temes socials en l\u2019agenda pol\u00edtica de la revoluci\u00f3 francesa est\u00e0 en l\u2019origen de la dictadura jacobina: \u201cEn el cas franc\u00e9s, la traducci\u00f3 dels problemes socials al llenguatge pol\u00edtic va donar lloc a una \u2018experimentaci\u00f3 amb l\u2019art de governar\u2019 cada cop m\u00e9s febril, durant la qual l\u2019estat liberal inicial fou r\u00e0pidament descartat en benefici d\u2019una moderna dictadura prototot\u00e0litaria. La dictadura, al seu torn, fou promptament reempla\u00e7ada per un quasiparlamentarisme autocr\u00e0tic i, finalment, per un r\u00e8gim modern carism\u00e0tic personal\u201d (Ibid, pg.9). El paper promotor del protototalitarisme que fou segons els autors la dictadura jacobina s\u2019argumenta de la seg\u00fcent manera: \u201cFou una aut\u00e8ntica conmoci\u00f3 per a els protagonistes del drama franc\u00e9s descobrir que les\u00a0 \u2018q\u00fcestions adicionals\u2019, es a dir, les q\u00fcestions socials i nacionals, tamb\u00e9 havien de ser incloses dins l\u2019agenda pol\u00edtica. A m\u00e9s, al menys en la conci\u00e8ncia dels revolucionaris francesos, aquestes \u2018q\u00fcestions secund\u00e0ries\u2019 aviat revelaren ser els prerrequisits de la llibertat. I per als radicals, le bonheur du peuple <\/i>arrib\u00e0 a ser m\u00e1s important que la llibertat. aquest conegut volte-face<\/i>, que don\u00e0 lloc a la dictadura jacobina, destru\u00ed la recentment estrenada llibertat pol\u00edtica, i provoc\u00e0 en els ulls de la posteritat la vissi\u00f3 de que la revoluci\u00f3 era un cicle imparable de lluites mort\u00edferes i una tirania m\u00e9s eficient disfressada d\u2019 imperi de la llibertat\u201d\u00a0 (Ibid., pag. 8).<\/p>\n
El concepte de dictadura jacobina utilitzat pels nostres autors ser\u00e0 criticat en el proper apartat de l\u2019article. Sols dir ara que no es corresp\u00f3n a la realitat analitzada per la historiografia m\u00e9s recent i que en cap cas admet l\u2019exc\u00e8s verbal de ser el model de les dictadures feixistes del segle XX. El concepte de dictadura protototalit\u00e0ria \u00e9s un concepte ideol\u00f2gic i ucr\u00f2nic, amb escasa pot\u00e8ncia explicativa dels fets reals.<\/p>\n
A continuaci\u00f3 recullen un tema anunciat el el llibre de Feher \u201cLa revoluci\u00f3n congelada\u201d (Feher, 1989), el de la narrativa revolucion\u00e0ria. Aquest concepte explica l\u2019evoluci\u00f3 de la modernitat a partir d\u2019un llegat que la revoluci\u00f3 francesa ha deixat a les generacions posteriors : la repetici\u00f3 del relat revolucionari per part de les diferents generacions revolucion\u00e0ries que el fan seu, difonent la versi\u00f3 que m\u00e9s els conv\u00e9 als seus interessos de grup, per\u00f2 que justifica l\u2019evoluci\u00f3 hist\u00f2rica a partir de l\u2019idea que la modernitat aven\u00e7a a cops de revoluci\u00f3. \u201cUn exemple visible del poder d\u2019 aquesta narrativa d\u2019 amplia divulgaci\u00f3 fou la resurreci\u00f3 conscient del jacobinisme en el bolxevisme i el seu domini sobre la imaginaci\u00f3 pol\u00edtica del segle XX\u201d. ( Ibid, pag. 11).<\/p>\n
El concepte de\u00a0 \u201cnarrativa revolucion\u00e0ria\u201d i l\u2019explicaci\u00f3 del seu paper en la mentalitat de les diverses generacions de revolucionaris, es basa en fets certs i constatables. Altra cosa es que aquests fets expliquin la globalitat dels fen\u00f2mens revolucionaris succeits durant els darrers dos segles. Per la nostra banda, preferim explicar les revolucions com a fen\u00f2mens socials complexos, que han mogut milions de persones. El paradigma conspiratiu de les minories m\u00e9s o menys jacobines que s\u2019han succeit durant dos segles no \u00e9s suficient per a explicar aquest fen\u00f2mens. Les conspiracions de les minories no poden fer revolucions, no por que ho diguem nosaltres, sin\u00f3 perque no les han fetes mai. El poder de la narrativa revolucion\u00e0ria no seria tal si no es bas\u00e9s en una ferma, real i concreta base social que es mou, que genera moviments socials i que, en tot cas, cerca aquelles teories o concepcions del m\u00f3n del passat o del present que li s\u00f3n m\u00e9s \u00fatils per a els seus fins.<\/p>\n
Els moviments camperols de l\u2019Alemanya del segle XVI i l\u2019igualitarisme de la revoluci\u00f3 anglesa dels anys 40 del segle XVII, per exemple cercaren en la relectura sense intermediaris de l\u2019 Evangeli, una font d\u2019inspiraci\u00f3 i un discurs que era adient per a expresar les seves aspiracions. Certament, una part dels moviments revolucionaris del XIX i del XX han trobat en la revoluci\u00f3 francesa elements per a el seu discurs pol\u00edtic. Per\u00f2 el discurs no explica els moviments socials. Continua essent certa aquella percepci\u00f3 de Marx segons la qual \u00e9s el ser social qui crea la conci\u00e8ncia i no a l\u2019inrev\u00e9s.<\/p>\n
Un episodi m\u00e9s de l\u2019asumpci\u00f3 per part de Feher i Heller del discurs de Furet, de Nolte i de Arendt \u00e9s el seu acatament a la teoria dels dos totalitarismes id\u00e8ntics: comunisme i feixisme : \u201cL\u2019odi virulent entre els feixistes i els comunists no podia dissimular el fet de que la \u2018It\u00e0lia prolet\u00e0ria\u2019 de Mussolini i la R\u00fassia prolet\u00e0ria de Lenin havien nascut sota auspicis molt similars. Tenien un objetiu com\u00fa: la democr\u00e0cia, com la forma inadecuada de la modernitat. Tant en la narrativa feixista com en la jacobino-bolxevic, la democr\u00e0cia era equivalent a un govern feble i a una hipocresia social organitzada\u201d ( Ibid, 15).<\/p>\n
Al lector de Heller, li resultar\u00e0 extranya que una persona quina obra t\u00e9 la finesa intelectual i la complexitat conceptual que coneixem, pugui asumir un llenguatge i uns conceptes tant simplistes i confosos com es revelen de forma paradigm\u00e0tica per a el conjunt del llibre mencionat com en aquest p\u00e0rraf. La It\u00e0lia prolet\u00e0ria de Mussolini era una expressi\u00f3 que el feixisme itali\u00e0 manllev\u00e0 de l\u2019obrerisme i no tenia res a veure amb l\u2019idea de dictadura prolet\u00e0ria defensada per Lenin com a forma real de la democr\u00e0cia. La R\u00fassia del 17 no sorgeix amb els mateixos designis de la It\u00e0lia feixista ni de l\u2019 Alem\u00e0nia nazi. La R\u00fassia del 17 sorgeix d\u2019una cat\u00e0strofe humanit\u00e0ria de fam i guerra que ocassion\u00e0 milions de morts en els camps d\u2019Europa com a conseq\u00fc\u00e8ncia d\u2019una disputa interimperialista. La It\u00e0lia feixista sorgeix de la por dels industrials i dels terratinents italians a l \u2018onada revolucion\u00e0ria dels consells de f\u00e0brica torinesos i de les movilitzacions dels camperols de la Lega pel dret a la terra. Les classes dominants italianes s\u2019adonaven que l\u2019estat liberal-oligarquic sorgit del Risorgimento no era capa\u00e7 de garantir de forma estable la seva dominaci\u00f3 de classe. Tamb\u00e9 s\u2019adonaven que aquell estat no els permetia de participar en el fest\u00ed imperialista i tractaven de construir el seu propi imperi. L\u2019idea de la It\u00e0lia prolet\u00e0ria deu m\u00e9s a aquest afany nacionalista d\u2019imperi que a l\u2019idea de l\u2019emancipaci\u00f3 del proletariat. D\u2019altra banda, \u00e9s sabut que tots els feixismes han tingut les seves ales populistes i obreristes ( a Alem\u00e0nia els SA, a Espanya, Ramiro Ledesma i Hedilla ). Aquestes ales \u201cesquerres\u201d jugaren un paper essencial en la conquesta del poder per\u00f2 foren derrotades i excloses o integrades despr\u00e9s d\u2019aquesta conquesta. D\u2019altra banda, el car\u00e0cter capitalista de les dictadures feixista no \u00e9s avui discutit per cap historiador seri\u00f3s.<\/p>\n
La narrativa feixista i la narrativa jacobino-marxista no tenen r\u00e9s en com\u00fa i menys en el tema de l\u2019estat. El car\u00e0cter totalitari ( terme inventat pels feixistes italians i que no fou adoptat mai pels corrents marxistes) de l\u2019estat esdevenia d\u2019un enfortiment i d\u2019una macrocef\u00e0lia de l\u2019estat. Al contrari del jacobinisme o del Marx de \u201cLa guerra civil a Fran\u00e7a\u201d, de la \u201cCr\u00edtica del programa de Gotha\u201d , de l\u2019 Engels de la \u201cCr\u00edtica del programa de Erfurt\u201d o del Lenin de \u201cL\u2019estat i la revoluci\u00f3\u201d. Altra cosa \u00e9s l\u2019 Stalin de \u201cQ\u00fcestions de leninisme\u201d. Per\u00f2 tot i aix\u00f2, la comparaci\u00f3 del feixisme amb l\u2019estalinisme tampoc resisteix una cr\u00edtica hist\u00f2rica minimament seriosa. \u00c9s pen\u00f3s haver de repetir coses b\u00e0siques com aquestes, per\u00f2 cal fer-ho.<\/p>\n
