1. Introducció

Des dels inicis del moviment socialista la qüestió de “com ens organitzem” ha estat central.

La necessitat d’organització sorgeix de forma gairebé natural en el marc del sistema capitalista i d’una classe treballadora que si bé és la creador de la major part de la riquesa social, en canvi està subjugada política, econòmica i culturalment.

De fet, podríem dir que la necessitat d’organitzacions, de partits socialistes, es troben en dues afirmacions que va fer Marx1. Per una banda, “l’emancipació de la classe treballadora serà obra de la classe treballadora mateixa”2 . Per l’altra, “Las ideas de la clase dominante son las ideas dominantes en cada época; o, dicho en otros términos, la clase que ejerce el poder material dominante en la sociedad es, al mismo tiempo, su poder espiritual dominante”3. Portada cada frase per separat a l’extrem arribaríem a l’absurd: si l’emancipació de la classe treballadora és efectivament obra d’ella mateixa, no faria falta cap tipus d’organització per aconseguir-ho. Si les idees de la classe dominant tenen un domini absolut sobre la classe treballador, llavors és impossible el canvi social, i cap tipus d’organització pot fer-hi res. La qüestió, dialèctica, és que ambdues afirmacions, si bé són contradictòries, són certes perquè reflecteixen una realitat contradictòria: un marc objectiu en el qual hi ha un domini de la classe capitalista, però també un factor subjectiu en el qual la lluita de la pròpia classe treballadora pot oposar-s’hi.

Justament per superar el desajust entre un factor i l’altre, podríem dir que els socialistes s’han organitzat des de temps primerencs.

Els avantatges de l’organització són molts: enfortiment ideològic, centralització d’informació, generalització de bones experiències i capacitat conjunta de lluita i coordinació. Tanmateix, els problemes també han estat enormes i recurrents. Des de la priorització dels interessos “de partit” per sobre de la dinàmica de la lluita fins a caure en un funcionament burocràtic i antidemocràtic.

En aquest treball, buscaré quines són les idees de Marx al voltant de la qüestió del partit i la seva relació amb la classe treballadora centrant-me sobretot en l’experiència de la Lliga dels Comunistes. Cal dir que si bé Marx va ser qui va donar-li una forma més precisa, l’aportació d’Engels va ser fonamental, tant en la teoria com en l’activitat pràctica que van dur a terme conjuntament.

Explorar les idees d’ambdós no és per pensar que són “l’última paraula” sobre el tema sinó perquè són un punt de partida, amb virtuts i limitacions, a partir de les quals posteriorment van desenvolupar-se els partits de la segona i tercera internacional, si bé amb canvis i noves propostes. També, veure les idees de Marx sobre el partit ens serveix per comprendre els orígens del marxisme, no com una cos ideològic tancat, sinó justament en formació. Tot i que el capitalisme estava encara en ascens, va contenir elements suficients com perquè Marx fos capaç d’analitzar-lo econòmicament amb una profunditat i precisió extraordinària. Però en canvi, els moviments revolucionaris de la classe treballadora estaven tot just començant a mostrar els seus primers intents, com va ser la Comuna de París de 1871. És per això que la teorització de Marx sobre el “partit proletari” era força incompleta donat que la classe proletària tot just començava a intervenir i a mostrar la seva capacitat d’acció política independent. De fet, Marx mateix va fer un interludi entre 1848-1849 en què s’allunyava d’allò que havia expressat en el Manifest del Partit Comunista de tenir una organització política independent de la classe treballadora, deixant de banda la Lliga dels Comunistes per centrar el seu treball en la Nova Gaseta Renana.

És per tant a partir dels desenvolupaments socials de l’últim terç del segle XIX i el primer del segle XX i de l’experiència de la pràctica política, que la socialdemocràcia alemanya, Rosa Luxemburg, Gramsci o Lenin desenvoluparien molt més la qüestió del partit. Però les idees que havia assenyalat Marx ja creaven un marc de referència per als que van venir a darrera, i contenien vàries idees guia.

2. Marx i el concepte de “partit”

Les idees de Marx per a la transformació social tenen com a punt de partida ineludible veure a la classe treballadora com aquella que té el potencial revolucionari per acabar amb el capitalisme. La qüestió del partit està molt relacionada amb aconseguir que esta classe treballadora prengui autoconsciència i pugui actuar políticament de forma independent, superar el salt entre ser una classe “en si mateixa” per ser una classe “per a si mateixa”4. En el Manifest Comunista, Marx ja va marcar els punts principals de la seva concepció sobre el ‘partit comunista’ i que orientarien, a grans trets, el seu treball polític posterior.

Així diria:

“Quina és la posició dels comunistes amb els proletaris en general? Els comunistes no són un partit diferent, oposat als altres partits obrers.

No tenen interessos que els separin del conjunt del proletariat.

No estableixen cap principi particular amb el que vulguin modelar el moviment proletari.

Els comunistes només es diferencien dels altres partits proletaris en dos punts: en les diferents lluites nacionals dels proletaris, destaquen i fan valer els interessos independents de la nacionalitat i comuns a tot el proletariat i, en les diferents fases que travessa la lluita entre el proletariat la burgesia, representen sempre els interessos del moviment en el seu conjunt.

L’objectiu immediat dels comunistes és el mateix que el de tots els partits obrers: constitució dels proletaris en classe, enderrocament del domini de la burgesia, presa del poder política del proletariat.”5

Aquests principis serien repetits en nombrosos documents i escrits de Marx i Engels, mostrant que van ser un fil conductor de la seva concepció. Marquen ja la qüestió de l’internacionalisme, el vincle dels comunistes en la defensa de la classe treballadora en el seu conjunt i amb una visió no insurreccionalista de la lluita. Tanmateix, es tracta d’una posició força general i no hi ha una concreció de la forma organitzativa que ha d’adoptar el “partit”6.

De fet, hi ha una gran dificultat a l’hora d’esclarir el concepte de partit de Marx ja que no té cap obra específica dedicada al tema i, a més, utilitza la paraula partit en molts sentits diferents.

Si bé la paraula ‘partit’ té la seva procedència en el segle XIV7, no es comença a usar en el concepte contemporani, d’organització, fins al segle XIX. I en aquell moment, en l’època de de Marx i Engels els partits distaven molt de ser la imatge que tenim avui en dia d’una organització amb estructura interna, una militància definida i un programa polític. Més encara, “partit” podia significar coses molt diverses en aquella època. Com diu, Fernández Buey es podia parlar de partit com a: “conjunto de ciudadanos que se veían y trataban en base a afinidades filosóficas o político-ideológicas sin organización”, “conjunto de partidarios de una determinada personalidad con influencia ciudadana o cívica”, “el grupo que formaban determinadas personas en torno a revistas de orientación vagamente político-cultural”, en un sentit més obert “el partido se identificaba con tal o cual clase o fracción de clase” i, finalment, “la organización oplítica o sociopolítica estructurada de una manera estricta”8.

La majoria d’organitzacions i associacions obreres de mitjans del segle XIX compartien varis d’aquests sentits sense dir-se partit sinó ‘unió’, ‘societat’, fraternitat’ o ‘lliga’. De fet, les organitzacions en les quals va participar Marx, la Lliga dels Comunistes i la Primera Internacional estaven lluny del concepte de partit polític en el sentit actual9.

Veiem alguns exemples de com Marx i Engels van utilitzar la paraula “partit”.

