Un viatge transcendental per la CNT: Pestaña a la Rússia revolucionària

Maria-Cruz Santos

La necessitat de viatjar a Rússia

Com és ben conegut tres anys abans de què l’Àngel Pestaña iniciés el seu viatge a l’abril de 1920, Rússia havia estat sacsejada per dos revolucions consecutives. La primera, al març, havia acabat amb una monarquia gairebé absoluta i desfasada fins i tot per les altres monarquies europees. Tot i així, les alarmes es dispararen en el món capitalista prou trasbalsat per una guerra que semblava inacabable i que ja s’endevinava que canviaria tot l’ordre que havia imperat fins 1914.

En canvi els obrers, els proletaris, perquè aleshores eren proletaris, la notícia del destronament del tsar els va despertar una esperança, la esperança de que moltes coses podien canviar. Rússia va esdevenir aquells mesos el símbol d’una albada social. Tant és que parlem de socialistes o d’anarquistes. I encara quedava un altra revolució per arribar. No trigaria gaire, tan sols 8 mesos, la Revolució d’Octubre.

Aquesta última revolució posava en mans dels obrers el govern d’un país per primera vegada a la història. Tot això passava en un context bèl·lic doncs Rússia era un dels signants del Pacte de la Triple Entente i per tant bel·ligerant. Per complicar encara més la situació, aviat esclataria una guerra civil entre el bolxevics (rojos) i partidaris del tsar (blancs) els quals, a la seva vegada, comptaven amb el suport de nacions com Anglaterra o França, el que convertia el conflicte en internacional un altra vegada. Veieu, doncs, que l’escenari era ben complex, el que determinarà en primer lloc que les notícies que arribaven fossin poques i parcials. D’altra banda s’establirà un bloqueig que complicarà extraordinàriament els viatges a Rússia de tos aquells que volien veure la revolució de prop.

Malgrat la dificultat molts socialistes, i aquí entenem socialistes amb un sentit ampli, de tot el món van voler anar a Rússia i més quan el 1919 es va fundar la Tercera Internacional, que venia a substituir a la Segona després que aquesta hagués col·lapsat en esclatar la guerra sense que cap de les consignes que s’havien pactat per aturar-la, no tingués cap efecte.

Els treballadors espanyols van rebre la notícia de la caiguda del tsar amb un gran entusiasme. De seguida van pensar que el final de la monarquia russa havia estat un triomf del poble i pensaven que aviat s’acabaria amb els privilegis de classe. A la CNT, un dels sindicats majoritaris i el que més ràpidament estava creixent en els últims mesos, aquesta fascinació era més forta en els militants de base que entre els dirigents. Als escrits publicats es saluda a un moviment que, pels autors, ha d’acabar per força en una societat llibertària i això és quelcom que m’ha sobtat ara que he tornat a repassar diaris perquè en la seva eufòria donen per descomptat que la única revolució possible és la que ells somien, una revolució que desemboqui en l’acràcia. En canvi un important nombre de dirigents i de periòdics van ser més prudents, fins i tot si busquem la branca més anarquista representada per Tierra i Libertad. Si un tant ambivalent va ser la reacció a la revolució de febrer, quan arribi la d’octubre podem dir que és de molta prudència.

Aquest 1917 estava resultant un any d’alt voltatge també a Espanya. Un any crític en que semblava que l’estat anés a fer fallida per la quantitat i gravetat dels conflictes que hi va haver. Mirant-ho des de la banda del moviment obrer, el més important va ser la vaga de l’agost que va acabar en un fracàs. Gairebé tots els líders empresonats, tant anarquistes com socialistes, els sindicats tancats i la premsa obrera prohibida. Serà el cas de Catalunya i Barcelona més concretament, precisament els punts on la CNT comptava amb la part més important de la seva militància. A més, era important pel sindicat anarcosindicalista reorganitzar-se o, millor dit, organitzar-se, perquè des de la seva fundació al 1911 havia passat més temps a la clandestinitat que funcionant regularment.