El lloc hist\u00f2ric de la cuarta onada seria per Feher i Heller el d\u2019 haver restaurat els principis del liberalisme com a els \u00fanics principis rectors de la societat: \u201cLa teoria m\u00e9s ambiciosa del bicentenari, la tesis de Furet del \u2018final de la revoluci\u00f3\u2019, necessitaba realmente la cuarta onada per a la seva realitzaci\u00f3 pr\u00e0ctica. L\u2019objectiu de Furet era la restauraci\u00f3 de la superioritat de la primera onada, amb la llibertat en el seu pinacle, suprimida durant un llarg temps per les narratives que emanaren de la tercera onada, les revolucions totalitaries. Per\u00f2 els historiadors tan sols poden veure fins a el seu horitz\u00f3, i a l\u2019 horitz\u00f3 de Furet no hi havia cap aconteixement que hagu\u00e9s suggerit una ruptura pr\u00e0ctica de la tercera onada i de les seves narratives, cap revoluci\u00f3 que hagu\u00e9s resolt el problema de reconciliar la primacia de la llibertat amb la preocupaci\u00f3 pels problemes substantius\u201d. (Ibid, pag.33)<\/p>\n
Les conseq\u00fc\u00e8ncies reals de la caiguda del mur de Berlin no donen pas la ra\u00f3 als nostres autors: el renaixement del feixisme, les netejes \u00e8tniques, el recurs a al guerra, la miseria social en els pa\u00efssos de l\u2019Est, l\u2019escur\u00e7ament de l\u2019esperan\u00e7a de vida ( \u00e9s o no una forma de genocidi?), el fet que alguns dels actors de tots aquest canvis pol\u00edtics i socials siguin ex – membres de les antigues burocr\u00e0cies… no semblen ser temes que interessin a Feher i Heller. Senzillament no tenen lloc en el seu esquema explicatiu.<\/p>\n
En tot cas, ning\u00fa pot afirmar que la conclussi\u00f3 de la quarta onada revolucion\u00e0ria, la del 89-91 sigui la conclussi\u00f3 de la modernitat i per tant el f\u00ed de la hist\u00f2ria en el sentit de que la lluita entre les classes hagi acabat i que ens trovem instalats definitivament en un m\u00f3n est\u00e0tic dominat pel discurs i la pr\u00e0ctica del liberalisme tant econ\u00f2mic com pol\u00edtic. La cimera de l\u2019 OMC a Seattle o d\u00e8iem al principi sembla marcar un nou comen\u00e7ament de la lluita de classes. La hist\u00f2ria, lluny d\u2019 haver acabat tot just acaba de comen\u00e7ar. El p\u00e8ndol de la modernitat per a agafar una met\u00e0fora dels nostres autors, contin\u00faa oscilant<\/p>\n
4.- El jacobinisme, un debat deteriorat<\/b><\/p>\n
En el llenguatge pol\u00edtic actual, jacob\u00ed \u00e9s sin\u00f2nim o b\u00e9 de partidari de refor\u00e7ar l\u2019estat, o b\u00e9 de protototalitari o b\u00e9 de centralista. Ning\u00fa es pot permetre de discutir aquesta regla de la gram\u00e0tica del \u201cpensament \u00fanic\u201d. Qui s\u2019atreveixi a fer-ho ser\u00e0 titllat inmediatament de filototalitari\u00a0 o de centralista. Aquest fet, mostra el paper central de construccions com les de Furet en l\u2019evoluci\u00f3 del pensament pol\u00edtic actual.<\/p>\n
Feher ho ha expresat aix\u00ed: \u201cLa tirania, en conseq\u00fc\u00e8ncia, no era una exig\u00e8ncia introduida en el gui\u00f3 jacob\u00ed per unes circunst\u00e0ncies concretes; estava inclosa en el text mateix del gui\u00f3\u201d (Ferenc Feher, 1989, pag. 87). No importa que el nostre autor entri en contradicci\u00f3 amb all\u00f2 que diu m\u00e9s endavant sobre el car\u00e0cter improvisat del r\u00e8gim jacob\u00ed : \u201cAmb la finalitat de comprendre el funcionament general de la dictadura cal\u00a0 recordar un cop m\u00e9s que tota la seva maquin\u00e0ria era improvissada e informal\u201d\u00a0 (Ferenc Feher, 1989, pag. 102). Feher fa temps que ha decidit tirar el nen amb l\u2019aigua bruta\u00a0 i tampoc t\u00e9 problemes si fent aix\u00ed tira, al mateix temps, la seva l\u00f2gica per la finestra.<\/p>\n
Front a aquest discurs omnipresent, Llu\u00eds Roura, en un art\u00edcle publicat en El Pa\u00eds ( 5 de maig de 1998) afirmava: \u201c\u00bfd\u2019on surgeixen, doncs, els t\u00f2pics sobre el jacobinisme- el centralisme i l\u2019autoritarisme fonamentalment-? La resposta es simple: de la reducci\u00f3 del jacobinisme el periode de l\u2019anomenada dictadura jacobina<\/i> ( de maig de 1793 a juliol de 1794), i de l\u2019antijacobinisme. Per\u00f2 la manca de rigor en la interpretaci\u00f3 pol\u00edtica del periode citat – del govern revolucionari d\u2019excepci\u00f3- comporta que l\u2019antijacobinisme procedeix en el fons, tan sols, de l\u2019antirevoluci\u00f3, primer, i del reaccionarisme despr\u00e9s. Per a sopesar hist\u00f2ricament la dictadura jacobina<\/i> , no poden obviar-se tres elements fonamentals: a) la conci\u00e8ncia del car\u00e0cter transitori del govern d\u2019excepci\u00f3- motivat per la guerra exterior i per la contrarevoluci\u00f3 interior-, b) el permanent control institucional que exerciren tant el Parlament elegit per per sufragi com la Conveni\u00f3 \u2013 elegida pel Parlament- sobre el Comt\u00e9 de Salut P\u00fablica i sobre el govern d\u2019excepci\u00f3, y c) la convicci\u00f3 i la profunditat democr\u00e0tica del pensament de Robespierre- figura clau d\u2019aquell periode-. Amb tot aix\u00f2 no sols es derrumben les interpretacions totalit\u00e0ries<\/i> del periode, sino tamb\u00e9 les generalitzacions en torn de l\u2019autoritarisme dels jacobins. Pel que es refereix al centralisme, cal no oblidar que en realitat es tracta d\u2019una concepci\u00f3 pol\u00edtica i administrativa de l\u2019 Estat que neix i culmina amb el model surgit de la monarquia absoluta i llegat per ella, i que la culminaci\u00f3 del model de l\u2019 estat modern centralista postabsolutista no fou la revoluci\u00f3, sino l\u2019Estat napole\u00f2nic. L\u2019estudi dels plantejaments federalistes<\/i> de la Gironda, per la seva part, ha mostrat la fal\u00e0cia de la contraposici\u00f3 d\u2019un suposat federalisme girond\u00ed al centralisme jacob\u00ed ( en realitat es tract\u00e0\u00a0 m\u00e9s aviat de l\u2019intent de contraposar a la centralitzaci\u00f3 parisina la centralitzaci\u00f3 en una altra capital) y al mateix temps ha perm\u00e9s descobrir una dimensi\u00f3 aut\u00e8nticament federalista- i la primera, per tant, en la pol\u00edtica democr\u00e0tica- entre la din\u00e0mica de la ya mencionada xarxa de societats jacobines (all\u00f2 que entre la historiografia es coneix ja com a federalisme jacob\u00ed<\/i>)\u201d (Roura, 1998)<\/p>\n
La identificaci\u00f3 del \u00abgovern revolucionari fins la pau\u00bb com a \u00abdictadura jacobina\u00bb tant per la historiografia revisionista que parteix de la tesi del \u00abderap\u00e0ge\u00bb de la revoluci\u00f3, com per part de la historiografia \u00abcl\u00e0ssica jacobina\u00bb que el veu com a dictadura democr\u00e0tica de la burgesia, es basa en un\u00a0 prejudici de la revoluci\u00f3 francesa com a revoluci\u00f3 burgesa i com a pas necessari en la transici\u00f3 del feudalisme al capitalisme. Altra cosa \u00e9s que, malgrat les coincid\u00e8ncies, ambdues escoles extreguin conclusions pol\u00edtiques ben diverses d’una concepci\u00f3 similar. Ambdues concepcions parteixen del fet que el resultat final del proc\u00e9s revolucionari es va saldar, amb el Directori, i m\u00e9s endavant amb el Consolat i fins i tot en la Restauraci\u00f3, en una hegemonia de la burgesia liberal i en l’apertura de Fran\u00e7a cap a la economia capitalista. D’aqu\u00ed en desprenen el car\u00e0cter burg\u00e8s de la revoluci\u00f3 i per tant, uns (el \u00abcl\u00e0ssics\u00bb) que el govern revolucionari era una dictadura de la burgesia revolucion\u00e0ria amb recolzament popular, mentre que els altres ( els \u00abrevisionistes\u00bb) afirmen que el govern revolucionari era una relliscada dictatorial, protototalit\u00e0ria, en el cam\u00ed d’aquesta transici\u00f3 al capitalisme.<\/p>\n
Contr\u00e0riament a aquesta tesi, les investigacions m\u00e9s recents, que aprofundeixen en el coneixement real dels fets i en els m\u00e8todes realment emprats pel \u00abgovern revolucionari\u00bb, revelen una realitat una mica m\u00e9s complexa. D’una banda els jacobins eren minoria en la Muntanya, i els robespierristes eren minoria dins dels jacobins. Per tant, dif\u00edcilment podien tenir al seu abast els mecanismes d’una dictadura totalit\u00e0ria de partit \u00fanic. Per\u00f2 \u00e9s que el govern revolucionari, malgrat guard\u00e9s la Constituci\u00f3 del 93 en una arca sagrada tot esperant el moment en que pogu\u00e9s \u00e9sser aplicada, continuava regint-se pels principis de la Declaraci\u00f3 dels Drets de l’ Home del 93 que s\u00ed estava vigent. D’altra banda, l’instrument del govern revolucionari eren els Comit\u00e8s ( de Salut P\u00fablica i de Seguretat General) que eren uns Comit\u00e8s que retien comptes davant la Convenci\u00f3 i que es renovaven cada m\u00e9s en una quarta part. El CSP controlava el govern que estava format per ministres elegits pel legislatiu per\u00f2 que no eren membres del legislatiu. A m\u00e9s, el CSP no tenia compet\u00e8ncies en finances ni en temes de policia. Els decrets del CSP havien de ser sotmesos a la Convenci\u00f3 per tal que els ratifiqu\u00e9s o no. D’ altra banda, el CSP no tenia una exist\u00e8ncia aut\u00f2noma: funcionava de forma col\u00b7legiada i responsable permanentment davant el legislatiu. (Castells, 1995, 1997)<\/p>\n
