Elogi de l’alliberat (o biaixos de gènere, raça i classe en l’ activisme)

David García Arístegui

Dins els moviments socials més assemblearis, fa anys que es va assolir un consens indestructible: activisme i treball cultural són equivalents i intercanviables. Dit d’una altra manera, mai no s’ha de cobrar per escriure, traduir, corregir, dissenyar cartells, fer pàgines web o actuar en concerts si és per la causa. Des de l’extrema esquerra, es pot pagar un ampli ventall de coses, des de la impremta i la distribuïdora als barrils de cervesa i les caixes de Coca Cola. Potser perquè, paradoxalment, pagar empreses expressament capitalistes està molt més assumit que remunerar (si més no parcialment) el treball que duen a terme companys i companyes. Aquest consens es va produir més o menys al mateix temps que el gran gir teòric de l’esquerra: per als teòrics i activistes, la lluita de classes ha passat d’explicar-ho gairebé tot a desaparèixer de la majoria de discussions polítiques actuals, sepultada sota el 99%, els moviments que no són ni d’esquerres ni de dretes o la gent.

En l’actualitat i tret d’algunes excepcions, només els col·lectius feministes atorguen veritable importància als temes de gènere. També llevat d’excepcions, només els col·lectius de solidaritat amb els migrants se centren a lluitar contra el racisme i la xenofòbia. I com a revers fosc de tot això, les persones de classe treballadora o en una situació veritablement precària són minoria a la majoria dels moviments socials.

‘Rumspringa’ als moviments socials

La composició de classe d’aquests col·lectius mostra que els universitaris radicalitzats i totes les modalitats possibles de rendistes (n’hi ha moltes) són els que hi juguen un paper determinant. És com si ens haguéssim pres seriosament les caricatures que fa la dreta de l’esquerra: un camp d’experimentació on nens i nenes de bona família es desfoguen abans d’inserir-se al mercat de treball, una mena de rumspringa laica, el ritual d’adolescència amish.

No sempre és així, és clar. El moviment antifeixista aglutina molts joves de classe treballadora dels barris populars de Madrid, que han de patir les bandes i els grupuscles d’extrema dreta als seus carrers. I en el –de moment mediàtic– moviment antidesnonaments, es produeix una curiosa inversió: si les assemblees estan poblades d’una majoria de migrants de classe treballadora, als desnonaments, hi compareixen sobretot vells i nous activistes amb prou flexibilitat laboral i horària per poder sumar-se regularment a aquestes accions. A la resta de moviments socials, la immensa majoria d’integrants són de classe mitjana, és a dir, persones d’un determinat nivell socioeconòmic, amb una veritable animadversió pels sindicats i els partits en ús (no així per les estructures de l’anomenada nova política). La seva atenció se sol centrar en les qüestions socials més mediàtiques, que muten a una velocitat de vertigen. Consumim moviments socials de la mateixa manera que consumim xarxes socials. Convé recordar que Iñigo Errejón i tot el seu entorn es van bolcar en la Coordinadora Antifeixista durant el  seu breu ressorgir mediàtic de 2006 per, després, passar a qüestions més rendibles políticament.

Per què passa tot això? On és la classe treballadora? Una de les raons determinants pot ser que la precarietat estètica o autoimposada és diferent de la real. L’aparença de precarietat, de roba trencada, veganisme i okupes, només es manté si es disposa de tones de temps lliure i una situació familiar favorable. Als centres de treball (del telemàrqueting a l’hostaleria), el look activista és una causa més d’acomiadament i el veganisme es veu com una pràctica de pijos. Encara que la percepció de l’okupació ha canviat molt sociològicament, la gent vol continuar tenint una casa en propietat. I, finalment, les dinàmiques activistes exclouen la classe treballadora: persones que, en general, afronten llargues i extenuants jornades laborals, que viuen o treballen lluny d’on es fan les assemblees, que estan a l’atur i tenen dificultats per pagar un transport públic encarit o, simplement, que tenen fills i filles o han de tenir cura d’algú. Temps lliure i matalàs social semblen, en definitiva, les característiques determinants per poder entrar en l’activisme actual, just les característiques que escassegen entre les persones obligades a vendre la seva força de treball.

