Agonies del capitalisme
Immanuel Wallerstein
Ens trobem en un triple aniversari: el XXV aniversari de la fundació el 1968 de la Kyoto Seika University; el XXV aniversari de la revolució mundial de 1968; el LII aniversari de la data exacta (almenys segons el calendari d’EE.UU.) del bombardeig de Pearl Harbor per l’esquadra japonesa. Començaré per dir el que, en la meva opinió, prepresenta cada un d’aquests aniversaris 1.
La fundació d’aquesta Universitat és un símbol d’un dels desenvolupaments més importants en la història del nostre sistema-món: l’extraordinària expansió quantitativa de les estructures universitàries durant els anys 50 i 60 2. En un determinat sentit, aquest període fou la culminació de la promesa il.lustrada de progrés a través de l’educació, que era maravellosa, i que avui celebrem aquí. Pero, com tantes coses meravelloses té les seves complicacions i els seus costos. Una d’aquestes complicacions va consistir en que l’expansió de l’educació superior va produir un gran nombre de titulats que aspiraven a ocupacions i ingressos equivalents al seu status, hi varen sorgir, però, algunes dificultats, per a que aquesta demanda pogués ser satisfeta, almenys tan ràpida i completament com estava formulada. En quant al cost, es tractava de la despesa social necessària per a sostenir aquesta expansió de l’educació superior, que era solament una part de la despesa total precisa per a proporcionar benestar als estrats mitjans, en significatiu creixement, del sistema-món. Aquest incrementat cost del benestar social començaria a constituir una pesada càrrega sobre les hisendes estatals, i el 1993 estem discutint al llarg i ample del món la crisi fiscal dels estats.
Això ens porta al segon aniversari, el de la revolució mundial de 1968, que en molts països, encara que no en tots, començà a les universitats. Sens dubte, una de les guspires que prengueren el foc, fou la súbita inquietut d’aquests futurs llicenciats respecte a la seva perspectiva de treball encara que, evidentment, aquest factor tan egoista no fou el principal focus de l’explosió revolucionària. Ha de veure’s, més aviat, com un símptoma més del problema general, relacionat amb el contingut real del conjunt de promeses pròpia de l’escenari il.lustrat del progrés que, superficialment, semblaven haver estat realitzades en el període posterior a 1945.
I així arrivem al tercer aniversari: el de l’atac a Pearl Harbor, atac que va conduir als EE.UU. a declarar la seva participació formal en la Segona Guerra Mundial. No obstant aixó, en la pràctica, aquesta guerra, no fou fonamentalment una guerra entre Japó i Estats Units. Si se’m permet dir-ho, Japó era un actor de segona fila en aquest drama mundial, i el seu atac era un episodi menor dintre d’una lluita de llarga durada. Principalment, la guerra enfrontava als EE.UU. i Alemanya i, de fet, podria parlar-se d’una guerra continuada des de 1914, una guerra “dels 30 anys”, entre els dos principals competidors pel lloc de successor de la Gran Bretanya, com poder hegemònic del sistema-món. Com saben, EE.UU. va guanyar aquesta guerra i va conquerir l’hegemonia presidint l’aparent triomf universal de les promeses de la Il.lustració.
Seguidament organitzaré els meus comentaris al voltant del conjunt dels temes que hem asenyalat mitjançant aquests aniversaris. Parlaré primer de l’era de l’esperança i de la lluita pels ideals de la Il.lustració, 1789-1948. Després, intentaré analitzar l’era 1945-89, en la que les esperances de la Il.lustració es realitzaren, encara que falsament. En tercer lloc, arribaré a la nostra era, el “Període Negre”, que comença el 1989 i que durarà, pobablement, al voltant de mig segle. Finalment, parlaré de les opcions de que disposem ara i en els propers temps.
Les funcions del liberalisme
La primera gran expresió política de la Il.lustració, amb totes les seves ambigüitats, fou evidentment la Revolució Francesa, en si mateixa una de les grans ambigüitats de la nostra època. La celebració a França del seu bicentenari, el 1989, fou l’ocasió per a intentar donar una nova interpretació a aquest gran aconteixement, substituint la “interpretació social” dominant fins aleshores i ara declarada caduca3.
La Revolució Francesa fou el punt final d’un llarg procés, no solament a França, sinó també en la totalitat de l’economia-món capitalista en tant que sistema històric; en el 1789, una bona part del globus habia estat incorporada en aquest sistema històric des de feia tres segles. I en aquests tres segles, moltes de les seves institucions clau havien estat establertes i consolidades: la divisió axial del treball, amb una significativa transferència de plusvàlua des de les zones perifèriques a les zones centrals; la primàcia d’aquells que actuaven en defensa dels interessos de la incesant acumulació de capital; el sistema interestatal, compost per estats que es declaraven sobirans, encara que estaven forçats per la cuirassa i les “regles” del sistema interestatal; i una polarització sempre en augment, polarització que no era solament econòmica sinó també social i que es trobava prop de convertir-se, també, en polarització demogràfica.
Però aquest sistema-món no disposava encara d’una geocultura legitimadora, les doctrines bàsiques de la qual no foren forjades fins el segle XVIII (i de vegades més tard) pels teòrics de la Il.lustració, sense que s’institucionalitzessin socialment fins la Revolució Francesa. Aquesta desencadenà el recolzament públic -que en ocasions va arribar a ser un verdader clamor- a favor de l’acceptació de dos noves idees universals: que el “poble” no és un sobirà. El 1815, Napoleó, hereu i protagonista universal de la Revolució Francesa, fou derrotat, produint-se una presunta “Restauració” a França i arreu, on els anciens régims havien estat desplaçats. Però la Restauració no va poder anular realment l’àmplia acceptació d’aquestes idees universals. Les tres grans ideologies del segle XIX -conservadurisme, liberalisme, socialisme- sorgiren en estreta relació amb aquesta nova situació, i suministraren el llenguatge per a tots els successius debats polítics en el sí de l’economia-món capitalista4.
D’aquestes tres ideologies, el liberalisme fou la que emergí triomfant, i podria pensar-se que ja ho va fer amb ocasió de la primera revolució mundial dins d’aquest sistema, la revolució de 1848 5. El liberalisme era la ideologia més capacitada per a donar a l’economia-món capitalista una geocultura viable, capaç de legitimar a les altres institucions, tant davant dels ulls dels quadres del sistema com, en un grau significatiu, davant els ulls de la massa de les poblacions, la denominada gen corrent.
Una vegada que la gent va pensar que el canvi polític era normal i que, en principi, ells mateixos eren el sobirà que decideix el canvi polític, cualsevol cosa era possible. I aquest era precisament el problema plantejat als poderosos i privilegiats en el sistema de l’economia-món capitalista, els temors immediats de la qual es centraven, fins a cert punt, en el petit pero creixen grup de treballadors industrials urbans. Aixi mateix, tal i com la Revolució Francesa havia demostrat àmpliament, els treballadors rurals no industrials, també podrien ser bastant molestos i, fins i tot, temibles per als poderosos i els privilegiats. En conseqüència, el dilema polític més acuciant que es plantejaven les classes governants durant la primera meitat del segle XIX era el següent: Cóm podia evitarse que aquestes classes perilloses es prenguessin aquestes normes massa seriosament i interferissin amb el procés d’acumulació de capital, socavant les estructures bàsiques del sistema?
Obviament, una resposta fou la represió, molt utilitzada. No obstant, la revolució mundial de 1848 havia ensenyat que, en definitiva, la simple represió no era molt eficaç, ja que provocava a les classes perilloses, agitant els seus ànims en lloc de calmar-los. Així que les classes governants se n’adonen que la repressió, per a ser efectiva, ha de combinar-se amb concessions. Per altra part, els suposats revolucionaris de la primera meitat del segle XIX també aprengueren una lliçó: les sublevacions espontànies no eren massa eficaces, ja que eren derrotades més o menys fàcilment. Les amenaces d’insurrecció popular havien de combinar-se amb una conscient i duradera organització política, si es volia fomentar un canvi significatiu.
El liberalisme s’ofereix alehores com la immediata solució per a les dificultats polítiques de la dreta i de l’esquerra. A la dreta li proposa que faci concessions; a l’esquerra, que constitueixi una organització política; a ambdues, dreta i esquerra, els demana paciència: a llarg termini, tots guanyaran més seguint una via intermitja. El liberalisme encarnava el centrisme, i el seu cant de sirena era seductor. No obstant això, el liberalisme no predicava un centrisme passiu, sinó una estratègia activa. Els liberals depositaren la seva fe en una de les premises claus de la Il.lustració: que el pensament i l’accció racionals eren el camí vers la salvació, vers el progrés. Els homes (només en rares ocasions s’incloia a les dones) són, a la llarga i per naturalesa, racionals.
D’això es deduia que “el canvi polític normal”, hauria de seguir el camí indicat per aquells que fossin més racionals, és a dir, els més educats, els més qualificats, els més sabis. Aquests homes designarien quins erens els millors camins a seguir per al canvi polític, aquests homes anirien indicant les necessàries reformes a emprendre i promulgar. El reformisme racional era el concepte organitzador del liberalisme, el que explica l’apariència erràtica de les posicions dels liberals respecte a la relació entre individuo i estat. Els liberals podien defensar simultàniament que el individuo no havia de ser forçat pels dictats de l’estat (col.lectiu), i que l’acció estatal era necessària per a minimitzar la injustícia contra els individus. Podien ser, al mateix temps, favorables al laissez-faire i a les lleis fabrils, ja que la substància del liberalisme no era ni la una cosa ni l’altra, sinó més aviat el progrés deliberat i mesurat cap a la bona societat, que podria obtenir-se més fàcilment, i potser únicament, per la via del reformisme racional.
Aqueste doctrina del reformisme racional, va demostrar en la pràctica el seu extraordinari atractiu. Semblava que donava resposta a les necessitats de tots. Per als conservadors podia ser el camí per amortiguar els instints revolucionaris de les classes perilloses. Alguns drets de vot per ací i un xic de beneficis de l’Estat del Benestar per allà, més un altre tant d’unitat de les classes sota una identitat que apaivagava a les classes treballadores, a la vegada que mantenia els elements essencials dels sistema capitalista. Els poderosos i els privilegiats no perdien res de fonamental importància per a ells, i dormien més tranquils per les nits (amb menys revolucionaris en les seves finestres).
Per altra banda, aquells que s’inclinaven vers posicions radicals veien en el reformisme racional un útil terme mig. Permetia la realització d’alguns canvis fonamentals aquí i ara, sense eliminar l’esperança i les espectatives de posteriors canvis encara més importants i, sobretot, oferia als homes la possibilitat d’aconseguir algunes coses abans que la seva vida acabés. I aquests homes vius dormien més tranquils per la nit (amb menys policies en les seves finestres).
No pretenc minimitzar 150 anys de contínua lluita política, de vegades violenta, freqüentment apassionada, quasi sempre carregada d’importants conseqüències. Intento, no obstant, de situar aquesta lluita en una perspectiva adequada. En darrera instància, la lluita es mantenia dinte de les regles establertes per la ideologia liberal. Quan sorgí un grup important que rebutxava aquestes regles -els feixistes-, aquest grup fou derrotat i eliminat, amb dificultats, indubtablement, però fou derrotat.
Hi ha una cosa que hem de dir sobre el liberalisme. He dit que el liberalisme no era fonamentalment antiestatalista, ja que la seva prioritat real era el reformisme racional. Però, encara no antiestatalista, el liberalisme si era fonamentalment antidemocràtic. El liberalisme fou sempre una doctrina aristocràtica, que predicava “el poder dels millors”. Certament, el liberalisme no defineix “els millors” pel seu status de naixement, sinó més bé per les seves conquestes educatives. Els millors no surten de la noblesa hereditària, sinó que procedeixen dels beneficiaris de la meritocràcia. Però els millors segueixen sent un grup més petit que la totalitat de la gent. Els liberals cerquen el poder aristocràtic dels millors precisament per a evitar el poder de tot el poble, la democràcia. La democràcia era l’objectiu dels radicals, no dels liberals; o, al menys, era l’objectiu dels qui eren autenticament radicals, verdaderament antisistèmics. El liberalisme es constitueix com ideologia precisament per a evitar que aquest grup sobrevisqués. Quan els liberals parlaven sobre que només el reformisme racional podria obstaculitzar l’arrivada de la democràcia, argument que, en definitiva, seria ben rebut pels conservadors intel.ligents.
Finalment, vull fer esment a una diferència significativa entre la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX. En la segona meitat del XIX, els protagonistes principals de les reivindicacions de les classes perilloses eren encara les classes treballadores urbanes d’Europa i Amèrica del Nort. L’agenda liberal funcionava molt bé enfront elles. Se’ls hi va oferir el sufragi universal (masculí), l’inicia de l’Estat del Benestar i la identitat nacional. Identitat nacional contra qui? Contra els seus veïns, ben segur; però de manera més important i profunda, contra el món no blanc. Imperialisme i racisme forman part del paquet ofert pels liberals a les classes treballadores d’Europa i Amèrica del Nord, sota l’embolcall del “reformisme racional”.
Tanmateix, les classes perilloses del món no europeu comencen a agitar-se políticament, des de Mèxic a l’Afganistan, des d’Egipte a la Xina, des de Pèrsia fins a la India. Quan Japó derrota Rúsia el 1905, aquest fet és vist en tota la zona com l’inici del replegament de l’expansió europea. Per als liberals, que es trobaven principalment a Europa i Amèrica del Nord, fou una forta advertència que el “normal canvi polític”, i la “sobirania”, eren ja aspiracions dels pobles del món sencer, i no solament de les classes treballadores europees.
A partir d’aquest moment, els liberals dirigeixen la seva atenció vers l’extensió del concepte de reformisme racional a nivell del conjunt del sistema-món. Aquest era el missatge de Woodrow Wilson i de la seva insistència en la “autodeterminació de les nacions”, missatge equivalent global al del sufragi universal. Aquest fou també el missatge de Franklin Roosevelt i de les “quatre llibertats”, proclamades com objectiu de guerra durant la Segona Guerra Mundial, recollit després pel president Truman en el Point Four, primer intent del projecte post-1945, per al “desenvolupament econòmic dels Països subdesenvolupats”, una doctrina que fou l’equivalent global de l’Estat del Benestar 6.
No obstant, els objectius del liberalisme i de la democràcia tornen a entrar en conflicte. En el segle XIX el proclamat universalisme del liberalisme s’havia fet compatible amb el racisme recorrent a l”‘externalització” dels objectes del racisme (més enllà de les fronteres de la nació), mentre que s'”internalitzaven”, de fet, els beneficis dels ideals universals constituint “la ciutadania”. La pregunta era si el liberalisme universal del segle XX aconseguiria contenir a les classes perilloses, localitzades en el que ha estat denominat el Tercer Món, o el Sud, tal i com el liberalisme nacional havia contingut a les seves pròpies classes perilloses a Europa i Amèrica del Nord. Evidentment, el problema residia en que a nivell mundial no era possible “externalitzar” el racisme. Les contradiccions del liberalisme estan produint el seu fruit amarg.
Triomf i desastre
De tota manera, això estava molt lluny de ser evident en 1945. La victòria dels Aliats sobre l’Eix semblava ser el triomf del liberalisme universal, en aliança amb la URSS, sobre l’alternativa feixista. El fet que els dos darrers actes de la guerra foren el llençament de dues bombes atòmiques per part dels EE.UU., sobre l’única potència no blanca de l’Eix, Japó, va ser poc discutit en els EE.UU. o a Europa, com expresió d’alguna contradicció del liberalisme. La reacció, no fa falta dir-ho, no va ser la mateixa en el Japó, Però Japó havia perdut la guerra i la seva veu no es prenia seriosament en aquest assumpte.
Els EE.UU. s’havien convertit, amb molta diferència, en la més important força econòmica dintre de l’economia-món. Amb la bomba atòmica, era també la principal força militar, malgrat la dimensió de les forces armades soviètiques. En cinc anys, fou capaç d’organitzar políticament el sistema-món, gràcies a un quadruple programa: I) un compromís amb la URSS, tot garantint-li el seu control sobre una cantonada del món a canvi del seu compromís de mantenir-se en aquesta cantonada (no retòricament, però si en termes de política real); II) un sistema de aliances amb Europa Occidental i Japó, al servei, tant dels objectius econòmics, polítics i retòrics, com dels propiament militars; III) un modulat i moderat programa per a la “descolonització” dels imperis colonials; IV) un programa d’integració interna dintre dels EE.UU., tot ampliant l’àmbit de real “ciutadania” i segellant aquest programa amb una ideologia anticomunista unificadora.
