Vida quotidiana en un país en guerra i revolució

Miquel Izard

Universitat de Barcelona

1. Una drecera inversemblant que menava a una quimera

Berga, parlant de literatura en anglès sobre la matèria, alerta, “Es diu que la veritat sol ser la primera baixa en una guerra. Aproximar-se a la realitat d’una situació tan extrema amb la il·lusió d’alguna mena d’objectivitat és, probablement, un exercici inútil”. En efecte, si recuperar el passat és peripècia incerta, assajar treure l’entrellat de l’ocorregut entre 1936 i 1939 és impossible donat l’antagonisme de parers, fins i tot de gent del mateix bàndol. Si per Raimon d’Abadal, Dietari, “ni la Revolució Francesa, ni la Revolució Russa han arribat a les enormitats que es cometen a la nostra terra. Tot rastre de civilització és perseguit. És la devastció total, és l’anticivilització”; mossèn Sancristòful resava “A la matinada del 18 de juliol el general Franco, alçava, ben visible, al Marroc, la bandera per l’alliberació de la pàtria, ja gairebé en mans dels comunistes. Començava la gran croada que costaria a Espanya més d’un milió de morts. [Catalunya era] esclava, amb una esclavitud pitjor que la de Felip V, i l’havia lligada al jou estranger de la Unió Soviètica”; mentre fa poc feia Mas: “A la FAI i al POUM, els va sobrar autoestima autopropagandista, els va mancar un veritable sentit d’orientació històrica, i no van actuar, tal com ho exigien les circunstàncies com a punta de llança per sufocar la rebel·lió militar, com demanava el més elemental sentit de les prioritats”. I, ho veurem de seguida, gent de tota mena opinaren al contrari. Ja fa anys Josep Fontana esmentava, en una entrevista, la diferència entre imparcialitat i objectivitat, aquella impossible, aquesta imprescindible. Assajaré de triar entre tanta palla i no gaire gra, esbrinar capgiraments i designis, parells o antitètics de procesos revolucionaris de la primera meitat del XX, que si més no deien voler bastir una societat radicalment diferent de l’anterior.

Cal recordar que a la societat catalana dels 30, la inclement explotació d’una majoria, condemnada a la misèria, facilitava beneficis exorbitants a una minoria que malversava i ostentava. Abisme injust i immoral que sols perdurava mercès a l’acció dels cossos repressius de l’Estat, policies paral·leles i Església, encarregada de la coerció ideològica; cosa que venia fent des dels ben anomenats Reis Catòlics, en els tres primers segles mercès al Sant Ofici i, aprés, elaborant i vertebrant el discurs teològic justificant i legitimant l’espoli de classe.

El capítol es cenyirà en especial als primers mesos, temps de canvis, esperances i propòsits, reemplaçats posteriorment pel desencís, els desencerts i les seqüeles de la llarga guerra, massa mort al front o als bombardejos, carències de tota mena i fam.

2. Impressió d’efervescència i entusiasme

Si per a uns fou etapa de desgavell i esgarrifances, el comú tingué una sensació d’eufòria i llibertat; parer de molt coetani. Campillo, cita discurs del rector Bosch Gimpera, inaugurant el curs, radiat per les emissores barcelonines i reproduït a la premsa, en què invocava els principis sobre els quals es fundà la Universitat Autònoma i l’esperit de renovació i progrés social que informava la seva actuació, posant la solera per col·laborar “sense restriccions de cap mena amb tots els organismes que estiguin d’acord amb el nou món que s’està creant”. Afegia, “La revolució que estem vivint ha plantejat una absoluta transformació en tots els ordres de la vida material i espiritual per a construir una societat més justa, més digna, més conscient, més culta en tots els aspectes. Cal fer uns homes nous. I amb la tasca d’aquest moment històric, els intel·lectuals i amb ells la Universitat han d’ocupar el lloc que els pertoca […]. Venim a treballar en l’estructuració de la societat futura, aquella en què els valors culturals han de constituir l’únic criteri de selecció després […] de l’enrunament absolut de tots els privilegis de casta”. I Rubió ressenyava els llibres ingressats a la Biblioteca de Catalunya, procedents de les expropiacions, “encaminades a restituir al poble allò que fins ara havia estat el patrimoni exclusiu de certes corporacions privades o també de particulars”.

Campillo recull, a la premsa de l’estiu del 36, “manifestos, adhesions i suports a la causa republicana de lletraferits d’arreu”; i, dels catalans, la proclama, finals juliol, Els artistes i la revolució, promoguda per l’Associació Intel·lectual per la Defensa de la Cultura, dient, “Volem […] contribuir amb el nostre esforç a la construcció d’una nova societat […]. Volem marxar conjuntament formant un front únic amb intel·lectuals de França i Espanya que ja s’han manifestat, clarament i categòricament al costat del proletariat revolucionari de tot el món”. Anunciaven arenga de Malraux en míting a la Sala Wagram; arribaren adhesions d’Aragon, Marie Bell, Chamson, Gide, Nizan o Picasso, mentre Bloch proclamava el que aviat seria un tòpic: “els espanyols són els herois del drama mundial on es debat la sort de la humanitat. Espanya s’ha posat a l’avantguarda de la lluita per la llibertat de tot el món”.

L’escriptora trotskista Low deia de Barcelona, “La sensación preponderante era la de liberación, como si la ciudad estuviera saliendo al aire libre y a la luz. Recordé la impresión de dominación religiosa que me había causado antes, como si la iglesia mantuviera Barcelona bajo la sombra oscura y triste de su ala […]. Una sensación de fuerza y actividad nuevas parecía irradiar de la multitud de gente que poblaba las calles”. El poeta gal Benjamin Péret li digué “Es tan extraordinario estar aquí […], es como vivir de nuevo”. La parella de Gorkin, volia formar un regiment femení al POUM i la primera setmana rebé 500 adhesions.

Per Orwell, arribat força després, Barcelona “En aparença, era una ciutat on les classes riques havien deixat pràcticament d’existir […] les carreteres i els edificis es trobaven en mal estat, els carrers, de nit, eren molt foscos […] la majoria de les botigues eren deixades i mig buides. I no obstant, pel que es podia apreciar, la gent semblava satisfeta i esperançada. […] Sobretot, hi havia fe en la revolució i en el futur, el sentiment d’haver entrat bruscament en una era d’igualtat i de llibertat. Els éssers humans intentaven comportar-se com a éssers humans i no com a dents d’engranatge de la màquina capitalista”. Notava el periodista mexicà Torriente-Brau, “por encima de todo, lo que hay que señalar, es la impresión profunda que estos días dejan en el viajero, es el entusiasmo contagioso, la emoción del triunfo que vibra en la ciudad; […] que pone todas sus fábricas a la mayor producción en provecho de la lucha y la victoria./ Barcelona, hoy, da la sensación de ser invencible”. Conversant amb mariners del Magallanes que havia portat fusells de Mèxic, opinà, “Esto es maravilloso […]. Es un prodigio […] lo que hemos presenciado es un entusiasmo delirante”.

