Fonaments teològics de la política de G. Bush

Jaume Botey

Pot semblar estrany el títol d’aquesta trobada. Però son també estranyes a l’Occident les continuades referències de Bush a la Bíblia, a la religió, a Déu com a garantia publica de les seves decisions. A l’Occident és inusual que un president confessi que ho és per exprés designi de Déu, que les sessions d’un Consell de Ministres comencin amb una estona d’oració o que el divendres a la tarda les oficines del govern tanquin a fi que els treballadors puguin assistir a sessions d’estudi de la Bíblia.

El discurs religiós, sempre present en la vida pública nord-americana malgrat la separació de poders establert per la Constitució des de la independència al 1776, s’ha fet més present en els últims anys. I sovint ha explicat el propi president que era la raó última de les decisions de l’actual administració republicana.

Discurs que connecta, tan amb la tradició calvinista com amb el de les identitats i enfrontament entre cultures, el màxim exponent del qual es Samuel Huntington amb el “xoc de civilitzacions”. Tan Huntington com el clàssic de Fukuyama de “El final de la història” fonamenten les seves tesis indemostrables en una mena de categorització religiosa dels pobles, ètnies i cultures en funció del model occidental i nord-americà, al que es considera han d’assemblar-se totes les cultures..

Heus aquí tres texts:

“He escoltat una crida. Sé que Déu vol que em presenti a les eleccions presidencials” (Bush al telepredicador James Robinson, al 1998). El mateix Bush després de l’atemptat de l’11 de setembre: “Ha sigut una desgràcia nacional. Ha sigut un acte de guerra. La llibertat i la democràcia han sigut atacades (…). El terrorisme contra el nostre país no quedarà impune. Els que han comès aquestes accions i els que les protegeixen, pagaran un preu molt alt pel que han fet (…). La guerra que ens espera es una lluita monumental entre el bé i el mal (…). Serà llarga i bruta (…). Els que ens han atacat han escollit la seva pròpia destrucció (…). O s’està amb nosaltres o amb el terrorisme (…). Déu està amb nosaltres (…). Déu beneeixi Amèrica”.

O el 21 de novembre del 2001 davant de militars destinats a Afganistan: “El que no està amb nosaltres està contra nosaltres”, “sabem que Déu no es neutral”, “Estem al començament d’una intervenció militar que serà llarga. La intervenció a Afganistan no es més que l’inici de la guerra contra el terror. Durant molts anys i a tot el món haurem de combatre els malvats. Es la nostra missió. I estem segurs que guanyarem”.

Que a ningú se li escapi la importància d’aquests texts. En ells hi ha tots els elements que em proposo analitzar aquesta tarda amb vostès. Son molt semblants, però l’alta cara de la moneda, dels discursos de Osama Bin Laden en aquells mateixos dies. Es un missatge tenyit de sentències apocalíptiques, morals i teològiques, que converteix l’acció política que proposa amb particularment perillosa per la seva proximitat al fanatisme i perquè qui les ha pronunciat, el President de l’Estat Major de l’exèrcit més poderós del món, ha demostrat després de dos anys, que no es retòrica, que complirà l’amenaça amb sang i foc.

Apartats:1- Sociologia, 2- Història, 3- Teologia moral, 4- El Déu de Bush, 5-. Possibilitat d’un discurs sobre Déu al món d’ara

1.- Sociològicament: religiositat als EUA.
El nord-americà és creient i practicant
Sectes i multitud de sectes.
L’eficàcia protestant i la Moral individual
La Religió Civil: sense dogmes precisos, dúctil, que sacralitza el poder polític i econòmic

Per desconcertants que aquestes afirmacions de Bush puguin semblar als ulls d’un europeu no ho son pel públic nord-americà. Ja fa molt que els presidents nord-americans varen adoptar el llenguatge i simbolisme de la religió. Les imatges de Clinton sortint dels oficis baptistes, les també invocacions a Déu de Reagan, o la confessió de “cristià renascut” de Jimmy Carter connectaven amb les afirmacions dels fundadors de la pàtria, Jefferson, Franklin, Lincoln o Tocqueville per exemple. No hi ha hagut cap president nord-americà que no es declarés creient i practicant.

Després de la Independència, mentre a l’Europa del S.XIX s’estenia el laïcisme, als EUA creixia la religiositat popular i s’incrementava el nombre de confessions religioses. I encara ara, més del 90% dels nord-americans diuen creure en Déu, un 82 que creuen en la vida eterna, el compliment dominical es d’un 60% i un altre 60% diu que cada dia resen. Es doncs una població amb un alt nivell de religiositat. Aproximadament un 60% de la població als EUA es declara protestant, un 25 % catòlica i la resta d’altres confessions, especialment jueus, 6 M (més jueus a EUA que a Israel) i 3 M. de musulmans (descendents en part dels esclaus S.XVIII i de la immigració del S.XX). Es calcula que hi ha més de 1500 confessions protestants diferents: calvinisme purità, luteranisme, presbiterianisme i baptistes del primer moment que varen veure com s’incrementava el nombre de confessions procedents d’Europa com metodistes, adventistes, pentecostals, episcopalians etc. i amb altres nascudes als mateixos EUA com per exemple mormons, amish, dunkers, amana, angloisraelians, apostòlics, etc.

Aquesta diversitat sempre ha anat acompanyada d’una gran tolerància, que als EUA no és sinònim d’indiferència sinó, al contrari, senyal de la vitalitat d’un model de “religió a la carta”. La coexistència pacífica de tantes confessions en pla d’igualtat havia de significar la renúncia de cada una d’elles a considerarse superior a les altres. Per cap d’elles la veritat dogmàtica no és l’element essencial d’identificació. Es tracta d’una identitat religiosa que només pot referirse a una vague herència judeocristiana comú. En conseqüència les raons per explicar l’adhesió personal a una o altra confessió només poden ser de caràcter subjectiu, històric o cultural, no per argumentacions teològiques.

Els sociòlegs diuen que amb el temps les diferències entre confessions i les seves expressions van desapareixent. Sembla com si les diferents teologies que les sustenten s’hagin adaptat al model del pluralisme democràtic de la societat nord-americana, i que fins i tot hi ha una progressiva homogeneïtzació amb les noves formes religioses pròpies dels recentment immigrats cap a un model “americanitzant” de la religió, que Robert N.Bellah als seixantes (“Civil Religion in America”) va anomenar Religió Civil. Aquesta “Religió Civil” té un alt grau de ductilitat o adaptació al sistema econòmic i a la seva lògica

Cultura que impregna tota la societat nord-americana en la que els símbols més pregons de l’Estat, himnes, banderes i solemnes litúrgies polítiques es vinculen explícitament o implícitament a Déu. Des del “In God we trust” imprès a cada dòlar, a la moral calvinista de l’eficàcia, la convicció puritana de la necessitat de sacrifici per a obtenir la salvació, l’exercici quotidià de la màxima de Franklin que “el temps és or” entès en el sentit literal d’interès bancari, la identificació com a l’A.T.entre èxit material i benedicció de Déu, el sentit familiar i comunitari de la vida junt amb l’individualisme, el concepte de llibertat individual com a bé suprem i la predicació de la misericòrdia com a virtut etc. La Religió Civil es converteix, així, en un factor polític de primer ordre perquè donarà a la societat aquella cohesió que l’individualisme social i econòmic li nega, compleix una funció integradora i podrà tenyir de sublimació religiosa el discurs polític de l’individualisme. El poder polític i econòmic pot quedar convertit, d’aquesta forma, en la sublim encarnació de la voluntat de Déu. Per això, tot i que la Constitució de 1776 consagra la separació entre Estat i Església o Esglésies, el govern del EUA utilitza un llenguatge proper a la teologia elaborat per experts teòlegs laics. Es el discurs del “Poble Elegit”.

2.- Història i ideologia de la nació. Naixement d’una teologia política.
Destí manifest. Poble elegit, mitologia fundant
Emigració d’Anglaterra i la Terra Promesa
Semblant a la del Èxode: Déu els donarà una terra.
Messianisme. Teoria dels fundadors.

