El primer de maig

Joan Tafalla

La feliç idea d’utilitzar una dia de repòs proletari com el mitjà d’obtenir la jornada de treball de 8 hores va néixer en primer lloc a Austràlia. Els treballadors decidiren el 1856 d’organitzar una jornada d’atur total del treball, amb reunions i distraccions, a fi de manifestar-se per una jornada d’aquestes característiques. S’exigia una jornada de treball la durada de la qual estigués d’acord amb una distribució harmònica de les 24 hores del dia (vuit de treball, vuit de descans i vuit de lleure). Nascuda en un ambient d’explotació social i violència, la data d’aquesta manifestació havia de ser el 21 d’abril. Al principi els treballadors australians havien previst això únicament per a l’any 1856. Però aquesta primera manifestació tingué una gran repercussió sobre les masses d’Austràlia, que les va estimular i les portà a noves campanyes, Així que decidiren de fer aquesta manifestació tots els anys.

La idea d’una festa obrera fou ràpidament acceptada i, d’Austràlia, començà a estendre’s a d’altres països fins a conquerir el conjunt dels treballadors del món. Els primers en seguir l’exemple foren els treballadors dels Estats Units. El 1886 decidiren que el Primer de Maig seria una jornada universal d’aturada del treball. La data també volia recordar els fets sagnants a les jornades de protesta del obrers de Xicago dels primers dies de maig de l’any 1886, que acabaren amb l’execució (l’11 de novembre de 1887) de quatre dirigents anarquistes acusats de llençar una bomba contra la policia que va causar 8 morts. Anys més tard es conegué la identitat de l’autor de l’atemptat, es tractava d’un anarquista alemany, sense connexió amb els dirigents condemnats a mort. L’any 1893 després d’una llarga revisió del procés de Xicago, s’hi van descobrir diverses irregularitats. El que eren a la presó van ser alliberats i els quatre executats rehabilitats públicament. Han passat a la història del moviment obrer com “Els màrtirs de Xicago

Mentrestant, el moviment obrer s’havia reforçat a Europa. La més forta expressió es produí al Congrés de la Segona Internacional el 1889. Tot i que els socialdemòcrates volien fer del Primer de Maig una jornada pacífica centrada en la consecució de demandes estrictament laborals, els anarcosindicalistes la plantejaven con una data revolucionària lligada a la utilització de la vaga general. Tanmateix, en aquest Congrés, constituït per 400 delegats, es va decidir que la jornada de 8 hores havia de ser la primera reivindicació. El delegat dels sindicats francesos, el treballador Raymond Lavigne de Bordeus, proposà que aquesta reivindicació es produís a tots els països per una aturada de treball universal. En aquesta ocasió, com trenta anys abans a Austràlia, els treballadors pensaven veritablement en una sola manifestació. El Congrés decidí que els proletaris de tots els països es manifestarien junts per la jornada de 8 hores el Primer de Maig de 1890.

Naturalment, ningú no podia preveure l’èxit brillant que aquesta idea tindria, la velocitat en que seria adoptada par les classes treballadores. De totes maneres, no fou prou manifestar-se el Primer de Maig una vegada per que tot el món comprengués que aquesta data havia d’esdevenir una institució anual i perenne. Va caldre un esforç tenaç i constant d’un moviment obrer que es manifestava any darrere any.

A Catalunya la jornada de reivindicació del Primer de Maig se celebrà per primera vegada l’any 1890, amb manifestacions i mítings a Barcelona i en altres ciutats del Principat. Antonio García Quejido, aleshores president de la UGT, encapçalà els actes i va lliurar el manifest reivindicatiu dels treballadors al governador civil de Barcelona.

De 1890 a 1893, a Catalunya, els primers de maig van originar greus conflictes d’ordre públic, que es van saldar amb importants fracassos per al moviment obrer.

La imponent vaga de La Canadenca que va tenir lloc a Barcelona a principis de 1919, i la vaga general de quinze dies de duració que la va seguir, va ser el detonant per que el govern del liberal comte de Romanones concedís la jornada de vuit hores (el tres de abril), tement que el conflicte s’estengués a la resta d’Espanya. Però quan aquest objectiu fou aconseguit, el Primer de Maig no fou pas abandonat. La legalització i institucionalització d’aquesta diada pels diferents estats, al llarg del segle XX, ha desvirtuat el seu sentit originari, transformant una jornada de lluita reivindicativa del proletariat en una festa del treball. Però aquest caràcter festiu no ha amagat el veritable sentit d’aquesta data emblemàtica. Fins que totes les reivindicacions dels treballadors no siguin pas satisfetes, el Primer de Maig seguirà sent l’expressió anual d’aquestes reivindicacions.

Aquest any, davant les retallades en els drets laborals i enfront les polítiques d’austeritat que estem patint, era més necessari que mai la participació de la ciutadania en les manifestacions del Primer de Maig.

Resta afegir que un Primer de Maig en pre-campanya electoral ens ha de fer reflexionar sobre quines opcions tenim davant d’unes polítiques cada vegada més antisocials, unes polítiques que estan fent recular dècades els drets laborals i la situació econòmica. Unes polítiques, en definitiva, que en bona mesura venen marcades per Europa.

 

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *