L’ètica, cridada novament a escena

Jordi Torrent Bestit

La política no és el contrari de la moral; però mai no es redueix a la moral.

M. Merleau-Ponty

A La Vanguardia (diumenge, 24-6), article signat per Silvia Hinojosa amb el títol: “Guia moral per a polítics”; subtítol: “Catorze professors d´ètica i politòlegs d´universitats catalanes redacten un codi ètic per a la classe dirigent”. La periodista informa que els catorze professors s´han reunit deu vegades sota el “lideratge” de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, càtedra dirigida pel “Doctor en Filosofia i Teologia” F. Torralba. La iniciativa, s´explica a l´article, ha estat impulsada per l´ex-president J. Pujol, “convençut que és ugent recuperar la confiança dels ciutadans en els dirigents (…).” Després d´haver redactat un codi ètic que “marca com a principis bàsics l´honradesa, la justícia, el respecte i la responsabilitat”, el sanedrí intel·lectual (hi figuren V. Camps, F. Requejo, J.M. Vallès, N. Bilbeny, A. Castiñeira i alguns noms més del gremi) l´ha fet “arribar a polítics com Pujol mateix o l´eurodiputat socialista R. Obiols, entre altres”, que van “ajudar a polir el text”. Fa uns mesos “que van complir l´objectiu final de lliurar-lo a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert.” Torralba subratlla que el “Parlament és l´interlocutor entre els ciutadans i la política, i ara és a les seves mans.”

No em resisteixo a fer un comentari a l´entorn d’un episodi pastat amb la farina del cinisme i la hipocresia més gruixuts (i amb una manca absoluta no tan sols del sentit del ridícul, sinó també del principi de realitat). Si el discurs pretesament ètic, bolcat a fer-nos creure en l´existència de criteris que podrien guiar, per a benefici de tothom, el comportament de funcionaris al servei d’una classe i unes determinacions socials presentades com a única realitat, si aquest discurs, dic, continua trobant condicions efectives de possibilitat a l´endemig d´una gentussa habituada a concebre l´activitat política com, per dir-ho amb paraules de P. Valéry, l´”art d’impedir a les persones que s´ocupin d’allò que més els importa”, ensems que a considerar la societat com un aplegament ben jerarquitzat de banquers, notaris i empresaris, més unes classes subalternes tolerades com a nosa necessària, és perquè es tracta d’un discurs funcionament orientat a prosseguir anihilant la reflexió i l´acció polítiques genuïnament democràtiques, objecte ambdues de viva detestació.

C. Castoriadis ha assenyalat en alguna ocasió que no és gens casual que, des de Kant en endavant, l´ètica, com a disciplina autònoma mereixedora d’atenció per si mateixa, hagi tingut fins fa poques dècades, i amb ben poques excepcions (Bergson, Scheler…), un paper relativament accessori en la reflexió pròpiament filosòfica. Aquest paper ha estat encara més accessori en el terreny específic del pensament filosòfico-polític -en el sentit fort de l´expressió- obert a partir de les revolucions nordamericana i francesa, i perllongat i enriquit durant els segles XIX i XX (segles eminentment “polítics”) per un moviment obrer en el sí del qual mai no va ser qüestionada una evidència que només l´individualisme metodològic de signe liberal s´entesta a ignorar: que no hi ha oposició de principi, sinó implicació recíproca, entre individu i societat, entre àmbit privat i àmbit públic, entre ètica i política i, en fi, entre llibertat i igualtat; una implicació, dit sigui de passada, que Aristòtil, Hegel i Marx coneixien perfectament: Habermas (“ètica de la comunicació”) i Rawls (“ètica de la justícia”), potser no tant.