Engels parla de “partido revolucionari” a la Guerra Campesina en Alemania10. També parla del partit de Luther11. Aquí utilitza de forma més àmplia del terme, fent una associació directa partit revolucionari-moviment revolucionari-classe revolucionària: “Toda conmoción violenta debía llevar al conflicto entre el partido moderado con el partido extremista plebeyo y campesino, quedando la alternativa de que los campesionos ylos plebeyos se impusieran al partido burgués o que todos los partidos del movimiento se viesen aplastados por la restauración católica”12. El “partit” s’usa com a sinònim de classe, però d’una classe en moviment en els esdeveniments.

Però després també es planteja el terme partit d’una forma més reduida: “Müntzer (…) fue mucho más allá de las ideas y demandas corrientes de los plebeyos y campesionos y creó sólo con la elite de los elmentos revolucionarios de entonces u partido que, por cuanto estaba a la altura de sus ideas y compartía su energía, fue siempre nada más que una minoría insignificante de las masas insurgentes”13. Així, Müntzer hauria articulat al voltant seu un partit que no representaria a tota la classe pagesa sinó a una minoria que compartia les idees i activitat.

Engels, per tant, utilitza aquí indistintament les dues concepcions de partit: en un sentit ampli com una classe en moviment, en un sentit restringit, com el partit revolucionari dels sectors més cohesionats i conscients de la classe camperola.

Marx parla molt de partit en general. Però la majoria de vegades es refereix a “una tendència política, encara que sigui desorganitzada”14 Marx escriuria a principis dels anys 50: “Te hago notar que, desde 1852, fecha en la que la Liga fue disuelta a mi proposición, nunca más pertenecí ni pertenezco a ninguna asociación secreta o abierta, y, por lo tanto, hace ya ocho años que, en este sentido totalmente efímero del término, el partido dejó de existir para mí […]. Tengo la convicción profunda de que mi trabajo teórico es mucho más útil para la clase obrera que una participación en organizaciones que pasaron a la historia en el continente […]. La liga […] no fue más que un episodio en la historia del partido, que nace en forma espontánea, en todas partes, del fondo de la sociedad moderna […], del partido en el gran sentido histórico moderno.”15. És un concepte de partit com a entitat laxa, com a corrent ideològica internacional, no vertebrada, que es desenvolupa espontàniament.

Tot això, òbviament, està íntimament relacionat amb el món polític de l’època. No hi havia partits estructurats com els entenem actualment. En molts casos eren agrupacions de diferents seccions locals, cadascuna amb la seva autonomia, més propers al que avui veuríem com a moviment.

Això comporta que per entendre la concepció de Marx sobre el partit s’hagin de resseguir els diferents texts de la seva obra en busca de referències, però tenint en compte que cada menció al partit està vinculada a moments diferents, a situacions polítiques diferents i, per tant, a batalles polítiques diferents en què el pes de l’argumentació canvia el seu punt d’equilibri. L’element clau, per tant, és veure el recorregut de la pròpia pràctica que va dur a terme Marx.

3. De la Lliga dels Justos a la Lliga dels Comunistes

La primera experiència d’intervenció política, en un sentit més laxe, de Marx, la trobem en la Gaseta Renana, diari fundat per la burgesia liberal de la Prússia renana. Marx prendria la direcció del partit la tardor de 1842 i faria girar la línia política cap a l’esquerra. L’etapa seria curta ja que enfrontada amb la censura, la Gaseta Renana seria prohibida a principis de 1843 pel govern. Marx va marxar llavors a París per tal de continuar la seva tasca política, però seria expulsat del país, establint-se a Brussel·les entre 1845 i 1848 (quan va ser expulsat pel govern belga)16.

Seria a Brussel·les que Marx s’involucraria directament en la política pràctica. Marx i Engels, qui estaven escrivint conjuntament La ideología alemana, van veure la necessitat d’articular a nivell organitzatiu les seves idees. Així, crearien el 1846 el Comitè de Correspondència Comunista com un enllaç entre diferents grups que volien estendre la causa del comunisme entre la classe obrera. Es van crear vàries delegacions d’aquests comitès per tot Europa i “tras la petición de Marx y de Engels, los comités celebraron reuniones con regularidad, debatiendo los cuestiones clave del día”17. Aquest comitè seria l’embrió de la futura Associació Internacional dels Treballadors o Primera Internacional. La funció del Comitè de Correspondència Comunista era sobretot d’establir un contacte ideològic entre els diferents grups. En paraules de Marx la seva funció era “proporcionar a la vez una discusión de cuestiones científicas y una apreciación crítica delos escritos populares y de la propaganda socialista que por estos medios peda realizarse en Alemania. Pero el objetivo principal de nuestra correspondencia sería poner en contacto a los socialistas alemanes con los socialistas ingleses y franceses, mantener informados a los extranjeros de los movimientos socialistas que se desarrollarán en Alemania e informar a los alemanes en Alemania del socialismo en Francia e Inglaterra”18.

Veiem com apareix des del primer moment en la pràctica de Marx la tasca de discussió ideològica i de l’internacionalisme, d’enllaçar els grups socialistes dels diferents països. De fet el moviment comunista va anar molt vinculat als alemanys ja que, com comenta Engels, “se desarrolló, dada la gran difusión de los obreros alemanes en el estranjero, en casi todos los países civilizados”19.

Marx buscarà forjar vincles amb París a través de la figura més influent del moment, l’anarquista Pierre-Joseph Proudhon. Les polèmiques de Marx amb el membre de la Lliga dels Justos Wilhem Weitling, per la seva propaganda emotiva, i amb Proudhon seran importants, tant a través de la la correspondència com de la publicació de pamflets, defensant una visió rigorosa i científica de la societat i de la seva transformació20. En l’enllaç entre Brussel·les i els comunistes Alemanya només ha perdurat una carta del juny de 1846 en la que Marx criticava les demandes a les autoritats ja que només podrien tenir força “cuando haya un partido comunista fuerte y bien organizado en Alemania, ingredientes ambos que por el momento faltan”21. En efecte, a Alemanya només hi havia activitat dels comunistes puntualment a Colònia i poques ciutats més.

Hem de veure, per això, que l’ambient polític de l’època era tot just de definició dels grups comunistes, tant organitzativament com ideològicament. Engels parla de “etapa juvenil del movimiento obrero internacional22”. El punt més important que va aconseguir el Comitè de Correspondència va ser establir vincles sòlids entre Marx i Engels i la ben organitzada colònia de treballadors alemanys a Londres, que provenia de la Lliga dels Justos.