Sovint es confon el centralisme legislatiu adoptat en la secci\u00f3 segona de la llei de 14 de frimari de l’any II ( 4 de desembre del 93) amb un centralisme administratiu. Aix\u00f2 es fa pal\u00e8s en tota la llegenda centralista del jacobinisme tant estimada pels pol\u00edtics conservadors i per alguns nacionalistes que o b\u00e9 no saben de que parlen o b\u00e9 manipulen expressament.\u00a0 En l’esmentada secci\u00f3 segona es diu: \u00abLa Convenci\u00f3 es el centre \u00fanic de l’impuls del govern\u00bb. Per\u00f2 les lleis aprovades pel legislatiu eren aplicades a nivell d’ajuntament, en el moment en que la llei era coneguda a trav\u00e9s del \u00abButllet\u00ed de les lleis de la rep\u00fablica\u00bb que tamb\u00e9 fou creat en la mateixa llei presentada a la Convenci\u00f3 a proposta de Billaud-Varenne.<\/p>\n
Com havia dit Saint-Just en el debat previ: \u00abEl pitjor enemic dels pobles son els seus governs\u00bb o b\u00e9 \u00abEl pitjors enemics de la rep\u00fablica es trobaven dins del govern\u00bb. Hi havia doncs una guerra entre legislatiu i executiu i una desconfian\u00e7a per part dels revolucionaris robespierristes cap a els govern i cap a els executius. Era l\u00f2gic que la resposta donada el 4 de desembre no fora doncs, l’enfortiment de l’executiu si no al contrari l’enfortiment del poder i de les compet\u00e8ncies de la Convenci\u00f3. Aix\u00f2 i no altra cosa volia dir el centralisme legislatiu.<\/p>\n
\u00c9s a dir: si alg\u00fa exercia la seva dictadura era la Convenci\u00f3 i no un partit ent\u00e8s a la moderna o un grup dins d’ aquest partit. Cal recordar que les propostes de Robespierre o de Saint-Just no foren recollides \u00edntegrament dins la Constituci\u00f3 del 93. Tamb\u00e9 cal recordar que no tenien majoria en el CSP i, sovint, les seves propostes tampoc eren aceptades despr\u00e9s del debat intern dins del CSP. La tesi d’un Robespierre dictador, antecedent de Bonaparte, i m\u00e9s enll\u00e0, ucr\u00f2nicament, antecedent d\u2019Stalin o Hitler, no es mant\u00e9 en peu. Prov\u00e9 exclussivament de la llegenda que els termidorians difongueren inmediatament despr\u00e9s de la seva detenci\u00f3 i execuci\u00f3. ( Castells, 1995,1997)<\/p>\n
Es pot aportar aqu\u00ed el testimoni d\u2019un termidori\u00e0 d\u2019esquerres com Babeuf que, un cop havia constatat el gir a la dreta del govern termidori\u00e0 i en plena preparaci\u00f3 de la conspiraci\u00f3 dels Iguals escriu al militant sans-culotte Joseph Bodson sobre la necessitat de reagrupar els sectors populars front a l\u2019ofensiva termidoriana. Diu Babeuf. \u201cLa meva opini\u00f3 no ha canviat sobre els principis; per\u00f2 ha canviat respecte d\u2019alguns homes. Confesso de bona f\u00e9 que m\u2019arrepenteixo d\u2019haver vist en negre el govern revolucionari, Robespierre i Saint-Just…En primer lloc no fem altra cosa que retre homenatge a una gran veritat, sense anunciar la cual estariem lluny de la modestia. Aquesta veritat \u00e9s que nosaltres no som m\u00e9s que els segons Gracs de la revoluci\u00f3 francesa. No \u00e9s \u00fatil assenyalar que nosaltres no innovem res, que nosaltres no fem m\u00e9s que succeir als primers defensors generosos del poble, que abans que nosaltres havien assenyalat el mateix objectiu de justicia i de felicitat a que el poble ha d\u2019arribar? I en segon lloc, estimular Robespierre \u00e9s estimular tots els patriotes en\u00e8rgics de la Rep\u00fablica, i amb ells el poble, que abans no escoltava i no seguia a ning\u00fa m\u00e9s que a ells… Deia que ara ells est\u00e1n anul.lats e impotents des de que la mem\u00f2ria d\u2019aquest fundador est\u00e0 coberta d\u2019una injusta difamaci\u00f3….El robespierrisme contin\u00faa aterroritzant totes les faccions; el robespierrisme no s\u2019assembla a ninguna d\u2019elles, no \u00e9s sectari ni limitat. L\u2019hebertisme, per exemple, no existeix si no \u00e9s a Paris i dins d\u2019una petita porci\u00f3 d\u2019homes, i es sost\u00e9 amb limitacions. El Robespierrisme est\u00e0 ext\u00e9s per tota la rep\u00fablica, per tota la classe raonable i\u00a0 ilustrada, i naturalment en tot el poble. La ra\u00f3 es simple, es que el robespierrisme \u00e9s la democr\u00e0cia i aquestes dues paraules son perfectament id\u00e8ntiques: aix\u00ed doncs, aixecant el robespierrisme, estigueu segurs d\u2019aixecar la democr\u00e0cia\u201d.( Babeuf, Paris , 1988, pags. 265 a 287)<\/p>\n
En aquest text notable alguns han volgut veure sols un tacticisme de Babeuf que tractava d\u2019atreure a costat dels Iguals als republicans. Per\u00f2 tot i tenint en compte la pr\u00f2pia autonomia del projecte igualitari, en ell Babeuf resalta que el seu igualitarisme \u00e9s hereu d\u2019un projecte d\u2019un ideari i d\u2019una pr\u00e0ctica que Robespierre i Saint-Just havien intentat de posar dempeus. Era per aix\u00f2 que, Babeuf i els seus amics sols serien uns \u201c segons Gracs de la revoluci\u00f3 francesa\u201d.<\/p>\n
Comentant aquest text, Claude Mazauric assenyala que:\u00a0 \u201cAquesta f\u00f3rmula servir\u00e0 de consigna d\u2019agrupament entorn dels valors del robespierrisme a tota l\u2019esquerra revolucion\u00e0ria i progressista del segles 19 i 20\u201d (Ibid, pag. 287). Efectivament, la Lliga del Justos, despr\u00e9s dels Comunistes treballava dins del partit democr\u00e0tic i en molts llocs es confonia amb ell. El capitol del Manifest Comunista que tracta de les aliances deixa prou clara aquesta relaci\u00f3 democr\u00e0cia- comunisme. En aquest mateix n\u00famero de la revista trovarem alguns textos de Marx i Engels que tamb\u00e9 mostren clarament el sentit d\u2019aquesta apreciaci\u00f3 de Mazauric.<\/p>\n
Curiosament, diversos interprets del govern revolucionari des de el propi Marx en d\u2019altres textos, a Kropotkin , Mathiez, Lefebvre, Soboul, Gramsci o Guerin, cadasc\u00fan des de el seu particular punt de vista han sostingut amb diverses variants la tesi de la \u201cdictadura burgesa amb recolzament popular\u201d per a designar el r\u00e8gim del Comit\u00e9 de Salut P\u00fablica. Per\u00f2 si un testimoni directe dels fets, comunista com Babeuf ens desmeteix el fet, potser es tractar\u00e0 de tenir en compte la seva opini\u00f3. Com sembla haver fet la historiografia m\u00e9s recent amb Florence Gauthier al seu front ( Gauthier, 1992 i\u00a0 1996 ).<\/p>\n
D\u2019altra banda, cal resaltar la identificaci\u00f3 feta per Babeuf, de Robespierre amb la democr\u00e0cia, que \u00e9s tamb\u00e9 el mateix objectiu dels Iguals. Resaltem que la democr\u00e0cia de Babeuf i de Robespierre t\u00e9 poc a veure amb el liberalisme i si, en canvi, t\u00e9 molt a veure amb el sentit aristot\u00e8lic de la mateixa: poder del poble, poder dels pobres. Culpa nostra si durant el segle vint la dreta ens ha arrabassat el mot democr\u00e0cia, l\u2019ha fet seu i l\u2019ha identificat amb el liberalisme ( separaci\u00f3 de poders, procedimentalisme, etc.). Que les circunst\u00e0ncies i Stalin identifiquessin la dictadura del proletariat de Blanqui i Marx amb la dictadura d\u2019una burocr\u00e0cia sobre el proletariat no implica que tinguessin ra\u00f3. Ni les circunst\u00e0ncies ( que sols poden explicar i mai justificar) ni Stalin. Avui per\u00f2, alguns, surten del dogma estalinista per a caure en el dogma liberal. Volent recuperar la democr\u00e0cia, recuperen el liberalisme. \u00c9s per aix\u00f2 que, rellegir els textos de Marx sobre la Comuna, o el pr\u00f2leg de 1895 d\u2019 Engels al Manifest, o les cr\u00edtiques dels programes de Gotha i d\u2019Erfurt o el mateix \u201cEstat i la revoluci\u00f3\u201d de Lenin no sembla pas un luxe intelectual avui, sin\u00f3 una necessitat de lluita pol\u00edtica inmediata. Una forma de rescatar avui el comunisme de la seva caritatura. Una condici\u00f3 per a la seva refundaci\u00f3.<\/p>\n
Fent un recorregut per aquests escrits, hi trovarem els principis de la revoluci\u00f3 francesa, els principis del jacobinisme robespierrista. Un treball de relectura com aquest fou reempr\u00e9s pel vell Luck\u00e1cs en les seves \u201cConversaciones\u201d (Luck\u00e1cs, 1971) o en el seu \u201cL\u2019home i la democr\u00e0cia\u201d ( Luck\u00e1cs, 1987). Tamb\u00e9 per Labica (1984 i 1990) o Texier (1993, 1995 i 1998). Estalvio aqu\u00ed cites d\u2019aquests treballs que poden ser consultades facilment pels lectors de Realitat. No em resisteixo aqu\u00ed per\u00f2 a tornar a citar a Luk\u00e1cs sobre aquesta q\u00fcesti\u00f3 : \u201c…la gran revoluci\u00f3 Francesa plantej\u00e0 l\u2019oposici\u00f3 entre societat liberal i societat democr\u00e0tica, oposici\u00f3 que abans sols era intuida. I a principis del segle XIX semblava que l\u2019ideal de la burgesia, es a dir, el capitalisme liberal, es veia amena\u00e7at de man\u00a0era creixent per la democr\u00e0cia…\u201d ( Luck\u00e1cs, 1971).<\/p>\n
Conclusi\u00f3: l\u2019esperan\u00e7a reneix, l\u2019insurrecci\u00f3 \u00e9s un deure i un dret<\/b><\/p>\n