A principis d’estiu de 1918 la confederació catalana faria un congrés que estava cridat a ser un dels més importants no només per Catalunya, sinó per tota Espanya i que, en realitat s’havia convocat pel 1917, però les circumstàncies van impedir la seva celebració. En refereixo efectivament al Congrés de Sants, a Barcelona. Doncs bé, en aquest congrés tan important i sense preocupar-se pel que era costum als congressos obrers de l’època, no hi ha cap referència a la Revolució russa, quelcom que sorprèn i molt, si pensem en tot el que s’ha arribat a escriure sobre la devoció dels obrers espanyols cap a la Rússia soviètica. Ni tan sols la salutació de rigor.

Any i mig més tard va haver el Congrés de la Comèdia a Madrid. La necessitat organitzativa que hem trobat a la regional catalana, era la mateixa necessitat que hi havia a tot l’estat. Va tenir lloc al desembre de 1919 i fou llarg, del dia 10 al dia 18, un bon indici de la importància que aquest va tenir. El cas va ser que els dictàmens organitzatius va ser aprovats sense discussió tret d’algun detall o precisi. En canvi van haver dos punts en els quals els congressistes es van embrancar i van ocupar més d’una sessió. Aquests van ser la unió de la classe obrera, que a la pràctica significava la unió amb l’UGT, i les relacions internacionals, el que volia dir les relacions amb Rússia i l’ingrés a la Tercera Internacional.

Els debats van ser apassionats. La qüestió era complexa. Tot el temps sobrevola la reunió el fet de la manca d’informació fiable. Perquè notícies ja hi havia però eren notícies interessades, majoritàriament provinents de la premsa burgesa, encara que a aquestes alçades de 1919, molts dirigents obrers d’altres països han visitat la Unió Soviètica i han explicat el que han vist. I també es sap de les persecucions de que són objecte els anarquistes russos.

El problema, perquè era un problema per la CNT, de la actitud oficial a adoptar davant la Revolució russa, s’emmascara dintre d’un epígraf més ampli, “Les relacions internacionals” que no enganyava a ningú perquè una vegada enllestida la determinació d’establir relacions amb organitzacions europees i mundials properes a l’ideari de la CNT, la discussió es va centrar en què fer de cara a la Unió Soviètica i la Tercera Internacional. Les paraules es van succeir i més d’una vegada el president de la sessió va haver d’advertir que calia plegar perquè els temps es tirava a sobre. Tota la tranquil·litat i desinterès que va haver al 1918 va donar pas a intervencions apassionades en favor i en contra del que estava succeint a Rússia. Sovint es confon en la discussió Revolució russa i Tercera Internacional. Sovint els delegats feien un al·legat amb arguments que eren contradictoris entre sí. És el que passa amb Eusebi C. Carbó que al final de la seva intervenció reivindica la dictadura com a forma per arribar a l’ideal anarquista, és l’Eusebi C. Carbó que sempre va està a l’ala radical de la CNT i una de les seves figures més rellevants. Qui fa la defensa més aferrissada de la Revolució i demana que s’ingressi a la Tercera Internacional sense dubtes, va ser Hilari Arlandís, de la Regional de Llevant.

L’oposició més ferma a l’ingrés a la nova internacional i qui més crític va ser amb la revolució russa, va ser la d’Eleuteri Quintanilla i amb ell, tota la delegació d’Astúries. Els seus arguments van ser que l’ideal de la CNT no era compatible amb la dictadura del proletariat i que la solidaritat amb Rússia implicava justificar un partit polític que, a més, controlava la Tercera Internacional. Va ser Seguí qui buscaria un punt de consens. Seguí manté un perfil baix al llarg de tot el congrés però era indubtablement la figura més pregona de l’anarcosindicalisme espanyol. El Noi del Sucre encara que comparteix les objeccions de Quintanilla, considera que mantenir-se al marge de la Tercera Internacional és malbaratar l’oportunitat de sortir de l’aïllament internacional en què es trobava la Confederació. Finalment el Congrés va decidir adherir-se a la Tercera Internacional de manera provisional i enviar tres delegats a Rússia per entregar l’adhesió. Exactament la resolució diu:

¹

Cal subratllar el “mientras se organiza i celebra” perquè posa límits a aquesta adhesió i allunya el caràcter incondicional i entregat amb el que sovint es presenta l’entrada de la CNT a la Tercera Internacional.

Pestaña gairebé no apareix pel Teatre de la Comèdia perquè aquests dies estava malalt i només va assistir a tres sessions. No n’estic segura però sembla que en aquesta no va estar perquè no fa cap intervenció, quelcom ben estrany tractant-se d’un assumpte tan important.

