Però … es pot ésser comunista sense partit?
Joan Tafalla
Per a llegir a la festa dels comunistes del PCC i del PSUC viu 6 de juliol de 2013[1]
No vull espatllar la bonica foto que es prendrà d’aquest acte, amb la meva bellesa natural i menys encara… amb les meves paraules.
Ja li vaig dir el 20 d’abril a en Joan Lou que allò que jo pugui opinar importa a poca gent i que a la taula hi havia massa gent. És a dir, la meva presencia aquí no és gens necessària. També li vaig dir que la meva opinió podria importunar a algú. O sigui que, demano que a aquells a qui no agradin les meves paraules, no me les tingueu gaire en compte, o bé que li demaneu comptes a en Joan per que, malgrat lo desagradable que vaig intentar ésser amb ell, quan em va proposar venir aquí insistís fins arrencar-me el sí. O sigui, Joan (Lou), tota la culpa la tens tu.
Entre juliol i novembre de 1938, amb 17 anys, el meu pare, membre de la JSUC, sergent del cós d’enginyers, construïa per la nit (amb els seus companys, es clar), aquells ponts i passarel·les sobre l’Ebre que la “pava” mirava d’ensorrar de dia. En la Barcelona derrotada dels anys cinquanta i seixanta fou drapaire, va netejar clavegueres, fou d’alfarer, fou fanaler i al final de la seva carrera ve arribar a ésser quiosquer. Després de treballar sempre durament, no va fer mai un duro. Així que la l’ herència que em va deixar no fou gens important si parlem de “duros”. La seva herència, una herència essencial per ami, es reduí a dues coses senzilles: fumar en pipa i ésser comunista.
Fa uns quants anys que vaig renunciar a fumar en pipa i això ha millorat la meva salut.
A l’altra herència no hi he renunciat ni hi penso renunciar: ésser comunista continua essent bo per a la meva salut.
La meva vida de comunista militant, va començar el desembre de 1970 (només fa 42 anys i mig). Actualment porto uns quinze sense militar en un partit comunista. I mirà que n’hi ha per triar i remenar…
Però no he deixat mai de militar en el comunisme. Els meus darrers anys d’estudi sobre la revolució francesa han estat un perllongat i silenciós acte de militància. La única militància orgànica que tinc és estar afiliat al sindicat Comissions de Base (Cobas) y formar part d’una associació cultural de caire marxià: Espai Marx. Vaig participat activament en un petit laboratori de la refundació de l’esquerra a Badia del Vallès ( l’Alternativa d’Esquerres per Badia), també vaig contribuir a la formació inicial de la coordinació de les Candidatures Alternatives del Vallès. Actualment simpatitzo i col·laboro (modestament, això si) amb el procés de creació i coordinació d’assemblees d’esquerres difoses en el territori anomenat “Construïm Alternatives”.
Entre nosaltres, els comunistes, és de sentit comú que “un comunista sense partit, és com un jardí sense flors”. O el que és el mateix, que un comunista sense partit és un oxímoron, es quelcom que no pot ésser. I de fet, hi estic d’acord. Un no és comunista per a somiar truites o per a voler la lluna en un cove. Un és comunista per que aspira a canviar el món de base, per a que els “res d’avui ho siguin tot”. I per això cal estar organitzat. Continuo coincidint amb les paraules d’Olmo descrivint que és el partit a la pel·lícula Novecento[2]. Olmo explica en aquesta escena una cosa que em van ensenyar alguns militants més veterans que jo en els meus primers passos com a militant: allà on hi un comunista, allà hi ha el partit.
És a dir, cada cop sento més nostàlgia d’un partit comunista a Catalunya. I no per que em faci vell i m’agradaria veure aquest somni abans de morir, si no per que en la situació catalana em sembla que el fa cada cop més necessari. Però… fa temps, fa massa temps que vaig perdre el meu Unicorn blau.
Nostàlgia del PSUC
Què voleu que us digui? Sento nostàlgia del PSUC. Per moltes raons. Però per a no allargar-me massa em centraré en tres aspectes fulgurants del PSUC:
1.- Sento nostàlgia d’aquell PSUC impulsor del renaixement del moviment obrer i popular dels anys seixanta-setanta… ai-las!… del segle passat! D’aquell PSUC dels 40.000, aquell gran partit de masses que era al mateix temps un partit-moviment, d’aquell partit-front popular i democràtic, un partit que portava en el seu si l’embrió d’un nou ordre, l’embrió d’un estat en el sentit extens que li donava Gramsci. D’aquell gran partit malaguanyat per culpa d’una interpretació maldestre i oportunista de la política de reconciliació nacional. Una interpretació maldestre i derrotista que significà, entre d’altres coses molt importants, el malbaratament del tresor més preuat que pot tenir un col·lectiu: la seva memòria i la seva auto- consciència.
2.- Sento nostàlgia d’aquell PSUC secció catalana de la Internacional Comunista (SCIC). D’aquella demostració palpable de que, en un estat plurinacional, hi poden haver dos partits comunistes estretament units en els principis i en la política, i alhora, autònoms orgànicament. Cosa que també passava en el Regne Unit on el PCGB mai no va estar organitzat als nous comtats del nord de l’Illa d’Irlànda, o passa a Irlanda on un sol partit té com a territori d’actuació dos estats diferents.
3.- Sento nostàlgia d’aquell PSUC que, durant tota la seva història i amb d’alts i baixos, avenços i retrocessos, amb dreceres i marrades intentà ser un partit nacional i de classe, tot seguint la lliçó del “partito nuovo” formulada per PalmiroTogliatti en els anys que seguiren a la caiguda del feixisme italià.
Dels aspectes dels que no sento cap nostàlgia no diré gaires coses. Estem en una festa i he escrit tant i tant al respecte que no sento la necessitat de repetir-me. Els editorials del setmanari Avant que vaig escriure en la dècada dels anys vuitanta n’estan plens d’aquelles coses que no enyoro del PSUC.
Llavors…
…. si penso que ésser comunista sense partit és un oxímoron,
…. si pateixo la triple nostàlgia esmentada més amunt,
… si els organitzadors d’aquesta festa han tingut la gentilesa d’invitar-me a intervenir en aquest acte,
… si avui dos partits que, ambdós, es reclamen com a partit dels comunistes de Catalunya, i hereus de la tradició del PSUC escenifiquen el seu procés d’ unitat orgànica amb la intenció de donar resposta a allò que anomenen “un nou cicle històric”, allò més normal fora que la meva intervenció es clogués amb la meva petició d’ingrés aquest nou partit que es reclama de la mateixa tradició que enyoro.
…. si atengués només a aquesta part de la realitat, si atengués a les moltes cares amigues que veig ara mateix davant meu, hauria de dir que si, que ingresso en el nou partit unit dels comunistes de Catalunya.
(…)
Però, sempre hi ha un però…
Ja us ho havia advertit de bon inici.
(Doneu-li la culpa a en Joan Lou per la seva insistència per fer-me parlar ara i aquí).
I no hi ingresso, de moment, en primer lloc per que aquest no és encara el procés d’unitat dels comunistes que caldria: aquest no és el procés que es va donar el 1936. Aquí no hi són molts del comunistes catalans que actualment s’esforcen per a exercir de comunistes.
Però no és aquesta la única raó. Seria una raó feble. Vosaltres em podríeu dir, si bé, es insuficient però és un pas endavant i si ara no hi són tots, si treballem pacientment ja ho anirem aconseguint…
El tema no és tant senzill, ja sabeu que les coses no són mai senzilles, camarades.
Donaré cinc pinzellades de “brotxa grossa” sobre el penso sobre el que hauria de ser un partit comunista en el nou cicle.
1.- Partit/moviment. Avantguarda/ masses.
Mirar enrere, sentir nostàlgia no està mal, serveix per a no renunciar als orígens, es a dir per ano perdre la identitat.
Però ja ens va advertir Simone Signoret, ni la pròpia nostàlgia “és el que era”. Aquell partit que enyorem ja no tornarà.
El substrat social en que es recolzava el PSUC que vàrem conèixer ja no existeix. El Sabadell que vaig conèixer a mitjans dels setanta, ensordia pel soroll dels telers i de les selfactines. La UH era un compendi del món obrer i popular de la ciutat. L’hegemonia de la classe obrera era tal que els del centre es feien del PSUC. Això donava alcaldies. Ara els del centre, tot reivindicant el bon govern d’en Toni Farrés obliden la base social sobre la que aquell bon govern ensorrava les seves arrels.
Avui, els vells nuclis de socialització i de creació de la cultura obrera y popular que eren les fàbriques s’han disgregat enduts per la nova divisió internacional del treball. La lluita obrera de fàbrica es mou en els límits de la subhasta a la baixa del salari i de les condicions de treball. Una subhasta a la baixa contra la classe obrera dels països de l’Est d’Europa, del nord d’Àfrica o de l’Extrem Orient. La gran fàbrica ha deixat de ser el nucli de la futura hegemonia.