Clarà, en l’obra colectiva sobre Girona, cita tal xoc, que Deulofeu exclamà, “Catalunya

era gresol de la futura organització social del món […]. Avui estem realitzant experiments de socialització o comunització dels quals, no en dubtem, en sortirà l’estabilització d’un règim social que, fent desaparèixer els privilegis de classe, portarà la pau i el benestar als únics homes que tenen dret a la vida, o siga, els que treballen”

Àdhuc la Bertrana, tan crítica, emfasitzava, “Mentre els uns incendiaven, requisaven, detenien i afusellaven amb gran fervor revolucionari, els altres –potser els mateixos- amb idèntic fervor, es lliuraven a l’amor. Mai no havia vist una quantitat semblant de parelles, ni una exhibició tan abundant d’expansió amorosa a la via pública. Sens dubte, la sensació de llibertat absoluta que encomanava la revolució social tot just encetada, empenyia el jovent a ocupar tots els bancs públics lliures. Ajuntaven els cossos i els llavis, caminaven abraçats fent zigues-zagues com els embriacs. Tot d’una s’aturaven, es miraven als ulls i tornaven a ajuntar els cossos i els llavis com si llur set d’amor no pogués esperar ni un segon més. […] En pocs minuts i per pocs diners, les parelles eren maridades i desmaridades. […] La febre d’amor regnava arreu. Se sentien [meuques del Xino] mestresses de llurs actes i no subjectes a un amo o a una mitjancera. Als establiments de begudes, ulleroses i lasses anaven de taula en taula, amb una llum nova al rostre. Ja no esguardaven els homes únicament com a possibles clients, sinó com una possible parella, amb qui hom pot compartir una llabregada de triomf, una engruna de goig, una ombra de tendresa […]./ Fins llavors, la societat viciosa i hipòcrita havia consentit que aquelles pobres dones fessin el trist paper de màquines higièniques. La revolució social, tot just encetada, els conferia la missió de col·laborar amb els novells revolucionaris, cosa que mai, en cap època burgesa, monàrquica o republicana, no havia estat possible”.

Tort i Martí, un missaire, deia de l’agost i la platja, “Tothom hi feia el que volia. Hi recordo una noia molt grassa, totalment nua, com una bóta que dansés enlluernada de llibertat”. Burxava més enllà “Mai no he viscut uns diumenges tan alegres com els primers diumenges de la revolta […]. Agost i setembre de 1936! Als nostres ulls d’infants tot era exultació. Ho deien, que hi havia guerra! Nosaltres no ho notàvem pas”.

Però, ja ho he dit, molts s’escruixiren per uns esdeveniments de caos i vesània. Rubió i Tudurí, conservador molt crític amb la revolució, arribà a dir: “Hi havia un nucli anarquista molt convençut. El que passa és que l’ideal anarquista no pot portar-se a la pràctica, com a sistema de govern, precisament perquè és un sentiment que tendeix a dissoldre l’autoritat i a prescindir del govern”, el que sense cap dubte era cert, volien organitzar una societat sense manaires, sense autoritat. I per Claudi Ametlla era, “el més inquietant […] la inexistència de

l’autoritat. Ara cap esdeveniment per absurd i terrible que sigui no sembla impossible”; i més enllà, “No ha triomfat Barcelona, ni Catalunya, ni els catalans. Pel contrari, la pristina i autèntica Catalunya és la gran vençuda. Uns homes del suburbi foraster, barrejats amb catalans de catalanitat neutralitzada o morta per l’entelèquia anarquista, furients de mística revolucionària i embriacs de violència, ens han arrebassat totalment la victòria”.

3. Emergència dels sense rostre

El daltavaix a la funció fou cardinal, els vells protagonistes s’eclipsen i els que sempre n’havien estat fora o, a tot estirar, al cor, esdevingueren actors principals. Josep M. Fradera, obra global sobre Girona, detalla la formació del Comitè de Palau-Savardera; sense afiliats als partits i sindicats, la iniciativa sortí d’una colla de joves que escoltaven la ràdio al cafè d’en Met, redactaren un pregó citant a l’Ajuntament a tots aquells que hi volguessin participar, n’aterraren uns 25, constituint el Comitè de faisó democràtica; l’arribada, el 22 o 23 d’un parell d’incontrolats, coneguts, amb intenció repressiva, amoïnà i provocà, el 25, reunió de tot el poble, on recalcà el cap del Comitè que es feia responsable de la seguretat de tothom.

Kaminski nota que molts clients dels hotels eran burgesos que se sentien més segurs que a llurs pisos, algun metge recorda que altres es refugiaren a clíniques, psiquiàtrics i, fins i tot, a la presó. Garangou citant Juventuts Llibertàries i Ateneu Aclarecer diu “Sobretot les noies van trobar en aquesta organització una nova manera d’entendre les relacions socials. Eren joves […] acostumades a les estrictes normes […] vigents fins al juliol de 1936: estava mal vist que […] es posés pantalons, […] anés amb un noi tota sola si no eren promesos, que participés en agrupacions fora de l’àmbit catòlic […]. Les que pertanyen a les Juventuts llibertàries, gràcies a la relaxació de costums que va suposar la revolució, van poder sortir de l’espai estrictament domèstic i tenir les seves primeres experiències organizatives i polítiques”.

També Pagès, evoca el nou protagonisme de la dona, que milita a partits i agrupaments, a molts amb secció femenina, més o menys autònoma; participa en la lluita el juliol; va al front; és infermera; després reemplaça els soldats a les empreses, fa de paleta o lampista, condueix tramvies. Es constituí la Unió de Dones de Catalunya amb associades de tots els grups i partits. Solà, en l’obra col·lectiva sobre Girona, diu de les entitats sindicals, “prenen un protagonisme que no havien tingut mai pel que fa a la gestió dels assumptes de cultura i educació”. Ben segur que el programa cultural proletari era vell, però no era escoltat, restava a l’ombra.

3. Transformació de l’escenari

Ealham especifica com mutà l’aparença de Barcelona evidenciant l’establiment d’una nova democràcia obrera: casals, palaus i hotels lluint pancartes, amb màximes i retrats de líders revolucionaris, murs esdevinguts tribunes populars, decorats amb propaganda, graffiti, cartells i manifestos. A mesura que els comitès assumiren qüestions immediates dels barris, es deixà entreveure una nova forma de desempallegar relacions socials i pràctiques solidàries. Tot seguit de vèncer als feixistes, amb tendes tancades i indústria i comerç aturats, comitès revolucionaris de districte arranjaren els de Proveïments per a organitzar la distribució de queviures, seguint l’experiència de la democràcia de raval que permeté la vaga de llogaters del 31, i constiuïren una xarxa de menjadors populars. A la vegada ocuparen àmbits capitalistes, béns de l’Església, oficines dels empresaris, torres i mansions dels sàtrapes. De faisó espontània, just quan la direcció de CNT-FAI es comprometia a col·laborar amb els parlamentaris, llurs militants de base iniciaven la revolució al carrer. A Barcelona els jesuites de Sarrià esdevenen Institut-Escola Ausias March o la Balmes era ara la Biblioteca Popular Francesc Layret.

Kaminski contastava que “La vida dels rics cada cop esdevé menys agradable. La proletarització no es duu a terme de cop i volta, però és innegable que va augmentant. Tot i així els restaurants i cafès de totes les categories estan plens de gom a gom fins a la nit; els cinemes s’omplen; a les pastisseries la gent compra pastissos en abundància i els diumenges fins cal fer cua per poder comprar-ne”. I a Langdon-Davies, li semblà “Barcelona la ciudad más extraña del mundo en la actualidad: la ciudad donde los anarcosindicalistas luchan por la democracia, donde los anarquistas mantienen el orden público y donde los filósofos contrarios a la política sirven de escudo al poder gubernativo”. Low, en arribar a la part alta, farcida de torres, descriu “enormes gallardetes rojiblancos […] que indicaban un hospital para milicianos heridos, o una residencia para obreros aquejados de enfermedades pulmonares […]. A la Virreina s’hi havia instal·lat un mercat. A Fontseré el sobtà que el Passeig de Gràcia, idiosincràtic de la burgesia, brollà avinguda triomfal de la revolta, afegint, “Catalunya –ha dit Joan Oliver- assassinà la iniquitat que de temps en temps es redreça contra els pobles”. I detalla el Sindicat de Dibuixants requissant el palau, al Portal de l’Àngel amb Canuda, del marquès de Barberà i de la Manresana, que fugí sense problemes. Abundant material confiscat “va proporcionar als dibuixants la satisfacció de treballlar en un clima de llibertat creativa –riquesa és sinònim de llibertat- i alegre camaraderia […] un taller obert a tots els que hi volien treballar. Cobravem deu pessetes diàries, com els milicians”. Mentre el canvi social suposà el tancament del Cercle Artístic de Barcelona i el de Sant Lluc, on fins aleshores es reunien els artistes.