El viatge

De cóm i quan es van escollir els delegats ens informa el mateix Pestaña a l’informe que va presentar a la Conferència de Saragossa el 1922. I no, no va ser el conegut Informe de mi estancia en la URSS.Va ser Memoria sobre el II Congreso de la Tercera Internacional. El Comitè Nacional es va reunir i després d’alguns entrebancs, va escollir només dos persones per fer el viatge, Eusebi C. Carbó i Salvador Quemades. No estava Pestaña. En Pestaña es va pensar per què anés a França encara que també, i com què en aquella Europa les dificultats eren tantes, se li va donar una acreditació per presentar l’adhesió a la Tercera Internacional. El seu objectiu era demanar la solidaritat dels obrers francesos davant el lock-out empresarial i la repressió de que era objecte la classe obrera, molt especialment la barcelonina. La casualitat va fer que Pestaña tingués l’ocasió i els medis per arribar i al final fou ell qui va completar la missió. I a tot això no hem de perdre de vista que en aquell moment la CNT estava fora de la llei, Pestaña era un fugitiu i havia de sortir de manera clandestina i que la majoria de països europeus no donaven visats per anar a Rússia.

Ja decidida la missió, Pestaña mira d’aconseguir papers més o menys versemblants. En això estava quan és detingut per la policia francesa que li dona 4 dies per sortir del país, temps just per fer-se amb el passaport i sortir cap a Basilea i d’allà a Berlín a veure si es presentava cap oportunitat de creuar la frontera. Berlín va resultar una parada profitosa perquè allà li arriba la notícia de la convocatòria del Segon Congrés de la Tercera Internacional. Demana permís a Espanya per assistir com a representant de la CNT i li donen.

També a Berlín es troba a Alfred Rosmer, antic sindicalista passat al comunisme. Rosmer estava fent el viatge junt amb una delegació italiana de la Confederacione Generale del Lavoro, que anava amb tots els papers en regla i li ofereix d’anar amb ells perquè semblava més fàcil passar tot el grup.² I així es farà. Tots arriben a Reval, antic nom de Tallin, capital d’Estònia i allà aconsegueixen que Rússia els reclami (Coincideix el relat de Rosmer amb el de Pestaña). El 26 de juny entrava en territori bolxevic i el 27 a Petrograd (Sant Petersburg) dos mesos després de sortir de Espanya.

Estada a Rússia

Pestaña no amaga l’emoció que va sentir en estar en el primer país on el proletariat s’havia fet amb el poder i ja no hi ha aristocràcia i la burgesia ha desaparegut i amb ella tots els seus privilegis. Admira la tasca feta en l’educació universal, aplaudeix els avenços en la qüestió de la igualtat femenina i, sobretot la desaparició dels grups que vivien sense treballar, de les seves rendes qualsevol que fos el seu origen. I reconeix sense embuts, les fites de la revolució. Aviat aquesta admiració anirà canviant en descobrir les falles del règim soviètic sobre tot la centralització de qualsevol decisió la qual cosa no fa més que posar pals a les rodes. Tot pateix retards, qualsevol tasca s’endarrereix per culpa de la burocràcia que sovint, acaba impedint la resolució dels problemes quan no els agreuja com és el cas de la distribució de queviures, perquè la obligació de centralitzar la seva distribució fa que moltes vegades es malbaratin sense arribar a la població i sense que a ningú aprofitin. O el problema del mercat negre que prolifera a la llum del dia, davant dels ulls de la mateixa policia bolxevic que res fa quan no són ells mateixos els que se n’aprofiten.

Critica als bolxevics

Poc trigarà en descobrir el llarg braç de la txeca. De com d’arbitrari i cruel que és. De fet, moltes de les pràctiques que ens descobreix són las que habitualment atribuïm a l’època stalinista però que ja venen heretades d’aquest inici dels anys 20. I sabrà de les restriccions i repressió que estan patint els anarquistes russos. Va tenir ocasió de informar-se de primera mà perquè allà va poder relacionar-se amb Emma Goldman i Alexander Beckman molt desencantats ja amb la revolució i arraconats en llocs de renom i poca capacitat de decisió.

