A propòsit d’un text de J.M. Fradera. Notes crítiques

Jordi Torrent Bestit

El futur del passat no és mai segur. Eugen Weber

I

La recent edició de La pàtria dels catalans. Història, política, cultura, un recull miscel.lànic de textos escrits per Josep M. Fradera en el decurs dels darrers nou anys (1), ofereix l´agraïble possibilitat, entre altres, de poder apropar-se a alguna de les línies de reflexió historiogràfica més estimulants i suggestives elaborades, amb coherent persistència, per un professor universitari que sempre ha desitjat inserir el seu treball – assentat en una auto-proclamada exigència de rigor científic- a contracorrent de les interpretacions que ha anat establint de manera treballosa, per bé que més o menys consensuada al voltant d´eixos pretesament inqüestionables, la historiografia practicada des dels àmbits acadèmics del nacionalisme, dels del català molt en particular.

Aquesta actitud à rebours, compartida per un reduït sector de l´ofici (E.Ucelay Da Cal, Borja de Riquer…), desvetllà fa uns quants anys reaccions força adverses. Originades a la dècada dels 80, les reaccions van acabar concretant-se a la primera meitat de la dels 90 en una llarga i crispada polèmica pública –amb algun libel anònim pel mig- de la qual Fradera, tot i que amb un protagonisme discret en aquells moments, en guarda encara un amarg record, com s´escau a un episodi que ell descriu veïnat, amb exageració no del tot despreveïda de fonament, a “una cacera de bruixes casolana” (2).

Em deturo en aquest extrem una mica més del que potser convé al propòsit de les presents notes perquè no és virtut menor d´alguns dels assaigs que componen La pàtria dels catalans contribuir, ni que sigui de manera indirecta, a una millor comprensió retrospectiva dels factors causals –no de tots, és clar- que van entrar en joc en aquell debat entre “nacionalistes” i “cosmopolites”. El fet que encara resti irresolt després dels molts (tot és relatiu) anys escolats, pot ser indici de l´escassa modificació experimentada per la realitat de fons, universitària però també social, que el va generar i impulsar. En qualsevol cas, són escrits dels què no costa gaire inferir-ne la voluntat amb la qual el seu autor ha prosseguit maldant des de distints fronts per l´obertura d´espais historiogràfics desitjablement afranquits de pressions ambientals i rancúnies corporatives, espais on sigui factible acomodar-hi una ambició heurística gens aliena a un nombre indeterminat d´interrogants importants i que, per la seva pròpia naturalesa, ultrapassen de molt tant les picabaralles universitàries com, sobretot, la pròpia disciplina.

Entre aquests interrogants se n´hi troba un d´ essencial, que pot definir-se de forma expèdita amb les mateixes paraules –i amb la mateixa brutalitat-  amb les quals no fa massa temps va plantejar-lo Ucelay Da Cal, un dels historiadors “cosmopolites” de pugnacitat més vistent: “Com s´ha d´estudiar la vida nacional de la nació que mai no existí com a nació?” (3). Tots aquests elements afloren, de forma afiligranada en unes ocasions, més visiblement en altres, en no poques de les pàgines de La pàtria dels catalans. Només per la llum, ni que sigui, repeteixo, esbiaixada que aporta sobre aquestes qüestions, el llibre mereix una atenta lectura. Però hi ha més motius que la justifiquen.

En el migrat panorama intel.lectual del país no és freqüent trobar un historiador disposat no tan sols a reflexionar públicament sobre els aspectes deontològics relacionats amb el propi camp d´estudi, sinó decidit igualment a posar negre sobre blanc la seva particular percepció de l´imaginari polític dominant, tant a dreta com a esquerra. Per descomptat, em refereixo a historiadors que disposen d´ un mínim sentit de la common decency (4). Això deixa fora de quadre tots aquells altres que aprofiten qualsevol tribuna mediàtica per negar legitimitat a les lluites del present, tracti´s de les vagues dels treballadors del sector públic o, amb un caràcter infinitament més tràgic, de la negativa del poble palestinià a deixar-se massacrar pels successius governs israelians. Heus aquí, doncs, un altre motiu per a saludar sense reserves l´aparició d´aquest aplec de textos.

