Black Friday… l’última oportunitat?

Roger Vilalta

“Hem establert un sistema de vida que ens està destruint els recursos naturals que tenim per viure, tant l’aire com l’aigua com la terra que ens alimenta”.

Era Mònica Terribas en la portada d’El Matí de Catalunya Ràdio del 10 de desembre. La periodista dedicava bona part de l’editorial a la XXI Conferència del Canvi Climàtic que s’ha celebrat a París i que ha estat preeminent matèria informativa durant dues setmanes, per l’especial rellevància del tema que s’hi tractava i la gran quantitat d’agents implicats, és clar, però també pel mer fet de ser el que era: una cimera, una trobada al més alt nivell, d’aquelles que parlen exactament el mateix idioma que els mitjans de comunicació.

Tocava profund neguit mediambiental: escalfament del planeta, gasos amb efecte hivernacle, canvi climàtic…, que és un cíclic blablabla informatiu que ens acompanya en cada celebració de conferències mundials sobre la matèria, per bé que aquest cop, és cert, l’interrogant “l’última oportunitat?” li conferia singular gravetat. Però l’anècdota, diguem-ne, col·lateral de la cita d’enguany ha estat que la prèvia informativa de la crucial trobada sobre el futur del planeta ha coincidit amb la ressaca de la mediàtica bacanal consumista del Black Friday i la pròpia inauguració de la conferència, amb el Cyber Monday. I com en tantes altres ocasions en el magma comunicatiu, la pràctica coexistència de dos fenòmens especialment antagònics ha passat desapercebuda.

I és que l’actualitat mana. I no té aturador. L’actualitat no coneix la pausa i sí, en canvi, la concatenació o l’encavalcament. Més important encara: l’actualitat té el fabulós poder d’uniformitzar el valor dels fets que la protagonitzen, fins al punt de pràcticament enretirar-ne el significat i igualar-los per la façana tot impedint-ne la reflexió i el traç de cap lligam. És per això que entra en el camp de la més absoluta i lògica de les normalitats que el Divendres Negre ens llencéssim a la rauxa devora-ofertes sobre la qual els mitjans constantment ens informaven –llegiu, promovien– com que a partir de l’endemà ens sentíssim cridats a participar de la creixent inquietud informativa per l’urgent acord universal sobre el futur del planeta que no s’acabava d’assolir. Sí, podem fer aquestes dues coses sense recança, fins i tot, simultàniament. Amb el mateix fervor. I, el més important, sabent-nos en tot moment coherents elements socials.

Paradoxes viscudes amb total naturalitat. Vint-i-quatre hores al dia, els mitjans massius estandarditzen, fan indiscutible i fomenten el concepte de riquesa lligat al consum i a l’augment del PIB. Després, de tant en tant, i paral·lelament, donen veu a una Klein que recorda que “frenar el canvi climàtic xoca amb la lògica del creixement capitalista”, o a aquell Bauman que no es cansa de recalcar en cadascuna de les seves visites que entossudir-nos a solucionar els problemes a partir d’un “creixement econòmic que se’ns diu que és la solució i que és il·limitat” no pot fer res més que agreujar-los.

Són píndoles, al cap i a la fi. Píndoles rere píndoles. O píndoles sobre píndoles. En el mateix sentit o en sentit del tot contrari. Deglutides de cop o l’una darrera l’altra, però sempre a tempo, al tempo que exigeix la pròpia actualitat. Una actualitat en què cada dia més són més difusos els límits de la informació, l’entreteniment o, directament, la publicitat, i que disposa de la facultat de promocionar amb meravellosa sincronia l’activitat més vital i la irreflexió més paralitzadora, resultat en ambdós casos de la ingesta d’aliments que no han sofert masticació.

Explica Bauman que “ens han fet esclaus del consum, les botigues, les grans superfícies”, i que “la cerca de la felicitat equival a anar de compres”. Em permetria afegir-hi que, de manera directa o indirecta, som també esclaus de la rabiosa actualitat, agent indispensable en aquest múltiple esclavatge. Al capdavall, els mitjans són alhora símptoma i eina de promoció necessària d’aquest “sistema de vida que hem establert que ens està destruint els recursos naturals que tenim per viure” que deia amb intencionada difuminació la Terribas en el seu editorial. Un “sistema de vida que hem establert…” que, passat per la traductora dels Minoristes del seu propi programa, se’ns apareixeria, lluminós, sota la forma original de l’hegemònic capitalisme, concepte pràcticament tabú en els mitjans massius i en el qual el filòsof Santiago Alba hi distingeix de manera nítida aquesta paradoxal naturalesa híbrida a què ens hem estat referint tota l’estona:

“(…) Basta ver los criterios con los que se elabora el PIB de un país o la alarma que genera el descenso de las tasas de “crecimiento”. O –en términos más banales y periodísticos– la angustia con que se anuncia, con igual horror y al mismo tiempo, el aumento de la contaminación y el descenso en la venta de automóviles”.

El que lamento de debò –em perdonareu la frivolitat– és que les solemnes connexions informatives d’una cimera viscuda com a ultimàtum i que ens ha tingut amoïnats durant 15 dies –i que ha conclòs amb l’esperable històric acord de “paraules buides” – no hagin convergit amb les setmanals lliçons a TV3 de l’economia de colors llampants del gurú de les americanes. Vés a saber, potser en aquesta tessitura sí que ens hagués xocat consumir el futur de coloraines i confeti de la seva competitiva economia amb el del gris tirant a molt negre del planeta que va consumint-se amb tanta –i tan cega– competició. Potser sí. Tot i que…, ben mirat…, potser tampoc.

I ja que hi som, un apunt final. Em resulta simplement desconcertant que la mateixa Terribas que dies després mostraria certa inquietud mediambiental en l’editorial que obria aquest text, no dediqués ni un dels gairebé trenta minuts del quinzenal informe Sala i Martín per, en ple desenvolupament de la cimera del clima de “l’última oportunitat?”, interpel·lar al nostrat economista de capçalera sobre la més que probable insostenibilitat de la seva economia de gamma cromàtica.

Font: http://www.media.cat/2015/12/17/black-friday-lultima-oportunitat/