L’any 1845, el periodista John O’Sullivan inventa l’expressió “Destí manifest” (Manifest Destiny), per justificar l’annexió de Mèxic i l’imperialisme dels EEUU, expressió que farà fortuna perquè connecta amb el sentiment de Poble Elegit que tenien els Pares Fundadors de la Pàtria i que avui perdura amb més força que mai. Aquesta doctrina legitima l’expansió com a voluntat de Déu. En contrapartida EUA assumeix la pesada càrrega de ser el portaveu dels designis de Déu per a tot el món. Sentiment de Poble Elegit i impuls expansionista estan íntimament relacionats. Alguns van anomenar-ho “Esperit de Frontera”. Al 1902, Woodrow Wilson ho justificava dient: “En el nostre poble ha estat sempre present una poderosa pressió desplaçant-se contínuament en busca de noves fronteres i nous territoris, en la recerca de major poder, de total llibertat en un món verge. Es un destí diví que ha configurat la nostra política”.

Poble elegit i la Nova Aliança
Els primers pobladors dels EUA procedents d’Anglaterra fan seva la metàfora d’Israel Poble de Déu. Es tracta d’una de les metàfores més potents de la història, que està a les arrels del judaisme, cristianisme i islam i ha configurat la cosmologia de cada una d’aquestes tres grans cultures. Els pioners, procedents d’Anglaterra, la interioritzen de tal forma que és un implícit sempre present a l’imaginari col•lectiu de la població. EUA és “el Nou Israel de Déu”. Havien fugit dels terratinents i comerciants de l’època feudal i inicis del capitalisme, havien llegit la Bíblia com a llibre inspirat per Déu i troben semblances entre la mística del poble jueu en la conquesta de Canaan, la Terra Promesa i el que ells fan, la conquesta del territori indi cap a l’oest. La metàfora inclou, a més, un Pacte, com una nova Aliança del Sinaí segellada amb Déu: si som fidels, Déu complirà la seva promesa i de poble petit ens farà poble gran, d’esclaus ens farà lliures, de nòmades ens donarà en propietat tota la terra.

Molt semblant a la teologia veterotestamentària en la que la prosperitat material no solament significa ser elegit sinó també just, la facilitat amb la que els primers pobladors han ocupat la terra dels indis no solament es un indici que han obrat correctament sinó que són un poble just als ulls de Déu. El contrari, el fracàs no necessàriament hauria indicat que els medis siguin injustos sinó que podria ser conseqüència de faltes morals del poble, és a dir, del trencament de l’Aliança. Només després de corregir les faltes podran restablir les relacions amb Déu.

Això funciona també en les relacions internacionals. Aquest poble té confiada una gran missió. John Adams, el segons president considerava que els EUA tindran la missió d’alliberar a tota la humanitat. Benjamin Franklin, que la providència havia designat als EUA un lloc d’honor en la lluita per la dignitat humanes, Samuel Cooper que els EUA han de complir la missió providencial de transformar la humanitat en seu de llibertat. Albert Beveridge (senador de Indiana en 1900) deia “Déu va preparar al poble nord-americà per ser mestres i organitzadors del món a fi d’instituir l’ordre on regna el caos. Déu ha designat al poble nord-americà com a nació elegida per començar la regeneració del món”. John Ashcroft. actual Fiscal General i Secretari de Justicia «Única entre les nacions, els EUA han reconegut la font del nostre caràcter com a divina i eterna, no cívica o temporal. I com que hem entès que la nostra font és eterna, EUA som diferents. No tenim altre rei que Jesús» (durant un discurs del 8 de maig del 99 al rebre un diploma de la ultradretana universitat Bob Jones, coneguda per impulsar polítiques de segregació racial).

Poble escollit, nació estimada, representant de Déu a la terra i portaveu del seu missatge entre els homes, està més a la vora de Déu que qualsevol altre país, no pot haver-hi ningú entre Déu i EUA. No solament poden jugar un paper únic d’intermediaris entre Déu i la resta de pobles, sinó que tenen obligació de fer-ho. Són l’instrument de Déu, el Messies salvador. Tenen l’obligació messiànica d’assumir aspectes divins d’omnipotència, omnisciència i de bondat i misericòrdia infinites. Per fer-ho necessitaran diner, poder, informació. Voldrà dir que es per voluntat divina que tenen obligació de ser la nació més poderosa econòmicament i militarment del món i es també per mandat de Déu que han de tenir el servei d’intel.ligència més eficaç del món. Es tracta d’un messianisme vigorós. EUA no està en igualtat de condicions als altres països: és l’únic que té dret a posseir l’arma final i a tenir informació ilimitada i per tots els mitjans.

El paper sagrat de Messies que EUA ha de complir l’obliga a saber-ho tot i a exercir el càstig on faci falta per alliberar la gent de les urpes del dimoni. Si existeix un únic Déu i els EUA son el seu representant és lògic que existeixi un únic o principal enemic de Déu contra el qual els EUA han de lluitar. Si hi ha un Poble Elegit, una Nació Santa, Estats de Salvació, un eix del Bé en definitiva, es lògic que existeixi un Poble Maleït, una Nació Malvada, Estats de Perdició, un eix del Mal en definitiva. En termes teològics estem parlant de salvació o perdició, de gràcia o pecat. En termes econòmics de prosperitat o pobresa.

Per complir la voluntat de Déu i aconseguir el triomf final del Bé EUA ha de ser intransigent amb el Mal. Cal destruir-lo com un perill contagiós. Serà una lluita universal i fins a la victòria final. Si el país malvat reconeix el pecat, cal extirpar-hi per sempre de grat o per força tota arrel del mal. Si no el reconeix, la negativa seria la demostració palesa que està posseït pel diable i cal actuar amb més decisió que mai. Si EUA s’han vist obligats a entrar en conflicte mai ho han fet per venjança o per aconseguir espuris interessos materials com qualsevol altre nació sinó com un acte de la manifestació de bondat i misericòrdia, en el nom de Déu, ajudant a les forces del Bé a combatre les forces del Mal, per alliberar la gent de les urpes del dimoni. Degut a aquesta màxima responsabilitat quasi-divina EUA pot veure’s obligat a actuar sovint en solitari. Això pot provocar desconfiances en les altres nacions que exigeixen acords, diàleg o el funcionament dels organismes multilaterals de decisió. EUA només ha de donar explicacions a Déu.

¿Quin és el missatge diví que els EUA té obligació de transmetre a tot el món en tant que Poble Elegit? ¿Què és el Bé i què és el Mal? ¿Quina frontera posa entre l’eix del Bé i l’eix del Mal? Bé serà tot allò que s’acosti al model de vida nord-americà i Mal tot allò que se’n separi. Son considerats eix del Bé aquells països que reconeguin la bondat intrínseca dels principis econòmics, polítics i culturals els EUA i els seu paper de suprem interlocutor amb Déu i eix del Mal els que no el reconeguin o no acceptin aquests principis. Breument, son considerats eix del Bé els que acceptin tres elements centrals: 1, en economia el mercat com a única possibilitat, 2, en política la democràcia formal de les eleccions i 3, en cultura el model de cultura americana, inclosa la religió. Serà eix del Mal aquell poble o estat que refusa aquests tres principis. Durant molts anys, la Guerra Freda, el comunisme i la Unió Soviètica han sigut l’encarnació del Mal.

Aquesta ideologia ha estat sempre viva en la dreta dels EUA i ha estat represa amb força pel partit republicà i en especial durant les presidències de Reagan, de George Bush pare i amb l’actual George W.Bush. Fan continuada referència a la “superioritat moral dels EUA” per justificar les invasions polítiques, econòmiques i militars pel món i especialment l’armamentisme durant la guerra freda. Pat Buchanan “La nostra cultura es superior perquè la nostra religió es el cristianisme. I el cristianisme es la veritat. I la veritat fa lliures als homes”.

