Contrareforma

Roger Vilalta

Res no fa més sòlida la pertinença a un majoritari grup de correcció en fons i forma que l’existència d’un desqualificable grupúscul d’outsiders. Res no fa més indiscutiblement positiva una discutible realitat majoritària que l’existència d’una realitat minoritària discutidora que empra mètodes discutibles.

Quan es donen aquestes circumstàncies, els grisos desapareixen. D’una banda, el gran grup, el del seny, el de l’ordre, el dels rectes i centrats, en definitiva, els “tots”. De l’altra, el grupúscul, el de la rauxa, el de l’extrema radicalitat, en resum, els “ningú”. I entremig, no res, cap atenuant, cap matís, cap vas conductor entre ambdues indiscutibles realitats.

Quan es donen aquestes circumstàncies, quan de sobte se’ns fa visible la presència d’una “línia roja” perquè algú l’ha traspassada, es posa en marxa tota la maquinària necessària per tornar a cimentar els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària ressituant, de retruc, el grupúscul discutidor en aquella àrea del mapa social que referma la idoneïtat de la línia predominant de manera doble: primer, atribuint buidor, és a dir, contingut zero a l’existència vital del grupúscul i, en segon lloc, per contrast, atribuint no només contingut sinó veritat absoluta als plantejaments de la realitat majoritària.

Per això, quan es donen aquestes circumstàncies, és del tot apassionant ser testimoni privilegiat del comportament de tots els actors que intervenen en el magma de la generació d’opinió pública del nostre país. La maquinària es posa en marxa i ho fa sense pal·liatius i sense rubor, perquè és ben coneixedora que, en sí, és tranmissora de veritat inqüestionable, de veritat no profanable.

El contraatac mediàtic

El 15 de juny de 2011 és, ja, una jornada gloriosa de recol·locació de les peces desendreçades, de ratificació del model dominant. Després d’un mes clavat de tremolor social que ha desfigurat els aparentment indestructibles blocs de formigó armat sobre els que s’aixeca aquest model, avui assistim a un veritable acte de contrareforma.

Mediàticament, això es tradueix amb portades amb titulars escrits en grans caràcters tipogràfics, de contingut no informatiu sinó qualificador, amb la presència d’editorials en portada -que referma la transcendència de l’esdeveniment- i amb profusió de columnistes als diaris, de tertulians a les ones, d’opinadors de tota mena i condició, d’on es desprèn una sola idea, un únic i indubtable missatge: que aquest sistema parlamentari que tenim, tot i que imperfecte, és inqüestionable i que els fets d’ahir deslegitimen les reivindicacions del grupúscul reformador.

Un passeig pels titulars d’alguns dels articles d’opinió que avui han vist la llum pública:

Avui. Editorial: Els ‘Indignats’ que insulten la democràcia

Avui. Manuel Cuyàs: Tejero amb rastes

Avui. Vicent Sanchís: Sense interrupcions, sisplau, on sota un titular moderat el periodista hi fa aparèixer tres fets històrics d’interrupció parlamentària: la del general Pavía entrant al Congrés a cavall, la de la derogació de la vida parlamentària catalana per part de Franco i la del més recent 23-F.

El Periódico. Editorial: En defensa de la democràcia

La Vanguardia. Editorial: Ataque a la democracia en Catalunya

La Vanguardia. Artur Mas: De la indignació a la indignidad

La Vanguardia. José Antich: Aquel 15-J

La Vanguardia. Pilar Rahola: Indignados indignos

La Vanguardia. Lluís Foix: Una jornada inquietante

El País. Editorial. Cerco violento. Los grupos radicales del 15-M ejercen una coacción inadmisible sobre el Parlamento catalán

La línia de condemna al setge del Parlament i les agressions que van patir alguns parlamentaris és tan unànime en els mitjans de comunicació que ha obligat diversos intel·lectuals favorables a les peticions dels ‘indignats’ a posicionar-se contra les formes exhibides per una part dels revoltats. És el cas, en primer lloc, d’Stéphanne Hessel, que ha estat l’ideòleg indirecte del moviment. Això afirmava en la carta adreçada als seus editors espanyols:

Considero intolerable cualquier intento de paralización de las instituciones de representación democrática, así como la coacción de todo tipo ejercida contra los representantes de la voluntad popular. Eso nada tiene que ver con la resistencia pacífica ni con la legítima disidencia democrática

També el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, ha hagut de donar explicacions públiques sobre la defensa d’un moviment que, de cop i volta, és ja minimitzat, quan no despreciat.

