“Papeles o muerte”. La consigna va recorrer des dels primers dies de febrer de 2001 tota la geografia estatal i europea. Arribava als suburbis i fàbriques il·legals, als edificis malalts d’hacinament on malviuen families senceres en el cor de les grans ciutats d’Occident. Removia les consciències i els cossos dels milers que protagonitzen l’èxode de la posmodernitat. Despertava els afectes narcotitzats pel fatalisme, els desitgos oblidats a la petita bossa de viatge.

Centenars d’immigrants sense papers havien decidit declarar-se en vaga de fam indefinida; havien decidit tancar-se en les Esglesies de Barcelona i d’arreu de l’Estat: reclamaven la seva existència com a persones. Marroquins, pakistanessos, indis, bangladeshis, sudamericans,…tots compartien un mateix objectiu: tornar a ser persones, tenir papers, existir davant de l’Administració de l’Estat per accedir als beneficis que concedeix el mutilat estatut ciutadà del immigrant resident.

Entorn d’una reivindicació justa s’articulà la solidaritat d’organitzacions socials i polítiques de tot tipus. Uns van sumar-se sense condicions, solidaritzant-se amb la seva lluita, fent seves les consignes del moviment autoorganitzat dels immigrants, integrant-se en l’espiral del col·lectiu que s’estava autoinstituint. D’altres van sumar-se creant una nova organització, empenyent per imposar uns nous criteris. Per aquests la vaga de fam havia de ser abandonada, la negociació havía de ser rogada, la consigna havia de ser canviada: la lluita fins ara havia estat inviable, utòpica, poc realista. Els immigrants havien d’aprendre a ser súbdits abans que ciutadans.

Al mes de maig de 2004, tres anys més tard, més d’un miler d’immigrants sense papers tornaven a irrompre als carrers de la ciutat al crit de “Per la regularització sense condicions”. Era el mateix subjecte, definit pel mateix problema, que tornava a resorgir de les misèries de les lleis migratòries. La situació era tràgica per uns i altres. Les diverses reformes legislatives i procedimentals implementades pel govern sortint no nomès havien condemnat a l’oblit a milers de sense papers, sinò que a més propiciaven la fallida de la mateixa condició administrativa, espùria i maltractada, sempre sota sospita, dels immigrants residents, convertint la renovació del seu títol d’integració en un humiliant laberint.

Afirmant que “la ciutadania es conquesta exercint-la” van entrar en la Catedral i en l’Esglesia del Pi, només per unes hores, amb el recolzament de les organitzacions i associacions que sempre els havien recolzat. No obstant, aquesta vegada quelcom havia canviat respecte a la situació del 2001. Les forces aparents dels immigrants havien minvat: els micos enjoiats de la política de pasadissos ja no estaven disposats a extendre mediàticament el discurs constitutiu de la lluita dels immigrants. Ja no hi eren els partits polítics i sindicats que en les lluites del 2001 s’havien sumat progresivament al moviment amb l’objectiu de desgastar al partit del govern i beure de les sinèrgies de l’autorganització. Els mateixos que havien escapçat el moviment del 2001 per canalitzar-lo cap a vies institucionals, els mateixos que havien fet prevaldre la negociació a la dignitat i el reconeixement, ara no admetien la negociació, ni la dignitat, ni el reconeixement.

QUÈ ENS HA PASSAT? AUTOORGANITZACIÓ I ANTAGONISME INSTITUCIONAL

1. Alguns antecedents

Hem de rebutjar la política de l’administració que vol dotar de papers i treball legal a un mínim de persones immigrades i a la resta de la població mantenir-la sense papers, reforçant l’exercit de reserva que realitza el treball esclau, mal pagat i sense drets i que porta a pensar a la població autóctona en precari, que les persones immigrades són les responsables de la pèrduda del suposat “estat del benestar”.

Assemblea de suport a les persones immigrades 3/10/00

El mes de desembre de 2000 s’aprovava la nova Llei d’Estrangeria, el·laborada per tots els partits polítics però finalment executada pel Partit Popular, el partit governant en aquell moment. La llei va entrar en vigor rodejada d’una artificiosa polèmica que tenia molt de ritual, i molt de conjuntural. Pel seu contingut la llei era netament limitadora dels drets dels immigrants sense papers, que no nomès quedaven definitivament exclosos per a futures regularitzacions, sinó que a més eren privats de tota opció d’acció política. Negant qualsevol via de regularització als treballadors clandestins que ja es trobaven vivint a l’Estat, la regulació migratòria espanyola acceptava tàcitament la condició sobreexplotada dels immigrants irregulars, que d’aquesta forma no tindrien més opció que marxar-se –si podien- o asumir la més absoluta explotació laboral. Però a més, la nova llei migratòria actuava per omissió, aixó és, no només amparava, negant-la, la situació dels immigrants sense papers, sinó que a més impedia tota opció d’agregació política des del seu sí. Cal no oblidar aquests fets, perquè allò que la llei estava concebint formalment l’any 2000, les classes prebendàries de l’Estat espanyol ho volgueren fer materia al 2003.