Em cal fer un aclariment. No és propòsit d´aquestes notes desplegar una ressenya crítica del contingut global de La pàtria dels catalans. Molt més limitadament, el que pretenc és focalitzar l´atenció en alguns extrems a parer meu qüestionables d´un dels textos inclosos en el volum i que pertany a la darrera vessant que acabo d´esmentar: aquella que ens confronta amb les opinons de qui intervé a l´àgora del debat públic proveït de la doble condició de ciutadà responsable i, com a tal, compromés amb la realitat social i política del seu temps, ensems que de professional d´una disciplina que té en l´agudització de la mirada crítica un dels instruments operatius més indispensables. Es justament la condició d´historiador professional la que proporciona als posicionaments del ciutadà Fradera un caràcter singularment interessant, caràcter que pot veure´s fins i tot incrementat quan la doble condició de l´opinant genera desitjos malavinguts, aspecte que tractaré de recuperar línies avall.

En cloure aquest ja massa llarg proemi no puc estar-me d´assenyalar una, com diria aquell, trivialitat de base. Una trivialitat massa sovint oblidada, però, en un país com Catalunya, on l´hipèrbole apologètica s´ha instal.lat des de fa anys d´una forma fastigosament descordada. Heus-la aquí: una de les maneres més plausibles de què disposen els lectors i lectores per honorar un historiador posat a donar opinió sobre alguna de les qüestions que bateguen de forma més punyent en el si de la seva pròpia societat, consisteix a examinar-ne i a discutir-ne el contingut, més que no pas a embolcallar-los –a ell i a l´opinió- amb l´indiscriminat afalac que se sol gestar dins les gèlides aigues de la indiferència, precisament les aigües que menys haurien de banyar les reaccions davant una trajectòria i una obra que, com les de Fradera mateix, són mereixedores de tot respecte i reconeixement.

II

El tex en qüestió porta per títol “Les polítiques de la memòria, la tasca de l´historiador i el buit sota els peus de l´esquerra espanyola”. Fradera el preparà originàriament per ser llegit a la Universitat de Princeton (2005).   En aquest breu assaig es posa de manifest un evident desassossec en relació a “l´angoixant batalla entorn d´allò que es denomina, ben confusament, memòria històrica” (p.293). Aquesta “batalla”, com és ben sabut, està tenint lloc a Espanya des de fa ja alguns anys. La inquietud ve acompanyada pel temor que “la confusió de plans i motivacions entre el record, la voluntat de recuperació moral, la política per persona interposada i l´activitat intel.lectual i acadèmica” (p.297) no acabin per “esgotar un debat que conté molts elements valuosos, de la mateixa manera que molts grams de veritat i d´experiència autèntica que és vital rescatar” (ib.). Aquest és el punt de partida de la crítica severa amb la qual l´historiador sortirà a l´encontre de les contradiccions i errors advertibles en el capteniment del gruix dels agents socials implicats en “la tasca de reparar els damnificats múltiples de la Guerra Civil i el franquisme” (p.294). En qualsevol cas, diu, “caldria acceptar que el fet d´evocar o recordar pot conduir a dues solucions de tall psicològic i moral: reobrir les ferides i fer-les supurar una i altra vegada o, a la inversa, cicatritzar-les.” (ib.).

En la meva opinió, una part substancial del malestar –compartible, però no necessàriament pels mateixos motius- experimentat per l´autor en relació a no pocs aspectes de l´actual procés d´anamnesi col.lectiva del qual els historiadors n´han esdevingut també, nolens volens,  protagonistes, no pot deslligar-se de la perspectiva general des de la què en valora i delimita, gairebé amb caràcter normatiu, no solament les finalitats desitjables, sinó també les fronteres que de cap manera cal traspassar.

Afirma Fradera que la societat civil  “ha de ser capaç de reconciliar-se per dues raons morals de fons: l´acceptació de la responsabilitat col.lectiva en la catàstrofe de 1936 i la convicció que les accions passades no poden condicionar les generacions futures” (p.304). La segona raó, obre un camp il.limitat per a especulacions de tota mena relacionades amb la historiografia, incloses les d´índole epistemològica (5). Pel que fa a la primera –molt qüestionable- constitueix un dels punts que planeja amb insistència sobre tota l´argumentació posada al servei de la reconciliació que es postula; a vegades és invocat també sota la variant –més precisa i per això mateix encara més discutible- que cal acceptar “l´existència de responsabilitats compartides en la ruptura de la pau civil l´estiu del 1936” (p.296). Dit sigui de passada, l´intent de situar la gènesi històrica de la reconciliació entre víctimes i botxins en la política endegada pel PCE a partir de l´any 1956, em sembla de versemblança dubtosa en la mesura que Fradera no valora de manera apropiada, penso, les circumstàncies concretes –més polítiques que no pas morals- que envoltaren el sorgiment d´aquella iniciativa.

