Sistema financer, organismes multilaterals, multinacionals, deute extern i crisi
Dossier de la campanya “Qui deu a Qui?” per la campanya “Que la crisi la paguin els rics!” sobre les dimensions internacionals de la crisi
Introducció
La crisis que estem patint no és una crisi només financera o econòmica. Es tracta d’una “crisis sistèmica”, és a dir, que afecta totes les esferes de l’economia i la societat i està relacionada amb altres crisis globals (canvi climàtic, crisis energètica, crisi alimentària, conflictes socials …). La crisi, a més, no ha sorgit del no res o de cop, ni està només relacionada amb la crisi de les hipoteques dels Estats Units, sinó que prové de dècades de descontrol en l’àmbit econòmic, en el que els bancs i les grans empreses han fet el que ha volgut. La crisi és conseqüència d’un sistema de producció que només mira per l’obtenció del màxim benefici per uns pocs, basat en els desequilibris econòmics mundials, en l’auto-regulació dels mercats, en la privatització dels serveis socials, en un repartiment desigual de la riquesa, en un sistema comercial injust, en la perpetuació i l’acumulació de deutes il·legítims, ecològics i socials, el pillatge dels recursos naturals i la destrucció del medi ambient. La crisi afecta a tota la humanitat, començant pels més vulnerables (treballadors, aturats, camperols, migrants, dones …), especialment als països del Sud, que són víctimes d’una crisi de la que no són responsables.
Mentre les mesures adoptades per governs i institucions internacionals per a fer front a la crisi estan destinades a salvar aquells que en són responsables, principalment els bancs i les grans empreses multinacionals, poc s’està fent per pal·liar els impactes sobre els qui més estan patint els efectes de la crisi, i encara menys per adoptar mesures que ens portin a un nou sistema econòmic, per tal que no es torni a repetir la situació. És necessari que aquesta crisi ens faci replantejar qüestions com el consum desenfrenat i la cerca del benefici per sobre de tot, qüestions que ens han portat a la destrucció medi ambiental, als desequilibris econòmics i al descontent social. Cal, per tant, repensar el model econòmic i productiu en el que vivim.
Aquest document intenta aportar informacions sobre algunes de les dimensions internacionals de la crisi, incloent propostes de reformes i mesures a prendre.
Control democràtic del sistema financer
Un dels factors que ha fet explotar l’actual crisi ha estat l’enorme descontrol regnant en el món de les finances, un món dominat pels grans bancs i empreses dels països rics.
Una de les característiques de la globalització capitalista és la importància de les finances, per sobre dels sectors productius. Per a fer-nos una idea del valor de les finances per sobre de sectors com la indústria o l’agricultura, ens podem fixar en que només entre un 3% i un 8% dels diners que circulen cada dia d’una part a una altra del planeta corresponen a la compra i venda de mercaderies (matèries primeres o manufactures). La resta de diners que es mouen diàriament corresponen a la compra d’accions d’empreses, el canvi de monedes (divises) o a l’intercanvi de complexos productes financers , que bancs i empreses han inventat per intentar obtenir beneficis del no res. És a dir, diàriament es mouen bilions de dòlars i euros d’una banda a l’altra del planeta, sense cap mena de control, per comprar o vendre “invencions” que el propi sistema financer ha creat per fer créixer de forma il·limitada l’espiral de beneficis.
La manca de control ha estat una de les claus per permetre que el mercat financer anés creixent, sobre la base d’aquestes invencions, especulacions i mentides. Els governs del Nord i els organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional (veure més avall per una explicació), no només no han posat límit a aquests mercats financers, sinó que han afavorit aquesta manca de control, sota la suposició, ara demostrada falsa, que el mercat es pot regular a sí mateix. Els bancs i les empreses, portades per la cobdícia d’obtenir sempre el màxim benefici, han gaudit durant anys d’aquesta llibertat de moviments, acumulant beneficis sense parar. En el moment en què el sistema financer s’ha fet miques, bancs i empreses han rebut el suport de governs i institucions internacionals, en forma de rescats milionaris, mentre els treballadors, aturats, camperols i migrants han començat a pagar el desgavell.
Davant d’aquesta situació, cal fundar un nou sistema financer i monetari internacional, amb la posada en marxa de mecanismes internacionals, permanents i obligatoris, de control del moviment de capitals. Cal regular les accions dels bancs i tots aquells que actuïn en els mercats financers, i tornar a prendre el control públic de la banca i el sistema financer.