Hi hagué mudances a tot Catalunya. A La Garriga, amb elements d’esglésies derruïdes constituïren a Can Plandiura el Museu del Poble: ràpidament Comitè i Sindicat complint la petició de la Conselleria de Cultura de la Generalitat recolliren objectes de caire religiós. I amb llibres procedents de molts llocs, es creà en el Centre Club, la Biblioteca Popular, lluint a la façana un rètol, “Biblioteca Popular regeneradora de conciencias”. Bernils cita designis del Comitè de Figueres, de convertir els jardins de l’exconvent de monges “franceses” en públics i l’edifici en un museu. A la mateixa Figueres, i a altres indrets, de forma pintoresca s’invertí la circulació dels automòvils i no es respectaven els senyals de tràfic.

4. Ritualitzacions al·legòriques i noves cerimònies simbòliques

Referia Low, “En Barcelona siempre hubo desfile los domingos. Los niños marchaban primero […]. Luego seguía la banda [… si era del POUM] un piquete de caballería detrás […]. Después iban las milicias, y más jinetes y así sucesivamente hasta que aparecía el Comité Ejecutivo […]. Los socialistas marchaban mucho mejor que nosotros […] los anarquistas, sin embargo, eran mucho peores […]. Los funerales solían utilizarse […] para declaraciones políticas. La procesión marchaba ceremoniosamente por todo el centro de la ciudad, con la banda de música al frente”. Més enllà revelava, “La gente se casa como las moscas en verano. Es fácil, puedes casarte con quien quieras sin darle cuentas a nadie y no se tarda más de cinco minutos de palabrería. Han desaparecido las formalidades”. El formulari li deia al marit “Deberás recordar que tu mujer va al matrimonio en tanto que tu compañera, con los mismos derechos y privilegios que tú”. Afegia, “las mujeres eran iguales a los hombres, […] no se admitiría ningún tipo de dominación sexista”. I hi havia facilitats per divorciar-se, en especial per mutu acord; es podien tornar a casar, però després de 30 días per l’embaràs.

Llarch, detalla el funeral de Benito Pasanau, carreter de Damm, mort al front d’Aragó, una “improvisada capilla ardiente, cubierto el ataúd con la bandera rojinegra, en la fábrica; se le había dado [el seu] nombre a la calle Rogent del Clot. […] Los obreros de muchas fábricas de la barriada estuvieron desfilando […] durante horas […]. El cortejo fúnebre encabezado por el ataúd, llevado a hombros por los obreros, salió de la fábrica, avanzando lentamente entre el gentío que se apiñaba en las dos orillas de la amplia calzada […]. De pronto, en el silencio imperante […] rompió, atronadoramente en el aire, el bronco y profundo sonar de la sirena de la fábrica [..]. Sonó […] 17 veces, tantas como años había trabajado [… per un] obrero que había dado su vida por el soñado bienestar futuro de todos los españoles […] años de la existencia de aquel hombre ofrecidos y dedicados a lo que él había estimado la más generosa entrega en la esperanza del logro de un mundo mejor”. I Garriga, a Granollers, traça el de Joan Cerdà també mort al front, “L’acte multitudinari […] va ser el preludi d’una sèrie d’actes i de manifestacions populars […] durant el mes de setembre […] la ciutat vivia moments d’una estranya commoció, continuada de manera exultant”.

A nivell diferent, Pérez-Bastardas reprodueix el que digué Boix i Raspall, penso que exagerant, “La primera manifestació revolucionària […] la donaven, sino el mateix 20, un dels immediats, un bon nombre dels que tenien empenyorades joies al nostre Mont de Pietat. Se’ns presentaven i ens exigiren el retorn de la cosa pignorada, sense reintegrar-nos l’import […] la qual cosa no tenia justificació de cap mena […]. Algunes d’aquelles Cases [de Préstecs] foren assaltades per la púrria, i s’apoderaren impunement de tot el dipositat […]. Molts dels prestataris […] es presentaven acompanyats de milicians, amb arma llarga […] i no en to de súplica, sinó d’exigència. Cosa anàloga passà a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat”.

5. Capgiraments socials i alteracions productives

Bastant coetani i força estudiós concorden que ni els sindicalistes actuaren de forma improvisada, ni el resultat tenia perquè ser un desori caòtic. Portaven molt de temps teoritzant la seva utopia basada en una munió d’experiències, lectures i projectes. Fóra curiós saber la influència de referències sobre nacions autosuficients d’Amèrica (“sin dios, rey, ni ley”, deien els conqueridors) que tant impactaren Rousseau i arribaren ací a través de Reclus. Si més no, Pons Prades cita el que els deia a l’Escola racionalista el geòleg Carsí Lacasa, “Hay que laborar para que se establezca una saludable armonía del hombre con la Naturaleza […] primer paso hacia la armonía universal, que es la gran meta que no hemos fijado quienes creemos que el hombre nace bueno y que la comunidad tiene la obligación moral de hacer todo lo que esté en su mano para que cada día que pase sea mejor”.

Ara bé, un dels preceptes innegociables, donades l’autonomia i l’antiautoritarisme, eren l’espontaneïtat i la descentralització, no hi havia, ni podien admetre, directrius, instruccions o ordres de ningú. El que es podia fer, o el que es portà a terme, lloable o reprovable, en qualsevol dels àmbits, fou resultat de la rauxa individual o decisió de comitès. Ningú imposà què es sabia de fer amb maternitats i orfenats, però persones concretes van decidir ocupar-se dels de Barcelona o Lleida i adobar-los. Altre cosa és que s’assagés legalitzar alló realitzat. L’esbarjo no es programà des de dalt i si en un medi mancaven innovadors, seguí la rutina

Roca, no precisament anarco, en el Liminar dibuixava un panorama que copio sense senyalar fragments suprimits, a “Cataluña, verano de 1936 se inició una de las luchas con el mundo, la carne y el diablo más profundamente planteadas, más intensamente vividas, más acaloradamente debatidas. Así, en primer lugar se definió –de forma a menudo elemental, fragmentaria- un nuevo modelo de relaciones entre el hombre y la naturaleza, es decir: una nueva política urbana y territorial que, tendiendo a encontrar unos nuevos equilibrios, fuese capaz de evitar la destrucción de la naturaleza y la ruina del hombre. Al mismo tiempo, y en segundo lugar, se pusieron las bases para vencer algunas de las limitaciones de la carne: las que provienen de la enfermedad, de la indigencia, de la inopia. Era, tal como decía la prensa del momento, una lucha contra «el dolor, la tristeza, la enfermedad, la miseria, la opresión, la injusticia bajo todas las formas». En tercer lugar, la larga trayectoria del Maligno, amo y señor de nuestra historia, la tradición irracional, diabólica, fue interrumpida. Un viento cada vez más potente se llevó consigo la hojarasca ideológica de origen burgués, casi dominante en el movimiento obrero. El decreto de creación del Consell de l’escola nova unificada decía: «es la hora de una nueva escuela inspirada en los principios racionalistas del trabajo y de la fraternidad humana». La revolución, tuvo, aspectos diabólicos, violentos, airados. Con la violencia brutal de unos días se quería borrar la atroz violencia de siglos. Pero el verdadero rostro de la revolución, lo que se descubre bajo una máscara a veces grotesca, es la fisonomía de la razón y del orden. Las páginas que siguen están destinadas a explicar, e incluso a dar detalles de los procesos concretos seguidos en Cataluña por las fuerzas políticas y sindicales hegemónicas para introducir elementos de orden racional en el espacio, la economía, la sanidad, la escuela, en una situación especialmente adversa: la creada por la guerra civil y la premonición de la II mundial. Se trataba de definir y de construir un nuevo tipo de sociedad a partir de un modelo alternativo de política económica para salir de la crisis iniciada justo después del crack de 1929, una verdadera alternativa a la otra salida entrevista: la inventada por los estados mayores de los estados capitalistas fue la guerra, la locura de la II Guerra mundial./ La «nova economia» implicaba determinados cambios en la estructura de la propiedad, remozaba las bases de un mercado progresivamente oligopolizado y, al mismo tiempo, introducía formas de coordinación y planificación de la oferta global mediante la actuación del Consell d’Economia de Catalunya. Cambios en la estructura de la propiedad destinados a establecer fuertes recortes en las rentas parasitarias y especulativas. La cuestión de la propiedad del suelo urbano –que en una sociedad industrializada como la catalana no era ninguna nadería- fue puesta sobre la mesa”.

