Els altres “misteris” de Vilanova: treball i política a la primera industrialització vilanovina (1851-1871)*
Albert Garcia-Balañà
“Así es como llegamos al terreno á que queríamos conducir á nuestros lectores, contra cuyo propósito hubieran formulado tal vez graves cargos á no hacerlo con la gradación y deducciones que al presente: á manifestar que la Industria algodonera, como exótica en España, tiene un porvenir incierto y continuamente amenazado, y ser necesario que se procure reducirla en vez de estenderla, empleando los capitales en beneficio de la agricultura é industrias indígenas y naturales del país.”[1]
A mig camí entre la paradoxa i el desconcert, aquest paràgraf resumeix l’únic misteri mereixedor de tal nom que s’amaga al mig miler llarg de planes de Los misterios de Villanueva (1851). És a dir: ¿com s’explica que aquest poti-poti de novel.la romàntica tronada i recreació “histórico-descriptiva” vilatana, tot plegat molt del gust vuitcentista, escrita a moltes mans per la plana major del respectable Diario de Villanueva y Geltrú, es desmarqués amb tanta contundència de la industrialització cotonera, la mateixa que aleshores xuclava capitals locals i transformava la fesomia econòmica i social de la vila?
Els joves promotors del que també fou un fulletó per entregues a les planes del Diario, l’impressor i editor Josep Pers i Ricart (1832-1855) i l’advocat i redactor Teodor Creus i Corominas (1827-1921), justificaren amb arguments explícits el perquè del seu antiïndustrialisme de primera hora: la dependència de primeres matèries i fonts energètiques estrangeres que comportava el negoci cotoner els semblava, en molts sentits, perillosa; també l’ombra aranzelària de l’antecedent britànic, amb les emblemàtiques Corn Laws (1815 i 1845) “sacrifican[do] la agricultura al interés de la industria”; alhora, lamentaven que el potencial de l’agricultura autòctona fos, deien, menystingut encara per l’Estat i pel capital més dinàmic.[2] Una mena de recels que suggereixen hipotètiques angúnies d’aquells grups socials consolidats al voltant de la propietat de la terra i de l’agricultura comercial de més abast, grups ben arrelats i influents al Garraf de mitjan segle XIX.[3] Però el crit d’alerta de la direcció del Diario de Villanueva y Geltrú prevenint contra l’expansió cotonera resulta incomprensible si en fem una lectura en clau estrictament “sectorial”, és a dir, si hi veiem la fractura ineludible entre la tradicional inversió agro-comercial i l’emergent inversió tèxtil. Raimon Soler ha documentat amb detall la contribució del capital comercial vilanoví -òbviament associat a l’exportació agro-alimentària- a l’arrencada industrial del Vuit-cents: la nòmina de “comerciants” inversors en la cotoneria local que Soler ha pogut refer és, per aclaparadora, la millor demostració que el pretès antagonisme entre negoci agro-comercial i negoci cotoner dissuadí ben poques butxaques a la Vilanova d’aleshores.[4] De fet, els mateixos Pers, Creus i companyia ja insinuaren en d’altres passatges més distesos de Los misterios de Villanueva, i sobretot en la trama novel.lada, que el seu malestar vista la incipient industrialització vilatana obeïa també a raons menys elaborades, raons que expressaven una certa psicologia col.lectiva a la Vilanova d’aquells anys.
La història d’amor, fidelitat i traïció que serpenteja per les planes de Los misterios de Villanueva no té més interès que el joc de referents contemporanis de què es val per a metaforitzar les virtuts i baixeses dels personatges. La ficció s’enceta l’any 1835, oposant a la figura de Eugenio, “joven de unos 23 años, hijo de una familia muy considerada en la población” i, sobretot, milicià vilanoví i liberal cristí i sensat, el perfil de Ernesto, també jove però cabdill d’una partida armada de la comarca que fa de Carles V la seva “real pantalla” per a “tener por verdadero rey nuestros caprichos y gustos […] y adquirir riquezas con que comprar luego los placeres que apetezcamos”. La topada entre el liberalisme d’ordre i la facción es produeix, simbòlicament, en el terreny de la disputa entre Eugenio i Ernesto pels favors de María, tota una Carmen de Merimée que arriba al Garraf seguint Ernesto i que s’hi redimeix en braços d’Eugenio.[5] La clau de volta de l’exemplar i inevitable desenllaç reposa però en un personatge satèl.lit, Pedro el tejedor, personatge que és una metàfora gens subtil de la contradictòria percepció que del món industrial tenia la balbucejant intelligentsia vilanovina de mitjan segle XIX. Pedro, teixidor de cotó foraster tot just desembarcat a Vilanova per treballar a la pionera fàbrica “de la Rambla”, s’erigeix, alhora, en un perill per a les vides del bon liberal Eugenio i de la futura esposa María -amenaça que s’estén a la pacífica i ordenada comunitat local- i, paradoxalment, en el seu potencial protector. L’equívoc es desprèn del fet que malgrat les bondats personals i la conducta sense queixa a la fàbrica, Pedro arrossega com la pròpia ombra els dimonis més vius -per recents- de la industrialització de la Catalunya urbana: l’estiu de 1835, teixidor al vapor barceloní de Bonaplata, Pedro havia estat xuclat per la bullanga que cremà la fàbrica, la culminació d’uns dies en què “llevado por un fanatismo igual al que pretendió destruir y esplotado y seducido por un agitador de oficio […] formó parte de las turbas incendiarias y asesinas, llegando a verter por su mano la sangre de un anciano religioso de un convento que de rodillas imploraba su compasión”. És d’aquests episodis, i de l’ull policial, que fuig el teixidor arribat a Vilanova, i són aquests antecedents els que Ernesto i un sinistre agitador carlí -qui coneix Pedro de Barcelona- esgrimiran per fer-li xantatge. Ernesto, per tal que li prepari el terreny a la vila per segrestar i assassinar Eugenio; l’agitador Sr. Munt, per empènye’l a “promover un alboroto y al igual que en aquella ciudad [Barcelona] pegar fuego durante él a esa maldita fábrica [“de la Rambla”]”.[6] Tot plegat es resoldrà d’acord amb les exigències argumentals del fulletó romàntic, en bona mesura perquè el temperat clima social vilanoví contribuirà a fer de Pedro el tejedor un home nou i virtuós. Però la prevenció davant d’un treball industrial indestriable de la guerra social i de la violència de la patuleia haurà impregnat de dalt a baix les planes de Los misterios, i potser també l’imaginari de molts lectors del Diario de Villanueva.
1. La industrialització d’una vila pagesa, marinera i menestral (i algunes bondats socials de la Vilanova no cotonera)
Un dels aspectes que semblava preocupar els “anònims” autors de Los misterios de Villanueva es fundava en una evidència indiscutible: Vilanova i la Geltrú s’estava transformant en una vila “industrial” en un tres i no res, de la nit al dia com qui diu, i això sense disposar de cap mena d’antecedent manufacturer rellevant que l’hagués familiaritzat amb el treball tèxtil en general i amb el cotoner en particular. La recerca de Raimon Soler ha precisat amb molt detall la cronologia empresarial i productiva d’aquesta metamorfosi vilatana. Entre 1839 i 1849 tres empreses cotoneres -titulars de tantes fàbriques- obriren portes a Vilanova i la Geltrú: la pionera fàbrica “de la Rambla” -amb el comerciant local Sebastià Gumà al capdavant-, la més ambiciosa fàbrica “de Mar” propietat de “Josep Ferrer i Companyia” -i controlada per l’emergent Josep Ferrer i Vidal-, i la cotoneria més modesta d’“Amigó, Moncunill i Companyia”. L’any 1850 aquestes tres empreses es repartien a parts desiguals els més de 17.000 fusos de filar cotó corrents a la vila, i la immensa majoria dels 400 telers llargs. Però si la irrupció cotonera de la dècada de 1840 -la que alertà gent com Pers, Creus i companyia- assolí aquestes magnituds, l’expansió immediatament posterior a la publicació de Los misterios de Villanueva encara resultà més espectacular. Els 17.436 fusos de filar de l’any 1850 es multiplicaren fins assolir els 49.810 fusos l’any 1861, mentre el nombre de telers arribà a 1.057 també el 1861. Segons ha pogut refer Raimon Soler, el 1.795.000 pessetes invertides en la cotoneria local durant el període 1839-1850 esdevingué, entre 1851 i 1860, un capital inversor de 3.178.475 pessetes. I això sobre la base del creixement de les tres empreses ja existents el 1850 i la creació de només tres empreses noves: “Francí, Guardiola i Companyia” (1853), “Santacana, Sadurní i Companyia” (1854-1855), i “Puig, Rafecas, Marquès i Companyia” (1855). En poc més de dues dècades Vilanova i la Geltrú -i amb ella el Garraf- s’havia situat i consolidat en el mapa cotoner català, amb participacions sobre el total que oscil.laven entre el 8% dels fusos de filar mecànics i el 12% dels telers mecànics (1861).[7]
La dimensió socio-laboral d’aquesta transformació no s’endevina, a primer cop d’ull, menys insòlita que l’empresarial i productiva. En aquest sentit l’impacte sobre la vida vilatana sembla tant o més contundent, i sovint en la línia d’algunes de les connotacions que proporcionaren cara i ulls al personatge de Pedro el tejedor. Fixem-nos, per exemple, en el contingent de treballadors i treballadores ocupat en la indústria cotonera vilanovina durant aquests anys, i en el seu pes relatiu sobre el total de la població resident a la vila. Tal i com s’observa a la Taula 1, el treball cotoner no cridà l’atenció de les estadístiques municipals fins els primers anys quaranta, quan representava menys del 3% de la població local. El 1850, però, aquest mateix treball ja englobava el 8% de la població, i el 1862 més del 15%. El salt de 303 treballadors/es cotoners (1845) a gairebé 2.000 (1862) coincidí amb un augment del 39% dels empadronats i empadronades a Vilanova i la Geltrú (1850-1860), una taxa de creixement demogràfic que fa pensar en una aportació immigrant gens menor.
|
TAULA 1: Nombre de treballadors/es ocupats en la indústria cotonera/tèxtil de Vilanova i la Geltrú, i població total de Vilanova i la Geltrú (1824-1876) |
||||
| 1. Treball. Cotó/tèxtil | 2. Població Vilanova i… | % d’1 sobre 2 | ||
| 1824 | 9.261 | |||
| … | ||||
| 1842 | 10.309 | |||
| … | ||||
| 1845 | 303 | 2,9 [de 1842] | ||
| … | ||||
| 1849 | 652 | 7,4 [de 1850] | ||
| 1850 | 723 | 8.789 | 8,2 [de 1850] | |
| … | ||||
| 1859 | 1.430 | 11,7 [de 1860] | ||
| 1860 | 12.227 | |||
| 1861 | ||||
| 1862 | 1.878 | 15,3 [de 1860] | ||
| … | ||||
| 1868 | *1.658 | |||
| … | ||||
| 1875 | 13.152 | |||
| 1876 | 1.868 | 14,2 [de 1875] | ||
|
FONTS: 1824: AHCVG. Lligall 2.491: “Estado general de la población de Villanueva y Geltrú, provincia de Cataluña” (17-10-1824); i lligall 2.502: Padró general de veïns de Vilanova i la Geltrú (1824). 1842: Raimon SOLER BECERRO (1995): p. 85 [Quadre 18]. 1845: AHCVG. Lligall 2.878: “Villanueva y Geltrú. Estado de las fábricas de todas especies y nuevas industrias que ecsisten en esta Villa” (08-05-1845). 1849: ocupados en la fábrica de…” [per a les 3 fàbriques cotoneres i 1 taller de tissatge de Vilanova] (06-07-1849). AHCVG. Lligall 2.878: “Relación de los operarios 1850: del Fomento del Trabajo Nacional…, ps. 458-459 i 491 [per a les 3 fàbriques cotoneres i 1 taller de tissatge d AFTN / Guillermo GRAELL (s. d. [1911]): Historia e Vilanova i la Geltrú]. AHCVG. Lligall 2.491: “Resumen general del Padrón formado en esta Villa durante el mes de Enero de 1850” (01-03-1850). 1859: AHCVG. Lligall 2.878: “Fábrica de vapor de los Sres. … Relación nominal de los operarios que tiene ocupados este Establecimiento hoy día de la fecha…” [per a les 6 fàbriques cotoneres de Vilanova i la Geltrú] (01-03-1859). 1860: AHCVG. Lligalls 2.612 i 2.613: “Padrón y resumen del Censo general de población de Villanueva y Geltrú correspondiente al año de 1860”. 1862: Francisco GIMÉNEZ Y GUITED (1862): Guía fabril é industrial de España…, p. 63 [per a les 6 fàbriques cotoneres de Vilanova i la Geltrú, i 2 tallers de tissatge]. 1868: AHCVG. Lligall 2.878 [?]: “Fábrica de vapor de hilados y tejidos de algodón de los Señores… Estado del objeto o destino de esta fábrica y número de los operarios de la misma…” [per a les 5 fàbriques cotoneres de Vilanova i la Geltrú aleshores en funcionament (*exclosa 1 fàbrica tancada temporalment)] (27-04-1868). 1875: AHCVG. Lligall 2.491: Resum del padró general de veïns de Vilanova i la Geltrú (1875). 1876: AHCVG. Lligall 2.878 [?]: “Distrito municipal de Villanueva y Geltrú. Estado que comprende el número de fábricas establecidas en este distrito municipal…” [per a les 6 fàbriques tèxtils de Vilanova i la Geltrú] (27-07-1876). |
||||
D’altra banda, i si fem cas del resum per categories socio-professionals que acompanyà el padró municipal del 1860, aleshores els “jornaleros[as] en las fábricas” ja eren el col.lectiu més nombrós de la vila: 1.534 (859 homes i 675 dones), contra 917 “jornaleros de campo”, 852 “artesanos[as]”, 487 “sirvientes” -i sobretot “sirvientas”-, 431 “propietarios y arrendatarios”, 281 “marineros”, 62 “comerciantes”, i encara 449 “industriales” (369 homes i 80 dones) molts i moltes dels quals devien ser treballadors de la indústria cotonera.[8] La distància sociològica respecte de la Vilanova pre-cotonera depassava de molt la distància cronològica: a mitjan dècada de 1820, Vilanova i la Geltrú era una vila de “jornaleros de campo y labradores” (1.435), d’“artesanos y menestrales” (542) -amb abundància de mestres i oficials boters-, de “marineros y pescadores” (350), i, és clar, de “comerciantes y mercaderes” (51). De fabricants i treballadors tèxtils, ni rastre (fora d’un tintorer).[9] Amb tot, i per bé que el món del treball vilanoví féu un gir de molts graus durant els últims anys quaranta i la dècada de 1850, alguns patricis que contemplaven amb incertesa angoixada el nou ordre de coses es resistien a reemplaçar les velles jerarquies “treballadores”, l’imaginari de la Vilanova pagesa i menestral.[10]
Una imatge encara més ajustada de les probables derivacions socials i culturals d’aquesta industrialització meteòrica ens la proporciona el registre civil local, i més concretament els llibres de matrimonis.[11] De fet, un buidatge selectiu d’aquesta font confirma que la instal.lació de fàbriques cotoneres xuclà prou treball adult masculí com per reorientar, a mig termini, la lògica subsistencial d’una proporció molt significativa de famílies treballadores residents a la vila. Les Taules 2 i 3 ho il.lustren amb dades precises.
|
TAULA 2: Homes qu declaren una ocupació «tèxtil» o l’ofici de boter al casar-se a Vilanova i la Geltrú (1847-1850, 1856-1860, 1861-1865 i 1869-1872) |
||||||||||||||
|
1847-1850 % |
1856-1860 % |
1861-1865 % |
1869-1872 % |
TOTALS % |
||||||||||
| TOTS ELS H.-NUVIS | 225 | 431 | 365 | 341 | 1.362 | |||||||||
| NUVIS QUE DECLAR. L’OCUP. / OFICI | 198 | 100,0 | 297 | 100,0 | 365 | 100,0 | 341 | 100,0 | 1.201 | 100,0 | ||||
| OCUPACIÓ «TÈXTIL» | 22 | 11,1 | 62 | 20,9 | 48 | 13,1 | 56 | 16,4 | 188 | 15,7 | ||||
| filador | 2 | 1,0 | 16 | 5,4 | 11 | 3,0 | 31 | 9,1 | 60 | 5,0 | ||||
| teixidor | 14 | 7,1 | 31 | 10,4 | 26 | 7,1 | 20 | 5,8 | 91 | 7,6 | ||||
| majordom o contramestre | 1 | 2 | 3 | 6 | ||||||||||
| «fabricante» | 4 | 11 | 6 | 1 | 22 | |||||||||
| altres* | 1 | 4 | 3 | 1 | 9 | |||||||||
| «JORNALERO» | 1 | 0,5 | 12 | 4,0 | 14 | 3,8 | 12 | 3,5 | 39 | 3,2 | ||||
| BOTER | 24 | 12,1 | 39 | 13,1 | 49 | 13,4 | 69 | 20,2 | 181 | 15,1 | ||||
|
* Inclou 1 «cardador», 3 maquinistes i 5 «operarios de fábrica». FONT: Elaboració pròpia a partir del buidatge d’AHCVG. Registre Civil. Matrimonis: llibres 2662 (1847-1850), 2663 (1856-1860), 2664 (1860-1865), 2665 (1865-1870) i 2666 (1870-1872). |
||||||||||||||
|
TAULA 3: Ocupació o ofici que declararen els homes que es casaren a Vilanova i la Geltrú (1847-1850, 1860 i 1871) |
||||||
| 1847-1850 % | 1860 % | 1871 % | ||||
| Tots els homes-nuvis | 225 | 90 | 94 | |||
| Nuvis que declar. l’ocupació/ofici | 198 | 100,0 | 89 | 100,0 | 94 | 100,0 |
| 1. Pagès o treballador del camp | 73 | 36,9 | 20 | 22,5 | 18 | 19,1 |
| 2. Mariner o pescador | 19 | 9,6 | 7 | 7,9 | 8 | 8,5 |
| 3. Artesà dels oficis tradicionals | 40 | 20,2 | 20 | 22,5 | 22 | 23,4 |
| 4. Boter | 24 | 12,1 | 13 | 14,6 | 14 | 14,9 |
| 5. Treballador tèxtil/de fàbrica | 22 | 11,1 | 23 | 25,8 | 19 | 20,2 |
| filador | 2 | 11 | 15 | |||
| teixidor | 14 | 8 | 4 | |||
| majordom o contramestre | 1 | |||||
| «fabricante» | 4 | 4 | ||||
| altres | 1 | |||||
| 6. «Jornalero» | 1 | 0,5 | 1 | 1,1 | 4 | 4,3 |
| 7. Comerç i comerciants | 11 | 5,5 | 3 | 3,4 | 5 | 5,3 |
| 8. Prof. liberal o «propietario» | 8 | 4,0 | 2 | 2,2 | 4 | 4,3 |
|
1: inclou les ocupacions «carretero», «hortelano», «labrador» i «traginero». 2: inclou els «marineros» i els «pescadores». 3: inclou, entre d’altres, oficis com ara «albañil», «alfarero», «alpargatero», «barbero», «calesero», «carpintero», «cerrajero» [per bé que alguns d’aquests -1 el 1847-1850, 6 el 1860 i 3 el 1871- es podrien computar com a treballadors «tèxtils»/de fàbrica], «colchonero», «cortante», «chocolatero», «hojalatero», «impresor», «latonero», «peluquero», «pintor», «platero», «sastre», «soguero», «zapatero»… 7: inclou denominacions com «comercio», «comerciante», «negociante» i «revendedor». 8: inclou «abogado», «administrador de correos», «cirujano», «licenciado», «maestro», «médico»… i «propietario», «hacendado» i «industrial». FONT: Elaboració pròpia a partir del buidatge d’AHCVG. Registre Civil. Matrimonis: llibres 2662 (1847-1850), 2663 (1856-1860), 2664 (1860-1865) i 2666 (1870-1872). |
||||||
Dels 198 homes que declararen l’ofici en casar-se a Vilanova i la Geltrú entre 1847 i 1850, només l’11,1% esmentaren una ocupació tèxtil (filador, teixidor, majordom o contramestre, cardador…); dels que el declararen entre 1856 i 1860, els nuvis “tèxtils” ja hi representaven el 20,9% del total (més un 4% de “jornaleros”, segurament també associats al cotó). La Taula 3 permet comparar aquests percentatges amb els d’altres categories socio-laborals, per a períodes més concrets. Així, si durant el quatrienni 1847-1850 l’ocupació més abundant entre els nuvis “vilanovins” era la de pagès o treballador del camp (el 36,9% del total), per davant dels artesans dels oficis tradicionals inclosos els boters (20,2% d’artesans + 12,1% de boters = 32,3%), i força més lluny, dels treballadors tèxtils (11,1%) i dels mariners i pescadors (9,6%), l’any 1860 -i també el 1871- l’ordre era tot un altre. El 1860 els nuvis que treballaven al tèxtil eren, amb un 25,8% del total, els més nombrosos. Els pagesos s’havien reduït al 22,5% -el 19,1% el 1871-, el mateix percentatge que els artesans dels oficis tradicionals, els quals amb l’aportació a l’alça dels nuvis boters (el 14,6%) sumaven però el bloc majoritari (el 37,1% del total). Mariners i pescadors continuaven fregant el 10%. Si ens fixem en l’any 1871 -o en el quatrienni 1869-1872 de la Taula 2- confirmem que quan el cotó vilanoví era un sector del tot consolidat, les antigues majories pagesa i menestral havien estat substituïdes per un paisatge laboral i social més complex: obrers del cotó i jornalers de fàbrica fluctuaven entre el 20 i el 25% dels homes casats a Vilanova, un pèl per sobre dels nuvis pagesos i un pèl per sota dels mestres i oficials artesans, descomptats els boters que ja constituïen, ells sols, el quart col.lectiu laboral, i ben a prop dels tres primers.