Dissolució de l’FMI, BM, OMC i G8/G20
Fons Monetari Internacional (FMI) i Banc Mundial (BM)
L’FMI i el BM van ser creats al 1944, a la conferència de Bretton Woods, per a fer front a la nova situació econòmica mundial que havia quedat després de la crisi econòmica de 1930 i de la 2a Guerra Mundial. El FMI és des d’aleshores l’encarregat de vetllar per la estabilitat del sistema financer internacional, preveure les crisis i aportar ajudes econòmiques, en forma de crèdits, a aquells països que tenen problemes econòmics greus i no poden fer front al pagament dels deutes que tenen amb l’exterior. El BM és el que s’anomena un Banc de Desenvolupament, és a dir, aporta finançament en forma de crèdits per a projectes teòricament destinats a promoure el desenvolupament dels països empobrits. Ambdues institucions estan dominades pels països rics, que tenen un major poder de vot en els seus òrgans de govern (els vots es reparteixen segons la riquesa de cada país i les aportacions que aquests fan a les institucions). Els dos organismes formen part del que es coneix com Institucions Financeres Internacionals (IFI).
Durant dècades, l’FMI i el BM han condicionat les seves “ajudes”, sempre en forma de préstecs, a que els països del Sud que les rebien adoptessin determinades polítiques econòmiques. D’aquesta manera han obligat als països que necessitaven accedir a finançament a endeutar-se, a privatitzar els seus serveis públics, a explotar els seus recursos naturals, a eliminar drets socials i laborals, a obrir els seus mercats i fronteres a les empreses multinacionals del Nord. Així l’FMI i el BM són responsables de que els països del Sud hagin eliminat els controls per a que els bancs i les empreses del Nord actuessin amb total llibertat en aquests països, deixant-los en una situació de major vulnerabilitat davant de crisis com la que estem vivint actualment. A més, aquesta manca de control i el model productiu imposat per aquestes institucions ha contribuït a l’esclat de l’actual crisi.
Actualment l’FMI i el BM estan prenent noves funcions, oferint nous préstecs a aquells països que cauen en recessió econòmica. Cal exigir que la solució a la crisi no es deixi en mans d’aquestes institucions, ja que formen part dels responsables de la crisi, són totalment antidemocràtiques i responen als interessos dels més rics. Des dels moviments socials d’arreu del món fa anys que s’exigeix desaparició del FMI i BM, com a institucions que, sota la batuta dels més rics i cercant sempre el benefici de les empreses multinacionals del Nord, han acabat imposant el model neoliberal arreu del món. Cal construir en el seu lloc una nova arquitectura financera internacional, amb noves institucions sota control democràtic, que vetllin realment pels interessos dels ciutadans i, especialment, dels més desafavorits, al servei d’una economia solidària sense especulació ni usura.
Organització Mundial del Comerç (OMC)
L’OMC va néixer al 1995, després d’un seguit d’acords comercials a nivell mundial que es van anar negociant des de la dècada de 1940. L’objectiu de l’OMC és forçar una major obertura comercial a nivell mundial, creant un sistema de lliure comerç a nivell global, on les mercaderies i els capitals circulin amb tota llibertat d’una banda a l’altra del planeta. L’OMC en teoria respon a un esquema de presa de decisions més democràtic que l’FMI o el BM, ja que cada país membre té un vot. Però el poder dels països rics, i dels grups de pressió empresarials o lobbies, és enorme dins l’OMC, i les seves polítiques acaben responent als interessos de les grans potències comercials.
L’OMC ha contribuït durant les darreres dues dècades a eliminar les barreres al comerç de mercaderies, especialment les del Nord cap al Sud, però també a contribuït a establir un sistema per a que les empreses de serveis (energia, telecomunicacions, transports, educació, sanitat …) dels països rics inverteixin als països del Sud sense limitacions, aprofitant-se dels processos de privatització dels serveis públics que han anat imposant l’FMI i el BM. Aquesta eliminació de barreres ha suposat la destrucció de les proteccions que poguessin tenir els sistemes de producció i comerç local als països del Sud. Així s’ha arribat a una situació en que els productors dels països del Sud no poden ni protegir els seus mercats locals, ni competir en igualtat de condicions amb els productes subvencionats del Nord, portant a un sistema comercial cada cop més injust.
Les propostes que els governs del Nord estan fent per fer front a la crisi financera van encaminades a aprofundir el model de lliure comerç que promou l’OMC. Aquest model només beneficia a les grans multinacionals i als països rics. En aquest sentit és necessari eliminar l’OMC, i caminar cap a un sistema comercial regulat i que protegeixi els petits i mitjans productors, asseguri un model de sobirania alimentària i la sostenibilitat ambiental.
G8 i G20
El G8 o el G20 no són institucions formalment constituïdes, sinó grups de països que s’han unit per a defensar interessos comuns. El G8 està format pels 7 països industrialitzats més rics del món (Estats Units, Regne Unit, Alemanya, Itàlia, França, Canadà i Japó) més Rússia. El G20 està format pels països del G8 més 11 economies de les considerades emergents (Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Aràbia Saudita, Àfrica del Sud, i Turquia) i el país que tingui la presidència de la Unió Europea. Mentre el G8 va ser creat a la dècada dels 70 per a discutir com superar la crisi econòmica de 1973, el G20 es va crear com a fòrum de cooperació i consulta de temes relacionats amb el sistema financer internacional. Aquests grups de països es reuneixen periòdicament per discutir i acordar polítiques econòmiques, comercials o de seguretat, en funció dels seus interessos. No són en absolut representatius a nivell mundial, però tot i això sovint s’erigeixen en els espais on es decideixen polítiques que afecten a tot el món.
Actualment, el G20 i el G8 s’han erigit en l’espai per a definir la sortida a la crisi. Tot que països com l’Estat espanyol o Holanda no són membres del G20, han estat convidats tant a la darrera cimera (Washington, 15 de novembre de 2008) com a la propera (Londres, 2 d’abril de 2009). Però queden prop de 170 països, principalment africans, asiàtics i llatinoamericans, que no estan representats ni al G8 ni al G20.
Tant el G8 com el G20 son espais totalment antidemocràtics, sense cap representativitat ni legitimitat per a definir ni les sortides a la crisi ni altres polítiques que afectin a la resta del món. Cal que les mesures de reforma del sistema financer internacional i de resposta davant la crisi, es prenguin en un espai democràtic i participat per tots els països del món (com podrien ser unes Nacions unides reformades i democratitzades).
Les multinacionals i l’espoli de les riqueses del Sud
Les multinacionals (o trasnanacionals) són grans empreses que operen simultàniament a diferents països i comercien entre elles. Mouen tants diners que de les 100 economies més grans del planeta, 51 són empreses transnacionals. La seva lògica és la de guanyar diners el més ràpidament possible, sense tenir em compte com o quines conseqüències té. Escapen al control democràtic (només passen contes amb els accionistes), però disposen d’eines per limitar o definir l’actuació dels governs. Participen en l’augment de la diferència entre rics i pobres i en la impunitat dels negocis a costa de les persones. Són responsables del canvi climàtic, de la precarietat laboral, del trencament de l’economia i la cultura dels pobles. Fins i tot, potencien guerres (pel petroli, els recursos naturals o per vendre armament).
Les empreses transnacionals són especialistes en la privatització dels beneficis i en la socialització dels costos i les externalitats negatives de la seva activitat amb la resta de la societat i del mediambient. Les multinacionals espanyoles com Repsol, Union Fenosa, BBVA, BSCH, Fecsa Endesa i d’altres, són responsables d’impactes ambientals com l’espoli dels recursos naturals, de la contaminació de l’aire, l’aigua i la terra, de la destrucció de la biodiversitat, etc. als països del Sud, així com també ho són dels impactes socials sobre les poblacions dels països del Sud com els desplaçaments de comunitats camperoles i indígenes i constants violacions dels drets humans. Les empreses transnacionals, i el alt nivell de llibertat i impunitat amb el que actuen, són les majors responsables de les crisis financera, econòmica, ambiental i alimentària. Cal establir mesures per a controlar el paper de les empreses multinacionals, limitar la seva llibertat d’acció, establir mecanismes per a que rendeixin comptes pels impactes que generen i les violacions de drets que cometen, així com sistemes de restitució a les comunitats afectades per les seves polítiques.
Deute extern
El deute extern són els diners que els països empobrits deuen a les institucions financeres internacionals com el BM o l’FMI, als bancs i als governs del Nord. Al voltant dels anys 70, els països d’ Amèrica llatina amb procés de desenvolupament, els nous països independents d’ Àfrica, i també països asiàtics, necessitaven diners per a desenvolupar-se mentre els bancs i governs del Nord vessaven dòlars que s’oferien a bon preu i sense cap control. D’aquesta manera un munt de països van començar a endeutar-se i quan, a principis dels 80 des d’Estats Unites es van augmentar els tipus d’interès, van arribar a una situació en la que no podien retornar els deutes acumulats. Per poder fer front al pagament, l’FMI i el BM van oferir nous crèdits, però a condició d’ acceptar els Plans d’Ajustament Estructural, és a dir, l’adopció d’un seguit de mesures de restricció econòmica. Això va significar un control estricte del pressupost amb reducció de les despeses en l’àmbit de la sanitat, l’educació, les subvencións als aliments bàsics o als petits productors, la privatització de les empreses públiques i serveis socials bàsics, així com l’implementació de mesures de liberalització de la economia, d’obertura cap a l’exterior. Tot això produiria uns enormes impactes socials en les poblacions del països del Sud.
El deute extern d’aquest països empobrits és impagable i immoral perquè el seu pagament impedeix que es cobreixin les necessitats bàsiques de la població i el seu benestar. És un deute injust perquè és el resultat d’unes relacions econòmiques i de poder desiguals entre els països del Nord i del Sud. El deute extern és un veritable mecanisme de dominació del Nord cap als països empobrits. Les condicions que encara lliguen els crèdits i les polítiques de cancel·lació de deute obliguen als països del Sud a complir amb les polítiques i projectes neoliberals que dicten els països del Nord, suposant una clara violació de la sobirania dels pobles. A més a més, el deute dels països empobrits és il·legítim, perquè resulta de crèdits il·legítims destinats a la compra d’armes, el finançament de dictadures o guerres, l’enriquiment personal del dictador de torn i de l’èlit local o al finançament de projectes amb conseqüències econòmiques, socials, ambientals negatives per la població.
Reclamem per tant l’anul·lació immediata i incondicional del deute extern impagable, immoral, injust i il·legítim. Reconeixem a més el dret dels països del Sud a no pagar (repudiar) aquests deutes, exercint la seva sobirania. La cancel·lació i repudi del deute són ara més que mai necessaris i urgents, ja que la crisi financera suposarà una reducció dels ingressos per als països del Sud, i molts d’ells poden trobar-se en els propers mesos en dificultats per fer front al pagament del seu deute extern, i sense recursos per a posar en marxa mesures contra la crisi i de protecció per a les seves poblacions. Finalment, s’ha d’evitar que les mesures que s’adoptin per fer front a la crisi impliquin més endeutament per als països del Sud.
Documents d’interès:
– 15 de novembre de 2008 – Manifest arran de la cimera del G20 a Washington (signat per 580 organitzacions d’arreu del món) «Apostando por el Cambio: Hacia un sistema económico que sirva para los pueblos y el planeta»
http://www.quiendebeaquien.org/spip.php?article1105
– 15 de novembre de 2008 – Alianza Social Continental (America Llatina) «Ante la crisis financiera, exigimos cambiar el modelo» http://www.quiendebeaquien.org/spip.php?article1126
– 18 de novembre de 2008 – Transnational Institute » Declaración con motivo de la cumbre del G-20 sobre la crisis financiera, 15 de noviembre de 2008″ http://www.quiendebeaquien.org/spip.php?article1125
– 18 de novembre de 2008 – Attac Madrid “Cumbre de Washington del G-20: ¡¡ que siga el juego !!” http://www.attacmadrid.org/d/10/081118223054.php
– 28 de novembre de 2008 – Jubileu Sud: «Financiamiento Alternativo para el Desarrollo de las Personas, no de las Ganancias» http://www.quiendebeaquien.org/spip.php?article1127
– 31 de gener de 2009 – Declaració de l’Assemblea de Moviments Socials (FSM 2009) “No vamos a pagar por la crisis, que la paguen los ricos” http://www.cadtm.org/spip.php?article4077
– 1 de febrer de 2009, Fòrum Social Mundial (adhesions obertes) “Para un nuevo modelo económico y social ¡Pongamos las finanzas en su sitio! “ http://www.choike.org/campaigns/camp.php?5#spanish
Més informació sobre la crisi a les pàgines:
– Qui deu a Qui? – http://www.quiendebeaquien.org/spip.php?rubrique71
– ODG – http://www.odg.cat/navega.php?id_pagina=5&any_but=2008&id_butlleti=66
– CADTM – http://www.cadtm.org/es.mot.php3?id_mot=393
– Choike – http://www.choike.org/nuevo/informes/6780.html
– Rebelion – http://www.rebelion.org/seccion.php?id=28
– TNI – http://casinocrash.org
– Bretton Woods Project – http://www.brettonwoodsproject.org
