En l’aniversari d’Albert Camus
Jordi Torrent Bestit
Text de la intervenció a l´Ateneu barcelonès el dia 5 de novembre amb motiu de l´homenatge a A. Camus organitzat pel Col.lectiu Ex-Boscà.
Com succeeix amb molts altres autors cèlebres, tractar d’apropar-se a la figura d’Albert Camus sempre comporta el risc de desdibuixar aspectes rellevants de la seva personalitat per via de saturació del comentari més o menys farcit de tòpics. Espero no contribuir massa a aquesta saturació amb els següents apunts al voltant d’una de les múltiples dimensions advertibles en la trajectòria biogràfica de l’escriptor: la del sentiment d’estrangeria i exili que el va acompanyar fins al final de la seva vida.
Res d’excepcional ha de tenir que aquesta dimensió banyi molt sovint una obra en la qual s’expliciten des d’un bon començament, i dins el mateix camp semàntic, evidents connexions entre l’absurditat de l’existència, estranyesa i exili material o metafísic. Però no és el meu propòsit deturar-me a subratllar la importància que en l’obra camusiana tenen aquestes connexions (tots els presents saben que hi ha una copiosa bibliografia exegètica sobre la qüestió). Més aviat desitjaria centrar-me en alguns -només alguns- dels fils amb els quals s’anirà teixint al llarg del recorregut personal de Camus la seva condició d’estranger físic, moral, intel·lectual i polític, una condició que tal vegada justifiqui conjecturar que, tret de l’Algèria de la infantesa i de la joventut, mai no es va sentir enterament còmode enlloc.
Amb 19 anys, de forma tan significativa com premonitòria, Camus escriu a un amic: “Puc viatjar, però fora d’Alger seré sempre a l’exili.” Saint-Exupéry va assenyalar en una ocasió que tots som de la nostra infantesa; i sigui o no veritat que el secret d’un escriptor és allà, a la infantesa, on el podem trobar, en el cas de Camus, les dues observacions semblen força pertinents.
Potser no sigui abusar massa de l’especulació gratuïta entrellucar en la mateixa pàtria natal de l’escriptor algunes de les ombres germinals del sentiment d’estrangeria -i d’exili- que tant va pesar en la seva vida. En aquest sentit, crec que no seria exagerat, o no ho seria del tot, intuir que l’adolescent nascut en el sí d’una família molt pobre, orfe de pare, amb una mare analfabeta i afectada de greus limitacions auditives i de parla, i patint, a més, les inclemències de caràcter d’una àvia implacable, devia conèixer ben aviat un cert sentiment d’estrangeria en haver d’assistir com a becari a les classes de batxillerat d’un liceu situat fora de Belcourt, el seu barri, i freqüentat per alumnes procedents de famílies benestants davant els quals procurava ocultar el seu propi origen social (Camus dirà més endavant en relació a aquests anys: “Sento vergonya d’haver sentit vergonya”). Qui sap, doncs, fins a quin punt aquesta experiència educativa originària no hauria pogut incidir també en el sorgiment ulterior d’una convicció camusiana: la de que sentir-se estranger havia estat des del primer moment la seva veritable condició.
Sense sortir encara d’Algèria, podem registrar igualment la presència d’altres ombres primerenques d’estrangeria. Ombres derivades d’una circumstància diferent a la que acabo d’esmentar, i que estaven destinades a tenir conseqüències d’un ordre més tangible en la vida intel·lectual i professional de l’escriptor. Em refereixo a la impossibilitat d’obtenir l’agregació universitària a causa de la tuberculosi amb la qual haurà de conviure tota la vida. En barrar-li el pas cap a l’ensenyament i l’elit universitària, aquest fet va determinar, en primer lloc, que el jove Camus s’orientés professionalment cap al periodisme i el teatre; i, en segon lloc, va afavorir que més endavant es percebés a si mateix gairebé com un insegur estranger en el milieu intel·lectual parisenc, poblat a l’època per intel·lectuals formats a les grans escoles tipus Louis-le-Grand o titulats a l´École Normale Supérieur com podien ser J.P. Sartre, M. Merleau-Ponty, S. de Beauvoir, E. Mounier i d’altres. Camus se’n fa ressò en alguna de les seves anotacions íntimes. Com la següent: “Posat entre els ambients intel·lectuals sempre tinc la impressió d’haver-me de fer perdonar alguna cosa”
Aquesta percepció de sí mateix el va fer extraordinàriament sensible en relació a les crítiques negatives d’uns adversaris sempre disposats a retreure-li limitacions de tota mena (en especial les corresponents a l’àmbit de la reflexió filosòfica). Val a dir que, en direcció oposada, el sentit innat de l’honestedat i del pudor que posseïa -un sentit força veïnat a allò que Orwell entenia com a “common decency”- el portava sovint a relativitzar amb un cert escepticisme els elogis que se li prodigaven: “Cada vegada que em diuen que m’admiren -escriu- tinc la impressió d’haver estat mentint tota la vida.” És probable que tot plegat hagi contribuït a configurar un dels motius pels quals l’escriptor preferia freqüentar la companyia d’esportistes, actors i actrius de teatre, així com la de la gent del seu propi medi social, abans que no pas la dels, en paraules seves, “falsos grans homes” de Paris, ciutat de la qual fugia tant bon punt en tenia oportunitat.
La sensació de ser un estranger en raó de la procedència social, l’educació rebuda i els orígens ultra-metropolitans no farà més que augmentar amb el pas del temps. Caldria afegir d’immediat un factor suplementari: el de les severes crítiques amb què de manera creixent seran rebudes les seves intervencions periodístiques i la seva producció assagística. M’allargo una mica més sobre aquest punt.
