A game of thrones

Roger Vinton

Sovint sentim economistes liberals cantant els innombrables avantatges del mercat lliure, de la imprescindible i inajornable desregulació i de la necessària desaparició del sector públic del món dels negocis. També sovint els seus executius o gestors model lideren companyies transnacionals que tenen un passat com a empreses estatals on s’hi ha abocat carretades de diner públic per fer-les competitives. Individus etiquetats d’empresaris, de grans empresaris, millor dit, però que mai han arriscat ni un euro del seu patrimoni. En el cas d’Espanya això és molt evident. Fer un cop d’ull acurat a les principals empreses espanyoles cotitzades a borsa no només ens confirma aquesta tesi, sinó que a més ens dóna una idea de les correlacions de forces que dominen el país. Espanya ha estat tradicionalment dominada per la banca i les elèctriques, situació que es manté a l’actualitat amb petites modificacions: d’estar en mans de simples companyies subministradores d’electricitat hem passat a un concepte més ampli que es resumeix en l’anglicisme utilities (serveis públics), on hi podem incloure, a banda de les elèctriques, a les companyies de gas, telefonia o autopistes. L’altra modificació en aquest mapa és l’aparició dels contractistes d’obra pública, que han aixecat veritables imperis en els darrers anys.

Tot plegat es veu de forma cristal·lina si fem una anàlisi del principal índex borsari espanyol, el cèlebre Ibex 35. El primer que sobta en mirar de prop aquest índex, és que, per bé que el formen trenta-cinc empreses, el pes de la majoria és irrellevant, ja que les sis més importants suposen prop del 70% del total de l’índex, o també les setze més grans representen gairebé el 90% del total. Com dèiem, de l’anàlisi d’aquests empreses gegantines de les que tots som clients es desprèn quina és l’estructura de poder a Espanya:

De les setze, set són companyies d’utilities hereves d’empreses públiques, monopolis o operadores en mercats regulats (Telefónica, Iberdrola, Repsol, Gas Natural, Abertis, Red Eléctrica Española, IAG), quatre són bancs (Santander, BBVA, Caixabank, Popular) i dues són constructores (ACS i Ferrovial). Només dues de les setze són empreses “amb empresari”: la Inditex d’Amancio Ortega i la multinacional catalana Grifols. També n’hi ha una difícil de classificar, com és Amadeus, la central de reserves de vols que treballa gairebé en exclusiva en aquest sector gràcies a que els seus accionistes són precisament línies aèries. El primer grup, el de les empreses regulades, encara més gran fins l’any 2009, quan Endesa encara no havia estat comprada per l’italiana Enel i Union Fenosa encara no pertanyia a Gas Natural.

Però qui mana a aquestes grans empreses? D’on provenen els seus màxims executius? Qui són els seus principals accionistes? En un mercat on la lliure competència arribés a tot arreu, segurament els millors professionals de cada sector estarien liderant aquests national champions, però en això Espanya també és diferent. Convé mirar de ben a prop a cadascuna d’aquestes empreses per sortir de dubtes. Recordin que segons ens diuen sempre, l’òrgan suprem d’una societat és la junta general d’accionistes, que delega les seves funcions en el consell d’administració, representants, per tant, dels propietaris. Al final d’aquest seguit d’escrits traurem conclusions.

Telefónica

Beneficiària durant dècades del monopoli de la telefonia a Espanya i empresa pública al llarg de bona part de la seva història. El president de la companyia és César Alierta, nomenat l’any 2000 per substituir a Juan Villalonga, que havia estat col·locat per Aznar quatre anys abans. No hi ha proves de que Villalonga fos el millor executiu que hi havia disponible, però venia avalat per ser company de classe del mateix Aznar al Colegio del Pilar i també perquè el seu besoncle era Ignacio Villalonga, president del Banco Central durant tres dècades i estretament vinculant al règim franquista. Els excessos de Juan Villalonga a la presidència just quan s’atansaven unes eleccions generals van acabar amb la paciència de José María Aznar, que va decidir treure’l d’escena amb el beneplàcit dels accionistes majoritaris, el BBVA i “la Caixa”. El substitut, com dèiem, va ser César Alierta, qui tampoc no es quedava curt alhora de mostrar llinatge: era fill de Cesáreo Alierta Perela, antic alcalde de Saragossa (avui en dia té un carrer en aquella capital) i president del Real Zaragoza durant el franquisme. Pel que fa als seus mèrits professionals, Alierta fill procedia de la presidència de Tabacalera, una altra empresa originalment pública, on havia estat designat a dit també per Aznar. Allà fumava havans mentre gaudia de la fortuna que havia aconseguit en vendre la seva societat de valors, Beta Capital, als holandesos de Mees Pierson. Precisament la seva afició als mercats de valors va estar a punt de provocar-li un disgust, quan l’any 1997 va fer servir informació privilegiada per guanyar uns tres-cents milions de pessetes en una operació borsària amb accions de la mateixa Tabacalera. Va ser jutjat i considerat culpable, però el delicte havia prescrit.