En contra d´allò que se sosté a l´assaig, hom pot demanar-se si l´imperatiu d´acceptar responsabilitats compartides en l´esclatament de la Guerra Civil no s´erigeix en un obstacle més d´entre els que dificulten avançar profitosament pel camí del debat. No és una qüestió menor. Constituida en premissa significativa d´una interpretació que ve de lluny, i que a la societat catalana (a la de la resta d´Espanya també, és clar) ha pogut trobar al llarg dels anys -molt en particular entre sectors burgesos antifranquistes donats a un cert neguiteig expiatori- variades formes d´expressió: eclesiàstica (Carles Cardó); pedagògica (Alexandre Galí); literària (Joan Sales); historiogràfica (Josep Benet), etc., la premissa ha acabat impregnant bona part de l´opinió pública “assenyada” (i també una línia de nodrida producció periodística i historiogràfica).

Entrava dins el probable que aquesta premissa s´anés desplaçant, com en efecte així ha estat en alguns casos, cap a una difusa valoració positiva del veritas odium parit terencià, administrat com antídot prou eficient per a neutralitzar els efectes contrapruduents que podrien desprendre´s (en “reobrir les ferides i fer-les supurar una i altra vegada”) de les respostes obtingudes a partir de preguntes incòmodes, preguntes que han romàs durant massa temps tancades en una caixa de Pandora (imatge que Fradera invoca amb preocupació) de la qual els perdedors de la Guerra Civil només ara poden aspirar a compartir-ne la clau, no sense obstacles i dificultats derivats encara de la seva condició de perdedors també, i no solament en aquest àmbit, del denominat procés de transició democràtica, un aspecte que tractaré de recuperar més endavant.

La qüestió de les responsabilitats compartides -una llegenda desproveïda de fonament i, com a tal, confrontada de ple amb totes les informacions disponibles i empíricament demostrables- forma part d´un mal plantejament exposat, com a tal, a produir males respostes. No costaria gaire valorar-la, en tot cas, com un component més del problema del què se´n pretèn factor de solució; entre altres raons perquè és massa deutora de la il.lusòria –insostenible- equidistància de la qual, ahir com avui, solen fer ostentació persones que, des d´una indubtable honestedat, no deixen de plorar la desaparició del mirífic –i històricament inexistent- “oasi català”, rebentat pels extremismes de tot pèl.

Els fets, com deia un vell revolucionari rús, tenen, però, la closca molt dura: són el que són. I els fets ens condueixen sempre a una veritat que se situa just a l´extrem oposat d´aquell pel qual advoca Fradera: la responsabilitat criminal del 17 de Juliol correspon, de manera exclusiva i inequívoca, al feixisme (per anar ràpids). Aquesta veritat, a bastament documentada, pulveritza a parer meu qualsevol intent de cicatritzar les ferides mitjançant dosis homeopàtiques de bàlsams inapropiats.

Per tot el que acabo d´apuntar, em semblaria beneficiós bandejar del debat prescripcions massa associades a un esquema interpretatiu que s´alimenta sovint –per bé que, no cal dir-ho, amb un recorregut i un propòsit ben distints dels viaranys transitats per un determinat sector de la historiografia reaccionària- d´una semblant percepció del passat, país estrany, que diu David Lowenthal (6), en aquest cas suposadament habitat per gent mancumunada en el desig d´enrunar la pau civil. En aquest sentit, l´evocació del gravat de Goya que fa l´historiador, aquell on dos homes es destrossen mutuament a força de cops de garrot, expressa de forma prou eloqüent la idea –connotadíssima d´implicacions heterònomes- d´una indiferenciació en l´exercici de la barbàrie més suicida. Per cert, convindria apuntar, ni que fos de forma accessòria, que aquesta idea d´arrel ben ahistòrica no resulta gens consistent –de fet en contradiu el contingut- en relació a l´afany amb el qual Fradera s´alça contra el mite “d´un país desgraciat, sempre igual a si mateix” (p. 299).