Quina mena de repercussions sobre la vida i les psicologies col.lectives locals podia tenir aquest trànsit socio-laboral? Suggerir algunes respostes és un dels objectius d’aquestes ratlles, i una primera aproximació passa per perfilar com era el treball a la Vilanova no cotonera. És a dir, en quin espai de cultures laborals i de comportaments associats a aquestes emergiren, de cop i volta, mitja dotzena de fàbriques que congregaven cadascuna alguns centenars de treballadors i que s’equipaven amb tecnologies que estalviaven com ben poques aleshores les habilitats tradicionals del factor treball. Acceptant que el treball majoritàriament pagès i els mestres i oficials dels petits tallers i botigues eren, pel predomini de formes de gestió notablement autònomes i per l’atomització “empresarial”, el contrapunt més irrefutable del treball fabril cotoner, he triat el món de la boteria vilanovina com a punt de partida de la comparació, menys antagònic que els primers i potser per això més exemplar. Una boteria que constituïa el més semblant a una indústria manufacturera a la Vilanova del primer terç del segle XIX, no obstant la qual cosa moltes de les disputes que arrelaven i arrelarien en d’altres sectors col.lectius i assalariats li foren relativament estranyes, almenys durant les dècades d’expansió. L’ofici de fer bótes de fusta, o pipes, es senyorejà de la marina de Vilanova de la mà de l’exportació local de vins i aiguardents. A principis del segle XIX Vilanova i la Geltrú ja figurava en el segon lloc de la relació de ports catalans exportadors de vins i aiguardents segons volum, només per darrera de Reus.[12] Durant el trienni 1841-1843, un únic comerciant vilanoví, Francesc Font i Guasch, embarcà a la platja de Vilanova una mitjana superior a les 10.000 pipes anuals de vi i aiguardent (això sí: ell sol concentrava més del 50% de la contribució local de comerç), alhora que hi desembarcà molts dels materials imprescindibles per al funcionament d’una boteria autòctona (fusta de castanyer i de roure, aros de ferro, taulons).[13] Si tenim en compte que un boter destre i experimentat podia elaborar en una setmana dues bótes de quatre càrregues -o entre tres i quatre bótes si aquestes eren d’una o dues càrregues-,[14] no es fa difícil imaginar la inversió de treball que xuclà la boteria vilanovina de mitjan segle XIX. Segons una enquesta passada per l’alcaldia la primavera de 1868, aleshores 399 homes i “muchachos” treballaven als tallers de boteria de Vilanova i la Geltrú, molt lluny dels més de 1.800 obrers i obreres del cotó però ben a prop dels 429 “operarios de varias industrias”.[15] D’aquest contingent boter, i per hipotètica oposició amb el col.lectiu de treballadors i treballadores cotoneres, m’interessen tres trets distintius, que insinuen, pel que fa a les relacions laborals del sector, una lògica prou específica.
Primer: l’ofici de boter era estrictament masculí, molt majoritàriament adult[16] i, sobretot, densament endogàmic. Dels 181 nuvis boters que he localitzat en els llibres de matrimonis del registre civil corresponents al període 1847-1872, 144 (el 79,6%) havien nascut a Vilanova i la Geltrú, 5 a d’altres municipis del Garraf, 14 als dos Penedesos, i 12 al Tarragonès i a l’Alt i al Baix Camp. És a dir, només 6 nuvis boters (el 3,4% del total) eren originaris de comarques sense tradició en la construcció de bótes, i les dades suggereixen que els boters originaris de Vilanova i la Geltrú disposaven d’una gran capacitat per “llegar” l’ofici a parents i coneguts i per restringir-hi l’entrada d’aprenents i oficials foranis. Com que algunes de les partides matrimonials de la dècada 1856-1865 inclogueren informació sobre l’ofici dels pares dels nuvis, he pogut refer els antecedents laboral-familiars d’una vintena de nuvis boters: de cada dos, un era fill de pare boter.[17]
Aquesta endogàmia “territorial” i “laboral-familiar” cal vincular-la, al seu torn, amb una segona i doble característica: l’absoluta centralitat de les habilitats del factor treball en el sector, i la significativa fragmentació i competència empresarial a la boteria vilanovina. D’una banda, l’elaboració de les bótes era un procés sovint capitalitzat de dalt a baix per l’oficial boter, qui moldejava o “fondava” la pipa, la “picava” amb aixa o ganiveta segons la mena de fusta, i l’“arquejava” amb cèrcols de fusta o de ferro també segons es tractés de castanyer o de roure. La divisió del treball a l’interior dels tallers era pràcticament inexistent; als aprenents, mentre ho eren, els corresponien feines auxiliars de poca volada, que mai feien ombra a les atribucions decisives dels oficials; la remuneració, òbviament a preu fet, reflectia aquests marges d’autonomia laboral dels boters més que no pas una pressió aclaparadora dels amos dels tallers o “fabricantes de tonelería”. Autonomia i centralitat del factor treball que a la Vilanova de mitjan segle XIX eren reforçades per l’estructura “empresarial” del sector, farcit de petits i mitjans tallers i, en conseqüència, de l’estira-i-arronsa entre “fabricants” per captar i/o retenir un treball força qualificat en un context d’expansió de la demanda de boteria. Encara el 1868, quan l’emergent fàbrica de bótes i “depósito de vinos para el embarque” de Samà i Companyia concentrava 143 dels 399 treballadors del ram, l’altre quart de miler llarg de boters es repartia entre 33 “fábricas” o tallers. D’aquests, els més importants -com el de Salvador Raldiris o el de Ventura Roig i Lluri- congregaven al voltant de la trentena de treballadors, però en la majoria de tallers la nòmina es podia comptar amb els dits de les dues mans.[18] Certament, tots aquests petits tallers depenien dels encàrrecs que els pogués fer una elit agro-comercial que tendia a la major cohesió per reducció i parentiu, de manera que sovint l’amo del taller es trobava entre l’espasa de les imposicions quasi monopolístiques d’aquesta clientela i la paret de les expectatives salarials i laborals dels boters més hàbils o prestigiosos. Almenys durant les dècades centrals del segle XIX, quan l’expansió de la viticultura d’exportació portà la boteria local al seu zènit -i multiplicà per entre dos i tres el col.lectiu boter d’entresegles (36 mestres amb taller i 200 fadrins l’última dècada del XVIII)-, aquesta fragmentació “empresarial” jugà relativament a favor dels oficials, capaços d’utilitzar la demanda creixent de les seves destreses, i la competència entre tallers, per a mantenir força “tancat” l’ofici i fins per a fer el salt a la condició de boter per compte propi.[19]
I encara un tercer detall a propòsit de la cultura laboral dels boters vilanovins, detall que permet copsar la seva estreta interrelació amb les estratègies subsistencials de la Vilanova pagesa i menestral, de la Vilanova anyorada abans d’hora per Pers i per Creus. A l’igual que en d’altres nuclis boters catalans que alhora eren àrees productores de vins i aiguardents, molts oficials boters vilanovins ho eren estacionalment, és a dir, sobretot durant els mesos d’hivern i sempre després de la verema, quan la demanda d’envasos era més important. Per contra, i durant l’estiu -“toda vez que hay poca faena”-, molts d’ells treballaven col.laborant amb familiars i/o coneguts pagesos, mariners-pescadors o menestrals dels oficis tradicionals, i a les portes d’octubre, “siendo este mes el tiempo de la vendimia, muchos Federados [oficials boters] están fuera de la localidad” [s’entén que treballant al camp].[20] Aquesta estacionalitat laboral, imposada alhora que complementada, em sembla doblement important: d’una banda, perquè desmenteix la imatge d’una manufactura assalariada del tot deslligada d’altres formes socialment més complexes i “tradicionals” d’aprofitament del treball vilatà -sovint basades en la lògica de la “quasi-propietat”, com era el cas de les rabasses i parceries pageses o de l’“anar a la part” de mariners i pescadors[21]-; de l’altra, perquè tal complementarietat no cal pensar-la estrictament en termes d’estratègies d’ingrés i reproducció material, sinó que devia traduïr-se d’alguna manera en el terreny de les polítiques i actituds col.lectives.
Aquest últim argument es pot il.lustrar amb un exemple concret, exemple que fa més entenedores les bondats socials que els joves redactors de Los misterios de Villanueva atribuïen a la vila pagesa, marinera i menestral i que més o menys explícitament declaraven amenaçades per la industrialització de les fàbriques cotoneres. Ras i curt: per bé que foren nombrosos els boters vilanovins que jugaren un paper d’alçada en la política del radicalisme local des dels anys de la Revolució Liberal i fins la Revolució de Setembre de 1868, a penes hi ha notícia, durant aquests trenta anys llargs, d’episodis rellevants de conflictivitat laboral en el sector, ni d’un sindicalisme més o menys organitzat i actiu entre els treballadors de la boteria. Albert Virella ha refet les trajectòries de diversos boters que ocuparen la primera fila del liberalisme radical del poble menut vilatà al llarg d’aquestes tres dècades; de sindicat o conflicte d’ofici, en canvi, no n’ha trobat cap.[22]
2. Treball autòcton i treball immigrant a la cotoneria vilanovina: la cara més fosca de Pedro el tejedor
Tenint en compte l’absència de tradició tèxtil a Vilanova i la Geltrú, i la conjuntura de creixement de l’economia agro-exportadora local de mitjan segle XIX, no és cap notícia que la indústria cotonera vilatana es desplegués amb la contribució de treball immigrant. Només cal donar un cop d’ull a la Taula 4 per comprovar en quins termes respecte de l’aportació de treball d’origen vilanoví, termes que contrasten amb els documentats per als boters. Dels 188 cònjuges masculins que declararen un ofici inequívocament tèxtil (filador, teixidor, contramestre o majordom de fàbrica, cardador…) en la seva partida de matrimoni vilanovina (1847-1872), “només” la meitat (95 o el 50,5%) havien nascut a Vilanova i la Geltrú, ben lluny del 80% dels boters. Aquest percentatge es presta a lectures que poden semblar contradictòries. D’una banda, el 50% de treballadors del cotó nascuts a la Vilanova dels anys vint, trenta i primers quaranta,[23] quan la indústria cotonera hi era del tot desconeguda o una novetat no exempta d’exotisme (després de 1839), parla clar i net de la capacitat de la nova manufactura per funcionar amb una majoria de treball aliè familiarment i socialment al món del tèxtil, treball que tot just es formà sobre la marxa, a mesura que obrien portes els sis vapors cotoners. Una impressió que és reforçada per la quasi trentena de cònjuges “tèxtils” (el 14,9% del total) que havien nascut a d’altres municipis del Garraf, o als dos Penedesos, o a la comarca del Tarragonès. En tots els casos es tractava de territoris que a penes figuraven en les estadístiques generals cotoneres de la dècada 1840-1850, i cas d’haver-s’hi censat fusos de filar o telers, sempre en proporcions més que marginals (amb l’única i molt particular excepció de dos municipis de l’alt Alt Penedès: Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona).[24] Ara bé. Alhora, que més d’un 28% dels nuvis “tèxtils” fossin originaris de comarques catalanes amb una ininterrompuda tradició cotonera almenys des de principis de segle, suggereix que el desplegament industrial vilanoví no podia prescindir de treball amb experiència tèxtil i, en conseqüència, tècnicament qualificat ja abans d’accedir a les fàbriques del Garraf. I no sembla gaire convincent l’argument de la proximitat territorial per explicar, també, aquesta immigració: la comarca del Bages aportà tants cònjuges com les de l’Anoia i el Baix Llobregat plegades, tot i el veïnatge d’aquestes últimes amb el Garraf.
|
TAULA 4: Lloc de naixement dels treballadors tèxtils* que es casaren a Vilanova i la Geltrú (1847-1850, 1856-1865 i 1869-1872) |
||||||||||
| 1847-1850 % | 1856-1860 % | 1861-1865 % | 1869-1872 % | TOTALS % | ||||||
|
Tots els nuvis Treballadors tèxtils |
22 | 100,0 | 62 | 100,0 | 48 | 100,0 | 56 | 100,0 | 188 | 100,0 |
| 1. Vilanova i la Geltrú | 11 | 50,0 | 32 | 51,6 | 21 | 43,7 | 31 | 55,4 | 95 | 50,5 |
| 2. Garraf (excepte Vil.-G.) | 2 | 9,1 | 1 | 1,6 | 4 | 8,3 | 1 | 1,8 | 8 | 4,3 |
| 3. Penedesos | 2 | 9,1 | 1 | 1,6 | 1 | 2,1 | 1 | 1,8 | 5 | 2,6 |
| Alt Penedès | (1) | (1) | (1) | (3) | (1,6) | |||||
| Baix Penedès | (1) | (1) | (2) | (1,1) | ||||||
| 4. Tarragonès | 2 | 9,1 | 2 | 3,2 | 8 | 16,6 | 3 | 5,4 | 15 | 8,0 |
| 5. Reus-Valls-Montblanc | 1 | 1,6 | 4 | 8,3 | 1 | 1,8 | 6 | 3,2 | ||
| Alt Camp | (1) | (2) | (3) | (1,6) | ||||||
| Baix Camp | (2) | (1) | (3) | (1,6) | ||||||
| Conca de Barberà | ||||||||||
| 6. Eix «industrial» central | 3 | 13,6 | 16 | 25,8 | 7 | 14,6 | 13 | 23,2 | 39 | 20,7 |
| Anoia | (1) | (4) | (5) | (2,6) | ||||||
| Bages | (2) | (4) | (4) | (5) | (15) | (8,0) | ||||
| Baix Llobregat | (4) | (1) | (6) | (11) | (5,8) | |||||
| altres comarques** | (4) | (2) | (2) | (8) | (4,3) | |||||
| 7. Barcelona/Barcelonès | 1 | 4,5 | 3 | 4,8 | 2 | 4,2 | 2 | 3,6 | 8 | 4,3 |
| 8. Regió Ebre-Priorat | 1 | 1,6 | 1 | 2,1 | 1 | 1,8 | 3 | 1,6 | ||
| 9. Plana de Lleida | 1 | 4,5 | 1 | 1,6 | 2 | 1,1 | ||||
| 10. Pirineu de Lleida | ||||||||||
| 11. Girona: litoral, plana… | 1 | 1,6 | 1 | 1,8 | 2 | 1,1 | ||||
| 12. Fora de Catalunya | 3 | 4,8 | 2 | 3,6 | 5 | 2,6 | ||||
| Aragó | ||||||||||
| País Valencià | (1) | (2) | (3) | (1,6) | ||||||
| altres | (2) | (2) | (1,1) | |||||||
|
* Inclou tots els nuvis que es declararen filadors, teixidors, majordoms de fàbrica i contramestres, «fabricantes», «operarios de fábrica», maquinistes i cardadors. ** Berguedà, Maresme, Osona, Vallès Occidental i Vallès Oriental. FONT: Elaboració pròpia a partir del buidatge d’AHCVG. Registre Civil. Matrimonis: llibres 2662 (1847-1850), 2663 (1856-1860), 2664 (1860-1865), 2665 (1865-1870) i 2666 (1870-1872). |
||||||||||
Certament els llibres de matrimonis del registre civil constitueixen una font parcialment esbiaixada a l’hora de radiografiar els orígens territorials dels treballadors cotoners de Vilanova i la Geltrú. Sobretot perquè, en general, es tracta d’una font que tendeix a sobreestimar el pes dels treballadors “autòctons”. Enriqueta Camps ha documentat i explicat que el període preferencial del cicle familiar en què moltes famílies treballadores decidien emigrar eren els anys de creixença dels primers fills -quan el balanç entre ingressos i despeses amenaçava de ser més deficitari-,[25] el que fa pensar que els treballadors cotoners ja casats que arribaren a Vilanova i la Geltrú durant les dècades centrals del XIX no devien ser pocs, ni potser molts menys que els solters. De fet, d’alguns dels forasters que es casaren a principis de la dècada de 1870 sé del cert que havien arribat a Vilanova a mitjan dècada de 1850, aleshores nens o adolescents molt joves que acompanyaven els pares i les mares “cotoners/es”. Un exemple. En el padró municipal elaborat l’any 1873 -l’únic de mitjan segle XIX que especifica el municipi de naixement de l’empadronat o empadronada- he localitzat 15 bagencs que amb tota certesa treballaven al cotó vilanoví (8 teixidors, 4 filadors i 3 contramestres). Molt significativament, 13 eren sallentins, un, manresà, i un altre de Castellnou de Bages. D’aquests 15, 9 declararen haver arribat a Vilanova entre 1855 i 1859. Però d’aquests 9 només 4 tenien, l’any 1873, 29 anys o menys, el que equivalia a haver arribat ben jove i solter a Vilanova. Dels altres 5, 4 tenien 40 anys o més el 1873, i l’altre entre 30 i 39 anys, edats que fan pensar que probablement emigraren cap al Garraf després de casats.[26]
En qualsevol cas, altres fonts confirmen les línies mestres del perfil “territorial” del primer treball masculí cotoner a Vilanova i la Geltrú tal i com aquest es desprèn del registre de matrimonis de mitjan segle. És a dir, un notable equilibri entre treballadors nascuts a Vilanova i treballadors immigrants i, alhora, una potencial divisió d’aquest últim col.lectiu entre immigrants procedents de comarques “cotoneres” i immigrants arribats de comarques sense -o amb escassa- tradició cotonera. Ho he pogut comprovar amb una breu incursió en el registre de naixements del registre civil vilanoví, que informava de l’ofici i del municipi de naixement del pare del nascut o nascuda. He buidat un any i mig de partides de naixement, de juliol de 1862 a desembre de 1863, amb el propòsit de capturar aquells treballadors tèxtils que, arribats ja casats a Vilanova durant la segona meitat dels cinquanta, s’haguessin escapat dels censos de matrimonis. Els resultats, a grans trets, avalen la primera impressió. Dels més de 800 pares que inscrigueren algun fill o filla al registre civil entre l’estiu de 1862 i l’hivern de 1863, 151 es poden vincular amb el treball cotoner. D’aquests 151 descompto les categories més imprecises com ara “jornalero” (41 casos), “operario de fábrica” (7), “peón de fábrica” (3) o “cerrajero/maquinista” (11), i conservo 89 treballadors inequívocament cotoners, molt majoritàriament filadors (25 casos) i teixidors (52), però també contramestres, majordoms i altres encarregats de secció (12 casos). Beneïnt les estadístiques matrimonials, dels 89 casos, 46 (el 51,7%) declararen ser fills de Vilanova i la Geltrú, contra 43 forasters. Els forasters nascuts en comarques veïnes amb mínims antecedents cotoners o bé en el mateix Garraf tornaven a ser el 15% de tota la mostra: 13 casos (el 14,6%) repartits entre el Tarragonès (8 casos), el Garraf (2), l’Alt Penedès (2)[27] i el Baix Penedès (1). I els forasters originaris de comarques “cotoneres” tornaven a voltar el 30% del total: 10 bagencs -altre cop 8 sallentins i 2 castellnouencs-, 7 baixllobregatencs, 6 berguedans, 2 barcelonins, 1 anoienc, 1 cerdà, 1 mataroní, i 1 de l’Alt Camp, i una suma de 29 (o el 32,6%).[28]
Ara bé, ¿quina mena d’implicacions per a la vida vilatana podia tenir un flux migratori d’aquesta envergadura i d’aquestes característiques? ¿I, més concretament, per a la cotoneria local? La naturalesa explosiva, tot i les bondats apreses al Garraf, del Pedro el tejedor de Los misterios de Villanueva, ¿també arribava amb aquests contingents migratoris?
El 19 de desembre de 1855, i a requeriment del fiscal de la Comissió Militar de Barcelona, l’alcalde de Vilanova i la Geltrú retornà al comandant militar de Vilafranca del Penedès, degudament anotada, una “relación de los individuos de la Clase de paisanos capturados en Villanueva y Geltrú la noche del 6 de Octubre último”. La relació incloïa els noms d’onze homes d’entre 17 i 31 anys. En el marge dret de l’original, i a continuació de sis dels onze noms, l’alcalde anotà: “estos individuos ya fueron capturados en la noche del 30 de Junio último, pasando a disposición del Exmo. Capitán General, y exceptuando las desavenencias habidas entre operarios y fabricantes, y exceptuando también la ocurrencia por la que son procesados, no consta en esta Alcaldía nada en contra de sus respectivas conductas moral, civil y política”.[29] Val a dir que els “exceptuandos” no eren poca cosa. La matinada del dissabte 30 de juny al diumenge 1 de juliol havia estat la vigília de l’inici de la vaga general obrera que, per primera vegada, pretenia paralitzar de dalt a baix la indústria catalana. De l’episodi del 6 d’octubre sabem amb certesa el que el governador militar de Barcelona escrigué en la seva primera petició d’informació a l’alcalde: “los estoy procesando [als onze detinguts] por disparos de tiros a los operarios de Sitges la noche del 6 de Octubre último”.[30] Dels sis individus que carregaven amb aquest currículum, cinc havien treballat com a teixidors a la fàbrica de “Josep Ferrer i Companyia” -o fàbrica “de Mar”- abans de la seva detenció a finals de juny. Eren Marc Bartomeu, Andreu Guadayol, Antoni Subirana, Jaume Fuster i Joan Rossell. Els tres primers havien nascut a Balsareny; els altres dos, a Sallent.[31]
Els altres cinc individus detinguts el 6 d’octubre i dels quals la fiscalia militar també demanava informació responien a un perfil un pèl diferent. D’entrada eren força més joves que els teixidors bagencs: entre 17 i 25 anys, contra els 24-31 anys dels cinc bagencs. Alhora, cap d’aquests cinc més joves havia estat detingut la nit del 30 de juny a l’1 de juliol, el que convida a suposa’ls-hi una menor implicació en l’organització a Vilanova de la vaga general obrera de la primera setmana de juliol. I, last but not least, tots presentaven uns orígens territorials escassament “cotoners”: 2 havien nascut a Vilanova i la Geltrú, 1 a Sitges, 1 a Creixell, i 1 a Vilafranca del Penedès. Com als teixidors arribats de l’alt Llobregat, però, també se’ls acusava d’haver atacat a trets “a los operarios de Sitges”.[32]
L’episodi de la nit del 6 d’octubre de 1855 a Vilanova i la Geltrú, tot i la poca precisió de les fonts, sembla haver estat un enfrontament entre treballadors de la cotoneria local: d’una banda, un grup armat integrat per repressaliats de la vaga general de l’estiu -que havien perdut la feina- i d’altres treballadors que els feien costat; de l’altra, un contingent de treballadors novells que, probablement per omplir els buits dels repressaliats i acomiadats, havien estat reclutats majoritàriament a la veïna Sitges, on funcionava un únic vapor de filats i teixits de cotó des de finals de la dècada dels quaranta.[33] Que les coses devien anar més o menys així ho suggereix la carta que el governador civil de Barcelona, Ignasi Llasera, adreçà a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú l’11 d’octubre, carta en què li confirmava la recepció “de su atento oficio de fecha 7 del actual respecto a lo ocurrido entre algunos obreros que de pocos días trabajaban en las fábricas de esa Villa, los cuáles fueron reprendidos por un numeroso grupo que los esperaba en ademán hostil”.[34] I també la sol.licitud d’informació personal enviada per la fiscalia militar a 12 de desembre, que a més d’esmentar els “disparos de tiros a los operarios de Sitges”, afegia que “los que parecen ser de otras poblaciones [dels onze detinguts i processats] hace bastante tiempo han estado avecindados en dicha Villanueva”.[35] És a dir, una violenta topada entre treballadors sindicalment actius, encapçalats per teixidors arribats al Garraf des del cor de la Catalunya cotonera, i treballadors reclutats -al mateix Garraf- precisament pel fet de semblar menys conflictius als ulls dels fabricants, i per això tractats d’esquirols pels primers.