Voluntarisme i turbocapitalisme

Amb aquesta composició de classe, és més comprensible el tot s’hi val en què han caigut les dinàmiques activistes. Excedeix l’objectiu d’aquest article analitzar la manera com, històricament, s’ha explotat sense miraments professionals com advocats i metges, ja que ens centrarem en l’explotació cultural. Però ha de quedar clar que, dins els moviments socials, es produeixen molts tipus d’(auto)explotació. Escriure, traduir, corregir, dissenyar cartells, fer pàgines web o actuar en concerts s’ha de fer de manera gratuïta i els alliberats (persones a sou) de les organitzacions més clàssiques, com partits o sindicats, són el col·lectiu més injuriat per l’esquerra després de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat. Potser ha arribat el moment de repensar la crítica automàtica als alliberats sindicals o, almenys, analitzar d’on ve, en un context en què es menyspreen les caixes de resistència, però s’admira qualsevol crowdfunding.

Amb molt de temps lliure i un matalàs social, és incomprensible que algú reclami diners per desenvolupar tasques a temps parcial o complet per a un determinat moviment social. La crítica automàtica de les persones alliberades o l’habitual caricatura del delegat sindical gandul no són més que expressions del que Owen Jones va reflectir lúcidament al llibre La demonización de la clase obrera. Ens sembla meravellós una activista queer, poliamor, anticapitalista entregada a la causa, que gorreja a les persones del seu entorn i mai no paga res perquè no es ven al capitalisme. Ens horroritza l’existència de persones que, dins les seves empreses, prefereixen renunciar a la seva carrera professional (pocs alts directius vénen del sindicalisme) per dedicar-se a ajudar, en horari laboral i no a les seves estones lliures, a millorar una mica les condicions de treball dels que tenen a prop. Veiem amb simpatia i admiració la classe mitjana ociosa, burgesa, bohèmia i aparentment radical i convertim en blanc de totes les nostres crítiques aquesta classe treballadora reformista, hipotecada i monògama. La composició de classe en els moviments socials té efectes evidents: la renda bàsica i el cooperativisme, curiosament dos temes mai assumits pels sindicats, són les estrelles.

Si comparéssim quantes persones (i en quines situacions dramàtiques) passen per locals sindicals i quantes per centres socials okupats, potser començaríem a replantejar-nos moltes coses sobre aquestes organitzacions suposadament tan obsoletes que són els sindicats. Anar expulsant la classe treballadora dels processos de canvi social i estigmatitzar els seus sindicats (per reformistes, per violents, per patriarcals… tot s’hi val) és un altre èxit de la narrativa neoliberal. Una eina que reforça aquesta narrativa favorable al turbocapitalisme és aplicar-la a la cultura en un sentit ampli: aquest i no un altre és l’origen de l’anomenada cultura lliure. D’origen explícitament neoliberal (Lawrence Lessig parla de cultura lliure com a lliure empresa i lliure mercat), el copyleft ens parla de com la cultura s’ha de difondre a la manera del programari lliure, és a dir, sense drets morals, restriccions ni, per descomptat, cap retribució prèvia. De nou, únicament persones amb una situació privilegiada econòmicament es poden arriscar a regalar programari, textos, cançons o audiovisuals i esperar que, d’una manera o altra, en algun lloc del món algú els remuneri. El mateix Jones va denunciar aquest procés i com ho hem interioritzat: “Si ets periodista i ets autor, no pots ser classe treballadora”.

Aquesta desorientació respecte a la feina cultural és exòtica en la història dels moviments polítics i sindicals més forts. Com aclaria sempre Salvador Seguí, el Noi del Sucre: “La meva professió és pintor. Ara, a més, sóc periodista i visc dels meus articles i col·laboracions”. Que en prenguin nota tots els mitjans que no paguen les col·laboracions a les persones que hi escrivim. Tot i que la lluita de classes es vulgui amagar, continua operant. Així les coses, aviat només els rendistes i els diletants podran permetre’s escriure als mitjans que remuneren la impremta però no qui fa els textos.

David García Arístegui és l’autor de ‘Por qué Marx no habló de copyright?’

*Article públicat al núm. 390 de la Directa.