Heus aquí, per exemple, el discurs de Reagan a Orlando, Florida, el 8 de març de 1983, a l’Assembla Nacional d’Evangèlics: “Son ells, els comunistes, el vertader focus del mal en el món. Els que consideren la carrera d’armaments com un malentès o els que no saben llegir en els fets de la història la penetració de l’imperi del mal, s’aparten de la lluita entre la veritat i l’error, entre el Bé i el Mal. El pecat és present en el món i a l’Escriptura el mateix Senyor Jesús ens han encomanat que ens hi oposem amb totes les nostres forces. La nostra Nació també té una herència de Mal que hem de purificar. Perquè la glòria de la nostra terra ha sigut la capacitat que hem tingut de superar els mals morals del nostre passat”.

Caigut aquell enemic calia conceptualitzar-ne un altre davant l’imaginari col•lectiu que fos suficientment potent per polaritzar la opinió interior dels EUA i la opinió exterior. I la ocasió la va oferir l’11 de setembre del 2001 i l’atac a les torres bessones. A partir d’aleshores el terrorisme internacional com a fenòmen difús identificat amb món àrab, i aquells als que els EUA, segons el seu omniscient criteri, consideri que hi estan directament o indirectament implicats, seran anomenats eix del Mal, que el govern dels EUA considerarà que, per mandat de Déu, té obligació d’esclafar. Jueus i estat d’Israel estan d’acord amb aquesta nova personificació del Mal, però no musulmans ni països musulmans. El Déu de Bush té un fort component antimusulmà.

3.- La qüestió moral
Moral individual.
Majoria moral i coalició cristiana.
Telepredicadors

Els “pares” van fundar la Pàtria parlant de societat nova, d’home nou, de filantropia, de caritat, fills també de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat de la Il•lustració, que foren en definitiva els eslògans-punt-de-partida de la independència i que a Europa quedaran consagrats a finals del XVIII. Tocqueville parla de llibertat, democràcia, de la defensa dels drets individuals, de les noves formes de representació política. Per Franklin, a més dels anteriors, seran els valors del treball, eficàcia, estalvi, disciplina, austeritat, rendiment etc. vinculant aquests valors al sentit del deure social i molt especialment al compliment de les obligacions derivades de l’exercici de la professió. Es la cultura heretada del puritanisme calvinista escocès i centreuropeu. La societat protestant havia introduït un individualisme radical a l’economia facilitant la destrucció de les relacions i xarxes socials tradicionals. Per això l’antropologia d’aquesta nova societat tindrà com a referent l’individualisme: l’individu en solitari davant Déu, sense mediacions per la salvació i l’individu en solitari davant el deure de l’eficàcia en el treball com a obligació sagrada. La nova societat nord-americana es fonamentarà sobre l’individu i el risc individual, no sobre el sentiment comunitari.

Posteriorment aquests principis morals foren desvirtuats cap a una moral utilitarista i la supremacia de la política i moral interior sobre la política i moral exterior o comunitària, com va explicar Weber en la clàssica tesi sobre la “ètica protestant i l’esperit del capitalisme”. Pels fundadors, per construir una societat nova s’havia de pensar sobretot en la virtut dels seus membres més que en preveure les estructures que regularien la justícia. El vertader canvi de la societat es produirà pel canvi de les persones una a una, perquè l’arrel dels problemes no és l’economia sinó la crisi moral i espiritual. Si les persones eren virtuoses farien sense cap dubte una societat virtuosa. Calia apartarse dels vicis de la vella societat europea: embrutiment col•lectiu, degradació personal, dissolució de la família, llibertinatge, promiscuïtat, depravació de costums. La societat sencera, però sobretot aquells que hagin passat en moments anteriors de la seva vida per temporades de vicis i vida dissoluta han de reconèixer públicament el seu pecat i “renéixer” en Jesucrist. Es una “confessió positiva” que els farà “re-born”o “renascuts”. Hauran rebut una revelació personal de Deu i són per sempre testimonis de la bondat de Jesús que salva pecadors. L’ex-president Jimmy Carter es considerava un “renascut”, i també Bush que ha explicat reiteradament que Jesús en persona el va salvar de l’alcoholisme.

A primers del S.XX un grup de professors de teologia de Princenton, sota la direcció de Lyman Stwart, publiquen una petita col•lecció de dotze llibrets sota el nom genèric de “Fundamentals. A testimony of the truth” amb la proposta d’un cristianisme extremadament rigorós i dogmàticament tancat, contra l’allau de modernitat que consideraven queia sobre els EUA. El terme “fonamentalista” surt d’allà. El moviment és vist amb simpatia sobretot pels membres del partit Republicà. Proclamaven una interpretació literal de la Bíblia contra els primers intents d’interpretar-la per l’elemental mètode els gèneres literaris. S’anomenaren creacionistes perquè lluitaren contra la teoria evolutiva: si Darwin tenia raó podríem ser considerats iguals a les mones. Exigien formes de vida integristes, la repressió de la vida sexual cap a marges molt estrictes i sempre en àmbit de la privacitat, impulsaren la prohibició de l’alcohol a l’època de Al Capone etc. i així organitzacions com Lliga d’Amèrica, Croada cristiana, Croada anticomunista cristiana o la les dels Protestants Blancs Anglo Parlants (White Anglo Saxon Parliant, WASP, grup nascut ja a meitat del S.XIX, al 1865 i antecedent del KuKluxKlan), pretenien representar els valors que havien de ser considerats respectables per tot nord-americà, disposats a defensar-los fins i tot amb amenaces i les armes.

Davant la onada de canvi de valors que va recórrer Europa i tot l’Occident després del 68 i durant els 70, el fonamentalisme nord-americà va reaccionar radicalitzant-se. El nou model de llibertat, l’actitud crítica enfront del poder, la normalitat amb la que la societat tolerava la declaració pública de la no-fe, els intents de separació més clara entre Església i Estat, la nova cultura en les relacions personals i de gènere, el tractament obert de la homosexualitat etc., van provocar reaccions de reafirmació en els moviments fonamentalistes. No estaven disposats a acceptar aquests canvis. Als EUA, a més, vivien el fortíssim moviment de protesta contra la guerra del Vietnam i la humiliació de la derrota. El jovent descobria la crueltat del sistema. Es el moviment hippie, dels grans concerts de rock, del pacifisme de Joan Baez.

Però la classe mitjana nord-americana i els fonamentalistes dels setantes havia sofert també importants mutacions. I una no gens menyspreable era que vivien millor i era difícil exigir-los ara l’ascètica i el rigorsme moral dels puritans d’abans. Breument: deixaven de ser fonamentalistes. La ètica protestant, com explicava Daniel Bell (Las contradicciones culturales del capitalismo) havia estat socavada, no pel modernisme, sinó pel propi capitalisme. El sistema es va transformar degut a la producció i consum massius i per la creació de noves necessitats i nous medis per a satisfer-les. Finalment la renúncia de vida ascètica comprometia la peculiar teologia moral dels conservadors. Quedava l’hedonisme.