Aquest programa va funcionar, i va funcionar notablement bé, durant uns 25 anys, precisament fins 1968. Cón avaluar aquests extraordinaris anys, 1945-68? Foren un període de progrés i de triomf dels valors liberals? La resposta ha de ser: certament si, però també, certament no. El principal i més obvi indicador de “progrés” era de tipus material. L’expansió econòmica de l’economia-món era extraordinària, la més gran en la història del sistema captialista; i semblava afectar a tot el món, Oest i Est, Nord i Sud. És clar que el Nord es beneficiava més que el Sud, i les distàncies (absolutes i relatives) creixien en la majoria dels casos 7. No obstant això, ja que en molts llocs havia un creixement real i un alt nivell d’empleo, l’era mostrava un color rosat, enfortit per un gran creixement en les despeses destinades al benestar, com ja he dit abans i, particularment, en les àrees de l’educació i de la salut.
En segon lloc, de nou regnava la pau a Europa. Pau a Europa, però no a Àsia, on dues llargues i dures guerres tingueren lloc, a Corea i Indoxina. Tampoc va haver pau en altres indrets del món no europeu. Tanmateix, els conflictes a Corea i Vietnam no foren iguals. El conflicte de Cores hauria d’emparellar-se més aviat amb el bloqueig de Berlín, amb el que va ocorrer gairebé conjuntament. Alemanya i Corea foren les dos grans particions de 1945: ambdós països foren repartits entre les esferes militars i polítiques d’EE.UU. i de la URSS. En l’esperit de Ialta, les línies de divisió havien de mantenir-se intactes, malgrat els sentiments nacionalistes (i ideol.lògics) d’alemanys i coreans.
En el període 1949-52, la fermesa d’aquestes línies divisòries fou sotmesa a un test. Després de grans tensions (i d’enormes pèrdues de vides humanes en el cas de Corea), el resultat fou el manteniment, amb poques variacions, del status quo fronterer previ.
Així, realment, el bloqueig de Berlín i la guerra de Corea, conclouen el procès d’institucionalització de Ialta. El segon resultat d’aquest dos conflictes fou una major integració social dintre de cada camp, institucionalitzats ambdós per l’establiment de forts sistemes d’aliances: la OTAN i el Pacte de Defecsa EE.UU.-Japó per un cantó, el Pacte de Varsòvia i els acords xino-soviètics per un altre. A més, els dos conflictes serviren com un estímul directe a una major expansió de l’economia-món, fortament atiada per les despeses militars. La recuperació europea i el creixement japonés foren els dos principals beneficiaris immediats d’aquesta expansió.
La guerra de Vietnam fou d’un tipus molt distint a la de Corea. Va ocupar el lloc emblemàtic en la lluita dels moviments d’alliberament nacional en el món no europeu. Mentre que la guerra de Corea i el bloqueig de Berlín foren part del règim mundial de la Guerra Freda, la lluita vietnamita (com l’algeriana i moltes altres) foren una protesta contra les imposicions i l’estructura d’aquest règim. Foren, en aquest sentit elemental i immediat, el producte de moviments antisistèmics. Eren lluites molt diferents a les d’Alemanya i Corea, ja que en aquestes ambdós bàndols mai no estaven en pau, sinó solament en treva; per cadascú dels rivals la pau era solamente a falta d’algo millor. Pel contrari, les guerres d’alliberament nacional són unilaterals. Cap dels moviments d’alliberament nacional desitja guerres amb Europa o EE.UU; volen que se’ls permeti seguir el seu propi camí. Eren Europa i EE.UU, els que no estaven disposats a deixar-los-hi fer, fins que, finalment, ja no els quedava un altre remei. Els moviments d’alliberament nacional protestaven així contra els poderosos, però ho feien en nom de l’acompliment del programa liberal d’autodeterminació de les nacions i desenvolupament econòmic dels països subdesenvolupats.
I això ens condueix a la tercera gran realització dels extraordinaris anys 1945-68: el triomf al llarg i ample del món de les forces antisistèmiques. Solament en aparença resulta paradògic que, en el moment de l’apogeu de l’hegemonia de EE.UU. en el sistema-món i de la legitimació universal de la ideologia liberal, sigui també el moment en el que arriven al poder tots aquells moviments, les estructures i estratègies dels quals es varen formar en el període 1848-1945, com moviments antisistèmics. Cada una de les tres històriques variants de la dita Vella Esquerra -comunistes, socialdemòcrates i moviments d’alliberament nacional- aconsegueixen el poder estatal, encara que en diferents zones geogràfiques. Els partits comunistes arriven al poder des de l’Elba fins el Ialu, cobrint un terç del món. Els moviments d’alliberament nacional, ho fan en gran part d’Àsia, Àfrica i el Carib, i equivalents seus ho fan en molts països d’Amèrica Llatina i de l’Orient Mitjà. En quat als moviments socialdemòcrates i similars, arriven al poder (en períodes rotatius almenys), en gran part d’Europa Occidental, Amèrica del Nord i Austràlia. Pot ser el Japó va ser l’única excepció significativa a aquest triomf universal de la Vella Esquerra.
Això era paradògic? El triomf de les forces populars era resultat del progrés social? O es tractava més aviat d’una massiva cooptació d’aquestes forces populars? Hi ha alguna manera de distingir, intel.lectualment i politicament aquests dos enunciats? Aquestes són les preguntes que començaren a crear inquietut en els anys seixanta. Si l’expansió econòmica, amb els seus clars beneficis en quant a nivells de vida, la pau relativa en grans zones del planeta i l’aparent triomf de moviments populars es presta a valoracions positives i optimiste sobre l’evolució del món, una mirada més pròxima a la dituació real revela aspectes negatius encara més grans.
El règim mundial de la Guerra Freda no va produir l’expansió de la llibertat humana, sino una gran represió interna dintre de tots els estats, justificada per la presumpta gravetat de les tensions geopolítiques, molt escenificades per una altra banda. El món comunista va tenir judicis i purgues, gulags i telons d’acer. El Tercer Món va tenir règims de partit únic i disidents a la presó o en l’exili. El macartisme (amb els seus equivalents en la resta de països de la OCDE), encara que no tan obertament brutal, fou molt efectiu a l’hora d’imposar conformitats i destruir carreres quan els resultà necessari. Arreu, el debat públic era permés solament dintre d’uns paràmetres clarament delimitats.
