Misèria de l’esquerra

Joan Tafalla

En quatre anys hem passat de la rebel·lió imprevisible del 15 de maig del 2011 a la reconstrucció i reforçament del propi sistema. Hem passat, en quatre anys, d’unes condicions òptimes de creixement de consciència social on es qüestionaven els fonaments del sistema que ens facilitava la reconstrucció de l’esquerra social a l’aparició d’organitzacions polítiques noves les quals més que trencar amb el bipartidisme, el substitueix i el reforça, ja que aquestes noves organitzacions no deixen de ser la mateixa política vella amb una nova imatge. Mateixos productes amb un envàs renovat. Més partits nous però provisionals, perquè vénen a renovar o reforçar les dues opcions que s’alternen històricament, perquè mai canviï res.
Del «no nos representan», «le llaman democracia y no lo es», on es va generar tot un procés de reflexió entorn un sistema democràtic hipòcrita estructurat i pensat per impedir la participació del poble, en quatre anys hem passat a un escenari polític aparentment nou, però que les noves «ofertes polítiques» no només no ofereixen ni garanteixen una participació democràtica real, sinó que repeteixen els esquemes anteriors.

I és que realment el desenllaç incert d’aquesta crisi global del capitalisme inclou una opció que sovint oblidem: La reconstitució i renovació del mateix sistema.

Aquests esdeveniments viscuts no fan més que demostrar-nos que vivim temps de combat ideològic i de lluita de classes on Goliat ens està guanyant alguns assalts, perquè David no s’acaba d’assabentar que es troba present en el ring, fins i tot no s’acaba d’assabentar que hi ha un ring.

Però és bo i necessari reflexionar i fer balanç, perquè la guerra no s’acabat, perquè ni el Capitalisme podrà resoldre la seva pròpia crisi sistèmica, tot el contrari, ni els processos d’emancipació i transformació s’han esgotat. En aquest sentit, cal que hi pensem: aquests processos són períodes de temps llargs, més llargs que les nostres vides, períodes en els quals nosaltres transitem el nostre pas per la vida i no al contrari.

Segur que hi ha més maneres d’expressar-ho, però em referiré a cinc elements, que no estan madurats, que no formen part del sentit comú i que sense ells no hi haurà transformacions profundes. Aquests elements són: La Consciència de Classe, La Cultura Política Popular, el Decreixement Econòmic, la Unió Europea i Els límits de l’electoralisme.

En primer lloc i com fonament bàsic. Tot i que vivim en un món on la lluita dels oprimits per millorar les seves condicions de vida ha estat la constant i el motor econòmic de la Història, les dècades d’educació neo-liberal ho han esborrat de la consciència de les classes populars. L’existència de classes socials enfrontades amb interessos antagònics és una realitat i una ensenyança que les classes populars han de reaprendre. Les injustícies i les desigualtats no són producte d’una mala gestió d’una classe política. Són producte d’un món on impera el Sistema Capitalista. Lluita de classes que es dóna tant a l’àmbit local, com global. Tant nacional com internacional. Hem de saber veure la “universalitat” de les nostres lluites locals.

En segon lloc, i condició prèvia, entendre que no tenim un poble amb una cultura comunitària que afronta i resol els seus problemes de subsistència al marge de les institucions. La cultura de masses a través dels seus mitjans, ens educa passius i inútils, i la nostra societat és majoritàriament una esponja acrítica davant aquesta realitat. Per tan qualsevol intent de reconstrucció d’alternativa política al Capitalisme a d’assumir amb paciència aquesta realitat i aportar tots els seus esforços perquè es vagi trenant aquesta infraestructura imprescindible, sense forçar, respectant ritmes. La participació política de la societat vindrà determinada per aquesta condició. Parlar de conceptes com Unitat Popular obviant aquesta necessitat essencial, és no fer cap pas endavant en aquest sentit. Alguna cosa que s’hi acosti el que entenem per Unitat Popular, haurà de ser la suma de poders populars locals i naturals.

En tercer lloc, trencar amb la creença que hem de «créixer econòmicament per superar la crisi». Al marge de que com a tàctica de pressió política utilitzem «la reivindicació econòmica per a millorar el nostre poder adquisitiu», el cert és que l’alternativa al Capitalisme, ha de ser un horitzó on el paradigma del creixement econòmic desaparegui i el substitueixi el Decreixement entès com a fi de l’absurd capitalista de créixer constantment. Falsa visió que no només no garanteix el benestar social, sinó que accentua les desigualtats i esgota els recursos naturals. La lògica de l’acumulació de capital i l’augment de la tassa de benefici és consubstancial al Capitalisme. El Decreixement, entès com decreixement econòmic capitalista i entès com creixement social i recuperació de la relació de la humanitat amb la natura.

En quart lloc, desemmascarar la UE. Trencar d’arrel el dilema encara existent dins l’esquerra i dins la societat de si és bo o dolent estar a «Europa». A Europa ja hi som per una qüestió geogràfica, i de moment no està anunciat que la Mediterrània i el Cantàbric s’hi ajuntin trencant els Pirineus i separant-nos de França. Europa és el nom d’un territori no dividit pel mar i que com a tal facilita comunicacions i relacions entre pobles. I una altra cosa és la UE, instrument de dominació econòmica des de la seva creació, que anul•la les sobiranies i limita el desenvolupament dels pobles d’Europa. La UE no és cap institució democràtica, és l’instrument imposat i pensat que gestiona el nostre capitalisme.

En cinquè lloc, condicionat pels elements anteriors i com a conclusió.El fet que tots aquests elements no siguin populars, no siguin de sentit comú entre la nostra societat, determinen i obliguen a una visió de l’acció política de l’esquerra totalment innòcua cap al poder establert:»Les Eleccions i aconseguir uns bons resultats».

Qualsevol proposta política alternativa que vulgui «guanyar les eleccions» tindrà necessàriament que obviar tots aquests elements descrits, perquè si no els obvia, no rebrà suficients vots per a ser una «força determinant», perquè si el seu missatge polític inclou tots aquests elements abans descrits, no serà escoltat per una societat que no està preparada per segons quines doloroses veritats. Avui, si l’esquerra és protagonista en l’escenari polític mediàtic, ho serà perquè ha deixat de ser un instrument realment eficient per l’emancipació dels oprimits.

Avui, l’esquerres, deixant de costat ambicions electorals, hauran de contribuir per revertir aquest sentit comú de la nostra societat que encara no entén ni de consciència de classe, ni de cultura alternativa, ni de sobirania, ni de decreixement.

Si no treballem per transformar aquest sentit comú neo-liberal, i les organitzacions d’esquerres tenen grans representacions parlamentàries, no serà cap èxit, ni cap triomf, serà la gran derrota, un cop més. El sistema s’haurà engolit projectes i il·lusions incipients, a causa de la desídia, de les presses i de la misèria de l’esquerra i només haurem contribuït a renovar el bipartidisme perquè no canviï res.

L’electoralisme de l’esquerra només reflecteix la seva impotència.