La lletania

David Fernàndez

“El poder és sempre un gran delinqüent impune”

Leonardo Scascia

Avui, en una nova –potser vella– compareixença a la Comissió d’Estudi sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors –sí: aquest és el rimbombant nom oficial, malgrat parlar de ‘possibles’ responsabilitats i ‘possibles’ vulneracions a les alçades del frau persistent i sostingut que vivim i de la desaparició consumada de les caixes sembla més un despropòsit que cap altra cosa–,… hem hagut de tornar a escoltar el que ja s’ha convertit en lletania. La lletania del ritual habitual de la impunitat.

A la llum dels fanals de la història sobre múltiples clarobscurs, el lúcid Joxe Azurmendi escrivia: “els màxims responsables dels majors crims sempre tenen èxit a aconseguir no saber res i no recordar-se de gaire”. I amb aquest rerefons pervers, això són quatre apunts a corre-cuita i a doll sobre la impunitat que ens habita. Després de veure Pere Antoni de Dòria Lagunas, l’exdegà dels directors de Caixa d’Estalvis i exdirector de Caixa Laietana des del franquisme tardà (1972) fins el 2008, simulant comparèixer, mirar a una altra banda –aquest gest que tant defineix la impunitat–, entrar i sortir per la mateixa porta i tornar a etzibar:

1. Un cop més, hem hagut d’escoltar que “no hi ha responsables”. Tots els responsables de les caixes que han comparegut han insistit en el mateix amb idèntica insistència. Res ni ningú. Una irresponsabilitat amb diferents fils argumentals: disparar enrere, disparar amunt, disparar al costat o disparar enlloc. Ningú és responsable de res. Lliçó 1: jo no veia, no deia, no sabia, no escoltava. Muts, cecs i sords.

2. Un cop més, hem hagut de suportar allò antològic del “ningú no va saber preveure” que el tsunami immobiliari esclataria, que la bombolla punxaria, que la febre de l’or del totxo petaria. Una altra falsedat tècnica, acadèmica, política, econòmica i ètica. Desmuntable en un simple clic d’Internet: aquest, per exemple. I en múltiples llibres que n’alertaven. Per citar un sol exemple, el que el 2006 escrivia l’enyorat Ramon Fernàndez Duran: “El tsunami urbanitzador español y mundial. Sobre sus causas y repercusiones devastadoras, y la necesidad de prepararse para el previsible estallido de la burbuja inmobiliaria” (Virus, abril 2006).

3. Un cop més, hem hagut de tornar a visualitzar la llei de l’embut: com ha estat i qui ha pagat el múltiple rescat bancari. Enmig de l’orgia credítica i immobiliària, la obsessió i urgència per captar capital davant l’absència de recursos propis i mantenir els nivells aparents de ràtio i solvència per poder seguir jugant al pòker amb els estalvis d’altri, la col·locació de preferents va esdevenir el primer rescat social, de facto, de la banca. Després va venir el de iure: FROB, les injeccions milionàries de recursos públics i les imposicions de la troika europea. Els de baix salvant els de dalt. Socialització de pèrdues. Privatització de beneficis. Blanc sobre negre.

4. Un cop més, han concorregut en una compareixença oficial relativa a caixes d’estalvi la presència d’aquestes en paradisos fiscals (les primeres preferents de Caixa Laietana s’emetien abans de 2003 des de les Illes Caiman i la Fiscalia Anticorrupció ja ho denunciava), estratosfèrics sous blindats, expansió territorial per l’estat, operacions especulativo-immobiliàries a l’atzar i a l’engròs i inversions, vés per on, a Tailàndia, Polònia o Berlin. Inversions d’una caixa comarcal, que jugava a ser banc, i que va néixer el 1863 per servir als seus municipis, a la seva economia local i a fomentar i protegir l’estalvi, sota principis de mutualisme i previsió social. Un altre cop: un altre cop una caixa fa tot el contrari del que deien els seus estatuts. I un altre cop al seu consell d’administració hi seien representants polítics (PSC, CiU) i sindicals.

5. De traca i mocador, un cop més, un director general d’una caixa ha dit que desconeixia les recomanacions dels del Banc d’Espanya, que en els seus informes 2003, 2004 i 2005, ja alertava de la comercialització fraudulenta i excessiva de les participacions preferents. Sort de l’hemeroteca: el passat negant el present.

6. Un cop més, i avui també, hem comprovat com les emissions d’un sofisticat producte financer complex –participacions preferents, deute subordinat et altri– convertia –via tramps, via enganys, via enginys– petits estalviadors en accionistes especuladors. Sense que ells ho sabessin, és clar: aquest era el negoci. Venien tot el contrari del que deien vendre: liquiditat i disponibilitat. La darrera emissió, el 2009, incloïa que el perfil del producte ‘preferent’ anava destinats especialment a inversors, de renda mitja o alta… Però la realitat escup que, a Mataró, el 62% dels afectats eren jubilats i pensionistes, de perfil humil i extracció popular, un 30% dels quals no tenien cap mena d’estudis i la majoria dels quals va comprometre fins al 75% dels seus estalvis. Suma i seguir pel senderi del frau: fins i tot la directiva europea MIFID (que obligava a un inútil test de conveniència previ), aprovada el 2007, no es va aplicar a Caixa Laietana fins el 2010. Temps mort per guanyar més temps. Més temps per robar. Per robar més i millor.

7. Avui, un cop més, hem hagut de veure –Monseñor Romero dixit– que la justícia és com la serp, només mossega els descalços. Caixa Laietana, efectivament, va emetre tres sèries de preferents: A, B i C. De la A –on es deia, literalment, que era un producte per a clients amb “aversió al risc”– i la C en coneixem la història. El 12% de la població de Mataró, 15.000 persones afectades per les preferents. en un llarguíssim via crucis per recuperar els seus estalvis. De la sèrie B, tan de novel·la negra, ningú, avui, tampoc en sabia res. Què té de singular la sèrie B? Dues coses. Una, que va ser una emissió privilegiada, ara si, adreçada a majoristes i inversors especialitzats: 1.200 participacions de 50.000 euros. Dues; que abans que es tanquessin i col·lapsessin els mercats de les preferents, tots els inversors de la sèrie B –i tots són tots– van recuperar miraculosament la seva inversió. El 86% del d’allò invertit, que no va ser mai pèrdua parcial atès que abans havien cobrar interessos. Un deix, doncs, profundament classista, nepòtic, despòtic: els de dalt que mai perdin i que paguin els de baix. En similar (des)ordre acumulat de coses, cal destacar que entre els que si que van recuperar la inversió, hi consta, casualitat causal, la dona de Pere Antoni de Dòria: ell, avui, ha dit que per un valor de 350.000 euros. Altres fonts, que la recuperació llinda el milió. On és la veritat? En algun lloc, però ara per ara amagada. Perquè, altre cop, hem vist com silenci, opacitat, nepotisme i secret han acompanyat la defunció de les caixes d’estalvi.

8. Un cop més, per contra, hem hagut de recordar que les anàlisis més fines, acurades i contrastades sobre la maldestra desaparició de les caixes d’estalvi catalanes apunten a múltiples factors interelacionats: uns gestors seduïts per la cobdícia –que pretenent imitar banquers, van esdevenir una pèssima còpia–; uns òrgans de govern “florero”; la desnaturalització, alteració i prostitució de la funció històrica i missió social de les caixes; i, també, la hostilitat manifesta cap al model de caixes propi i la supervisió nefasta del Banc d’Espanya.

9. “La cultura de la cobdícia”, escrivia Francesc Cabanas. L’anatomia de les nostrades elits extractives –Todó, Serra, Pagés, Calzada, de Dòria– sota un mateix patró de conducta: l’extracció i apropiació de riquesa social. L’etern retorn de la lletania. Avui, avui mateix, un banquer que no ho era –perquè una caixa no era un banc– riu encara per les butxaques. Durant anys, ha cobrat 600.000 euros anuals: 1.643 euros al dia. Avui, hic et nunc, disposa d’un fons de pensió milionari a costa d’una caixa que ja no existeix i que estem rescatant encara entre tots. Pel pla milionari de pensions vigent, ingressa cada mes 18.000 euros nets, sobre una base de 30.000 euros bruts. Jubilació daurada, doncs, de 600 euros nets al dia. 44 cops més –quaranta-quatre, insistim-hi– respecte la pensió mínima de qualsevol vídua de casa nostra. L’actualitzada versió de l’evangeli segons Sant Lluc: als que més tenen, se’ls donarà més; i als que ja no tenen gaire res, se’ls traurà tot el que tinguin.

Sí. La lletania, un cop més.

La mateixa i dolorosa lletania.

Que escup que van guanyar abans de la crisi.

Que hi van guanyar durant.

I que segueixen guanyant després.

Avui, aquí, ara.

I encara.

Fins que diguem prou.

PS. Paradoxes històriques, el 1969, sota la dictadura i rere una assemblea estudiantil, el bust de Franco saltava per la finestra a la Universitat de Barcelona. El bust de Pere Antoni de Dòria, que va costar 15.000 euros i presidia l’entrada de la seu, dorm avui en un magatzem. Pols i runes. Tots dos –dictadura política, dictadura econòmica– han acabat a la paperera de la història. Enmig, potser també, de la lletania habitual del ritual de la impunitat.

“Se sabrà tot” escrivia Xavier Bosch. “No sabeu pas” escrivia Camilieri. Però si sabem el poc que sabem és gràcies a la gent: a l’exemplar, persistent i solidària autorganització de les persones afectades a Mataró i d’experiències comunitàries i llocs comuns on retrobar-nos com la Plataforma Estafa Banca. Tan de bo, en la sinistra crònica negra d’un grapat de gàngsters amb corbata que han enviat al cementeri el model de caixes d’estalvi català, aviat tot suri. Tot. Intentem-ho, també, en les conclusions que haurà d’elaborar una comissió que encara parla, avui també, de possibles irrespons.