III

Retorno al procés de transició. Des del meu punt de vista en el text es desconsidera la ingent quantitat de problemes que els sectors hegemònics en tota la seqüència transitiva van poder –subratllo la paraula: poder– deixar sense resolució satisfactòria, almenys en relació a les expectatives generades en el seu inici. No poques de les aprensions de Fradera, tot tractant d´avançar amb cautela per un camí que ell contempla farcit d´espines, guarden una estreta relació amb les qüestions que la dinàmica de la transició evacuà ràpidament amb l´inestimable ajut de la major part d´unes esquerres disposades a vendre´s l´ànima, sota cobertura de “realisme”, davant qualsevol oferiment de Mefistòfil.

Entre aquestes qüestions, la del caràcter monàrquic del nou règim fou d´una importància de primera magnitud; entre altres raons, per les conseqüències deletèries que acabaria tenint sobre la possibilitat efectiva de bastir una autèntica concepció democràtica de la vida pública. D´altra banda, des de la seva mateixa sortida l´encetat règim “democràtic” començaria a dissenyar una propedèutica de la por destinada no solament a promoure el conformisme, que tanta incidència té en l´ocultació del món en què es viu (7), sinó també a tallar de rel qualsevol continuïtat amb la cultura política republicana, en especial la més lligada a la construcció de realitat alternativa per part dels sectors populars. Els vençuts de la Guerra Civil, sotmesos durant dècades a les malvestats del franquisme, haurien de comprendre ben aviat que també els caldria ser-ho en no pocs aspectes, com he apuntat abans, d´una democràcia restaurada sobre fonaments cimentats amb l´amnèsia col.lectiva.

Demanar a les víctimes que “acceptin la pluralitat d´experiències i de punts de vista” (p.304), constitueix, em sembla, una petició ben poc equànime; sarcàstica, fins i tot, si es considera tota l´eternitat durant la qual els derrotats en la defensa d´un règim polític que n´assegurava la lliure manifestació, no van tenir més opció que la de desdejunar-se, dia rere dia, amb la indigesta papilla d´un exclusiu punt de vista, servit –plat únic- pels vencedors. Val a dir que la papilla a penes va ser qüestionada institucionalment pel primer govern democràtic de la monarquia restaurada; quant als que vingueren immediatament després, de governs, tampoc s´hi esforçaren massa, formats com estaven per socialdemòcrates que acabaven de descobrir els avantatges d´anar a Canossa amb la ment ben alliberada de “les teranyines socials del marxisme” (p.301), així com la fòrmula més adient per assegurar una continuada permanència en el poder; és probable que la trobessin a les pàgines de La misèria de l´historicisme, de Popper: “Désprés d´haver-nos adonat (…) que no podem portar el cel a la terra, sinó només millorar una mica les coses, també veiem que tan sols podem millorar-les poc a poc.” (8). Més endavant, i dintre la mateixa lògica, vindria tota la brometa del “De entrada, no”, operació carregada d´immancables conseqüències polítiques i morals desastroses, com advertia de forma premonitòria Manuel Sacristán en un article escrit en calent on es deia tot allò que calia dir sobre l´assumpte (9). Hem de valorar tota aquesta massa de fets com a producte de la casualitat i sense relació demostrable amb el procés de transició? Si així fos, caldrà convenir que Kafka, una vegada més, va veure-hi molt clar en escriure que les casualitats solen anar sempre a favor dels senyors (10).

Crec que Fradera no valora de manera suficient la incidència de totes aquestes qüestions sobre l´actual procés de recuperació de la memòria. La dèria que el porta a emfasitzar tot allò que contribuexi a arrodonir la imatge d´un país modern i “perfectament homologable” a la resta de “païssos de l´entorn europeu” (p.302), l´obliga a deixar de banda qualsevol realitat susceptible d´enterbolir-la. El clamorós silenci respecte a la voracitat amb què l´Església catòlica continua pressionant la societat espanyola, una hybris que enllaça directament amb l´inici del post-franquisme, resulta en aquest sentit ben significatiu (el passos digressius en què es condemna l´anticlericalisme històric de les esquerres no trenca en absolut el mutisme al.ludit). I com això, tantes i tantes xacres originades en el passat més immediat, ara silenciades perquè podrien configurar una nosa destorbadora en la ”prioritat ideològica” del moment actual, prioritat consistent a “elaborar una política i una cultura de transformació a l´alçada del present, a l´alçada de la posició econòmica i social en la qual el país se situa” (p.309). La resta, és “nostàlgia” o, en el cas de “certs medis acadèmics i d´opinió”, producte “de les frustracions del present” (p. 302), un punt de vista, aquest darrer, que comparteixo, però no en el sentit que l´orienta l´historiador; en qualsevol cas, les frustracions d´avui no poden deslligar-se del passat del qual en són d´alguna manera el davant, per dir-ho parafrasejant Oscar Wilde. Una vegada més, la perspectiva adoptada depèn massa de pressupòsits dubtosos vehiculats amb el llenguatge del políticament correcte.