A més, en termes materials el règim de la Guerra Freda va portar també una creixent desigualtat, internacionalment i nacionalment. I si bé els moviments antisistèmics freqüentment actuaven contra velles desigualtats, el cert és que contribuiren a la creació d’altres de noves. Les nomenclatures dels règims comunistes tingueren els seus equivalents en el Tercer Món i en els règims socialdemòcrates en els països de l’OCDE.
Era molt clar que aquestes desigualtats no estaven distribuides de forma aleatòria, sinó que estaven correlacionades amb grups de status (codificats com raça, religió, etnicitat), i aquesta correlació es manifestava, tant a nivell mundial com dintre de cada estat. Evidentment, les desigualtats també estaven correlacionades amb el gènere i amb els grups d’edat, així com amb altres moltes característiques socials. En resum: erem molts els grups als que es marginava i sumaven bastant més de la meitat de la població mundial.
D’aquesta manera, les velles esperances dels anys 1945-68, de les que es va arribar a pensar erroniament que havien estat realitzades, foren el fonament i donen compte de la revolució mundial de 1968. Aquesta revolució va estar dirigida, abans que res, contra el sistema històric en el seu conjunt: contra EE.UU. com poder hegemònic en aquest sistema, contra les estructures econòmiques i militars que constituien els pilars del sistema. Però la revolució es dirigia també, tant o més, contra la Vella Esquerra, contra els moviments antisistèmics considerats com insuficientment antisistèmics: contra la URSS, com còmplice del seu ostensible enemic ideol.lògic, EE.UU., contra els sindicats i altres organitzacions obreres, a les que es veia com estretament economicistes, defensores, essencialment, d’interessos d’específics grups de status.
Entretant, els defensors de les estructures existents denunciaven el que ells consideraven com l’antiracionalisme dels revolucionaris de 1968. Però, de fet, a la ideologia liberal li va sortir el tret per la culata. Després d’haver insistit durant un segle en que la funció de les ciències socials era fer avançar les fronteres dels anàlisis racional (com prerequisit necessari per al reformisme racional), va tenir massa èxit en aquesta tasca, com escriu Fredric Jameson:
Gran part de la teoria o de la filosofia contemporània … ha suposat una prodigiosa expansió d’allò que considerem com una conducta racional o dotada de sentit. Tinc l’opinió que ja resten molt poques coses que puguin ser considerades com “irracionals”, en el vell sentit d'”incomprensibles”, particularment després de la difusió de la psicoanàlisis i de la gradual desaparició de l'”otreidad”, en un món empetitit i cobert pels mitjans de comunicació … Però qüestionar-se si aquest concepte de Raó, enormement expandit té algun valor normatiu addicional … en una situació en la que el ser oposat, l’irracional, s’ha sumit en una virtual no existència, és ja una altra i interessant pregunta 8.
Si pràcticament qualsevol cosa s’havia fet racional: Quina legitimitat especial tenien els paradigmes particulars de la ciència social establerta? Quin mèrit especial tenien els programes polítics de les elits dominants? I, per últim, les més devastadores de totes les preguntes: Quines capacitats podien oferir els especialistes que no les tinguessin també la gent corrent? Què tenen els grups dominants que no tinguin els grups oprimits? Els revolucionaris de 1968 trobaren aquest forat lògic en l’armadura defensiva de les ideologies liberals (i de les no tan distintes variants oficial de la ideologia marxista) i colpejaren en la ferida oberta.
En tant que moviment polític, la revolució mundial de 1968 no va ser més que una flamerada. Va cremar ferotgement i, en tres anys, s’extinguí. Les seves brases -sota la forma de múltiples i competidores sectes seudomaoistes- sobrevisqueren uns altres cinc o deu anys, però a finals dels 70 tots aquests grups havien quedat reduïts a fosques notes a peu de pàgina. No obstant això, l’impacte geocultural de 1969 fou decisiu, ja que la revolució mundial de 1968 va marcar el fi d’una era, l’era de la centralitat automàtica del liberalisme, no sols en tant que ideologia mundial dominant, sinó també com posseïdora del monopoli de la racionalitat i, per tant, de la legitimitat científica. La revolució mundial de 1968 va posar al liberalisme on ja havia estat en el període 1815-48, com una estratègia política més, competidora amb moltes altres. En aquest sentit, tant el conservadurisme com el radicalisme/socialisme foren alliberats del camp de força magnètic que els havia dominat des de 1848 fins 1968.
El procés de degradació del liberalisme des del seu paper com norma geocultural fins el seu nou lloc com mer competidor en el mercat mundial d’idees, es va completar en les dues dècades que seguiren a 1968. El benestar material del període 1945-68 va desaparèixer durant la ona llarga descendent (Kondratieff-B) que va seguir. No tot el món va patir equitativament. Els països del Tercer Món patiren abans i més. L’augment del preu del petroli per l’OPEP va ser un primer mode d’intentar limitar els danys. Una gran part de l’excedent mundial era canalitzada des dels estats productors de petroli fins els bancs de l’OCDE, el que els va permetre equilibrar la seva balança de pagaments; els estats de l’OCDE que mantenen, d’aquesta manera, les seves exportacions. Aquest primer intent es col.lapsa el 1980 amb la dita crisi del deute. El segon mode d’intentar limitar els danys fou el keynesianisme militar de Reagan, que va alimentar el boom especulatiu dels anys 80 als EE.UU., i que va colapsar-se a finals d’aquella dècada, arrossegant a la URSS. El tercer intent es va sostenir en la conversió del Japó, els dracs de l’Orient asiàtic i alguns altres estats circundants, en beneficiaris de les necessàries i inevitables reubicacions productives pròpies d’un període Kondratieff-B. Durant els primers anys dels 90 s’estan evidencian els límits d’aquest esforç.
