Arrels subjectives del projecte revolucionari

Cornelius Castoriadis

Tinc el desig i sento la necessitat, per viure, d’una altra societat que la que m’envolta. Com la gran majoria d’homes, puc viure en aquesta i acomodar-m’hi: en tot cas, hi visc. Tan críticament com tracto de mirar-me, ni la meva capacitat d’adaptació, ni la meva assimilació a la realitat em semblen inferiors als de la mitjana sociològica. No demano la immortalitat, la ubiqüitat, l’ommiscència. No demano que la societat “em proporcioni la felicitat”; sé que aquesta no és una ració que pugui ser distribuïda a l’ajuntament o en el Consell obrer del barri, i que d’existir, la felicitat, només jo puc fer-me-la a la pròpia mesura, com ja m’ha succeït i com sens dubte encara m’ha de succeir. Però a la vida, tal com està feta per mi i pels demés, topo amb una multitud de coses inadmissibles; repeteixo que no són fatals i que corresponen a l’organització de la societat. Desitjo –i demano- en primer lloc que el meu treball posseeixi un sentit i que jo pugui estar d’acord amb la seva finalitat, així com amb la manera en què es fa; que em permeti prodigar-m’hi de veritat, tant per fer ús de les meves facultats com per a enriquir-me i desenvolupar-me. I dic que això és possible amb una altra organització de la societat, per a mi i per a tots. Dic que seria ja un canvi fonamental en aquesta direcció si se’m deixés decidir, amb tots els altres, allò que haig de fer i, amb els meus camarades de treball, com cal fer-ho.

Desitjo poder saber, juntament amb tots els altres, allò que passa a la societat, controlar l’abast i la qualitat de la informació que se’m dóna. Demano poder participar directament en totes les decisions socials que poden afectar la meva existència, o el curs general del món on visc. No accepto que la meva sort la decideixi, dia rere dia, gent amb projectes que em són hostils o simplement desconeguts i per a la qual només som, jo i tots els altres, xifres en un pla o peons en un joc d’escacs, i que, en el límit, la meva vida i la meva mort es trobin entre les mans de gent de la qual sé que és necessàriament cega.

Sé perfectament que la realització d’una altra organització social, i la seva vida, no seran ni molt menys senzills i que a cada pas trobaran problemes difícils. Amb tot, prefereixo haver-me-les amb problemes reals més que no pas amb les conseqüències del deliri de de Gaulle, les astúcies de Johnson o les intrigues de Kruschov1. Fins i tot, si jo i els altres hem d’experimentar el fracàs en aquesta via, més m’estimo el fracàs en una temptativa que té sentit a un estat que, al marge de tot fracàs i no fracàs, roman irrisori.

Desitjo trobar en el proïsme un ésser semblant a mi i absolutament diferent, no pas com un número, ni com una granota instal·lada en un altre esglaó (inferior o superior, poc importa) de la jerarquia d’ingressos i de poders. Desitjo poder veure’l, i que ell pugui veure’m, com un altre ésser humà, que les nostres relacions no siguin el terreny d’expressió de l’agressivitat, que la nostra competició romangui dins els límits del joc, que els nostres conflictes, en la mesura que puguin ser resols o superats, afectin problemes i reptes reals, arrosseguin el menys possible d’inconscient, estiguin carregats el menys possible d’imaginari. Desitjo que el proïsme sigui lliure, doncs la meva llibertat comença allà on comença la llibertat de l’altre, i tot sol només puc ser, en el millor dels casos, un «virtuós en la desgràcia” 2. No compto en que els homes es transformin en àngels, ni que les seves ànimes puguin esdevenir pures com els llacs de muntanya –que d’altra banda sempre m’han avorrit profundament-. Però sé fins a quin extrem la cultura present empitjora i exaspera la seva dificultat per a ésser, i d’ésser amb els altres, i veig que multiplica fins l’infinit els obstacles a la seva llibertat.

Sé, certament, que aquest desig no pot ser realitzat avui; fins i tot, si la revolució tingués lloc demà mateix, no podria realitzar-se íntegrament en el decurs de la meva vida. Sé que un dia viuran homes per als quals no existirà el record dels problemes que més poden angoixar-nos avui. Aquest és el meu destí, que em cal assumir, i que assumeixo. Però això no pot reduir-me ni a la desesperació ni a la rumiació catatònica. Tenint el desig que tinc, no puc més que treballar en la seva realització. I ja en l’elecció que faig del interès principal de la meva vida, en el treball que hi dedico, per a mi ple de sentit (fins i tot si hi trobo, i accepto, el fracàs parcial, els endarreriments, els rodejos, les tasques que no tenen sentit en si mateixes), en participar en una col·lectivitat de revolucionaris que intenta superar les relacions reificades i alienades de la societat actual, estic en disposició de realitzar parcialment aquest desig. Si hagués nascut en una societat comunista, la felicitat m’hagués estat més fàcil –no en sé res, no puc fer-hi res-. Sota aquest pretext, no dedicaré el meu temps lliure a mirar la televisió o a llegir novel·les policíaques.