El que quedava de fonamentalisme i conservadurisme s’agrupà entorn de figures emblemàtiques formant un moviment anomenat la Nova Dreta Cristiana. Es tracta dels Telepredicadors. Utilitzaven nous procediments de convocatòria, un llenguatge agressiu i una clara voluntat d’intervenir en política. Molt aviat es varen constituir en corrent organitzada a l’interior del Partit Republicà. Jerry Falwell, conegut predicador fonamentalista de Virgínia funda una organització anomenada Majoria Moral. EUA estava en declivi, deia, perquè havia girat l’esquena als valors morals i religiosos que l’havien fet fort. Es tractava de retornar als valors originals i calia per tant intervenir en política. Disposant d’una enorme quantitat de diners es promogueren campanyes d’agitació moral i política amb mitins, documentació i sobretot amb nous programes de TV d’extraordinària ressonància, en els que es presentava als que no compartien les seves idees com a enemics de la família, de la religió dels EUA i de Déu. Van aconseguir que el tema religiós fos tema de programa electoral durant la campanya que va dur a Reagan, el seu candidat republicà, a la presidència. Falwell fou substituït per Pat Robertson, pentecostalista, el més conegut dels telepredicadors, el qual deixa d’utilitzar els canals comercials de TV. i funda la seva pròpia cadena (Christian Broadcasting Network, CBN, rebatejada després amb el nom de Canal de la Família). Al 1989 fundà Coalició Cristiana la més coneguda de les organitzacions ultraconservadores i amb una gran influència a dintre del Partit Republicà. El propi Pat Robertson es va presentar a la nominació de president al 1988, Pat Buchanan ho fou per les eleccions del 1992 i molts de l’actual administració de Bush en formen part. A diferència d’altres organitzacions semblants l’objectiu de Coalició Cristiana era pressionar als partits a adoptar les postures morals de la dreta conservadora, tot i que sovint la lluita per la moralitat amagava interessos no tan nobles. Per exemple, el setge informatiu al que fou sotmès Clinton degut al desafortunat assumpte de la seva vida privada tenia molt a veure amb interessos del partit republicà. A James Baker, republicà, de Moral Majority, se’l va sorprendre amb una situació semblant i no va passar res. Darrera la denúncia contra Clinton hi havia Cheney i Rumsfeld que exigien un model de política internacional diferent, i sobretot l’increment de pressupost militar i el rearmament.

Recordem, però, que l’empenta creixent del neoconsevadurisme es un fenomen que afecta tot el món i totes les religions, des de l’escissió de Léfèvre al catolicisme fins a Jomeini. L’home modern va tenir la inútil pretensió de buscar la fonamentació universal de la moral en la raó i ara en pateix les conseqüències. El conservador responsabilitza als ideals de la modernitat del relativisme en els valors, refusa la societat moderna i el seu funcionalisme, els canvis en els valors tradicionals de la moral. I d’altra banda hi ha intents com els de Hayek o de Novak (El espíritu del capitalismo democrático) amb la pretensió ridícula de buscar les arrels teològiques i bíbliques del capitalisme però que tenen gran ressò gràcies a l’empenta del neoliberalisme i als experiements que l’escola de Chicago comença a fer, especialment després dels cops d’Estat a Amèrica Llatina.

Als EUA la ultradreta recupera el mite fundant de Nació Elegida i del messianisme per a renéixer en política i en religió. En política per justificar l’unilateralisme en les relacions internacionals i el militarisme com a estratègia i en religió, amb l’objectiu de recuperar la primacia pública de la seva cultura i eliminar els obstacles que els anys de separació constitucional Església-Estat han introduït. El programa es molt senzill: retorn de la religió a l’escola, protecció de la família, lluita aferrissada contra el divorci, l’avortament i la homosexualitat, demonització de les feministes, de la New Age i de tot moviment progressista com un càstig de Déu.

Permeteu-me citar alguns texts, limitant-me als dos predicadors citats anteriorment.
«Las guerras de exterminio han perturbado a mucha gente porque no saben lo que estaba pasando. La gente de la tierra de Palestina era muy malvada. Se habían abandonado a la idolatría; sacrificaban a sus hijos; tenían todo tipo de prácticas sexuales abominables; estaban teniendo relaciones, aparentemente, con animales; estaban teniendo sexo hombres con hombres y mujeres con mujeres; estaban cometiendo adulterio, fornicación; adoraban ídolos, dándoles a sus hijos como ofrenda; y estaban abandonando a Dios. Dios les dijo a los israelitas que los mataran a todos — hombres, mujeres y niños, para destruirlos. Y eso parece algo terrible de hacer. ¿Lo es? ¿O no? Bueno, asumamos que hubiera dos mil de ellos, o diez mil, viviendo en esa tierra, o cualquier otra cantidad. No tengo el número exacto. Tomemos un número. Dios dijo: ‘Mátenlos a todos’. Bueno, eso parecería duro, ¿no? Serían diez mil personas que probablemente irían al infierno. Pero, si se quedaran allí y se reprodujeran, en treinta o cuarenta o cincuenta o sesenta o cien años más, podrían concebiblemente ser… diez mil que se irían a cien mil… cien mil a un millón. ¡Y luego habría un millón de personas que tendrían que pasar la eternidad en el infierno! Y es mucho más misericordioso quitar a unos pocos que ver en el futuro, cien años más tarde, y decir, ‘Bien, tengo que borrar a un millón de personas que estarían separadas de Dios por siempre’, porque la abominación estaba allí como una enfermedad contagiosa. Dios vio que no había cura para ella. No iba a cambiar; sus corazones no iban a cambiar; y lo único que harían sería causar problemas para los israelitas, y alejar a los israelitas de Dios, y evitar que la verdad de Dios alcanzara la Tierra. Así que Dios, en su amor, quitó a un pequeño número, para no tener que quitar un gran número más tarde.» [Pat Robertson, «El Club 700», 6 de mayo de 1985]

«Nunca habrá paz en el mundo hasta que la casa de Dios y el pueblo de Dios reciban su recto lugar de liderazgo en la cima del mundo. ¿Cómo puede haber paz cuando borrachos, traficantes de drogas, comunistas, ateos, adoradores de Satán de la Nueva Era, humanistas seculares, dictadores opresivos, cambiadores de moneda ambiciosos, asesinos revolucionarios, adúlteros y homosexuales están en la cima?» [Pat Robertson, «The New World Order», 1991]

«La agenda feminista no se trata de iguales derechos para las mujeres. Se trata de un movimiento socialista y anti-familia que alienta a las mujeres a dejar a sus esposos, matar a sus niños, practicar la brujería, destruir el capitalismo y hacerse lesbianas.» [Carta de la campaña de recaudación de fondos de Pat Robertson, ex-candidato presidencial estadounidense, presidente de la Coalición Cristiana, en The Washington Post, 23 de agosto de 1993]

«El SIDA es la ira de un Dios justo contra los homosexuales. No sólo es el castigo de Dios a los homosexuales; es el castigo de Dios a una sociedad que tolera a los homosexuales. Oponérsele sería como si un israelita saltase en el Mar Rojo para salvar a uno de los soldados del Faraón.» [Rev. Jerry Falwell, 1993]

«Yo creo que los paganos, los aborcionistas, los feministas, los homosexuales y lesbianas quienes están activamente tratando de hacer de sus prácticas un estilo de vida alternativo, además de la gente de la Unión de Libertades Civiles de América (ACLU), la Gente de «People For the American Way», y todos aquellos que han tratado de secularizar a Estados Unidos, yo los señalo a la cara y les digo que ellos han ayudado a que todo esto suceda (los atentados del 11 de Sept.)… Habiendo expulsado a Dios del tapete público y habiendo expulsado a Dios de nuestras escuelas públicas, los aborcionistas tienen que cargar con una parte de la carga, porque Dios no será burlado. Yo creo, como teólogo que soy que basado en muchísimas Escrituras, la ACLU y otras organizaciones han intentado secularizar a Estados Unidos y han alterado la relación de esta nación con Cristo en quien hemos sido fundados. Yo creo que ellos han creado un ambiente en el cual Dios ha permitido que el velo de Su protección sea levantado.» (Jerry Falwell. 13 de Sept., 2001)

La predicació de l’ofici religiós en honor dels caiguts l’11 de setembre fou encarregada al Rev. Billy Graham, que va fer una crida a l’arrepentiment dels EUA. Va dir que si EUA volia tornar a viure sota la protecció del Déu d’Israel, havia d’arrepentirse dels seus pecats i seguir defensant el dret de l’Estat d’Israel a existir: «Hemos pecado contra el Dios Todopoderoso en los estratos más altos de nuestro gobierno, te hemos escupido en tu propia cara. La Suprema Corte te ha insultado una y otra vez. Señor, han expulsado tu Palabra de las escuelas. En las escuelas del Estado han prohibido que los niños puedan levantar una plegaria antes de tomar un examen. Han expulsado todo lo que tiene que ver contigo de la mejor forma que han podido y varias organizaciones han venido a las cortes a solicitar que se prohiba el conocimiento de Dios en la arena pública de Estados Unidos – ¡Perdónanos!»

