La preocupant situació social de Catalunya
Vicenç Navarro
S’agafi l’indicador que s’agafi, el missatge que aquests transmeten és que Catalunya està en una situació social molt preocupant. Les classes populars estan experimentant un deteriorament molt marcat del seu benestar social i qualitat de vida. La despesa pública social, mesurada tant per l’indicador de despesa pública social com a percentatge del PIB, com pel de despesa pública social per habitant, ha caigut substancialment durant la crisi, alhora que les necessitats socials han augmentat enormement. El nombre de persones en situació de pobresa i el nivell de pobresa que cada pobre experimenta han augmentat significativament, sent un dels pitjors de la Unió Europea dels Quinze (UE-15). Aquest descens de la despesa pública social, resultat, en gran part, de les polítiques de retallades de la despesa pública dutes a terme pels governs de la Generalitat, ha contribuït a aquesta situació.
Aquesta reducció de la despesa pública social ha ocorregut en la majoria dels serveis públics de l’Estat del Benestar, tals com sanitat, educació, serveis socials, escoles bressol, serveis d’atenció domiciliària i altres, reduccions que han empobrit encara més el ja insuficientment finançat Estat del Benestar. La despesa pública social (que inclou despeses en tots aquests serveis) per habitant, és de les més baixes de la UE-15. Catalunya és també el país que té menys gent adulta treballant en aquests serveis públics. Una persona adulta de cada setze treballa en aquests serveis, comparat amb una de cada cinc a Suècia. Si tinguéssim el mateix percentatge de persones adultes treballant en els serveis públics que té Suècia, Catalunya tindria 740.000 nous llocs de treball.
Aquesta pobresa de l’Estat del Benestar respon, en part, a decisions polítiques aprovades tant a les Corts Espanyoles com al Parlament de Catalunya, i implementades pels governs espanyols i catalans. Entre elles, destaquen les polítiques fiscals i les polítiques laborals. L’Estat espanyol (que inclou l’Estat central i el govern de la Generalitat) rep escassos ingressos, a causa de polítiques fiscals insuficientment progressives. Contrasta la riquesa de l’Estat (amb un PIB per càpita que és major que la mitjana de la UE-15) amb la pobresa dels ingressos a l’Estat i amb el baix nivell de despesa pública, incloent la despesa pública social (la Generalitat de Catalunya es gasta solament el 72% de la despesa pública social per habitant que es gasta la mitjana dels països de la UE-15). Aquests ingressos a l’Estat s’han vist fins i tot reduïts a causa de les rebaixes fiscals que s’han anat implementant en els períodes anteriors i durant la crisi, sent una altra causa d’aquesta reducció la disminució de l’activitat econòmica. Els recents canvis fiscals, amb augments dels impostos directes i indirectes, no han pogut recuperar el nivell d’ingressos a l’Estat que Catalunya tenia abans que s’iniciés la crisi. La reducció d’ingressos a l’Estat i la reducció de la despesa pública han estat a Catalunya de les més intenses a la UE-15.
Aquestes reduccions han ocorregut no solament en els serveis públics, sinó també en les transferències públiques, com les pensions i assegurances d’atur. Les pensions contributives han vist descendir el seu poder adquisitiu durant els últims anys, i quelcom semblant ha ocorregut entre les pensions no contributives; la cobertura dels treballadors en atur per part de l’assegurança pública de desocupació ha descendit també notablement. I quelcom semblant també s’ha donat en la renda mínima d’inserció.
El deteriorament del mercat de treball
Les successives reformes laborals (tres, durant la crisi) no van contribuir a l’objectiu que teòricament aquells que els van donar suport van adduir: la creació d’ocupació. En realitat, han aconseguit el contrari. Han facilitat la destrucció d’ocupació, contribuint a l’elevat creixement de la desocupació, que ha assolit nivells sense precedents en l’època democràtica, alhora que ha descendit el percentatge de la població ocupada. Ha disminuït el nombre de treballadors a temps complet i ha augmentat a temps parcial, descens forçat i no voluntari. La precarietat s’ha generalitzat entre els joves i entre les dones, i també entre els immigrants, tot i que el major nombre de treballs precaris sigui entre treballadors amb nacionalitat espanyola. El nombre de famílies en les quals cap membre treballa s’ha incrementat sis vegades. El 42% dels aturats es troba en aquesta situació, i el nombre de persones que estan en atur per més de dos anys ha augmentat un 1.000% entre 2007 i 2013.
L’increment de les desigualtats
Aquests canvis fiscals i del mercat laboral han contribuït a l’enorme increment de les desigualtats a Catalunya, un dels majors increments en la UE-15. Les dades existents mostren que aquest increment es deu primordialment al descens de les rendes del treball (i molt especialment, dels salaris dels treballadors, particularment accentuat en els salaris dels treballadors menys qualificats) i a l’increment de la concentració de la renda nacional en la població amb majors ingressos (i molt en particular, en aquells que deriven les seves rendes del capital). La renda de les famílies del 20% amb més ingressos de Catalunya és pràcticament sis vegades superior a la renda del 20% inferior. Aquest increment de les desigualtats ha estat major a Catalunya que a Espanya. Avui, per primera vegada des del període democràtic, les rendes del capital representen un percentatge major que les rendes del treball.
*Fonts de les dades: Situació laboral de les persones joves a Catalunya, 1r trimestre 2014, Observatori Català de la Joventut, Generalitat de Catalunya; Informe sobre l’evolució de les desigualtats socials a Catalunya, Centre d’Estudis i Recerca Sindicals, CCOO; L’Estat del Benestar a Catalunya, Vicenç Navarro (director).
Publicat al diari ARA, 28 de maig de 2014.
3