París havia estat durant la dècada dels anys 30 el centre més important del moviment socialista, on el exiliats alemanys havien iniciat el 1836 la Lliga dels Justos, una societat secreta que tenia com a objectiu inicial aconseguir a Alemanya els Drets de l’Home i el Ciutadà. El 1839, la participació a un fracassat alçament organitzat per Blanqui i Barbàs va deixar a la Lliga dels Justos molt ressentida, amb una gran part dels seus membres fugint a Londres. Aquí fundarien l’Associació Educativa de Treballadors Alemanys, que a finals de 1847 comptava amb uns 1.000 membres. Aquesta associació realitzava uns cursos teòrics quatre tardes a la setmana en un centre públic a prop de Piccadilly23. Aquests comunistes de Londres estaven inicialment sota la influència del comunisme utòpic i pacifista de Cabet, si bé s’havien distanciat de la idea de fundar una colònia comunista a Amèrica i començaven a rebre la influència d’Owen, el cartisme i els trade unions24. Durant tot el 1846 Marx i Engels van dedicar esforços i correspondència a estrènyer els llaços amb aquest grup de Londres, que era un dels més sòlids (la majoria de Comitès de Correspondència no estaven funcionant) si bé l’acceptació de les idees de Marx i Engels era encara petita. A finals de 1846, també, el comitè central de la Lliga dels Justos, que s’havia mantingut a París, es va traslladar a Londres. Engels explica el floriment de l’organització en aquells moments: “Al desplazarse de París a Londres el centro de gravedad de la organización, pasó a primer plano un nuevo factor: la Liga, que era una organización alemana, se fue convirtiendo, poco a poco, en una organización internacional. En la asociación obrera se congregaban, además de los alemanes y los suizos, todas aquellas nacionalidades a quienes el idioma alemán sirve preferentemente para entenderse con los extranjeros; es decir, principalmente, escandinavos, holandeses, húngaros, checos, sudeslavos y también rusos y alsacianos”25.

La Lliga dels Justos es trobava en un moment de indefinició ideològica i va començar uns debats per marcar uns objectius. D’aquesta manera, va celebrar un congrés a Londres del 2 al 9 de juny de 1847. Marx i Engels ja havien estat convidats a formar part de la Lliga dels Justos durant la primavera i havien acceptat. Si bé Marx no va assistir al congrés sí que ho van fer Engels i Wolff, qui compartia les seves posicions. El congrés va ser important ja que va reorganitzar el funcionament de la Lliga fins al moment força jeràrquic i formalista, va canviar el nom a “Lliga dels Comunistes” i es va començar a treure un diari. La Lliga dels Comunistes va començar a caminar a mig camí entre les posicions de Marx —el lema va canviar del “Tots els homes són germans” al famós “Proletaris de tots els països, uniu-vos”— i les dels comunistes de Londres —dient que la Lliga busca “la abolición de la esclavitud del hombre, propagando la teoría de la comunidad de bienes”26. Engels escriu sobre aquests canvis:

Se suprimió lo que quedaba todavía de los viejos nombres místicos de la época conspirativa; la Liga se organizó en forma de comunas, círculos, círculos directivos, Comité Central y Congreso, denominándose a partir de entonces Liga de los Comunistas. «La finalidad de la Liga es el derrocamiento de la burguesía, la dominación del proletariado, la supresión de la vieja sociedad burguesa, basada en los antagonismos de clase, y la creación de una nueva sociedad, sin clases y sin propiedad privada». Tal era el texto del artículo primero. En cuanto a la organización, ésta era absolutamente democrática, con comités elegidos y revocables en todo momento, con lo cual se cerraba la puerta a todas las veleidades conspirativas que exigen siempre un régimen de dictadura, y la Liga se convertía —por lo menos para los tiempos normales de paz— en una sociedad exclusivamente de propaganda27.

Marx, animat pels resultats del congrés de Londres, va empènyer per transformar el Comitè de Correspondència de Brussel·les en una agrupació presidida per ell de la Lliga dels Comunistes. La Lliga dels Comunistes donava suport i buscava vincles amb les Associacions de Treballadors no clandestines que s’anessin formant. L’activitat de la Lliga a Brussel·les consistia sobretot en una revisió de la política setmanal els diumenges i en conferències els divendres. Marx i Engels també col·laboraven amb la Gaseta Alemanya de Brussel·les, la qual cada cop prenia un to més radical.

El segon congrés de la Lliga dels Comunistes va tenir lloc el desembre de 1847, també a Londres. En aquesta ocasió sí que hi va assistir Marx, qui va tenir una influència molt important en les decisions que es van acabar prenent al llarg de deu dies de llargs debats. La Lliga dels Comunistes, va aprovar els nous estatuts que havien sorgit dels debats del primer congrés i va passar a tenir una estructura democràtica, que depenia de les doctrines polítiques formulades. Els objectius de la Lliga van deixar de banda idees com “la comunitat de bens” i es va perfilar una visió de la lluita de classes proclamant “la superación de la burguesía, la dominación del proletariado, la abolición de la vieja sociedad burguesa basada en el antagonismo de clases y la instauración de una nueva sociedad sin clases y sin propiedad privada”28. Marx i Engels van rebre l’encàrrec, al final del Congrés, d’escriure un manifest per mostrar públicament les idees de la Lliga. Serà el famós Manifest del Partit Comunista, publicat en alemany a Londres el febrer de 1848.

Marx, a la tornada del congrés, també es va involucrar en l’Associació Educativa dels Treballadors Alemanys, per a les quals va realitzar vàries conferències analitzant temes com la relació entre el capital i la classe treballadora. Una preocupació central de Marx era aconseguir que la seva anàlisi científica sobre l’economia i la societat s’obrís camí davant altres teories més inconsistents en l’esquerra.

Veiem doncs, com Marx i Engels van tenir un paper important per obrir l’anterior Lliga dels Justos cap a una Lliga Comunista de treball públic i amb una orientació ideològica orientada cap a la lluita de classes. Trobem així les primeres idees claus de la teoria marxista del partit. En primer lloc, la necessitat d’una organització internacional del proletariat. En segon lloc, “el vincle entre la lluita de classes, l’autoemancipació del proletariat, i la necessitat per una organització internament democràtica que proclami el seus objectius obertament”29.

S’ha de tenir en compte, per això, l’enorme debilitat de la Lliga dels Comunistes ja que arribà a tenir tant sols entre 200 i 400 membres comptant les xarxes establertes a Colònia, París i Londres principalment30. A Alemanya serien poc més d’un centenar. Es tracta pràcticament d’una organització política grupuscular que centrarà el seu treball més en la discussió ideològica i en la propaganda que en l’acció.

Quan comença l’esclat de la revolució de 1848 per tota Europa (anticipada el novembre de 1847 a Suïssa) Marx és expulsat de Bèlgica i arriba a París just després de l’esclat revolucionari de febrer. En aquesta ciutat també s’establirà el Comitè Central de la Lliga Comunista, donant poders discrecionals a Marx. Marx i els seus companys van organitzar una reunió de les quatre seccions parisines de la Lliga per oposar-se als intents dels nombrosos exiliats alemanys a França de crear una “tropa revolucionària” per envair Alemanya. També van fundar un Club d’Obrers alemanys que tindria a finals de març 400 membres, sobretot sastres i sabaters31.

Amb l’esclat de la revolució a Alemanya Marx i al voltant de 300-400 exiliats van decidir retornar al seu país per estimular l’organització dels comunistes, portant les primeres 1.000 còpies impreses del Manifest del Partit Comunista i un text de disset punts elaborat per Marx i Engels a mitjans de març, anomenat Las peticiones del partido comunista en Alemania. Aquestes tenien una orientació cap a la revolució burgesa, pensades per atraure a la petita burgesia i als camperols.

Marx es va instal·lar a partir de l’abril, i durant poc temps, a Colònia, tercera ciutat de Prússia amb 100.000 habitants i una important indústria i moviment obrer. Allà els membres de la Lliga dels Comunistes estaven força desactivats. Marx va prendre contacte amb Gottschalk, fundador d’una Associació d’Obrers que arribaria a tenir uns 8.000 membres, però van tenir desavinences. Marx criticava una orientació massa centrada en les demandes econòmiques ja que considerava important que els obrers s’impliquessin en el procés polític obert en la revolució.