Al nostre país, el treball s’atomitza, s’externalitza, es dilueix en el territori, en els serveis, entre la precarització, el treball domiciliari i el especejament dels grans centres de producció. La ciutat del treball dona lloc a la territorialització del treball. El centre del conflicte social es trasllada al territori metropolità.
A l’ensems la mutació antropològica de la que ens parlava Passolini als anys seixanta i setanta s’ha consumat: la destrucció de les velles cultures autònomes camperoles. Unes velles cultures autònomes que eren condició de possibilitat de la rebel·lia de masses urbanes, recentment immigrades.
La consigna d’organitzar el partit i el sindicat en cada empresa es redimensiona. Cal fer enquesta[3], hem de tractar d’entendre com es produeixen les relacions socials de producció i de reproducció entre nosaltres, a l’empresa i al territori. Si no organitzem sindical i políticament el territori, no per a tenir estructures orgàniques per a les campanyes electorals, com a l’època de l’eurocomunisme, si no per a intervenir en la creació i en l’organització d’una nova cultura política, no farem res. I la nova cultura política es crea des del conflicte, des de la cooperació, des de el teixit social.
En les condicions actuals ja no ens podem inspirar en les resolucions del V congres de la IC sobre boltxevització dels partits comunistes, ni a les idees del “partito nuovo” de Togliatti, ni tant sols, ailàs! a les de l’estimat Alvaro Cunhal, aquelles del “partit amb parets de cristall” en les que s’ emmirallava el del PCC durant els anys vuitanta.
L’objectiu comunista no ha variat, però el terreny social sobre el que un partit comunista s’ha de construir avui és totalment diferent. Ésser fidels als orígens en aquests cas, és realment ésser herètics respecte de la tradició i anar directament a les fonts. Rellegir el Manifest de 1848, analitzar concretament la realitat concreta.
2.- Democràcia/ socialisme. Repercussions sobre el tema del partit.
Una de les lliçons cabdals que l’experiència del comunisme històric del segle XX ha donat fou la necessitat de redefinir la relació entre democràcia i socialisme. L’eurocomunisme va resoldre el tema tot regalant al sistema liberal representatiu l’etiqueta de democràcia. Ho feu tot dient que Marx no tenia un concepte d’Estat i que calia acabar de completar-lo. La forma de completar-lo fou adoptar un per un tots els dogmes de la política liberal representativa i la liquidació, sota l’etiqueta de la “via democràtica al socialisme” de les concepcions marxianes, leninianes, i gramscianes de l’estat de la democràcia i del socialisme. El resultat ha estat la desaparició dels grans partits comunistes de masses tal com els vàrem conèixer en la nostra àrea geogràfica.
Pensar un partit comunista avui significa retornar a Marx ( no al marxisme), cal ésser marxians i reconèixer que en Marx, no tant en Lenin que es limità a repetir-lo, que en Gramsci, hi trobem un concepte substantiu de democràcia, obertament contradictori amb el sistema liberal representatiu que es va construir després de Thermidor.
La democràcia és el poble organitzat. La democràcia és el control ferri i permanent de la representació, la democràcia és el mandat imperatiu, la democràcia es la divisió dels poders ( i no pas en el sentit de Montesquieu), és el mandat curt, és el rendiment de comptes. La seu de la democràcia no està en els centre geogràfic ni burocràtic- administratiu de l’estat, si no en la comuna, en el territori, en la proximitat, la democràcia no és poder de delegació en una burocràcia.
El meu amic Joaquin Miras en el seu llibre Repensar la política, refundar la izquierda[4], va fer una aportació cabdal en aquest aspecte. Una aportació menystinguda i poc llegida, però que a mi em sembla un punt de partida sine qua non. Recentment en Joaquín i jo mateix em insistit en aquesta punt en un petit material de debat titulat: La izquierda como problema[5].
La síntesi en frase breu i traç gruixut: caldria que el nou partit tingués clar el concepte d’Estat, entenent aquest no com el simple aparell administratiu-repressiu si no com el conjunt de la societat regida per un determinat ethos, per una determinada manera de ser, per uns principis morals entesos com a costum, com a comunitat. Aquest és el sentit final de la idea d’estat integral de Gramsci, que no puc desenvolupar aquí.
Naturalment que tot això, tan suposadament abstracte es molt i molt concret. Si es pretén construir un nou PC, si es pretén fer un procés d’unitat comunista, caldrà posar-se les piles i atenir-se a aquest retorn als orígens. Caldrà prendre nota de les modificacions immenses que aquesta concepció de la democràcia i del socialisme signifiquen sobre allò que és política en un sentit fort i no pas en el sentit de l’administració de l’estat de coses existents. Que la legalitat vigent no és un imperatiu que cal complir si o si. La legalitat vigent, en la mesura que es expressió d’interessos tirànics, no mereix el títol de llei. La legalitat tirànica ens imposa no el dret, si no la obligació de rebel·lar-nos. El sagrat dret de la insurrecció front a la tirania.
Caldrà modificar les prioritats, ser conscients de que cal començar de nou i des de baix. Caldrà modificar els mètodes, i les formes, abandonar el dirigisme i els substituisme, aprendre que els temps de la democràcia son llargs, que els comissaris es deuen als comitents, que qui mana es el poble encara que nosaltres puguem considerar que s’equivoca.
Subsidiàriament, caldrà entendre/aprendre que el mandat en un partit comunista no pot ser llarg. Que l’ avantguarda son les primeres línies de foc en la batalla i no els estats majors.
El nou partit comunista que hagi de sorgir d’un procés d’unitat dels comunistes catalans haurà de ser no sols democràtic i republicà de portes enfora, si no i sobre tot, democràtic i republicà de portes endins.
3.- Sortir de l’euro. Primera condició per a que hi hagi democràcia i sobirania.
Potser algú de vosaltres deu saber que sóc signant del manifest Por la recuperación de la soberaníaeconómica, monetaria y ciudadana[6]. Veig aquí uns quants companys que també l’han signat.
Des de el meu punt de vista, el tema de l’ euro es el centre de nuament de moltes de les contradiccions del règim neo-colonial que patim els pobles d’Espanya.
No es tracta d’un tema només tècnic-econòmic. Es un tema essencialment polític. L’art de la política consisteix segons els sempre jove Lenin, en saber agafar la baula feble de la cadena. El centre de tots els nusos dels conflictes socials. El punt en que es resumeixen totes les contradiccions.
No voler afrontar el tema de cara, no agafar el brau per les banyes, denota la irresponsabilitat pròpia de una casta política apartada del poble, que te uns interessos propis i diferenciats respecte del patiment, del genocidi social. Denota absència d’autonomia del projecte. Denota disponibilitat per a tot i per qualsevol cosa. No em refereixo sols a les resolucions de la recent conferència d’IU[7], si no a la contradicció en l’esquerra independentista catalana[8] i a la seva absència de projecte autònom en aquest terreny. Sé que expresso una opinió minoritària, àdhuc marginal, però que voleu qui hi faci, “si el món m’ha fet així”.
Que no es tracta solament d’una opinió en l’aire, que la sobirania monetària és condició sine qua non de la sobirania econòmica i per tant de la sobirania política es pot exemplificar en la campanya per desenganxar-se de l’euro i impulsar una moneda pròpia que ha endegat La Xarxa d’Economia Social, composada per més de 100 entitats d’economia social[9]. Alguns diran que es tracta d’una iniciativa utòpica. A mi, el que hem sembla utòpic i irresponsable és predicar quelcom bàsicament fals: que es pot fer una política reformista i d’esquerres des de les institucions, sense una de les condicions bàsiques: la sobirania monetària. Més demagògic em sembla predicar que la culpa no es de l’euro si no del capitalisme per a deixar intacte un dels mecanismes essencials de dominació imperialista sobre el nostre poble: la política monetària.
4.- Qüestió nacional.
La sobirania és capacitat de decisió i de control sobre la vida econòmica i social d’una societat determinada. Sense possibilitat de control democràtic sobre la moneda, sobre les polítiques econòmiques a desenvolupar, sobre los pressupostos econòmics de l’estat, parlar de sobirania és un sarcasme[10]. Nego per tant que un estat català dins la UE sigui un estat sobirà i, per tant, no faig meu ni participo per activa ni per passiva en l’actual procés, autoanomenat “sobiranista”.
Considero que a partir de l’11 de setembre de 2012, la dreta catalana ens ha robat la cartera, la agenda i el cronograma. Que l’esquerra, inclosa l’esquerra independentista ( tant ERC com CUP) ha adoptat l’agenda, les reivindicacions i els temps que interessaven al la dreta europeista i neoliberal i per més esforços que es facin des de dins d’aquest camp conceptual, d’aquesta agenda i d’aquest cronograma no en sortirà ni la sobirania popular ni l’agenda del poble, ni la gestió autònoma del nostre propi temps polític.
L’anomenat procés “sobiranista” català pensa la política com acció institucional i com a competència electoral, en lloc de plantejar-se la política como activitat d’ organització directa de la gent en el seu territori, de baix a dalt, a partir de la seva experiència política, de les seves deliberacions i dels seus criteris.
La prioritat no sols per a el poble català si no per a els pobles que conviuen dins les fronteres d’aquest estat conegut sota en nom d’Espanya no es la confrontació entre pobles, si no la unitat lliure dels pobles per a alliberar-se conjuntament del jou imperialista que ens converteix en colònies: el jou de la Unió Europea.
5.- Per un sindicalisme de classe i nacional, socio-polític, democràtic, independent de la patronal i de l’estat.
Gairebé tots els que estem aquí en reclamem de l’origen heroic y gloriós de les comissions obreres. Però des de el meu punt de vista, aquesta reclamació és cosa ben diferent que militar dins del sindicat que actualment es denomina CCOO. Les actuals burocràcies dirigents usen i abusen del patrimoni de lluitadores i lluitadors para legitimar la seva actual subordinació a l’ oligarquia.
La imposició verticalista i antidemocràtica del Pacte de la Moncloa va marcar un abans i un després. Las centrals sindicals, constituïdes como a tals, durant la transició perderen tota autonomia de classe, tota pràctica democràtica, tot el caràcter socio-polític. Foren cooptades i, en gran part, corrompudes. Se transformaren en institucions del règim a que tots afirmem avui que hem superar.
La lluita per la democràcia necessita recolzar-se en un sindicalisme de classe, democràtic, socio-polític, independent de la patronal y de l’estat. Petits i dignes sindicats ho estan intentant des de fa molts anys: COBAS, SAT, Corriente Sindical de Izquierdas, Sindicatoferroviario, IAC i molts altres, estesos per la geografia productiva del país.
Cal confederar aquests experiències. Sense un fort moviment obrer no existeix ni es pot crear un nou règim, u nou estat democràtic i popular. I, digueu-me antiquat o desfasat, tampoc crec que es pugui construir un partit comunista.
La crítica passiva a la direcció burocràtica y venuda ja no és prou. Les aliances impures dins del sindicat per a preservar esferes de poder o de presencia per a el sector “crític” ja no son prous. És el moment en que les bases honestes que, per activa o passiva, mantenen les direccions burocràtiques es facin responsables dels seus actes i comencin a trencar amb el pes mort de la historia. Aquestes bases honestes tenen una responsabilitat davant dels treballadors. Arriba l’hora que han de començar a crear, a construir una nova voluntat de classe, democràtica, socio-política, e via dicendo…
Si no és ara, quan? Mai?
Quant al reformisme, crec que el necessitem ara per ara ( en la fase embrionària, en la fase econòmico-corporativa) no son proclames ultraradicals ( ‘tipus vaga indefinida de tota la societat’). Allò que necessitem son sindicats reformistes front als sindicats neo-liberals i sotmesos al règim.
Estem lluny, ben lluny de la fase ético-política. Ara calen reformistes conseqüents, disposats a morir per una reforma o, per aturar la barbàrie…
6.- La impossibilitat del keynesianisme.
No observo cap autocrítica del govern tripartit. No observo cap autocrítica pel comportament de l’esquerra durant els anys de la bombolla que va esclatar el 2008. No observo cap crítica del govern d’Andalussia, que retalla per “imperatiu legal”. No observo que hi hagi cap valoració sobre la possibilitat o no de practicar una política reformista i, moderadament keynesiana des de les institucions. Pel contrari observo moltes expectatives dipositades en les darreres enquestes.
L’exemple de Siriza, la immerescuda popularitat de Yanis Varoufakis entre les esquerres i, el que és més preocupant, entre molts comunistes, som per a mi mostra de la debilitat del pensament elaborat a casa nostra i de la subordinació a l’hegemonia sistèmica. El sistema capitalista actua de forma marxista. De Groucho vull dir: “Si no le gustan mis principios, tengo otros”. O per a dir-ho amb paraules del camarada Román: “la burgesia no posa mai tots els ous en un mateix cistell”.
Modestament, des de el meu racó marginal senyalo que no s’ha tingut encara en compte la importància del repte que tenim al davant. La “belle epoque”, els 30 anys daurats dels que ens parla Hobsbawm no tornaran.
No poden tornar.
Per dues raons: per que no hi ha correlació de forces geo-estratégica o, si voleu geo-política i per que no podem tornar al creixement sense sentit. No hi podem tornar per la perspectiva del peak-oil i per que el planeta no suporta aquest creixement. No observo reflexió consistent sobre aquest tema. No observo propostes polítiques ( no programes institucionals) construïts sobre aquesta base de partida.
Final: he intentat parlar-vos “obertament i cruament de les coses que ens afecten”.
Espero, m’agradaria que les meves paraules no haguessin ofès a ningú. M’agradaria no haver espatllat cap fotografia, més enllà del que la espatlla la meva bellesa física natural. Ja he dit que la culpa la té en Joan Lou per insistir tant en fer-me sortir del meu racó marginal i per haver-me convençut de que tenia algun sentit que compartís aquí i avui alguns trets de com veig les coses ara i aquí.
La meva resposta a la pregunta que hem feia al principi és que es difícil és molt difícil ser comunista sense partit. Jo m’hi esforço cada dia i no hi trec altra cosa que mals de cap. Mals de cap d’aquells dels que ens parlava Roque Dalton. Però, en sembla que, desgraciadament continuaré tenint maldecaps durant un cert temps.
He volgut ser fidel a l’idea gramsciana de que la diplomàcia i les mitges tintes no caben en el debat entre comunistes. Quan debatent amb un article publicat a l’Humanité el 27 de desembre de 1919, publicava un article a l’Ordine Nuovo de 10 de gener de 1920, que escrivia aquestes paraules:
“… no volem amagar ninguna dificultat, creiem que la classe treballadora ha d’adquirir des d’ara la consciència de l’amplitud i de la serietat de les tasques que haurà de desenvolupar demà, creiem honest tractar als treballadors com a homes a qui es parla obertament, cruament de les coses que els afecten”[11].
Us desitjo, camarades, la millor sort i el millor encert en aquesta nova etapa que obriu,
Joan Tafalla
[1] La taula del debat era molt àmplia i el temps de cadascú era curt. Així que no vaig llegir aquest text, vaig intentar fer-ne un resum. Socialitzo, amb petites correccions d’estil, el paper que em va servir de guió. El debat complert es pot veure i escoltar a: http://www.youtube.com/watch?v=Pv87EZOgyY0&feature=youtube_gdata_player
[2] https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=hcpUJKmLbXI
[3] Sobre fer enquesta militant, veure: Josep Bel/Pep Valenzuela/ Joan Tafalla (coordinadors), Miradas sobre la precariedad. Debate y propuesta para una “encuesta sobre el trabajo” y la reconstrucción del sindicalismo de clase, Barcelona, El Viejo Topo7, Espai Marx/ COBAS/ Proteo, 2006.
[4] Joaquin Miras: Repensar la política, refundar la izquierda: historia y desarrollo posible de la tradición de la democràcia, Barcelona, El Viejo Topo, 2002.
[5] Joaquin Miras y Joan Tafalla: La izquierda como problema, Barcelona, El viejo Topo, 2013.
[6] http://salirdeleuro.org/ .
[7] Considero radicalmente insuficients les resolucions de la conferència d’IU del proppassat 22 de juny: http://www.izquierda-unida.es/sites/default/files/doc/DocumentoDebate_ConferenciaEuropa_Junio_2013.pdf. Veure el debat entre Pedro Montes (http://socialismo21.net/otra-europa-pero-salir-del-euro/) y José Antonio García Rubio.
[8] Un exemple: Iván Gordillo, Sortir de l’euro: sí o no? http://directa.cat/noticia/sortir-l%E2%80%99euro-si-no
[9] La Xarxa d’Economia Social impulsa una campanya per desenganxar-se de l’euro i impulsar una moneda propia. http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article9333#.UdeeVz5Op0d
[10] Veure l’entrevista que Salvador López Arnal ens ha fet a en Joaquin Miras i a mi sobre el nostre recent llibret. L’entrevista porta com a subtítol: “Alguien ha de ser estiércol que abone en silencio la realidad social para que haya futuro. Fuera de esta tarea todo nos parece vanidad”. Ha estat publicada al nº de El Viejo Topo de juliol de 2013 i es pot accedir a ella a: https://espai-marx.net/ca?id=8029
[11]Gramsci, Antonio, Gli studi difficili, 10 de gener de 1920, in Il rivoluzionario qualificato, a cura di CorradoMorgia, Roma, Delottieditore, 1988, pp.26-27.