Sense negar-ne els aspectes positius -que sens dubte els té- cal recordar, però, el vistent protagonisme que ha tingut, aquí com en altres indrets, el discurs abstracte sobre drets humans (“política de l´emoció” segons K. Ross) en la reconversió dretana de no pocs intel·lectuals compromesos al seu dia amb el projecte emancipatori i que donaren finalment el pas des de la teoria i la praxis transformadores a la “moral” i a l´”ètica”, ara valorades com a brúixola exclusiva per defugir els mals camins fressats per una politització generalitzada excessiva portada, segons afirmaven, per somnis utòpics de transformació social i política tan deleteris com il·lusoris (val a dir que aquesta mena de pas sempre ha coincidit històricament amb el retrocés o decliu tendencials de l´esmentat projecte).

A l´encontre de F. Cambó i de la Lliga, A. Calvet, “Gaziel”, va deixar escrit el següent apunt a les seves amargues “Meditacions en el desert” (1953): “Hi ha un fet eloqüentíssim: des de Cambó fins el més insignificant dels seus homes de confiança, tots, absolutament tots -com si el destí comú hagués estat tallat amb un patró únic- han acabat igual: políticament, no han deixat res; econòmicament, tots s´enriquiren.” “Gaziel” sabia molt bé de què escrivia i sobre qui escrivia. El seu balanç, per bé que retrospectiu, no ha perdut gens de pertinència en relació als hereters actuals de l´univers lligaire. El conservadorisme català sempre s´ha caracteritzat per una iniquitat i una voracitat devastadora difícilment exagerables. Ahir va poder trobar en el catolicisme autòcton –un dels més integristes de l´època- recursos efectius de mistificació; avui li deu semblar que apel·lar al redreçament ètic dels “líders” pot ser un bon procediment per a continuar perpetuant-la.

No hi ha dubte que el toc d’alarma “ètic” efectuat per un dels més fervorosos fidels que mai hagi tingut a Catalunya la religió del credo in unam sanctam realitatem obeeix a justificada preocupació. Cal tenir present que els “realistes” de pedra picada són a vegades els primers en tractar de jugar des de l´escenari amb la fantasia i la bona fe dels espectadors (amb el seu irrealisme, doncs), tot traient-se del barret ara un fulard, ara un conill, ara un colom. Coloms: fer-los volar i, amb ells, il·lusions que es troben en hores molt baixes.

En aquesta oportunitat l´intent de “fer volar coloms” s´ha traduït en un pueril muntatge destinat a enfortir prop de l´opinió pública l´entelèquia consistent a presentar l´activitat política com l´afer particular d’una “classe dirigent” capaç de redreçar “errors” (i qui no en comet?), defallences personals (la carn és feble) i més d’una inèpcia (el més savi s´equivoca) a partir d´una “reacció moral” que la faci més sensible respecte als “principis bàsics” que figuren en el nounat codi (honradesa, justícia, respecte i responsabilitat), principis en relació als quals (no cal que ens mostrem tan prudents com la periodista de La Vanguardia) la gestió política d´aquesta mateixa classe n’ha estat i n’és -necessàriament- la burda i simètrica aplicació inversa. Una vegada més la reactivació d’un dispositiu ètic i moral haurà estat endegada amb la finalitat de falsejar l´autèntica naturalesa política i social dels problemes actuals i escamotejar, alhora, el terreny on poden trobar resolució efectiva, terreny que no és ni el d’una ètica ni el d’una moral barroerament desconnectades de l´activitat i la deliberació col·lectives. En aquest sentit, bé es podria afirmar que estem davant un discurs que pretén erigir-se en (im)púdica fulla de parra per amagar realitats que resulten força incòmodes per a una oligarquia sempre procliu a deixar-se arrossegar vers el cofoisme i l´auto-adulació més solipsistes.

Diguem per concloure que, com sol succeir sovint amb els artefactes ideològics, també en l´elaboració d’aquest els seu promotor haurà comptat (hi està acostumat) amb l´inestimable ajut d’alguns prestigiats professionals universitaris disposats a corrompre idees i llenguatge -i més- invocant la necessitat d’estendre la virtut.

Barcelona, juny, 2012