Els màxims accionistes de Telefónica són BBVA i “la Caixa” amb un 5,5% del capital cadascun. Formen l’anomenat nucli dur des de fa molt anys. Per sota està el fons d’inversió americà BlackRock, amb prop d’un 4%. En el consell d’administració trobem a dos representants de “la Caixa” (Isidro Fainé i Antoni Massanell), a dos del BBVA, a tres consellers executius (directius de l’empresa, entre ells el president César Alierta) i un munt de consellers “independents”, que ho són per designació de la mateixa empresa i no pas com a representants dels accionistes. Entre aquests darrers trobem personatges com Pablo Isla Álvarez de Tejera (president d’Inditex i ex-president de Tabacalera, després anomenada Altadis, en substitució precisament d’Alierta), Gonzalo Hinojosa Fernández de Angulo (antic propietari de Cortefiel), Alfonso Ferrari Herrero (soci d’Alierta a Beta Capital), el català Carlos Colomer Casellas (fins fa poc propietari de Revlon), José Fernando de Almansa Moreno-Barreda, vescomte del Castillo de Almansa (cap de la Casa Reial durant deu anys) o Sir David Arculus (directiu d’O2 quan va ser comprada per Telefónica). Els consellers han anat acumulant accions de la companyia, de manera que Alierta, aprofitant els plans d’opcions per a directius que ell mateix dissenya, ja té una participació de més de 50 milions d’euros; Isidro Fainé totalitza més de sis milions, que no està malament per ser un empleat de “la Caixa”. A més, Alierta, com a màxim executiu de l’empresa té assignat un sou al voltant dels 9 milions d’euros anuals. Els catorze consellers no executius, entre els que es troben tots els esmentats excepte Alierta, es van repartir l’any 2012 gairebé 3,6 milions d’euros pel sol fet de pertànyer al consell d’administració. El més beneficiat va resultar Julio Linares López, que com a compensació per la pèrdua de seves les funcions executives va rebre uns 33 milions d’euros. Molta generositat per a una empresa immersa en un ERO de prop de 7.000 persones i que l’any 2012 va deixar sense dividend als seus accionistes.

Iberdrola

Aquesta empresa és la resultant d’un seguit de fusions al llarg de més d’un segle. L’origen cal buscar-lo amb la creació d’Hidroeléctrica Ibérica l’any 1901 a Bilbao, amb el capital aportat pel Banco de Vizcaya, avui BBVA. Més tard, l’any 1944, van absorbir la també bilbaïna Saltos del Duero per crear Iberduero. Per altra banda, el Banco de Vizcaya i les famílies basques Urrutia, Oriol i Urquijo van fundar l’any 1907 la companyia Hidroeléctrica Española (Hidrola), amb seu a Madrid. L’any 1992 es va produir la fusió entre Iberduero i Hidrola, que va donar lloc a Iberdrola, un gegant de l’energia que manté la seu Bilbao. L’any 2007 el BBVA, soci fundador, va vendre la seva històrica participació a elèctrica, mostrant al món que els temps estaven canviant i que en el banc ja no quedava rastre de les famílies de Neguri, representants de l’oligarquia basca.

El president d’Iberdrola és Ignacio Sánchez-Galán, un enginyer de Salamanca amb un ego infinit que va ser el primer en ocupar el càrrec sense procedir de l’elit biscaïna. Els seu predecessor havia estat Iñigo de Oriol Ybarra.

Els principals accionistes de la companyia durant aquests anys eren ACS (un 15%), un fons estatal de Qatar (8%), Bankia (5%) i Kutxabank (5%), però tant ACS com Bankia van decidir vendre la seva participació per raons diverses. En el cas de l’empresa de Florentino Pérez perquè la seva entrada al capital formava part del projecte de fusionar l’elèctrica basca amb Unión Fenosa, però va fracassar estrepitosament degut a la defensa aferrissada que Sánchez-Galán va fer de la independència d’Iberdrola. Un derrota difícil de digerir per al madrileny que somiava en esdevenir el gran magnat de l’energia. En el cas de Bankia, perquè a la Unió Europea els semblava immoral que demanessin fons per capitalitzar l’entitat, mentre en una sola inversió tenien un patrimoni de 1.400 milions d’euros.

Al consell d’administració hi trobem, entre d’altres, els següents noms: Ignacio Sánchez-Galán, president del consell i titular de 25 milions d’euros en accions; Víctor de Urrutia Vallejo, descendent dels fundadors i propietari de més 60 milions d’euros en accions; Iñigo-Víctor de Oriol Ibarra, també descendent de les famílies fundadores, atresora uns sis milions d’euros; Xabier de Irala, expresident d’Iberia (nomenat per Aznar) i de la Bilbao Bizkaia Kutxa; Braulio Medel, president d’Unicaja, titulars d’una participació important a la companyia; i Ángel Jesús Acebes Paniagua, ex ministre dels governs d’Aznar i membre també dels consells del grup Repsol i d’Endesa. Els 14 consellers es van repartir durant el 2012 14,5 milions d’euros com a retribució.

Repsol

L’empresa petroliera espanyola té els seus orígens a les llunyanes Encasa (Empresa Nacional Calvo Sotelo de Puertollano) i Repesa (Refinería de Petróleos de Escombreras) dels inicis del règim franquista. Va ser pública durant dècades, però tampoc no va escapar a la voracitat privatitzadora dels governs dels anys noranta.

L’actual president és el català de Mollerussa Antonio Brufau Niubò, fitxat per “la Caixa” l’any 1988 i que va acabar sortint derrotat en una apassionant lluita pel poder a l’entitat d’estalvi davant d’Isidro Fainé. Entre 1997 i 2004 va ser president de Gas Natural, una altra participada per “la Caixa” i aquell mateix 2004 va accedir a la presidència de Repsol, després de ser-ne conseller.

El principal accionista de l’empresa és “la Caixa”, amb més d’un 12% del capital, seguida de Sacyr i la mexicana Pemex, amb gairebé un 10% cadascuna.

