Nosferatu de F. W. Murnau, una presentació

Gerard Marín Plana

Fa 100 anys, al març de 1922, s’estrenava a Alemanya Nosferatu, una simfonia de l’horror, clàssic expressionista del gran director de cinema mut F. W. Murnau.

Tot i que, després de tant de temps, pugui no ser-nos conegut, el moment en què la pel·lícula va aparèixer a la pantalla no és casual i explica el sentit històric immediat de les «plagues» que ens ofereix. I és que ens hem de situar poc després de la terrible pandèmia de grip espanyola que va assolar el món a finals de la dècada de 1910, que afectava amb la mateixa duresa tant a nadons i joves com a persones grans; i just acabada la cruenta I Guerra Mundial, en què Alemanya havia sigut derrotada.

La magnitud de la destrucció, la misèria i el pessimisme que van deixar aquests fets crítics, l’horror de la pròpia realitat, gairebé incomprensible i sobrenatural, van afavorir l’aparició de formes i temes artístics que tractaven de captar-ne adequadament la veritat. Així, la lletjor, la deformitat, l’agressivitat i les contradiccions del període eren sintetitzades estèticament per l’expressionisme a través del contrast de llums i ombres, picats i contrapicats, angles aguts i figures cadavèriques. En aquest sentit, Nosferatu és una pel·lícula que parla simbòlicament de la pèrdua d’aquella joventut, de la devastació de la innocència i la puresa a mans de forces malignes, tiràniques, vampíriques, que n’havien extret la sang i la vida.

De fet, la pròpia pel·lícula gairebé és anihilada degut als conflictes econòmics de l’època. Com en d’altres films similars a Alemanya –com El golem (1920), de Paul Wegener i Carl Boese–, que utilitzaven personalitats mítiques per concentrar les forces del mal en un sol subjecte, Nosferatu va trobar en el compte Dràcula, el personatge de la novel·la de Bram Stoker, ésser incapaç d’amor, la seva referència principal.

Donat que era una adaptació no autoritzada, es va intentar dissimular la filiació amb alguns canvis, com el del nom del protagonista –de compte Dràcula a compte Orlok–. Però un cop estrenada la vídua d’Stoker va assabentar-se’n i, irada per no rebre una compensació com a propietària dels drets d’autor, va decidir denunciar-la. Després d’un litigi, va aconseguir que s’ordenés legalment la destrucció de totes les còpies. Per sort, a aquelles alçades la pel·lícula havia sigut ja distribuïda a diferents països, i va sobreviure amagada fins que posteriorment va poder tornar a la llum.

El litigi, si més no, sí que va acabar amb la productora de la pel·lícula, Prana, l’objectiu de la qual era elaborar films de temàtica misticista i màgica. En efecte, Prana havia sigut creada per Albin Grau, conegut ocultista, que va ser importantissim tant en el disseny formal de la pel·lícula com en el seu esperit. De fet, la idea li va venir precisament durant la guerra. Mentre Grau servia l’exèrcit alemany a Sèrbia, un granger li va explicar que el seu pare era un vampir que a les nits succionava la sang de les seves víctimes.

Totes aquestes històries poden semblar-nos, de nou, molt llunyanes avui. El que pretendria ser angoixant o misteriós en la pel·lícula pot arribar a resultar-nos fins i tot còmic, com ha assenyalat l’autor d’una fantàstica crítica a Filmaffinity («Les contaré algo»). Però, en aquella època, l’ocultisme era un moviment puixant especialment a Alemanya, on fins i tot va arribar a tenir rellevància política: mentre bona part de les forces d’esquerra el rebutjava i menyspreava, el feixisme, que per altra banda en major o menor mesura hi creia genuïnament, va apropiar-se’l com un element més de la seva exaltació nacionalista. La reacció, doncs, havia de ser llavors ben diferent.

Però nombrosos d’aquests aspectes mencionats de Nosferatu, no obstant, perviuen, i expliquen que, per exemple, Werner Herzog la considerés «la més gran pel·lícula de la història d’Alemanya» i decidís dirigir-ne una adaptació, valuosa, al 1979; o que, més recentment, l’americà Robert Eggers planegi des de fa anys un remake de la pel·lícula.

Per començar, part de la seva aura mística ha sobreviscut: al 2015, robaven el crani de F. W. Murnau del cementiri d’Stahnsdorf, on el seu cos descansava des de la prematura mort del cineasta, al 1932. Sembla que la profanació va realitzar-se amb propòsits ocultistes, potser d’un grup poc perillós de freaks. Però, mentre encarem una nova dècada del segle XXI en què comencen a albirar-se avenços tècnics fins fa ben poc impensables –els ordinadors quàntics o la Intel·ligència Artificial, per posar dos exemples– faríem malament, com fa 100 anys, de ridiculitzar la proliferació de tota forma d’irracionalisme en nom del progrés científic.

Els convulsos temps actuals, tan caòtics i aliens com qualsevol altra època del passat, fomenten l’aparició de supersticions –teories de la conspiració, negacionismes, etc.– contra les quals la mera ciència es mostra insuficient, i plantegen l’amenaça d’una nova destrucció de la joventut, a mans de directrius espúries i de forces que s’oculten. Davant dels monstres que produeixin els nostres clarobscurs, caldrà un cop més el seu sacrifici, ple d’amor, de valentia i, també, d’ingenuïtat –tal i com s’acaba revelant, amb gran bellesa, al final de Nosferatu–. Veure-la pot contribuir a servir-nos d’avís, tal i com ho va ser un dia en estrenar-se.