Perquè el fet és que “la voluntat de connexió entre el present de la democràcia espanyola i la memòria de la República i de l´antifranquisme (que) és avui una exigència de l´esquerra i de certes formacions nacionalistes en algunes regions espanyoles” (p.303) marida amb dificultat amb la constatació, efectuada passos abans en el text, d´una pretesa realitat  inqüestionable: la de que “el fonament de la democràcia actual no és tant el passat abans de la Guerra Civil (…) com la complexa operació que va conduir al procés de canvi polític.” (p.294), enunciat molt significatiu que impossibilita, crec, construïr qualsevol  pont d´enllaç  entre els obstacles amb què ha topat fins, justament, avui mateix aquella voluntat, per un costat, i el procés de transició, per l´altre, un aspecte que l´historiador podria haver tingut present si hagués situat l´anàlisi del darrer en un terreny menys laudatori, és a dir, menys deutor de la interpretació canònica -ideologia en estat pur- més àmpliament divulgada.

La sorprenent benevolència acrítica que mostra Fradera en relació al procés de transició l´estimo inherent a l´objectiu de fer més versemblant un plantejament de tabula rasa amb el passat que ell recolza en una inconsistent interpretació dels fets. En pot ser exemple suplementari l´apel.lació feta a “les limitacions imposades per una situació encara molt incerta” (p.303), que obligaren als antifranquistes a descartar “responsablement” accions penals contra funcionaris i alts càrrecs de la dictadura, juntament amb la correlativa presentació de les dues amnisties (1976 i 1977, per tant pre-constitucionals, detall no precisat en el text) com a realitat que “va tallar d´arrel la possibilitat d´una política activa de revisió judicial de les responsabilitats polítiques passades” (p.295). Les dues amnisties, encaminades a “enfortir la pau civil” (p.303), serien, doncs, peces gens secundàries d´una insòlita creació política ex/cum nihilo.

IV

A aquesta peculiar anàlisi de l´etapa de transició, contemplada com a basament inicial del règim polític actual, enfortit ulteriorment, segons l´autor, per la salutífera resposta social arran del 23-F (deixem-ho estar), segueix un conjunt de reflexions destinat a definir, amb caràcter normatiu a voltes tenyit de tonalitats admonitòries, el paper que els pertocaria interpretar a cadascun dels actors sobre un escenari reivindicatiu de la “memòria històrica” convenientment alliberat de les confusions que, observa un despacientat Fradera, l´envolten en el present: a l´Estat cal demanar-li que culmini la reparació als daminificats, així com que procedeixi a la definitiva retirada dels símbols públics franquistes que encara poden veure´s en no pocs indrets del país i que resulten “ofensius per a molts espanyols” (p.303); a les víctimes, l´acceptació dels “punts de vista” dels altres (p.304). I als “professionals de la memòria”, és a dir, als historiadors… què cal demanar-los?

És en aquest apartat on es fan advertibles algunes tensions de convivència entre el Fradera ciutadà i el Fradera historiador. A les comprensibles sol.licituds del primer, necessitat de poder accedir a referents del passat que afavoreixin en el present l´assumpció de valors genuïnament democràtics (“justícia”, “igualtat”, “veritat”, “dret”…), valors que el coneixement històric pot contribuir a dotar d´espessor significativa  (11), el segon oposa els principis indefugibles de la professió: “objectivitat” i “fredor hermenèutica” (p.304), però, sobretot, li recorda que els historiadors han de protegir els objectius del seu treball dels brogits envoltants i del perill que significaria que aquests objectius fossin establerts “des l´exterior dels àmbits disciplinaris concernits, a través del patrocini estatal o de les agrupacions polítiques i culturals involucrades” (ib.). Ja s´ha dit, en els escenaris de la recuperació de la memòria cadascú té un paper pre-assignat; el del ciutadà és el de contribuir a “l´establiment de criteris de veritat moral” (p.305), cosa que no pot pretendre mai l´ historiador, llevat que defalleixi en la defensa de principis i requisits deontològics, intangibles per definició. Pretesa incompatibilitat, doncs, entre desitjos ben confrontats.

