Catedr\u00e0tic de Pol\u00edtiques P\u00fabliques de la Universitat Pompeu Fabra<\/p>\n
<\/p>\n
L’informe de la Fundaci\u00f3 Bofill sobre la situaci\u00f3 del sistema educatiu a Catalunya \u00e9s l’\u00faltim d’una llarga llista d’informes (veure els cap\u00edtols d’educaci\u00f3 a: Navarro, V (dir). L\u2019Estat de Benestar a Catalunya, 2003, i La situaci\u00f3n social de Espa\u00f1a, vol. I 2005 i vol. II 2007) que han documentat que, en contra del que se’ns deia en aquella imatge complaent tan estesa durant anys de governs conservadors a Catalunya i a Espanya que \u201cEspanya anava b\u00e9 i Catalunya anava fins i tot millor\u201d, les escoles espanyoles no anaven b\u00e9 i les escoles catalanes fins i tot anaven pitjor. Una de les raons, entre d\u2019altres, era que la despesa p\u00fablica per alumne era de les m\u00e9s baixes de la Uni\u00f3 Europea dels quinze, UE-15, el grup de pa\u00efsos de semblant nivell de desenvolupament econ\u00f2mic al nostre. La despesa p\u00fablica per alumne a l’escola prim\u00e0ria era, a l’any 2003 (\u00faltim any de govern conservador), de 3.180 euros estandarditzats (moneda utilitzada per fer comparables la capacitat adquisitiva de l’euro en diversos pa\u00efsos), molt m\u00e9s baixa que a la UE-15 (3.923); i a l’escola secund\u00e0ria era de 4.277, una despesa que era tamb\u00e9 molt m\u00e9s baixa que el terme mitj\u00e0 de la UE-15, (5.666). I com sempre succeeix en pa\u00efsos amb una despesa p\u00fablica educativa baixa, existia una polaritzaci\u00f3 del sistema educatiu per classe social segons la qual el 35% de la poblaci\u00f3 de renda superior enviava els seus fills a les escoles privades i el 65% restant (les classes populars) enviava als seus fills a les escoles p\u00fabliques. La despesa per alumne a l’escola privada era i continua sent superior a la despesa per alumne de la p\u00fablica, doncs la primera rebia i continua rebent, a m\u00e9s de les aportacions privades, un subsidi p\u00fablic anomenat concert. La privada, fins l’any 2003, quan perderen les eleccions les dretes, no estava integrada al sistema p\u00fablic. A l’escola p\u00fablica s\u2019hi concentrava el 82% de la poblaci\u00f3 immigrant, col\u00b7lectiu que t\u00e9 majors necessitats educatives per les seves limitacions culturals i ling\u00fc\u00edstiques, necessitats que han anat augmentant a mesura que la composici\u00f3 de la poblaci\u00f3 immigrant ha anat canviant amb major proced\u00e8ncia de pa\u00efsos i cultures no llatines.<\/p>\n
Aquesta polaritzaci\u00f3 social de l’educaci\u00f3 catalana (i espanyola) va ser molt poc visible als mitjans d’informaci\u00f3 i persuasi\u00f3 durant l’\u00e8poca conservadora degut al fet que la gran majoria de creadors d’opini\u00f3 procedien (i continuen procedint) del 35% de la poblaci\u00f3 de renda superior, que han estat educats, en la seva majoria, dins l’escola privada i que constitueixen un grup social amb una enorme influ\u00e8ncia pol\u00edtica i medi\u00e0tica al pa\u00eds. La gran majoria d’ells no sofreix en les seves pr\u00f2pies fam\u00edlies les conseq\u00fc\u00e8ncies del gran d\u00e8ficit de despesa p\u00fablica educatiu. Els governs conservadors a Catalunya i a Espanya van afavorir les escoles privades (la majoria, gestionades per l’Esgl\u00e9sia cat\u00f2lica a trav\u00e9s d’organismes religiosos) a costa de les p\u00fabliques, sent Catalunya la Comunitat Aut\u00f2noma que va afavorir m\u00e9s la via dels subsidis p\u00fablics a l’escola privada. Aix\u00f2 es va fer a costa de la despesa per alumne a l’escola p\u00fablica, que va ser inferior al terme mitj\u00e0 d’Espanya i molt inferior al terme mitj\u00e0 de la UE-15. L’\u00fanica despesa per alumne que va ser a Catalunya superior al terme mitj\u00e0 d’Espanya va ser la despesa universit\u00e0ria, i aix\u00f2, com a conseq\u00fc\u00e8ncia que els fills del 35% de la poblaci\u00f3 de renda superior del pa\u00eds estaven clarament sobrerepresentats en la poblaci\u00f3 estudiantil universit\u00e0ria. L\u2019educaci\u00f3 menys finan\u00e7ada era la formaci\u00f3 professional, clarament una sortida per a la classe treballadora.<\/p>\n
Aquesta polaritzaci\u00f3 del sistema educatiu per classe social (una de les m\u00e9s garns existents en la UE-15) era i continua sent conseq\u00fc\u00e8ncia de la polaritzaci\u00f3 de l’estructura social de Catalunya i Espanya, una de les m\u00e9s desiguals de la UE-15. \u00c9s precisament en pa\u00efsos que tenen menors desigualtats socials com Finl\u00e0ndia (una de les societats menys desiguals de l’UE-15) on hi ha menor desenvolupament de l’educaci\u00f3 privada (la privada \u00e9s un 2% del cos estudiantil a Finl\u00e0ndia, a Catalunya \u00e9s un 36%) i es pot oferir major efici\u00e8ncia educativa. Els governs d’esquerres escollits a Catalunya a partir de 2003 estan intentant canviar aquesta situaci\u00f3 a for\u00e7a d’augmentar molt significativament la despesa p\u00fablica educativa i la integraci\u00f3 de l’escola privada concertada dins el sistema p\u00fablic, la qual cosa hauria de suposar (encara que no est\u00e0 encara ocorrent) la distribuci\u00f3 m\u00e9s equitativa de la poblaci\u00f3 immigrant. Per\u00f2 \u00e9s improbable que la polaritzaci\u00f3 educativa pugui disminuir sense una disminuci\u00f3 accentuada de l’excessiva polaritzaci\u00f3 social que existeix al nostre pa\u00eds.<\/p>\n
<\/p>\n
Publicat a: http:\/\/www.eldebat.cat\/cat\/viewer.php?IDN=17452<\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"
Polarització educativa o polarització social?<\/P>
<\/P>
Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra<\/P>