El que succeí a la cotoneria vilanovina durant l’any 1855, tot just quan el sector feia un salt endavant amb l’arrencada de tres noves fàbriques, exemplifica al meu entendre les contradiccions reals entre teixidors immigrants amb l’aire del Pedro de Los misterios de Villanueva i les expectatives laborals i socials d’una indústria nova de trinca, altament capital-intensiva, i establerta en una vila i comarca tan acostumades a les bótes de vi i aiguardent com poc fetes al trafeguejar d’un teler manual. Perquè l’atac del 6 d’octubre i les posteriors detencions i acusacions només foren el punt d’arribada d’una cadena d’episodis que s’havia iniciat, com a mínim, mig any abans, la cronologia de la qual podria ser la següent.
El 23 de març de 1855, en el context d’impuls a la política de convenis col.lectius que havia portat la victòria “progressista” de l’any anterior (política inaugurada pels teixidors mecànics barcelonins el novembre de 1854)[36], uns “Comisionados de los SS. Tejedores” de Vilanova i la Geltrú presentaren, amb la mediació de l’alcalde, una tarifa de preus del treball a les direccions de les tres cotoneries locals que aleshores funcionaven a ple rendiment (“Rambla”, Ferrer i Amigó). La tarifa rebaixava “medio real por pieza” respecte de la signada a Barcelona el 4 de novembre últim, però era exactament idèntica a la que els fabricants i els teixidors mecànics de Sallent havien pactat, també a Barcelona, el 10 de març, tot just feia dues setmanes. Els fabricants vilanovins la rebutjaren titllant-la d’abusiva, argumentant que el seu diferencial per peça amb Barcelona era “a lo menos de 2 reales”, i ironitzant que els comissionats dels teixidors s’haguessin “apoyado solamente en que en Sellent, cuyas fábricas son movidas por agua, la habían admitido”. El 16 d’abril les tres empreses cotoneres comunicaren a l’alcaldia que no acceptaven la tarifa dels teixidors, i menys encara “el variar en lo más mínimo el número de hilos que de muchos años [?] a esta parte cuentan nuestros tejidos”, una altra de les opcions que els representants obrers havien introduït per encarir i unificar el preu del treball.[37] Reveladorament, quan a principis de maig l’alcalde d’Igualada s’adreçà per correu al de Vilanova demanant-li “una tarifa de los precios [de la mà d’obra] que rigen en esa población” -quan a Igualada una vaga dels teixidors pretenia forçar els fabricants a negociar-ne una de tarifa-, la petició no pogué ser atesa.[38] A Vilanova i la Geltrú no s’havia signat cap conveni col.lectiu cotoner, ni cap tarifa mancomunada de preus del treball.
No sembla pas fora de lloc imaginar que el desacord entre teixidors i fabricants de la primavera de 1855 preparés el terreny per a una vigília de la vaga general catalana força tensa. La negativa dels fabricants degué encendre els ànims dels teixidors més bel.ligerants, significativament els arribats de l’alt Llobregat i alhora els millor informats dels convenis col.lectius firmats en d’altres municipis catalans. De la vaga general encetada el 2 de juliol de 1855 sabem que a Vilanova es perllongà fins el dia 9, que les fàbriques cotoneres foren pràcticament paralitzades i, també segons el Diario local, que tot plegat no desembocà en cap aldarull d’importància.[39] Potser perquè teixidors com els esmentats Bartomeu, Guadayol, Subirana, Fuster i Rossell havien estat preventivament detinguts, “por disposición del Excmo. Sr. Capitán General”, la nit del 30 de juny.[40] I potser també per les demostracions de força que aquella mateixa setmana féu la Milícia Nacional local, cos en el qual els emergents fabricants cotoners havien pres posicions: la tarda del 6 de juliol, milicians “al mando del Sr. Comandante de batallón D. José Ferrer y Vidal” sortiren cap a Sitges a petició de l’ajuntament veí, que “reclama ausilio per verse la población amenazada de algunos disturbios” -molt probablement relacionats amb la vaga general obrera-; mentrestant, “quedó […] un refuerzo de 80 hombres en el Principal para lo que pudiera ocurrir”.[41]
De la convicció i fermesa patronals per foragitar de Vilanova i la Geltrú determinades pràctiques obreres -sindicals, per bé que en un sentit molt ampli-, i amb elles aquells treballadors que les havien arrossegat amb les seves destreses cotoneres, en dóna fe l’estira-i-arronsa a tres bandes que tingué lloc durant el mes de setembre de 1855 i fins l’episodi violent del 6 d’octubre. Joan Domingo, de l’encara viva “Sociedad de Tejedores de Villanueva y Geltrú”, informà el governador civil i l’alcalde del pas que féu el sindicat a principis de setembre: “…previo el permiso de la misma Autoridad celebró la clase obrera una reunión pública que fué presidida por los Dependientes de la misma, y en ella se resolvió nombrar una comisión que de la manera más cortés se presentara al Director de la Fábrica “José Ferrer y Compañía” para pedirle que tuviera a bien dar trabajo a los tejedores Jayme Fuster, Antonio Subirana, José Vidal, Marcos Bartomeu, Pedro Ruvira, Sebastián Riera y Juan Rosell, quienes antes de ser presos trabajaban en la misma fábrica.”[42] És a dir, quatre dels cinc teixidors bagencs, que pel to de l’escrit no sembla haguessin topat directament amb el mateix Ferrer i Vidal quan l’episodi de finals de juny que els havia dut a la presó. La primera resposta de Josep Ferrer i Vidal a la sol.licitud de la comissió teixidora fou al.legar raons productives (“por no producir nuestra hilatura hilo suficiente para todos nuestros telares”) per a no (re)admetre teixidors. Aleshores la contraoferta del sindicat deixà sense arguments Ferrer i Vidal, també perquè expressava tota una cultura d’acció col.lectiva obrera, sovint substitutiva del sindicalisme formal, que sabem no es bastí en quatre dies, sinó que feia dècades que es covava en els tallers i les fàbriques de teixits a mà de Barcelona o de les vores del Llobregat: “…acordaron sus compañeros de fábrica [dels teixidors alliberats] dejar de ocupar sus telares por turno, para que los ocupasen sucesivamente los indicados tejedores, conciliando así la causa que impide al Sr. Ferrer el darles trabajo con la posición de los trabajadores. No quiso acceder el Sr. Ferrer a esta proposición de avenencia; ni tampoco a la de dejar de trabajar unos cuantos días los tejedores actualmente ocupados para dar tiempo a los hiladores de hacer acopio de hilo, pues que en esto se funda la negativa del Sr. Ferrer.”[43] Ni la mediació del governador civil legitimant algunes de les solucions proposades pels comissionats obrers -i implícitament als mateixos teixidors alliberats sense càrrecs-, ni la readmissió d’altres alliberats per part d’altres fabricants, féu canviar de parer Ferrer i Vidal.[44] Les raons de fons de la seva negativa les exposà en una nota adreçada al govern civil, una nota que simbolitza la perplexitat amb què els empresaris cotoners vilanovins acolliren les tradicions de negociació col.lectiva que portaven a l’equipatge els teixidors i filadors amb més experiència fabril -pròpia o heretada-, molt sovint immigrants. Perplexitat que, a la manera de la crema del Vapor Bonaplata en l’imaginari dels autors de Los misterios de Villanueva, altres episodis foranis -cas de l’assassinat de Josep Sol i Padrís, director del Vapor Vell de Sants, el primer dia de la vaga general de l’últim juliol- feien, si cal, més aspra, defensiva i intransigent: “Cuando en 1º de Setiembre último dije a los operarios que volvieron de Barcelona, donde estaban presos, que la falta de hilo nos impedía darles trabajo, era realmente así. […] Pero mi proceder siempre franco y leal me obliga a ser más esplícito: principal interesado y único socio director de la sociedad de José Ferrer y Compañía, no creo hoy conveniente de ningún modo la entrada en esta fábrica de los individuos mencionados. Tengo para ello motivos tan ciertos y tan poderosos como difíciles de esponer, y espero que la autoridad superior de la provincia, en su reconocida rectitud e ilustración, concederá al amigo y compañero en la Junta de Aranceles de D. José Sol y Padrís, el derecho de tomar dentro de su casa las medidas que crea más convenientes a su tranquilidad y a su seguridad personal.” “Medidas” que incloïen “no saber de boca de los directores de sociedades” -o sindicats- demandes concretes, “directores que no debo escuchar por no ser trabajadores de nuestra fábrica, y porque ni las leyes ni los bandos vigentes me dicen que deba reconocer en ellos autoridad ni representación alguna”.[45]
El revifar, a la Vilanova de 1855, de la cara més conflictiva i fosca de Pedro el tejedor, tenia tan a veure amb les cultures laborals i sindicals importades de la mà dels treballadors immigrants, com amb els molts recels dels fabricants vilanovins per acceptar, almenys, de negociar-hi. Després de la rotunda negativa de Ferrer i Vidal a atendre més demandes col.lectives, els teixidors no readmessos i altres treballadors sindicats feren un gest de força. Les cròniques del Diario local revelen que l’atac del 6 d’octubre tingué lloc “en el barrio de la Marina” -on només hi havia una fàbrica cotonera: la de Ferrer i Vidal-, i que entre la quinzena inicial de detinguts es comptaven “algunos de los que poco hace regresaron de Barcelona después de algún tiempo de detención en los fuertes de aquella capital”.[46] Alhora, les evidències de la mena de fractures que s’estaven produïnt a l’interior de la fàbrica “de Mar”, fonamentalment per la política de nous reclutaments de Ferrer, tampoc són menors: en una data indeterminada del mateix 1855, dues teixidores de la fàbrica arribaren a les mans “sin otro motivo que el no pertenecer [una de les dues] a la sociedad de tejedores”, i el marit teixidor de la no sindicada fou portat a judici per la societat d’ofici, acusat d’agredir la rival de l’esposa[47]; cap a finals d’any, i a mesura que Ferrer i Vidal completava la seva ampliació i renovació de personal, corria de nou el rumor d’un “conflicto proyectado por obreros descontentos que se proponen alejar en parte o en todo de los talleres a las mujeres que ahí trabajan”[48]. Indiscutiblement Ferrer i Vidal maldava per treure’s de sobre els teixidors amb més expectatives i menys docilitat, que semblava substituir, sobretot, per dones. Una estratègia que en alguns casos concrets anava una mica més enllà, implicant el conjunt de l’empresariat local en l’elaboració de llistes negres, manera d’expulsar del Garraf teixidors com els bagencs que ja coneixem: “Habiéndoseme presentado Jaime Fuster y Antonio Subirana, haciéndome presente que lo mismo a ellos que a otros individuos de la clase obrera no sólo no se les permite trabajar en las fábricas de esa población sino que se les obliga a salir de ella sin justo motivo ni razón…”[49]
3. Fàbrica, família i tradició cotonera: de l’alt Llobregat al Garraf
Vista l’agitada vida de la cotoneria vilanovina durant el Bienni Progressista (1854-1856), que en molts sentits semblava donar la raó al crit d’alerta llançat per la direcció del Diario a principis d’aquella mateixa dècada, la pregunta que cal respondre cau pel seu propi pes: ¿per què en una vila “plàcidament” pagesa i menestral com la Vilanova d’aleshores els nous fabricants cotoners reclutaren treballadors immigrants acostumats al protagonisme fabril i a l’acció col.lectiva, enlloc d’aprofitar més a fons les “bondats” del treball local menys qualificat? Segons com es miri, però, es tracta d’un fals dilema, perquè ambdues opcions no resultaven forçosament incompatibles, i fins podien complementar-se raonablement. En conseqüència l’interrogant exigeix una resposta múltiple, a tres o quatre bandes, una resposta que contempli els marges de maniobra i les percepcions del problema en què es mogueren els fabricants i els diversos col.lectius de treballadors i treballadores a mesura que s’alçava i es consolidava la indústria vilanovina.
La primera resposta -parcial, si es vol- té a veure, d’entrada, amb la correlació entre tecnologia i treball. Si és ben cert que l’aposta de la cotoneria vilanovina per la tecnologia més capital-intensiva del moment -les màquines de filar anomenades “selfactines” i els telers mecànics, per exemple- estalviava quantitat i qualitat del treball de filadors/es i teixidors/es,[50] també ho és que feia més imprescindible l’existència d’un cos d’encarregats i d’obrers directius familiaritzats amb el món del cotó i les seves tecnologies, homes capaços de “muntar” un teler o de modificar el numerotatge d’un fil, alhora que d’instruir i supervisar el treball menys estratègic i qualificat. Sobre la condició capdavantera de la cotoneria de Vilanova i la Geltrú pel que fa al canvi tècnic, les comparacions resulten concloents. Després d’una breu arrencada amb màquines de filar mule-jennies, menys productives i força més treball-intensives que les selfactines, les filatures de les fàbriques vilanovines esdevingueren un territori exclusiu de les noves filadores arribades d’Anglaterra (incloses algunes màquines “contínues”). La fàbrica “de la Rambla” començà a substituir les seves mule-jennies per selfactines l’any 1853, i entre aquesta data i 1859 modernitzà de dalt a baix la seva filatura, amb 11 selfactines de més de 400 fusos i 8 contínues de 250 fusos (totes comprades a constructors britànics).[51] També la fàbrica “de Mar”, que havia engegat amb mule-jennies l’any 1849, no tenia, l’estiu de 1854, “otro sistema de máquinas de hilar que el llamado Selfacting”.[52] L’arrencada de “Francí, Guardiola i Companyia” (1853), “Santacana, Sadurní i Companyia” (1854-1855), i “Rafecas, Puig, Marquès i Companyia” (1855), es féu de ple amb selfactines, de tal manera que l’any 1856, quan a la filatura cotonera de Barcelona i voltants només una de cada cinc màquines tipus mule eren selfactines -i la resta mule-jennies-, a Vilanova i la Geltrú a penes quedaven rastres de les pioneres filadores mecàniques.[53] Respecte dels telers, tres quarts del mateix. Si a la Vilanova del 1850, dels 406 telers censats 359 eren mecànics i 47 manuals -aquests instal.lats en algun taller auxiliar de les fàbriques-, el total cotoner català en números rodons era de 24.000 telers manuals i “només” 5.500 telers mecànics. Una dècada més tard, l’any 1861, el tissatge vilanoví era exclusivament mecànic (1.070 telers mecànics i 14 de manuals), mentre que en el conjunt català els telers mecànics havien crescut fins a 8.888 però els manuals encara sumaven més de 12.000.[54]
Al Garraf del segon terç del segle XIX, de capitals per finançar aquest estol de nova maquinària cotonera no en mancaven, però el capital humà per fer-la anar des del primer dia -i amb ella tota la fàbrica- hi resultava força més escàs, per no dir inexistent. Des que la fàbrica “de Mar” de Josep Ferrer i Vidal obrí les seves portes, l’any 1849, i durant tota la dècada següent, el “director de tejidos” de l’establiment -o primer encarregat a peu de fàbrica de la secció de tissatge- fou Joan Solsona i Sala, nascut a Balsareny l’any 1814. Solsona no s’instal.là sol al barri de la marina de Vilanova i la Geltrú. Entre la nòmina de contramestres de teixits de la fàbrica (1855-1859) he pogut identificar tres germans, probables parents però no fills de Joan Solsona: Isidre, Ramon i Josep Solsona i Vitó, nascuts a Balsareny i/o al veí Castellnou de Bages segons una o altra font. Una segona nissaga familiar entre els contramestres o “segundos de tejidos” eren els Busquets, de Sallent. El març de 1859 el cens obrer demanat per l’alcaldia incloïa dos Pere[s] Busquets (“primero” i “segundo”) amb un mateix domicili (¿germans? ¿pare i fill?), i un tal Pere Busquets i Canudas, nascut a Sallent l’any 1833. Els vincles entre els tres semblen obvis, i amb els Solsona de Balsareny, més que hipotètics, per raons d’origen territorial i perquè Solsona i Sala devia tenir alguna cosa a dir a l’hora de la selecció dels seus “segons”. Un setè contramestre de teixits, Josep Gonfaus i Martínez, corrobora la capacitat de control dels Solsona: segons el padró municipal del 1857, Gonfaus era casat amb Tomassa Solsona i Sala, i no es mouria d’entre els “segundos de tejidos” de “Josep Ferrer i Companyia” durant la segona meitat dels anys cinquanta. Dels 10 contramestres de teixits que comandaven les quadres de telers de la fàbrica l’any 1859, un mínim de 7 semblen haver baixat al Garraf des de la subcomarca de Balsareny i Sallent.* [55]
L’ascendència fabril d’aquests grups familiars arribats de la Catalunya central i “cotonera” no era, estrictament, el resultat de les seves destreses tècniques i del fet de capitalitzar les categories directives i supervisores a peu de fàbrica. Es fundava, també i molt significativament, en la ben coneguda tendència a col.locar familiars, coneguts o recomanats en les mateixes feines que els corresponia tutelar, i tot fa pensar que confiant-los sovint les màquines i les brigades de treball més estratègiques. Joan Creus i Alsina fou teixidor a la fàbrica “de Mar” almenys des de 1855. Casat amb una tal Dolors Solsona, l’any 1857 -amb 42 anys- residia al Camí Gran, 3, el cap d’una família que incloïa quatre fills i dues filles. La filla gran, Pepita Creus i Solsona, de 14 anys, havia de ser la Josepa Creus que en la nòmina fabril de 1859 figurava com a “tejedora” domiciliada al Camí Gran, 4, i la mateixa Josepa Creus que continuava a la fàbrica durant el bienni 1862-1863, de qui sabem que havia nascut a Balsareny. Alhora, els seus germans Joan i Josep, un i tres anys més petits, devien ser els Joan i Josep Creus censats el 1859 entre els “tejedores”, als quals també s’atribuí l’adreça del Camí Gran, 4. Així les coses, sembla indiscutible que els Creus Solsona havien arribat a Vilanova i a la fàbrica de Ferrer i Vidal de la mà dels seus parents i convilatans que hi exercien de majordoms i contramestres del tissatge.[56]
Si fa no fa com succeí amb els sallentins i sallentines que ho feren de la mà dels Busquets, l’altre llinatge de contramestres dels teixits. El març de 1859 entre les extenses nòmines de “tejedores” i “tejedoras” de la fàbrica s’anotaven més Busquets: Joan, Josepa i Maria compartien adreça amb els Peres “primer” i “segon”, al carrer de Soler, 16; Agnès Busquets la compartia amb el també encarregat als telers Pere Busquets i Canudas (Soler, 12). Gairebé quatre anys més tard retrobem Agnès acompanyada d’altres Busquets i Canudas. Josep, germà més gran i teixidor, havia arribat a Vilanova l’any 1860, i amb ell ho havia fet Rosa Busquets i Canudas, “tejedora”. Josep Busquets i Canudas no trigà a casar-se: ho féu l’any 1863, a l’edat de 31 anys, amb Francesca Vergés i Ballús, sallentina que també s’estava a la fàbrica de Ferrer i Vidal.[57] Ella i la seva germana Antònia hi feien de teixidores aquell mateix any (a més d’un Josep Vergés, teixidor, que deia haver nascut a Berga). De Ballús arribats de l’alt Llobregat n’hi havia d’altres: Ramon Batllia i Ballús i la seva probable germana Eulàlia Batllia, nascuts a Gironella i Sallent respectivament, s’estaven al carrer de Soler, 16, i a les mateixes quadres de telers que les germanes Vergés i Ballús. També he pogut saber que un tal Antoni Vergés i Poïgas, de Sallent i teixidor de la mateixa fàbrica entre 1859 i 1863, era casat amb una Josepa Busquets i Canudas almenys des de 1857.[58] La xarxa familiar i de patronatge dels Busquets no s’aturava aquí. Abans de 1859 haurien arribat a Vilanova els sallentins Agustina Busquets -¿i Canudas?- i el seu marit Francesc Demestre, acompanyats dels seus fills i filles. A la nòmina laboral de “Josep Ferrer i Companyia” d’aquell any hi apareixen Francesc Demestre, teixidor, i Antònia, Josep, Oleguer, Pere (tots entre els “tejedores[as]”), i Joan Demestre (aquest, ajudant de filador). Tots domiciliats al carrer de Soler, número 8. En un llistat fabril de 1862-1863 els retrobem un per un, amb l’afegit de Teresa Demestre, també natural de Sallent. A més, he localitzat les partides de matrimoni d’un tal Pere Demestre i Busquets i del seu germà Joan: fills, ambdós, de Francesc i Agustina, i nascuts a Sallent, el primer es declarà al casar-se (1861) teixidor, i el segon, més jove, filador.[59]
La teranyina de bagencs i bagenques a la fàbrica “de Mar”, teixida pels obrers encarregats durant la dècada de 1850, s’endevina, al creuar informacions distintes i per això complementàries, de més abast del que pot insinuar una única font. Fora de les connexions familiars, les coneixences i els vincles forjats a l’alt Llobregat també es projectaren cap al Garraf cotoner. Sortits de Balsareny, com els Solsona, arribaren teixidors i teixidores al llarg dels cinquanta: Felip Escalé i Alsuria, qui el 1857 es casà a Vilanova amb Magdalena Quintana i Comellas, teixidora berguedana arribada a la mateixa fàbrica des de Sallent;[60] Josep Albert i Josep Cató, teixidors que no es mogueren de la fàbrica de Ferrer i Vidal i del carrer de les Barques almenys entre 1855 i 1863; Josep Bartomeu, també de Balsareny com el Marc Bartomeu detingut i processat la tardor de 1855; el llinatge força nombrós dels Subirana, al qual devia pertànyer el també detingut i processat de Balsareny Antoni Subirana: Ignasi Subirana i Vilà i el seu fill homònim nascut a Berga són a les nòmines del tissatge dels anys 1855, 1859 i 1862, alhora que al padró municipal del 1857, mentre que Isidre Subirana i Pons és a la primera nòmina i al padró, domiciliat al carrer de Soler, 14, en companyia de sis fills i filles i de la seva dona, significativament una tal Rosa Torres i Canudas;[61] o els germans Pasarisas i Vilà (Joan, Manuel i Marcelina), teixidors i berguedans i potser per això apadrinats dels Subirana, que el 1859 els tenien a tocar, porta per porta, al carrer de Soler.[62] Els Pasarisas, al seu torn, ens porten fins el col.lectiu de teixidors sallentins, de ben segur cridats a Vilanova per la presència dels Solsona i, sobretot, dels Busquets encarregats. El maig de 1857 Joan Pasarisas i Vilà compartia vivenda, al carrer de Soler, 6, amb Manuel Badia i Coma (teixidor vidu, de 36 anys, nascut a Sallent), Andreu Pujol i Vilarnau (teixidor solter, de 28 anys, també nascut a Sallent) i Jaume Roca i Viñas (teixidor solter, de 23 anys, també de Sallent).[63] Els dos primers també compartiren feina amb Pasarisas a la fàbrica “de Mar”, mentre que Roca s’estigué als telers de “Nadal i Ribó” (abans “Francí, Guardiola i Companyia”). Alhora, i si fem cas de les adreces que anotà el gerent de “Josep Ferrer i Companyia” el març de 1859, per la mateixa vivenda de Soler, 6, haurien de passar els germans Muntanyola i Lloret, ambdós de nom Valeri, ambdós teixidors sallentins. Tot just aterrar a Vilanova s’havien estat rellogats en una casa “marinera” del Camí Gran, a la platja mateixa, probablement fins que la fàbrica i els teixidors de Sallent ja establerts els oferiren un domicili més atractiu.[64] A principis de la dècada de 1860 més noms “sallentins” tenien cura dels telers de Ferrer i Vidal: Pere Vilarnau, Maria Pujol, les germanes Magdalena i Maria Xipell i Torruella…
L’arribada a Vilanova i la Geltrú de treballadors de l’alt Llobregat, portadors d’una molt probable experiència cotonera, i la seva capacitat per accedir a llocs de relativa responsabilitat fabril -promoguda d’entrada pel fabricant, i renovada per la mateixa lògica de les xarxes familiars i migratòries-, no es restringí a la nova fàbrica de Josep Ferrer i Vidal, per bé que aquesta n’esdevingué l’exemple més viu. De fet, les identificacions “familiars” i “territorials” que he pogut confirmar suggereixen que la fàbrica “de Mar” s’erigí en el motor principal d’aquest procés de reclutament laboral, rellançant una estratègia que almenys parcialment s’havia encetat a la pionera fàbrica “de la Rambla” -aleshores precisament sota la direcció de Ferrer i Vidal-, i propiciant que les noves empreses que obriren encetats els cinquanta també la fessin seva.