Continuem, i concretem. Es tractava d’una llei polèmica en la mesura en què no es reconeixia als immigrants sense papers el dret de manifestació ni el dret de vaga, el dret de sindicació, ni el d’associació ni el de reunió. Mentrestant, també es tancava de facto el règim general de regularització administrativa –ofertes de treball específiques vàlides en qualsevol sector d’activtat-, aduint que havia de prevaldre el règim extraordinari anomenat de contingents –ofertes de treball genèriques viables nomès pels llistats d’ocupacions el·laborats des de Madrid-.

La situació era cada cop més explosiva, a les expectatives frustrades de milers de treballadors sense papers es sumava la sensació d’excepcionalitat i arbitrarietat que induien les radicals diferències de criteri entre les diferents administracions provincials a l’hora de resoldre expedients d’estrangeria. Però la senyal definitiva de què havia quelcom que la flamant llei d’estrangeria pretenia obviar, sense poder fer-ho, estava a punt d’arribar.

El dia 3 de gener de 2001 dotze treballadors equatorians perdien la vida quan era atropellada per un tren la furgoneta que els conduia hacinats als seus llocs de treball en el camp de Mùrcia. El drama familiar, social i psicològic que va revel·lar aquesta tragèdia va fer sortir a la llum la realitat que la nova regulació pretenia negar per sempre més.

El problema li esclatà a les mans al govern del PP. Però no era un problema privatiu del PP, sinò que pertanyia a l’àmbit del procés de consolidació de l’estat-democràcia a l’Estat espanyol, en el qual estaven implicats tots els seus gestors polítics i institucionals. Per això el problema va emergir com un problema de l’estat-democràcia: no va ser codificat a partir de la seva inquestionable dimensió humana, sinò com un problema directament relacionat amb les característiques del model de desenvolupament espanyol.¿Qué va passar?

Desprès de l’accident, es va iniciar la usual ratzia inspectora d’efecte post-mediàtic, i van ploure les amenaces de sancions contra els empresaris agrícoles que tinguèssin treballant a treballadors clandestins, i es van difondre les més sentides condolències per part de polítics, reis i prínceps, i es van proposar grans convenis que resoldrien la questió en quatre dies,… El día 4 de gener el diari El País xifrava en 10.000 els temporers que estaven treballant a Mùrcia sense papers i que s’havien vist obligats a abandonar la seva feina al camp (ElPais, 4/1/01]. El mateix dia els empresaris agrícoles advertien als mitjans de comunicació que 20.000 hectàres quedarien sense conrear si no es buscava una solució a la necessitat de força de treball (barata) per la collita. Estava en joc el model de desenvolupament espanyol: precarietat, economia submergida, treball clandestí, flexibilitat imposada per acomodar-se als cicles del model del “pelotazo”. El PP sabia que, fins el moment, només s’havia vist la punta de l’iceberg.

El Govern començà a moure’s. Anunciant la signatura d’un conveni amb Equador, van cridar als immigrants equatorians sense papers a tornar al seu pais per accedir als canals de regularització que s’oferirien in situ a través de les legacions espanyoles al petit pais sudamericà. Centenars foren els immigrants que en els messos següents van tornar al pais creient-se les paraules dels seus governs. Només un escàs centenar dels que van marxar van poder tornar. Tres anys més tard la majoria de treballadors equatorians encara recorda l’engany i les mentides provinents de tot l’àmbit institucional durant aquell primer trimestre de 2001.

Un altre contingent de treballadors va decidir optar per oferir resistència i exigir el que considerava exigible: ser persones aquí i ara. El diumenge 14 de gener de 2001 vuitanta immigrants marroquins i equatorians, reunits en la “Plataforma 3 de gener” es tancaven en l’Esglesia de Sant Mateu de Lorca (Múrcia) amb la intenció de forçar la seva regularització i la derogació de la nova llei d‘estrangeria (que entraria en vigor el 23 de gener). A partir del 7 de gener les protestes i tancaments es generalitzen arreu de la província.

El 18 de gener, el Cónsul Honorari d’Equador a Múrcia, Juan Bastidas, es dirigia als tancats: que recapacitessin, els hi va dir, que la seva situació d’irregularitat era purament conjuntural, que no calia radicalitzar-se. El mateix dia el president de la Conferència Episcopal d’Equador afirmava que els tancats estaven abusant de l’hospitalitat brindada pels espanyols. Però ningú va atendre a les paraules de representants terrenals i espirituals. El 21 de gener, després d’una manifestació que congregà a 2.000 persones, 350 immigrants decideixen tancarse a l’Esglesia del Pi en vaga de fam. L’espurna s’encenia per tot l’Estat.

El mediadors van haver d’esmolar les seves eines: hi havia un col·lectiu que posava en qüestió la seva pròpia credibilitat com a representants i portaveus del tot. Hi havia un colectiu reluctant als procediments, desdenyós de les propostes dels seus Estats, sords a les crides de mitjans de comunicació i representants polítics i religiosos. Hi havia un col·ectiu que no s’havia empassat l’oferta de tornar, la comoditat d’assumir, la humiliació de callar.