(Doble espai de separació en el text original)

Que potser la meva actitud refusa el principi de realitat? Però, quin és el contingut d’aquest principi? Que cal treballar o bé que el treball ha d’estar necessàriament desproveït de sentit, sigui explotat i contredigui els objectius pels quals pretesament té lloc? Aquest principi, val sota aquesta forma per a un rendista? Valia sota aquesta forma per als indígenes de les ílles Trobriand o Samoa? Val encara avui per als pescadors d’un pobre poblet mediterrani? Fins a quin punt el principi de realitat manifesta la natura i on comença a manifestar la societat? Fins on manifesta la societat com a tal i a partir d’on una forma històrica de la societat? I perquè no la servitud, els treballs forçats, els camps de concentració? Quina filosofia, doncs, pretendria disposar del dret a dir-me: aquí, en aquest precís mil·límetre de les institucions existents li mostraré la frontera entre el fenomen i l’essència, entre les formes històriques passatgeres i l’ésser etern del social. Accepto el principi de realitat perquè accepto la necessitat del treball (durant tot el temps, pel demés, que sigui real, donat que cada dia esdevé menys evident), així com la necessitat d’una organització social del treball. Però no accepto la invocació d’una falsa psicoanàlisi i d’una falsa metafísica que aporten a la discussió precisa de possibilitats històriques afirmacions gratuïtes referides a impossibilitats sobre les quals no sap res.

És tal vegada infantil el meu desig? Però la situació infantil consisteix a que la vida us sigui donada i que la Llei us sigui donada. En la situació infantil, la vida us és donada per res; i la Llei us es donada sense res, sense més, sense discussió possible. Allò que jo vull és tot el contrari: és fer la meva vida, i donar la vida si és possible, en qualsevol cas donar per la meva vida. És que la Llei no em sigui simplement donada, sinò que alhora me la doni a mi mateix. Aquell que es troba en permament situació infantil és el conformista o l’apolític: accepten la Llei sense discutir-la i no desitgen participar en la seva formació. Aquell que viu en societat sense voluntat pel que fa a la Llei -sense voluntat política- no fa més que reemplaçar el pare privat pel pare social anònim. La situació infantil és, primer, rebre sense donar, després fer o ésser per rebre. Allò que jo vull és, per començar, un intercanvi just i, tot seguit, ultrapassar l’intercanvi. La situació infantil és la relació dual, el fantasma de la fusió i, en aquest sentit, és la societat present la que infantilitza constantment tot el món mitjançant la fusió a l’imaginari d’entitats irreals: els caps, les nacions, els cosmonautes o els ídols. Allò que jo vull és que la societat deixi a la fi de ser una família, falsa, a més, fins el grotesc; que adquireixi la dimensió pròpia de societat, de xarxa de relacions entre adults autònoms.

El meu desig, és desig de poder? De fet, allò que vull és l’abolició del poder en el sentit actual, és el poder de tots. El poder actual consisteix a que els demés siguin coses, i tot el que jo vull va a l’encontre d’això. Aquell per a qui els altres són coses és ell mateix una cosa i jo no vull ser una cosa ni per a mi ni per als altres. No vull que els altres siguin coses, no en sabria què fer. Si puc existir per als altres, ser reconegut per ells, no vull ser-ho en funció de la possessió d’una cosa que m’és exterior: el poder; ni existir per ells a l’imaginari. El reconeixement del proïsme només val per a mi en tant que jo mateix el reconec. Que potser corro el risc d’oblidar tot això si alguna vegada els esdeveniments em conduïssin prop del “poder”? Em sembla més que improbable; si tal cosa arribés, seria potser una batalla perduda, però no la fi de la guerra; i ordenaré tota la meva vida en la suposició que un dia puc recaure en la infantesa?

Persegueixo la quimera d’eliminar el costat tràgic de l’existència humana? Em sembla que més aviat en vull eliminar el melodrama, la falsa tragèdia, aquella en la qual la catàstrofe arriba sense necessitat, i en la què tot hagués pogut succeir d’un altre mode si els personatges tan sols haguessin fet això o allò. Que la gent mori de fam a l’Índia, mentre que a Amèrica i a Europa els governs penalitzen els camperols que produeixen “massa”, és una farsa macabra en un Gran Guinyol on els cadàvers i el sofriment són reals: però no es tracta d’una tragèdia perquè no hi ha res aquí d’ineluctable. I si un dia la humanitat desapareix a cops de bombes d’hidrogen, em nego a qualificar això de tragèdia. Ho qualifico d’imbecil·litat. Vull la supressió del Guinyol i la transformació dels homes, titelles de les altres titelles que els “governen”. Quan un neuròtic repeteix per enèsima vegada idèntica conducta de fracàs, tot reproduint per a si mateix i per als veïns el mateix tipus de desgràcia, ajudar-lo a sortir-se’n consisteix a eliminar de la seva vida la farsa grotesca, no la tragèdia; és permetre-li veure finalment els problemes reals de la seva vida i allò que de tràgic pot contenir, és a dir, allò que la seva neurosi tenia com a funció expressar, però sobretot emmascarar.

Traducció de l´original francès: Jordi Torrent Bestit (Gener, 2011)

NOTES

*Versió catalana –molt incompleta- d’un dels apartats de “Marxisme et théorie révolutionnaire”, balanç crític del marxisme elaborat per Castoriadis i publicat a la revista Socialisme ou Barbarie en els successius números que cobriren el període 1964-1965; la sèrie constituirà la primera part del llibre L´institution imaginaire de la société (1975). Fins la data, no existeix cap text (llibre o article) de Castoriadis traduït al català Val a dir, però, que un pas en català de L´institution imaginaire de la société fou sotmés a comentari a les PAAU (Filosofia) del curs 1999-2000, fet en si mateix prou significatiu, a afegir als molts altres que posen igualment de manifest algunes de les febleses culturals més punyents del país. La versió castellana de L´institution imaginaire de la société l´edità en dos volums Tusquets; el primer (1983) el traduí Antoni Vicens; el segon (1989), Marco-Aurelio Galmarini.

1.- Vegi´s aclariment precedent.

2.- Probable al·lusió a la discussió filosòfica que es troba al segon llibre de La República de Plató. Dec el suggeriment a Jean-Louis Prat.