Des de la meva trinxera
Albert Díez
Jo estic en aquestes «trinxeres on, per a seguir el símil militar gramscià, es lliura la lluita de posicions, entre el fang, la sang, la merda, la metralla i, fins i tot, el “foc amic» des que em vaig iniciar políticament. L’amic Joan, un dels primers companys en tot això, sap que només he vist els «estats majors (de pacotilla afegeixo jo) on brillen els uniformes nets, les botes llustroses i les medalles aconseguides en “antigues batalles» quan durant alguna temporada m’ha tocat el paper d’anar a explicar-los el que fèiem a les trinxeres i demanar-los, sense èxit, que no ens venguèssin en un despatx.
Doncs jo, en moltes ocasions tinc ganes de deixar la lluita i marxar a casa a fer sudokus, i és una sensació compartida per altres companys de l’AEB i de grups similars. Veiem. Som molt pocs. La classe obrera per la que sembla que lluitem no ens acostuma a fer cas i els seus membres (sense sentir en molts casos que pertanyen a tan selecte club) bé a que fem la feina bruta quan té un problema que li afecta personalment. Som inconstants i no acabem de rematar els temes que iniciem quee necessiten un llarg recorregut. No podem, quan estem a la institució, seguir el ritme dels qui viuen de ser-hi. El nostre propi plantejament alternatiu, en ocasions ens posa més dificultats per voler ser més papistes que el papa (en ocasió rotem tan els càrrecs que ens quedem sense noves persones per ocupar-los). Les trabes dels més purs entre els purs que subdivideixen un conjunt que ja he dit que en ocasió és gairebé el conjunt buit. Els qui decideixen que és prioritari posar-nos d’acord en la lluita per la independència dels païssos catalans o en denunciar l’estalinisme o el revisionisme, o qualsevol d’aquestes qüestions ideològiques «tan necessàries» per la lluita obrera a un petit municipi de Catalunya. L’evident tasca d’obviar-nos dels mitjans de comunicació del sistema. L’intent continu de captació dels partits d’esquerra amb els que compartim (d’aquella manera) espai electoral. Moltes qüestions similars a aquestes són les que en la lluita voluntària del dia a dia fan que, en ocasions, et plantegis, en el símil militar agafat de l’article del Joan, llençar el fusell al fang, considerar que tu no guanyaràs la guerra i marxar a casa. Lamentablement força companys i companyes agafen aquesta opció perquè a més el nivell d’exigència que ens auto-establim és gairebé sempre massa gran: volem arribar a tot i fer-ho tot bé, com professionals, però sense ni un professional.
Però aquest no és el tema de l’article d’en Joan, ni l’objecte de la meva resposta. La meva resposta és que tot i aquests moments en que, pels motius plantejats, penses en deixar-ho i engrandir la teva col·lecció de puzzles de 200 peces, la participació en assembleas de poble o de barri que formin part de l’esquerra social i alhora de l’esquerra política, és l’única opció viable en la situació actual per construir un nou projecte de defensa de la classe obrera. És la meva opinió.
La gent que es situa a l’esquerra de «l’esquerra», siguin joves provinents d’assemblees universitàries o antics militants de fraccions del món comunista o llibertari està molt «resabiá». Els experiments a casa i amb gasosa. No es creuen cap opció per revolucionari que sigui el seu programa (vegis resultats eleccions europees) sinó la conèixen de primera ma al seu barri o poble. I què passa amb la resta de la classe obrera? Despolititzada a ritme accelerat des de la transició perqué sigui fàcil vendre-li que voti coca-cola o pepsi-cola (i si vol ser rebel sempre té «radical fruit company» marca comercial alternativa de les mateixes multinacionals). Doncs encara més, per donar suport a un projecte que no sigui d’aquests del sistema, necessita conèixer a les persones, saber que li és útil en el dia a dia, tornar-se a polititzar amb petites lluites del seu barri.
Una mica com els inicis del sindicalisme actual, els treballadors es fèien d’un sindicat en funció dels membres d’aquest sindicat del seu lloc de treball que eren combatius, autèntics i honestos, i no pel que digués el lider d’aquell sindicat per la tele. Ja se que algunes minories polititzades es fèien d’un sindicat perquè ho deia el partit, encara que el delegat d’aquell sindicat al seu treball fos un dropo, però aquest és un altre tema, em refereixo a la classe obrera normal i corrent, és a dir, no militant.
En definitiva, crec que l’única possibilitat és construir des de baix, però de veritat. Sense voler saltar fases a corre-cuita ni agafar dreceres. Construint assemblees locals allà on cadascú de nosaltres vivim, independentment de la fracció minúscula de la vanguàrdia obrera a la que cadascú pertanyi, i treballar els temes que importen a la gent o que li afecten encara que no sembli importar-li. Construiran una incineradora més? Faran tres autovies que m’envoltaran? L’aeroport s’amplia? Desnonen veïns que no poden pagar l’hipoteca? Privatitzen un servei públic empitjorant la qualitat del servei i les condicions laborals? Enxufen al cunyat de l’alcaldessa? Tracten com a delincuents als joves sense expectatives que es reuneixen al carrer? El meu fill es queda sense llar d’infants? El camp és molt ampli.
Companys, aquí us hi esperem amb els braços oberts i més trinxera de la que podem cobrir. Salut
[*] Membre de l’Alternativa d’Esquerres per Badia des de la seva fundació fa 15 anys.