Quan el segle XX agonitza cronol\u00f2gicament, ja fa anys que hem entrat en el segle XXI politicament parlant. La xarxa de resist\u00e8ncies que anunciava la insurrecci\u00f3 ind\u00edgena a Chipas l\u20191 de gener de 1994 es va texint sense descans. A cada nova derrota, torna a aixecar-se, curada d\u2019espants, m\u00e9s forta. Com els virus, assaja respostes noves a les metzines que li sumministra el sistema. La capacitat contaminant de l\u2019esperan\u00e7a es creix. Les respostes a la barbarie neoliberal es multipliquen malgrat, a cops, no siguin tant visibles com les vagues generals a Corea, les marxes dels MST, la vaga del 95 a Fran\u00e7a o les marxes europees contra l\u2019atur, la crisi econ\u00f2mica y social dels dragons asi\u00e0tics o la maravellosa moguda de Seattle. Arreu apareix una pl\u00e8iade de petites llums que anuncien una represa, aquest cop mundial, aquest cop de deb\u00f3. Les resist\u00e8ncies es transformen en fluxe d\u2019informacions, en una nova cultura diversa i flexible, democr\u00e0tica. Un proc\u00e8s de constituci\u00f3 de nous subjectes s\u2019obre pas malgrat els cecs de sempre ni tant sols no l\u2019endevinin.<\/p>\n
En aquest context, de qu\u00e8 ens serveix el llegat de la revoluci\u00f3 francesa? Per a qu\u00e8 tornar a explicar-nos per en\u00e8sima vegada el mateix relat fundador? Qu\u00e8 li pot dir de nou la Revoluci\u00f3 francesa a un obrer de les maquiles de Centream\u00e8rica, a un ind\u00edgena de l\u2019 Amaz\u00f2nia, a un ocupant d\u2019una cel.la d\u2019un centre de retenci\u00f3 d\u2019inmigrants sigui a Sicilia, a Ceuta o a la Verneda? Qu\u00e8 de nou a un repartidor nocturn de pizzes, estudiant de telecomunicacions de dia? Qu\u00e8 a un okupa? Quina idea d\u2019esperan\u00e7a per a un esclau actual al Brasil o de les f\u00e0briques d\u2019equipatges esportius del Pakist\u00e1n?<\/p>\n
Si volgu\u00e9s resumir quin pot ser aquest missatge sols podria fer-ho amb les paraules clares i netes de l\u2019article 35 de la constituci\u00f3 aprovada per la Convenci\u00f3 un 24 de juny de 1793: \u201cQuan el govern viola els drets del poble, la insurreci\u00f3 es per a el poble i per a cada part del poble, el m\u00e9s sagrat dels drets i el m\u00e9s indispensable dels deures\u201d<\/p>\n
Bibliografia citada<\/b><\/p>\n
Alejandro Andreassi Cieri La persistencia de los mitos del neoliberalismo.<\/b> Realitat n\u00ba 46, abril-maig de 1996.<\/p>\n
Babeuf Babeuf. Ecrits pr\u00e9sent\u00e9s par Claude Mazauric<\/b>. Messidor\/ Editions Sociales, Paris, 1988.<\/p>\n
Irene Castells La revoluci\u00f3n francesa (1789-1799). <\/b>Editori\u00a0 al Sintesis. Madrid, 1997.<\/p>\n
Ferenc Feher. La revoluci\u00f3n congelada. Ensayo sobre el jacobinismo. <\/b>Siglo XXI de Espa\u00f1a Editores. Madrid 1989. Marx et les r\u00e9volutions fran\u00e7aises permanentes<\/b>.\u00a0 Actuel Marx n\u00ba 8. 1990. PUF<\/p>\n
Ferenc Feher\u00a0 i Agnes Heller. El P\u00e9ndulo de la modernidad. Una lectura de la era moderna despu\u00e9s de la ca\u00edda del comunismo.<\/b> Ediciones Pen\u00ednsula. Historia\/Ciencia\/ Sociedad. Barcelona 1994.<\/p>\n
Fran\u00e7ois Furet.Penser la R\u00e9volution fran\u00e7aise.<\/b> Gallimard ,Folio histoire. Sharte, 1978. El pasado de una ilusi\u00f3n. Ensayo sobre la idea comunista en el siglo X<\/b>. Fondo de Cultura Econ\u00f3mica, 1995.<\/p>\n
E.J. Hobsbawm Los ecos de la marsellesa.<\/b> Editorial Critica,Barcelona 1992.<\/p>\n
Florence Gauthier. De Mably a Robespierre. De la critique de l\u2019\u00e9conomique a la critique du politique.<\/b> Dins \u201cLa guerre du bl\u00e9 au XVIII si\u00e8cle\u201d. Les editions de la Passion, Montreuil, 1988. Tromphe et mort du droit naturel en R\u00e9volution<\/b>.1789-1795-1802<\/b>. Presses Universitaires de France. Paris, 1992. Critica del concepte de \u201crevoluci\u00f3 burgesa\u201d aplicat a les revolucions dels drets de l\u2019home i del ciutad\u00e0 del segle XVIII<\/b>. Actuel Marx n\u00ba 20, 1996. Traducci\u00f3 e\u00a0\u00a0 n aquest mateix n\u00famero de la revista.<\/p>\n
Georges Labica. Le marxisme-leninisme.<\/b> Editions Bruno-Huisman, Paris, 1984. Robespierre. Une politique de la philosophie.<\/b> PUF. Par\u00eds, 1990<\/p>\n
Georges Lefebvre. El gran p\u00e1nico de 1789<\/b>. Ed. Paid\u00f3s. Barcelona, 1986.<\/p>\n
Georg\u00a0 Luck\u00e1cs.<\/p>\n
\u201cConversaciones\u201d.<\/b> Alianza Editorial Madrid, 1971.<\/p>\n
L\u2019uomo e la democrazia. <\/b>Lucarini. Roma, 1987. Edici\u00f3 en castell\u00e0: El Hombre y la democracia.<\/b> Editorial Contrapunto Buenos Aires, 1989. Una an\u00e8cdota tr\u00e1gica: la primera edici\u00f3 hongaresa \u00e9s de 1985.<\/p>\n