Des de les pàgines de Público, el diari d’abast estatal amb més simpaties pel moviment del 15-M, també els seus columnistes més combatents s’han vist obligats a inserir una condemna als actes de violència en articles que segueixen, però, essent crítics. És el cas de Violencia en el Parlament (en el exterior), on Isaac Rosa l’amaga enmig d’un discurs eminentment sarcàstic:

Estoy sobrecogido por la violencia vivida ayer en el Parlament: fue tremendo ver cómo varias decenas de diputados violentos se mostraban violentamente partidarios de aprobar unos violentos recortes que afectarán de manera violenta a todas las partidas, incluidas sanidad y educación.

Un momento, un momento. Borren el párrafo anterior, que olvidé los gritos de rigor. Empiezo otra vez, ésta es la buena: mi más rotunda condena a la actitud violenta de quienes intentaron impedir a los representantes del pueblo ejercer su función, algo inadmisible en democracia

Després dels successos d’ahir no hi ha “peròs”, no hi ha “tinguem en compte que”, no hi ha “minories no representatives”. El que des d’ahir existeix és un únic missatge possible, que és el que ha de quallar de manera rotunda en l’opinió pública del país: que aquest moviment que ha gaudit fins ara de gran simpatia i recolzament social és en realitat tan sols un moviment antisistema que utilitza la violència urbana com a mitjà d’expressió.

Trobem aquest missatge únic en les declaracions institucionals posteriors als incidents. Primer, de part del conseller d’interior, Felip Puig, una figura política que necessitava amb urgència una neteja completa de la seva imatge pública:

Estem davant de nous mètodes de violència urbana que sota una falsa resistència pacífica i passiva posen en dificultat la intervenció policial

I després, per part de la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, la qual ha redirigit un moviment perillosament trasbalsador cap a aquella àrea del mapa social a què abans feia referència on només hi té cabuda el no-discurs, els no-valors i la radicalitat més execrable:

(…) Y yo creo que ayer marcó un antes y un después. Ayer hubo un punto de inflexión porque lo que ocurrió fue excepcionalmente grave y yo creo que muchísima gente que, de buena fe, hubieran apoyado o apoyaron, en su día, unos manifestantes del 15 de mayo, ayer, si quedaba alguno de ellos en esos grupos, perdieron su legitimidad y la gente, por suerte, ha respondido a la democracia y a los valores democráticos

Doncs això. Ni rastre del clàssic discurs que es repeteix quan es produeixen aldarulls en els estadis de futbol o en les celebracions a Caneletes: “aquests violents no representen al conjunt”. Aquí no. Dels milers de manifestants d’ahir potser n’hi haurà hagut ben pocs de violents -entre ells potser alguns infiltrats– però en aquest cas no només representen al conjunt dels concentrats sinó que fins i tot semblen ser l’essència del moviment en global. En el missatge únic que institucions i partits polítics i grans mitjans de comunicació estan transmetent des d’ahir queda ben clar que la democràcia (institucional) n’ha sortit vencedora i que la intolerància (el moviment 15-M) ha perdut per golejada. Punt i final.

Càlcul erroni

Així com en l’entrada anterior d’aquest blog, Vies d’aigua en el control de la informació, qualificava d’estratègicament desastrosa l’operació policial engegada pel conseller d’Interior contra els acampats de la plaça Catalunya, en aquest cas considero que la decisió dels acampats de traslladar la seva veu a les portes del Parlament de Catalunya ha estat també una errada del mateix calibre.