I conèixer a Piotr Kropotkin, a qui ja queden pocs mesos de vida. Dos vegades el visitarà i serà testimoni directe de com se’l relega i humilia perquè la segona vegada que el veu, Kropotkin ha ant a Moscou per parlar amb Lenin i aquest no el rep. Li quedarà amistat amb la seva filla, Sacha, a qui dedicarà el seu llibre 70 días en Rusia, lo que yo pienso. Un llibre molt crític amb els bolxevics, repeteixo, amb els bolxevics, perquè continua pensant que el poble va fer una revolució imprescindible però que ha estat traïda pels seus governants que en arribar al poder han volgut i necessitat fer desaparèixer tot tipus de pensament que critiqui o posi en dubta l’ideal leninista. Critica no a Marx, sinó a Lenin i els seus, a la seva prepotència. Tanmateix també farà un retret als anarquistes perquè als soviets de primera hora, ells eren la força majoritària però quan va arribar el moment d’assaltar el poder, van tenir dubtes, es van perdre en un bosc d’escrúpols i els van passar la mà per la cara. Després, quan van voler reaccionar ja era massa tard, els soviets ja s’havien convertit en una ombra del Partit Comunista i tot aquell que gosava discutir les decisions del partit corria el risc de ser empresonat per contrarevolucionari. Al 1920 qualsevol que expressés una crítica podia córrer la mateixa sort. Penso que aquí és quan és comença a germinar la inquietud que anys després el portaria a fundar el Partit Sindicalista.

D’altra banda, tampoc es pot dir que han desaparegut els privilegis. Pestaña ens deixa testimoni de les diferències que hi havia als trens entre els membres rellevants del partit que viatgen en cotxes que abans eren de l’aristocràcia, envoltats de luxes i comoditats i com ho fa la resta de la població, en vagons de mercaderies. Veu amb disgust com, malgrat el bloqueig, els comunistes i els assistents al Congrés gaudeixen de bon menjar i comoditats en contrast punyent amb la població. Cal dir, però, que el relat de Rosmer és una mica diferent doncs sempre parla de condicions sòbries, de hotels i palaus en decadència i mal conservats… El que Rosmer accepta amb naturalitat, són els serveis dels hotels, una cosa que Pestaña considerarà de falsos revolucionaris.

El II Congrés de la Tercera Internacional

El Partit Comunista i la Tercera Internacional encara queden pitjor parats tant per la grandiloqüència amb que els delegats són rebuts com per tot el protocol en que es desenvolupa el Congrés. Quelcom que casa malament amb les conspiracions de passadís, les travetes que veu o endevina, darrera de les anades i tornades d’alguns delegats com la situació irregular que es dona al ser admesos en igualtat de condicions dos partits comunistes alemanys i al final un dels representants marxa abans de començar l’assemblea i sense que es sàpiga el motiu. I fins i tot la manipulació de documents als que se afegia o treia paràgrafs fora de les sessions del congrés, o es modificaven d’acord amb el criteri de la presidència. Un doble joc que no es diu amb la cultura de la CNT.

Queda astorat del control que hi ha sobre la trobada i la rígida organització de la mateixa, perquè les atribucions del praesidium li permeten a aquest dominar tot el desenvolupament i les conclusions. Així, per exemple, el temps de les intervencions, limitats pels diputats i il·limitats pels dirigents dels partit com Trotsky o Zinoviev que rebategen les objeccions i tesis de Pestaña sense que el cenetista els pugui replicar. I tot i això, encara fa alguna intervenció rellevant que posa al descobert els punts febles del Partit Comunista com quan diu

La revolución según mi criterio, no es, no puede ser, la obra de un partido. Un partido no hace la revolución; un partido no va más allá de organizar un golpe de Estado, y un golpe de Estado no es una revolución” ³

I certament toca un punt sensible perquè això és una de les polèmiques que s’han allargat fins als nostres dies. Els bolxevics van arribar al poder gràcies a la revolució o gràcies a un cop d’estat? Bé, és un altra polèmica que aquí i ara no ens pertoca.