2. La lluita a Barcelona: creació o procediment, utopia o claudicació avant la lettre

2.1. Preludi i invocació

De diverses nacionalitats, i vinculats quasi tots a l’Assemblea Papers per a Tothom, els immigrants que iniciaren les tancades al mes de gener de 2001 ja tenien una experiènca considerable de lluita, autoorganització, configuració de xarxes de recolçament,…però també de negociació amb l’Administració. Durant l’últim trimestre de 2000 havien tingut contra les cordes del seu propi discurs a les diverses Administracions implicades en la gestió dels espais públics de Barcelona (Ajuntament), de les polítiques d’integració (Generalitat) i de les polítiques d’immigració (Govern d’Espanya).

Feia messos que a diverses places de la ciutat dormien a l’intempèrie centenars d’immigrants subsaharians i búlgars, sense que cap Administració es sentís en l’obligació de moure ni un dit. La situació s’havia codificat com un problema d’ordre pùblic: eren individus, sense cap lligam entre ells, que havien de ser tractats com a marginats i focus potencial de conflictivitat social.

En els últims mesos a Barcelona han aparegut grups de persones immigrades que viuen a la intempèrie i en condicions indignes, a la Plaça Catalunya i al parc de l’Espanya Industrial, entre d’altres. No són turistes ni passejants, són persones immigrades que no tenen papers, ni tenen vivenda per no tenir papers i l’administració no les tracta com persones per no tenir papers…Ells només demanen la seva regularització.

Assemblea de suport a les persones immigrades 3/10/00

Amb la col·laboració d’un grapat de persones polititzades i amb tradició organitzativa, els immigrants van començar a transformar el conflicte social en conflicte polític, i el conflicte polític en gènesi pura d’autoinstitució que s’ha extés fins els nostres dies i que és el veritable home del sac de les nostres Administracions.

El 3 d’octubre es feia públic el primer comunicat de l’Assemblea, convocant a una manifestació que seria el principi d’una llarga sèrie de jornades de lluita. Tancaments a les Universitats, acampades, manifestacions i tot tipus de mitjans de pressió van posar en evidència a unes Administracions empenyades en no tractar la questió com un problema polític. Era un problema d’ordre pùblic que ja es resoldria amb les oportunes ordres de desallotjament, i si era el cas, amb intervenció de la policia; també era admisible que fos un problema de política pública, social més concretament, si s’estirava el fil i es connotava la necesitat de fer intervenir l’erari d’alguna o vàries de les Administracions implicades. Però el que mai no podria ser admès és que els immigrants, desposeits i inexistents per l’estat-democràcia, s’erigissin en subjecte polític, en col·lectiu intervinent, aixó és, constituent, sense haver passat abans pel sedàs de les lleis de ciutadania. Aquest rebuig institucional, quasi bé estructural, a acceptar la subjectivitat dels immigrants en lluita ha estat des de llavors un problema recurrent en els diversos procesos d’agregació que aquests han protagonitzat. A qué o a quí li tenen tanta por les Administracions?

Finalment, i després de llargues plantades als immigrants per part de les Administracions, es va arribar a un principi de negociació amb subsaharians i búlgars només quan ja s’havia votat la nova llei d’estrangeria el 23 de novembre de 2000. La solució es va buscar a través de la canalització del problema per la via de polítiques d’integració per a col·lectius en situació de risc d’exclusió. No obstant la sinèrgia havia estat endegada, i el subjecte que l’animava era incontenible, inabastable. El diumenge 14 de gener de 2001 comencen els tancaments a Mùrcia per protestar per la situació dels immigrants sense papers i exigir la seva regularització. El 21 de gener s’inicien els tancaments a Barcelona.

2.2. Barcelona: gener de 2001, comença la batalla per la política.

Des d’un primer moment, l’única organització sindical implicada plenament en el recolçament als tancaments va ser la CGT de Catalunya. Confluiren a més, l’Associació de Joves Immigrants de Cataluña, Immigrants Senegalesos i el Centre Cultural de Bangla Desh, així com una trentena de petites associacions d’immigrants. El procès de constitució de la Plataforma que donava suport havia estat en certa mesura accidentat: els partits i sindicats que havien participat decidiren no implicar-se per considerar que el lema “papers per a tothom” no era adequat ni oportú. Així mateix, existien altres motius implícits, com eren la mateixa dinàmica assemblearia de la Plataforma i l’escasa capacitat de control i diferenciació discursiva que partits i sindicats podrien haver endegat en el seu si. Després de les mobilitzacions, una persona vinculada a la Parròquia de Sant Medir afirmava:

En cuanto a la clase dirigente, tanto política, como sindical y también eclesial, ha sido unánime el rechazo. Tenían muy claro que era una lucha que no controlaban y no les importaba demasiado la ofensa a la dignidad humana, ni la situación explosiva que se estaba gestando, desde el principio se dedicaron a confundir a la gente y desacreditar a los dirigentes, al fin y al cabo las encuestas decían que en Barcelona la gente con tendencias xenófobas era del 70%, ¡lo principal es conseguir votos!