El resultat net de 25 anys de lluita econòmica va ser un desencant al llarg i ample del món en relació a les promeses del desenrotllisme, pedra basal de les ofertes del liberalisme universal. És ben cert, fins ara aquest sentiment de desilusió no ha afectat a l’Est ni al Sudest asiàtic, però això pot ser simplement una qüestió de temps. En altres indrets, les conseqüències han estat enormes, i particularment negatives per a la Vella Esquerra, començant pels moviments d’alliberament nacional, seguint pels partits comunistes (el que va conduir al colapse dels règims comunistes de l’Est europeu el 1989), i finalitzant pels partits socialdemòcrates. Aquests colapses foren celebrats pels liberals com un triomf seu, però han estat més aviat el seu cementiri, ja que s’han trobat en la situació prèvia a 1848, davant d’una acuciant exigència de democràcia, una democràcia que vagi més enllà del llimitat paquet d’institucions parlamentàries, sistemes multipartidistes i drets civils elementals; aquesta vegada, es demana una democràcia real, amb un genuí i igualitari repartiment del poder. Aquesta darrera demanda ha estat històricament el malson del liberalisme, contra el que oferí els seu paquet de limitats compromisos, combinats amb un optimisme seductor sobre el futur. En la mesura en que avui ja no existeix una difosa fe en el reformisme racional a través de l’estat. El liberalisme ha perdut la seva principal defensa político-cultural contra les classes perilloses.
El col.lapse de la legitimitat
D’aquesta manera arriven a l’època present, que considero com un Període Negre que s’obre davant nostre, l’inici del qual podria fixar-se simbòlicament en el 1989 (la continuació de 1968) 9 i que podria durar entre 25 i 50 anys.
Fins aquí he posat l’èmfasi sobre l’escut ideològic que les forces dominants construiren contra les aspiracions insistentment avançades per les classes perilloses des de 1789. He argumentat que aquest escut era precisament la ideologia liberal, que actuava ja directament, ja de forma més insidiosa per la via d’una variant edulcorada socialista/progresista, que ha sustituït l’essència de les aspiracions antisistèmiques per un sucedani de limitat valor. I, finalment, he argumentat que aquest escut ideològic habia estat destruit en gran mesura per la revolució mundial de 1968, l’acte final de la qual va ser el col.lapse del comunisme el 1989.
Perquè aquest escut ideològic es va col.lapsar després de 150 anys d’eficaç funcionament? La resposta a aquesta pregunta no resideix en una súbita il.luminació per la que els oprimits descobrissin la falsedat de les declaracions ideològiques. Des del principi ha sigut ben conegut l’enganyós del liberalisme, i així ha estat denunciat amb vigor durant els segles XIX i XX. Tanmateix, els moviments de tradició socialista no s’han comportat de forma consistent amb les seves crítiques teòriques al liberalisme. Molt freqüentment ha ocorregut tot el contrari!
No és difícil trobar la raó d’aquest fet. La base social d’aquest moviments -que pretenien moltes vegades parlar en nom de la majoria de la humanitat- era, de fet, una petita part de la població mundial, el segment menys acomodat del sector “modernista” de l’economia-món tal i com va quedar estructurada entre 1750 i 1950. Aquest segment incloia a les classes treballadores urbanes especialitzades i semiespecialitzades, a la intel.lectualitat de tot el món i als grups més educats i especialitzats de les àrees rurals, en les que era més immediatament visible el funcionament de l’economia-món capitalista, el que sumava un significatiu nombre de persones, però estava molt lluny de representar a la majoria de la població mundial.
La Vella Esquerra, era un moviment mundial recolzat per una minoria, una minoria poderosa, una minoria orprimida, però en tot cas una minoria numèrica de la població mundial. I aquesta realitat demogràfica limitava les seves opcions polítiques reals. Sota aquestes circumstàncies, va fer l’únic que podia fer. Va optar per convertir-se en un corcó per accelerar el programa liberal de reformisme racional, i això ho va fer molt bé. Els beneficis que va deparar als seus protagonistes foren reals, encara que parcials. Però com proclamaven els revolucionaris de 1968, multa gent va restar fora de l’equació. La Vella Esquerra ha utilitzat un llenguatge universalista, però ha practicat polítiques particularistes.
En el període 1968-69, aquestes ulleres ideològiques falsament universalistes foren deixades de banda per una raó: la realitat social subjacent havia canviat. L’economia-món capitalista havia seguit la lògica de l’incesant acumulació de capital, de forma tant persistent que s’havia aproximat al seu ideal teòric, la mercantilització de totes les coses. Això es reflexa en múltiples realitats sociol.lògiques noves: l’extensió de la mecanització de la producció; l’eliminació de les restriccions espaials per al intercanvi de mercaderies i d’informació; la desruralització del món; un ecosistema pròxim a l’esgotament; l’alt grau de monetarització del procés de treball; i el consumisme, entés com una mercantilització del consum molt extesa 10.
Tots aquests processos són ben coneguts i tema de contínues discusions en els medis de comunicació internacionals. Però considerem el que signifiquen des del punt de vista de la incessant acumulació de capital. Sobretot, signifiquen una enorme limitació de la taxa d’acumulació, per raons essencialment sociopolítiques, entre les que destaquen tres factors centrals. El primer ha estat reconegut pels analistes des de fa molt temps, però nomes ara ha aconseguit la seva plena realització: la urbanització del món i l’increment de l’educació i dels mitjans de comunicació han engendrat un grau de consciència política universal que fan més fàcil la mobilització política i dificulten l’ocultació de les desigualtats socioeconòmiques i del paper que els governs juguen en el seu manteniment. Aquesta consciència política s’enforteix amb la deslegitimització de qualsevol font irracional d’autoritat. En resum, més persones que mai demanen la igualació de retribucions i es neguen a acceptar una condició bàsica per a l’acumulació capitalista: la baixa remuneració del treball. Això es manifesta en un significatiu augment mundial dels salaris “històrics” i en una creixent demanda vers els governs per a que es redistribueixi el benestar bàsic (en particular, en salut i educació) i s’asseguri un ingrés estable.