L’evidència que sosté el primer dels dos arguments es desprèn, entre d’altres, de la presència a Vilanova, almenys des d’abans de la tardor de 1847, de Joan Solsona i Sala, el futur “director de tejidos” de la fàbrica “de Mar”. És a dir, amb un any llarg d’avenç respecte de la primera escriptura de la nova societat “Josep Ferrer i Companyia”, promotora de la factoria de la marina. Aleshores Solsona només podia exercir de majordom cotoner a la fàbrica “de la Rambla”, com efectivament feia, si fem cas del que anotà la direcció d’aquesta en el Llibre d’Acords de l’empresa el 28 d’agost de 1848: “…hay fundados temores de que se nos vaya el S. Juan Solsona, 1er. contramaestre de tejidos, también para colocarse en la citada fábrica” [la de “Josep Ferrer i Companyia”, o “de Mar”].[65] És indiscutible, doncs, que a recer de l’inicial poder dels Solsona de Balsareny, un segon llinatge bagenc -els Orriols i Cortina, de Sallent- es féu amb els fils del tissatge “de la Rambla” durant els anys d’entredècades. La vigília del Nadal de 1849, Ignasi Orriols i Cortina, “contramaestre” de 33 anys, es casà a Vilanova amb Maria Tanyà i Escaiola, com ell vinguda de Sallent.[66] Segons comunicà a l’alcaldia la nova direcció de la fàbrica “de la Rambla” el juny de 1856 (aleshores la raó “Gispert, Soucheiron i Companyia”), Ignasi Orriols n’era el primer i únic majordom de teixits, per damunt de dos contramestres de secció. Tres anys després es mantenia al capdavant dels telers de la fàbrica, comandant un cos de cinc contramestres. Ignasi no era sol a Vilanova: l’acompanyava el seu germà Bonaventura, dos anys més jove. Si fem cas del que declarà en empadronar-se l’any 1873, Bonaventura havia arribat al Garraf el 1840, just quan engegava el tissatge “de la Rambla”.[67] En conseqüència, durant la dècada dels quaranta devia estar-se amb el germà en la supervisió d’aquells telers i d’aquells teixidors i teixidores. Sé del cert, però, que en obrir portes la fàbrica finançada principalment per Josep Antoni Salom i els germans Santacana i Castany (“Santacana, Sadurní i Companyia”), el 1854-1855, Bonaventura Orriols i Cortina n’assumí el càrrec de “director de tejidos”,[68] del qual no s’havia mogut el març de 1859, quan hi governava una brigada de cinc contramestres i una nòmina de 96 “tejedoras” i només 14 “tejedores”. Els Orriols, és clar, també s’havien dut gent de confiança de Sallent, potser com els Solsona havien fet amb ells mateixos. El juny de 1856 un dels contramestres del tissatge que auxiliava Ignasi Orriols a la fàbrica “de la Rambla” era un tal Francesc Ramonet; el març de 1859, Francesc havia desaparegut d’aquesta nòmina, però s’hi llegia, en canvi, el nom de Jaume Ramonet [i Vilajoana], de qui he pogut saber que havia nascut a Sallent l’any 1822.[69] D’altra banda, el segon contramestre de teixits que el 1856 obeïa Ignasi Orriols era Josep Vilarnau, del qual no sembla gens desaforat suposar que venia de Sallent: de Sallent era originari el seu nebot, Miquel Pujol i Vilarnau, com l’oncle contramestre segons declarà a Vilanova l’estiu de 1863.[70]
Documentades aquestes trajectòries individuals, és clar que un determinat model de reclutament fabril selectiu, assajat a la fàbrica “de la Rambla” durant els seus primers anys, s’ensenyorí de l’emergent cotoneria vilanovina. També és clar que Josep Ferrer i Vidal, director d’aquella i després promotor de la “de Mar”, jugà un paper decisiu en la consolidació d’aquesta estratègia empresarial. D’una banda, perquè en emportar-se de l’una a l’altra llinatges com els Solsona -una decisió ben normal-, reblà el clau d’una incipient associació entre jerarquies fabrils i antecedents familiars-territorials. O, per dir-ho en unes altres paraules: els majordoms, contramestres i treballadors amb experiència arribats de l’alt Llobregat no obrien, estrictament, les portes de la seva empresa als familiars i convilatans; els obrien, de fet, les portes de totes les fàbriques vilanovines. L’arrencada de noves factories incentivava la mobilitat empresarial d’aquests obrers directius, cal pensar que perquè els ofertava expectatives laborals i socials a l’alça. És per això que els Solsona anaren al darrere de Ferrer i Vidal, o que Bonaventura Orriols s’apartà de l’ombra del seu germà gran Ignasi -i de la fàbrica “de la Rambla”- per fer-se amb el timó del tissatge de “Santacana, Sadurní i Companyia”. Però alhora, la lògica d’aquests desplaçaments feia que l’ascendència fabril -i vilatana- d’aquest conglomerat de famílies i llinatges no cessés de guanyar terreny, en la mesura que la seva capacitat de patronatge no es desplaçava sense més amb els individus. Es multiplicava exponencialment a les noves quotes de poder laboral, però també al que restava de l’antiga posició d’autoritat, al prestigi i a les aliances sembrades, que sovint no eren poca cosa. Així, per exemple, i per bé que el contramestre sallentí Josep Vilarnau no abandonà la fàbrica “de la Rambla” de la mà dels Solsona, d’altres Vilarnau arribats de Sallent trobaren feina a la nova fàbrica “de Mar” i en altres de posteriors.[71] Vegem-ho amb més detall en el cas de la més tardana fàbrica de “Puig, Rafecas, Marquès i Companyia” (1855) -o fàbrica “de Sant Joan”- i de les seves polítiques de contractació, les quals sovint semblen indestriables de les rutes de reclutament que s’havien consolidat a les fàbriques veïnes, sobretot a la de Josep Ferrer i Vidal. Josep Camprubí i Espinal, teixidor a la fàbrica “de Sant Joan” l’any 1859, havia nascut a Castellnou de Bages -al bell mig del triangle Sallent-Balsareny-Súria- feia 27 anys. Precisament de Castellnou de Bages era Josep Solsona i Vitó, dels Solsona contramestres de la fàbrica “de Mar”, fàbrica on a més s’estaven altres Camprubí: Antoni, filador, i Josep, ajudant de filador. El 1857 Camprubí i Espinal ja era a Vilanova, on compartia sostre amb la seva esposa sallentina, el seu cunyat sallentí i filador també a “Puig, Rafecas…” (Joan Arola i Pla), i un jove teixidor també nascut a Sallent (Tomàs Novàs i Alsina) a qui l’any 59 donava feina la fàbrica “de Mar”.[72] Els Camprubí, molt probablement, havien entrat a la cotoneria vilanovina per la porta de la fàbrica “de Mar”, i des d’aquesta -apadrinats pels Solsona- s’havien estès a les noves fàbriques. Com els Camprubí, els Duran de Sallent també podien haver saltat de la fàbrica de Ferrer i Vidal a la de “Puig, Rafecas…”, i aprofitat l’empenta industrial de Vilanova i la Geltrú per fer baixar més família de la Catalunya central i per guanyar posicions de relativa responsabilitat en una cotoneria que no cessava de créixer. El maig de 1857 dues famílies arribades de Sallent -els Sancliment Duran i els Capitán Duran- compartien casa o edifici, encara que no “habitación”, al carrer de Cabanyes, 9. Les dues esposes i mares -Sofia i Teresa- eren germanes, i ben reveladorament declaraven un segon cognom amb antecedents entre els sallentins establerts a Vilanova: Vilarnau. Sé que el marit de Teresa Duran i Vilarnau, Ángel Capitán i Valdivieso, era un teixidor almenys “entrenat” a Sallent, ja que el seu fill Andreu hi havia nascut l’any 1846. Ángel i Andreu Capitán feien de “teixidors” a la fàbrica de Ferrer i Vidal el 1859, probablement avalats per la seva procedència sallentina i pel seu versemblant parentiu amb el Josep Vilarnau contramestre de la fàbrica “de la Rambla” i antic subordinat dels Solsona. Com els Capitán Duran, els Sancliment Duran també eren nascuts a Sallent. Andreu Sancliment, qui el 1859 tenia 47 anys, devia ser un dels filadors amb més bagatge cotoner i més ascendència laboral a la filatura nova de trinca de la fàbrica “de Sant Joan”, entre d’altres raons perquè aleshores l’acompanyaven els “hiladores” Frederic, Joan, Ildefons i Tomàs Sancliment i Duran, els fills adolescents que es movien entre els 19 anys del primer i els 13 del darrer. Els anys a venir consolidarien els Sancliment Duran com una de les nissagues filadores més visibles de Vilanova i la Geltrú.[73]
Tots aquests exercicis de reconstrucció fabril i familiar demostren que els orígens socio-territorials del primer treball cotoner vilanoví no són una qüestió menor, ni estrictament un percentatge resultat del buidatge d’una font més o menys generalista i/o estàtica, com ara el registre civil o el padró de veïns. I ho demostren perquè, més enllà dels números, permeten elaborar tres hipòtesis qualitatives que, em sembla, tenen un alt valor explicatiu. La primera hipòtesi: la immigració d’origen cotoner arribada a Vilanova i la Geltrú -i sobretot la procedent de les viles de Balsareny i Sallent i del seu hinterland– resultà decisiva en la formació del contingent industrial local, però menys per l’aportació absoluta i molt més per la seva capitalització de les categories laborals més estratègiques i/o prestigioses i ben retribuïdes. Majordoms, contramestres, teixidors i filadors amb experiència, aportaren la seva familiaritat amb els oficis cotoners a una indústria bastida en quatre dies del no-res cotoner i, és clar, als fabricants als quals això convenia. Segona hipòtesi: aquest treball cotoner procedia d’un món industrial força diferent del que s’estava formant a Vilanova, un món industrial en què havien abundat i encara abundaven els petits i mitjans tallers de filatura i tissatge, sovint formalment independents dels fabricants més potents, de tal manera que la distinció social entre fabricant i treballador hi era molt més esglaonada i matisada del que s’endevina a Vilanova i la Geltrú. A Sallent per exemple -una vila que oscil.là entre els 2.500 i els 5.000 habitants durant les dècades centrals del segle (1840s-1860)- l’any 1842 es censaren 41 fabricants cotoners, i l’any 1850, 42 fabricants. Els del 1842 els he localitzat en una contribució industrial local de l’any anterior, i el ventall empresarial que se’n desprèn té ben poc a veure -socialment parlant- amb la imatge tota d’una peça de la fàbrica i del fabricant del Garraf -aquest, més inversor que no pas “cotoner”-: a Sallent, i alhora que companyies emergents (“Joan Vilaregut”, “Serra, Claret, Casas i Companyia”, “Prats, Valls i Companyia”), hi cotitzaven desenes de petits i mitjans fabricants, els noms i cognoms d’alguns dels quals -i més modestos- ens són prou coneguts (Pere Busquets, Sebastià Canudas, Valeri Muntanyola, Joaquim Vilarnau). Referències familiars que retrobem en el cens de 1850, i també entre la mateixa fracció de fabricants: Isidre Bartomeu (només 6 màquines de filar “bergadanes” -o 720 fusos manuals- i 2 telers manuals senzills), Josep Busquets (4 bergadanes -o 480 fusos manuals- i 20 telers senzills), Jaume Vergés (5 bergadanes -o 600 fusos manuals-).[74] Mentrestant, al Balsareny de 1842, i entre la trentena llarga de “fabricantes de algodón”, també hi tenien lloc un tal Josep Solsona, o un Josep Gomfaus, o dos Bartomeu[s].[75] La tercera hipòtesi és una conseqüència de les dos anteriors: aquest reclutament selectiu de treballadors acostumats a les feines cotoneres, però també al protagonisme obrer i al vis a vis laboral i social amb el fabricant amo del taller o la petita fàbrica -que potser, fins i tot, havia estat el pare, un parent…-, era una arma de doble fulla per a l’empresariat vilanoví. Mentre el creixement de la indústria local generés noves ocupacions fabrils de responsabilitat organitzativa i ben retribuïdes -cas dels encarregats-, aquest flux immigrant podia resultar bàsicament profitós. Però si l’expansió s’aturava -com succeí a partir de 1854-1855-, i la xarxa migratòria no ho feia, les expectatives de col.locació tendien a la baixa, i es restringien a feines per a les quals l’experiència cotonera i les destreses adquirides eren menys importants. Òbviament però, la xarxa migratòria no es trencà de cop, en part perquè els majordoms i contramestres bagencs ja bellugaven molts dels fils del mercat de treball vilanoví, en part perquè la crisi de la cotoneria “manual” de l’alt Llobregat esdevingué definitiva durant la dècada dels cinquanta. En aquest creuament de trajectòries -una industrialització local que toca sostre i una emigració amb aquell destí que rep un nou impuls-, els encarregats i els filadors i teixidors amb més atribucions i prestigi fabrils podien, potser, amortir el cop de la degradació laboral i social dels nouvinguts més tardans, sobretot si es tractava de familiars o coneguts de confiança. Però poca cosa més. Les implicacions organitzatives, salarials, sindicals i fins polítiques d’una cotoneria nova de dalt a baix, amb uns marges de maniobra empresarial inimaginables en cotoneries com ara la sallentina, havien de topar, tard o d’hora, amb els costums i les tradicions laborals i col.lectives dels teixidors de l’alt Llobregat arribats a misses dites.
Això és, em sembla, el que succeí durant l’estiu i la tardor de 1855. Alguns teixidors d’origen “cotoner” -probablement els immigrants més recents i amb menys compromissos amb els obrers directius- promogueren un sindicat d’ofici per influir en les condicions salarials i organitzatives del cotó vilanoví, amb el referent explícit del tissatge sallentí. La resposta patronal fou desmarcar-se del terreny de la negociació col.lectiva, beneïr la mà dura policial amb els teixidors més actius, i filar més prim en les polítiques de contractació, rellevant aquesta mena de treballadors per altres amb menys expectatives i recursos per assolir-les.
El 6 d’octubre de 1855 aquestes dues “solucions” al problema de la formació del treball industrial s’enfrontaren a trets al barri de la marina de Vilanova i la Geltrú.
4. Desfent-se de Pedro el tejedor:feminització, treball “complementari” i poder patronal a “Josep Ferrer i Companyia” (1855-1863)
Quina era, amb més precisió, l’alternativa de fabricants com Josep Ferrer i Vidal a la incorporació massiva de teixidors i treballadors de la mena dels detinguts i processats l’any 1855? Fonamentalment, explotar a fons el potencial estalviador de destreses humanes associat a la combinació de més obrers supervisors i nova tecnologia capital-intensiva. És a dir, potenciar el reclutament de treballadors i treballadores sense experiència cotonera, que es fessin càrrec del creixent nombre de feines que demandaven un breu aprenentatge (per exemple: tenir cura de nuar el fil en els equips de les selfactines, o “refer la peça” en el tissatge amb telers mecànics), i sempre subordinats a un cos d’encarregats -majordoms i contramestres, però no només- que fundava la seva satisfacció laboral en la distància i el poder fabril que el separava d’aquell col.lectiu majoritari. En una vila pagesa i marinera com la Vilanova d’aleshores, en què moltes economies familiars depenien de l’(auto)aprofitament intensiu de tots els actius, aquesta nova demanda de treball gens qualificat, barat, i poc fet a les disputes col.lectives, apuntava en un sentit ben precís: la reserva laboral que constituïen molts joves de les famílies pageses, marineres i menestrals menys pròsperes o indiscutiblement proletaritzades, els fills “excedentaris” -i sobretot les filles- dels arrendataris més pobres, dels mariners i pescadors sense barca, dels artesans amb l’ofici per tota propietat.