Elias Martin, Reflexions posteriors a la tancada de immigrant a la Parròquia, febrer-març 2001, Parràquia de Sant Medir (Sants)

La Tinent d’Alcalde i regidora de Benestar social de l’Ajuntament de Barcelona, Nùria Carrera, va ser la perfecta figuració del paper i la veu de la institucionalitat socialdemòcrata durant aquest mesos. Posicionant-se normalment no a favor dels immigrants peró sí en contra del govern, considerava que els tancaments eren “un toque de atención ante la llegada de la nueva ley, que deja a muchas personas indefensas”, denunciant la mala gestió, per discriminatòria, de la regularització d’immigrants a Barcelona. La codificació institucional del conflicte es basava, per tant, en dos eixos:

a)      Els treballadors clandestins sobreexplotats, desarrelats, sense famílies, que desesperats decideixen inicar una vaga de fam, només són per les institucions “un toque de atención”. El moviment havia estat relegat a grup de pressió, les seves reivindicacions i repertoris de confrontació codificats fins a la seva metamorfosi en mer “input” a utilizar pels partits opositors davant dels mitjans de comunicació.

b)       El veritable eix de confrontació no era la pròpia existència d’una llei d’estrangeria, tot i els reiterats pronunciaments dels immigrants en aquest sentit, sinò les deficiències en la gestió de l’actual llei, o si mes no, l’amenaça d’una nova llei, donant per bo, per tant, l’anterior marc legislatiu.

No existeix conflicte polític. Els vaguistes tenen la mateixa substantivitat política que un lobby de productors de cecines. Potser existia un repte per portar endavant una nova política pública o una crida a millorar les existents, però mai una questió d’antagonisme entre dos subjectes. Per aixó tant Govern com partits de l’oposició es van afanyar en trobar un “interlocutor vàlid”, que no podien ser els mateixos immigrants, sinò una representació composada per organitzacions institucionalitzades, partits polítics i sindicats:

“50 entitades entre las que figuran CCOO, UGT y CNT, partidos como IC-V y EUiA y organizaciones como SOS Racismo e Intermon y la Federación de Asociaciones de Vecinos de Barcelona se constituyeron ayer por la noche en plataforma de apoyo y seguimiento de los inmigrantes en huelga de hambre” (ElPais, 25.1.01)

El 24 de gener es crea la plataforma de partits i sindicats. El mateix dia, el Secretari per la Immigració de la Generalitat, Àngel Miret, s’oferia per mediar en les negociacions entre immigrants i Govern. Les Administracions començaven a admetre mediàticament que hi havia algú amb qui negociar, tot i que calia algun mediador entre l’anomalia social i la normalitat institucional. Peró Miret va arribar exigint: els tancats havien d’abandonar la vaga de fam, deixar l’anomalia, assumir el procediment.  També el dia 24 de gener els sindicats, Cáritas, Mans Unides, Justicia y Paz, fan públic un manifest conjunt. Declaren que “con el recorte de derechos, el incremento de causas de expulsión y la práctica inexistencia de cauces para su regularización administrativa, se condena a los inmigrantes a su práctica marginalidad y la clandestinidad” (El Pais, 24.1.01) La codificació ja és una altra: la perspectiva no és la de les institucions que pretenen que la realitat es fa real només per donar-li’s “toques de atención” o sugerir una millor gestió d’alló existent. Hi ha uns problemes reals que generen expressions del conflicte igualment reals. Però fins aquí les nostres associacions i sindicats més representants (no representatives), només encerten en la descripció d’un conflicte social. El conflicte polític continua amagat en les Esglesies.

En només un dia li havien sortit als immigrants diversos candidats per fer-ne de mediadors entre ells i l’Administració de l’Estat. El mateix dia, no obstant, els inmigrants rebutjaven la mediació de la Generalitat, si be l’alternativa de la Plataforma de partits i sindicats comença a pendre cos esperonada pel recolçament sense fisures dels mitjans de comunicació.

El 27 de gener el PSC encara insistia en el tarannà de la seva codificació. El problema era de gestió, de millora en l’execució d’una llei que encara no es questionava. En un arrebat d’audàcia i atreviment polític, després de sis dies del començament de la vaga, afirmaven: “este partido podria pedir en los próximos días el cese de la delegada del Gobierno como responsable de las deficiencias manifiestas que se han producido en Cataluña en el proceso de regularización de inmigrantes” (La Vanguardia: 30.1.01).

Durant el últims dies de gener les mobilitzacions per recolçar als immigrants en lluita s’extenen per tot l’Estat. El problema començava a capitalitzar els titulars de tots els mitjans de comunicació. El subjecte en lluita començava a exigir per la força el seu reconeixement.

2.3 Barcelona, les mediacions es multipliquen: “niñas, al salón.”

El 31 de gener ja es podia definir meridianament la constitució de dues plataformes, llurs objectius i diferències. Per un costat la “Palataforma de Suport als Immigrants en Lluita”, formada per l’Assemblea Papers Per a Tothom, CGT, USOC, CNT, grups d’estudiants assemblearis, col·lectius okupes, diverses ONG’s i partits extraparlamentaris. Aquesta agrupació de col·lectius havia nascut al caliu de les mobilitzacions d‘immigrants senegalesos i rumanesos durant l’ultim trimestre del 2000. Són ells els que mitjançant les tancades i les assemblees públiques emprenen la via de visibilitzar el conflicte, fer-lo matèria pública. S’institucionalitzava l’espai on inserir el temps del nou subjecte, i en aquest sentit proposen un espai-temps per una política radical: Esglesies i places són, des de llavors, l’espai-temps de la seva autoinstitució com a subjecte.