4.- El Déu de Bush
La realitat social: darwinisme, armament, presons, pena de mort, medi ambient, unilateralisme.
Teologia del poder i de la necessitat de conflicte.
Guerra total. Milenarisme. Escatologia i apocalipsi.
Fonamentalisme cristià i fonamentalisme musulmà
Teologia del pecat o Teologia del Sofriment
El futur del fonamentalisme

He volgut fins ara parlar del context i de la teologia moral del fonamentalisme als EUA no només per exigències de mètode sinó perquè allò que per als ulls europeus pot tenir d’extraordinari el cas Bush no es, com probablement convindríem els presents, ell com a persona sinó que ell mateix pugui considerarse líder i que la població pugui considerar que ell, objecte de tantes burles, representi les seves aspiracions i forma de pensar. Això és el que ho fa extraordinari i preocupant.

Cal prendre a Bush seriosament. Es tracta d’un ideòleg –permeteu-me la boutade- no en el sentit intel•lectual de la paraula sinó en un sentit molt més important, per la capacitat de personificar la metàfora fundant i perquè –potser per la seva simplicitat- sintonitza amb les majories. El que Bush diu no solament es compatible amb el sistema sinó que precisament és l’expressió de les forces que han construït el sistema. Per això es un error creure que desapareixerà quan ell desaparegui de l’escena política.

El plantejament es simple, la lluita entre bons i dolents, blanc i negre. L’encarnació del Bé contra l’encarnació del Mal. Probablement aquesta simplicitat tan maniquea, tan de película “d’indis” es la seva força: es tracta de polaritzar les forces socials en un sol enemic ja que pels caràcters dèbils o massa informats saber que hi ha molts enemics por induir dubtes sobre la pròpia causa, i així en canvi tots els adversaris dels diferents camps apareixen formant part d’una sola categoria. Per Hitler la personificació del Mal fou el sionisme. Per Reagan el comunisme. El mèrit de l’equip de Bush en un moment en el que després de la guerra freda no hi ha cap enemic visible que pugui fer front als EUA es haver trobat aquest enemic en un element difús, el terrorisme, que permet actuar, sota aquesta excusa, a qualsevol banda del món i en el nom de Déu. Aquest fou el regal que va rebre l’administració Bush l’11 de setembre del 2001.

Paradoxalment malgrat aquest assentiment, la societat dels EUA es particularment dura, perquè segons la filosofia de l’individualisme, el pobre es el responsible de la seva pobresa i culpable. El sistema no s’ha de qüestionar.

El model es de darwinisme social, de segregació. Posaré alguns exemples.
Pobresa.- L’índex Down Jones del divendres passat 26 de setembre del 2003 i la Oficina del Cens dels EUA varen informar que els índexs de pobresa als EUA han augmentat per segon any consecutiu. La taxa de pobresa de l’any anterior, el 2001, fou de 11’7% i al 2002 ha passat al 12’1. Vol dir que 34’6 milions, 1’7 milions més que l’any passat viuen en condicions de pobresa, i dels quals, quasi 14 milions viuen en condicions de pobresa extrema, 800.000 més que a l’any anterior. El 16’7% de nens, 12.100.000, viuen en condicions de pobresa, 400.000 més que l’any anterior.

Informa igualment que la distancia entre rics i pobres ha augmentat: al 1985 la quinta part més rica tenia el 45% de la riquesa i al 2001 té el 55% en canvi la quinta part més pobra rep un 1% menys que al 85. Només de 1998 al 2001 la diferència entre el 10 % més ric i el 20 % mes pobre s’ha incrementat en un 70%.

Desaparició de programes socials..- Han desaparegut multitud de programes de suport social. En relació al problema de la drogodependència Bush va afirmar que suspenia el suport econòmic pels tractament i que seria substituït per programes que facilitessin la rehabilitació a través de la oració. “Portarem aquest missatge d’esperança a tots els nord-americans que lluiten contra un problema de drogaaddicció: el miracle de la recuperació es possible a través de la oració. I el protagonista podria ser vostè” (Informe presidencial sobre l’Estat de la Nació 2002).

Despeses d’armament- Contradictòriament el darrer pressupost es va incrementar fins a 400.000 milions de $ en armament (1000 M. de persones viuen amb 1$ al dia)

La pobresa afecta fonamentalment a la immigració afroamericana: es més del doble de la mitjana nacional, el 22’7%. En canvi es va mantenir estable pels blancs.

Presons i segregació racial. La població reclusa ha arribat a la xifra rècord en 2002: 2’1 M. Gairebé un 10 per mil (10 vegades més que a Espanya, que es un 1 per mil). Però mentre la població negra no arriba a un 13 % del total de la població EUA, un 60 % de la població reclusa en de color. Mentre l’índex general d’atur es del 6’2%, entre la població negra es del 10%

Violència social.- Al 2002 als EUA va seguir augmentant la taxa de delinqüència. Al 2002 es van produir 11’8 milions de delictes, que significava un increment del 2’1% en relació a l’any anterior. 15.980 persones foren assassinades, 44 cada dia i 90.491 dones van denunciar que havien estat violades. Degut als 200 milions d’armes privades la taxa d’assassinats als EUA es entre cinc i set vegades superior a la d’altres estats industrialitzats.

Pena de mort.- Les autoritats han confirmat que des de 1973 han estat erròniament executats més de 100 condemnats innocents.

Com a governador de Texas Bush va presidir 152 execucions. Més que en qualsevol altre estat. En una tercera part, els advocats foren expulsats del judici, en 40 casos la condemna es va basar en un únic testimoni i en altres 30 casos els fiscals varen presentar testimoni psiquiàtric d’experts” que mai havien entrevistat a l’acusat. Tot i així Bush ha reiterat que “tota persona que sota el meu mandat a Texas fou executada va tenir garanties totals de defensa. Tots van tenir accés a un judici just”. També ha declarat que abans de cada execució es passa estones resant per la salvació eterna del que serà executat. EUA es un dels pocs països del món que imposa la pena capital a adolescents i a disminuïts psíquics. Ha sigut als EUA on s’han produït més de la meitat d’aquestes execucions durant els últims 10 anys. El telepredicador Rev.R.H.Charles, en suport a la campanya de Bush deia: “Els que s’oposin a la pena de mort i a la guerra son pervertits morals i degenerats, han perdut la capacitat d’indignació moral”.

Medi ambient.- Negativa a firmar els acords de Kioto. En el pensament de Bush Deu ha posat la Naturalesa al servei de l’home perquè aquest en pugui un ús immediat i total: arbres, animals, aire, aigua… “els que afirmen que cal corregir la diferència entre els països desenvolupats que contaminen molt i els menys que contaminen menys.. inciten a la “guerra de classes”.

Unilateralisme: Robert Kagan, Richard Perle, Dick Cheney, Donald Rumsfeld, Condolezza Rice.

La nova Doctrina de Seguretat Nacional presentada per Bush el 20 de setembre del 2002, síntesis de la doctrina de l’unilateralisme pot resumirse en quatre punts:

1. EUA s’autootorga el dret a definir qui es terrorista. Serà considerat terrorista aquella organització o estat que a. atempti contra els interessos dels EUA a qualsevol banda del món o que b. posi en perill el subministrament de les matèries primeres essencials: petroli, gas, urani i aigua.

2. EUA té l’armament més poderós del món i amb major capacitat “mortífera”. Es l’únic país que té dreta a tenir-lo. Qualsevol país o grup de països que pretenguin equiparar-s’hi seran igualment considerats terroristes.

3. EUA se sotmetrà a les decisions del organismes multilaterals de decisió quan consideri que aquestes decisions estan d’acord amb els seus interessos. En cas contrari EUA es considera amb el dret i amb el deure d’actuar pel seu compte i unilateralment.

4. EUA es considera amb el dret a judicar els altres no segons els fets sinó segons la pressuposició de les intencions. Aquesta actuació es considerarà actuació en legítima defensa encara que no hi hagi hagut atac previ. Es tracta de la doctrina de la guerra preventiva.