Cert que en el text es reconeix, ni que sigui amb colors una mica desmaiats, la virtualitat positiva del lligam existent entre recerca historiogràfica i demanda social de coneixement històric. Fins i tot s´hi admet que aquest lligam ha pogut generar aportacions d´indubtable solidesa i interès en el decurs dels anys recents. Però alhora, amb aprensió característica, no se´ns deixa mai d´alertar sobre el perill de convertir “l´implacable escrutini de la interrogació històrica” en un “simulacre” (p.305), sobretot si l´historiador es mostra sensible a la conjuntura social i política. Pel que fa al procés de recuperació de la memòria, se´ns adverteix que “ni la història és un tribunal ni els historiadors poden, sense costos, convertir la disciplina en la palestra de causes perdudes” (p.301), frase contundent carregada –dit sigui de passada- d´implicacions enormes (12). L´abusiva extensió que van prenent aquestes notes aconsella, però, deixar-ne de costat l´examen.

V

És força sorprenent que Fradera, un dels escassos historiadors catalans que en el propi treball utilitza a bastament –i a voltes brillantment- la mirada comparativa, sempre assentada en un ampli registre bibliogràfic, hagi de recórrer a una fugissera – i en part extravagant- al.lusió a la denominada Historikerstreit (la “querella dels historiadors” desenvolupada a Alemanya fa uns quants anys) per tal de manifestar el temor de veure´n una “inquietant reproducció hispànica” (p. 296). Sorprenent, dic, atès que té a la disposició referents més apropats als esquinçaments civils soferts per la societat espanyola (Itàlia, França…). Malgrat les immenses distàncies que els separen del cas espanyol, tenir-los presents tal vegada possibilitaria encarrilar de forma menys aprensiva el debat sobre la relació entre el procés d´anamnesi i l´evolució experimentada pel treball historiogràfic quan aquest es veu impulsat també per requeriments sorgits d´una demanda social que es confon inevitablement amb la reclamació de vells deutes silenciats. Em deturaré una mica en aquest extrem.

Inevitablement, dic. Si per uns moments girem la mirada cap a l´evolució que, per exemple, han experimentat a França els estudis sobre el seu proper passat, no ens costarà gaire adonar-nos de la notòria incidència que han tingut les successives i canviants circumstàncies polítiques, socials i culturals en el treball de revisió efectuat (a tot nivell: temàtic, metodològic, interpretatiu…) pels historiadors especialitzats en el període. El coneixement històric sobre determinats episodis ben tràgics de la història del país veí (Segona Guerra Mundial, Ocupació, Vichy, la Resistència, la deportació de jueus, més endavant Algèria…), també ha estat ple de silencis, distorsions i llacunes informatives que els professionals de la memòria prossegueixen intentant trencar, redreçar i omplir. I val a dir que sense temor que la recerca (arxius, testimonis…) pugui fins i tot afectar, com així ha estat en alguns casos, altes magistratures de l´Estat sorgit a la post-guerra i de les quals se n´ha pogut acabar demostrant finalment complicitats de més o menys gravetat amb el Tercer Reich durant el període dit de Col.laboració.

Òbviament, la societat francesa no ha hagut de patir una llarga dictadura com la franquista; posseeix una tradició de cultura política democràtica que no dubta a retolar estacions de “metro” i carrers amb el nom de resistents comunistes afusellats per l´ocupant nazi (Guy Môquet, Pierre Georges, dit “Colonel Fabien”…). Però aquesta cultura ha topat també, insisteixo, amb la persistent existència de llegendes, tabús i silencis que ha calgut anar revisant i desfent en el decurs d´un llarg període de temps que arriba pràcticament fins avui mateix. Un exemple significatiu entre molts: Fins l´any 1999 a l´Assemblea Nacional no es va utilitzar l´expressió “guerra d´Algèria”(13).

