La crisi de Rifondazione Comunista

Aldo Cazzullo

(un article d’Aldo Cazzullo, “Il Corriere della Sera”)

No era una assemblea qualsevol la que se celebrava aquest divendres al vespre, a l’Institut Avogadro de Turí. A la platea, 400 militants expressen la seva solidaritat amb el senador Franco Turigliatto, expulsat de “Rifondazione”. A la tribuna, anunciant que avui ja no tornaria a votar per “Rifondazione Comunista”, Marco Revelli, l’intel·lectual més estimat durant un temps per Bertinotti. I, a primera fila, aplaudint aquesta intervenció, Giorgio Cremaschi, el seu dofí durant els anys d’intensa activitat sindical.

No només els moviments més radicals han deixat d’identificar-se amb la línia de “Rifondazione” i amb el lideratge de Bertinotti. No es tracta només d’una confusa galàxia de seguidors de Cossutta, de maoistes i de nostàlgics de la Quarta Internacional. No. A Turí no només s’aplegaven obrers de Mirafiori, opositors al TGV i adversaris de la base militar de Vicenza. Ara, el President del Parlament té en contra seu dos vells amics com Marco i Giorgio. I la fractura que s’hi entreveu serà cultural o personal. No és pas per casualitat si, en defensa del líder, ha hagut d’intervenir, mitjançant un llarg article publicat a “Liberazione”, una altra intel·lectual de referència per a l’esquerra com és Rina Gagliardi (un debat que va continuar l’endemà, amb una carta de Revelli i la resposta de l’editorialista). La discussió plantejada és l’eterna confrontació entre acció de govern i lluita al carrer; un debat agreujat per la dificultat que representa una experiència inèdita a Itàlia: la d’un partit comunista cridat a governar en coalició amb reformistes i centristes. Però, també hi ha en joc dues històries d’amistat sorgides en el camp tempestuós i crucial de l’esquerra torinesa.

Marco és fill de Nuto Revelli: antifeixisme, asionisme, editorial Einaudi, “Lotta continua” en la seva versió piemontesa, val a dir amb una declarada antipatia vers el grup hegemònic de Pisa, que sembla al jove Revelli “una mica massa romàntic”. La desfeta – compartida amb Bertinotti – de l’any 1980, evocada en el primer capítol de “Treballar a FIAT”. I, més tard, l’elecció al consell comunal en les llistes del PRC i la crítica als reformistes a través de tot un seguit de pamflets, com “Les dues dretes” i “L’esquerra social”. I, finalment, l’assaig “Més enllà del Novecento”, que Bertinotti ha considerat com el Llibre Roig del seu nou curs, fins al punt de confiar a Revelli l’informe al Congrés de Venècia per afirmar la línia de la no violència absoluta. Un informe valent (amb crítiques no només adreçades a Stalin: “Marx considerava la Rússia del seu temps com ara Rumsfeld es mira l’Iraq”) i contestat, amb l’antagonista Pegolo proclamant que “no ens podem permetre la no violència si volem combatre un poder violent” i els delegats de la minoria dempeus i cantant “Bandiera Rossa”.

Avui, a l’oposició interna que, en aquell Congrés de Venècia, ja representava el 40 % del partit, s’han unit de fet tant Revelli com Cremaschi. Aquell vespre, també era present Gianni Alasia, una altra figura de l’esquerra torinesa que ha comptat molt per a Bertinotti. Davant d’aquest públic, Revelli ha retret a “Rifondazione” la pràctica d’una “cultura de govern a l’estat pur”: “El PRC no fa sentir la veu dels moviments en el si del govern; en canvi, trasllada les obligacions governamentals al cor dels moviments”. El dimarts anterior, a les pàgines de “Il Manifesto”, Revelli ja havia assenyalat els punts de ruptura: Afganistan, Vicenza, els nous caça bombarders nuclears, la depuració de Turigliatto i els 12 punts de Prodi, “que són dotze claus ben llargs clavats sobre la tapa de la caixa de les bones intencions, des de la qual esperàvem que pogués pervenir a les altures del poder, si més no, algun ressò de les veus del territori”.