Les raons per aquestes decisions les ha explicat amb una insultant claredat l’assessor presidencial Robert Kagan a Poder y debilidad (BCN., Taurus 2003). Per exemple, en relació a les relacions amb la ONU, Kagan afirma que la ONU i fins i tot els tribunals de Justícia poden determinar contra EUA i no passar res. Perquè?: perquè la majoria dels seus membres son “comunistes, no cristians, dictadures o anti-mercat” (!). Però sobretot perquè la ONU té intencions imperdonables: interposar-se entre Déu i EUA. O, pitjor, substituir Déu. O substituir EUA. Per això l’OU es el vertader enemic. La ONU no ha volgut entendre que EUA tenen el monopoli de l’exercici legítim del poder en el mon, no per egoisme o voluntat de poder, sinó per designi de Déu.

Teologia del poder.

El Déu de Bush és un Déu fonamentalista, de venjança i de càstig, que apareix a l’escena mundial en la forma d’exèrcit americà i en l’escena nacional en la forma de pena de mort. En les seves expressions religioses i polítiques sembla el paralel occidental d’aquell Déu rancuniós i venjatiu de Jomeini. L’actual administració republicana i Bush juguen el rol de sheriff, el que dicta justícia en la lluita entre el Bé i el Mal, es consideren l’instrument del càstig just, sempre amb el revòlver a la ma i amb l’estratègia de “el primer cop” i la ideologia “del més ràpid”. Se sent atret pel poder i per les persones que l’exerceixen per la força, per Ariel Sharon, per exemple, amb el que comparteix la idea de El Gran Israel, i al que qualifica de “home de pau” i fa seva aquella frase de Napoleó que “Déu està a favor del que te els canons”. Seria tot l’equip de l’actual administració.

O l’impuls dels Telepredicadors en la mateixa línia. P.ex., Pat Robertson, invocant un cert retorn a la teocràcia: “Tots els medis de comunicació, de notícies, la TV, les emissores de ràdio, el cine, les arts, el govern, les empreses, les finances.. seran nostres. Déu les donarà al seu Poble Elegit. Hem de preparar-nos per a regnar en el món i governar-lo juntament amb Jesucrist”
El pretext per la invasió de l’Irak, les armes de destrucció massiva, portar la democràcia ? raons: petroli i geoestratègia.

No es només la ideologia del totalitarisme que fa del domini del món la seva raó de ser sinó la concepció de la necessitat del conflicte com estratègia necessària de progrés. Recordo Nietzsche a La Genealogia de la Moral:”Un ordre legal pensat com a sobirà i universal, pensat com a medi per a prevenir conflictes i tota lluita en general (…) seria un ordre contrari a la vida, un agent de dissolució i destrucció de l’energia, l’intent d’assassinar el futur de l’home, signe de fàstic, camí secret cap al nores”, que s’assembla tant a la del telepredicador Buster Dobbs (editor de la revista «Firm Foundation», juny 1994) «La incapacitat o falta de voluntat per odiar fa inservible a una persona. Si no odiem les coses detestables, la qualitat del nostre caràcter és sospitosa. La Biblia mana que odiem.» Hi ha tota una nova reflexió política avui dia, vegi’s Carl Schmitt, que sembla que retornen a la vella filosofia del poder-pel-poder sense gaires principis.

Darrera les crides de Bush a la pau es difícil amagar la relació que el fonamentalisme estableix entre guerra, política i naturalesa humana. El fonamentalisme de Bush ha assumit que la única manera de comprendre l’acció política es acceptar el dogma luterà i calvinista del pecat original i que la naturalesa humana es intrínsecament dolenta, que l’esfera política està en última instància condicionada per l’enemistat entre uns i altres, que vivim en el món hobbesià. El somni utòpic del liberalisme en el que els conflictes econòmics havien de quedar reduïts a controversia moral o en el que la guerra hauria de quedar eliminada, pel fonamentalisme seria contrari a la vida, un món avorrit i trist, carent d’antítesis importants que requerissin sacrificis importants, fets heroics, fins i tot de l’entrega de la vida o la necessitat de competència i per tant de matar a d’altres éssers humans.
Permeteu-me que us digui que tot això té molt a veure amb el substracte teològic del nacionalsocialisme hitlerià: la mateixa teologia del poder, la mateixa concepció del messianisme nazi com a Poble Elegit, la mateixa exigència d’expansionisme com a «espai vital», la mateixa voluntat militarista, la mateixa demonització d’un sector de la pròpia societat com a encarnació del mal.

Milenarisme, escatologia, apocalipsi. Teologia de la Guerra Total. Harmagedon.
El fonamentalisme religiós ha estat sempre vinculat al Milenarisme i a la mentalitat apocalíptica del Final del Món. S’alimenta de la literatura apocalíptica de la Bíblia. Isaïes, Ezequiel i Daniel son interpretats en el sentit literal: Yahvè lluitant contra les forces del caos, personificades en Satan. Té consciència que es tracta d’una interpretació global de la història en la que els enemics del Poble de Déu, els que han posat dificultats en la construcció de l’Israel de les Promeses, son també els enemics de Déu. La història comporta l’enfrontament continuat entre Yahvè i les forces del Mal. El Mal serà vençut i la serp, encarnació de Satan, serà destruida.

La personificació del Mal en la figura de l’Anticrist del Nou Testament (Mt.24, Mc.13 o Lc.21) enllaça amb el quadre dualista de tot l’AT i amb el dualisme maniqueu del fonamentalisme. Veuen els nostres dies marcats per l’enfrontament entre el Be i el Mal, per guerres devastadores i per l’actuació de l’Anticrist. Estem a la vora de la segona vinguda de Crist, que instaurarà l’era perfecta, preparant la vinguda definitiva quan els fidels siguin conduïts a la glòria per rebre el cos ressuscitat. Naixerà el Cel Nou i la Terra Nova.

Apocalipsis 16.16-21, parla d’Harmagedon com el lloc de la gran batalla on quedarà palesà per sempre el triomf del Bé i la destrucció del Mal. Tota la història actual del món no es sinó la preparació del combat final. Pel fonamentalista aquest moment no es de témer. Per això Harmagedon s’ha convertit en cita obligada pel fonamentalisme. Serà el lloc de la destrucció, fins i tot del possible l’holocaust nuclear i del judici on els justos i els injustos son separats. Serà el punt final de la història de les relacions de Déu amb els homes.

Teologia del pecat o Teologia del sofriment

Als primers segles, en el moment de l’elaboració del discurs teològic, en contacte amb el poder de l’Imperi romà, el cristianisme va anar perdent sensibilitat per la qüestió dels que sofreixen innocentment i va adquirir major preocupació pel pecat i els pecadors. La pregunta per Déu davant el dolor va passar a ser pregunta soteriològica, es va passar d’una moral del dolor a una moral del pecat. Així Déu no té res a veure amb el mal en el món. No hi ha lloc, no és possible cridar o invocar Déu. La humanitat, independent de Déu, s’ha fet pecadora i arrossega les conseqüències del pecat. Déu queda subordinat a la llibertat humana i la redempció es pensada exclusivament com a redempció del pecat. El problema de la gana i la set de justícia com a problema de Déu, és a dir, el problema escatològic de la justícia de Déu, és substituït pel problema antropològic de la culpa. D’alguna forma aquestes dues teologies es reflecteixen en les dues traduccions del parenostre: “perdoneu els nostres deutes així com nosaltres perdonem els nostres deutors” ha estat substituït per “perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem als que ens han ofès”.

També St.Agustí dóna al pecat la màxima responsabilitat en l’existència del mal i el sofriment en el món. En bona part es també el gran problema del fonamentalisme: a l’haver determinat que la causa del canvi social es exclusivament la bona o mala voluntat humana el fonamentalista converteix els fets socials en assumptes morals: les coses dolentes passen perquè hi ha persones dolentes que les han provocat, no es pensa que les coses dolentes poden passar perquè el sistema es pervers.