4. La Nova Gaseta Renana

A mitjans de 1848 la Lliga dels Comunistes havia caigut en la inactivitat. De fet, la Lliga dels Comunistes no havia tingut cap intervenció com a organització en les revolucions de 1848; van intervenir els seus membres individualment, mostrant la debilitat d’una organització pensada en temes de propaganda i discussió ideològica. Un membre de la Lliga, Born escriuria des de Berlín a Marx: “La Liga se ha disuelto; está en todas partes y en ninguna”32 Marx, en aquesta situació, afavoreix de forma unilateral la dissolució de la Lliga dels Comunistes usant la seva capacitat com a president.

Engels argumenta la situació i els motius de la dissolució d’aquesta manera: “Las tres cuartas partes de los afiliados a la Liga, que antes residían en el extranjero, al regresar a su país habían cambiado de residencia, con lo cual se disolvían en gran parte sus comunas anteriores y ellos perdían todo contacto con la Liga. (…) las condiciones que se daban en cada pequeño Estado, en cada provincia, en cada ciudad, eran tan distintas, que la Liga no habría podido dar a sus afiliados más que instrucciones muy generales, y éstas podían hacerse llegar mucho mejor por medio de la prensa. En una palabra, desde el momento en que cesaron las causas que habían hecho necesaria una Liga secreta, perdió también ésta su significación”33. Si bé Marx va argumentar en la mateixa línia que en aquelles condicions la Lliga era supèrflua doncs el seu treball de propaganda ara ja es podia fer obertament, segons el McLellan el motiu més probable seria que “Marx considerara los radicales planes de acción de la Liga de los Comunistas y los diecisietes puntos de ‘Las peticiones’ obstáculos para la línea más moderada que iba a seguir la ‘Nueva Gaceta Renana’”34.

En el que sembla un petit gir en la política que havia propugnat, Marx realitza una orientació en què deixa de posar esforços en una organització dels comunistes, representativa de la classe treballadora, per dedicar-los a realitzar un diari radical influent, la Nova Gaseta Renana, que es situï com l’extrema esquerra del moviment radical i demòcrata. Marx considera que la tasca principal de la classe treballadora és recolzar las secció democràtica i radical de la burgesia per empènyer la revolució burgesa fins al punt on aflorin les contradiccions35. La redacció de la gaseta estarà composta bàsicament per membres de la Lliga dels Comunistes. En la mateixa gaseta Marx i Engels no hi publicaran pràcticament cap article relacionat amb la classe treballadora36.

A l’hora d’explicar aquest canvi de posicions respecte el que s’havia escrit en el Manifest Comunista respecte l’objectiu de “constituir els proletaris en classe”, no només trobem la debilitat dels comunistes i la neutralització de la Lliga sinó que també trobem que les esperances de reproduir a Alemanya una situació revolucionària com la viscuda a París es van veure ràpidament esvaïdes. El govern autocràtic havia aconseguit mantenir el control tant de l’exèrcit com de l’administració, ajudat per l’estructura social aristocràtica del camp Prussià i perquè l’oposició al govern es va centrar amb impaciència en la participació a les eleccions. Les organitzacions obreres, si bé estaven creixent, es dedicaven sobretot a millorar els salaris i les condicions de treball37.

L’orientació consistia en enfortir la revolució burgesa i democràtica, evitant que les posicions dels comunistes caiguessin en l’aïllament que havien propugnat altres forces socialistes. Engels ho expressava així: “[La Gaceta] sólo podía ser el eslogan de la democracia, pero acentuando por doquier y en detalle su carácter específicamente proletario que, con todo, no podía inscribir en su estandarte de una vez y por todas. Si se rechazaba esto, si vacilábamos en unirnos al movimiento en su ala más progresiva y proletaria, nada nos quedaba sino predicar el comunismo en una pequeña revista local y fundar una pequeña secta en lugar de un gran partido de acción. Pero no era cuestión de gritar en el desierto, habíamos estudiado demasiado bien a los utópicos para eso”38.

La Gaseta, d’aquesta manera, portava el subtítol “Órgano de la Democracia” i recolzava un front de totes les forces democràtiques, plantejant no un programa socialista sinó democràtic radical. Fernández Buey sintetitza el tipus de treball que durien a terme: “Marx ha optado pr una publicación periódica que permitiera aumentar la difusión de sus ideas: la Nueva Gaceta Renana. Y, desde ella (…) ha propuesto a los miembros de la Liga actuar políticamente como ala izquierda del partido demócrata alemán manteniendo al mismo tiempo las asociaciones o comunidades propiamente obreras”39. Justament Marx es va implicar en la Societat Democràtica i va impulsar una Comitè coordinador entre aquesta, l’Associació d’Obrers i la Unió d’Empleats i Patrons. Marx va intentar també la coordinació de diferents associacions obreres dels estats alemanys40.

Els últims quatre mesos de 1848 van estat marcats per una radicalització de la situació política, davant un controvertit armistici amb Dinamarca. Marx i el seus companys van impulsar un moviment de resposta a la zona de Colònia, creant un Comitè de Seguretat Pública enfront les autoritats i organitzant varis actes públics. A finals de setembre i a principis d’octubre la Nova Gaseta Renana va ser suprimida temporalment pel govern i es va instaurar la llei marcial. El novembre hi ha un gir conservador a Prússia, marcant la fi de la perspectiva revolucionària. Davant d’això va haver-hi un petit canvi d’orientació de la Gaseta: “se concedió mucho menos espacio a las cuestiones puramente políticas y más a los problemas de interés directo para la clase obrera; la noción de lucha de clases apareció mucho más y el tono se hizo en su totalidad mucho más radical”41. Marx continua la seva implicació política i l’octubre accepta de forma provisional la presidència de l’Associació d’Obrers.

Però cap al desembre, es veu que els disturbis que s’havien produït des del setembre no conduiran cap a una sortida revolucionària. Ara Marx revisa la seva posició anterior i planteja que davant una burgesia incapaç de fer la revolució, el proletariat hauria de basar-se en les pròpies forces: “una revolución puramente burguesa y la instauración de la dominación burguesa bajo la forma de una monarquía constitucional es imposible, y que la única posibilidad es o una contrarrevolucioń feudal absolutista o una revolución social-republicana”42. L’esperança per l’alliberament d’Europa es trobaria sobretot en la classe obrera francesa.

La dissolució de la Lliga dels Comunistes no havia estat ben acollida per tothom. Moll des de Londres i Shapper des de Prússia comencen a finals de 1848 la tasca d’intentar-la reconstruir, allunyats de les posicions de Marx de la Gaseta, que troben insuficientment radicals43. En una reunió entre Moll i Marx, aquest es va mostrar contrari al reflotament de la Lliga dels Comunistes ja que la relativa llibertat d’expressió i de premsa existent la farien prescindible.

De totes maneres, el gir estratègic que havia fet Marx d’orientar-se cap a la revolució democràtico-burgesa cada cop presentava més problemes pràctics des del moment en què radicalisme burgés estava mostrant la seva incapacitat de fer avançar la revolució44. Marx llavors va fer una reconducció l’abril del 1849, dimitint ell i els seus companys del comitè del Rin de l’Associació Democràtica amb el següent text: “Consideramos que la actual organización de las Asociaciones Democráticas contiene excesivos elementos heterogéneos para permitir una actividad provechosa a los objetivos de la causa. Somos más bien de la opinión que una conexión más íntima entre las asociaciones obreras es preferible en la medida en que su composición sea homogénea”45. Entre els motius hi hauria la possible reformulació de l’Associació Democràtica, l’inici de la reconstrucció de la Lliga dels Comunistes i una certa pressió des de dins de l’Associació d’Obrers. I, de fet, la Gaseta ja havia anat girant en la seva línia davant els esdeveniments.

A mitjans de maig, les autoritats emeten l’ordre d’expulsió de Marx, qui no tenia la ciutadania prussiana. La resta de redactors de la Nova Gaseta Renana també serien expulsats o amenaçats amb l’arrest. La Nova Gaseta Renana era així definitivament tancada. A l’últim número, editat íntegrament amb tinta vermella, es llegia que la “última palabra” de los editores “allí donde estén siempre será: emancipación de la clase obrera”.46

La Nova Gaseta Renana havia tret regularment al voltant de 5.000 exemplars (arribant fins als 6.000) que el convertia en una de les publicacions de més tirada. Tanmateix, sempre va tenir nombrosos problemes financers. De fet, Marx va haver de posar-hi diners familiars i fer nombrosos viatges buscant finançament amb subscriptors i entre organitzacions socialistes. La Gaseta no tenia, per tant, cap vincle orgànic amb una organització, que li donés una estabilitat en la distribució i en els ingressos, com si que farien en el futur nombroses publicacions del moviment socialista.

A partir d’aquest moment en què dimiteix de l’Associació Democràtica i s’ha d’exiliar, Marx retorna, tant en concepció com en la pràctica a la tasca de construir una organització política i independent de la classe treballadora. Aquesta idea esdevé central pel marxisme47.

Engels explica les necessitats davant el gir de la situació política: “El 13 de junio de 1849 en París [21], la derrota de las insurrecciones de mayo en Alemania y el aplastamiento de la revolución húngara por los rusos pusieron fin a todo un período de la revolución de 1848. Pero el triunfo de la reacción no era todavía, ni mucho menos, definitivo. Se imponía la reorganización de las fuerzas revolucionarias dispersas, y por tanto también las de la Liga.”48

5. Londres, la reconstitució de la Lliga

Marx, després d’un perible per França, s’establirà ja definitivament a Londres, on participarà en l’activitat política en tres nivells: el treball de suport als refugiats des de l’Associació Educativa de Treballadors Alemanys, la reorganització de la Lliga dels Comunistes i els intents per fundar una nova revista mensual que segueixi l’estela de la Nova Gaseta Renana49. Així, reprèn la participació en la Lliga dels Comunistes, la reorganitza com un partit secret i centralitzat, i acabarà essent membre del seu Comitè Central. Marx i Engels faran el següent balanç en una Circular de la Lliga:

“(…) la primitiva y rígida organización de la Liga se ha perdido considerablemente; un gran número de miembros que han participado directamente en la revolución han venido a la conclusión de que ha pasado el tiempo de la organización secreta y que la propaganda pública sería suficiente. Varios distritos y Comunidades han perdido el contacto con el Comité Central y no lo reanudan.

Mientras el partido democrático, el partido de la pequeña burguesía, amplía y robustece su organización, el partido de la clase obrera pierde su cohesión o forma organizaciones locales para fines locales, y así se ve envuelto en el movimiento democrático y cae bajo la influencia de la pequeña burguesía. Este estado de cosas debe terminar; la independencia de la clase trabajadora debe ser restablecida.

El Comité Central, ya en el invierno de 1848-49 mostró la necesidad de esta reorganización y envió con esta misión a José Moll; pero su trabajo no ha dado resultado. Después de la derrota del movimiento revolucionario de junio de 1849 en Alemania, casi todos los miembros del Comité Central, reunidos en Londres y ayudados por nuevas fuerzas revolucionarias, tomaron seriamente en sus manos el trabajo de reorganización.

Esta reorganización sólo puede ser lograda por un enviado especial, y el Comité Central piensa que tiene una gran importancia el hecho de que nuestro delegado debe estar en viaje en el momento en que un nuevo alzamiento es inminente; precisamente cuando, por esta razón, el partido de la clase obrera debería estar fuertemente organizado y actuar unánime e independientemente, si no quiere ser de nuevo explotado y marchar a remolque de la burguesía, como en 1848”

(…)

“Los trabajadores, y particularmente la Liga, deben tratar de establecer junto a la democracia oficial una independiente, legal y secreta organización del partido de la clase obrera, y hacer de cada Comunidad el centro y el núcleo de Sociedades de la clase obrera en las que la actitud y el interés del proletariado deberán ser discutidos independientemente de las influencias burguesas”

(…)

“Destrucción de la influencia de la democracia burguesa sobre los trabajadores; inmediata, independiente y armada organización de los obreros, y la exigencia de las más molestas y comprometedoras concesiones de la burguesía democrática, cuyo triunfo es por ahora inevitable, son los principales puntos que el proletariado, y por tanto la Liga, tienen que mantener en primer término durante y después de la conmoción. “

(…)

“Las demandas de los trabajadores dependerán de los propósitos y medidas de los demócratas. (…) Pero ellos mismos han de realizar la mayor parte del trabajo; necesitarán ser conscientes de sus intereses de clase y adoptar la posición de un partido independiente. No deben ser apartados de su línea de independencia proletaria por la hipocresía de la pequeña burguesía democrática. Su grito de guerra debe ser: "La Revolución permanente".50.

Veiem com això suposa un canvi ja no amb el període de la Nova Gaseta Renana, sinó també amb la Lliga Comunista de feia dos anys. Davant les expectatives de situacions revolucionàries imminents per tot Europa la tasca de la Lliga ja no ha de ser només aprofitar la capacitat que té una organització clandestina per a fer clarificació ideològica i propaganda en un moment de dificultats de la llibert d’expressió, sinó que s’ha de transformar en un partit d’acció amb unes posicions que s’han de mantenir tant durant com després de la revolució. La revolució tindrà un caràcter democràtic i burgès però no es pot caure en una subordinació d’aquestes forces, la classe treballadora ha de mantenir la serva independència i consciència dels propis interessos, a ser possible de forma armada.

En aquest text es fa una aproximació que guarda similituds, si bé amb molta distància, amb al que serà el concepte del partit d’avantguarda de Lenin. Segurament hi va ajudar un context amb certes elements comuns, des del moment en què el triomf de la reacció portava a la necessitat d’estructures clandestines i centralitzades. Trobaríem tres punts importants en la concepció de la “nova” Lliga dels Comunistes: uns propòsits organitzatius derivats de la involucració en l’acció revolucionària; l’organització plantejada com una guia per a l’acció; buscar l’enfortiment i una major independència de l’organització, pensant que la classe treballadora ha d’assumir el lideratge de la revolució democràtica51.

És també en aquests anys que trobem d’altres escrits de Marx en què parla del “partit”, però ho fa en un sentit més ampli, com a sinònim del moviment revolucionari. Marx escriu a Las luchas de clases en Francia (1850) alguns episodis en què concep el proletariat actuant en bloc. Així, quan el juny de 1849 hi ha un ambient de revolta enfront el govern de Luis Bonaparte, Marx descriu com el proletariat no es pot llençar sol a la revolta, que necessita l’aliança de la petita burgesia, però que en cas d’això dur-se a terme el resultat seria clar: “Para el caso de victoria, estaba ya formada la Comuna proletaria que habría de actuar junto al gobierno oficial. Los obreros de París habían aprendido en la escuela sangrienta de Junio de 1848”52 . Aquesta narració, potser una mica inflada per la retòrica literària, exagera segurament la maduresa i capacitat d’actuació independent-en bloc del proletariat. No es veuen possibles contradiccions ni diferències en el sector proletari. També es mostra que el proletariat aprèn dels esdeveniments de forma espontània, natural, respecte la revolta del juny de l’any anterior.