El segon factor és el ràpid creixement del cost que per als governs té subsidiar els beneficis, mitjançant la construcció d’infraestructures i de l’externalització de les despeses de les empreses. Els periodistes es refereixen a aquest tema quan parlen de crisi ecològica, crisi presupostària del sistema sanitari, crisi de financiació de la “gran” ciència, etz. Els estats no poden seguir augmentant els subsidis a les empreses privades i, al mateix temps, augmentar les prestacions per al benestar de la ciutadania. Una de les dues coses ha de ser sacrificada, almenys en una important mesura. Amb una ciutadania més conscient, aquestes lluites, essencialment lluites de classes, prometen ser monumentals.
El tercer factor és resultat del caràcter universal que avui té la consciència política. Tant a nivell mundial com en cada estat les disparitats distributives tenen un caràcter racial/ètnic/religios. Per tant, el resultat combinat de la consciència política i de la crisi fiscal dels estats podria ser una lluita masiva que prendria, fins i tot, la forma d’una guerra civil, tant a nivell mundial com en cada estat.
La primera víctima de totes aquestes tensions podria ser la legitimitat de les estructures estatals i la seva capacitat per a mantenir l’ordre. La pèrdua d’aquesta capacitat implicaria noves despeses econòmiques i de seguretat, fent més agudes les tensions, la qual cosa repercutiria sobre les estructures estatals, debilitant més encara la seva legitimitat. No estic parlant del futur, sinó del present. Ho podem veure en l’extraordinari augment de la inseguretat, que s’ha multiplicat vàries vegades durant els últims deu o quinze anys, afectant al crim, a la violència aleatòria, a la impossibilitat d’assegurar justícia en els tribunals, a la brutalitat dels cossos policials. No afirmo que aquests fenòmens siguin nous, o que necessariament estiguin més extesos que en el passat, però el que és important ara és que molta gent els perceb com nous o agreujats i, per descompat, com més extesos. El principal resultat d’aquesta percepció és la deslegitimació de les estructures estatals.
Aquest tipus de desordre creixen i autoenfortidor no pot durar sempre, però si que pot durar entre 25 i 50 anys. Aleshores, o bé aquest desordre es converteix en una forma de caos dintre del sistema, provocat per l’esgotament de les vàlvules d’escape del sistema, o bé prem per un altre camí donat que, les contradiccions del sistema, han arribat a un punt en el que ja no serveix, durant molt de temps, cap dels mecanismes de restauració de funcionamiento normal del sistema.
Nous fronts de lluita
Però del caos sorgirà un nou ordre, el que ens condueix fins el nostre últim tema: les opcions que se’ns presenten, avui i en el futur méàsics de l’economia-món capitalista. Persones i empreses seguiran tractant d’acumular capital pels mitjans habituals. Els capitalistes buscaran recolzament de les estructures estatals, com ho han fet en el passat. Els estats concurriran amb altres estats per a tractar de convertir-se en el principal centre d’acumulació de capital. L’economia-món capitalista podrà entrar, probablement, en una nova fase d’expansió, mercantilitzant encara més els processos econòmics en el món sencer i polaritzant, més encara, la distribució efectiva de la riquesa.
El que podria ser diferent en els propers 25-50 anys no són tant les operacions del mercat mundial com les operacions del món polític i les estructures culturals. Bàsicament, els estats perderien paulatinament la seva legitimació i, per tant, els seria cada vegada més difícil garantir un mínim de seguretat, tant internament com en les relacions entre ells. Sobre l’escena geocultural, podria no haver cap discurs dominant, i les pròpies formes de debat cultural podrien ser sotmeses a debat. Podria no existir acord sobre el que ha de considerar-se com un comportament racional o acceptable. Ara bé, tota aquesta confusió no implica necessàriament l’absència d’un comportament intencional, propositiu. Verdaderament, podria haver molts grups perseguint clars i limitats objectius, encara que en molts cassos entrarien uns amb altres en forts conflictes. Podria haver uns quants grups amb una idea a llarg termini de cóm construir un ordre social alternatiu, encara que la seva claredat subjectiva podria adequar-se molt poc a qualsevol probabilitat objectiva de que aquests conceptes constitueixin una guia heurística útil per a l’acció. En resum: cada qual actuaria una mica a cegues, inclus sense pensar que està actuant.
Malgrat tot, estem condemnats a actuar. Per tant, la nostra primera necessitat és tenir clar que és el que és deficient en el nostre modern sistema-món, què és el que provoca que un percentatge molt alt de la població mundial es trobi encoleritzada amb aquest sistema o que, almenys, mantingui un judici ambivalent respecte als seus mèrits socials. A mi em sembla molt clar que les queixes més importants es dirigeixen contra les grans desigualtats del sistema, que impliquen també una absència de democràcia. Sens dubte, això podria dir-se també de tots els anteriors sistemes històrics. Però el que és nou sota el capitalisme és que el seu gran èxit com creador de producció material, elimina tota justificació per a les desigualtats, ja siguin materials, polítiques i socials. Aquestes desigualtats semblen ser pitjors perquè no es limiten a privilegiar a un minúscul grup front la resta de la humanitat, sinó que distingeixen a un cinquè o setè de la població mundial enfront tots els demés. Els sentiments dels qui han estat marginats s’han vist exacerbats per l’increment de la riquesa material total i pel fet que el benestar no es limiti a un petit grup de persones, però al mateix temps tampoc arriba a la majoria de la població.