A banda de Brufau, al consell d’administració de la petroliera trobem alguns noms força coneguts: Isidro Fainé i Juan María Nin Génova, com a representants de “la Caixa”; Artur Carulla, el multimilionari propietari d’Agrolimen; Maria Isabel Gabarró Miquel, la notària catalana amb vincles amb “la Caixa” i amb la influent Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País; Paulina Beato Blanco, peça clau al projecte a Banesto de Mario Conde. Fins al març de 2013, també formava part d’aquest club tan selecte Juan Abelló Gallo, el multimilionari que va dur Mario Conde a la fama gràcies a la venda de l’empresa farmacèutica familiar i posterior presa de control de Banesto. El president del consell, Brufau, acredita accions de Repsol per valor de més de cinc milions euros. En total són 15 consellers, la majoria d’ells escollits per cooptació i que l’any 2012 es van repartir prop d’11,5 milions d’euros com a retribució per pertànyer al consell d’administració. Això només és una propina per a Brufau, que com a màxim executiu de la companyia té un sou anual (2012) de 7,6 milions d’euros, després de que hagués accedit a aplicar-se una rebaixa als 10 milions que va percebre el 2011.

Correspon ara analitzar les empreses vinculades a “la Caixa”, el que anomenarem com a “Cosmos Caixa”. Aquestes empreses són Caixabank, Abertis i Gas Natural Fenosa.

Cosmos Caixa

L’entitat bancària Caixabank està controlada de forma aclaparadora –per bé que decreixent- per “la Caixa”, que posseeix aproximadament un 55% del capital. Degut a aquesta majoria tan significativa, el consell d’administració del banc està ocupat eminentment per representants de l’entitat d’estalvi. En aquest sentit, en les cadires de control hi trobem els “sospitosos habituals”, que ja van ser motiu d’anàlisi al text 15: Isidro Fainé Casas, Juan María Nin Génova, Salvador Gabarró Serra, Javier Godó Muntañola comte de Godó, Juan José López Burniol, Leopoldo Rodés Castañé o Juan Rosell Lastortras. Però cal parar atenció a noms que no procedeixen de “la Caixa” i que tenen cadira dins aquest consell d’administració:

Isabel Estapé Tous, Economista, notària i antiga agent de canvi i borsa. Filla de l’insigne professor d’economia Fabian Estapé.

Susana Gallardo Torrededía, Hereva de l’imperi farmacèutic Almirall-Prodesfarma i casada amb un altre multimilionari, Alberto Palatchi Ribera, propietari de Pronovias.

Sir David K. P. Li, Multimilionari xinès nascut a Londres i membre de la família fundadora del Bank of East Asia. Forma part del consell en virtut dels acords entre Caixabank i el Bank of East Asia, del que és màxim executiu. L’any 2007 va tenir un problema legal, quan va ser acusat per la SEC (el regulador del mercat dels Estats Units) de fer servir informació privilegiada per guanyar diners de forma il·lícita a la borsa. Va ser durant l’OPA de News Corporation sobre Dow Jones & Company mentre ell era membre del consell d’administració d’aquesta darrera. El benefici de l’operació va ser de 8,2 milions de dòlars i es va realitzar a través de persones interposades, que també van ser acusades. El cas es va tancar amb el pagament d’una sanció de 8,1 milions de dòlars, alhora que Li no va negar en cap moment que hagués incorregut en males pràctiques. L’assumpte va esclatar tot just tres mesos després de ser nomenat conseller de CaixaBank (en aquell moment, Criteria), però sembla que tot allò no va importar gaire al tàndem Fainé-Nin, ja que el van mantenir al càrrec.

Alain Minc, Francès i, per no ser menys, multimilionari. Economista, consultor i president d’Asef, la filial d’Abertis a França. Compatibilitza aquest càrrec i la cadira al consell de CaixaBank amb la pertinença als consells d’administració de Prisa, Fnac, Yves Saint Laurent i d’altres. Fa uns mesos va saltar als titulars de la premsa quan va fer pública la seva posició vers el procés sobiranista català, amb termes gairebé ofensius. Tot i ser jueu, sembla que no va heretar l’afició al treball: l’any 2001 va ser condemnat per haver plagiat l’obra de Patrick Rödel “Spinoza, le masque de la sagesse” i aquest 2013 ha tornat a estar condemnat per plagi d’una altra obra. També va tenir una gestió molt controvertida al capdavant del consell de vigilància del diari Le Monde. Té una estreta relació amb dos dels personatges més influents a França, l’expresident Nicolas Sarkozy i l’empresari Arnaud Lagardère.

John Shepard Reed, Americà. Expresident del NYSE y ex-CEO de Citibank. President del Patronat del MIT, el prestigiós institut tecnològic de Massachussetts. Va tenir responsabilitats executives a les temudes Monsanto (l’imperi dels transgènics), Council for Foreign Relations (entitat vinculada a la família Rockefeller) i Rand Corporation (un think tank molt influent als Estats Units), entitats totes tres que sovint fan les delícies dels teòrics de la conspiració. També va ser directiu de Philip Morris, el gegant del tabac.

L’any 2012 els 19 membres del consell d’administració es van reunir setze cops, i es van repartir uns 6,6 milions d’euros en remuneracions, on la part del lleó se la van endur Juan María Nin (2,7 milions) i Isidro Fainé (1,1 milions). Aquesta diferència a favor de Nin es deu a que és també executiu de l’entitat

Pel que fa a les participacions, Fainé té accions de CaixaBank per valor d’uns 2,2 milions d’euros, Nin poc més d’1 milió, mentre que Javier Godó té prop de 5 milions d’euros.

Abertis es defineix com a grup líder internacional en la gestió d’autopistes i d’infraestructures de telecomunicacions. Són els hereus de la històrica Acesa, que va construir les primeres autopistes a l’Estat Espanyol (Montgat-Mataró, 1967). El màxim accionista és “la Caixa”, amb més d’un 25% del capital, seguit pel fons d’inversió CVC amb un 15% i OHL, el grup de Villar Mir, també amb un 15%. Florentino Pérez va ser accionista significatiu fins l’any passat, en que va vendre el seu paquet (el 25% del capital) per fer caixa i aplicar-lo a reduir el deute monstruós de la seva constructora ACS.

En el consell d’administració trobem noms que ens resulten familiars: Salvador Alemany Mas (president), Isidro Fainé Casas (vicepresident), Francisco Reynés Massanet (conseller delegat i marit de Cristina Valls-Taberner), Carlos Colomer Casellas, Leopoldo Rodés Castañer, Marcelino Armenter Vidal, Ricardo Fornesa Ribó, Juan Miguel Villar Mir o Carmen Godia Bull. En total, 20 cadires que regeixen els destins de les autopistes per on circulem, que al 2012 es van repartir 6,6 milions d’euros per la seva pertinença al consell d’administració. El secretari del Consell, però sense rang de conseller, és Miquel Roca Junyent. La participació a l’empresa de les germanes Godia té un valor de mercat pròxim a 500 milions d’euros i les proporciona uns dividends anuals d’uns 25 milions d’euros. El president Salvador Alemany Mas posseeix més de 300.000 accions de la companyia, que tenen un valor de mercat de més de 4,5 milions d’euros, mentre que la participació de Fainé és de més d’1 milió d’euros.

Gas Natural Fenosa és la companyia resultant de la fusió de Gas Natural amb Unión Fenosa (2009). Totes dues firmes ja eren producte de fusions prèvies: Gas Natural, de la unió (1991) de la històrica Catalana de Gas (1843) amb Gas Madrid (1922), mentre que Unión Fenosa havia nascut després de que s’ajuntessin (1982) la gallega Fuerzas Eléctricas del Noroeste (1943) amb la madrilenya Unión Eléctrica (1912).

Els seus principals accionistes són “la Caixa” (35%) i Repsol (30%). Més lluny està l’empresa petroquímica algeriana Sonatrach, que té un 4% del capital. Entremig hi ha els fons d’inversió estrangers, que controlen un 17% del capital i de tant en tant donen un maldecap als gestors.

En el consell d’administració hi trobem noms ben coneguts: Salvador Gabarró Serra (president), Antonio Brufau Niubò (Vicepresident), Rafael Villaseca Marco (Conseller Delegat), Xabier Añoveros Trías de Bes, Demetrio Carceller Arce, Nemesio Fernández-Cuesta Luca de Tena, Felipe González Márquez (l’expresident del govern espanyol), Juan María Nin Génova o Juan Rosell Lastortras. Entre els 19 membres del consell es reparteixen 6,8 milions d’euros, destacant-hi els 1,1 milions de Salvador Gabarró. Per sobre de 250.000 euros hi trobem Antonio Brufau, Rafael Villaseca, Demetrio Carceller o Juan María Nin Génova. D’entre els consellers, qui té el paquet accionarial més gran és Brufau, amb una cartera valorada amb prop d’1,5 milions d’euros.

D’entre els membres del Consell n’hi ha un especialment interessant i que encara no havia fet acte de presència en aquests articles. Es tracta de Xabier Añoveros Trias de Bes, un bon exponent de la burgesia barcelonesa. Descendent dels Trias i Giró (després Trias de Bes), un llinatge estretament vinculat a la universitat i en especial al dret, i casat amb la difunta Julia García-Valdecasas, una altra component de les grans famílies de la ciutat lligades al franquisme. El seu pare va ser Francisco García-Valdecasas Santamaría, un rector de la Universitat Barcelona de la segona meitat dels seixanta famós per les seves purgues de professors amb tendències demòcrates. El seu germà Manuel va ser el metge que va assistir els parts de la Infanta Cristina.

Finalment, Nemesio Fernández-Cuesta Luca de Tena és un dels deu fills que va tenir l’ex-ministre de Franco Nemesio Fernández Cuesta amb María Victoria Luca de Tena, filla del marquès de Luca de Tena i neta de Torcuato Luca de Tena, fundador del diari ABC. A més, el seu avi va ser Raimundo Fernández Cuesta membre destacat de la Falange i ministre de Franco en diverses ocasions.

Analitzarem ara la resta de grans bancs del parquet espanyol:Santander, BBVA i Popular.

Els bancs: the house always wins

Hi havia un temps en que el sector bancari espanyol estava dominat per una mena de “Set germanes” ibèric, conformat pel Banc de Bilbao, el Vizcaya, el Banesto, el Central, l’Hispano-Americano, el Santander y el Popular. Un quart de segle després, el panorama ha canviat radicalment i d’aquell estol d’entitats només en queden tres i mitja: El Santander, el BBVA, el Popular i també el Banesto, tot i aquest últim perviu dins del perímetre societari dels santanderins. Un procés continuat de fusions ens ha dut fins a aquest mapa tan reduït. Primer van ser el Bilbao i el Vizcaya (1988), més tard el Central i l’Hispano (1992) i després, la ronda final, el BBV amb Argentaria (1998) i el Santander amb el Banco Central Hispano (1999).

L’entitat càntabra va ser fundada l’any 1857 per l’elit santanderina i ha arribat amb la denominació intacta fins a dia d’avui, malgrat les compres i fusions per les que ha passat al llarg d’aquest segle i mig. Això s’explica pel caràcter de la família que dirigeix l’entitat des de les primeres dècades del segle XX, els Botín, que consideren el banc com una propietat el nom de la qual no pot ser tacat amb adulteracions. El Santander va ser l’últim gran banc en moure fitxa de les fusions: quan ja tots s’havien aparellat diversos cops, l’entitat càntabra va decidir anar a per l’única peça que quedava, el Banco Central Hispano, resultant de la fusió entre els històrics Banco Central, tants anys encapçalat per Alfonso Escámez, i l’Hispano-Americano, un record de les inversions espanyoles a les amèriques.