Per un altre costat estava la “Plataforma per la Ciutadania i la Convivència”. Formaven part els sindicats CCOO i UGT, les ONG’s SOS Racisme, Amnistia Internacional, Medicos sin Fronteras, Càritas, i el partits IC-V, ERC i PSC. Nascuda per contraposició als plantejaments de l’Assemblea Papers per a Tothom, oferta un tarannà més moderat, més adequat als possibles plantejats per l’Estat, i posa sobre la taula les seves influències dins de la xarxa institucional, en la conformació de les polítiques públiques. Sobrealimentats d’activitat en l’àmbit institucional, fan de la oposició parlamentària a la nova llei d’estrangeria la seva bandera. Comunment, eren les entitats amb algun tipus d’implicació institucional prèvia en polítiques públiques d’immigració: ja sigui des de la política parlamentària, cas dels partits polítics, com de les prebendes que mouen les polítiques d’integració social i laboral dels immigrants.

A un marge, participant en ambudes plataformes, volent estar a la vegada al cel i l’infern, la FAVB, EUiA i la Federació d’Immigrants de Catalunya.  Conscients de què la representació política només té un àmbit -el institucional-, amb dirigents assedegats d’aspiracions d’erigir-se algun dia en representants d’alguna cosa, són no obstant genuins fòsils del que algun dia fou un veritable moviment social, i farcits, per tant, de vells lluitadors refractaris a la representació. Travessats per aquesta contradicció, juguen a estar a dos taulells a la vegada, peró llangueixen acartronats per una ambiguitat insostenible.

El 1 de febrer la Núria Carrera feia pública la seva adhesió a la Plataforma per a la Ciutadania i la Convivència. S’han d’obrir vies per a la regularitzacio de l’estància de les persones que ja es troben aqui, deia. Els immigrants que es troben en vaga de fam haurien de reconsiderar la seva acció, deia. Paral·lament comencen a tenir molt predicament en els mitjans de comunicació persones denunciant que els immigrants estan manipulats, que hi ha persones entre els tancats amb obscures intencions envers les mobilitzacions. Calia desgastar la creixent legitimitat de la Plataforma de Suport, fer cunya per impulsar l’opció institucionalitzant.

El moviment es generalitzava i començava a suscitar tot tipus de recolçaments entre la societat. La possibilitat de què els tancaments es massifiquessin arreu de l’Estat comença a ser una amenaça cada cop més real:

Los días de huelga de hambre escenificaron una auténtica insurrección localizada en las parroquias. La población se agolpaba para dar su apoyo económico, firmar, dar ropa, mantas,…Las ambulancias recogían sin cesar los cuerpos de los encerrados debilitados por la huelga que tras pasar por el hospital volían a las iglesias a reiniciar el ayuno sin que nadie, salvo su propia honra y su voluntad de lucha se lo reclamase”.

Elias Martin, Reflexions posteriors a la tancada de immigrant a la Parròquia, febrer-març 2001, Parràquia de Sant Medir (Sants)

A partir d’aquest moment comencen a donar-se les primeres mostres d’actitud negociadora per part de les Administracions, mentre el PSC i la resta de partits procuraven aprofitar l’empenta política i l’urgència mediàtica que aporten els tancaments per reforçar la seva (o)posició en les institucions.

El 5 de febrer se celebra una manifestació pels carrers de Barcelona en què 50.000 persones reclamaven “Papers per a Tothom”, celebrant a continuació un multitudinari festival musical a la Rambla del Raval. S’endegaren campanyes de desobediència civil, es prenia el carrer de milers formes, amb milers d’accions, nous col·lectius d’immigrants s’afegien a la vaga de fam,… El 6 de febrer, el manifest de la Assemblea de l’Esglesia del Pi afirmava en un comunicat:

 “Por ello, hacemos un llamamiento a una reunión de coordinación a escala estatal de todos los colectivos que están en los encierros y en la lucha, para impulsar y extender el movimiento a todo el Estado”

L’estat-democràcia havia d’actuar ràpid. Els primers dies de febrer s’anuncia la pimera oferta de l’Estat envers els vaguistes: la possibilitat d’una revisió amplia i generosa dels expedients dels vaguistes a la llum de l’article 34 de la nova Llei d’Estrangeria, l’article de les “circumstàncies excepcionals”. Primera condició: que s’acabi la vaga de fam. Segona condició: que seguidament finalitzin els tancaments.

El PSOE acunyava “la doctrina Zapatero”: si l’eix del problema són alguns articles de la nova llei, el millor camí no es portar la llei al Tribunal Constiucional sinó aconseguir un pacte d’Estat amb el PP. La posició del PSOE era clara: reforçar la institució de l’estat-democràcia davant el desafiament de les sinèrgies d’autoinstitució. El nus gordià del conflicte era galvanitzar el monopoli de l’estat-democràcia, determinar el qui, el com i el quan en la batalla per la política, i el PSOE ho havia captat clarament:

La parròquia de Sant Medir es troba implicada, juntament amb altres paròquies de BCN, en l’acolliment dels immigrants que demanen viure legalmet en el nostre pais. Aquesta acció ha estat motivada per fidelitat als valors evangèlics que regeixen sempre en la nostra Comunitat i als quals volem ser fidels.Cal posar de manifest i amb agraiment la solidaritat i el recolzament que hem trobat tant per part dels feligresos com dels veins del barri. Solidaritat que també s’ha manifestat des d’alguna emissora de ràdio.