No contribuirem en res a una resolució acceptable d’aquest caos terminal del nostre sistema-món, a menys que deixem molt clar que solament un sistema històric relativament igualitari i totalment democràtic és desitjable. En concret, hem de moure’ns activament i immediatament en diversos fronts. Un dels quals és l’actiu desmantellament dels suposats eurocèntrics que han impregnat la geocultura d’almenys, els dos últims segles. Els europeus han fet grans contribucions culturals a la nostra comú empresa humana. Però no és cert que les seves hagin estat més grans que les d’altres centres civilitzatoris al llarg de 10.000 anys d’història humana, i no hi ha cap raó per a suposar que la multiplicitat dels focus de sabiduria col.lectiva vagi a reduir-se en el proper mileni. La substitució activa de l’actual tret eurocèntric per un de més moderat i equilibrat sentit de la història i de la seva avaluació cultural, podria requerir una aguda i constant lluita política i cultural. No demanda nous fanatismes, sinó un dur treball intel.lectual, col.lectiu i individual.
Aixi mateix, necessitem assolir el concepte de drets humans i treballar enèrgicament per a que s’apliqui per igual a nosaltres i a ells, al ciutadà i a l’estranger. El dret de les comunitats a protegir la seva herència cultural no és un dret a protegir els seus privilegis. Els drets dels immigrants constituiran un dels principals camps de batalla. I si, com preveig, en els propers 25-50 anys els immigrants (legals o il.legals) i els seus fills constitueixen una molt important minoria dintre de Nortamèrica, Europa i Japó, aleshores, haurem de lluitar per a que aquests immigrans tinguin accés no discriminatori als drets econòmics, socials i polítics propis de la zona a la que han immigrat.
No ignoro que això podria trobar una forta resistència política en nom de la puresa cultural i dels drets de propietat acumulats. Els homes d’estat del Nort ja estant dient que el Nort no pot assolir la càrrega econòmica del món sencer. I, perquè no? La riquesa del Nort és en gran mesura resultat d’una transferència de plus-vàlua des del Sud. Això es produeix des de fa cents d’anys i ens ha conduït a l’actual crisi del sistema. No es tracta per tant d’apedaçar caritativament, sinó de fer l’abordatge vers una reconstrucció racional.
Aquestes batalles seran batalles polítiques, però no necessàriament batalles a nivell d’estat. Precisament, a causa del procés de deslegitimació dels estats, moltes d’aquestes batalles, i potser la majoria, es donaran localment, entre aquells grups resultat de la nostra pròpia reorganització. I ja que aquestes batalles seran locals i complexes entre múltiples grups, una complexa i flexible estratègia d’aliances serà essencial, pero només serà efectiva si mantenim en les nostres ments els objectius igualitaris.
Finalment, la lluita serà també intel.lectual, per a la reconceptualització dels nostres canons científics, en la recerca de metodologies més holístiques i sofisticades, en l’intent per a lliberar-nos de les falaces i pietoses hipocresies sobre la neutralitat del pensament científic. La racionalitat, de ser alguna cosa, es ella mateixa un judici de valor, i res és o pot ser racional fora del més ampli i complet context de l’organització social humana.
Vostés poden pensar que el programa que he disenyat per a una sensata acció social i política en els propers 25-50 anys és poc concret. Però ho és tant com pot ser, quans ens trobem en el centre d’un cicló. Primer, assegureu-vos vers quina platja volem nedar. I després, tractin d’aconseguir que tots els seus esforços immediats els condueixin a ella. Si volen una més gran precisió, podrien no trobar-la i ofegar-se mentre la busquen.
Notes.-
1.- Aquest article es basa en la conferència pronunciada el 7 de desembre de 1993 a la Kyoto Seika University, amb motiu del XXV aniversari de la seva fundació.
2 John W Meyer i altres, “The World Educational Revolution, 1950-1970”, en J.W Meyer i M.T. Hannan, edt., National Development, 1950-1970, Chicago 1979.
3 Per un magnífic i detallat relat sobre els debats intel.lectuals que acompanyaren el bicentenari a França, veure Steven Kaplan, “Adieu 1989”, París 1993.
4 Per una anàlisi d’aquest procès, veure el meu: “The French Revolution as a World Historical Event” en Unthinking Social Science: The Limits of Nineteenth-Century Paradigms, Cambridge 1991.
5 El procés pel que el liberalisme obtingué la posició central i va convertir al conservadurisme i al socialisme en virtuals adjunts seus, en comptes d’oponents, és tractat en el meu: “Tres ideologies o una sola? La problemàtica de la modernitat”. Ginebra, 9 d’octubre 1992.
6 La naturalesa de les promeses fetes pel liberalisme a nivell mundial i la ambigüitat de la resposta leninista al liberalisme universal, són analitzades en el meu: “The Concept of National Development 1917-1989: Elegy and Requiem”, en G. Marks i L. Diammond, eds. Reexamining Democracy, Newbury Park 1992.
7 Veure un resum de les dades a: John T. Passé-Smith, “The Persistence of the Gap: Taking Stock of Economic Growth in the Post-World Warr II Era”, en M.A. Sellinson i J.T. Passé-Smith, eds., Development and Underdevelopment: The Political Economy of Inequality. Boulder, CO 1993.
8 “Postmodernism, or the Cultural Logic of Late Capitalism”, Durhan, NC 1991, p.268.
9 G. Arrighi, T.H. Hopkins i I.Wallerstein: “1989, The Continuation of 1968”, Review, vol. 15, 2, primavera 1992.
10 Aquests punts estan més elaborats en el meu “Peace, Stability an Legitimacy, 1990-2025/2050”, en G. Lundestad, ed., The Fall of Great Powerx: Peace, Stability and Legitimacy, Londres 1994.