L’acusada feminització de la cotoneria vilanovina, ja des de molt aviat, és una evidència del desplegament d’una política gerencial d’aquella mena, més ferma a mesura que esclataven les contradiccions entre certs contingents de treballadors immigrants i una classe empresarial comprensiblement confiada i satisfeta de si mateixa. Que la substitució de teixidors per teixidores era una possible via per fer més dòcil -i barat- el treball del tissatge, s’entreveu en testimonis com el de l’alcalde alertant el governador civil del malestar d’aquells treballadors “que se proponen alejar en parte o en todo de los talleres a las mujeres que ahí trabajan” (febrer de 1856).[76] Certament, moltes dones semblen haver disposat d’un menor marge de resposta i negociació laboral que la majoria d’homes, probablement pel rol subordinat que els corresponia en les respectives jerarquies familiars, un rol que ja d’entrada desvaloritzava moltes de les seves opcions de treball i d’ingrés en tenir-les per “auxiliars” o “complementàries” familiarment i socialment. Això tendia a ser així si el cap de família i/o els homes adults no s’ocupaven en el món del cotó, però també ho podia ser -i sovint d’una manera més crua- si aquests compartien fàbrica però no status i condicions laborals amb les seves esposes, filles, germanes…: “Había entre ellos [els filadors/es de “Puig, Rafecas, Marquès i Companyia” que el setembre de 1855 es declararen en vaga exigint un augment del preufet] una mujer llamada Josefa Juncosa, cuyo marido es contramaestre de los telares, y tiene además dos cuñadas empleadas en la misma. Conociendo la infeliz que al precio de 11 maravedís le era imposible ganarse el sustento, siguió la suerte de los demás [declarant-se en vaga]. Pero los dueños y directores de la fábrica apelaron a la coacción y atemorizaron al marido de Josefa Juncosa, haciéndole entender que si su esposa no volvía al trabajo, no sólo quedaría él despachado sino también sus dos hermanas.”[77]
Tot plegat permet explicar les preferències feminitzadores dels fabricants vilanovins d’ençà mitja dècada de 1850. L’any 1859 les sis fàbriques cotoneres locals presentaven un perfil de gènere de la seva força de treball que en molts aspectes coincidia amb l’estructura de gènere d’altres cotoneries catalanes de més volada i tradició, com ara la barcelonina. Els majordoms, contramestres i altres encarregats eren exclusivament homes, a l’igual que els fusters, maquinistes i serrallers. La preparació de la filatura era femenina (canaleres, manuars, metxeres), excepció feta de batans i cardes. També era molt majoritàriament femenina la preparació del tissatge (ordidores, nuadores, bobinadores), aquí amb l’excepció dels paradors. Ara bé, en un punt important la indústria vilanovina s’allunyava de la barcelonina d’aleshores. Si a Barcelona i el seu pla, l’any 1856, els 1.574 “oficiales tejedores de algodón en telares mecánicos” es desglossaven en 974 homes i 600 dones, a Vilanova i la Geltrú la correlació era inversa. El cens obrer arxivat per l’alcaldia el març de 1859 inclou 640 noms acompanyats de l’adjectiu “tejedor/a” (gairebé el 45% de tots els treballadors/es del cotó local), dels quals 223 són homes i 417 són dones. És veritat que darrere el mateix qualificatiu s’amaguen teixidors/es adults responsables de brigades de treball més o menys nombroses i els ajudants que les integraven, sovint nois i noies adolescents. Però això no treu que la pauta d’ocupació als telers mecànics vilanovins prioritzés, progressivament, el treball de dones en lloc del més acostumat treball masculí. Mentre a les cotoneries amb més anys de rodatge el balanç era menys desfavorable als actius masculins (53 teixidors i ajudants per 42 teixidores a la fàbrica “de la Rambla”; 111 “tejedores” i 137 “tejedoras” a la fàbrica “de Mar”), a les recents i més noves la feminització del tissatge hi resultava aclaparadora (14 “teixidors” i 102 “teixidores” a “Santacana, Sadurní i Companyia”; 25 i 89 a “Puig, Rafecas, Marquès i Companyia”).[78] En aquests últims casos alguns homes teixidors devien assumir els telers més exigents i, potser també, tasques de supervisió i control de les brigades teixidores femenines, erigint-se en molts sentits en una perllongació de la mirada de majordoms i contramestres. No em sembla cap casualitat que en el cas de la fàbrica “de Sant Joan” (“Puig, Rafecas…”), una nòmina teixidora densament feminitzada s’associés amb una notable presència relativa de teixidors originaris de la Catalunya central i cotonera, homes que per qualificació i experiència podien comandar o instruir brigades de treball integrades per treballadores i treballadors força més novells. Entre els teixidors adults de “Puig, Rafecas…” l’any 1859 he identificat, a més del ja ressenyat Josep Camprubí, Josep Castany[s] i Camps (nascut a Sallent), Bartomeu Guitart (el cap d’un llinatge teixidor sallentí que anant i venint arrelaria al cotó vilanoví), Andreu Espacs (nascut a Berga) o Josep Sirera i Massana (teixidor i parador nascut a Prats de Lluçanès).[79]
Les pistes que fan pensar que la feminització de la cotoneria de Vilanova i la Geltrú fou sinònim de restringir l’entrada de més treball masculí d’origen “cotoner”, i de reforçar l’accés a la fàbrica de treball sense qualificacions específiques ni antecedents industrials, no són poca cosa. Malgrat que ni el registre civil ni el padró de veïns anotaven l’ocupació laboral de les dones, disposem pel que fa als orígens territorials de les treballadores cotoneres de Vilanova i la Geltrú d’una font parcialment més completa. Durant els últims mesos de 1862 i els primers de 1863, coincidint amb les batzegades inicials de la “fam de cotó” conseqüència de la guerra civil americana, les fàbriques vilanovines alentiren la producció fins a aturar-la. Això comportà l’acomiadament temporal de molts treballadors i treballadores. Tres de les sis fàbriques d’aleshores feren arribar la relació de tots els acomiadats/es a l’alcaldia, anotant-hi l’ocupació fabril i el municipi de naixement. Es tractava de la fàbrica amb una nòmina laboral més extensa (“Josep Ferrer i Companyia”: 525 treballadors/es el 1859) i de les dues fàbriques més modestes (“Amigó, Moncunill i Companyia”: 91 treballadors/es el 1859; “Nadal i Ribó”: 75 el 1859).[80] En els tres casos sembla indiscutible que tot el treball femení de la fàbrica fou acomiadat temporalment (la relació de “Josep Ferrer i Companyia” el 1862-1863 inclou 243 dones; la nòmina de la mateixa fàbrica el 1859 n’inclou 230), el que ens proporciona una imatge ben ajustada de la procedència geogràfica de totes les treballadores. He organitzat els resultats del buidatge d’aquesta font a la Taula 5.
|
TAULA 5: Lloc de naixement de les treballadores de Josep Ferrer i Companyia, Amigó, Moncunill i Companyia i Nadal i Ribó (1862-1863) |
||||||
| Josep Ferrer… | Amigó, Mon... | Nadal i Ribó | ||||
| Treb. | % | Treb. | % | Treb. | % | |
| TOTES LES TREBALLADORES | *239 | 100,0 | 46 | 100,0 | 42 | 100,0 |
| 1. VILANOVA I LA GELTRÚ | 138 | 57,7 | 43 | 93,5 | 20 | 47,6 |
| 2. GARRAF (excepte Vilanova i G.) | 6 | 2,5 | 1 | 2,2 | 2 | 4,7 |
| Cubelles | 4 | 1 | ||||
| Sant Pere de Ribes | 2 | 2 | ||||
| 3. PENEDESOS | 7 | 2,9 | 7 | 16,6 | ||
| Alt Penedès | ||||||
| Castellví de la Marca | 1 | |||||
| Sant Martí Sarroca | 1 | |||||
| Baix Penedès | ||||||
| Bellvei del Penedès | 1 | |||||
| Calafell | 1 | |||||
| Llorenç del Penedès | 1 | |||||
| Sant Jaume dels Domenys | 2 | |||||
| Vendrell, El | 5 | 2 | ||||
| 4. TARRAGONÈS | 29 | 12,1 | 1 | 2,4 | ||
| Altafulla | 6 | |||||
| Canonja, La | 1 | |||||
| Creixell | 5 | 1 | ||||
| Pobla de Montornès | 1 | |||||
| Tarragona | 3 | |||||
| Torredembarra | 6 | |||||
| Vilallonga del Camp, La | 2 | |||||
| Vilaseca | 5 | |||||
| 5. REUS-VALLS-MONTBLANC | 10 | 4,2 | 1 | 2,4 | ||
| Alt Camp | ||||||
| Bràfim | 1 | 1 | ||||
| Montagut | 1 | |||||
| Baix Camp | ||||||
| Cambrils | 2 | |||||
| Reus | 6 | |||||
| 6. EIX “INDUSTRIAL” CENTRAL | 23 | 9,6 | 6 | 14,3 | ||
| Anoia | ||||||
| Igualada | 1 | |||||
| Sant Martí de Tous | 1 | |||||
| Bages | ||||||
| Balsareny | 1 | |||||
| Sallent | 13 | 1 | ||||
| Baix Llobregat | ||||||
| Abrera | 2 | |||||
| Sant Feliu de Llobregat | 1 | |||||
| Sant Vicenç dels Horts | 1 | |||||
| Altres comarques | ||||||
| Berguedà/Berga | 2 | 1 | ||||
| Berguedà/Vilada | 1 | |||||
| Maresme/Calella | 2 | |||||
| Maresme/Masnou, El | 1 | |||||
| Vallès Occidental/Terrassa | 1 | |||||
| 7. BARCELONA/BARCELONÈS | 8 | 3,3 | 2 | 4,3 | 1 | 2,4 |
| Barcelona | 7 | 2 | 1 | |||
| Badalona | 1 | |||||
| 8. REGIÓ EBRE-PRIORAT | 10 | 4,2 | 4 | 9,5 | ||
| Baix Ebre | ||||||
| Ametlla de Mar/Cala d’Ametlla | 3 | |||||
| Perelló, El | 3 | |||||
| Tortosa | 1 | |||||
| Ribera d’Ebre | ||||||
| Benissanet | 1 | 1 | ||||
| Móra d’Ebre | 2 | 3 | ||||
| 9. PLANA DE LLEIDA | 1 | 0,4 | ||||
| Les Garrigues/Vinaixa | 1 | |||||
| 10. PIRINEU DE LLEIDA | ||||||
| 11. GIRONA: LITORAL, PLANA… | 4 | 1,7 | ||||
| Alt Empordà/Figueres | 1 | |||||
| Alt Empordà/Roses | 1 | |||||
| Gironès/Girona | 1 | |||||
| La Selva/Amer | 1 | |||||
| 12. FORA DE CATALUNYA (prov) | 2 | 0,8 | ||||
| Castelló de la Plana | 1 | |||||
| Cuenca | 1 | |||||
|
* Les fonts originals llisten un total de 243 treballadores a la fàbrica de Josep Ferrer i Companyia l’hivern de 1862-1863, però de quatre d’aquestes treballadores no proporcionen el municipi de naixement. El total de treballadores de la mateixa fàbrica el març de 1859 havia estat de 230. FONTS: AHCVG. Lligall 2.878: “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Registro de los operarios que con motivo del cierre de las fábricas de tejidos e hilados de algodón han quedado sin trabajo, con espresión del secso á que aquellos pertenecen” (1862-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 á 50 años que se han marchado y de los despedidos de la Fábrica de los Sres. José Ferrer y Ca.” (07-01-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 á 50 años que se han quedado sin trabajo por haberse cerrado el Esta. Fabril de los Sres. José Ferrer y Ca.” (14-02-1863); “Relación nominal de los trabajadores de ambos sexos de la edad de 14 á 50 años que quedan sin trabajo a causa de la suspensión indefinida de la sección de hilados de algodón de la fábrica de los SS. Nadal y Ribó sita en esta Villa” (19-01-1863); “Relación nominal de los trabajadores de ambos sexos de la edad de 14 á 50 años que quedan sin trabajo por causa del cierre de la fábrica de los SS. Nadal y Ribó sita en esta Villa” (1863). |
||||||
Val a dir que ni les dades d’“Amigó, Moncunill i Companyia” ni les de “Nadal i Ribó” es poden considerar exemplars, vist que només comptaven amb una quarentena de treballadores, quan les altres fàbriques almenys triplicaven aquesta xifra (1859).[81] No obstant això el mapa de les treballadores de “Nadal i Ribó” sembla coincidir força amb el de les treballadores de “Josep Ferrer i Companyia”, i és aquest últim el que més m’interessa. Alguns dels percentatges “territorials” de les treballadores de la fàbrica “de Mar” confirmen el que ja sabem a partir dels homes cotoners localitzats en el registre civil (Taula 4): la meitat de les treballadores havien nascut a Vilanova i la Geltrú, i la presència de treballadores arribades de la Catalunya “cotonera” hi era rellevant (i Sallent, de nou, la vila que aportava més treball, per davant de ciutats molt més poblades i properes com Barcelona i Reus). Significativament, però, el 50% de nascudes a Vilanova és un 50% llarg, mentre que les treballadores originàries de les tres regions “cotoneres” (Reus-Valls-Montblanc, l’Eix “industrial” central, i Barcelona/Barcelonès), amb un 17,1%, resten lluny del 28% llarg dels homes cotoners casats a Vilanova i la Geltrú entre 1847 i 1872 (percentatge -cal tenir-ho en compte- “atenuat” per la inclusió del període 1847-1850 i per la mateixa naturalesa del registre de matrimonis). Contràriament, les treballadores nascudes a pobles i comarques “veïnes” sense tradició cotonera representen una proporció superior al 16,5% dels homes de la Taula 4: les nascudes a altres pobles del Garraf (2,5%), als dos Penedesos (2,9%), al Tarragonès (12,1%) i a la regió de l’Ebre (4,2%) sumen el 21,7% del total. És a dir: entre les dones de la fàbrica “de Mar” els orígens vilanovins i immigrants “no cotoners” pesaven més que entre els treballadors tèxtils del registre civil, i, en correspondència, els orígens immigrants “cotoners” pesaven menys.
Imaginar com i per què arribaren a Vilanova les dones nascudes al litoral i camp de Tarragona (Altafulla, Creixell, Torredembarra, El Vendrell), o a la costa del Baix Ebre (Cala d’Ametlla, El Perelló), no sembla excessivament arriscat: seguint els pares, germans, cònjuges o parents, els quals, via les rutes migratòries tradicionals (sovint de cabotatge), continuaven acudint a la marina de Vilanova per fer-hi de mariners, pescadors, boters, estibadors, i, si no era el cas, per cercar una nova ocupació en un mercat de treball particularment dinàmic. Aquesta immigració que d’entrada no s’adreçava a la fàbrica, però que en emigrar tendia a proletaritzar-se definitivament, constituïa una reserva de treball femení amb ben poca sortida en les feines pagades “masculines” (mariners, pescadors, boters…), és a dir una reserva de treball barat i obedient (en la mesura que això “convenia” a unes unitats familiars encapçalades per homes que no treballaven al cotó). A la Vilanova de mitjan segle XIX les opcions d’assalarització d’aquestes dones i també de moltes vilanovines, preferentment joves i solteres, semblen haver estat, fonamentalment, dues: la fàbrica cotonera i el servei domèstic.[82] Josep Ferrer i Vidal ho aprofità des de molt aviat.
El padró de veïns elaborat el 1873 i les llistes nominals de treballadors i treballadores de “Josep Ferrer i Companyia” (1859 i 1862-1863) permeten il.lustrar amb exemples concrets -que no són pocs- les hipòtesis anteriors. L’any 1873 una nombrosíssima nissaga sortida d’El Perelló (Baix Ebre) resultava ben visible entre els empadronats al barri de Mar de Vilanova i la Geltrú (carrer de les Barques, del Gas, de la Llibertat i de la Platja): els Llambric. Francesc Llambric i Brull havia estat el primer a desembarcar a Vilanova, l’any 1848, amb només 16 anys d’edat, i des d’aleshores hi havia fet de “marinero”. L’any 1853 el seguí Josep Llambric i Llaverias, que aleshores comptava 30 anys i que el 1873 també es declarà mariner. El 1855 els que arribaren foren Joan Llambric i Escarsellé (22 anys) i els seus fills de curta edat Joan i Ramon Llambric i Balaguer, tots mariners el 1873. L’any 1857 encara arribaria un altre Llambric mariner (Marià Llambric i Farnós) acompanyat de tres fills que també ho serien. Els Llambric que arribaren més tard (1859) degueren trobar la marineria vilanovina col.lapsada, perquè Josep i Joan Llambric i Sardà, d’El Perelló, feien d’ajudants de filador a la fàbrica “de Mar” el 1859. El germà gran, Francesc, hi féu de “jornalero”. I una tal Rosa Llambric, també el 1859, es registrà entre les “tejedoras”.[83] Com els Llambric, els Llorens, d’Altafulla, també formaven un llinatge de mariners que emigraren a Vilanova. Jaume i Ramon Llorens i Roig hi eren des del bienni 1851-1852, quan hi arribaren amb 20 i 17 anys respectivament. Un germà més gran, Martí, també mariner, hi desembarcà el 1856. El 1873 Josep i Antoni Llorens i Mallafré, fills de Martí, s’empadronaren com a “cuberos”; la seva germana Concepció ho féu com a “tejedora”. De fet, el 1859 ja hi havia teixidores amb el cognom Llorens a la fàbrica “de Mar” (Mònica, Patrícia i Úrsula), i totes amb residència al barri mariner; de treballadors amb el mateix cognom, en canvi, no n’hi havia cap.[84] Els Lluís, al seu torn, havien sortit de Creixell. Joan Lluís i Munné arribà a Vilanova l’any 1823, i amb el temps formà una família de mariners i boters que el 1873 s’estava en una casa del carrer de la Platja. Mentrestant altres parents creixellencs emigraren al Garraf, atrets per la presència familiar i per les expectatives de feina. Estanislau, germà menor de Joan, hi arribà el 1837 i també hi féu de mariner; Maria, germana, arribà el 1839; i Francesc Lluís i Pujol -creixellenc i més que probable parent-, el 1855. Lluís i Pujol, però, no pogué -¿o volgué?- preservar la tradició marinera. Féu el salt a la fàbrica de Ferrer i Vidal, primer a la preparació a jornal, després com a “sereno”. El 1859 Josep Lluís i Vidal, fill adolescent de Lluís i Pujol, era ajudant de filador a la mateixa fàbrica; les filles Gaietana i Teresa, teixidores, s’estaven als telers de la fàbrica “de la Rambla”.[85]
Tot plegat, només un tast en el padró municipal de 1873 (el capítol de cognoms encapçalats per la lletra LL) per demostrar l’impacte del reclutament cotoner entre les famílies marineres, i particularment la captació de dones, fills no primogènits i immigrants tardans. La nòmina de llinatges mariners i/o menestrals, immigrants o no, que col.locaren actius sovint dels tinguts per “marginals” a la fàbrica “de Mar”, dóna per força més i s’endevina abundant: els Alcover (1859-1862), de Benissanet (Ribera d’Ebre); els Ballvé Tous (1862), mariners de Vilaseca; els Bardí González (1873), mariners de Cambrils i El Perelló; els Ferràs Martí (1862), mariners i boters de Vilanova i la Geltrú; els Fontanillas (1859-1862), botiguers i mariners de Creixell; els Fortuny Pagès (1859-1862), de Torredembarra; els Gil Lloveras (1862), forners i filadors de La Canonja; els Jané [Gené] Virgili (1862), botiguers i jornalers de Creixell; els Massana (1859-1862), boters de Vilanova i la Geltrú; els Nin (1859-1862), mariners i espardenyers d’El Vendrell; els Romeu Borrut (1859), pagesos i paletes de Calafell; els Sunyer Ramon (1862), de Torredembarra…[86]
Les potencials conseqüències socials i “polítiques” d’aquest reclutament a l’alça de treball d’extracció no cotonera, sovint considerat complementari per les pròpies famílies, i abundantment femení, esclataren a Vilanova durant el bienni 1862-1863. Aleshores, en una conjuntura econòmica particularment crítica per a fabricants i treballadors, es demostrà que l’aposta per una major contractació d’aquesta mena de treball podia “resoldre” alguns dels inicials problemes socials dels fabricants locals, encara que fos al preu de posposar-los. Per les maneres de què es valgueren alguns d’aquests fabricants per trampejar la crisi cotonera d’aquells anys, sembla clar que les tradicions d’acció col.lectiva obrera simbolitzades pels inconformistes teixidors bagencs (1855) havien estat -o estaven essent- escombrades de Vilanova i la Geltrú, i amb elles la cara més inquietant del metafòric Pedro el tejedor.