<\/P>
L’informe de la Fundació Bofill sobre la situació del sistema educatiu a Catalunya és l’últim d’una llarga llista d’informes (veure els capítols d’educació a: Navarro, V (dir). L’Estat de Benestar a Catalunya, 2003, i La situación social de España, vol. I 2005 i vol. II 2007) que han documentat que, en contra del que se’ns deia en aquella imatge complaent tan estesa durant anys de governs conservadors a Catalunya i a Espanya que “Espanya anava bé i Catalunya anava fins i tot millor”, les escoles espanyoles no anaven bé i les escoles catalanes fins i tot anaven pitjor. Una de les raons, entre d’altres, era que la despesa pública per alumne era de les més baixes de la Unió Europea dels quinze, UE-15, el grup de països de semblant nivell de desenvolupament econòmic al nostre. La despesa pública per alumne a l’escola primària era, a l’any 2003 (últim any de govern conservador), de 3.180 euros estandarditzats (moneda utilitzada per fer comparables la capacitat adquisitiva de l’euro en diversos països), molt més baixa que a la UE-15 (3.923); i a l’escola secundària era de 4.277, una despesa que era també molt més baixa que el terme mitjà de la UE-15, (5.666). I com sempre succeeix en països amb una despesa pública educativa baixa, existia una polarització del sistema educatiu per classe social segons la qual el 35% de la població de renda superior enviava els seus fills a les escoles privades i el 65% restant (les classes populars) enviava als seus fills a les escoles públiques. La despesa per alumne a l’escola privada era i continua sent superior a la despesa per alumne de la pública, doncs la primera rebia i continua rebent, a més de les aportacions privades, un subsidi públic anomenat concert. La privada, fins l’any 2003, quan perderen les eleccions les dretes, no estava integrada al sistema públic. A l’escola pública s’hi concentrava el 82% de la població immigrant, col·lectiu que té majors necessitats educatives per les seves limitacions culturals i lingüístiques, necessitats que han anat augmentant a mesura que la composició de la població immigrant ha anat canviant amb major procedència de països i cultures no llatines.Aquesta polarització social de l’educació catalana (i espanyola) va ser molt poc visible als mitjans d’informació i persuasió durant l’època conservadora degut al fet que la gran majoria de creadors d’opinió procedien (i continuen procedint) del 35% de la població de renda superior, que han estat educats, en la seva majoria, dins l’escola privada i que constitueixen un grup social amb una enorme influència política i mediàtica al país. La gran majoria d’ells no sofreix en les seves pròpies famílies les conseqüències del gran dèficit de despesa pública educatiu. Els governs conservadors a Catalunya i a Espanya van afavorir les escoles privades (la majoria, gestionades per l’Església catòlica a través d’organismes religiosos) a costa de les públiques, sent Catalunya la Comunitat Autònoma que va afavorir més la via dels subsidis públics a l’escola privada. Això es va fer a costa de la despesa per alumne a l’escola pública, que va ser inferior al terme mitjà d’Espanya i molt inferior al terme mitjà de la UE-15. L’única despesa per alumne que va ser a Catalunya superior al terme mitjà d’Espanya va ser la despesa universitària, i això, com a conseqüència que els fills del 35% de la població de renda superior del país estaven clarament sobrerepresentats en la població estudiantil universitària. L’educació menys finançada era la formació professional, clarament una sortida per a la classe treballadora.Aquesta polarització del sistema educatiu per classe social (una de les més garns existents en la UE-15) era i continua sent conseqüència de la polarització de l’estructura social de Catalunya i Espanya, una de les més desiguals de la UE-15. És precisament en països que tenen menors desigualtats socials com Finlàndia (una de les societats menys desiguals de l’UE-15) on hi ha menor desenvolupament de l’educació privada (la privada és un 2% del cos estudiantil a Finlàndia, a Catalunya és un 36%) i es pot oferir major eficiència educativa. Els governs d’esquerres escollits a Catalunya a partir de 2003 estan intentant canviar aquesta situació a força d’augmentar molt significativament la despesa pública educativa i la integració de l’escola privada concertada dins el sistema públic, la qual cosa hauria de suposar (encara que no està encara ocorrent) la distribució més equitativa de la població immigrant. Però és improbable que la polarització educativa pugui disminuir sense una disminució accentuada de l’excessiva polarització social que existeix al nostre país.<\/P>
<\/P><\/p>\n","protected":false},"author":9,"featured_media":0,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[3],"tags":[],"class_list":["post-910","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry","category-condiciones-de-vida"],"aioseo_notices":[],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/910","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/users\/9"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcomments&post=910"}],"version-history":[{"count":0,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=\/wp\/v2\/posts\/910\/revisions"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fmedia&parent=910"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Fcategories&post=910"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/espai-marx.net\/index.php?rest_route=%2Fwp%2Fv2%2Ftags&post=910"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}