Dins del Banco Central ja s’hi havia incorporat feia molts anys una emblemàtica entitat catalana, el Banco Hispano-Colonial. D’aquest banc destinat a finançar el “comerç” amb Amèrica encara trobem alguns vestigis a la ciutat: Per una banda, la immobiliària Colonial, que es resisteix a morir malgrat els mil avatars pels quals ha passat, i per una altra, el Barcelona Hotel Colonial, ubicat a l’antiga seu del banc, a Via Laietana, 3. Si algun cop s’han preguntat per què aquest hotel té un nom tan forçat, la resposta és simple: per aprofitar les inicials BHC del banc gravades a la façana. Per cert, l’edifici va ser dissenyat per un altre dels nostres sospitosos habituals, l’arquitecte de la burgesia Enric Sagnier.

Quan el Santander es va fusionar amb el Banco Central Hispano (BCH) va adoptar provisionalment la denominació de BSCH, que semblava un anagrama d’una de les entitats més importants del món, l’HSBC, o Hong-Kong & Shangai Banking Corporation, però que afortunadament va tenir poc recorregut. Don Emilio Botín no podia tolerar que el banc que havia heretat veiés alterat el seu nom, de manera que se les va empescar per pre-jubilar els dos grans caps procedents del BCH, José María Amusátegui i Ángel Corcóstegui oferint-los una “modesta” paga per deixar l’entitat: el primer d’ells se’n va endur 43,75 milions d’euros i el segon encara més, 108,1 milions d’euros. Després de treure-se’ls de sobre, tot tornaria a ser com abans, el banc es diria Santander i recuperaria el color vermell corporatiu que el caracteritzava.

El Santander ha esdevingut en l’actualitat un dels bancs més grans del món, però algú podria tenir dubtes morals sobre el camí que ha triat per arribar-hi, ja que sovint s’ha vist envoltat d’escàndols dels que ha escapat de indemne de manera gairebé miraculosa. El primer d’ells va ser el cas de les cessions de crèdit, un producte financer ofert a clients adinerats, que tenia com a principal reclam la seva opacitat. Entre els anys 1987 i 1989, quan encara no s’havien apagat els ecos de l’escàndol de les primes úniques de “la Caixa”, el Santander va captar 2.600 milions d’euros (més de 400.000 milions de pessetes!) dels seus clients venent-los les esmentades cessions de crèdit. La cosa es va complicar quan Hisenda va dem anar els noms dels titulars d’aquell producte: davant la possibilitat de deixar en evidència als seus clients VIPs, el banc de Botín va trobar una solució que els devia semblar genial i que consistia en facilitar un llistat amb noms de difunts. L’engany no va reeixir i ben aviat es van trobar amb un procediment judicial obert, que incloïa la imputació del mateix Botín com a màxim responsable i amb risc de rebre una condemna de presó. Però les argúcies legals dels advocats del banc, units a una aparent connivència de la justícia, van anar demorant el cas fins a aconseguir que fos arxivat l’any 2007, setze anys després de la seva obertura.

En un altre ordre de coses, el Banc d’Espanya, fent una jugada fortament simbòlica, va decidir intervenir el Banesto de Mario Conde el dia dels innocents de 1993. Era el principi del final per l’aparentment infalible banquer gallec, aquell que havia tornat a posar de moda el fixador, a instàncies del seu amic Fernando Garro. Seria molt llarg analitzar com cal l’afer Banesto, però sí que resulta convenient fer notar un parell d’aspectes transcendents: per una banda, hi ha motius per pensar que la seva intervenció va tenir més a veure amb les intencions polítiques de Mario Conde que no pas amb l’escassa salubritat de la cartera de crèdits del banc; per l’altra, cal recordar que qui es va acabar fent amb el banc a preu de saldo va ser precisament el Santander.

A més dels afers de dubtosa legalitat relatius al banc, la família Botín també s’ha vist sovint esquitxada per problemes amb hisenda vinculats al seu patrimoni. Sense anar més lluny, el seu nom va sortir a la cèlebre llista Falciani, que contenia tot un seguit de clients de l’HSBC amb comptes ocults a Suïssa. Els Botín van haver de reconèixer que tenien 900 milions d’euros aparcats allà, des que el pare de Don Emilio els hi va dur al 1936, i van haver d’abonar 200 milions d’euros de manera immediata per tancar el tema.

La fortuna dels Botín atenent al seu patrimoni en borsa –no al patrimoni total- s’estima en uns 1.600 milions d’euros i controlen, a banda del Santander, el Banesto i el Bankinter. Si analitzem la propietat del Santander, el primer que trobem és que no hi ha cap accionista que superi el 3% del capital (la família Botín té al voltant del 2%). Tot i que es presumeix que Don Emilio i família controlen aquest 2% indicat, en el pacte parasocial (accions sindicades) “només” hi trobem un 0,78% del capital, valorat actualment en uns 550 milions d’euros (segons la cotització present de les accions).

Això sí, hi ha tota una sèrie d’entitats americanes que són titulars d’importants paquets accionarials, però no per compte propi, sinó que ho són en nom dels seus clients. Qui són aquestes entitats? Sens dubte, la flor i nata de Wall Street i de la City:

– State Street, amb un 8,31%

– Chase Nominees, amb un 7,74%

– Bank New York Mellon, amb 5,34%

– EC Nominees, amb un 5,27%

– Caceis Bank, amb un 3,10%

Per tant, Emilio Botín és qui mana al Banc, però sempre sota la mirada atenta dels déus de les finances de la City i de Wall Street, que són qui, entre d’altres coses, li sostenen la cotització. Aquestes entitats són la cara visible dels veritables accionistes, fons d’inversió, fons de pensions, institucions, etcètera, que romanen a l’anonimat en una pràctica permesa per la legislació.

Al consell d’administració del banc hi trobem alguns noms interessants:

Membres de la família Botín: Emilio Botín-Sanz de Sautuola y García de los Ríos (president), Ana Patricia Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea i Jaime Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea (fills d’Emilio Botín).

Guillermo de la Dehesa: funcionari madrileny, secretari d’estat amb les socialistes i habitual dels consells d’administració (Banco Pastor, Gas Madrid, Unión Fenosa, Telepizza, etc), a banda de ser actualment assessor de Goldman Sachs.

Lord Terence Burns: economista anglès, molt vinculat a les institucions britàniques més prestigioses. Posseïdor de la gran creu de l’Orde de Bath.

Vittorio Corbo Lioi: Economista xilè de l’escola liberal, ex-president del Banc Central del seu país.

Esther Giménez-Salinas i Colomer: Catalana, doctora en dret i ex-rectora de la universitat cristiana URL. També va ser membre del Consell General del Poder Judicial.

Abel Matutes Juan: Polític, empresari i hereu d’una de les nissagues més importants d’Eivissa. Va ser ministre amb José María Aznar de president. Els seus negocis giren majoritàriament a l’entorn del turisme.

Isabel Tocino Biscarolasaga: Natural de Santander, com Botín. Va doctorar-se en dret i és de formació jesuïta. Va ser ministre amb José María Aznar de president.

Ignacio Benjumea Cabeza de Vaca: Advocat de l’estat i responsable dels afers jurídics del banc.

Aquest consell d’administració (els que surten aquí citats, juntament amb els absents) posseeix gairebé un 2% del capital del banc, el que equival a uns 1.300 milions d’euros. A qui no s’ha inclòs a la llista és a Alfredo Sáenz Abad, conseller delegat i mà dreta d’Emilio Botín durant els darrers vint anys, que va haver de plegar a mitjan 2013. Afectat per nombrosos conflictes amb la justícia, Sáenz va acabar deixant els seus càrrecs després de ser l’escut de Botín en molts dels casos en que el banc càntabre va traspassar el límits de la legalitat. De formació jesuïta i procedent del planter del BBVA, Botín el va fitxar coincidint amb l’afer de la intervenció de Banesto i va fer d’ell un dels directius millors pagats d’Espanya durant alguns exercicis, amb una nòmina que superava els 10 milions d’euros anuals. L’any 2009 va ser condemnat per denúncia falsa en uns fets que es remuntaven a 1993, circumstància que implicava, a banda d’una petita condemna, la incapacitació per exercir de banquer. El càstig va durar poc, perquè dos anys després, el govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero va decidir indultar-lo tot i la opinió contrària dels tribunals de justícia. Es va reincorporar als seus càrrecs, fins que l’any 2013 el Tribunal Suprem va anul·lar l’indult, posant fi a la seva carrera com a banquer. L’esperava una jubilació daurada gràcies als 88 milions d’euros que el Santander li havia aprovisionat per quan arribés el moment.

L’any 2012 els setze membres del consell d’administració es van repartir 27,5 milions d’euros, incloent les retribucions als càrrecs executius de l’entitat.

El Banco Bilbao Vizcaya Argentaria, o BBVA, té el seu origen a la capital de Biscaia, on van ser creades les dues principals entitats que el conformen: el Banco de Bilbao (1857) i el Banco de Vizcaya (1901). La fusió entre les dues es va dur a terme l’any 1988 i va ser capitanejada per dos banquers mítics, Pedro Toledo (Vizcaya) i José Ángel Sánchez Asiaín (Bilbao). Una dècada més tard vindria la fusió que conformaria l’entitat tal i com la coneixem avui, ja que es produiria la integració d’Argentaria, l’antiga corporació bancària pública on s’hi havia dissolt marques com Banco Exterior de España o Caja Postal. La darrera operació significativa dins el mercat espanyol va ser l’adquisició per un euro d’Unnim, que integrava diverses caixes d’estalvi catalanes (Sabadell, Terrassa i Manlleu).

A diferència del Santander, el BBVA ha tingut tradicionalment una vocació molt marcada d’invertir en empreses d’altres sectors, creant així una potent corporació industrial on podíem trobar Repsol, Gas Natural, Telefónica o Iberdrola. En actualitat, les necessitats de finançament dels bancs per raons regulatòries o d’expansió està fent que aquest enfocament canviï, havent-se després fins i tot de la històrica participació a Iberdrola (2007) que posseïa des de temps immemorials.

Primer el Bilbao i el Vizcaya, i després el BBVA van ser representants del poder de la oligarquia biscaïna sorgida al voltant del port de Bilbao i del barri de Neguri, però aquest lligam va rebre un cop de destral gairebé definitiu quan l’any 2001 les forces de la meseta camuflades dins el banc com a quota procedent d’Argentaria, van fer-se amb el poder l’entitat. L’assalt per fer fora Emilio Ybarra i la seva cúpula, últims representants de Neguri, va ser possible gràcies al descobriment de comptes secrets a paradisos fiscals (Jersey) a favor dels directius bascos. Es va fer dimitir Ybarra i les regnes del BBVA van ser fermament agafades per l’altre co-president, Francisco González, que procedia d’Argentaria.