Malgrat que les seves intervencions dins de les sessions del congrés són poques, no deixa de manifestar la seva disconformitat amb els procediments i amb el tarannà del Partit Comunista. D’entrada perquè es un partit, una formació rebutjada per l’anarquisme i en segon lloc per la manca de llibertat que es respira a la Rússia soviètica. I tanmateix la seva persona desperta interès. De Luzowsky, responsable de l’organització del congrés i també de l’organització de la Internacional Sindical Roja, a qui coneix només entrar al país. De Zinoviev, que el farà cridar per parlar en el mateix tren que porta a tots dos de Petrograd a Moscou i que era el president de la Tercera Internacional. Del mateix Lenin qui li dedicarà tres hores llargues en una entrevista privada i que dirà d’ell que és la persona més indicada per organitzar el partit comunista a Espanya.

Amb Lenin parlarà quan el Congrés estigui enllestit i Pestaña conservarà un alt concepte de l’home però combatrà molt durament les seves conviccions polítiques i ideològiques. No podia ser d’un altra manera. Lenin i els bolxevics creien fermament en l’acció política i pensaven que la revolució es produiria per mitja d’una acció audaç mentre menystenien l’acció sindical que, defensaven, havia d’anar subordinada a l’acció política o de partit. Ángel Pestaña, tot al contrari, defensava la revolució com el resultat de l’educació i el convenciment de la població i confiava amb el paper dels sindicats per organitzar la societat resultant. Dos postures divergents que era quasi impossible de conciliar.

Participarà dels preparatius immediats al congrés com a membre del Comitè executiu, obligacions que compaginarà amb les que té al Comitè de preparació de la ISR. Poc farà a cap d’aquests llocs però li permeten ser observador de primera mà de la manera de fer que tenien els bolxevics i donar testimoni de que a tot arreu hi ha un membre del partit que serà qui tindrà la última paraula i qui censurarà resolucions i intervencions que no s’ajustin a les directrius del partit. Tot això que ens relata el propi Pestaña no és una exageració seva. Ho confirma un altra vegada en Rosmer. De fet la informació de que pertanyia a aquests 2 comitès l’he agafada del que ens diu aquest últim.

A tot arreu procura mantenir-se fidel als principis de la CNT i el sindicalisme que, al cap i a la fi, son els seus principis. Quan li presentin a signar els acords d’adhesió als acords del congrés ho farà posant un afegitó: sempre que la Confederació ho consideri oportú una vegada els hagi pogut llegir. Luzowsky publica les actes sense aquesta advertiment. I encara més, segons Pestaña al congrés, quan ell va signar, s’havien acordat 16 condicions d’entrada a la Tercera Internacional, quan arribi a Berlin es va trobar amb que eren 21. Va marxar sense quedar-se a les reunions posteriors al Congrés per preparar la fundació de la Internacional Sindical Roja o Profintern.

La tornada

Si l’anada va ser complicada, no ho seria menys la tornada. Va haver de passar per Berlín i Itàlia. A Berlin es va trobar amb Fernando de los Ríos, també visitant de l’URSS i també molt crític amb l’actuació dels comunistes. Més importants van ser les reunions amb altres assistents al congrés, Alfred Souchy i Armand Borghi de la Unione Sindicalista Italiana, tots dos completament decebuts del que havien vist a la Rússia soviètica. Junts els tres amb Rudolf Rocker van donar l’impuls definitiu a la fundació d’una internacional sindicalista que substituís a la Internacional d’Amsterdam fundada a principis de segle. És a dir la Internacional que desitjava la Confederació

De Berlín va passar a Itàlia al setembre i allà va ser empresonat durant tres mesos i aleshores va passar a Espanya. En ser empresonat, i sempre seguint el seu relat, li van prendre els papers que portava de Rússia, entre d’altres la còpia dels acords que havia signat.

A Barcelona va arribar el 10 de desembre, en vaixell. Al moll ja li esperava la policia avisada des d’Itàlia. Va estar empresonat fins a l’abril de 1922. Més tard seria acusat de mantenir silenci respecte al seu viatge fins la Conferència de Saragossa. No va ser ben bé així. Al novembre de 1921 ja trobem una primera versió del seu informe publicat en la Biblioteca Nueva Senda: Memoria de Ángel Pestaña sobre el II Congreso de la Tercera Internacional. Segons el manuscrit que es troba a la Biblioteca Nacional, el va acabar d’escriure al novembre. La segona part Consideraciones y juicios acerca de la Tercera Internacional sembla que va ser l’informe presentat a la Confederació.