Un dels puntals de les pioneres tradicions sindicals tèxtils -a la manufactura catalana com a d’altres- era la determinació i capacitat obrera de “repartir” laboralment l’impacte negatiu d’una possible crisi industrial, per tal de moderar-ne els efectes. Es tractava d’aconseguir que el fabricant, si es veia forçat a retallar la producció, conservés el cent per cent de la nòmina laboral reduïnt la feina per igual, en lloc de retenir una fracció de treballadors/es a ple rendiment i acomiadar la resta. Els objectius d’aquesta política eren força clars: evitar que la gestió empresarial de la crisi camuflés repressàlies laborals i, sobretot, impedir que la combinació de sobreoferta de treball i minories obreres privilegiades pels fabricants enfonsés preusfets i jornals. La petició que l’incipient sindicat teixidor local havia fet a Josep Ferrer i Vidal el setembre de 1855, proposant la rotació periòdica de teixidors i teixidores per mantenir a ratlla la fabricació de teixits i alhora donar feina als teixidors tornats de Barcelona, era una expressió més o menys informal d’aquesta estratègia. Estratègia que, segons diverses fonts, comptà amb un perceptible suport -i “acceptació” per la part patronal- a la Barcelona dels primers anys seixanta, quan la guerra civil als Estats Units d’Amèrica encarí com mai el preu del cotó en floca, provocant a Catalunya una crisi industrial sense precedents. El setmanari El Obrero, el periòdic obrerista més prestigiós d’aleshores, es felicitava l’estiu de 1865 perquè la principal firma catalana de teixits de mescla (la gracienca “Bonaventura Solà i Sert Germans”), “durante la prolongada crisis por que ha pasado la industria fabril, apenas despidió a ninguno de los trabajadores que tenía ocupados”. De “La Maquinista Terrestre y Marítima”, capdavantera en la construcció de maquinària industrial, havia escrit el mateix: “…por no despedir a sus operarios les hace trabajar una semana sí y otra no, alternando por mitad. […] Los trabajadores se ocupan efectivamente menos tiempo que de ordinario, [y] no cobran otro jornal que el que les corresponde por el trabajo prestado.”[87] També “La España Industrial”, la primera cotoneria catalana per recursos, producció i mercat, sembla haver “respectat” -per les conveniències que fossin- aquesta pràctica de pacte laboral a la seva factoria de Sants: la comparació de les nòmines de la fàbrica corresponents a la mateixa setmana de dos anys diferents (la primera de novembre de 1857 i 1863) mostra que el nombre de treballadors/es de la principals seccions no disminuí el 1863 malgrat la crisi (30 cardadors el 1857, 30 el 1863; 46 filadores de selfactina amb les seves ajudants el 1857, 50 filadores el 1863; 18 filadores de contínues el 1857, 22 filadores el 1863; 440 teixidors a preu fet el 1857, 482 teixidors el 1863…); el que sí es reduí homogèniament fou el nombre de dies treballats en aquestes seccions de fabricació (6 dies el 1857, 4 i 3/4 el 1863), i òbviament els volums de producció.[88]
Josep Ferrer i Vidal no aplicà aquesta mena de solució laboral a la seva fàbrica “de Mar”. Senyal, entre d’altres coses, que els seus treballadors i treballadores no disposaren de força ni mitjans per empènye’l a una gestió de la crisi que els fos col.lectivament més favorable. Si fem cas de les informacions i llistats nominals que Ferrer i Vidal féu arribar a l’alcaldia, entre novembre de 1862 i febrer de 1863 la fàbrica “de Mar” retallà la seva producció i també la seva nòmina de treballadors/es progressivament, fins a aturar la fàbrica a mitjan febrer de 1863, després d’haver “acomiadat” 399 treballadors i treballadores d’entre 14 i 50 anys durant els quatre mesos anteriors.[89] Vull subratllar el fet que Ferrer i Vidal dugués a terme aquesta reducció de treball de manera esglaonada, alleugerint inicialment la nòmina de la filatura i clausurant la secció dos mesos més tard (que mentrestant havia continuat funcionant, a mig gas, amb una part de la nòmina pre-crisi), política que repetí en el tissatge entre gener i febrer de 1863. Però no només això. Ferrer i Vidal tampoc respectà, encetada la dinàmica d’acomiadaments selectius, l’exigència mínima de tantes tradicions de pressió obrera o obertament sindicals de prioritzar, en cas de crisi i de retallades “inevitables”, la continuïtat d’aquells treballadors/es amb més atribucions i experiència fabril, majoritàriament els homes adults de més edat de la filatura i del tissatge. Per exemple: quan el 14 de febrer de 1863 Ferrer i Vidal notificà la paralització dels telers que encara funcionaven, també notificà la baixa de 126 teixidores i de només 25 teixidors. Respecte de la nòmina de teixidors i teixidores del 1859 mancaven 86 homes i només 12 dones. Dels homes acomiadats la primera setmana de novembre de 1862, almenys 16 eren teixidors el 1859. El 7 de gener de 1863 la fàbrica deixà sense feina, amb tota certesa, 16 teixidors més, però cap teixidora. Dels teixidors acomiadats en aquestes dues primeres tandes n’he identificat doncs 32: 6 havien nascut a Sallent, 2 a Berga, 1 a Balsareny, 1 a Gironella, 1 a Esparreguera…, i 12 a Vilanova i la Geltrú, 3 a Creixell, 1 a Torredembarra, 1 a Sant Pere de Ribes, 1 a Tamarit de Mar…; d’aquells dels quals he localitzat l’edat (14), 5 tenien més de 30 anys i 9 més de 25, i només 5 es movien entre els 18 i els 24 anys. En resum, l’empresa s’estava desfent abans dels teixidors més qualificats -i potencialment més bel.ligerants en una conjuntura de crisi (també pel fet de tractar-se en molts casos de caps de família)- que no pas de les teixidores, preferentment dones joves, sovint solteres adscrites a famílies no estrictament cotoneres, i per tot això menys reticents o més obligades a acceptar una major càrrega de feina i/o un menor preufet, mesures que inexorablement havien de tenir conseqüències futures.[90]
Si fa no fa, Ferrer i Vidal havia fet el mateix a la filatura de selfactines. Quan el 7 de gener de 1863 féu parar les màquines que encara filaven, els que es quedaren sense feina foren 6 filadors i 26 ajudants de filador, és a dir, 4 ajudants i escaig per cada filador (i tenint en compte que només llistà els treballadors majors de 13 anys, els ajudants podien ser més). El març de 1859 la correlació entre ajudants i filadors era, en una filatura que treballava a tota màquina, de 2,2 (73 ajudants per 33 filadors). Almenys 18 filadors havien estat acomiadats el novembre de 1862. Alhora, dels 6 filadors retinguts fins a última hora, 3 encara eren ajudants el 1859 (i per tant filadors novells el 1863). En molts sentits el col.lectiu dels ajudants de filador -adolescents i adults joves que no superaven la vintena d’edat, auxiliars del filador en les tasques de nuar i subministrar la metxa de cotó mentre aprenien l’“ofici”- recordava el de les dones teixidores: dels 26 ajudants que treballaren fins el gener del 63, 10 havien nascut a Vilanova i la Geltrú, 2 a Sant Pere de Ribes, 2 a Creixell, 2 a El Vendrell, 2 a El Perelló, 1 a Calafell, 1 a Torredembarra, 1 a La Canonja, 1 a Tortosa, 2 a la província de Castelló de la Plana…, i només 2 en territoris “cotoners” (Sallent i Begues [Baix Llobregat]). O, encara amb més precisió: dels 73 ajudants de filador censats el 1859 a la fàbrica “de Mar” n’he identificat amb certesa 37 al padró de veïns (1857); 26 d’aquests 37 (el 70,3%) s’integraven en unitats familiars el cap de les quals es declarava mariner o pescador (14), pagès (8), o dels oficis tradicionals (4); només 8 (el 21,6%) eren fills de filadors (4) o d’altres treballadors del tèxtil (4). Alhora, dels 26 fills de famílies no cotoneres, només 7 ocupaven la posició del primogènit en la unitat residencial familiar, mentre 19 eren fills segons o tercers o altres familiars del cap de cèdula (ben al contrari del que succeïa entre els ajudants fills de pares cotoners: 6 dels 8 eren els fills i germans més grans de la respectiva unitat residencial).[91] Ferrer i Vidal, doncs, tampoc s’havia estat de fer anar temporalment la filatura amb els treballadors més joves i inexperts, probablement concentrant les funcions supervisores i les més qualificades en menys filadors i confiant el seguiment de les màquines i les tasques de nuar -feines que xuclaven força temps del treball filador- estrictament als ajudants. La lectura laboral i social d’aquesta demostració de poder patronal, i les seves implicacions de present i futur, em semblen bessones de les apuntades a propòsit del tissatge.
* * *
No sembla, doncs, que les recomanacions del governador civil Antonio Guerola a l’alcalde Isidre Marquès en el sentit de “estimular a los fabricantes para que hagan el sacrificio de sostener el trabajo todo lo posible, por decoro de la fabricación, por humanidad, y por patriotismo”, fossin gaire escoltades i aplicades.[92] Més aviat fa la impressió que, en un context institucional força més hostil per a l’associacionisme obrer que no pas l’enterrat Bienni Progressista (1854-1856), i ben avançades les estratègies de feminització i major selecció de la força de treball per part dels fabricants, aquests pogueren fer front a la crisi cotonera sense témer una resistència col.lectiva d’envergadura, o escapçant-ne amb lleugeresa els caps potencials. En molts sentits les polítiques laborals de “Josep Ferrer i Companyia” durant el bienni 1862-1863 eren -com el peix que es mossega la cua- alhora una conseqüència i una causa de la progressiva feblesa “sindical” d’ençà 1855, feblesa en la qual confluïen la fermesa patronal a explotar tots els avantatges industrials de l’emplaçament vilanoví, el replegament polític general post-1856 i l’estigma de violència i de derrota heretat dels teixidors empresonats durant el Bienni. Aquesta combinació de força patronal i d’incertesa obrera -producte de l’amplíssim marge de maniobra que tecnologia, treball i política proporcionaven als fabricants locals- probablement contribueixi a explicar l’aposta insurreccional de filadors i teixidors vilanovins durant els anys seixanta, alguns amb noms i cognoms a les nòmines de les partides republicanes de la comarca.[93] O la substancial participació de treballadors tèxtils en els violentíssims enfrontaments que tingueren lloc per tot Vilanova des de la tarda del 30 de setembre de 1869 -i durant la primera setmana d’octubre- entre federals armats i militars, entre “el paisanaje y la tropa”, episodi en què el radicalisme plebeu vilanoví s’oposà al desarmament dels tot just estrenats Voluntaris de la Llibertat però també a la intransigència patrícia a l’hora d’acceptar el nou ajuntament federal i tot el que aquest representava. El 18 d’octubre de 1869, dues setmanes després d’haver informat l’alcaldia que una vintena llarga dels seus teixidors i filadors no s’havien presentat a la feina -perquè, tot fa pensar, havien estat atrinxerats a l’Hospital Vell al costat del Xic de les Barraquetes-, Josep Ferrer i Vidal informava el nou alcalde monàrquic de la seva entrevista amb el Capità General de Catalunya per tractar “de lo más conveniente a la seguridad de esa población en las críticas circunstancias que estamos atravesando”, alhora que li feia arribar, “por el ordenanza Sr. Aixalá, una caja con cincuenta fornituras, esto es, 50 cartucheras e igual número de cinturones, baynas de bayoneta y portafusiles”.[94]
La politització insurreccional i federal de treballadors fabrils durant la segona meitat dels anys seixanta suggereix, em sembla, el progressiu i renovat malestar obrer vistes les polítiques de força -laborals i locals- del patriciat industrial. Polítiques de força que s’havien encetat com una resposta “vilanovina” a tots els Pedro[s] tejedores vinguts de fora, que s’havien consolidat amb els vents a favor del treball femení i/o “complementari” i de la crisi cotonera, i que un ajuntament carregat de prohoms cotoners beneïria abans i després de la Revolució de Setembre (1868).[95] En altres paraules: la contundència dels fabricants vilanovins a l’hora de desfer-se de la cara més fosca de Pedro el tejedor, i els mitjans de què s’havien valgut per aconseguir-ho, havien posat la primera pedra d’una cultura de relacions laborals i socials més inspirada en els gestos de força que en els de reciprocitat, en la imposició abans que en la negociació. En un primer moment això hauria servit per bandejar els teixidors foranis conflictius. Ara bé, quasi simultàniament hauria impregnat les maneres de fer que estaven per venir. Les dels fabricants, però també les dels treballadors “nascuts al cotó” a Vilanova i la Geltrú, vilanovins de naixement i immigrants orfes de tradició cotonera, que aprengueren -alhora que l’ofici fabril- que l’únic espai de negociació laboral col.lectiva fóra aquell que poguessin guanyar per la força. L’esclat de llibertats polítiques que provocà la “Gloriosa” revolució de setembre de 1868, l’aprenentatge federal i insurreccional de la mà de pagesos, mariners i menestrals locals, i la “majoria d’edat” de molts treballadors cotoners que havien accedit a les fàbriques durant els anys cinquanta vorejant l’adolescència, precipitaren un tour de force que feia una dècada llarga que es covava. No és un detall menor que el maig de 1870, en constituir-se la secció local del nou sindicat català del ram Tres Classes de Vapor, al capdavant de les primeres juntes sindicals hi figuressin, a més del “sallentí” de rigor, homes naturals de Vilanova o del seu hinterland pagès i mariner-menestral i relativament joves, aparentment sense més bagatge cotoner que el que havien acumulat per compte propi exercint d’ajudants i filadors novells o de teixidors tutelats per altres: Josep Juliachs i Ferrer, filador nascut a Vilanova el 1849; Joan Trillas i Virella, filador nascut a Molins el 1833 i arribat a Vilanova el 1855; Cristòfol Rovirosa i Pochs, teixidor nascut a Vilanova el 1840; Pau Fontanillas, teixidor nascut a Creixell el 1842 i arribat el 1855; Pau Soler i Canals, filador nascut a Vilanova el 1835…[96]
El pols entre l’arrelada cultura patronal i la renovada acció col.lectiva dels treballadors s’encetà a la fàbrica “de la Rambla” a principis del mes d’agost de 1871. La direcció de la casa refusà una revisió a l’alça dels preus del treball presentada pels comissionats obrers, i encara més taxativament “su intervención [la dels comissionats] en la casa para tomar y despedir trabajadores”. Immediatament els treballadors i treballadores de la fàbrica es declararen en vaga, però, per primera vegada a Vilanova, comptant amb l’ajut material de la resta de treballadors/es del sector, que via les Tres Classes de Vapor organitzaren una caixa de resistència. La capacitat de resposta col.lectiva dels obrers desconcertà els fabricants: “Soucheiron i Companyia” -aleshores propietària de la fàbrica aturada- es donà de baixa de la contribució industrial, alhora que intensificava els contactes amb les direccions de la resta d’empreses cotoneres.[97] Misteriosament i sospitosament, l’última setmana de setembre, després d’un mes llarg de vaga finançada per la secció local de les Tres Classes, les altres fàbriques s’aturaren de cop, totes per iniciativa de les respectives direccions empresarials, i totes amb la mateixa justificació cara a les autoritats municipals i provincials: la necessitat de fer reparacions tècniques i de procedir a canvis de maquinària. En una nota reservada adreçada a l’alcalde vilanoví, el governador civil de Barcelona interpretà aquesta circumstància, correctament, en una clau menys rutinària: “Ciertamente que este suceso [el fet que el nombre de “vaguistes” s’ampliés a gairebé tots els treballadors/es cotoners de Vilanova] no ha podido sorprenderme, pues que estaba indicado tiempo ha. Encierra sin embargo en su fondo alguna circunstancia muy poco común, tal vez única en casos de esta especie. Parece demostrado que la iniciativa del cierre de las fábricas de Villanueva ha partido no del obrero sinó del fabricante.”[98]
Certament, el tancament de fàbriques a la Vilanova de 1871 fou, probablement, un dels primers locauts de la història industrial catalana. El mateix Diario de Villanueva ho admeté en la seva edició del 26 de setembre, i l’òrgan de premsa barceloní de la Federació de les Tres Classes de Vapor ho denuncià obertament: “…habiendo parado una fábrica de la expresada población [Vilanova i la Geltrú], los burgueses se avinieron para derrotar a la asociación obrera, y despidieron a todos los trabajadores para que no pudieran ayudarse y debieran rendirse todos”.[99] Una entesa patronal que, segons el Llibre d’Acords de la fàbrica “de la Rambla”, havia començat a Barcelona el 5 d’agost, en una reunió “de los gerentes de las fábricas de Ésta” els quals havien concebut una “Sociedad […] para que bien unidos puedan contrarrestar las exageradas pretensiones de los operarios, cumpliendo cada fábrica las Órdenes que le dé la dirección de las seis fábricas unidas”.[100] I que continuà quan la sessió extraordinària que l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú celebrà el 22 d’octubre, sessió en què es discutí la proposta de quatre regidors “de estudiar los medios de poder conciliar la grave cuestión suscitada entre patronos y obreros de la clase fabril”. Aleshores els regidors favorables a la mediació del poder municipal -homes com el futur alcalde federal Josep Llombart i Barceló, el tipògraf Magí Bertran i Romagosa, o Manuel Verdú, pare de l’escriptor i agitador almirallià Josep Verdú i Feliu- foren derrotats per una exígua majoria encapçalada per l’alcalde accidental Sebastià Torrents i per Antoni Serra i Miró, home molt vinculat a Josep Ferrer i Vidal a través de negocis comuns de fabricació de gas. El dictamen de la majoria es fundava, és clar, en evasives de la mena que “no debía el Ayuntamiento inmiscuirse en una cuestión que no estaba dentro del círculo de sus atribuciones por rozarse más bien con el orden público que no con la Administración del municipio”.[101] Així les coses, no sorprèn que la vaga general vilanovina es perllongués fins l’11 de desembre de 1871, que el conflicte esdevingués tot un símbol de la reconstrucció obrerista a la Catalunya d’aleshores -amb col.lectes públiques arreu-, i que la seva resolució s’endevinés, per les moltes ferides obertes i les poques tancades, abans una treva de conveniència que un acord convençut i durable.[102]
Que aquest últim diagnòstic no errava excessivament el tret ho demostrà l’agitada i sovint gens pacífica vida social vilanovina dels anys vuitanta i noranta del segle XIX, els “anys tristos” dels que ha parlat Albert Virella en la seva “crònica de la decadència de Vilanova i la Geltrú”.[103] Però, ¿i el diagnòstic que carregava a l’emblemàtic Pedro el tejedor la responsabilitat de tots els hipotètics mals socials de la Vilanova industrial? La formació del treball cotoner vilanoví havia estat, entre 1851 i 1871, un estira-i-arronsa socialment viu i tens, profundament transformador, una disputa gens retòrica sobre què havia de ser exactament una fàbrica. I les antigues distincions laborals i morals n’havien estat les primeres víctimes.
*Aquest text és una reelaboració detallada dels principals arguments que vaig exposar en la meva part de la conferència “La Vilanova ultramarina i industrial” (Vilanova i la Geltrú, desembre de 1998), organitzada per la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Vull agraïr a Montserrat Comas, directora de la Biblioteca Museu, les facilitats que m’ha donat per refer la conferència en forma de text convencional.
[1] Los misterios de Villanueva. Descripción e historia de sus monumentos, usos y costumbres, Vilanova i la Geltrú, Imprenta de J. Pers y Ricart, 1851, vol. I, p. 177 [he consultat l’edició facsímil que d’aquesta primera edició féu l’Institut d’Estudis Penedesencs l’any 1991, amb pròleg d’Albert Virella i Bloda].
[2] De l’autoria de Josep Pers i Ricart i Teodor Creus i Corominas en proporciona arguments Albert Virella i Bloda al pròleg a l’edició facsímil feta per l’Institut d’Estudis Penedesencs (1991). Virella també esmenta la probable contribució de Ceferí Tresserra i Ventosa (1830-1880), aleshores jove caixista i redactor del Diario, qui en els anys a venir es faria un nom en els cercles demòcrates catalans.
Tots els arguments de Los misterios de Villanueva contra l’expansió de la indústria cotonera autòctona es poden llegir al capítol segon del Libro Segundo, “La industria algodonera en España” [vol. I, ps. 171-188], d’on trec també la citació literal que copio [p. 176].
[3] Sobre això cal consultar encara els treballs d’Albert Virella i Bloda: “De quan Vilanova i la Geltrú era un empori del vi”, Miscel.lània Penedesenca, I (Desembre 1978), ps. 205-240; L’aventura ultramarina de la gent de Vilanova i la Geltrú i la nissaga dels Samà, Vilafranca del Penedès, Museu de Vilafranca, 1990. També el segon capítol de la Memòria de doctorat de Raimon Soler i Becerro: Desenvolupament comercial i creixement industrial a Catalunya. Vilanova i la Geltrú, 1839-1914, Universitat Autònoma de Barcelona, 1995, ps. 14-40.
[4] Vegeu el treball de Raimon Soler i Becerro en aquest mateix volum. També: Raimon Soler i Becerro, “Comerciants i fabricants. Una reflexió sobre l’origen comercial del capital industrial: el cas de Vilanova i la Geltrú”, Recerques, núm. 36 (1998), ps. 109-136, article que inclou una nòmina ben eloqüent dels inversors industrials vilanovins (1833-1865) relacionats amb el comerç “tradicional”, colonial o no [ps. 132-134].
A propòsit de la hipotètica consolidació d’un bloc local d’interessos agro-comercials que pogués veure amb més o menys recança el creixement de la inversió industrial a la Vilanova de mitjan segle XIX -bloc del qual algunes de les planes de Los misterios de Villanueva n’expressarien els temors i prevencions-, m’ha cridat l’atenció una dada menor: de la vintena llarga de subscriptors que finançaren almenys dos exemplars de Los misterios, només un -Gabriel Mas i Rafecas- és a la relació de 63 “inversors en les empreses tèxtils de Vilanova i la Geltrú (1833-1865)” elaborada per Soler i Becerro; alhora, també només un dels 15 principals inversors industrials del període -Bartomeu Güell i Casas- és a la llista dels 90 subscriptors que promogueren la primera edició per separat de l’obra, l’any 1851 [llista que es pot consultar al vol. II, després de l’índex].
[5] Los misterios de Villanueva…; la presentació d’Eugenio: Llibre I, capítol III, “Un joven oficial” [vol. I, ps. 67-86], i la citació literal que copio, vol. I, p. 77; els personatges d’Ernesto i María: Llibre I, capítol I, “El mas del Escarré” [vol. I, ps. 32-52], i particularment les ps. 39-43 [d’on trec la citació literal sobre Ernesto (ps. 42-43)] i ps. 44-47 [el personatge de María].
[6] Los misterios de Villanueva…; Llibre II, capítol III, “Pedro el tejedor” [vol. I, ps. 189-196]; la primera citació literal, ps. 189-190; la segona citació literal i el xantatge del conspirador carlí Sr. Munt, ps. 192-193 i següents; la temptativa de segrest i assassinat d’Eugenio, vol. II, ps. 52 i següents.
[7] Vegeu Raimon Soler i Becerro, “Comerciants i fabricants. Una reflexió…”, ps. 110-115.
[8] AHCVG. Lligalls 2.612 i 2.613: “Padrón y resumen del Censo general de población de Villanueva y Geltrú correspondiente al año de 1860”.
[9] AHCVG. Lligall 2.491: “Estado general de la población de Villanueva y Geltrú, provincia de Cataluña” (17-10-1824). Reveladorament, la Vilanova del 1824 -a diferència de la del 1860- era una vila “de dones”: 5.641 contra només 3.620 homes. La diferència reposava, fonamentalment, en el tram d’edat de 16 a 24 anys, que agrupava 1.987 dones i 634 homes. Homes que, amb tota probabilitat, eren a Amèrica.
[10] “El carácter de estos habitantes [de Vilanova i la Geltrú] es honrado, pacífico y laborioso, amigo de la hospitalidad y muy religioso: las clases en ella preponderantes son los hacendados, algunos de bastante consideración; muchos llamados ‘americanos’ por haber ido desde sus más tiernos años a conquistarse una fortuna en América a fuerza de trabajo y probidad, y las clases menestral y proletaria que viven en muy decente posición conociéndose muy poco la mendicidad, cáncer roedor de las sociedades modernas. […] los hombres en su mayor parte están divididos entre las tres profesiones: labradores, cuberos para la esportación de caldos, y fabricantes [?]…” [Los misterios de Villanueva…, vol. I, ps. 20-21].
[11] AHCVG. Registre Civil. Matrimonis: llibres 2662 (1847-1850), 2663 (1856-1860), 2664 (1860-1865), 2665 (1865-1870) i 2666 (1870-1872).
[12] Informació que copio de Raimon Soler i Becerro, Desenvolupament comercial i creixement industrial a Catalunya. Vilanova i la Geltrú, 1839-1914, Memòria de Doctorat, UAB, 1995, p. 17.
[13] Raimon Soler i Becerro, “Comerciants i fabricants. Una reflexió…”, ps. 120-123.
[14] Xavier García, La vida marinera a Vilanova i la Geltrú, Barcelona, Editorial Selecta, 1980, p. 39.
[15] AHCVG. Lligall 2.878: “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Estado del número de fábricas existentes en esta villa, con espresión de su destino, número de operarios que sostienen, y los que pertenecen a otras industrias y labores del campo” (11-05-1868).
[16] Dels 399 treballadors de la boteria local censats per la font anterior (1868), 335 eren “hombres” i només 64 “muchachos” [AHCVG. Lligall 2.878: “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Estado del número de fábricas existentes en esta villa…” (11-05-1868)].
[17] Totes les dades procedeixen del buidatge d’AHCVG. Registre Civil. Matrimonis: llibres 2662 (1847-1850), 2663 (1856-1860), 2664 (1860-1865), 2665 (1865-1870) i 2666 (1870-1872). Dels 20 nuvis boters que es casaren entre 1856 i 1865 i dels quals s’anotà l’ofici del pare, 10 eren fills de boters, 5 de “labradores”, 2 de “marineros”, i els altres tres d’un “arriero”, d’un “cestero” i d’un “jornalero” respectivament.
[18] AHCVG. Lligall 2.878: “Fábrica de Tonelería y depósito de vinos para el embarque de los Señores Samá y Compañía. Estado del destino u objeto de esta fábrica y número de operarios de la misma…” (27-04-1868); “Fábricas de Tonelería y depósito de vinos para el embarque de los Señores D. Salvador Raldiris. Estado del destino u objeto de esta fábrica y número de los operarios de la misma…” (27-04-1868); “Relación que presenta el suscrito [Ventura Roig i Lluri] de los trabajadores que antes del 15 de los corrientes tenía y continúan en su taller de tonelería sito en el barrio de la Marina” (29-07-1867); en el mateix lligall, notes informant de tallers més modestos (1867-1868): Francesc Font [13 treballadors], Jaume Grífuls [9], Cristòfol Mas [3], etc.
En una data més tardana -l’any 1881-, quan la boteria local encetava el seu declinar, la Federación de Toneleros de la Región Española proporcionava aquestes dades a propòsit de la secció i la boteria de Vilanova i la Geltrú: 110 oficials associats, 10 aprenents, 90 oficials “esquiroles”, i 76 “burgueses” -que cal entendre com a amos i/o caps de taller-; cap altra secció de la Federación de les vuit que comptaven amb més de 50 associats presentava una tal proporció d’“esquirols” sobre el total de treballadors boters, ni de “burgueses” sobre el total de boters -amos i treballadors-. [Actas del 9º Congreso de Oficiales Toneleros de la Región Española, Celebrado en Reus los días 1, 2, 3, 4, 5, 6 y 7 de Diciembre de 1881, Reus, Imprenta Reusense, 1881, p. 68].
[19] Un exemple emblemàtic de la pressió del capital agro-comercial sobre les relacions laborals entre amos de taller i oficials -encara que per a una conjuntura distinta i més tardana- és el conflicte que “el representante Domingo Puig (a) Chichu del taller de Villanueva del comerciante Torres de Villafranca” encetà al trencar la tarifa de preus pactada entre amos i oficials i “despedir a la mayoría de los federados” (octubre de 1884) [Federación de Oficiales Toneleros de la Región Española. Actas del 13º Congreso celebrado en Villanueva y Geltrú los días 9, 10, 11, 12, 13, 14 y 15 de Junio de 1885, Vilanova i la Geltrú, Imprenta de F. Miquel y Cia., 1885, p. 8]. El nombre de mestres i fadrins l’any 1789: Albert Virella i Bloda, L’aventura ultramarina…, ps. 28-31. Sobre l’augment espectacular del nombre de boters matriculats -amb o sense taller obert- entre 1850 i 1875 (quan la fil.loxera “francesa” disparà les exportacions catalanes de vins), dir que la quarentena de boters de la contribució del 1850 augmentà fins a 107 en la de l’any 1875 [vegeu Casimir Martí i Martí, Vilanova i la Geltrú 1850-1975. Vol. I. Expansió i Crisis…, ps. 105 i 168].
[20] Les citacions literals i altres referències a l’estacionalitat del treball boter i a la complementarietat amb el treball pagès les trec de Actas del 9º Congreso de Oficiales Toneleros de la Región Española, Celebrado en Reus…, p. 37. Té molt interès, en contraposició, la carta anònima que publicà el Diario de Villanueva l’octubre de 1852 -“Setiembre”-, testimoni que lamentava que una de les conseqüències de la industrialització cotonera fos el sostreure treball local a la verema, transformant a pitjor el paisatge social de la verema vilanovina: “…aunque vengan cien vendimias al año no pueden desentenderse [els treballadors cotoners] de sus ocupaciones… Por esto las cuadrillas de bocina y canto se han convertido en bandadas de ‘sagarretas’ que mal comidos y peor cuidados apenas tienen aliento para entonar sus canciones favoritas. ¡Pobres gentes, si vieras con que triste comida pasan las horas del día!” [citat a Albert Virella i Bloda, “De quan Vilanova i la Geltrú…”, ps. 217-218].
[21] Sobre l’organització del treball a la marineria vilanovina, Xavier García, La vida marinera…, ps. 75-80
[22] Albert Virella i Bloda, Les classes socials a Vilanova i la Geltrú, al segle XIX, Barcelona, Rafael Dalmau editor, 1977, ps. 35-52.
[23] Les mitjanes d’edat al casar-se dels nuvis “tèxtils” oscil.laren entre els 23,5 anys del període 1847-1850 [10 casos documentats sobre 22] i els 26,2 anys del període 1869-1872 [56 casos documentats sobre 56]. Sobre la font, vegeu la Taula 4.
[24] Les dues principals estadístiques cotoneres per a la Catalunya de 1840-1850 són l’elaborada per Esteve Sairó el 1841 i publicada a Pascual Madoz, Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar, Madrid, Est. Literario-Tipográfico de P. Madoz y L. Sagasti, 1845-1850, vol. III, ps. 462-478, i l’elaborada per la Junta de Fàbriques de Catalunya el 1850, que es pot consultar a Guillermo Graell, Historia del Fomento del Trabajo Nacional, Barcelona, Imprenta de la Viuda de Luís Tasso, s. d. [1911], ps. 442-492. Considero “marginal”, per exemple, que Sairó censés 7 telers a la ciutat de Tarragona, 11 telers a Torredembarra, 16 a El Vendrell o 7 a Vilaseca (Tarragonès i Baix Penedès), quan censà 1.854 telers a Reus (Baix Camp) i 793 telers a Valls (Alt Camp) [Pascual Madoz, Diccionario…, vol. III, ps. 468-469]. Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona, territoris de la decadent filatura cotonera amb màquines “bergadanes” el 1850: Guillermo Graell, Historia del Fomento…, ps. 454-455.
[25] Enriqueta Camps, La formación del mercado de trabajo industrial en la Cataluña del siglo XIX, Madrid, Ministerio de Trabajo y Seguridad Social, 1995, ps. 98-111.
[26] Elaboració pròpia a partir del buidatge d’AHCVG. Lligall 2.505: “Padrón de habitantes en el distrito municipal de Villanueva y Geltrú. Año 1873”. El padró no es conserva sencer, ja que manquen els quaderns corresponents als cognoms que comencen per C, D i E (és ordenat alfabèticament). Tot i això la documentació que es conserva inclou 11.388 habitants, és a dir el 86,6% dels 13.152 habitants censats el 1875. Hi he pogut localitzar 262 treballadors tèxtils (112 teixidors, 91 filadors, 20 “fabricants”, 12 contramestres, 6 majordoms, 5 paradors…), 28 treballadores tèxtils (24 teixidores, 2 metxeres, 1 filadora i 1 ordidora), i 282 “jornaleros”.
>
[27] Significativament es tractava de dos filadors nascuts a Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona respectivament, raó per la qual no se’ls pot aplicar el qualificatiu de “sense antecedents cotoners”.
[28] Totes les dades procedeixen del buidatge d’AHCVG. Registre Civil. Naixements: llibre 2646 (1862-1864). El desglossament dels 89 casos és incomplert: manca un teixidor nascut a Lloret de Mar, La Selva, comarca sense tradició cotonera però tampoc veïna del Garraf (per bé que propera a través del comerç i les rutes del cabotatge).
[29] AHCVG. Lligall 2.878: carta de l’alcalde de Vilanova i la Geltrú al comandant militar de Vilafranca del Penedès (19-12-1855) [còpia per a l’alcaldia]; inclou la nota “Comisión Militar de Barcelona. Relación de los individuos de la Clase de paisanos capturados en Villanueva y Geltrú la noche del 6 de Octubre último” (10-12-1855), signada pel fiscal militar Manuel Soler i anotada per l’alcalde.
[30] AHCVG. Lligall 2.878: carta del governador militar de Barcelona a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (12-12-1855).
[31] AHCVG. Lligall 2.878: carta de l’alcalde de Vilanova i la Geltrú al comandant militar de Vilafranca del Penedès (19-12-1855) i nota “Comisión Militar de Barcelona. Relación de los individuos de la Clase de paisanos capturados…” (10-12-1855); la informació que els cinc teixidors detinguts i processats havien treballat a la fàbrica de Josep Ferrer i Vidal abans del 30 de juny: carta de Joan Domingo, director de la Sociedad de Tejedores de Villanueva y Geltrú, al governador civil de Barcelona (09-09-1855) [còpia per a l’alcaldia]; del sisè individu, un tal Josep Soler, només sé que era fill de Vilanova i la Geltrú.
[32] Totes les dades procedeixen d’AHCVG. Lligall 2.878: carta de l’alcalde de Vilanova i la Geltrú al comandant militar de Vilafranca del Penedès (19-12-1855) i nota “Comisión Militar de Barcelona. Relación de los individuos de la Clase de paisanos capturados…” (10-12-1855).
[33] Sobre la cotoneria de “Gaietà Vidal i Companyia”, després “Unión Suburense”, oberta a Sitges el 1849: Arxiu Històric Comarcal de Sitges [AHCS]. Municipal. Lligall “Indústria (1779-S.XIX)”; també Guillermo Graell, Historia del Fomento…, ps. 456-457 i 488-489.
[34] AHCVG. Lligall 2.878: carta d’Ignasi Llasera, governador civil de Barcelona, a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (11-10-1855).
[35] AHCVG. Lligall 2.878: carta del governador militar de Barcelona a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (12-12-1855).
[36] Sobre això cal veure Josep Benet i Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1854-1856), Barcelona, Curial, 1976, vol. I, ps. 570 i següents.
[37] La tarifa de preus presentada pels comissionats teixidors: AHCVG. Lligall 2.878: “Estadística de Telares Mecánicos” (13-04-1855), signada per Josep Llovet, Joan Mas i Antoni Vigo. La carta dels fabricants de Vilanova a l’alcaldia (16-04-1855), d’on trec totes les citacions literals, la reprodueixen sencera Josep Benet i Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX…, vol. I, ps. 642-644. La tarifa acordada pels fabricants i teixidors sallentins (10-03-1855), que inspirà punt per punt la presentada a Vilanova: Josep Benet i Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX…, vol. I, ps. 627-628.
[38] AHCVG. Lligall 2.878: carta de Josep Sendra, alcalde d’Igualada, a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (08-05-1855).
[39] Diario de Villanueva y Geltrú, 07-07-1855 (1855/154), ps. 3-4: “…si bien es verdad que nuestras fábricas hace cinco días que están paralizadas, reina el mayor orden en la población, y no creemos que llegue el tristísimo caso de tener que reprimir en Villanueva desmán alguno.”
[40] AHCVG. Lligall 2.878: carta de l’alcalde de Vilanova i la Geltrú al comandant militar de Vilafranca del Penedès (19-12-1855) i nota “Comisión Militar de Barcelona. Relación de los individuos de la Clase de paisanos capturados…” (10-12-1855).
[41] Diario de Villanueva y Geltrú, 07-07-1855 (1855/154), ps. 3-4. Testimonis dels incidents que es produïren a Sitges durant el Bienni Progressista (1854-1856) entre l’empresa “Unión Suburense” i els filadors recentment reclutats, majoritàriament forasters: Fèlix Clarà i Carbonell, “Apuntes sobre Sitges” (1868), a B. Llopis Pujol / F. Clarà i Carbonell, Dos treballs d’història de Sitges de mitjans del XIX, Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans, 1992, ps. 86-87; també la crònica sobre la tensió laboral a la filatura sitgetana que Joan Nogués, advocat, publicà a El Constitucional (Barcelona), 18-02-1855, p. 1, així com el consell de guerra contra filadors de cotó detinguts a Sitges del qual informà el Diario de Barcelona, 17-06-1856 (1856/169), p. 4.932.
[42] AHCVG. Lligall 2.878: carta de Joan Domingo al governador civil de Barcelona (09-09-1855) [còpia per a l’alcaldia]. El governador civil Llasera recomanà a l’alcalde de Vilanova que congelés la prohibició de les associacions obreres, “tolerando la costumbre que las de esa Villa vengan observando”, sempre i quan aquestes no fessin un “mal ús” dels fons recaptats (és a dir, finançar vagues enlloc de socors per malaltia o invalidesa) [Carta del governador civil de Barcelona a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (22-09-1855)].
[43] Totes les citacions procedeixen d’AHCVG. Lligall 2.878: carta de Joan Domingo al governador civil de Barcelona (09-09-1855) [còpia per a l’alcaldia de Vilanova i la Geltrú]. A propòsit de l’estratègia teixidora de repartir la feina en conjuntures de crisi -sobretot per evitar reduccions del preufet-, via sindicats o no, cal veure els exemples que proporciona Genís Barnosell i Jordà, Industrialització, revolució liberal i classes populars a la Catalunya de la primera meitat del S. XIX. Les societats d’ofici, Tesi Doctoral, IUHJVV/Universitat Pompeu Fabra, 1996, ps. 130 i següents.
[44] El governador civil ordenà l’alcalde que intercedís amb Ferrer i Vidal per la recol.locació dels set teixidors, “mayormente cuando los demás trabajadores han dado tantas muestras de abnegación y filantropía para facilitar algún sustento a dichos tejedores, a las cuáles es conveniente corresponda el dueño de la fábrica” [AHCVG. Lligall 2.878: carta del governador civil de Barcelona a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (29-09-1855)]. La readmissió d’altres teixidors, també detinguts el 30 de juny de 1855, per part d’altres fabricants locals: carta de Joan Domingo al governador civil de Barcelona (09-09-1855) [còpia per a l’alcaldia].
[45] Totes les citacions literals les copio d’AHCVG. Lligall 2.878: carta de Josep Ferrer i Vidal al governador civil de Barcelona [còpia per a l’alcaldia de Vilanova i la Geltrú; sense signatura ni data]. Sobre l’assassinat de Sol i Padrís, el 2 de juliol de 1855 al Vapor Vell de Sants, el relat més documentat és encara el de Josep Benet i Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX…, vol. II, ps. 11 i següents.
[46] Diario de Villanueva y Geltrú, 11-10-1855 (1855/234), p. 3; també: 09-10-1855 (1855/232), ps. 2-3.
[47] AHCVG. Lligall 2.878: nota de Josep Ferrer i Vidal a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú [1855; sense datar].
[48] AHCVG. Lligall 2.878: carta del governador civil de Barcelona a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (26-02-1856).
[49] AHCVG. Lligall 2.878: carta del governador civil de Barcelona a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (04-03-1856).
[50] Una aclaridora aproximació contemporània a les distintes exigències tècniques i laborals de les màquines de filar mule-jennies i selfactines, i dels telers manuals i mecànics, es pot trobar, precisament, a José Ferrer y Vidal, Conferencias sobre el arte de hilar y tejer en general y especialmente sobre el de hilar y tejer el algodón, hechas en el Ateneo Barcelonés por D. —–, Barcelona, Establ. Tipográfico de Leopoldo Doménech, 1874.
[51] AHCVG. Fons Fàbrica de la Rambla: Inventaris i balanços (1852-1863) i (1865-1884).
[52] AHCVG. Lligall 2.878: carta de Josep Ferrer i Vidal a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (30-07-1854). Els fusos de filar l’any 1849: Lligall 2.878: Enquesta sobre maquinària [“Josep Ferrer i Companyia”] (08-10-1849).
[53] Les dades sobre la filatura barcelonina l’any 1856: Ildefonso Cerdá, “Monografía Estadística de la Clase Obrera de Barcelona en 1856”, a Ildefonso Cerdá, Teoría General de la Urbanización, y aplicación de sus principios y doctrinas a la Reforma y Ensanche de Barcelona…, Madrid, Imprenta Española, 1867, vol. II (ps. 555-674), ps. 595-598 (La proporció entre el nombre de fusos de mule-jenny i el nombre de fusos de selfactina era menys desfavorable als segons).
[54] Les dades sobre Vilanova i la Geltrú: 1850: Guillermo Graell, Historia del Fomento…, p. 491; 1861: Francisco Giménez y Guited, Guía fabril é industrial de España, pubicada…, Madrid/Barcelona, Librería Española/ Librería del Plus Ultra, 1862, p. 63. Les sumes catalanes, elaborades amb les mateixes fonts, les trec de Jordi Nadal, “La indústria cotonera”, a Jordi Nadal (dir.), Història econòmica de la Catalunya contemporània. Vol. 3: S. XIX. Indústria, transports i finances, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1991 (ps. 13-85), p. 29.
* Totes les informacions que presento en les properes pàgines, i que consisteixen fonamentalment en la identificació d’una mateixa persona en distintes fonts per establir-ne amb certesa tot un seguit de dades i condicions (edat, ocupació[ns] laboral[s], orígens territorials, vincles familiars, etc.), les he elaborat a partir del creuament de les següents fonts: AHCVG. Lligall 2.878: “Lista de los dependientes y obreros varones ocupados en la fábrica de José Ferrer y Ca.” (24-11-1855); Relacions nominals dels treballadors fabrils que guanyen un setmanal superior a 80 rals (19-06-1856) [per a cadascuna de les sis fàbriques cotoneres vilanovines]; “Fábrica de vapor de los Sres. … Relación nominal de los operarios que tiene ocupados este Establecimiento…” (01/04-03-1859) [una “relación” per a cadascuna de les sis fàbriques cotoneres vilanovines]; “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Registro de los operarios que con motivo del cierre de las fábricas de tejidos e hilados de algodón han quedado sin trabajo…” (1862-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 a 50 años que se han marchado, y de los despedidos, de la Fábrica de Sres. José Ferrer y Ca.” (07-01-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 a 50 años que han quedado sin trabajo por haberse cerrado el Establ. Fabril de Sres. José Ferrer y Ca.” (14-02-1863); “Relación nominal de los trabajadores de ambos sexos … que quedan sin trabajo … de la fábrica de los SS. Nadal y Ribó sita en esta Villa” (19-01-1863 i ??-02-1863). Lligall 1.772: Padró Municipal [PM] (1857)/Actes. Lligall 2.505: “Padrón de habitantes en el distrito municipal de Villanueva y Geltrú. Año 1873” [PM (1873)]. Registre Civil [RC]. Matrimonis [M]: llibres [ll.] 2662 (1847-1850), 2663 (1856-1860), 2664 (1860-1865), 2665 (1865-1870) i 2666 (1870-1872); Registre Civil [RC]. Naixements [N]: llibre 2646 (1862-1864). En conseqüència, només afegiré aquelles referències que puguin fer més precisa que això la procedència d’una determinada informació, sobreentenent en la resta de casos que es tracta de qualsevol d’aquestes fonts sense més.
[55] Sobre Joan Solsona i Sala: RC. M: ll. 2662: reg. 1847.40; PM (1857): cèdula 2.142 [Platja, 21 (01)]. Isidre Solsona i Vitó: PM (1857): cèdula 470 [Rambla, 07]. Josep Solsona i Vitó: PM (1857): cèdula 2.339 [Soler, 10 (01)]; RC. N: ll. 2646: reg. 1863.192. Pere Busquets i Canudas: PM (1873): ref. B.0994 [Barques, 02]. Josep Gonfaus i Martínez: PM (1857): cèdula 2.340 [Soler, 10 (02)].
[56] La família Creus Solsona: PM (1857): cèdula 2.073 [Camí Gran, 03].
[57] Sobre Josep Busquets i Canudas: RC. M: ll. 2664: reg. 1863.69; PM (1873): ref. B.0989 [Barques, 05 (01)].
[58] PM (1857): cèdula 2.358 [Soler, 16].
[59] RC. M: ll. 2664: reg. 1861.66 [Pere Demestre i Busquets]. RC. M: ll. 2666: reg. 1871.37 [Joan Demestre i Busquets].
[60] La partida de matrimoni: RC. M: ll. 2663: reg. 1857.65 [segons la qual Magdalena Quintana havia nascut a Berga; orígens sallentins -com els dels seus germans “teixidors” Marc i Mercè- li atribueix PM (1873): ref. Q.0016, Q.0017 i Q.0019; també l’he trobat a PM (1857): cèdula 2.342 [Soler, 10]].
