De nou, la política com l’opi del poble?

Joan Tafalla

Parafrasejant Karl Marx i la seva Crítica de la filosofia del dret de Hegel, en un any tan premonitori avui com el de 1976, Fernando Savater titulava “La política como opio del pueblo” el seu primer article en la revista El Viejo Topo[1], que començava així: “creo que fue Valéry quien dijo que la política es el arte de impedir que la gente se dedique a los problemas que realmente le preocupan”.

El text té, malgrat (o potser gràcies a) els gairebé quaranta anys de distància, una actualitat polèmica brutal: fresc encara el record dels colorins alegres de milers de cartolines en forma de triangle, a pocs dies de les eleccions autonòmiques (plebiscitàries) catalanes, en els omnipresents mitjans de comunicació el joc polític apareix de nou “ante el fascinado espectador como sumamente variado y adaptable a las nuevas circunstancias”. Amb tot, el lèxic ha canviat poc, i és que dels substantius “fetitx” utilitzats pels polítics que destacava en el seu moment Savater –“justicia, democracia, ley, progreso, orden, bienestar, libertad”- només un assalta amb violència la nostra atenció: l’estat i la societat del Benestar han fet una penosa fallida mediàtica, i en aquests moments l’apallissada paraula ha hagut de ser substituïda per una de nova, flamant, que s’adolli la set del públic deixada pel seu buit: “Revolució”. Només així s’explica que d’esquerra a dreta tothom se n’ompli la boca, des de la CUP, l’ANC i Junts Pel Sí a… les joventuts d’Unió.

El terme, però, no és unívoc: s’adapta als interessos i discursos de cadascú: uns volen la Revolució de l’ordre, la Revolució normal; d’altres, la Revolució del seny. I ens expliquen que, al cap i a la fi, revolucionari és avui exercir floridament la democràcia (representativa-liberal): votar amb un somriure, en unes urnes, perquè els escollits ens ofereixin l’oportunitat de ser allò que vulguem ser. Serà el vot de la nostra vida. La situació descrita en l’article de Fernando Savater i l’experiència que hem viscut des d’aleshores, tanmateix, conviden a no confiar-se. I és que, tot i haver quedat fora de moda, el “Benestar” (el capitalisme de consum massiu alimentat fins l’inici de l’austeritat) no ha desaparegut sense més ni més. Si la democràcia és el sistema d’organització social basat en l’exercici efectiu del poder dels pobres (demos, en grec); durant la “transició”, rere el pretext d’una situació en desequilibri i les promeses d’una gàbia daurada, les activitats del règim han estat un continu i fructífer intent d’aletargar i impedir la lliure sobirania popular, extirpant-ne formes d’auto-organització que, aleshores, eren molt vives.

La política, doncs, ha aconseguit fer viure orgànicament la societat civil en una negació de sí mateixa gens allunyada de la que sota la religió criticava Marx fa més de cent cinquanta anys. Reclosos en l’àmbit ritual del consum privat, la representació parlamentària ara, com la religiosa llavors, apareix als nostres ulls com un fet objectiu, aliè, del qual depenem naturalment. I, com a conseqüència, la separació entre dirigents i dirigits segueix sent, a la pràctica, tan àmplia. La consciència d’aquest fet se’m va fer evident durant el recent 11 de setembre quan, acostant-me a la Meridiana, un senyor vestit amb un peto verd on hi posava “voluntari” m’impedia l’accés a la festa, si no era VIP: de premsa o polític –pobre de mi, no sabia que em trobava massa a prop de la gran urna, just al cul de la manifestació. Vaig preguntar-li si potser jo no era un subjecte tan polític com qualsevol altre, si potser ell, que tenia una gran V al peto, era VIP. Però va respondre’m, enrogit, que no, que ell era un gilipolles com qualsevol altre i que fes el favor de fotre el camp. No vaig ofendre’m, però sí que vaig quedar atònit de la lucidesa amb què observava la seva posició subalterna en l’estat de coses actual just quan ressonaven parlaments de llibertat.

Evidentment, no deixo de repetir, haver arribat a aquesta situació és un fet que ens inclou a tots. Perquè és el nostre Estat, la nostra societat, allò que la produeix i la recrea, en la vida quotidiana i en jornades com la del 27-S. I el cert és que no sabem ja actuar de manera diferent: aquest sistema ha penetrat en la nostra visió del món i en totes les manifestacions de la vida social convertint-nos en individus aïllats incapaços de regir-nos en comunitat, necessitats de gestió externa. Per això, en matèria de revolució, tots els partits polítics tenen un punt en comú: cap d’ells ens hi durà, ostenti el color que ostenti, per molts somriures que ens regali la seva política visual. De fet, sobra dir que si individus que mai haguessin pronunciat la paraula sense un rictus de fàstic la utilitzen no és perquè ara se l’estimin: l’anhel de canvi és real, poderós, i els obliga a tractar d’apropiar-se’l, de segrestar-lo; que es serveixin de la veu revolució significa que tracten d’absorbir el món que neix en el vell món. I, perduts, els busquem perquè ens salvin de l’abisme de nosaltres mateixos, de la nostra incapacitat. Com deia Marx, a la Crítica de la filosofia del dret de Hegel, “la miseria religiosa es, de una parte, la expresión de la miseria real y, de otra parte, la protesta contra la miseria real. La religión es el suspiro de la criatura agobiada, el estado de ánimo de un mundo sin corazón”.

Avui, la premissa de tota crítica política ha de ser la crítica de l’Estat. Però no, únicament, de l’aparell institucional que ens bombardeja amb estímuls audiovisuals dels quals som passius observadors, com feia Savater, sinó del que conformem col·lectivament amb la nostra activitat constant. L’esdevenir d’una societat revolucionària no pot circumscriure’s a l’ordre, al seny ni a la normalitat actuals, perquè formen part d’aquest món que ens oprimeix i són una raó per la qual desitgem fer la revolució; al contrari, implica posar en dubte tot allò que tenim integrat dins del nostre “sentit comú”. Revolucionar un país, transformar un Estat, demana revertir el seu nucli: canviar-nos a nosaltres mateixos i tornar-nos aptes per disposar del control veritable del nostre dia a dia, fent més petita la distància entre dirigents i dirigits. Un fet antropològic d’aquesta magnitud demana anys, potser dècades. I fa por, perquè no existeix res, fora de nosaltres, que ens ofereixi la promesa d’una solució. Però és la única manera de que la política no es converteixi en opi, en una droga de benestar que ens allunyi de les nostres preocupacions, sinó en un instrument que ens impulsi a crear col·lectivament, a partir d’elles, un ordre nou.

[1] L’article pot trobar-se on-line a http://sistemaorganizado.el-foro.com/t7-la-politica-como-opio-del-pueblo-fernando-savater.