Des de que Ángel Pestaña surt d’Espanya fins que torna a estar “operatiu”, abril 1922, han passat dos anys. En aquest temps la CNT ha viscut a la clandestinitat i tant el Comitè Nacional com el Comitè de Catalunya ha estat a la presó. Evelio Boal, Secretari Nacional, va ser mort al juny de 1921 en aplicació de la Llei de Fugues. És el temps funest en què Severiano Martínez Anido era governador civil de Barcelona i la repressió va ser més salvatge.

En aquest temps és quan els dits anarcobolxevics han arribat al Comitè Nacional i s’han auto designat per anar al Congrés de constitució de la Internacional Sindical Roja. Van ser Andreu Nin, Joaquín Maurín, Hilari Arlandís i Gastón Leval, aquest com representant de la Federació de Grups anarquistes ibèrics. Andreu Nin ja no va tornar fins proclamada la República. Sí que ho van fer els altres 3. Joaquín Maurín va ser per poc temps Secretari Nacional fins que va ser detingut pels voltants de març de 1922. Aleshores es va escollir un altre Comitè Nacional del qual Joan Peiró va ser el Secretari Nacional.

La Conferència Nacional de Saragossa. Juny 1922

A les alçades de març de 1922 ja molts informes hi havia del que estava passant a la Unió Soviètica. Ja havia passat i es coneixia, la repressió de l’aixecament de Krondstadt. La premsa que abans de 1919, premsa anarquista, havia estat expectant o entusiasta amb la Revolució, ara era cada vegada més crítica i demanava la sortida de la Tercera Internacional i cal retenir aquest fet perquè els malentesos s’allargaran i arribaran fins 1954, com a mínim. En concordança aquest nou Comitè Nacional es va reafirmar en les doctrines anarquistes en un manifest publicat al març i del que extraiem aquest tres paràgrafs:

Nosotros esencialmente anarquistas no admitimos otras orientaciones e ingerencias en nuestra misión que aquéllas que vengan de los mismos anarquistas
[…]
Nosotros rechazamos toda modalidad de lucha que no sea la de acción directa y que no persiga como fin la implantación del comunismo libertario.
[…]
Nosotros hacemos profesión de federalismo, reconocemos la libertad que va del individuo a la colectividad y de ahí nuestro propósito de difundir e inculcar los principios federalistas específicamente libertarios, por profundas desviaciones mucho tiempo ausentes de las organizaciones sindicalistas revolucionarias.⁴

Poc després es va convocar una Conferència (o un Ple) a Saragossa, entre l’11 i el 14 de juny. Un altra vegada ens trobem amb una reunió molt necessària per la Confederació després dels anys de clandestinitat que havien passat. Un dels punts era què fer en les relacions internacionals, és a dir, quina actitud prendre sobre Rússia i com encarar l’adhesió a la Tercera Internacional i la Internacional Sindical Roja. Es van llegir tres informes, el de l’Hilari Arlandís, tan apassionat i favorable com al 1919. El de l’Àngel Pestaña i el de Gaston Leval.

Si llegiu Consideraciones y juicios acerca de la Tercera Internacional, veureu que la seva veu, la de Pestaña, no pot ser més crítica amb el que està passant a l’URSS i amb les pràctiques manipuladores i autoritàries dels bolxevics. No repetiré el que ja he dit. I tanmateix, i d’una manera inconcebible, acaba demanant que la CNT continuï a les files de la Tercera Internacional. Les raons que dona són un tant puerils tret de quan diu:

[…] nosotros por ahora no tenemos otro medio de llegar al pueblo revolucionario que marchando de acuerdo con ese mismo Partido.

Amb tot no deixa de ser un argument ingenu però que si recordeu el dit més amunt, va en la línia de l’argumentació de Seguí al 1919.

Gaston Leval no va anar a l’assemblea però envia el seu informe. No l’he pogut llegir de primera mà, només la publicació que Xavier Cuadrat va fer a la revista Recerques el 1970. El passat 2017 es va publicar Dos anarcosindicalistas en la Revolución rusa, on se reimprimeixen Informe de mi estancia en la URSS, de Ángel Pestaña i el que vol passar per l’informe de Gaston Leval a la Conferència de Saragossa, Lenin sepulturero de la revolución. Aquest text és un treball que publica el mateix Leval el 1970 i que coincideix en el fons crític cap als bolxevics amb el que va publicar Cuadrat el seu dia però que és força diferent. L’informe de Leval és molt més punyent que el de Pestaña. A més el seu viatge és més recent i el que explica de la manca de llibertat resulta molt impactant.

Encara hi ha un altre factor que de ben segur, i segons el meu entendre, va haver d’influir en els assistents i les decisions que van prendre. Ja s’havia anunciat la data de fundació de la Internacional sindicalista de Berlín, aquella que Pestaña, Souchy i Borghi van projectar d’organitzar. Pel desembre d’aquell mateix 1922. Recordem un altre vegada els acords de la Comèdia: L’adhesió a la Tercera Internacional era provisional fins que no es convoqués una Internacional hereva de la I Internacional.

Tret d ‘Arlandís i uns quants més, tothom estava a favor de sortir de la Tercera Internacional. Les diferències van venir perquè allò era un Ple i la decisió l’havia pres un Congrés i res podia estar per sobre de les decisions d’aquest. Finalment es va considerar que s’havien aplegat prou quantitat de delegats i que la informació havia sigut prou extensa com per considerar que les decisions preses tenien el mateix rang que les d’un congrés. El Ple seria una victòria dels militants més sindicalistes i tanmateix pocs dies després es desfermaria una turmenta al voltant de la “Declaració política”. La declaració queda una mica fora d’aquesta xerrada però les persones que van atacar als signants de la declaració, són també aquelles que van retreure les decisions al voltant de la Revolució russa.

CONCLUSIONS

La Confederació va enviar dos missatgers a la fundació de la AIT de Berlín, Galo Díez i Avelino González Mallada. Van arribar quan la reunió ja havia acabat. Tot i així Espanya va ser la secció més nombrosa de manera que cap al 1931, una vegada s’havia proclamat la República, el Secretariat de la Internacional s’establirà a Barcelona i Pestaña va ser anomenat secretari de la mateixa, encara que per poc temps.

La CNT patirà una escissió perquè els anarco bolxevics marxaran, encara que Hilari Arlandís, insistent, anirà al Congrés del Conservatori al 1931 i allà serà expulsat en una escenificació de la ruptura definitiva de la CNT amb les doctrines marxistes. Pot ser no era un grup nombrós però, no ens enganyem, sí eren homes valuosos per la seva formació.

Els que van restar al sindicat van continuar amb les diferències que ja existien de sempre entre anarquistes i sindicalistes, és una simplificació molt gran, ja ho sé. Els militants més purs de tant en tant retrauran als més sindicalistes aquella decisió de formar part de una internacional dirigida pel partit comunista. És una polèmica que s’allarga en el temps, com he dit al menys fins 1954. Aquesta polèmica es centrava sobre tot en la redacció, si l’adhesió havia estat condicional o provisional. Penso que resulta una mica interessat perquè les actes del Congrés de la Comèdia es publiquen en 1932. No les van llegir? Possiblement el retard en veure la llum va alimentar el dubte. Un dubte que s’estén als nostres dies quan molts historiadors afirmen que fins i tot la CNT va donar el vist i plau a la Internacional comunista, i no distingeixen massa més entre qual de les dos internacionals parlen.

Hem de reconèixer que hi ha una ambigüitat per part de la CNT en tot el procés. Ambigüitat que, sota el meu punt de vista, es produeix per varies raons. El desig de que la revolució fos una realitat. Clar que no qualsevol revolució, la que els anarquistes somiaven, perquè es el que els col·laboradors espontanis de la premsa i els no tan espontanis, acaben sempre dient als seus treballs, s’ha realitzat l’anarquia, això en els primers moments. Internacionalment, al 1919 es va donar una situació revolucionària com la revolució spartaquista a Alemanya, les marxes a Itàlia o, fins i tot, les protestes dels bracers andalusos: Era l’hora del proletariat, dels desheretats de la Terra. Era això el que estava passant a Rússia? Pot ser els primers moments però allà les circumstàncies van desviar els primers impulsos.

Tot això s’està produint en un marc de dificultats de comunicació. Dificultats perquè la guerra no és el millor moment per la llibertat de premsa, perquè als països capitalistes no volien que s’estengués el moviment i, també, perquè la guerra civil russa posa traves a la circulació de notícies. Era natural la indecisió.

