Llibertat i Mercat

Xavier Gracia

Ho reconec, quan escolto parlar als poderosos de llibertat i mercat se’m regiren les vísceres. I no em queda més remei que reconèixer que la contrarevolució neoliberal compta entre els seus èxits amb l’àmplia acceptació popular que una economia mercantil capitalista, fundada sobre la propietat privada, és una economia que garanteix els majors nivells de llibertat dels seus agents: llibertat de mercat, llibertat d’empresa, llibertat d’elecció del consumidor, llibertat contractual dels treballadors, etc. Així, el mercat, a més de ser la millor manera de promoure el benestar de l’ésser humà i optimitzar els recursos, és una de les institucions fonamentals mitjançant la qual es garanteixen les llibertats individuals de les persones. Les relacions d’intercanvi pressuposen relacions entre individus lliures propietaris i el mercat és concebut com un camp de la llibertat d’acció dels agents econòmics.

En la tradició liberal d’arrel anglosaxona, que s’assenta també sobre els postulats de la separació entre Societat Civil i Estat, divisió de poders i lliure competència, la llibertat és entesa com a espai de la no coacció. Per a Hobbes la llibertat és absència de coacció i obstacles exteriors, és a dir que es concep la llibertat com a indeterminació de l’exterior. En paraules de Stuart Mill, “l’única llibertat que mereix aquest nom és la de realitzar el nostre propi bé a la nostra manera”. A més, Adam Smith, amb la seva famosa metàfora de la mà invisible, trobava la justificació ètica i econòmica de la cerca del màxim benefici particular perquè així, i més enllà de la pròpia voluntat dels individus egoistes, s’aconseguia maximitzar la satisfacció col·lectiva.

Personalment no puc combregar amb aquesta concepció estreta de la llibertat liberal, centrada en un individu egoista, fred, calculador d’utilitats, replegat sobre si mateix i sense relació alguna amb el sistema de necessitats. No puc assumir el mercat com un camp de llibertat humana quan la propietat privada d’uns poc significa la no propietat per a molts. Què passa amb la major part de la població que no té més mercaderia que la seva pròpia capacitat de treball vinculada a la seva pròpia corporeïtat vivent?. Doncs que no tenen mercaderies ni diners amb les quals entrar a la catedral de la llibertat que és el mercat i això els “obliga” a vendre “lliurement” el seu temps de vida convertit en temps de treball per als propietaris dels mitjans de producció i dels mitjans de subsistència. No puc combregar amb aquesta identificació grollera del mercat capitalista com un àmbit de la llibertat perquè a més és una institució travessada per relacions de desigualtat, dominació i de poder que fa més rics i poderosos als que més tenen.

Si el mercat és llibertat ja els asseguro jo que cada mes als assalariats, després de pagar la hipoteca, les despeses del pis com aigua, gas i electricitat, el menjar, la roba o les despeses sanitàries i educatives ens queda molt poca “llibertat de mercat” a la butxaca. No m’estranya que els que més tenen se sentin tan lliures en aquesta economia de mercat, i és que a més de no participar en la producció, sempre apareixen com a grans compradors-consumidors (de béns de luxe, de capital, de força de treball, etc.) als mercats de la llibertat liberal on es vota amb diners. Qui pot dubtar que per a ells el mercat sigui un espai de la no-coacció, de l’ús i gaudi dels productes del treball aliè on poden consumir allò que lliurement vulguin fins a rebentar en la indolència.

Marx, que està en les antípodes del pensament liberal, considera que el tret que defineix la llibertat és la possibilitat d’autorealització de l’home en l’exercici de les seves capacitats. En aquesta tradició, hereva de la filosofia clàssica alemanya, la llibertat es conceptualitza com a control o domini de l’home sobre les circumstàncies. Som més lliures quan tenim més coneixement i control col·lectiu sobre els nostres propis determinants i desenvolupem així la capacitat de tornar a obrar sobre ells. Una societat “d’homes lliures conscientment associats” (que no de propietaris de mercaderies i de diners) seria aquella on es pot regular racionalment i col·lectiva el metabolisme de l’home amb la naturalesa amb la mínima ocupació de forces i recursos. Aquí, la llibertat no s’entén com a espai de la no coacció o de la indeterminació sinó tot el contrari, com a espai per a la formació humana de les pròpies circumstàncies ja que es tracta en definitiva de “reemplaçar la dominació de les circumstàncies i de l’atzar sobre els individus per la dominació dels individus sobre les circumstàncies i l’atzar”

Però Marx afegeix una altra aresta al problema de la llibertat: la possibilitat de l’activitat vital lliure i creativa. Potser els pugui sorprendre als senyors liberals, cavallers de la llibertat, però treballar per a ells a les seves fàbriques i empreses és un autèntic infern per a la major part dels assalariats. És per això que una veritable economia social, a més d’estar planificada democràticament conforme al sistema de necessitats radicals, ser antipatriarcal, ecològicament sostenible, i superar les formes alienades de la divisió social del treball, si alguna cosa hauria de produir és “temps lliure” per a la societat. Això vol dir que els beneficis dels increments de la productivitat del treball haurien de redundar, no en l’acumulació dels grups privilegiats, sinó en la “reducció del temps de treball” necessari per al conjunt de la població i alliberar així temps lliure per a la vida i el propi desenvolupament humà.

http://www.setmanaridirecta.info/noticia/llibertat-mercat