Lamentem, en canvi, no haver trobat aquesta solidaritat i recolzament ni en les institucions civils, ni altres instàncies eclesiàstiques ni en els partits polítics, un fet inexplicable tractant-se d’un afer socio-polític que afecta, de forma greu, el nostre país.

Acord del Consell Parroquial de Sant Medir el dia 11-02-2001

Finalment, el 8 de març tenia lloc la signatura de l’acord que posava fi al tancament de 48 dies de més de centenars d’immigrants en 10 esglesies de Barcelona i el seu entorn. Finalment es trobava un solució política a un problema polític, finalment també es va haver de negociar amb els immigrants, en tant que subjecte polític: l’única representant dels immigrants admesa en les negociacions, Norma Falconi, de l’Assemblea Papers per a Tothomm i membre de CGT, ho describia així:

“…és una experiència inédita perquè per primera vegada hem estat negociant nosaltres, els immigrants, directament amb els poders de l’Estat totes aquelles propostes que han anat sortint a la assemblees. I aixó ha sigut un fet que les diverses comunitats han valorat molt positivament. Així doncs, ningú pot parlar d’obscures negociacions. Per primera vegada no ha negociat ningú per nosaltres. Per primer cop no hi ha hagut intermediaris. Persones que no han viscut en pròpia carn el que a nosaltres ens ha tocat viure i que, per tant, no saben tant bé com nosaltres quines necesitats reals tenim.” Núria Falconi Illacrua, 90  Juny 2001

3. Barcelona maig de 2004: “alló que a la història pasa com a tragèdia, s’acaba repetint com a farsa.”

Associacions d’immigrants, Càritas, UGT i CCOO van acusar ahir els portaveus de l’Assemblea per la Regularització sense Condicions (ARSC) de generar un clima de conflicte entre els estrangers i d’afavorir enfrontaments. Per Ghassan Saliba, de CCOO, «hi ha gent que busca el protagonisme quan ja s’han aconseguit avenços», referint-se a la negociació entre el col·lectiu d’immigrants, Càritas i els sindicats amb l’administració. El portaveu d’ARSC, Enrique Mosquera, va respondre a les crítiques de les entitats contràries a la tancada dient que estan «de part del govern». L’assemblea manté la reunió d’aquesta tarda i anuncia més protestes. Tot i que la Delegació del Govern està «oberta al diàleg», tramita 17 expedients d’expulsió.

                              El Punt Diari BCN, 9 juny 2004

«Ens han dit que els seus interlocutors són les associacions d’immigrants legals i els sindicats que van donar el vistiplau al desallotjament, però aquestes associacions no ens representen als sense papers perquè tenen altres interessos diferents», va afegir Cecilia, una immigrant peruana que va participar en la reunió i que va declinar donar el seu cognom per por de represàlies”.

El Punt Diari BCN, 16 juny 2004

Han passat tres anys. Estem novament a Barcelona. La situació és, potser, més tràgica que mai. Continuen havent bosses de milers de treballadors clandestins treballant en condicions manchesterianes. Continuen negant-se per via legal els seus drets d’agregació política. Però a aquesta situació s’ha d’afegir un nou fenòmen. Uns 60.000 expedients de renovació de residències, el fràgil títol de metec que concedeix l’Estat espanyol, es troben paralitzats per desídia, ineptitut i actituds deliberades de l’Administració de l’Estat a Catalunya. Contractes de treball precaris que no poden ser renovats per no tenir renovada la targeta de residència; altes de contractes a treballadors immigrants no són admesos per la Seguretat Social mentre no es renovin els permisos de treball; ajuts socials i pensions que no poden ser renovats; persones amb problemes familiars al seu pais que no poden sortir de l’Estat mentre no tinguin renovada la targeta de residència; immobiliàries que no contracten lloguers amb immigrants sense la targeta vigent, sense contractes de treball al dia; bancs que no donen crèdits; immigrants que perden la feina per no poder renovar les residències comencen a sentir l’amenaça de les execucions hipotecàries,….

La situació és, potser, més tràgica que mai. Però ningú sembla adonar-se. 60.000 expedients dormen literalment als despatxos de Marquès d’Argentera número 4 sense que ningú consideri el dramatisme d’una situació que es mantenia des dels últims dies de desembre de 2003, quan era aprovada la darrera reforma de la llei d’estrangeria.

Gener de 2004. Quietut. La lletania dels laments de molts milers de persones no arriba a les institucions. Febrer. Els metecs no voten. Març. La remor de les seves veus mor en un mar de mediacions que esperen pacients l’arribada de les prebendes de la nova Administració socialista. Abril. Com deia aquell sindicalista sudamericà: “el que se mueva no sale en la foto”, i ningú es va moure. Maig. La frustració i desesperació dels treballadors migrants s’ofega arraconada entre els murs de les seves cases i l’alienació de les seves feines. Juny: esclata el subjecte.