Segons l’anàlisi de Revelli i de Cremaschi, Bertinotti ha perdut l’aposta que va fer en accedir a la presidència del Parlament. Després de la victòria electoral, el PRC ha sacrificat gestió i ministeris – “Rifondazione” en té només un enfront dels sis que ha copat “La Margarida”, malgrat haver obtingut molts pocs vots més – per tal de jugar un paper de pont amb els moviments i d’influència sobre el conjunt de l’acció governamental. Però, Bertinotti és acusat d’haver fracassat en ambdós objectius; d’haver confós, segons l’expressió emprada per Revelli, “la representació política i la representació teatral”. Per la seva banda, Rina Gagliardi, des de les pàgines del diari del partit, ha criticat el que anomena “l’Apocalipsi revelliana”, i que defineix com “una impostura de tipus religiós, un absolutisme del pensament no gaire diferent del que practiquen teòlegs i catòlics anacrònics”. Però, aquesta prosa no convenç Cremaschi. “En el decurs de l’assemblea, algú ha tingut la irreverència de llegir alguns passatges d’anteriors editorials de la mateixa Gagliardi, a l’època de l’atac contra l’Afganistan – explica el sindicalista de FIOM -. Era l’any 2001, i Rina elogiava els pocs parlamentaris que s’havien dreçat contra la guerra i que representaven als seus ulls “la part decisiva del país”. Però, aquest és el problema de coherència que té D’Alema, no pas nosaltres. Nosaltres hem d’exigir la retirada de les tropes i la fi de les hostilitats. I no podem tolerar l’expulsió del company Turigliatto, justament nosaltres que tantes vegades hem criticat la cacera de bruixes que va practicar en el seu dia el PCI contra el grup “Il Manifesto””.

L’amistat que uneix Bertinotti i Cremaschi és tan antiga com la seva relació amb Revelli. A principi dels anys setanta, Fausto Bertinotti, líder de la CGIL piemontesa, freqüentava assíduament les reunions de la secció universitària del PCI de Bolònia, l’única en la capital del “comunisme d’ordre” que compartia la seva passió per l’històric dirigent comunista Pietro Ingrao. Giorgio Cremaschi era aleshores un jove adherent. Uns anys més tard, acceptarà la crida per anar a Brescia de Claudio Sabattini, un altre personatge important en la trajectòria de Bertinotti. Entre 1992 i 2002, Cremaschi és a Turí. Allí enforteix la seva amistat amb Revelli, i plegats escriuran un llibre: “Liberalisme i llibertat”. Cremaschi i Bertinotti es compten entre els pocs dirigents de la CGIL que voten contra l’acord entre Trentin i Amato sobre la supressió de l’escala mòbil salarial. L’any 1989, ja havien signat “La crida dels 39”, embrió d’una esquerra sindical que esdevindrà més endavant un corrent estructurat, “Ser sindicat”. El 93, Bertinotti abandona el PDS; Cremaschi comença per criticar-lo, però després el segueix. Quan Fausto denuncia en una entrevista a “La Stampa” que també en el si dels sindicats apareixen els gèrmens de la corrupció i és objecte d’una nota de censura per part de la secretaria nacional, Giorgio el defensa. Quan, l’any 1996, Bertinotti proposa una “vaga contra la Lliga Nord”, només Cremaschi dóna suport a la curiosa iniciativa així liquidada per Bossi: “Els treballadors li daran quatre garrotades”. L’entesa entre els dos homes és tan estreta que, el 2001, “Il Foglio” emet fins i tot la hipòtesi que Bertinotti deixaria la secretaria en mans de Cremaschi per assumir la presidència del partit.

Però quan Bertinotti conclou l’acord amb Prodi, la relació amb el seu vell amic s’esquerda. El desacord comença al voltant de qüestions simbòliques. Fausto elogia “els bons burgesos, com Marchionne”, i la rèplica de Giorgio el deixa glaçat: “Vet aquí una opinió digna d’un talk show”. En el Congrés de la CGIL, el líder aplaudeix l’informe del secretari general Epifani, que s’obre al centre esquerra. I l’antic dofí respon que per als sindicats no existeixen governs amics. Al final de jornada de mobilització contra la base americana de Vicenza, Cremaschi declara al “Corriere” que “sortir d’aquest govern no hauria de ser un tema tabú per al PRC”. Avui va més lluny. Sosté que “la crisi és total, el projecte polític de Bertinotti ha fracassat. Apostava per conduir-se com un partit de lluita i de govern, però “Rifondazione” no és ni una cosa, ni l’altra. No és un partit de lluita perquè ha trencat amb els obrers de Mirafiori i amb la part més radical del moviment. Tampoc és un partit de govern perquè el seu pes és merament simbòlic. Avui – conclou Cremaschi – el partit perd vots per la seva dreta, que l’acusa de desestabilitzar el gabinet de Prodi, i també per la seva esquerra, que l’acusa de no tenir cap influència. Estem davant d’una implosió”. Vet aquí una anàlisi tan dura que només el mateix Bertinotti podria, si es decidís a fer-ho, donar una resposta al seu amic d’abans.