El tema fonamental és com s’ha de parlar de Déu davant la història abismal del sofriment del món, del seu món. Aquesta és la qüestió de la teologia, és la qüestió escatològica, la qüestió per la qual la teologia busca constantment un nou llenguatge. Son ja molts teòlegs, a les antítesis del fonamentalisme nord-americà, que han parlat del sofriment de Déu o del sofriment en Déu: Karl Barth, Bonhoeffer, Moltmann… i en el camp catòlic Rahner, Von Balthasar, Metz…

Fonamentalisme cristià i fonamentalisme musulmà

El fonamentalisme es una malaltia de la Fe en Déu i de la religió, resultat de la inseguretat i de l’infantilisme, que converteix els medis en fins. Però caldria evitar explicacions excessivament simplistes del fonamentalisme. Se’l demonitza massa fàcilment, es creu que el nostre anàlisi es el correcte i la visió fonamentalista es l’equivocada. Nosaltres som els normals: per tant ells son els estranys.

Encara que pugui semblar estrany el fonamentalisme es coherent amb la lògica de la tradició religiosa de la que prové. Les creences religioses ens aboquen cap al sentit d’allò incomprensible per la raó humana, cap a una mena de misteri impossible d’explicar per la raó humana. Entenem-nos: si un creu que Déu ha enviat el seu fill per morir en una creu o que l’imàn número dotze, com afirmen els xiítes, no està mort sinó amagat, tot el demés es possible.

Però el fonamentalisme no està vinculat al dogma, a la creença, sinó a la utilització que se’n fa i al sevei de quina causa es posa. No es doncs un tema teològic sinó polític. Totes les religions han tingut i tenen fidels fonamentalistes en els extrems oposats del ventall polític, reclamant-se tots hereus del missatge fundant.

El radicalisme protestant va donar lloc, des dels seus orígens, a sectes combatives en el nom de Déu, p.ex. al XVI, Thomas Müntzer i la revolta anabaptista dels pagesos i miners contra Luter, però també va crear grups pacifistes, p.ex. els quàquers.

La constant històrica es que quan un grup religiós s’apodera del poder, tendeix a convertir-se en intolerant i a justificar en el nom de Deu les intoleràncies polítiques i fins i tot els crims. Calví a Ginebra, Savonarola a Florència, guerres de religió i massacres a l’Europa de tot el XVI que acaben amb l’edicte de Nantes. Molt abans, Bartolomé de las Casas deixa aquell esfereïdor retrat titulat “Brevísima relación de la destrucción de las Indias”. Us recomano l’extraordinària crònica històrica “Las cruzadas vistas por los árabes” d’Amin Maalouf, com a saludable exercici per entendre la instrumentalització que fem de la història. Recordeu també que tan de les Croades com de la conquesta d’Amèrica recentment l’Església n’ha demanat perdó.

En el món de l’Islam igual. Acceptem sense qüestionar-nos res, per exemple, l’estereotip que Yihad islàmica es sinònim de Guerra Santa identificant-la amb violència i darrerament identificant-la gairebé amb Bin Laden o terrorisme. No volem tenir present, per exemple, que per milions i milions de musulmans pobres, Yihad no té altre significat que fidelitat a Déu, pregària, defensa de la fe davant els infidels, combat contra les passions d’un mateix. El mateix significat per nosaltres cristians han tingut aquestes mateixes paraules. Son forts els corrents a dintre de l’Islam que, malgrat la onada general de fonamentalisme lluiten per una interpretació de l’Alcorà més a fons. Potser l’exemple més nítid seria Mahmud Mohamed Taha, “el Gandhi del Sudàn”, autor de El Segon missatge de l’Islam i que fou executat en defensa d’aquestes idees.

La cultura cristiana i la cultura musulmana, tenen sobretot tradicions molt diferents en relació a la seva vinculació amb el poder. El cristianisme dels primers segles fou un moviment dissident de Jerusalem i de l’Imperi romà, i no va començar a reclutar els primers adeptes a les classes altes fins uns cent anys després de la mort de Jesús i no fou autoritzat fins l’any 380. Tingué una llarga vida marginal i clandestina de catacumbes. Jesús, a més havia dit “doneu al Cèsar el que és del Cèsar…” que podia pressuposar la necessària distinció entre allò sagrat i allò polític. Al contrari, l’Islam va tenir poder polític ja en vida del fundador i es va estendre per conquestes militars, el profeta i els califes següents van ser líders espirituals i polítics. No hem d’estranyar-nos que l’Islam reclami una presència decisiva en el món polític. Jomeini no es més fanàtic que Falwell o Robertson, senzillament viu en un lloc més difícil

El futur del fonamentalisme

Tan el fonamentalisme cristià en totes les seves variants, com el jueu o el musulmà son pobres de contingut teològic. El “retorn a les fonts” que proposen es més un “retorn a les formes”. No hi ha una font ideològica que els doni coherència. Tenen més de voluntat de poder que d’explicació de Déu, son opcions socials, polítiques, militars, amb llenguatge religiós. També per exemple els sociòlegs diuen que la campanya per demanar les oracions a l’escola o les croades contra la pornografia o l’alcohol en realitat son més un pretext, per consolidar una classe mitjana amb unes formes de vida de la bona societat diferent de les formes dels immigrats o marginals que real interès per la pregària o per qüestions morals.

El fonamentalisme occidental no té possibilitats de perdurar. En els seus programes no hi ha respostes als greus problemes de la humanitat: atur, suficiència alimentària, deute, desertització etc. i, sobretot, perquè la modernitat -feminisme, laïcitat, canvis en el model familiar, nous models de relacions sexulas, manca d’austeritat, separació Església-Estat- és una amenaça pel fonamentalisme. La seva batalla està perduda ja que han hagut d’argumentar les seves costums sobre propostes que ells mateixos refusen: accepten el progrés, les seves dones treballen, practiquen l’avortament i consumeixen droga.

Una religió, a més, que no solament permet sinó que promou la consciència individual no pot servir com a justificació per la teocràcia. Poden haver-hi forts corrents de dreta política i militar però la teocràcia espanta, per exemple el moviment People for American Way d’ultradreta i antirreligiosa. La societat americana està satisfeta amb la separació Església-Estat. Els fonamentalistes poden demanar que els seus drets siguin respectats, però no podran condicionar els drets dels altres. Igualment, si els estats islàmics prosperen el seu fonamentalisme haurà d’afrontar el mateix setge que el fonamentalisme dels països capitalistes. Igual que va passar amb els països comunistes. No podran viure aïllats.

El Partit Republicà i l’equip Bush lamenta el relativisme en els valors en el món d’ara produit pel liberalisme. Per ells només la religió pot omplir aquest buit. Una religió vinculada a lo polític i que retorni a l’Estat la capacitat de poder absolut que havia perdut. Estat total i Religió total. El problema rau en saber sobre quina base sòlida política i religiosa, sobre quins valors morals col.lectius, més enllà dels estrictament individuals i dels de «el poder-pel-poder» assentaria la nova societat a fi que la societat no esdevingui imperceptiblement en «totalitària»?, quina imatge transmetem de Déu?, amb quin llenguatge? El fonamentalisme nega els valors heretats de les tradicions del liberalisme i del cristianisme sense substituir-los per un nou univers de valors. Podriem que el fonamentalisme és nihilisme? el poder-pel-poder? Jo crec que sí. Igual que el feixisme. No deixa de ser paradoxal i irònic concloure que al pensament de Bush, que invoca tan freqüentment Déu, se li reconeguin característiques pròximes al nihilisme. Per això probablement està molt a la vora de la veritat l’afirmació que el govern de l’Estat més poderós del món està en mans d’una secta de fanàtics. Secta que posseix l’exècit i les armes de destrucció massiva mes poderosos del món.

5. Possibilitat d’un discurs sobre Déu davant les grans tragèdies:
El silenci de Déu davant el sofriment del món
La moral i la cultura en aquesta societat de tanta religió i tan silenci de Déu
Memòria de Déu i el model occidental.
Quin llenguatge vàlid per al món d’ara, que faci comprensible Déu. Quina és la funció de la Teologia?