Amb independència de l’ampli reconeixement popular obtingut per l’escriptor, molts lectors i lectores d’esquerres van deixar de veure-hi l’admirable creador de la trilogia de l’absurd, el jove que a Algèria havia militat en el partit comunista, el mateix home que havia participat activament en la Resistència, tot constituint-se, com algú va afirmar, en la consciència moral duna generació. De fet, a rel de que li fos concedit el premi Nobel tres anys abans de morir, la revista Arts va poder sintetitzar en un cruel titular de primera plana una opinió bastant estesa a l’època. “En atorgar el seu premi a Camus, el Nobel corona una obra acabada.”
El punt de no-retorn en aquesta situació, i que gairebé va situar Camus com un absolut outsider tant en el pla moral como en el polític, va ser l’aparició, el 1951, de L’home rebel, llibre que va confirmar a ulls dels seus nombrosos companys de circumstàncies la idea que venien sostenint de feia temps en relació al seu autor: la de que era un anarquista sentimental, un idealista abstracte girat d’espatlles a les exigències de l’època, i que s’abandonava amb massa complaença a vindicar un “pensament solar” mediterrani fet duna mesura, un límit i un equilibri històricament ficticis.
Crec que és convenient indicar que aquest canvi de valoració per part d’un sector del públic diguem-ne progressista (insisteixo: no de tot el públic) no pot deslligar-se del tarannà d’uns temps en els quals l’examen de la realitat sustentat en termes morals i individuals trobava cada vegada menys espai; bé es podria afirmar que, per contra, entre els ambients d’esquerra anava agafant més volada la dinàmica consistent a reduir a oposicions ideològiques i/o polítiques qualsevol dilema personal. I Camus mai no va deixar d’assenyalar l’enorme distància que el separava duna perspectiva semblant (“l’admiro des de lluny”, escriurà no sense ironia en relació a aquesta perspectiva).
Cal precisar igualment que si la condició d’estranger polític i moral de Camus no va ser del tot completa durant la dècada dels anys 50 va ser gràcies a que va poder comptar amb la simpatia i el suport que li van proporcionar altres estrangers i exiliats de l’univers polític dominant: republicans espanyols, anarquistes, sindicalistes revolucionaris, marxistes anti-estalinians. L’escriptor veia en aquests grups minoritaris i políticament marginats la pervivència d’un esperit de revolta escassament disposat a cedir davant les servituds dictades per unes preteses lleis inflexibles de la història.
L’exili i el sentiment d’estrangeria definitius li arribaran a Camus amb el drama de la guerra franco-algeriana. L’esdeveniment l’obligarà a adonar-se una vegada més del caràcter il·lusori d’alguns dels anclatges que va perseguir al llarg de la seva vida per tal de neutralitzar-ne el desarrelament essencial. L’esquinçament interior causat per la guerra el portarà a una nova renúncia, la final: a partir d’un moment determinat ja no va voler continuar parlant i escrivint amb la intenció de contribuir a trobar una sortida satisfactòria al conflicte.
La “Crida per a una treva civil”, que l’escriptor va impulsar des de l’esperança d’obrir camins conciliadors, va ser refusada pels dos bàndols enfrontats, un fet en el què va constatar la impossibilitat de materialitzar de forma efectiva el vell projecte de Messali Hadj, projecte que el propi Camus havia contemplat amb viva simpatia durant molt de temps i que postulava la federació d’una Algèria associada a França dins el marc d’una autonomia multicultural que potser s’hauria anat desplaçant de forma progressiva, i evitant la violència, vers la independència final. A partir del fracàs de la “Crida”, Camus va emmudir, almenys pel que fa a qualsevol intervenció pública sobre el conflicte.
Va callar, sí, sobre el conflicte, però afortunadament no sobre Algèria. El primer home, el llibre inacabat i editat pòstumament, s’erigeix a tall de majestuós himne evocatiu dels seus propis orígens algerians, un himne sorgit de somnis polveritzats per l’aspra realitat. Hi podem llegir: “Doneu tota la terra als pobres, a tots aquells que no tenen res, a la immensa tropa dels miserables, la majoria àrabs i alguns francesos (…) perquè es trobin finalment aplegats sota el sol de la meva naixença la terra que tant he estimat i aquelles i aquells a qui tant he venerat.”
El poeta R. M. Rilke creia que la veritable pàtria de l’home és la infantesa (no sé si resulta massa oportú recordar aquesta mena d’afirmacions en l’actualitat) i que només es poden estimar les coses amb les quals s’ha nascut. Camus es va veure obligat a estranyar-se ben d’hora -a exiliar-se- del món de la seva infantesa i joventut. Però sempre va retornar-hi: per estar amb la dolça mare i altres familiars i amics, per recórrer novament els indrets de les hores enyorades i, en fi, per revisitar el mar on poder banyar-se una vegada més sota el sol que, segons ell, “l’havia privat de tot ressentiment”.
És probable que també hi retornés per recuperar en estat pur la genuïna pàtria perduda i poder sentir-se més a prop d’una d’aquelles coses que tant estimava per haver nascut amb elles, una cosa que va definir en termes d’un exigent i perenne desig: “Hi ha la bellesa i hi ha els humiliats. Siguin quines siguin les dificultats que l’empresa pugui presentar, mai no hauria de ser infidel ni als segons ni a la primera”. Mai no ho va ser.