Marx concep en aquest text el partit com una tendència política àmplia, que abraça des del reformisme liberal fins a l’insurreccionalisme proletari. Això s’ha de posar en el context de les revolucions de mitjans del segle XIX en les que l’objectiu era encara acabar amb els vestigis de l’antic règim que dominaven amplis espais de la societat i de les institucions. Així escriu el 1850: “Rebelión contra la dictadura burguesa, necesidad de un cambio de la sociedad, mantenimiento de las instituciones democrático-republicanas como instrumentos de este cambio, agrupación en torno al proletariado como fuerza revolucionaria decisiva: tales son las características generales del llamado partido de la socialdemocracia, del partido de la república roja. Este partido de la anarquía, como sus adversarios lo bautizan, es también una coalición de diferentes intereses, ni más ni menos que el partido del orden. Desde la reforma mínima del viejo desorden social hasta la subversión del viejo orden social, desde el liberalismo burgués hasta el terrorismo revolucionario: tal es la distancia que separa a los dos extremos que constituyen el punto de partida y la meta final del partido de la «anarquía».”53

El desenvolupament dels esdeveniments hauria portat a agrupar-se al voltant del partit revolucionari, proletari, a “los partidarios de reformas de todos los matices y las pretensiones más modestas de las clases medias”54. Hi hauria tant sòls un denominador comú entre totes aquestes forces socialistes: “Sin embargo, por muy diverso que fuese el socialismo de los diferentes grandes sectores que integraban el partido de la anarquía […], había un punto en que coincidían todos: en proclamarse como medio para la emancipación del proletariado y en proclamar esta emancipación como su fin”55. Veiem en aquest llibre com Marx no fa menció a la necessitat d’un partit del proletariat vertebrat, cosa que s’allunya del que estava duent a terme en la Lliga dels Comunistes. Hi ha una certa oscil·lació en la qüestió del partit en Marx.

Tornant a la pràctica de la Lliga dels Comunistes, tot i les intencions de ser una organització cohesionada ideològicament, distava força de ser homogènia. Si bé hi havia un filtre en l’acceptació de nous militants, no hi havia un cos polític clar. De fet, com diu McLellan, Marx quan parlava del “seu partit” anava més enllà de la Lliga: “tal partido en ningún sentido era colateral con la liga, ni tampoco estaba compuesto exclusivamente por miembros de la Liga: estaba constitudido por unas cuantas personas que -en variable medida- conocían personalmente a Marx, comprendían sus opiniones y respetaban su desbordante superioridad”56. De fet, tant el treball en l’Asociació Educativa dels Treballadorss Alemanys, la Lliga i la publicació els veia com “medios para reconstruir el ‘partido de Marx’ como había existido en Colonia en 1848”57. Això mostra, ja que a Colònia no hi hagués hagut cap partit com a tal, que a vegades parlava del “seu partit” com el cercle polític afí al seu voltant.

L’activitat de la Lliga es va reflotar a Alemanya, si bé és difícil de saber fins a quins nivells. Els seus membres eren sobretot intel·lectuals de classe mitja que només podien estar en contacte amb la classe treballadora a partir del contacte amb les associacions obreres, però aquestes estaven lluny d’una activitat política com a tal i es dedicaven més a l’ajut mutu i a l’educació formal58.

L’anàlisi de la situació política continuava sent optimista, pensant en la potencialitat revolucionària. Marx escrivia sobre França que “la fuerza del partido revolucionario crece naturalmente en proporción al progreso de la reacción y una clase políticamente muerta hasta hoy, los campesinos, ha sido ganada por la revolución”59. Marx pensava que una nova revolució només era possible si es produïa una crisi i que aquesta era, segons el nivell d’estudis econòmics que tenia en aquell moment (estudis que reprendria aviat) cada cop propera: “la coincidencia de la crisi comercial y la revolución se hace cada día más inevitable”60.

Però mica en mica es va començar a veure que tal crisi econòmica no esclatava, obligant a reformular les seves expectatives polítiques d’una revolució imminent. Tanmateix, aquestes conclusions no serien acceptades per una bona part de la Lliga, sobretot per Willich. El nivell de les discussions va anar creixent amb una gran duresa. Fins al punt que en una reunió del comitè central del 15 de setembre de 1850 Marx va fer tres propostes que serien acceptades: traslladar el comitè central a Colònia, la creació d’uns nous estatus adequats pel moment i, davant la divisió dins la Lliga de Londres, crear dos grups separats en aquesta ciutat, si bé connectats amb el comitè central61.

Marx expressaria la diferent percepció de les tasques polítiques entre Willich i ell de la següent manera: “La voluntad se pone como factor principal de la revolucion. Nosotros decimos a los trabajadores: ‘¡Tenéis 15, 20, 50 años de guerra civil para llegar a cambiar las circunstancias y tomar el poder!’. En lugar de eso vosotros decís: ‘Debemos ganar el poder inmediatamente o de lo contrario irnos a dormir’”62. Amb això Marx, es distanciava, com ja havia fet en el passat dels intents insurreccionals sense condicions necessàries, dissociant-se dels dels plans i conspiracions de Willich i considerant que la seva tasca era construir “el partido de la oposición del futuro”63.

Engels explica d’aquesta manera la relació entre la concepció de les tasques del moment i la situació política: “Pero la función que esta organización hubiese de desempeñar, dependía muy esencialmente de que se realizasen o no las perspectivas de un nuevo auge de la revolución. En el transcurso de 1850, estas perspectivas fueron haciéndose cada vez más inverosímiles, y hasta imposibles”.64

Si bé després del trasllat del comitè central el grup de Colònia va donar més impuls a les seves activitats, el maig de 1851 la repressió es va saldar contra ells. Els arrests durant sis mesos d’onze membres del comitè de Colònia van ser el punt que marcava definitivament el declivi de la Lliga. La desvertebració de la Lliga a Alemanya, es sumava a la divisió política interna sobre quines eren les expectatives i la postergació de l’esclat revolucionari. Així, després del judici als arrestats de Colònia Marx va suggerir la dissolució de la Lliga declarant que “su continuación, tanto en Londres como en el continente, no era ya oportuna”65. La branca de Willich de la Lliga també es dissoldria poc després. Veiem com Marx no va fer un fetitxe de l’organització revolucionària, quan van canviar la situació política i es va veure que no hi hauria cap revolució, també va canviar la seva actitud66.

6. Anys de retirada

Així doncs, Marx durant als anys 50 i fins a la primera internacional el 1864, deixarà la política activa i d’impulsar “el partit dels comunistes”. En part va afavorir aquesta retirada l’ambient ple de disputes del cercle londinenc d’immigrants alemany, del qual es va allunyar en la pràctica (si bé en feia un bon seguiment) per centrar-se en l’estudi i la producció intel·lectual. Molyneux assenyala tres raons per l’absència durant dotze anys de la participació en un partit. Per una banda per l’anàlisi que va fer marx de l’estabilització i expansió de la societat burgesa. En segon lloc per la importància que va donar al treball polític de producció intel·lectual. I per últim per la concepció molt diferent que tenia marx de la resta de revolucionaris. Marx s’allunyava de les teories conspiradores heretades del jacobinisme, com les blanquistes, però també de les dels socialistes utòpics petit burgesos, força elitistes. Per a Marx, el partit havia d’estar vinculat en les batalles de la classe treballadora. És per això que no s’involucra en aquestes petit societats socialistes que hi continuaven havent67.