Joaquin Miras. La democracia, fundamento organizador de la cultura emancipadora<\/b>. Realitat n\u00ba37 (Octobre-novembre 1993). Las facultades antropol\u00f3gicas que fundamentan la democracia. <\/b>Realitat n\u00ba 48 primer trimestre de 1997. La democracia en la constituci\u00f3n del Proletariado en Clase.<\/b> Ponencia presentada en encuentro en Paris con motivo del 150 aniversario del Manifiesto Comunista, Par\u00eds, mayo de 1998. Publicada en Realitat n\u00ba 53-54. 1998. El comunismo y su raz\u00f3n de ser<\/b>. Avant n\u00ba654, avril 1997.<\/p>\n
Ernst Nolte. Despu\u00e9s del comunismo. Aportaciones a la interpretaci\u00f3n de la historia del siglo XX<\/b>. Ariel, Barcelona 1995.<\/p>\n
Pedro Kropotkin. La gran revoluci\u00f3n francesa<\/b>. Editorial Proyecci\u00f3n. Buenos Aires, 1976.<\/p>\n
Lluis Roura. Jacobinos irredentos. <\/b>El Pais, 5 de maig de 1998.<\/p>\n
Lluis Roura \u2013Irene Castells (eds.) Revoluci\u00f3n y democracia. El jacobinismo europeo. <\/b>Ediciones del Orto. Madrid 1995.<\/p>\n
Albert Soboul. Les sans-culottes<\/b>. Editions du Seuil. Paris,1968.<\/p>\n
Problemas campesinos de la revoluci\u00f3n,1789-1848<\/b>. Ed. Siglo XXI. Madrid, 1980.<\/p>\n
Jacques Texier. Las innovaciones de Engels, 1885,1891,1895<\/b>. Realitat n\u00ba 44, setiembre octubre de 1995. Marx y la democracia (Primer recorrido).<\/b> Realitat n\u00ba 37. Octubre .novimebre 1993. Revoluci\u00f3n y democracia en el pensamiento pol\u00edtico de Marx i Engels<\/b>. Realitat n\u00ba 53-54, oto\u00f1o 1998.<\/p>\n
Michel Vovelle, Jean-Paul Bertaud, Joseph P\u00e9rez i Jean-Ren\u00e9 Aymes. Perspectives entorn de la Revoluci\u00f3 Francesa.\u00a0 <\/b>L\u2019Aven\u00e7. Col.lecci\u00f3 Clio. Barcelona , 1988.<\/p>\n
\u00a9EspaiMarx 2003<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
Deu anys despr\u00e9s del Bicentenari i de la caiguda del mur de Berlin <\/p>\n
Escric aquestes linees quan fa deu anys de la caiguda del mur de Berlin i del Bicentenari de la revoluci\u00f3 francesa. Fa deu anys del final del “segle curt” ( Hobswann diu que comen\u00e7\u00e0 el 1914 i que s’acab\u00e0 el 1989) i ja ha comen\u00e7at el segle XXI a Seattle, amb l’eclossi\u00f3 de la resist\u00e8ncia mundial a l’anomenada globalitzaci\u00f3 del capitalisme. Un impasse de deu anys que ha vingut acompanyada de fenomens tant esperan\u00e7adors com l’insurrecci\u00f3 ind\u00edgena l’1 de gener de 1994, les movilitzacions obreres de Fran\u00e7a de desembre del 1995 o la generalitzaci\u00f3 del moviment okupa, del moviment contra l’atur i la precarietat del moviment antifeixista a Europa mentre l’esquerra institucional m\u00e9s o menys cl\u00e1ssica es debat entre la perplexitat i la manca de reflexos. <\/p>\n
A deu anys, ja es poden fer balan\u00e7os d’all\u00f3 que foren i han significat el Bicentenari i la caiguda del mur. Ambd\u00f3s aconteixements, en la seva esfera, han tingut conseq\u00fc\u00e8ncies inmediates e importants en el desenvolupament del comunisme. <\/p>\n
Voldria compartir amb tu, amable lector, algunes reflexions que durant aquest darrers anys he anat fent, de forma ocasional i dispersa. Les he fetes al fil de l’evoluci\u00f3 dels aconteixements i de diverses i desordenades lectures. No poden doncs pretendre l’ambici\u00f3 de la globalitat. Albiro, com Gardel “una esperanza humilde” de que puguin ser una contribuci\u00f3 a la nostra reflexi\u00f3 col.lectiva sobre la democr\u00e0cia, la pol\u00edtica i la revoluci\u00f3. Que crec que s\u00f3n temes que ens interesen tant a t\u00fa com a mi. <\/p>\n
\u00c9s per aix\u00f2 que, a diferencia de Cohn-Bendit que emplea el passat en el t\u00edtol del seu llibre sobre el maig del 68, jo faig servir el present quan conjugo el verb estimar respecte de la revoluci\u00f3 francesa. O simplement, respecte a la Revoluci\u00f3, amb maj\u00fascu<\/p>\n
1.- El revisionisme hist\u00f2ric com a clau de volta ideol\u00f2gica de l’ordre neoliberal<\/p>\n","protected":false},"author":9,"featured_media":0,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[23],"tags":[],"class_list":["post-399","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry","category-revolucion-francesa"],"aioseo_notices":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/399","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/users\/9"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcomments&post=399"}],"version-history":[{"count":0,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/399\/revisions"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fmedia&parent=399"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcategories&post=399"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Ftags&post=399"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}