L’actual president de l’entitat, Francisco González Rodríguez, és un economista gallec que mostra molts paral·lelismes amb altres gestors de grans empreses que han desfilat per aquestes pàgines: agent de canvi i borsa, creador de la seva pròpia agència de valors (FG Valores) que després ven a una multinacional, nomenat a dit per Rodrigo Rato quan Argentaria era un banc públic i consolidat com a president un cop privatitzada l’entitat. L’any 1996 el financer gallec va vendre la seva societat d’intermediació borsària a Merril Lynch per uns 3.600 milions de pessetes del moment, però va romandre-hi com a directiu. Aquesta operació no va estar exempta de polèmica, i una dècada després encara cuejava. Coincidint amb la venda d’FG Valores, González va ser escollit per Rodrigo Rato per encapçalar la banca pública Argentaria, que aviat seria totalment privatitzada mitjançant una OPV, tan freqüent en aquella època. L’any 1999 va arribar la fusió amb el BBV, degut a la qual González passaria a ocupar la co-presidència de l’entitat resultant, BBVA, juntament amb Emilio Ybarra. El que passaria després és el que ja hem vist, i deu anys després tot continua igual, amb el banquer gallec al capdavant de la segona entitat espanyola.

Al consell d’administració del BBVA trobem personatges que cal ressenyar:

Francisco González Rodríguez, com a president

Carlos Loring Martínez de Irujo, aristòcrata asturià, ha fet tota la carrera professional al prestigiós bufet Garrigues.

Ignacio Ferrero Jordi, català, un dels invisibles i milionaris amos de Nutrexpa.

Ángel Cano Fernández, asturià descendent d’indians i format al planter d’Arthur Andersen abans d’incorporar-se a Argentaria. Conseller delegat.

Enrique Medina Fernández, advocat de l’estat, durant molts anys a sou de la família March per al disseny legal de les seves societats.

José Luis Palao García-Suelto, auditor format al planter d’Arthur Andersen.

José Maldonado Ramos, advocat de l’estat i habitual als consells d’administració d’empreses públiques. Va entrar a Argentaria l’any 1997 a la mateixa època que Francisco González.

José Antonio Fernández Rivero, format al planter d’Arthur Andersen i des de 1982 a la plantilla de l’extint Banco de Vizcaya.

Juan Carlos Álvarez Mezquíriz, propietari de l’empresa de serveis Eulen i directiu de Bodegas Vega Sicilia. Actua com a conseller independent.

Juan Pi Llorens, enginyer industrial català que es va fer un nom presidint IBM Espanya durant uns anys.

Ramón Bustamante y de la Mora, vescomte de Cabañas i marquès de Villatorre, advocat i economista madrileny molt vinculat a la banca des de la seva joventut.

Susana Rodríguez Vidarte, economista bilbaïna formada a Deusto (jesuïtes). Una de les dues úniques dones al consell d’administració.

Tomás Alfaro Drake, enginyer format a ICAI (universitat pontifícia vinculada als jesuïtes).

Belén Garijo López, metgessa i directiva de la multinacional Merck Serono. Una de les dues úniques dones al consell d’administració.

L’any 2012 la remuneració agregada del consell d’administració va ascendir a 13 milions d’euros (14 consellers), dels quals 9 milions van ser per als dos consellers executius (Francisco González i Ángel Cano) i 4 milions per a la resta.

Com en el cas del Santander, la propietat del BBVA està molt atomitzada i no consta cap accionista amb una participació superior al 3%. Fins l’any 2012 el major accionista individual del BBVA era el gallec Manuel Jove, que prèviament (2007) havia venut la meitat de la seva constructora Fadesa a Fernando Martín (Martinsa) per més 2.000 milions d’euros. Amb les plusvàlues a la butxaca, Jove va demanar un crèdit de més de 3.000 milions d’euros al banc suís UBS per fer-se amb un 5% del BBVA. L’enfonsament posterior de la cotització el va obligar a malvendre un bon tros d’aquesta participació per fer front als venciments del préstec. Actualment manté una participació per sota del 3% valorada en uns 1.500 milions d’euros. De la seva banda, el president del Banc, Francisco González, és titular d’un paquet valorat en més de 25 milions d’euros.

Però hi ha més accionistes significatius, perquè igual com hem vist en cas del Santander, existeixen un seguit de bancs anglosaxons que són titulars de participacions molt importants, però no en nom propi, sinó en nom de clients anònims. Aquestes entitats són:

– Chase Nominees, amb un 7,21%

– State Street, amb un 6,72%

– Bank of New York Mellon, amb un 4,90%

I també ens trobem el cas de BlackRock que a través d’una participació indirecta, és titular d’un 4,45% del banc.

El Banco Popular ha estat conegut en els darrers anys per dues circumstàncies molt significatives: ser el més gran dels bancs mitjans i ser el banc de l’Opus Dei. La seva fundació es va dur a terme l’any 1926, però no va tenir una expansió destacable fins als anys seixanta del segle passat. Recentment (2011) ha adquirit el Banco Pastor per mirar de mantenir-se a l’elit de la banca davant de les nombroses compres que havien fet els seus competidors. El Banco Pastor era un banc gallec fundat pel canetenc Jaume Dalmau Batista l’any 1776 i que estava controlat per la família Barrié de la Maza, fundador de Fuerzas Eléctricas del Noroeste (Fenosa, avui en dia integrada a Gas Natural Fenosa). Pedro Barrié de la Maza era descendent dels Pastor, socis inicials de Dalmau Batista i també d’origen canetenc. La presidència del Banco Pastor va estar en mans de la família fins l’any 2001, en que va plegar del càrrec Carmela Arias y Díaz de Rábago, comtessa de Fenosa. Avui el cognom Arias continua present als òrgans de direcció del Banco Popular, mitjançant el seu nebot José María Arias Mosquera.

De la seva banda, el Popular tot i no ser fundat per catalans, també ha tingut molta relació amb Catalunya, no debades els presidents durant gairebé trenta-cinc anys (1972-2006) van ser els germans Lluís i Xavier Valls-Taberner Arnó, molt vinculats a l’Opus Dei. Anys abans, entre 1945 i 1956, el president de l’entitat havia estat Fèlix Millet Maristany, pare del cèlebre Fèlix Millet Tusell i cosí germà de la mare dels Valls-Taberner, Marcelina Arnó Maristany. Precisament la filla de Xavier Valls-Taberner, Cristina, s’ha casat recentment amb Francisco Reynés Massanet, conseller delegat d’Abertis, un habitual als nostres textos. També va deixar empremta al Popular l’enginyer industrial sitgetà Rafael Termes Carreró, conseller delegat de l’entitat entre 1966 i 1977.