La metàfora de Poble elegit està tan arrelada que al ciutadà nord-americà li queda molt poc espai d’elecció. Fins i tot els que no hi creuen o se’n volen distanciar no poden fer del seu refús una bandera si no volen caure en l’ostracisme cultural com passa a alguns intel•lectuals de reconegut prestigi entre nosaltres (Chomsky, Petras, Susan Sontag). Es una de les columnes vertebrals de la identitat nord-americana. En conseqüència, si el fonament de la seva política agressiva és teològic potser la clau per a canviaria podria ser també la teologia. Sobre quines bases? Quin es el discurs sobre Déu possible en el món d’ara? Davant el sofriment què pot dir la teologia que no signifiqui una burla pels que pateixen injustament? Què entenem per salvació? Com donar des de la teologia una paraula de consol a les víctimes i els vençuts de la nostra història?.

El silenci de Déu davant el sofriment del món

Jean Baptista Metz catòlic i Jürgen Moltmann protestant, que van viure Auschwitz de la vora, es pregunten quin sentit té parlar de Déu després d’aquell infern. Allà Déu callava. Crec que amb tota honestedat ens ho podem preguntar igualment nosaltres després del milió i mig de nens morts a l’Irak. També aquí Deu ha callat.

Tots hem vist les fotografies d’aquells nens als hospitals infantils de l’Irak afectats de càncers, leucèmies, malformacions i condemnats a una mort segura. Aquelles imatges parlen de Déu més que moltes paraules. Perquè el sofriment d’aquests nens? Perquè el de les seves mares, noies joves, que no poden fer altre cosa que veure’ls morir? En nom de quin Déu moren? Qui els hi ha posat l’urani a l’aigua i al menjar?

Perquè Sabra i Chatila? Més enllà de la paraula “terrorista” què sabem llegir en l’actitud d’un noi o una noia que, carregats d’explosius, es fan explotar en un restaurant de Jerusalem? El discurs sobre Déu o bé es el discurs sobre la visió i promesa d’una gran justícia, que afecta també aquests sofriments passats, o bé es un parlar buit.

Vivim en un món com si tingués religió però no tingués Déu, com una època de religió sense Déu. Perquè mentre la religió parla de devoció i sentiments no es planteja el problema del sofriment humà. Aleshores la religió serveix per amagar la raó de ser fonamental de Déu que és la salvació de la criatura..

El poble d’Israel fou una terra escatològica de clams, una terra de records i d’esperances, com també ho fou la cristiandat primitiva. Les tradicions del discurs sobre Déu coneixen els crits del plany, el crit d’auxili, en el profetisme, en la literatura sapiencial… aquí es tracta de la qüestió del sentit de Déu com la qüestió escatològica.

La moral i la cultura en aquesta societat de tanta religió i de tan silenci de Déu
La mirada inicial de Jesús no anava dirigida al pecat dels altres sinó al sofriment dels altres. Aquesta és la metàfora de tots, absolutament tots els miracles, el paralític, el coix, el cec, el leprós, el difunt. Al revés, per ell pecat era provocar el sofriment o negarse a participar en el sofriment dels altres. Dissortadament el discurs cristià sobre Déu va anar prenent repetidament els trets del poder, de manera que fins al dia d’avui està la sospita de ser la font legitimadora d’alguns dels fonamentalismes polítics. En canvi el discurs bíblic sobre Déu parla del Déu sensible al sofriment. Es un discurs que té sempre present el sofriment encara que no hi té resposta. Es un discurs sobre Déu pel qual la història no es la història dels vencedors sinó sobretot la història del sofriment.

Les tradicions bíbliques no tracten primordialment d’una ètica, sinó d’una escatologia, no es en primer lloc un discurs sobre moral, sinó de futur i esperança. Que els assassins, que els que roben l’esperança dels pobles i dels pobres, apel•lin a Déu mostra fins a quin punt el discurs sobre Déu pot arribar a ser instrumentalitzat i mesquí.

Hem fet de l’oblit despietat de les víctimes la clau de la felicitat del vencedor. La cultura actual i especialment la TV.està pensada per provocar l’oblit. Això és contrari a la idea bíblica de l’aliança i a la solidaritat cap enrera que demana l’aliança.

La qüestió sobre Irak no es solament on es Déu. sinó sobretot on ha quedat l’home. Irak, i Palestina igual que Auschwitz ha abaixat dràsticament la frontera metafísica i moral del respecte entre els humans.

La mística bíblica es una mística del dolor de Déu, es una mística del sofriment de Déu. El seu crit a la creu és el crit d’aquell abandonat de Déu que mai no havia abandonat Déu.

Memòria de Déu en un temps d’oblit:

La memòria del sofriment aliè es com una categoria dèbil en un temps en què els homes, en el fons, creuen que es poden equipar sobretot amb les armes de destrucció massiva o amb la pitjor de totes, l’oblit. Mirar cap a un altre costat davant les històries de sofriment que sorgeixen sempre de nou: Auschwitz, Ruanda, Bòsnia, Afganistan… Però aquest oblit no resta sense conseqüències: la desesperació, la degradació de la moral, la dissolució de l’home… son pocs els qui relacionen les crisis actuals, l’anomenat ensorrament de valors amb aquestes i altres tragèdies que van caient de mica en mica en l’amnèsia cultural. La història profunda de l’espècie humana és vulnerable.

Caminem cap a l’oblit del passat, cultura, valors, sofriment i a adoptar la cultura del mercat, que creu que tot es pot comprar i vendre. Es la única cultura que pot imaginar Bush, de la que ha sortit la seva visió del poder.

El discurs bíblic sobre el Deu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, que és el Déu de Jesús, no és l’expressió d’un monoteisme qualsevol, sinó d’un monoteisme dèbil, vulnerable. El monoteisme bíblic té un caire escatològic que situa tots els àmbits de poder sota una reserva escatològica, amb la qual cosa ha relativitzat l’absolutització del poder polític.

Quin pes ha tingut en la història la vivència d’aquest monoteisme en la comunitat cristiana? La comunitat cristiana és encara un grup sensible al sofriment? Però, no son, també, les religions monoteistes –a la ex-Iugoslàvia, a Irlanda, en el conflicte entre jueus i palestins, al Líban, en el subcontinent Indi- etc. les que pequen contra aquest sofriment aliè?.

La pregunta fonamental: quin llenguatge vàlid per al món d’ara, que faci comprensible Déu? Quina és la funció de la Teologia?
Què podem o què hem de fer?

El contacte amb Déu i el contacte amb els pobres. La mística de l’experiència amb el no-ser de les víctimes. El compromís sense paternalismes. Es tracta d’abandonar la mentalitat assistencial. El cristianisme que vol tenir record del passat és una religió incòmoda. Podríem dir que no és religió, sinó experiència de Déu.

Jaume Botey, octubre 2003

Boff, Leonardo Fundamentalismo. Sal Terrae. Santander 2003.
Bruce, Steve Fundamentalismo. Alianzaensayo. BCN. 2000
Galtung, Johan Fundamentalismo USA. Icaria. BCN. 1999
Garaudy, Roger Los integrismos. Gedisa, BCN, 2001
Guyatt, Nicholas Encore un siècle américain?. Planète. Belgique 2002
Juergensmeyer Au nom de Dieu, ils tuent!. Autrement. Paris 2003.
Kagan, Robert Poder y Debilidad. Taurus. BCN. 2003.

Metz, Johann B. Camins i canvis de la Teol política Cruïlla.BCN.2002
Mohamed, Mah. Il secondo messagio dell’Islam. EMI. Bologna, 2002
Moltmann, Jürgen Teología política, etica política. Sígueme. Salm. 1987
Roca, José Mª. Dios y el destino manifiesto. El VIEJO TOPO nº.180
Todd, Emmanuel Après l’empire. Gallimard. Paris 2002
Zaragoza, José A. EEUU: Religióin y política. FRONTERA,nº.21,2002

©EspaiMarx 2003