[61] La família i els orígens territorials d’Ignasi Subirana i Vilà: PM (1857): cèdula 2.117, i PM (1873): ref. S.1101 i següents. La família d’Isidre Subirana i Pons: PM (1857): cèdula 2.349.
[62] Joan Pasarisas l’any 1857: PM (1857): cèdula 2.326. Manuel Pasarisas l’any 1857: PM (1857): cèdula 1.772. Manuel Pasarisas i Vilà es casà a Vilanova l’any 1858: RC. M: ll. 2663: reg. 1858.34. Joan Pasarisas i Vilà continuava a Vilanova l’any 1873, encara com a “tejedor”: PM (1873): ref. P.1038.
[63] PM (1857): cèdula 2.326 [Soler, 06].
[64] PM (1857): cèdula 2.107 [Camí Gran, 29; encapçalada per Pau Ferret i Balaguer, “marinero”]; PM (1873): ref. M.0097.
[65] Joan Solsona i Sala es casà en segones núpcies a Vilanova el 30 de setembre de 1847, amb Marina Rovirosa [RC. M: ll. 2662: reg. 1847.40]. La primera escriptura notarial de la nova “Josep Ferrer i Companyia” data del 25 de gener de 1849, segons ha documentat Raimon Soler i Becerro, Desenvolupament comercial i creixement industrial…, pp. 68-70. La referència del Llibre d’Acords (1848-1885) de la fàbrica “de la Rambla” [AHCVG] també la copio del mateix estudi de Raimon Soler i Becerro, p. 90.
[66] RC. M: ll. 2662: reg. 1849.165; sobre el mateix grup familiar: PM (1857): cèdula 517 [Sant Joan, 12].
[67] PM (1873): ref. O.0020; també: RC. N: ll. 2646: reg. 1862.459 [casat amb Rosa Torrents, de Vilanova].
[68] AHCVG. Lligall 2.878: Relacions nominals dels treballadors fabrils que guanyen un setmanal superior a 80 rals (19-06-1856).
[69] Sobre Jaume Ramonet i Vilajoana: PM (1873): ref. R.0900.
[70] A propòsit dels Vilarnau, i de Miquel Pujol i Vilarnau: RC. N: ll. 2646: reg. 1863.281 [casat amb Josepa Casas i Ferran, nascuda a Berga].
[71] Com fou el cas d’Andreu Pujol i Vilarnau, teixidor sallentí a la fàbrica “de Mar” l’any 1859; de Pere Vilarnau, teixidor sallentí a la fàbrica “de Mar” l’any 1863; o de Miquel Pujol i Vilarnau, contramestre sallentí de “Nadal i Ribó”.
[72] Sobre Josep Camprubí i Espinal: RC. N: ll. 2646: reg. 1863.352; PM (1857)/Llibre: registres 732-739. Josep Solsona i Vitó, fill de Castellnou de Bages: RC. N: ll. 2646: reg. 1863.192. Agnès Arola i Pla, l’esposa de Camprubí, és amb tota seguretat l’Agnès Camprubí que apareix a la nòmina de “Puig, Rafecas…” l’any 1859, aleshores teixidora amb la mateixa adreça que Josep Camprubí [Tarragona, ?]. Sobre Joan Arola i Pla: RC. M: ll. 2663: reg. 1859.29. Sobre Tomàs Novàs i Alsina: RC. N: ll. 2646: reg. 1863.155.
[73] Sobre els Capitán Duran: PM (1857): cèdula 293 [Cabanyes, 09]; l’edat i l’origen sallentí d’Andreu Capitán i Duran: RC. M: ll. 2665: reg. 1870.76. Sobre els Sancliment Duran: PM (1857): cèdula 292 [Cabanyes, 09]; sobre la mateixa família, els orígens sallentins i la continuïtat “filadora”: PM (1873): ref. S.0515 [Joan], S.0208 [Ildefons], S.0224 [Tomàs]; també: RC. M: ll. 2666: reg. 1871.24 [matrimoni de Joan] i reg. 1871.19 [matrimoni de Tomàs].
[74] La població de Sallent (1840s-1860): Albert Benet i Clarà, “Sallent”, a Llorenç Ferrer i Alòs (coord.), Història del Bages, Manresa, Parcir Edicions Selectes, 1988, vol. II (ps. 221-283), p. 224. El cens de fabricants cotoners el 1842: Guía de Forasteros en Barcelona… Segunda Parte: Fábricas de hilados, torcidos y tejidos de algodón, estambre, pintados y blanqueos de las ciudades, villas y pueblos de las cuatro Provincias de Cataluña, Barcelona, Imprenta de Manuel Saurí, 1842, ps. 95-96; el del 1850: Guillermo Graell, Historia del Fomento…, ps. 456-459 i 487-488. La contribució industrial (1841): Arxiu Municipal de Sallent [AMSa]. Lligall 784: “Repartimiento de la cantidad de 30.961 reales 3 m. que deben satisfacer los sujetos abajo espresados…” (11-01-1841).
[75] Guía de Forasteros en Barcelona… Segunda Parte: Fábricas de hilados, torcidos y tejidos de algodón…, ps. 70-71. Sobre els antecedents “empresarials” i cotoners dels Solsona de Balsareny hi ha una referència a Llorenç Ferrer, Jordi Piñero i Rosa Serra, El Llobregat, nervi de Catalunya, Manresa, Angle Editorial/Centre d’Estudis del Bages/Àmbit de Recerques del Berguedà, 1997, p. 73. Significativament, Raimon Soler ha documentat que un tal Joan Solsona -¿i Sala?-, “fabricant”, participà com a soci menor en la constitució a Vilanova i la Geltrú de la raó “Ravella i Companyia” (1844-1845), orientada a la producció de teixits a mà i de ben curta vida (1844-1846) [Raimon Soler i Becerro, Desenvolupament comercial i creixement industrial…, ps. 66-67].
[76] AHCVG. Lligall 2.878: carta del governador civil de Barcelona a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (26-02-1856).
[77] Carta d’Esteve Bardella, “director interino de la clase de hiladores selfácticos de Villanueva y Geltrú”, al governador civil de Barcelona (28-09-1855) [reproduïda per Josep Benet i Casimir Martí, Barcelona a mitjan segle XIX…, vol. II, ps. 329-330].
[78] Totes les referències a les nòmines laborales de les fàbriques vilanovines l’any 1859: buidatge d’AHCVG. Lligall 2.878: “Fábrica de vapor de los Sres. … Relación nominal de los operarios que tiene ocupados este Establecimiento…” (01/04-03-1859) [la “relación” que correspon a cada fàbrica]. Gènere i treball a la cotoneria barcelonina el 1856: Ildefonso Cerdá, “Monografía Estadística de la Clase Obrera…”, ps. 595-598 i 607-614.
[79] Josep Castany[s] i Camps: RC. N: ll. 2646: reg. 1862.332; Bartomeu Guitart: PM (1873): ref. G.0155 [altres Guitart sallentins i teixidors cotoners: G.0146 (Ramon Guitart i Rovira), G.0293 (Marc Guitart), G.0294…]; Andreu Espacs: RC. N: ll. 2646: reg. 1862.365; Josep Sirera i Massana: RC. M: ll. 2663: reg. 1857.72.
[80] AHCVG. Lligall 2.878: “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Registro de los operarios que con motivo del cierre de las fábricas de tejidos e hilados de algodón han quedado sin trabajo…” (1862-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 a 50 años que se han marchado y de los despedidos de la Fábrica de los Sres. José Ferrer y Ca.” (07-01-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 a 50 años que se han quedado sin trabajo por haberse cerrado el Establ. Fabril de los Sres. José Ferrer y Ca.” (14-02-1863); “Relación nominal de los trabajadores de ambos sexos … que quedan sin trabajo … de la fábrica de los SS. Nadal y Ribó sita en esta Villa” (19-01-1863 i ??-02-1863).
[81] Totes les dades que fan referència a 1859: AHCVG. Lligall 2.878: “Fábrica de vapor de los Sres. … Relación nominal de los operarios que tiene ocupados este Establecimiento…” (01/04-03-1859) [la “relación” de cada fàbrica].
[82] Sobre l’estructura d’edats del treball cotoner femení disposo d’informació per a les 46 treballadores d’“Amigó, Moncunill i Companyia” l’any 1862: 36 (el 78,3%) tenien menys de 30 anys, i 23 (el 50%) menys de 25 anys [AHCVG. Lligall 2.878: “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Registro de los operarios que con motivo del cierre…” (1862-1863)]. L’aportació de les dones i joves immigrants al servei domèstic vilanoví l’he pogut documentar a partir d’AHCVG. Lligall 2.491: “Padrón de Sirvientes de ambos sexos” (s. d.) [aprox. 1880-1881]: de les 266 dones empadronades només 49 (el 18,4%) havien nascut a Vilanova i la Geltrú; 82 eren originàries d’altres pobles del Garraf (el 30,8%), 40 del Baix Penedès (el 15%), 18 de l’Alt Penedès (el 6,8%), 12 del Tarragonès (el 4,5%)… D’aquestes 266 dones, 183 (el 68,8%) tenien menys de 25 anys, i 256 eren solteres.
[83] AHCVG. Lligall 2.505: PM (1873): ref. LL.0287 [Francesc Llambric i Brull], LL.0268 [Josep Llambric i Llaverias], LL.0203-0204-0196 [Llambric Escarsellé-Llambric Balaguer], LL.0232-0233-0235-0224 [Llambric Farnós-Llambric Servelló], LL.0197-0199-0200 [Llambric Sardà]. Els Llambric a la nòmina de “Josep Ferrer i Companyia” el 1859: Lligall 2.878: “Fábrica de vapor de los Sres. José Ferrer… Relación nominal de los operarios…” (01-03-1859).
[84] AHCVG. Lligall 2.505: PM (1873): ref. LL.0272-0240-0249 [Llorens Roig] i LL.0250-0251-0252 [Llorens Mallafré]; Lligall 2.878: “Fábrica de vapor de los Sres. José Ferrer… Relación nominal de operarios…” (01-03-1859).
[85] AHCVG. Lligall 2.505: PM (1873): ref. LL.0291-0292-0293-0298 [Joan Lluís i Munné, i fills], LL.0280-0267 [Estanislau i Maria Lluís i Munné], LL.0011-0013 [Lluís Pujol-Lluís Vidal]. Lligall 2.878: “Fábrica de vapor de los Sres. … Relación nominal de los operarios…” (01/04-03-1859) [fàbriques de “Josep Ferrer i Companyia” i “Gispert, Soucheiron i Companyia”]; els/les quatre Lluís censats “fabrilment” el 1859 compartien adreça [Soler, 08].
[86] La referència cronològica [1859, 1862, 1859-1862] informa d’algun membre del llinatge o família localitzat a AHCVG. Lligall 2.878: “Fábrica de vapor de los Sres. José Ferrer… Relación nominal de los operarios…” (01-03-1859) i/o a “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Registro de los operarios que con motivo del cierre…” (1862-1863). He reconstruït els llinatges, els seus orígens territorials, l’ocupació laboral dels caps de família i homes de més edat, a partir del buidatge del Lligall 2.505: PM (1873) [quan no s’esmenta cap ocupació és perquè tots els membres en declararen alguna de “tèxtil”; la procedència geogràfica, però, fa pensar que el trànsit cap al cotó fou conseqüència de l’anada a Vilanova].
[87] El Obrero. Periódico Semanal de intereses morales y materiales… (Barcelona), núm. 50 (13-08-1865), p. 192 [“Bonaventura Solà…”]; núms. 44 (02-07-1865), p. 102, i 59 (15-10-1865), p. 330 [“La Maquinista…”].
[88] Elaboració pròpia a partir d’Arxiu Nacional de Catalunya [ANC]. Fons “España Industrial” (67): Setmanals [02/07-11-1857 i 02/07-11-1863]. Ambdues setmanes són clarament representatives del ritmes de feina i producció d’un i altre any. D’altra banda, l’augment de la capacitat productiva de la fàbrica entre 1857 i 1863, per bé que perceptible tant a la filatura com al tissatge, fou poc important.
[89] AHCVG. Lligall 2.878: “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Registro de los operarios que con motivo del cierre de las fábricas de tejidos e hilados de algodón han quedado sin trabajo…” (1862-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 a 50 años que se han marchado y de los despedidos de la Fábrica de Sres. José Ferrer y Ca.” (07-01-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 a 50 años que han quedado sin trabajo por haberse cerrado el Establ. Fabril de Sres. José Ferrer y Ca.” (14-02-1863). La fàbrica “de Mar” readmaté treballadors de la filatura l’11 de maig de 1863 [“Relación nominal de los Operarios … que hemos vuelto a emplear en nuestro Establ.” (11-05-1863)].
[90] A propòsit de l’observància patronal de les condicions de gènere, edat i experiència/antiguetat fabril a l’hora de fer front a una eventual reducció de plantilla, i de les pressions obreres i sindicals en aquest sentit, hi ha un molt bon estudi pel cas de la cotoneria anglesa del XIX: Michael Huberman, “Invisible Handshakes in Lancashire: Cotton Spinning in the First Half of the Nineteenth Century”, Journal of Economic History, XLVI/4 (Desembre 1986), ps. 987-998. Totes les informacions sobre els acomiadaments al tissatge de “Josep Ferrer i Companyia”, a les fonts citades a la nota anterior. Com que el llistat de novembre de 1862 no inclou l’ocupació laboral a l’interior de la fàbrica, l’he hagut de cercar a “Fábrica de vapor de los Sres. José Ferrer… Relación nominal de los operarios…” (01-03-1859). Les edats d’alguns d’aquests teixidors, a partir del creuament d’aquesta última font amb Lligall 1.772: PM (1857)/Actes.
[91] AHCVG. Lligall 2.878: “Alcaldía Constitucional de Villanueva y Geltrú. Registro de los operarios que con motivo del cierre de las fábricas de tejidos e hilados de algodón han quedado sin trabajo…” (1862-1863); “Relación nominal de los Operarios de 14 a 50 años que se han marchado y de los despedidos de la Fábrica de Sres. José Ferrer y Ca.” (07-01-1863). Els orígens socio-laborals i la posició familiar dels ajudants de filador (1857-1859): elaboració pròpia a partir del creuament de “Fábrica de vapor de los Sres. José Ferrer… Relación nominal de los operarios…” (01-03-1859) [d’on trec la correlació ajudants-filadors el 1859] i PM (1857)/Actes [Dels 37 identificats al Padró (1857), 12 tenien menys de 10 anys, 19 entre 10 i 14 anys, i 6 entre 15 i 19 anys. Òbviament tots eren solters.].
[92] D’una carta d’Antonio Guerola, governador civil de Barcelona, a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú Isidre Marquès i Riba (21-05-1864) [AHCVG. Lligall 2.878].
[93] Filadors i teixidors empadronats a Vilanova i la Geltrú i integrants de “la partida de sublevados capitaneados por D. Antonio Escoda”: AHCVG. Alcaldia/Correspondència rebuda: carta de l’alcalde d’Albinyana a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (24-01-1866). Sobre la capacitat de convocatòria d’aquesta partida (1866-1867), i el seu èxit entre treballadors de tota mena de Vilanova i la Geltrú: Albert Virella i Bloda, Les classes socials a Vilanova i la Geltrú…, ps. 50-51; també: AHCVG. Lligall 2.878: “Nota de los operarios mayores de 15 años que en 14 de Agosto de 1867 trabajaron en la fábrica de los Sres. Nadal y Ribó” (31-08-1867); carta de “Rafecas, Marquès i Companyia” al comandant militar de Vilafranca del Penedès (20-09-1867).
[94] Sobre els enfrontaments entre milicians federals i tropes regulars, la participació de treballadors fabrils, el balanç de morts i ferits, i la derrota federal i la destitució i detenció de l’ajuntament d’aquest color: Diario de Villanueva y Geltrú, 26-09-1869 [p. 3], 28-09-1869 [p. 3], 30-09-1869 [p. 2], 01-10-1869 [p. 2] i 06-10-1869 [ps. 2-3]. Sobre l’absència de molts filadors i teixidors de les fàbriques cotoneres ja des d’abans del 30 de setembre: AHCVG. Lligall 2.878: carta de “Rafecas, Marquès i Companyia” a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (28-10-1869); “Relación de los Obreros que no se han presentado al trabajo en la Fábrica de Hilados y Tejidos mecánicos de los Sres. José Ferrer y Ca.” (04-10-1869); “Nota de los operarios que en esta fecha no han asistido al trabajo que ejercían en la fábrica de los Sres. Nadal y Ribó” (05-10-1869). Altres testimonis d’època sobre l’aixecament federal vilanoví, la participació de treballadors cotoners, l’arribada de la partida del Xic de les Barraquetes o el saqueig de la casa del monàrquic liberal Josep Borràs i Magrinyà: Albert Virella i Bloda, Les classes socials a Vilanova i la Geltrú…, ps. 52-55. Les gestions de Ferrer i Vidal a Capitania, i l’enviament d’armes per als Voluntaris d’Ordre: AHCVG. Alcaldia/Correspondència rebuda: carta dels comissionats Josep Canela i Raventós, Josep Ferrer i Vidal i Josep Antoni Salom a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (06-10-1869); Lligall 2.878: carta de Josep Ferrer i Vidal a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (18-10-1869).
[95] La presència aclaparadora de cognoms “cotoners” entre els regidors municipals l’any 1867: Rafecas, Marquès, Santacana, Soucheiron.
[96] Sobre la constitució de les Tres Classes de Vapor [TCV] a Vilanova: AHCVG. Lligall 2.878: carta de Joan Trillas i Josep Torner, president i secretari interins de les TCV locals, a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (26-05-1870) [les dades de Joan Trillas i Virella: PM (1873): ref. T.0385]. Josep Juliachs i Ferrer, vocal i futur president de les TCV: Albert Virella i Bloda, Les classes socials a Vilanova i la Geltrú…, ps. 64-65; les seves dades personals: PM (1873): ref. J.0036. Cristòfol Rovirosa, Pau Fontanillas i Pau Soler i Canals foren membres de la junta directiva de “La Cooperativa Villanovesa” (1871), iniciativa de les TCV locals [AHCVG. Fons Ateneu de Vilanova. Correspondència rebuda/Capsa 1 (1877-1879): lligall “Premis de la Virtut” (1879)], i els he localitzat a PM (1873): ref. R.1093, F.0321 i S.0548 respectivament. El “‘sallentí’ de rigor” era Ramon Batllia [i Ballús], vice-president local de les TCV (1872) [AHCVG. Lligall 2.878: carta de Ramon Batllia a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (10-09-1872)] i teixidor nascut a Gironella el 1833 i arribat a Vilanova el 1859 [PM (1873): ref. B.0246].
[97] Sobre l’inici de la vaga: AHCVG. Fons Fàbrica de la Rambla. Llibre d’Acords (1848-1885): acta de la junta consultiva (03-08-1871) [fol. 81], d’on trec la citació literal [dec el coneixement d’aquesta font a l’amabilitat de Raimon Soler]. El suport dels treballadors/es sindicats de Vilanova i la Geltrú: La Federación (Barcelona), núm. 113 (15-10-1871), p. 3. La baixa de la matrícula industrial de “Soucheiron i Companyia”: Diario de Villanueva y Geltrú, 03-09-1871, p. 3.
[98] AHCVG. Lligall 2.878: carta del governador civil de Barcelona, B. Iglesias, a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (25-09-1871). Les notificacions de reparacions tècniques per justificar l’aturada empresarial: carta de “Josep Ferrer i Companyia” a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (24-09-1871); carta de “Santacana, Sadurní i Companyia” a l’alcalde… (25-09-1871); carta de “Marquès i Companyia” a l’alcalde… (25-09-1871).
[99] La Federación (Barcelona), núm. 113 (15-10-1871), p. 3. “…a la huelga acordada por los trabajadores de una de ellas [les fàbriques vilanovines] hace ya algunas semanas se ha agregado el cierre de las demás acordado por sus dueños”, escrigué el Diario de Villanueva y Geltrú, 26-09-1871, p. 3.
[100] AHCVG. Fons Fàbrica de la Rambla. Llibre d’Acords (1848-1885): acta de la junta consultiva (03-08-1871) [fol. 81] [dec el coneixement d’aquesta font a l’amabilitat de Raimon Soler].
[101] La proposta dels quatre regidors de la minoria: AHCVG. Alcaldia/Correspondència rebuda: carta de Josep Llombart, Manuel Verdú, Josep Serra i Magí Bertran a l’alcalde de Vilanova i la Geltrú (20-10-1871); la identificació d’aquests, a partir d’Albert Virella i Bloda, Les classes socials a Vilanova i la Geltrú…, p. 59 [Llombart], i d’Albert Virella i Bloda, Els anys tristos (1881-1900). Crònica de la decadència de Vilanova i la Geltrú, Institut d’Estudis Penedesencs, 1992, ps. 61 [Bertran] i 94 [Verdú]. Sobre Serra i Miró, també aquesta última referència, ps. 70-71. El resultat de la votació de la proposta -4 vots favorables i 5 en contra- i el dictamen de la majoria: AHCVG. Ajuntament/Llibres d’Actes: acta de 22 d’octubre de 1871 [també a Diario de Villanueva y Geltrú, 26-10-1871, ps. 2-3].
[102] La fi de la vaga, i l’acord poc detallat: La Federación (Barcelona), núms. 121 (10-12-1871), p. 3, i 122 (11-12-1871), p. 3; també, Diario de Villanueva y Geltrú, 08-12-1871, p. 3. Les repercussions i mobilitzacions més enllà de Vilanova: La Federación, núm. 121 (10-12-1871), p. 3, i Diario de Villanueva y Geltrú, 15-10-1871 (p. 3), 20-10-1871 (p. 3) i 30-11-1871 (p. 3).
[103] Albert Virella i Bloda, Els anys tristos (1881-1900). Crònica…, ps. 105 i següents.
©EspaiMarx 2001 Artículo incorporado el 22 Mayo, 2001