No es mobilitzen els residents. De vegades la condició subalterna és míserable, però també és valuosa pel que ha viscut la pitjor misèria, la de no ser ningú. Per aixó van aixecar la seva veu els ninguns. Els ninguns que no  es beneficien de les polítiques socials. Que venen impregnats de desig però no tenen la fortuna de trobar una bona acollida. No són antics doctorands d’Universitats del Sud ni tenen un bagatge institucional ni polític. Entenen la política com a ultima ratio, però una vegada a dins, la política és acció, és un màxim, el tot i ara. Sense possibilismes preestablerts. Sense un criteri de procediment o agenda en la creació del quals no han participat. Són el marge, l’interstici de tot, allò inabarcable i que continuarà sent inabarcable. Són la força que curulla els solcs de la política i el procediment donats per descomptat. El 8 de juny irrompen en el mon. Són una més de les cunyes que trenca els mites de l’estat-democràcia.

Però la història repeteix les coses com a farsa. I en la farsa surten a la llum les claus de volta de l’espectacle: la catàrsi de l’estat-democràcia gira entorn de la lluita per la representació, o el que és el mateix, la lluita per la determinació del subjecte de l’acció política legítima.

Quan el 8 de juny de 2004 un centenar d’immigrants sense papers decidia manifestar-se pels carrers de Barcelona i finalment irrompre en la Catedral declarant-se en vaga de fam, la situació social i política ja no era la mateixa de tres anys enrera. Es van trobar amb les veritables aristes del conflicte postmodern: associacions, sindicats i partits que el 2001 oferiren el seu suport, tot i què condicionat, ara es posaven directament en la batalla per la política:

“El delegat del govern va qüestionar fins i tot la representativitat dels portaveus de l’Assemblea. «Van venir a la Delegació persones que no són immigrants i que diuen que parlen per ells, però nosaltres hem intentat parlar directament amb els immigrants, i ens hem trobat un pacte de silenci, no sabem què els han promès a part de papers per a tothom», va dir.

Totes aquestes manifestacions van indignar els representants dels immigrants. «Com poden dir que no han pogut parlar amb els immigrants si a la reunió n’hi han anat quatre que són representants dels col·lectius equatorià, peruà, paquistanès i marroquí», va assenyalar un membre de l’Assemblea. «Diuen que no som uns interlocutors vàlids, que no representem a ningú, però hem aconseguit treure al carrer 10.000 persones. Si això no és ningú…», va manifestar Falconi. 16/6/2004 El Punt BCN

“L’Assemblea per la Regularització sense Condicions (ARSC) va denunciar ahir que el govern espanyol i els sindicats són els que mantenen un veritable «pacte de silenci» perquè, segons va dir, negocien a esquena dels immigrants.(…) La portaveu de l’ARSC, Norma Falconi, va explicar ahir que algunes entitats que ara són crítiques amb l’ARSC havien participat anteriorment en reunions d’aquest col·lectiu, i «mai no havien plantejat les propostes que ara negocien amb el govern». 17/6/2004

Un dia després del violent desallotjament dels tancats a la Catedral, associacions com Càritas, l’anomenada Coordinadora d’Immigrants, o els sindicats UGT i CC.OO. coincidien en acusar als vaguistes d’estar manipulats per persones amb obscurs interessos que, per altra banda, no encertaven a anomenar. Acusar de manipuladors als que mobilitzen als ninguns és una eina recurrent des de fa dècades i inclús segles, però sempre ha quedat pendent de determinar qué guanyen els que mobilitzen als que no tenen res. Més semblaven guanyar els mateixos que acusaven, quan paral·lelament mantenien reunions amb l’Administració sense haver acreditat mai la seva representativitat envers els immigrants sense papers. Estaven en joc recursos públics, subvencions, concesions, contactes personals, … tota mena de prebendes i jocs clientelars que composen la xarxa de gestió de la riquesa social alienada en l’estat-democràcia.

L’Administració per la seva banda aconseguia que el problema, la “reivindicació” consolidada, es canalitzés a través dels contactes amb unes organitzacions abastament institucionalitzades, profesionals de la gestió de les reivindicacions alienes. Quedava negada la substantivitat del subjecte polític en què s’havien constituit els immigrants per mitjà d’assembles obertes als espais públics. Lluny dels fruits que donava l’autoinstitució dels immigrants sense papers, s’havia interposat un element que no questiona la representativitat dels partits polítics, que injuria la legitimitat del fenómen social autoorganitzat i que utilitza el mateix codi de l’estat-democràcia:

“…les entitats que van participar -sense èxit- en la mediació entre l’administració i els immigrants dissabte a la nit tornen a rebutjar la protesta liderada «per persones amb interessos determinats i concrets» perquè «creen expectatives injustificades». La Coordinadora d’Associacions d’Immigrants, Càritas i els sindicats van alertar ahir de «l’efecte crida» que es pot viure en altres països europeus per donar la imatge de Catalunya com el país on «es poden donar papers als sis milions d’immigrants en situació irregular d’Europa», segons Abdelkader Aslimani, d’UGT. De fet, els sindicats ja han detectat l’arribada d’estrangers indocumentats des de França. Els contraris a la protesta creuen en el diàleg i en un reglament de la llei d’estrangeria menys restrictiu”.

El Punt Diari BCN, 9 juny 2004

L’estat-democràcia no està farcit de “persones amb interesssos determinats i concrets”? L’espectacle quadriennal de les urnes, no crea “expectatives injustificades” en els votants? Qué tenim? Sindicats i associacions d’immigrants vetllant per l’equlibri entre oferta i demanda al mercat de treball, crítics implacables de tota iniciativa social que indueixi l’anomenat “efecte crida”, organitzacions socials actuant com a fiscalitzadors aduaners de les entrades i sortides de persones a l’Estat, oposant protesta a diàleg, proposant no solucions, sinó una millor gestió de l’statu quo. Sent així, què li queda per fer a l’estat-democràcia que no hagin fet ja les organitzacions que de cara a l’Administració representen els interessos de treballadors i immigrants sense papers?

És potser aquesta la sortida, en procés d’assaig, de la crisi de representació de l’estat-democràcia: contra la crisi, més estatalització de la democràcia; per l’estatalització de la democràcia, cooptació de les closques buides de la representació social, absorció dels discursos i les pràctiques del social, i posterior regurgitat de les restes en grans espectacles mediàtics: ja siguin ad hoc –Forum 2004- o sistemàtics –mass media-. En aquest sentit el Forum no era més que aixó, una fira dels horrors, on s’exposen els esquelets d’antigues pràctiques socials buidades per l’intervenció burocràtica; potents, però ja vells processos autoorganitzatius representats per organitzacions escleròtiques que van optar per la comoditat de la matriu que ofereix l’estat-democràcia; discursos que tenien vida, una vida salvatge i indòmita, transformats en asserenades lletanies que celebren la cara amable de l’estat-democràcia. 

Es tractava d’escindir reivindicació i autoinstitució, reconeixer com a problema, per una banda, les reivindicacions consolidades i oferir la seva gestió als profesionals. Per l’altra, es tractava de negar l’autoinstitució, perquè és embrió d’antagonisme radical, perquè no admet procediments heterònoms, perquè no te por a la invenció de noves vies, nous repertoris que a cada pas desafiin l’acartronada capacitat de reposta de l’estat-democràcia. Es tractava d’especialitzar-se en la gestió de revindicacions, perquè la reivindicació que avui entra en l’agenda, es susceptible de ser oblidada demà per virtut del cicle de la política pública. No hi ha diacronia en la reivindicació, perquè és un tot sincrònic que funciona com a legitimació de l’utilitat i eficàcia de l’estat-democràcia. L’autoinstitució en canvi aspira a la permanència, i busca en el seu passat per legitimar aquesta permanència, i mira cap al futur per asegurar la permanència, i identifica enemics, i se sent viva, veu que camina, que la seva acció batega, té cor i cervell, que crea un subjecte. L’autoinstitució és l’origen de tota reivindicació, però també l’origen de tot subjecte col·lectiu; i els subjectes col·lectius són l’antítesis pura del monopoli de la política exercit per l’estat-democràcia.

Succeix que és completament antitètic als conceptes d’Estat i sobirania que hi hagi un altri en situació d’autodeterminar el com i el quan de la participació: procediment i oportunitat han estat el veritable escenari del conflicte entre Administració i immigrants. Donar papers o no a uns pocs o uns molts immigrants és una questió fàcilment solventable, i per tant plenament accesòria, així s’ha vist durant les regularitzacions del 1991, del 2000, del 2001 i la propera que està per arribar a finals del 2004. És assumible donar papers a tothom cada cop que convé, per tal de metabolitzar una reivindicació que està actuant com a indesitjable catalitzador d’un espai-temps autònom. A més, l’estat-democràcia ha de saber moure’s amb comoditat en les terres de l’excepcionalitat, fer ostentació de la seva omnipotència saltant-se les pròpies regles; les regularitzacions són una bona mostra. El clamor institucional a favor de polítiques migratòries que no indueixin el famós “efecte crida”, o que no difonguin la plausibilitat de l’utopia de papers per a tothom, són part accesòria del discurs, tàctica disuasòria: la veritable por és que algú pretengui parlar de tu a l’Estat.

La veu dels immigrants incideix en la mateixa línia de flotació del sistema polític i social imperant, posa en questió tota l’artificiositat del discurs de la Institucionalitat envers els drets humans, la tolerància, la integració racial. La veu immigrada desnuda les més íntimes contradiccions de categories centrals per l’estat-democràcia: poble, nació, sobirania, o l’estat-democràcia mateix, llangor del mite de l’Estat de benestar. La veu immigrada rescata el inveterat discurs de l’èsser huma com a element primigeni i fundacional dels Estats moderns: abans de qualsevol contracte social, abans de qualsevol pactes entre elits, abans que els reis existissin, hi havia persones, persones que es van construir la seva pròpia alienació,…..i avui volen destruir-la.