La decisió pressa servirà de munició anys a venir, per intercanviar-se retrets entre les diferents sensibilitats que convivien des de sempre a la CNT, al menys fins a la guerra civil i cueja també després. Però el fet és que no es podia negar que s’havia acabat amb una autocràcia i tot d’una amb les classes socials tal i como era patides a Europa i a Espanya en particular. No es podia donar l’esquena a això, tant i més quan els països capitalistes estaven intervenint a Rússia per fer fora el govern resultant. Arreu les obrers estaven declarant el boicot a totes les mercaderies que s’enviaven als exèrcits blancs. Resultava incomprensible no pronunciar-se a favor de qui era en aquell moment la víctima de la burgesia europea. I d’altra banda la Sindical d’Amsterdam fundada el 1907, feia temps que era inoperant i es necessitava sentir que es formava part d’un moviment més ampli, que la lluita era internacional. El que diu Seguí a la Comèdia, estaven aïllats.

L’Ángel Pestaña seria un dels dirigents més atacats ja ara. Estic convençuda que l’experiència va canviar el seu pensament i el va fer més moderat, més sindicalista. Això no li seria perdonat pels grups radicals anarquistes que sovint li retraurien que hagués signat els acords adoptats per la Tercera Internacional. Li posaven l’exemple d’Armand Borghi que va marxar sense participar en les sessions, ignorant que, primer, Borghi va arribar tard, quan ja estava acabant i que, segon, a més no el van reconèixer com delegat i no el van deixar participar.

Per l’Ángel Pestaña trobar-se amb la revolució feta realitat va ser començar a plantejar-se temes i problemes que pot ser no havia pensat mai. Pot ser no s’havia plantejat la gran pregunta, què fer a l’endemà de la revolució? Com es resolen problemes quotidians però molt més importants que les grans qüestions en el dia a dia? Per a mi que en aquest moment comença l’evolució cap a actituds més moderades, tot i que jo mai l’he vist com un radical. La descoberta del fracàs del sistema centralista dels comunistes, per distribuir els subministraments o la producció, el va afermar en les seves conviccions federalistes. I a l’hora va veure amb decepció i recança el paper que els anarquistes havien fet en els primers moments i com havien deixat el camp lliure per què l’ocupessin els bolxevics. Calia buscar un eina que impedís que tornés a passar. Estic convençuda de que aquí va començar a prendre forma el futur Partit Sindicalista.

BIBLIOGRAFÍA
BAR, Antonio: La CNT, los años rojos
Dos Viajes anarcosindicalistas a la Revolución rusa
PANIAGUA, Xavier: “La visió de Gaston Leval de la Rússia Soviètica el 1921”, Recerques, nº 3, 1974
PESTAÑA, Ángel: “Memoria al Comité Nacional de la Confederación Nacional del Trabajo, de su gestión como Delegado en el II Congreso mundial de la TERCERA INTERNACIONAL”, Manuscrit, 1921
PESTAÑA, Ángel: Consideraciones y juicios acerca de la Tercera Internacional, 1968
PESTAÑA, Ángel: Informe de mi estancia en la URSS, 1922
PESTAÑA, Ángel: 70 días en Rusia, lo que yo vi, 1924
PESTAÑA, Ángel: 70 días en Rusia, lo que yo pienso, 1924
ROSSMER, Alfred: Moscou sous Lénine I-1920; París, 1970
VADILLO MUÑOZ, Julián: Historia de la CNT. Utopia, pragmatismo y revolución. 2019

1 Memoria del Congreso celebrado en el Teatro de la Comedia de Madrid del 10 al 18 de diciembre de 1919. Confederación Nacional del Trabajo. Barcelona,1932

2 En aquell moment Itàlia estava governada per una coalició liberal-radical amb una política molt més d’esquerres que d’altres països europeus

3 Informe de mi estancia en la URSS, pàg. 34, Editorial ZYX, 1968. A la majoria de treballs citen aquestes paraules com si haguessin estat escrites a 70 días en Rusia, lo que yo pienso però en realitat corresponen al citat informe.

4 A Acción Social Obrera, 1 març 1922 i Lucha Social, 18 març 1922.