I no pel fet en sí. És obvi que una mostra reivindicativa pacífica com la que havien dut fins aleshores hagués estat altre cop una expressió del tot legítima i una demostració de força col·lectiva. El problema -i això ho haurien d’haver tingut en compte els acampats- és que no hi havia ni una sola possibilitat que l’acte reivindicatiu d’ahir acabés amb el triomf públic i mediàtic de les seves demandes. Ahir era simplement impossible que això succeís. Venint de l’error de càlcul majúscul dels responsables d’interior en l’intent de desallotjament de la plaça Catalunya, la repetició d’aquell desenllaç no era una eventualitat plantejable. I com que era indubtable que d’una o altra manera els diputats acabarien entrant a la cambra i que no era acceptable un nou retrat demolidor de les forces d’ordre públic, era del tot imprescindible que es cometessin -i que fossin evidents- actes de violència per part dels revoltats. No afegirem res més per no entrar en terreny pantanós.

Va haver-hi un càlcul erroni -i certa mostra de supèrbia- en el dispositiu policial ordenat el 27 de maig a la plaça Catalunya. El 15 de juny es va cometre també un evident error estratègic, aquest cop per part dels manifestants. A més, al de per sí impossible desenllaç victoriós se li ha de sumar un element que, de tan potentment simbòlic, se’ls ha tornat en contra amb una potència encara més brutal: la violència emprada ahir es va exercir als voltants de l’edifici que representa el diàleg democràtic i contra els representants -millors o pitjors- de la voluntat del poble.

Ignacio Escolar ho sintetitza perfectament a les pàgines de Público en el seu article No me representan:

(…) ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas

I és que els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària -com deia a l’inici- no tremolen davant l’empenta d’uns quants revoltats que sovint són etiquetats d’antisistema, de radicals, de violents. Aquests pilars han patit -i han patit més del que creiem- en el moment que per cada acampat poc etiquetable que hem vist a les places de tot arreu hi ha hagut milers de simpatitzants fora d’aquests espais de via pública autogestionats.

El futur immediat serà implacable. Implacable amb els detinguts, que pagaran pel que no s’ha pogut fer pagar al moviment durant el mes de revoltes. Implacable amb la dissidència fora dels espais de debat institucionalitzat. Igual d’implacable que una realitat que ningú no pot oblidar ni menystenir en l’actualitat: no és tan important el que ets o el que vols transmetre sinó el que sembles a ulls de la majoria.

La imatge dirigeix conductes i mou passions. Fa pocs dies pensàvem en els ‘indignats’ i se’ns apareixien assemblees multitudinàries ben conduïdes a les places i cassolades espontànies de veïns; aleshores hi vèiem aparences físiques ben diverses, rostres joves però també adults i gent d’edat avançada, i famílies senceres que col·laboraven amb l’organització de les acampades. Avui, 16 de juny, per un enorme error de càlcul, on hi vèiem diversitat i discurs ara ja només hi veiem crestes, cadenes i gossos fastigosos.

Felip Puig va menysprear fa unes setmanes el poder de les xarxes socials i el tarannà veritablement pacífic de les acampades. Ahir, els acampats van també menystenir unes eines de control que el poder domina de sempre a la perfecció. I la diferència la trobem en la desproporció de forces. Una errada descomunal pot ser rescabalada només per aquells que disposen dels instruments de correció necessaris. Les noves eines de comunicació són sens dubte unes grans aliades dels moviments socials que s’originen fora de l’espectre polític i mediàtic institucionalitzat. Alhora, però, la seva llunyania del circuit de generació d’opinió massiva els fa molt més fràgils davant de qualsevol errada comesa.

La feina ara serà ben dura per al moviment dels 15-M o dels ‘indignats’. Perquè el que han aconseguit amb suor, especialment la simpatia majoritària d’una societat igualment fatigada i ensopida, pot haver-se fet miques per un simple menysteniment d’unes conseqüències que semblaven òbvies. Netejar la imatge tacada que massivament ha arribat a totes les llars del país serà en la meva opinió una tasca ingent per als integrants d’un moviment no només interessant, sinó absolutament lògic i necessari.

Publicat a: http://rogervilalta.wordpress.com/

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.