La trajectòria de l´estudi històric dels esdeveniments que acabo d´esmentar no ha pugut, doncs, alliberar-se tampoc de pressions conjunturals. Pel que fa al règim de Vichy, per singularitzar una etapa emblemàtica que per moltes raons encara desficia la conciència de no pocs francesos, Henry Rousso (14) n´ha establert les successives fases a través de les quals s´ha anat consolidant una indagació en permenent –gairebé funcional- dependència de necessitats, requeriments, pulsions i objectius provinents en moltes ocasions de “l´exterior dels àmbits disciplinaris concernits” –un “exterior” del qual formen part els mitjans de comunicació- i, justament, “a través del patrocini estatal o de les agrupacions polítiques i culturals involucrades” que tan escandalitzen Fradera. En la fase actual, assenyala Rousso, el treball historiogràfic sobre “la França dels anys negres “ (15), no pot deixar de reflectir les fins fa poc inèdites dimensions de judicialització i internacionalització assolides per l´objecte d´estudi, dimensions que comporten l´obligació de plantejar nous interrogants des dels àmbits propis de les ciències socials i que, com la resta de factors exògens, no necessàriament han de rebaixar-ne  l´exigència de rigor ni empobrir-ne el contingut, ans el contrari. En resum, crec que pel que fa a la recuperació de la pròpia memòria històrica, caldria considerar les possibilitats oferides per experiències de semblant orientació i que no han defugit els “costos” d´un eventual lligam historiogràfic entre passat  i present.

VI

Comparteixo amb Fradera alguns dels punts de vista desplegats en la seva reflexió, en especial el de que “no és possible cap revisió seriosa del passat històric sense vocació de totalitat” (p.305), tot referint-se a les dificultats –i a “la hipocresia” (p.306)- amb què han topat els intents de “revisió del significat històric de l´experiència de l´esquerra espanyola”(ib.), molt en particular la relacionada amb els “comunistes de la Tercera Internacional” (ib.). Em mostraria d´acord igualment, per bé que amb alguna reserva, en que “la naturalesa dels canvis econòmics, socials i culturals deixà sense raó de ser una bona part dels llenguatges i de les pràctiques de la vella esquerra.” (p.308). I no m´és gens difícil judicar amb idèntics termes –duríssims- un model de gestió de país que reflecteix, en efecte, “l´esgotament de la Catalunya dual” (p.273, es refereix a la distribució de papers entre PSC i CDC; la cita correspon a un altre dels escrits de La pàtria del catalans), valoració extensible –afegiria jo- a la catàstrofe política i social  representada pel denominat Tripartit, sempre disposat a fer-nos oblidar que, com deien els vells situacionistes, la pitjor de les resignacions és la que es dóna a si mateixa la coartada de la transformació.

Per contra, com he tractat d´argumentar al llarg d´aquestes notes, em semblen recusables algunes de les interpretacions que figuren en el seu assaig: les considero massa associades a pressupòsits que, contràriament a la intenció que s´hi expressa, més que afavorir la consolidació del debat en termes de claredat, l´envolten de renovada foscor. També dissenteixo en la contemplació de l´estudi del passat com una pràctica que cal resguardar com més millor dels interessos del present. Tinc la impressió que això no ha estat mai possible; i sospito igualment que tampoc és massa recomanable. Fins i tot gosaria afirmar que bona part de la millor historiografia sobre la contemporaneïtat ha sorgit i sorgeix del treball d´homes i dones extremament conscients no tan sols de les exigències deontològiques inherents al propi ofici, sinó també de la relació existent –ineliminable en ciències socials- entre el fet històric i la seva significació ulterior(16).

En definitiva, en el context espanyol actual els historiadors difícilment poden arronsar-se d´espatlles davant l´acompliment d´una demanda social llargament inatesa per causa de complicitats vergonyants. El seus compromisos com a ciutadans no tenen perquè anar en demèrit dels derivats de la seva condició de professionals a qui, en aquesta “batalla”, se´ls demana que contribueixin a l´operació –delicada, ningú ho nega- de transmutar el passat experimentat en passat històric. Crec que això és perfectament factible, sobretot si s´ha aconseguit respondre sense massa pusil.lanimitat la qüestió que P. Vidal-Naquet planteja en un pas de les seves memòries: “Si la història no serveix per a prendre partit en el present, hom pot demanar-se de què serveix.” (17).

____________________________________________________________

(Juliol, 2009)

NOTES

1        J. M. Fradera, La pàtria dels catalans. Història, política, cultura, Barcelona, La Magrana, 2009.

2        Albert Balcells, un dels protagonistes gens menor del debat, va recollir-ne els textos essencials. A. Balcells, La Història de Catalunya a debat. Els textos i la polèmica, Barcelona, Curial, 1994. Per a la frase de Fradera, La pàtria, p. 287.

3        Enric Ucelay Da Cal, “Descriure els que hauria d´haver existit, o com historiografiar el fracàs particularista català al llarg del segle XX”, a J.M. Fradera i E. Ucelay Da Cal (ed.),a Notícia nova de Catalunya, Barcelona, CCCB, 2005, p. 256. Per a la paraula “brutalitat”, ib.

4        L´expressió common decency és deguda a G. Orwell. L´autor d´Homenatge a Catalunya la defineix  com “la percepció emocional de que alguna cosa no és justa”. G. Orwell, “Charles Dickens”, a G.O, Ensayos críticos, Buenos Aires, Sur, 1948, pp. 74-75. J-C. Michéa, per la seva part, ha fet aportacions força interessants al voltant del concepte. J-C. Michéa : Orwell, anarchiste tory, s.ll., Climats, 2000

5        Potser no és casual que Fradera mostri aquesta agra, de fet nul-la, disposició per valorar de manera més àmplia i matisada -amb resultats no sempre llastants per a la pròpia disciplina- el paper “condicionant” exercit per la conciència de continuitat en la percepció de valors socials i polítics lligats a determinats esdeveniments històrics (a determinades accions passades). Per a qualsevol historiador, en particular per  l´avesat, com Fradera mateix, a l´estudi crític dels nacionalismes, “conciència de continuitat” i “percepció” solen ser, certament, categories massa carregades de subjectivitat i, com a tals, envoltades de paranys que mouen a malfiança. Sigui com sigui, la perspectiva des de la què en el text es postula de manera explícita una refundació democràtica “moderna” volgudament amputada d´enllaç amb l´imaginari de transformació social i política (Segona República, Guerra Civil, lluita antifranquista) que l´ha precedit històricament, comporta desatendre qüestions com la de que allò que en realitat pot ser valuós per al ciutadà de la polis democràtica no és tant el “fet històric” com el lloc que aquest ocupa dins una seqüència interpretativa que possibiliti una determinada relació amb el passat. No hi ha dubte que d´això n´han estat plenament sabedors els successius governs de la democràcia restaurada a l´hora de prefixar-ne contingut i límits. Val a dir que es tracta d´un factor igualment significatiu des del punt de vista del projecte d´emancipació, per al qual, parafrasejant Castoriadis, les poques setmanes de durada d´un esdeveniment (la Comuna, la Revolució Hongaresa del 56, tant se val…), poden arribar a assolir una importància i una significació no menys rellevants que “tres mil anys d´història de l´Egipte faraònic” (C. Castoriadis, “La source hongroise”, a C.C. Le contenu du socialisme, Paris, UGE, 1979, p.388).

6        D. Lowenthal, El pasado es un país extraño, Madrid, Akal, 1998

7        W. Benjamin, Escritos autobiográficos, Madrid, Alianza, 1996, p.23.

8        K.R. Popper, La miseria del historicismo, Madrid, Alianza/Taurus, 1973, p. 89.

9        M. Sacristán, “La OTAN hacia dentro”, Liberación, 2-XII-84. Es pot consultar a M. Sacristán, Pacifismo, ecologismo y política alternativa,  Barcelona, Icària, 1987

10    F. Kafka, El Castillo, Madrid, Alianza/Emece, 1971, p. 43.

11    Vegi´s  nota 5.

12    Seria interessant contrastar aquesta negativa a “convertir la disciplina en la palestra de causes perdudes” amb la perspectiva –que a parer meu la problematitza considerablement-  des de la qual han orientat els seus treballs no pocs historiadors situats en l´estela del marxisme creatiu. Fradera en fa una al.lusió elogiosa molt de passada, suposo que mogut per l´admiració que sent -i que comparteixo sense reserves- per R. Williams.

13    K. Ross, Mai 68 et ses vies ultérieures, Brussel.les, Éditions Complexe, 2005, p. 54.

14    H. Rousso, Vichy. L´événement, la mémoire, l´histoire, Paris, Gallimard, 1992. El mateix autor ha donat altres estudis sobre el règim de Vichy. Un d´ells porta per –eloqüent- títol: Vichy, un passé qui ne passe pas, Paris, Fayard, 1994

15    J-P. Azéma i F. Bédarida, La France des années noires, Paris, Seuil, 1993

16     Vegi´s nota 5. Castoriadis –em cal citar-lo de nou- ha fet aportacions singularment originals i pertinents  sobre la relació entre veritat i creació social-històrica. Vegi´s, per ex., el contingut general de Sujet et vérité dans le monde social-historique, Seminaires 1986-1987, Paris, Seuil, 2002

17    P. Vidal-Naquet, Mémoires. Le trouble et la lumière, 1955-1998, Paris, Seuil/La Découverte, 1998, 2 vol., p. 356.