De fet, el retorn de Marx a la política activa amb la Primera Internacional vindrà marcada per dos motius fonamentals. El primer, l’ascens de perspectives revolucionàries després d’una dècada, la dels anys 50, de reacció. Trobem un ascens de les lluites econòmiques de la classe treballadora i el 1863 hi va haver-hi una insurrecció a Polònia, que Marx va senyalar com “al menos esto, y no es poco, es cierto , que la era de las revoluciones ha vuelto a abrirse más claramente en Europa”68. El segon, en la preparació de la reunió de la Primera Internacional hi estaven involucrades associacions de treballadors de pes. Com va dir Marx a Engels: “Sabía que en esta ocasión los ‘poderes’ reales tanto de París como de Londres estaban presentes, así que tomé la resolución de renunciar a mi regla habitual de otras veces consistente en declinar invitaciones de tal tipo”69. Marx tornarà a l’arena de la pràctica política com una de les grans figures de la Primera Internacional, entre 1864 i 1872.

7. Balanç i conclusions

Hem vist com Marx va tenir unes idees clau en la concepció del “partit dels comunistes”: la creença en la pròpia autoemancipació de la classe treballadora, la necessitat d’una organització del proletariat que li ajudi a prendre autoconsciència i a mantenir la seva independència política enfront de la burgesia radical i democràtica, i la projecció d’un partit que es basi en la lluita i no en la participació electoral. Ara bé, també van haver-hi girs en la pràctica de com dur a terme aquest fil. Des del Comitè de Correspondència fins a la Lliga dels Comunistes de 1848 la intenció era aconseguir una organització que servís d’eina per connectar els diferents sectors de comunistes entre els diferents països, superar la fragmentació, tenir discussions ideològiques amb les quals expandir la visió científica del socialisme i fer una treball de propaganda. Per la situació del moment això requeria d’organitzacions clandestines. Tot i així, Marx i Engels van impulsar la democratització interna de la Lliga dels Comunistes i, si bé havia de mantenir-se com a societat secreta, projectaven la necessitat d’una propaganda més oberta i vinculada a la classe treballadora.

Amb la revolució de 1848 i l’anada a Colònia, Marx realitza un petit gir en què deixa de banda la construcció de l’organització com a tal, la Lliga dels Comunistes, per articular les seves forces a través d’una influent Nova Gaseta Renana i el treball en l’Associació Democràtica i amb diverses associacions obreres. Tot i així, Marx considera, que està construint el seu “partit”, en un sentit laxe, és a dir, com a corrent política que comparteix les seves idees.

El 1850, Marx retornarà al treball de construir la Lliga dels Comunistes veien el fracàs de les revolucions burgeses i pensant en una revolució imminent. És en aquest moment quan planteja una formulació més clara del “partit”, propugnant una organització al mateix temps legal i secreta, amb capacitat d’independència en la seva activitat i que treballi per aconseguir la independència política del proletariat. Una organització centralitzada, cohesionada i democràtica. Tanmateix, aquesta organització no arribarà realment a construir-se i poc després Marx preconitzarà la seva dissolució per centrar-se en la producció política intel·lectual.

Així, Marx veu un sentit molt pràctic a l’organització, que si no té un vincle real a les de la classe treballadora, perd el seu sentit. Serà significatiu que Marx dirà tres dècades després que “La liga […] no fue más que un episodio en la historia del partido, que nace en forma espontánea, en todas partes, del fondo de la sociedad moderna […], del partido en el gran sentido histórico moderno.”70 Això remet a un concepte no només laxe del partit sinó també d’un desenvolupament espontani.

John Molyneux, tracta la qüestió de l’espontaneïtat analitzant la relació que veu Marx entre l’economia i política. Per a Marx la consciència política creixeria espontàniament a partir de les circumstàncies econòmiques i lluites de la classe treballadora. Diria, “els sindicats són l’escola del socialisme”, en els sindicats els treballadors esdevenen socialistes pràcticament sense adonar-se’n71. Hem vist també com Marx preveia en La luchas de clases en Francia una gran capacitat del proletariat per actuar en bloc en el cas de la revolució de França, capacitat segurament sobredimensionada.

Molyneux, fa el següent balanç, mostrant com Marx no té en compte la capacitat que tindrà el reformisme de quallar com un bloc que mantindrà el capitalisme:

“Hi ha, per tant, un fort element de fatalisme en l’actitud de Marx sobre la formació del partit. La batalla d’idees i de tendències dins el moviment de la classe treballadora s’arreglarà per ella mateix quan les tendències de la classe treballadora es reafirmin. El problema bàsica es troba en què Marx va fallar en copsar la possibilitat que el reformisme polític de la classe treballadora (allò que anomenem socialdemocràcia o laborisme) prengués un fort control del moviment de tal manera que ja no només no es pogués transformar en ell mateix o prendre el camí de l’acció revolucionària sinó que constituís el major obstacle bloquejant el camí de la revolució.”72

Ara bé, és normal que Marx no arribés a considerar els problemes que tindria pensar que les organitzacions obreres evolucionarien d’una forma natural cap a l’acció revolucionària, pel poc recorregut històric que va viure dels partits socialdemòcrates. Marx va morir el 1883 quan la major part de la socialdemocràcia encara estava naixent. De fet, a l’hora de comprendre com Marx i Engels van concretar la idea del partit de la classe treballadora en la teoria i la pràctica val la pena comprendre que aquesta classe estava just en un procés de formació. Engels escrivia el 1885 sobre l’època de la Lliga dels Comunistes: “Entre aquella época y la de hoy, media toda una generación. Entonces, Alemania era un país de artesanado y de industria casera, basada en el trabajo manual; hoy, es un gran país industrial, sujeto todavía a una continua revolución industrial. Entonces había que andar buscando uno a uno a los obreros conscientes de su situación como obreros y de su contraposición histórico-económica con el capital, pues esta misma contraposición estaba todavía en mantillas.”73

Per evitar desvirtuacions posteriors, Fernández Buey deixa clar que “Marx no argumentó en esos años ni contra la existencia de los partidos políticos ni a favor del partido único. Considerando lo que había, argumentó sencillamente a favor de un tipo o forma de partido que todavía no existía”74. Aquest segon punt crec que és molt important. Marx va argumentar per un tipus de partit, basat en la classe treballadora, practicant una independència de classe, amb una cohesió ideològica, que mai va arribar a existir en el seu moment. Si bé la Lliga dels Comunistes de 1850 es va acostar cap a aquest model, la veritat és que no va aconseguir reeixir. Podríem dir que va avançar els grans trets de l’orientació que havia de tenir el partit proletari en un moment en què el desenvolupament socioeconòmic de la classe treballadora encara no ho permetia.

Les idees de Marx sobre el partit oscil·len entre la gran concreció que fa en “la segona” Lliga dels Comunistes, d’una organització ben estructurada, i una certa visió de del partit proletari laxe, que evoluciona espontàniament en la lluita per la revolució. Podríem dir que Marx va deixar algunes coses a l’aire, obertes. El desenvolupament de la socialdemocràcia, que tot i declarar-se seguidors de les teories de Marx va dur els seus partits a una pràctica oposada a la revolució, va mostrar que no hi havia una evolució directa, espontània,de la classe treballadora cap a posicions revolucionàries. És per això que la visió marxista del partit no es tanca amb Marx ell sinó que rebrà aportacions importants posteriors per part de Lenin, Luxemburg o Gramsci, els quals s’enfrontaran amb el llegat de la segona internacional. La qüestió del partit continuarà essent una font de discussió des de llavors i ho és encara avui en les discussions sobre l’esquerra anticapitalista europea75.

Per últim, val la pena destacar que les concepcions de Marx sobre el partit van aconseguir plantejar una via que s’allunyava de les idees predominants dins l’esquerra del moment, des de les idees del socialisme utòpic d’Owen, molt influents a la Lliga dels Justos, fins a l’insurreccionalisme de Blanqui que va tenir cert seguiment en sectors de la Lliga dels Comunistes. En el context de la seva època té encara més valor la concreció política que fa Marx, posant els fonaments del partit basat en l’autoemancipació de la classe treballadora

8. Bibliografia:

ATTALI, Jacques: Karl Marx o el espíritu del mundo. Buenos Aires, Fondo de Cultura Económica, 2007.

FERNÁNDEZ BUEY, Francisco: Marx (sin ismos). Barcelona, El Viejo Topo, 1999.

CLIFF, Tony: El marxisme davant el mil·leni. Edicions En Lluita, 2010.

COOKSON, Matthew: “Karl Marx: interpretar el mundo para cambiarlo” a Rebelión, 5 de maig de 2008. [http://www.rebelion.org/noticia.php?id=73778]

DRAPER, Hal: Karl Marx’s Theory of revolution.Volum II. The politics of social classes. New York, Monthly Review Press, 1978.

ENGELS, Friedrich: La Guerra Campesina en Alemania. Madrid, Capitán Swing Libros, 2009.

ENGELS, Frederich: “Karl Marx” a ENGELS, LENIN et al: Karl Marx como hombre, pensador y revolucionario. Barcelona, Crítica, 1976.

ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunistas. Marxists Internet Archive, setembre de 2001. [http://www.marxists.org/espanol/m-e/1880s/1885-hist.htm]

MANDEL, Ernest. Sobre la historia del movimiento obrero. Barcelona, Fontamara, 1978.

MARX, Karl: Las luchas de clases en Francia. Madrid, Ciencia Nueva, 1967.

MARX, K i ENGELS, F: Circular del Comité Central a la Liga Comunista. Març 1850 [http://www.marxists.org/espanol/m-e/1850s/50_circ.htm]

MARX, M i ENGELS, F: La ideología alemana. Archivo Marxista, setembre 2001. [http://www.marxists.org/espanol/m-e/1840s/feuerbach/index.htm]

MARX, M i ENGELS, F: Manifest Comunista. Barcelona, LUB, 1997.

MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. Barcelona, Crítica, 1977.

Merriam-Webster Online Dictionary [http://www.merriam-webster.com/]

MOLYNEUX, John: Marxism and the party. London, Bookmarks, 1986.

SABADO, François, GARGANAS, Panos, CALLINICOS, Alex: Debate sobre la izquierda anticapitalista europea. En Lucha, 2010. [disponible a http://www.enlucha.org/?q=node/2176]

1Seguint a CLIFF, El marxisme davant el mil·leni. p. 8.

2Estatuts de la Primera Internacional Citat a MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 16. [traducció pròpia]

3MARX, M i ENGELS, F: La ideología alemana. Capítol 1, secció III.

4MARX: La pobresa de l’economia, citat a MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 15

5MARX, M i ENGELS, F: Manifest Comunista. Barcelona. p. 25.

6MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 17.

7Merriam-Webster Online Dictionary [http://www.merriam-webster.com/]

8FERNÁNDEZ BUEY, Francisco: Marx (sin ismos). p. 157.

9FERNÁNDEZ BUEY, Francisco: Marx (sin ismos). p. 157-158.

10ENGELS, Friedrich: La Guerra Campesina en Alemania. p. 139 i 157.

11ENGELS, Friedrich: La Guerra Campesina en Alemania. p. 157.

12ENGELS, Friedrich: La Guerra Campesina en Alemania. p. 144

13ENGELS, Friedrich: La Guerra Campesina en Alemania. p. 162

14DRAPER, Hal: Karl Marx’s Theory of revolution.Volum II. p. 212.

15Carta al socialista-banquer-poeta Freiligrath de 1860 citada a ATTALI, Jacques: Karl Marx o el espíritu del mundo p. 209.

16ENGELS, Frederich: “Karl Marx”p. 11-12.

17COOKSON, Matthew: “Karl Marx: interpretar el mundo para cambiarlo”

18Carta de Marx a Proudhon citada a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 181

19ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunista.

20MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 181-190.

21Marx a Koeteggen citat a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 195.

22ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunista.

23MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 195-197,

24MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 198.

25ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunista.

26MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 201.

27ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunista.

28MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 201.

29MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 19. [traducció pròpia]

30MOLYNEUX, John a Marxism and the party. p. 19. parla d’entre 200 i 300. i FERNÁNDEZ BUEY, Francisco: Marx (sin ismos). p. 157. senyala un màxim de 400.

31MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 223.

32MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 228.

33ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunista.

34MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 228.

35MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 20.

36MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 233.

37MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 230.

38MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 232.

39FERNÁNDEZ BUEY, Francisco: Marx (sin ismos). p. 160.

40FERNÁNDEZ BUEY, Francisco: Marx (sin ismos). p. 161.

41MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 241

42MARX, K:“La burguesía y la contrarrevolución” citat a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p.245

43MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 251

44MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 20.

45Citat a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 253.

46COOKSON, Matthew: “Karl Marx: interpretar el mundo para cambiarlo”.

47MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 20.

48ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunista.

49MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 263.

50MARX, K i ENGELS, F: Circular del Comité Central a la Liga Comunista. Març 1850

51MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 21.

52MARX, Karl: Las luchas de clases en Francia. p. 156-157.

53MARX, Karl: Las luchas de clases en Francia. p. 197.

54MARX, Karl: Las luchas de clases en Francia. p. 198.

55MARX, Karl: Las luchas de clases en Francia. p. 198.

56MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 267.

57MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 263.

58MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 269.

59Citat a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 276.

60Citat a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 278.

61MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 285-286.

62Citat a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 285.

63Citat a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 289.

64ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunista.

65Citat a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 289.

66MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 23.

67MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 24.

68Carta de Marx a Engels, citada a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 417.

69Carta de Marx a Engels, citada a MCLELLAN, David: Karl Marx: su vida y sus ideas. p. 418

70Carta al socialista-banquer-poeta Freiligrath de 1860 citada a ATTALI, Jacques: Karl Marx o el espíritu del mundo p. 209.

71Conferència de Marx de 1869 citat a MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 24.

72MOLYNEUX, John: Marxism and the party. p. 31 [traducció pròpia]

73ENGELS, Frederich: Contribución a la Historia de la Liga de los Comunista.

74FERNÁNDEZ BUEY, Francisco: Marx (sin ismos). p. 159.

75SABADO, François, GARGANAS, Panos, CALLINICOS, Alex: Debate sobre la izquierda anticapitalista europea.

20