La propietat del Banco Popular no està tan atomitzada com era en el cas dels dos grans bancs espanyols, sinó que es poden trobar uns nuclis de poder ben identificats: l’asseguradora alemanya Allianz té un 4,5% del capital, l’asseguradora francesa Crédit Mutuel (els nous propietaris d’Agrupació Mútua) té un 4,4% , l’empresari portugués Américo Ferreira de Amorim, un 4%, la Fundación Barrié de la Maza (antics propietaris del Banco Pastor), un 3,3% i la societat d’inversions Unión Europea de Inversiones, un 3,7%. També tenen molt de pes grups d’accionistes que tenen sindicades les seves participacions, com la “Sindicatura de Accionistas del Banco Popular, SABPE”, que agrupa fins a un 8% del capital. El president del banc és Ángel Ron Güimil, gallec, empleat del banc des de 1984 que ha anat acumulant rècords de precocitat en els càrrecs que progressivament anava assumint.

Al consell d’administració trobem tota una sèrie de noms que convé analitzar amb detall:

Ángel Ron Güimil, com a president. És advocat de formació.

Francisco Aparicio Valls, com a secretari. No té cap filiació amb la família Valls-Taberner.

Jan-Olof Richard Carendi, representant d’Allianz al consell.

José María Arias Mosquera, representant de la Fundación Barrié de la Maza, antic president del Banco Pastor i nebot de Carmela Arias y Díaz de Rábago, comtessa de Fenosa. Controla una participació valorada en uns 1.400 milions d’euros.

Américo Ferreira de Amorim, portuguès, propietari de l’empresa centenària Corticeira Amorim líder mundial de la indústria del suro. També té un 18% de la petroliera Galp. La seva participació al banc està valorada en uns 1.700 milions d’euros.

Ana José Varela, representant de la Fundación Barrié de la Maza. Economista i advocada per ICAI, universitat pontifícia dels jesuïtes.

Alain Fradin, representant de Crédit Mutuel.

Eric Gancedo Holmer, directiu del banc i besnét d’un dels fundadors. Fill de Gabriel Gancedo de Sera, antic vicepresident del banc i president de Mutua Madrileña.

Luis Herrando Prat de la Riba, enginyer industrial d’origen català, però basc d’adopció. Germà del vicari regional de l’Opus Dei, Ramón Herrando, i nét d’Enric Prat de la Riba. Vinculat professionalment a Babcock Wilcox.

Roberto Higuera Montejo, ex-conseller delegat de l’entitat, càrrec al qual va arribar als 65 anys d’edat (els dos anteriors ho havien fet als 60 i 65 anys). Treballa al banc des de 1977.

Josep Gràcia Barba, “Pitu”, inversor immobiliari català, creador de la societat Fastibex, ja desapareguda, i cervell de l’assalt de Joaquín Rivero a Metrovacesa. L’any 2011 va comprar un 5% del Banco Pastor a la família Del Pino (Ferrovial) just abans de que el Popular fes pública l’oferta de compra del banc gallec, circumstància que li va permetre guanyar 16 milions d’euros en uns pocs mesos. Controla al voltant de l’1% del banc, una participació valorada en uns 420 milions d’euros.

Ana María Molins López-Rodó, advocada catalana, una de les hereves de l’imperi de Cementos Molins. Filla de Casimiro Molins i neboda de Laureano López-Rodó, a més de germana de Laureano Molins López-Rodó, el cirurgià que va operar a Joan Carles I del pulmó. Membre de l’Opus Dei.

Miguel Nigorra Oliver, balear, registrador de la propietat i president del Banco de Crédito Balear, filial del Banco Popular. És fill del financer falangista Joan Nigorra Reinés, màxim responsable del Banco de Crédito Balear als anys cinquanta. El seu paquet accionarial està valorat en més de 30 milions d’euros.

Helena Revoredo Delvecchio, vídua d’Herberto Gut, fundador i màxim accionista de Prosegur. La seva participació té un valor d’uns 120 milions d’euros.

José Ramón Rodríguez García, enginyer de camins, vinculat al banc com president de la immobiliària participada Aliseda. La seva participació va uns 8,8 milions d’euros.

Carlos Figueiro García, “representa a la Sindicatura de Accionista del Banco Popular, SABPE”.

Miguel Ángel Solís Martínez-Campos, aristócrata, Marquès de la Motilla i fill de Fernando Solís y Atienza, fundador del Banco de Andalucía. És una de les principals fortunes d’Andalusia. Empresari hoteler. El seu paquet accionarial està valorat en més de 25 milions d’euros.

Vicente Tardío Barutel, actuari català que forma part del consell en virtut dels acords entre l’asseguradora alemanya Allianz, de la que és conseller delegat, i el banc.

Jorge Oroviogoicoechea, economista format a Deusto, la universitat d’orientació jesuïta. És director general de la companyia de transports Grupo Boyaca i representa els interessos de la societat Unión Europea de Inversiones, que agrupa participacions per valor de 1.500 milions d’euros.

Els consellers del Banco Popular no perceben cap retribució per formar-ne part, tret del president, Ángel Ron, i del secretari, Francisco Aparicio, que l’any 2012 van cobrar 1,2 milions i 0,6 milions, respectivament.

Font: http://rogervinton.org/2013/11/24/19-a-game-of-thrones-primera-part/

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *