No tireu el nen amb l’aigua bruta

Joan Tafalla

Estimats joves comunistes,

El proper 7 de novembre la revolució d’Octubre complirà 97 anys. Durant quatre generacions, els comunistes (incloent la meva generació, que fou la darrera en pensar així) no solíem escriure el nom d’aquesta revolució sense acompanyar-lo amb adjectius com “gran” o “gloriosa”. I teníem raó.

L’any 1982 Berlinguer va anunciar que l’impuls de la revolució d’Octubre s’havia esgotat. Aquest enunciat provocà l’escàndol d’aquells comunistes que no estàvem disposats a renunciar a la nostra identitat, contra aquesta afirmació ens vàrem rebelar. D’altra banda provocà l’interessat entusiasme en els futurs ex-comunistes que, s’aplicaren a destruir el PCI i el PCE, d’aquells que avui estan en el govern i en la presidència d’Itàlia, o ocupen càrrecs importants en el PSOE, per exemple. Totes dues bandes interpretàrem aquesta tesi com si anunciés la liquidació del comunisme com a aspiració ideal de la humanitat. Crec que ambdós costats en equivocàvem.

Berlinguer, segurament tenia en ment els diversos passos dels Quaderns en que Gramsci desenvolupa la idea de que impuls de la revolució francesa durà, per lo menys fins 1871. L’ historiador Eric Hobsbawm, ben conegut de Berlinguer, ens ha fet entendre què vol dir l’impuls revolucionari d’una revolució en dues obres cabdals: “Els ecos de la Marsellesa” i “Historia del segle vint”. De fet, crec que la seva idea del segle curt segle XX (1914-1989) està basada en la duració de l’impuls nacional e internacional de la revolució d’octubre.

Crec que Berlinguer volia advertir-nos d’un canvi d’època i no pas liquidar la perspectiva del comunisme. Tots plegats el vàrem malinterpretar. És el drama que pateixen les persones que tracten d’orientar-se en una perspectiva de la llarga durada històrica.

A principis dels anys 1980, què quedava del missatge de llibertat i d’igualtat contingut en el Manifest Comunista, en el Manifest inaugural de l’AIT, en La Guerra Civil a França o en l’ Estat i la Revolució? Siguem sincers: res o gairebé res. Calia un profunda revolució cultural i política que enderroqués el poder dels que negaven el comunisme des de el poder d’uns estats burocratitzats. Calia una profunda revolució cultural en els partits comunistes d’occident. Calia que el comunisme retornés a la seva raó de ser: l’emancipació del proletariat feta per ell mateix. Encara que ens hi vam esforçar no ho vàrem aconseguir.

A l’Est, l’intent de reforma des de dalt, fou com una operació quirúrgica feta “in extremis”. L’operació fou un èxit, però s’endugué el malalt pel davant. A l’Oest, l’ascens i la victòria del neoliberalisme agafà els partits comunistes, instal·lats en la cultura del pacte social del 1945, sense energia ni capacitat per a donar una batalla de classe de dimensions colossals. Avui, de la revolució d’octubre i de les organitzacions que varen néixer al seu calor sols en queden les cendres.

Què en queda, doncs, del comunisme? Tot, absolutament tot. El comunisme encara es un ideal per a realitzar. Aquesta és l’extrema paradoxa que al meu entendre ens deixa el balanç del segle XX.

Personalment, cada dia trobo més raons per a ésser comunista. Només tinc d’obrir el diari, o bé de passejar una estona pels barris obrers i populars de qualsevol de les nostres ciutats, per a constatar una evidència: cada dia hi ha més raons per a lluitar per la igualtat i per la llibertat. És a dir, per a ésser comunista.

Benvolguts joves comunistes, dues idees per a que, si us ve de gust, les rumieu una mica. Potser us siguin útils. O no, no ho sé.

Primera idea. Qui vulgui fer viure el comunisme en el vostre segle haurà d’haver fet el balanç crític i autocrític de l’experiència del segle XX. Això inclou les seves llums innegables i glorioses. Unes llums que fet i debatut tampoc no ens han d’enlluernar. També inclou les seves ombres, amb les que hem de ser implacablement crítics. Per a això cal molta cultura. Aquesta cultura no és fàcil d’adquirir, precisa anys de lluita i experiència i anys d’estudi crític dels clàssics i de la realitat. Lluiteu, llegiu, formeu-vos, debateu, sigueu crítics, no us conformeu amb les veritats simples i a mitges. Un veritat a mitges és una mentida completa, sigueu implacables en això. Ens cal també una visió global i dialèctica dels processos històrics.

Segona. El comunisme, la democràcia, els ideals d’igualtat i llibertat no son estats finals als que adreçar-se si no “el moviment real que aboleix l’estat actual de coses”. L’objectiu importa, és essencial, central. Però els mitjans, les formes, els procediments, la manera de fer també ho són. Qui vol els fins vol els mitjans. Els mitjans determinen, la substància el què serà l’objectiu si aquest és assolit. El 1968 algú va escriure en un mur: En les lluites d’avui, el socialisme del demà. Ho va dir gairebé tot.

Perdoneu aquestes recomanacions d’un vell comunista que viu a cavall de dos segles. Sobre tot estimats joves: No tireu el nen amb l’aigua bruta.

Rebeu una cordial salutació del vostre camarada,

Font: http://revista.joventutcomunista.org/2014/07/no-tireu-el-nen-amb-laigua-bruta/