Paz diu, prop de “nuestra barricada se encontraba el bar Fornos con sus amplias salas de billares, que en un santiamén se había convertido en un comedor popular que abastecía a quien deseara comer o beber. Los productos alimenticios habían llegado por diversas vías, los obreros de la Damm habían traído cientos de botellas, los empleados de los almacenes de comestibles habían amontonado jamones y embutidos, e incluso las panaderías que habían estado trabajando toda la noche surtían con pan caliente los puntos que se habían establecido como cantinas”.

I Pagès i Blanch insistia en l’espontaneïtat inicial, el manifest que publicà CNT no forçava a requisar res. El que es féu, fou sequela de la necessitat de posar en marxa empreses de les quals els amos havien abdicat. Fraser parla del Sindicat de la Fusta que s’ocupava des de la tala d’arbres a la Vall d’Aran fins a les tendes de venda de mobles; arranjà dos grans tallers, amb més de 200 treballadors, ocupant els que abans eren els petits, sumant el 75% de totes les fusteries de Barcelona i s’importà força maquinària de França.

Per Rabasseire, en desaparèixer l’intercanvi, molts municipis pagesos es veieren del tot aïllats del món exterior, permetent als anarcos realitzar el somni d’una societat sense diners, doncs llur ideal estava millor preparat per a una vida ascètica que per al luxe burgès i el nítid puritanisme servia d’ideologia per organitzar la misèria. El zel obrer, la seva dedicació a la tasca, l’afany d’aportar innovacions i d’arranjar racionalment la producció col·laboraren a elevar rendiments. Si antany s’oposaren a les màquines, ara maldaven per aconseguir-les. L’ordenació racional de la feina progressava notablement, la col·lectivització permetia aprofitar els beneficis de col·laboració, divisió del treball i mecanització. Els sindicalistes també s’implicaren en qüestions culturals, fundaren escoles, edificaren vivendes, endagaren hospitals. Gosava dir que a major activitat revolucionària, més intensa era l’embat militar. La federació barcelonesa dels sindicats de CNT encarrilà des d l començament un “Comitè de Coordinació Industrial”, cosa que no passà a la resta d’Espanya. Inversió social i econòmica que es realitzà en perfecte ordre, i no perjudicà la producció sino que assolí alçar rendiments o reduir preus.

Souchy i Folgare, anarquistes alemanys testimonis dels primers mesos, elaboraren una visió entusiasta i militant, puntualitzant mutacions materials i socials, regiraments en els panorames locals, projectes i il·lusions. Emfasitzaven que, com a tota revolució, la pràctica precedí a la teoria o, dit d’altra forma, aquesta era superada per la realitat. Insisteixen, la col·lectivització no fou resultat d’un programa preconcebut, fou espontània. Després del 19 de juliol, eclipsat el règim anterior, els sindicats hagueren de produir i distribuir, en primer lloc queviures; habilitaren menjadors populars a tots els barris; els comitès aviaren vitualles de magatzems a l’engròs del camp i la ciutat. Es pagavas amb vals, garantits pels sindicats; economia sense moneda que durà unes dues setmanes. Insistien, CNT volia socialitzar, però no nacionalitzar i recordaven que el col·lectivisme –molt anterior al moviment proletari modern i reviscolat per la Iª Internacional- tenia tradició molt arrelada a Catalunya i arreu d’Espanya. Detallaven omissió d’intermediaris al port de Barcelona, grup que tenien per plaga parasitària que surava explotant estibadors i atenyent en algun reng 200% de benefici. També es col·lectivitzà Campsa o Hispano-Suiza -transformada per a la guerra sota control del CCMA- on 1 400 obrers feien camions blindats, ambulàncies o bombes de mà, 500 cada dia; seguien fabricant cotxes i motors d’avió i volien fer tancs i obusos. Vidre òptic, abans importat gairebé tot i escampat en 65 obradors, ara havia fet els prismàtics de Durruti i de la seva columna, treballant en un taller únic i molta dona, cobrant el mateix que l’home. També feien ulleres i volien crear una Escola Tècnica d’Òptica. La Companyia d’Autobusos prosperà i assolí superàvit que en part servia per a subvencionar la de Tramvies, deficitària.

Veien com una pandèmia el fet que els aturats a Barcelona trobessin una sortida en la venda ambulant, que es va córrer a tots els carrers; competència insuportable pels botiguers, que ben aviat trobaren un remei, instal·lar llurs dependents, que també oferien la mercaderia, a les vies públiques. Part dels firandants entraren a la CNT, la resta a la UGT, i proliferaren.

La Generalitat sabé pels oficials d’agències marítimes, molts d’UGT, que s’emparaven de la Transatlántica, entrant-hi també gent de CNT i representants del govern. La naviliera tenia sis naus i 100 000 tones de càrrega; organitzaren un viatge a l’Amèrica Central amb el Comillas i un a Nova York amb l’Habana. Posteriorment, el CCMA decidí habilitar aquell com a vaixell-hospital. Més tard hi hagué problemes d’assegurances, les oficines centrals, a Madrid, foren intervingudes per l’Alianza de Federaciones Marítimas i el govern anomenà director a un diputat socialista. L’Argentina i l’Uruguay acabaren com a presons.

Detallaven l’ocorregut a la Companyia de Tramvies, on el director cobrava 11 000 pessetes mensuals i comptava amb un considerable fons per despeses secretes, de grans atipades a subornaments a policies i confidents per a engarjolar i assassinar treballadors; mentre les vies i el material rodant presentaven un estat lamentable. Per les barricades s’havien emprat vies i tallat catenàries, però als tres dies de la incautació ja circularen els pimers vehicles, amb alguna rebaixa en el preu del bitllet i suprimit l’increment del nocturn. S’havia apujat el sou, 35% als que guanyaven menys. Volien reparar les vies i fer un sol model de cotxe.

Els 230 000 obrers del tèxtil atenyeren alça salarial, rebaixa de jornada i exclusió del treball a preu fet. Dels empresaris, un 10% seguiren a les fàbriques treballant-hi, un 50% fugí o s’havia amagat i un 40% “ha sido eliminado de la esfera social”, el que també patiren 30 encarregats de fàbrica o taller, per llurs idees o actuacions contrarevolucionàries.

Tractant de l’organització alimentària, deien que el Comitè tenia 30 seccions, fins i tot la del Servei Domèstic i que les activitats bàsiques eren: forns i fleques, sucre, carn, llet, caça i ous, aviram, vi i licors, cafès i colonials. Amb l’increment salarial pujà el consum, volien disminuir la producció de llaminadures i d’oli, i es dolien que el d’ací era abans venut a Itàlia, França o Portugal, envasat i enviat a Amèrica. Bona part de la llet munyida a Puigerdà i La Seu es condensava i enviava al front. El bestiar de tall venia abans de Galicia i Extremadura, ara s’importava carn congelada d’Argentina, Brasil i .

S’havien col·lectivitzat algunes indústries de vins i licors, pensaven crear una sola marca de cervesa i vermut; també s’havien col·lectivitzat els obradors d’aigua, gasosa o sifó.

La Companyia d’Aigües de Barcelona i la concesionària de subterrànies del Llobregat

-que controlaven la Compañía Española de Gas Lebon, la de l’enllumenat de Málaga, la d’ Electricitat de Murcia i les del gas de València, Santander, San Sebastián, San Fernando, Cádiz, Chiclana, Puerto de Santa María i Granada- propietat del trio financer Garí-Cambó-Ventosa, amb un capital de 271 000 000 de pessetes i beneficis d’11 000 000 anuals, fou incautada i no hi hagué interrupcions. S’havien atorgat jornada de 36 hores, sou mínim de 14 pessetes, igual per dones i homes, i assegurances de vellesa i malaltia. Després treballarien 45 hores per substituir els companys del front. Ja no hi havia eventuals i volien portar aigua a Sabadell i Terrassa.

Es tancaren 900 barberies i sols en quedaren 240, no hi havia atur ni paràsits i donaren feina a uns 350 companys refugiats, sumant en total 3 100 afiliats. El Sindicat de Perruquers s’havia instal·lat a la seu de la Lliga i pensaven elaborar els productes de bellesa.

Més enllà detallaven poblacions. A Amposta s’havien col·lectivitzat terres, i endegat granges modernitzades, d’aviram, vacú, porcí i llanar, tenien 60 cavalleries, 14 tractors i 15 màquines de batre. De 38 escoles, 15 eren noves en locals incautats (amb tota la mainada escolaritzada), sis per adults, una d’Arts i Oficis i una cantina escolar. Hi havia acollides 45 famílies de vells o impossibilitats i 162 refugiats. Volien completar el clavagueram i ampliar el servei d’aigua; havien creat un hospital i un dispensari annex, així com un sanatori, fora ciutat, per tuberculosos. Tota la propietat urbana municipalitzada i reduïts els lloguers que es dedicaven a despeses municipals. No es patien penúries, mercès a l’intercanvi d’arròs; la Cooperativa de Consum s’havia arranjat a l’església. Sols anaven curts de vi i alcohol degut que volien que n’arribés quan menys millor. Hi havia harmonia entre CNT i UGT.

Arenys de Mar evidenciava que s’havien produït realitzacions socials revolucionàries més considerables als pobles que a grans ciutats, el que ací no tingué caire violent i comptaren amb dos o tres persones que sense ser de CNT, es posaren a la feina, col·lectivitzant primer metal·lúrgia i construcció. El ram fabril, predominant, esperava què s’acordava amb caràcter general a tot Catalunya; de moment, les fàbriques havien estat intervingudes pel Comitè de Control, treballaven tres dies a la setmana i en cobraven quatre; no hi havia aturats. Els propietaris pagaven un tribut i foren incautats els béns dels fugitius. El col·legi religios ara era local del CENU, l’església garatge, i els pocs universitaris treballaren uns dies a pic i pala, i ara feien d’auxiliars dels mestres

Blanes girava al voltant de la SAFA, de capital suís, francès, de Romanones i de Ventosa i Calvell. Havia sofert vagues impactants, 4 mesos el 1930, el 1933, i de tres anys la darrera fins el 18 de juliol. Intervinguda pels 1 200 treballadors, que no s’apujaren el sou i assajaven fer ells la matèria primera; també la volien més saludable; la vella caserna de la guàrdia civil ara era escola. Els pescadors maldaven per socialitzar-se; abans el patró de barca retenia un 60%, i adés se’l quedaven aquells. A més, l’empresari abonava 30 pessetes semanals, impost de guerra, i havia de cobrir malalties i accidents dels obrers. Tot el que treballava en règim socialitzat tenia el salari unificat, 70 pessetes setmanals. S’havien requisat, per a una Escola d’Arts i Oficis, els dos millors edificis, un per a música, l’altre per a dibuix, modelat, pintura, electricitat, pràctiques de química, física, i oficis varis, pel que comptaven amb tècnics de la localitat. Els aturats feien carbó al bosc.

A Esparraguera, els camperols treballaven les hores que fessin falta en les més grans propietats del terme incautades i sobrava aigua per a regar. La Sedó havia tingut quarter de la guàrdia civil i un somatén particular, era una colònia en tots els sentits de la paraula; incautada, per manca de cotó, treballaven tres dies, però no hi havia atur. Volien acabar la biblioteca -tenia molts anys en construcció- i fer més escoles; i un sanatori a la finca d’un facciós. S’havia demostrat serenitat, defugint descarrilaments de passions i desterrant vicis. Dels tres mossens, dos fugiren i l’altre, havent manifestat la pressió familiar que dominà la seva voluntat, col·laborava en el departament de Guerra; les monjes de la infermeria de la Colònia Sedó treballaven a l’Hospital Municipal.

A Girona, tan carca, al ram de la construcció, eliminades diferències entre peó i oficial, cobrava tothom 70 pessetes setmanals, pensaven endegar clavegueres per evitar que l’Onyar fos una sentina, un pantà a Salt per a regar, un mercat, acabar amb el casc antic i fer-hi blocs per 500 famílies “com els de Viena”, una ciutat escolar amb nou grups, una biblioteca en el casino de la patronal. Uns 50 capellans treballaven enderrocant esglésies. Els cambrers deixaren la feina a les dones i anaren al front.

Granollers, famosa pel mercat, havia augmentat la venda un 40%, tot i haver baixat preus, en especial l’aviram i altres comestibles como el sucre. Ja era impensable el lliure, tal com abans, i d’ací la necessitat d’un control estricte. El comitè de proveïments havia assolit, en suprimir intermediaris, poder abastar en millors condicions els sanatoris i hospitals. Visitaren el Museu i Arxiu del Vallès, en realitat magatzem amb el fruit de requises i incautacions, quadres de Rubens, Ribera, Tiziano o el Greco. En 18 fàbriques, intervingudes, treballaven tres dies i en cobraven quatre. Des del principi el Sindicat de Cambrers s’incautà d’un gran edifici que havia estat d’un notori fascista, i creà una Cuina Popular, on menjaven de franc mil persones al dia i després, 300. Uns 130 de la construcció eren al front fent fossats i uns 30 del gremi de rajolers a ajudar als camperols d’Ascó a la collita de l’oliva.

180 pagesos de Rubí havien constituït una col·lectivitat, ajuntant llurs petites propietats i les incautades; establert una bodega col·lectiva amb vi procedent de les collites particulars; també treballaven el bosc i feien carbó i pensaven intensificar la repoblació forestal. Volien fer un hospital amb consultori i havien endegat escoles, una Casa de Salut i una maternitat; col·lectivitzat les farmàcies, tancant-ne un parell i deixant-ne una de sola oberta dia i nit; umiaven elaborar els fàrmacs. En el ram de la metal·lúrgia, havien reduït cinc petits tallers a un de sol i en ambient d’igualtat, treballaven obrers i expatrons. La vella Càmara Agrícola de Propietaris ara aixoplugava la Federació Local de Sindicats.

Dels 14 000 obrers de Terrassa, 11 000 eren de CNT; el tèxtil de llana treballava per al front. Can Parellada, a dos km, havia esdevingut la granja comunal Sol i vida. Jornalers de la construcció aturats feien de pagès. Sant Pere, joia romànica, volien convertir-la en Museu.

ATorroella, on hi havia poc anarco, ara tothom era de CNT; la primera col·lectivitat fou dels flequers; la dels paletes, usant el vell Banc de Palafrugell, unificà sous, cobrant vells i malalts, i implantaren el salari familiar; la de barbers i perruquers, era en un sol local; la dels espectacles comptà amb la cobla Montgrins; i els quatre tallers de sastreria s’havien agrupat en un de sol de 60 obrers, com les modistes; crearen dos biblioteques amb els llibres incautats.

Vilafranca del Penedès tenia un grapat de negocis d’exportació ara en mans dels obrers que ja havien dut a terme diversos tractes amb França, cercant l’intercanvi de productes. En la excaserna de cavalleria s’havia habilitat una escola amb 24 aules; el diumenge feien cine de franc a la quitxalla; un Ateneu Popular sojornava en l’antic Centre Agrícola del Penedès; a la masia Puigreig volien montar una escola d’agricultura; l’església era magatzem; en l’exconvent de Maria Rafols hi voldrien fer un hospital. Hi havia 116 refugitas de Madrid.

L’Ajuntament de Vilanova estava sense batlle o president, i en nombraven un per cada sessió municipal, a fi d’encarrilar les discussions; decidiren no votar acords, sinó que totes les qüestions serien debatudes fins arribar a la total convergència de parers, cosa que hauria conduït a un clima d’harmonia. A Pirelli, amb els directors italians fugits, es decidiren millores higièniques, nivelar salaris, però incrementar la jornada de 40 a 48 hores per culpa de la guerra; la col·lectivitat agrària havia incautat 44 finques de fatxes i alguns amos menuts haurien cedit llurs terres; a la pesca, els 300 afiliats eren de CNT; si abans dos patrons controlaven les dues entitats, ara pensaven col·lectivitzar; volien així mateix crear una biblioteca ambulant. CNT arranjà uns menjadors populars, que nodrien a 500 prest i ara a 200, en especial aturats, moltes criades havien plegat. Recolliren 600 refugiats de Madrid. La Comissió de Cultura municipal volia augmentar el nombre d’escoles, malgrat que ja ho havien fet amb dues que pertanyien a congregacions religioses, i crear-ne una de música, per la qual ja s’havien quedat amb tots els pianos del poble.

Un xic més tard recorregué Espanya Pierre R. Pillier, teòric i activista anarco francès, que abans visqué a Argentina i Catalunya, i publicà el seu judici amb el pseudònim de Gaston Leval. Diria que part de la informació la pouà de Souchy i Folgare, però donava dades noves i per sobre de tot una interpretació teòrica; recalcava els que conceptuava trets característics i innovadors de l’assaig insurgent, tot pensant en paradigmes per experiències futures.

En principi els llibertaris preconitzaven el comunitarisme assembleari, mai forçat; en quant a l’ètica suggerien austeritat material i acabalar sabiesa, treballar menys produint més i fruir de temps amb escreix per solaç o formació; espontaneïtat; extirpar consumisme, competència o desigualtat; l’impuls general seria la solidaritat universal; a nivell econòmic autogestionar, concentrar, coordinar, mecanitzar, modernitzar, racionalitzar, sincronitzar; a nivell humà propulsar instrucció, ecologia, higiene, sanitat, fins i tot psicològica. Sorprengué i sorprèn, que pel que fa a determinades formes del lligam entre persones, el que algú en diu moral, fossin tan tradicionals o, fins i tot, grotescs o rancis.

En apartat sobre “Federalisme llibertari” mantenia que els fundadors del nostre moviment federalista, socialista i antiautoritari, seguiren més a Bakunin que a Proudhon, i que aquell reconexia dret d’adhesió i de secessió de cada individu en el municipi, de cada municipi en la província, de la província en la regió; la qual cosa tenia per indispensable per a garantir la llibertat; veien necessari adoptar aquests drets en principi, i per suposat a la pràctica, per difícil que fos la seva aplicació; cercaven que millorés la qualitat de vida, preparant la nova societat i una gent inèdita. Deia que la solidaritat econòmica i humana prevalgueren gràcies a la preexistent; i que el comitè nacional elegit pels delegats regionals en plens i congressos nacionals era l’acompliment d’aquest edifici. Ni és govern ni està investit de poders absoluts; per tant, deixava a cada regió la facultat d’autogovern; cada federació era lliure de modificar la seva estructura, dur a terme assajos constructius, escollir cooperatives o municipalització.

Posava el cas dels tramvies, si tornaren a funcionar de forma ràpida i correcte fou perquè els mateixos treballadors estaven molt ben organitzats. Dominà l’empenta creadora, l’ànim fraternal, el que fins i tot va fer possible millorar l’organització tècnica

Detallava serveis d’aigua, gas i electricitat; la majoria dels directors de les centrals que guanyaven fins 33 000 pessetes mensuals (mentre els obrers 250) eren forasters i reberen ordres dels seus cònsuls d’escapolir-se; però mercès a l’afany de tots els assalariats els tres fluids estigueren assegurats fins el final de la guerra.

Tornava als tramvies de Barcelona, de capital majoritària belga, el 23 ja en circulaven 700, en lloc dels 600 habituals, tots pintats de roig i negre en diagonal. S’eliminaren 3 000 pilars de ferro que destorbaven el trànsit provocant accidents; emplaçaren un nou sistema de senyals i seguretat amb agulles elèctriques i discs automàtics; compraren moltes màquines pels tallers; posaren banys a les estacions i obradors i s’endegà un servi sanitari, els metges tenien cura de treballadors i familiars, fins i tot amb assistència a domicili, assessorament psicològic i una clínica. Àdhuc fabricaven de franc cohets i obusos per al front d’Aragó.

El Sindicat de Sanitat es constituí a Barcelona el setembre del 36 i cinc mesos després el formaven 1 020 metges, 3 206 infermers, 330 llevadores, 633 odontòlegs. Unes 7 000 persones atenent en 26 centres secundaris i 35 menors. En un any, i a Barcelona, es crearen sis hospitals nous, Proletari, del Poble, Pompeyo, Pavelló de Rumania i dos de sang, i Sant Pau passava a ser General de Catalunya; a la vegada s’obrien nou sanatoris novells a Segur de Calafell, La Florida, Pavelló Ideal Vallvidrera, Bonanova, Torres i Sant Andreu, l’Hotel de Montserrat i el Terramar a Sitges. I a les grans ciutats s’etabliren policlínics, tot per descomptat gratuït, i enviaren metges on fessin falta.

A Granollers, 22 de juliol, paletes i manobres decidiren socialitzar, convocant una assemblea i convidant els petits empresaris, que acceptaren; les impremtes tot seguit i a continuació les sabateries. Assereix que els sindicats foren promotors o pilots de la nova estructuració social, un pla de textura comunal concebut pel metge Isaac Puente, utopia de la societat futura basada en comunes llibertàries, hon el sindicat seria incesant animador, tenint en compte tota iniciativa, maldant per racionalitzar. S’havien format set perruqueries col·lectives; tancats els obradors de calçat i engiponat una fàbrica espaiosa amb maquinària i condicions higièniques. Quelcom semblant s’havia fet a la metal·lurgia, fusteria i ebanisteria. Si es decidia dreçar un ordre social més just, era necessari que tothom tingués idèntiques possibilitats de menjar, per la qual cosa s’organitzaren cinc magatzems comunals, en diferents barris per a distribuir queviures. Els tres convents eren ara escoles d’aules espaioses, clares, amb dutxes, lavabos i calefacció.

Al contrari del que podia imaginar-se, a l’Hospitalet del Llobregat la revolució començà per l’agicultura, que beneficiava a una colla de propietaris absentistes o arrendataris que es servien d’assalariats. Camperols i aturats convocaren una assemblea, fins i tot amb els petits hisendats, i junts decidiren procedir tot d’una a socialitzar: així neixia la Col·lectivitat dels pagesos. Conscients de necessitar, per l’ocasió extraordinària, un esforç excepcional, rebutjaren –com havien fet jornalers de Barcelona- l’augment del 15% i la disminució de la jornada de treball a 6 hores, decretats per la Generalitat. Ben aviat copsaren que la nova situació engendrava entre les diverses fàbriques competències i rivalitats incompatibles amb el tarannà socialista i l’ètica llibertària; per la qual cosa, CNT proposa introduir el règim de solidaritat general que sempre havien sancionat, s’acceptà tot seguit i s’implantà el salari ùnic generalitzat i una caixa comuna intersindical, mercès a la qual tot treballador, amb feina o no, rebria els mateixos mitjans d’existència. El primer pas, fou endegar la solidaritat financera de les indústries, i excedents, fornits per les que tenien superavit, s’aprofitarien per a mantenir les deficitàries; solidaritat que pensaven coronar amb un altre pas endavant: el salari familiar. Armaren noves escoles, una gran llar d’infants municipal i altres en alguna fàbrica, la primera a la Tecla Sala, una maternitat i un hospital cantonal. CNT convocava assemblees populars, bé en el local més gran del centre, bé en els barris perifèrics, on expossaven a la població –que hi assistia lliurement- el que es feia i el que es projectava; la concurrència podia preguntar o formular objeccions.

A Rubí xicotes i xicots s’allunyaren de llur família per a donar-se a la revolució, per la qual cosa s’endegaran dues fondes: un per a fadrins, l’altra per noies, persistia la vella moral.

En les “Consideracions finals” precisava que la revolució llibertària es desencadenà com una seqüela de l’aixecament feixista, possibilitant sortir al combat forces insurgents que en altres conjuntures havien tornat, esterilment, amb les mans al cap, i recordava fets de 1932, 1933 i 1934. Significava, tornant a les col·lectivitats agràries, que ningú, entre aquells que s’escarrassaven en preveure les noves activitats constructives, les havia albirat, ja que els llibertaris barrinaven sindicats, cooperatives i comunes. Una prova més, si és que feia falta, de l’espontaneïtat del procés. I afegia, la revolució és també fruit de la inspiració i que, en indrets determinats, comunitats o municipis foren els que ho encarrilaven tot.

Instrucció, esbarjo i sanitat són tres àmbits en els quals les variacions foren també de consideració, Fonalleras, en l’obra conjunta sobre Girona, sosté que la vida dramàtica a la capital fou molt activa en aquests anys. CNT controlà l’àmbit dels espectacles, des del 20 d’agost mitjançant el Comitè Econòmic d’Espectacles Públics tot seguint la determinació dels del Sindicat Únic de l’Espectacle de Barcelona dues setmanes abans. Aquell s’encarregà i gestionà el Teatre Municipal i altres sales com l’Albéniz i les rebatejades Bakunin i Durruti. Fonalleras esmenta com altres, l’atzucac que es plantejà als sindicalistes: assumir projectes o teories estètics considerats bàsics per posar en marxa un teatre “diferent” i portar-los a la pràctica. Cita la coneguda visita a Barcelona d’Erwin Piscator i el seu desencís; sobretot, per l’homenatge al Poliorama amb “Música y danzas populares; Rondalla aragonesa; Canciones y bailes flamencos”. Era el vell dilema, els principis impedien ordenar i, si mancaven iniciatives, seguia la rutina. El Comitè de Girona “proposava unes bases de funcionament […] que responguin a les necessitats artístiques, culturals i socials renovadores del concepte que fins avui ha guiat les actuacions teatrals”, però cap proposta de la gent del ram superà qüestions redundants: abolir propines o claca i abaratir el preu de les entrades. Indefinició constant: instruir i imaginar un teatre nou, o divertir, però amb els repertoris de sempre, els actors consagrats, els muntatges decrèpits.

Si el panorama escènic fou decebedor passà tot el contrari al camp pedagògic, perquè, ben senzillament, els anarcos portaven molt de temps capficats i engrescats per endegar una escola alliberadora i racionalista, que veien com la solera imprescindible per modelar la nova societat igualitària, lliure i solidària. Ací les iniciatives sortiren com bolets, una munió de mestres, molt autodidàcta, es llançaren a organitzar escoles en els llocs més inconcebibles, torres abandonades, fàbriques, col·lectius agràries o el front. Quan ja s’havia engegat molta decisió espontània, es decidí coordinar-les a través del Comitè de l’Escola Nova Unificada (CENU), i tots estan d’acord en considerar-ho un dels guanys reexits de la revolució, excepte obscurantistes de sempre. Solà –publicació sobre Girona- enumera algun educador: Josep Torres Tribó, mort a Mathausen, 1940, sortit de la Normal de Lleida, exercí en una colla de centres obrers, fins que va plegar, fart de la repressió governativa, que amb qualsevol pretext els clausurava i amb altres militants en creà un a l’Ateneu Llibertari de la Sagrera. El juliol del 36 negligí l’ensenyança per col·laborar en les col·lectivitzacions voltant per Falset, Masroig, Mora d’Ebre o Valls, exercint de comptable i, a la vegada, de mestre. Mentre Floreal Ocaña Sánchez, autodidacta i sense títol oficial com tants, a l’Hospitalet de Llobregat-La Torrassa, compaginava activisme militant i dedicació pedagògica; Solà pogué entrevistar un exalumne, Francesc Cea, de l’escola que el 36 es traslladà a la Bordeta a una torreta amb jardí, on ensenyaven Floreal i les seves germanes; van comprar una impremta per treure una revista i el diari Germinal, fets per la mainada; una part de la tasca era a l’aire lliure; dijous a la tarda l’empraven en cine, xerrades o contes; menaven també un petit hort; es tenia en compte la iniciativa dels alumnes que mai eren punits; sovintejaven representacions teatrals i festivals, que es representaven a centres populars i ateneus.

6. Crims, revenjes i vesànies

Els assassinats, més de cap hauria estat massa, foren sense cap dubte ròssec de rauxes personals, individals o de comitès concrets, esporàdics o perpetrats per homes de tot partit i sindicat, i els van condemnar força dirigent de forma rotunda i reiterada, en la premsa o la ràdio, el cas més conegut, però de cap manera únic, és el de Joan Peiró. Diria que influí, en l’anticlericalisme, la incoherència del missatge (manipulant l’evangeli al servei del sistema) i de la moral, mesurant inversament debilitats d’altres i aberracions pròpies. I la dèria dura, l’onze d’abril d’enguany, el cardenal Cañizares, arquebisbe de Toledo, primat d’Espanya i vicepresident de la Conferència Episcopal, en sermó apocalíptic, sentint-se en permanent creuada contra el laicisme regnant, disposat, al “sacrificio de nuestras personas”; deia de recuperar memòria històrica i de lloances de Zapatero al llegat de la II República, que els propòsits no sols són “peligrosos por remover un pasado”, sinó perquè “la objetividad histórica dice que aquello fue un fracaso”. Ací sols voldria recordar, primer, que l’atrocitat ha degenerat en que molta gent, fins i tot historiadors, sols parlin de la infàmia en narrar aquests mesos, cosa que no passa amb altres situacions revolucionàries a Regne Unit, França, Mèxic o Rússia i, en segon lloc, citar algun testimoni coetani o catòlic assajant d’entendre la majoria, que afectà a eclesiàstics.

Diu Fontseré “Em semblava que tothom acceptava la violència revolucionària com una resposta natural a la violència institucional de l’Exèrcit revoltat. Era la tercera vegada, en el període de la República, que l’Exèrcit mostrava els seus instints de posar fi a la indocilitat de la classe obrera comptant amb l’aquiescència de la burgesia, si no instigat per ella”. Raguer a l’obra general és diàfan “ Les consignes electorals dels bisbes eren descarades […]. Per força els camperols i els obrers havien de veure l’Església com un enemic polític. Això no justifica de cap manera les matances; només n’aclareix les motivacions”. O “L’Església espanyola s’havia identificat globalment amb les dretes, i l’estiu del 1936 van pagar justos per pecadors”. I matitza “Entre la repressió a la zona franquista i la de la zona republicana hi ha aquesta diferència diametral: en aquesta última les morts es produïen malgrat els esforços del Govern de la República i, sobretot, de la Generalitat per evitar-les”. I opina a La espada, “Si en una zona hubo muchos mártires, en la otra hubo muchos confesores”.

I per Piñol, “el punt flac d’aquests sectors cristians més avançats […] era la manca de consciència social i són ben poques les veus aïllades que només voregen l’anàlisi de la realitat social […]. Sempre que augmentaven les tensions en el terreny social i polític reapareixia automàticament en el firmament catòlic el binomi sacralitzat «defensa de la religió i de l’ordre social»”. O deia de la Federació de Joves Cristians “hem coincidit sempre amb el diagnòstic del pare Massot en el sentit que s’hi descobria una certa tendència dretana sota el seu aparent apoliticisme”.

Vila-Abadal recorda que a les eleccions del 1933 i 1936, “va fer clarament el joc a la fal·làcia ja esmentada del cardenal Pacelli, futur Pius XII, de considerar la lluita entre dos innobles interessos polítics, com si fos la lluita entre Crist i Lenin./ Tan sols amb aixó ja es va fer irremeiablement còmplice de la instrumentalització política de la religió i va esdevenir inexorablement blanc de les ires populars [… i] hauria estat un miracle que la part del poble, que hagué d’enfrontar-se amb la sedició militar, no perseguís els qui, de fet, l’havien armada espiritualment. […] Si algú dubta que les coses es plantejaven en els esperits d’aquesta manera tan extrema, les següents paraules del cardenal Gomà el treuran de dubtes: «Ha debido hacerse la guerra para lograr la paz y hemos ganado la guerra. Gracias a Dios que nos ha dado la victoria y con ella se ha podido restablecer una paz justa». I emfasitza que sols es perseguí a l’església catòlica. Vila d’Abadal, deia al rector de Vidrà, que “l’Església s’havia anat fent mereixedora de l’odi d’aquells desgraciats, sobretot posant-se sempre al costat dels poderosos i predicant la resignació als oprimits de tota mena”.

Persevero, la violència als dos bàndols no fou anàloga, en un, obra d’incontrolats, en l’altre, política d’Estat, en un, durà uns mesos, en l’altre, 40 anys, i sols en un a més de crims hi hagué vesània i abusos sexuals com els que s’han recordat ara arran de la mort del tinent general Mohamed Mizzian.

Prova del que he dit i repetit és que a bastant indret no es consumaren delictes de sang, a Abrera, Cardedeu, Cassà, La Granada i pobles veïns, Lloret, Sant Feliu de Codines o Vidreres per citar-ne algun, a Granollers, el 21 aparegué un ban del Comitè adreçat a posta, als saltaterrats, “advertint que tots aquells que cometessin actes de pillatge, incendis, assalts d’establiments o altres serien jutjats severament”, grups de milicians tingueren cura de mantenir l’ordre; el diari lleidatà del POUM –Combat – dels 25 i 27 de juliol, arremet contra incontrolats i saquejadors que comprometen el futur de la revolució, i que identifica amb els baixos fons urbans i, La Batalla, òrgan central del POUM, s’afegí quatre dies aprés a la protesta: “Cal acudir a mesures extremes, sense vacilar, per acabar amb actes que deshonren i perjudiquen la revolució”.

Bibliografia esmentada

AAVV, Granollers 1936-1939: Conflicte revolucionari i bèl·lic, Barcelona, 1989-1990, El

Racó del Llibre de Text, 2 vols.

AAVV, La Guerra Civil a Catalunya, Barcelona, 2004, Ed. 62, 4 Vols.

AAVV, La Guerra Civil a les comarques gironines (1936-1939), Girona, 1986, Cercle

d’Estudis Històrics i Socials, 454.

Ametlla, Claudi, Catalunya paradís perdut (la guerra civil i la revolució anarco-

comunista), Barcelona, 1984, Selecta, 228.

Berga, Miquel, “Ficcions i afliccions: la gestió de la memòria en la literatura angloamericana

de la guerra civil”, AAVV, Literatura de la guerra civil. Memòria i ficció, Lleida, 2002,

Institut d’Estudis Ilerdencs, 49-61.

Bernils, Josep M., La guerra civil a Figueres (1936-1939), Figueres, 1986, Empordà, 251.

Bertrana, Aurora, Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya, Barcelona, 1975, Pòrtic,

554..

Campillo, Maria, Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939), Barcelona,

1994, Curial i PAM, 381.

Ealham, Chris, La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto, 1898-1937, Madrid,

2005, Alianza, 381.

Fontserè, Carles, Memòries d’un cartellista català,, Barcelona, 1995, Pòrtic, 508.

Garangou i Tarrés, Sònia, Malgrat 1930-1940: els anys silenciats. República, revolució,

guerra i dictadura a un poble de l’Alt Maresme, Malgrat, 2005, Ajuntament, 357.

Garriga i Andreu, Joan, Granollers, caciquisme i fractura democràtica (1848-1939),

Barcelona, 2003, PAM, 420.

Garriga i Andreu, Joan, Revolta i guerra civil a La Garriga (Vallès Oriental 1936-1939),

Argentona, 1986, L’Aixernador, 245.

Kaminski, H. E., Els de Barcelona, Barcelona, 1977, Edicions

Langdon-Davies, John, Detrás de las barricadas españolas, Santiago de Chile, 1937,

Letras, 246.

Leval, Gaston, Colectividades libertarias en España, Madrid, 1977, Aguilera, 509.

Llarch, Joan, Los días rojinegros. Memorias de un niño libertario 1936, Barcelona, 1977,

Ed. 29, 166.

Low, Mary, Cuaderno rojo de Barcelona, Barcelona, 2001, Alikornio, 181.

Mas Gibert, Xavier, Guerra-Revolució i contrarevolució a Canet de Mar (1936-1943) (Les

dimensions d’una tragèdia), Mataró, 2002, Caixa Laietana, 541.

Orwell, George, Homenatge a Catalunya. Un testimoni de la revolució espanyola,

Barcelona, 1969, Ariel, 218.

Pagès i Blanch, Pelai i Alberto Pérez Puyal, Aquella guerra tan llunyana i tan propera

(1936-1939). Testimonis i records de la Guerra Civil a Catalunya, Lleida, 2003,

Pagès, 385.

Paz, Abel, Viaje al pasado (1936-1939), Madrid, 2002, Fundación de Estudios libertarios

Anselmo Lorenzo, 314.

Peiró, Joan, Perill a la reraguarda, Mataró, 1936, Ed. Llibertat, 179.

Pérez-Bastardas, Alfred, Josep Maria Boix i Raspall (1887-1973), Barcelona, 2001, Ed. 62,

336.

Piñol, Josep M., El nacionalcatolicisme a Catalunya i la resistència (1926-1966),

Barcelona, 1993, Ed. 62, 332.

Pons Prades, Eduard, “Notas biográficas”, Fem memòria per fer futur, Barcelona, 2005, UPC, 7-26.

Rabasseire, Henri, España crisol político, Buenos Aires, 1966, Proyección, 331.

Raguer, Hilari, La espada y la cruz (La Iglesia 1936-1939), Barcelona, 1977, Bruguera,

255.

Roca, Francesc, Política, economía y espacio. La política territorial en Catalunya (1936-

1939), Barcelona, 1983, Serbal, 122.

Rubió i Tudurí, Marià, Barcelona 1936-1939, Barcelona, 2002, PAM, 308.

Sancristòful i Ballaró, Jaume, La Guerra Civil a Montclar (Memòries, 1936-1947), Berga,

1996, Àmbit, 138.

Souchy, A y P. Folgare, Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española.

Ensayos, documentos, reportajes, Barcelona, 1977, Fontamara, 236.

Torriente-Brau, Pablo de la, En España, peleando con los milicianos, México, 1972,

Grijalbo, 159.

Tort i Martí, Manuel, Guerra incivil, Barcelona, 1981, Claret, 175.

Vila-Abadal, Jordi, El doctor Lluís Vila d’Abadal i el seu temps. Assaig biogràfic,

Barcelona, 1990, La Llar del Llibre, 441.