El Partit Comunista Italià, a 100 anys de Livorno

Nando Zamorano

S’acaben de complir dos aniversaris relacionats amb el que va ser el partit comunista més gran de l’Europa occidental, el Partit Comunista Italià. El 21 de gener de 1921 naixia a la ciutat toscana de Livorno el Partit Comunista d’Itàlia (PCdI). Sorgia d’una escissió del Partit Socialista, liderada per Amadeo Bordiga, membre de l’ala esquerrana del partit i veritable catalitzador de l’escissió. Dies després, l’Antonio Gramsci es referirà al congrés qualificant-lo de desastre a la seva tornada a Torí. No per l’escissió en si, sinó per la manera maldestra i sectària amb què s’havia dut a terme, que deixava fora del nou partit comunista a la major part del proletariat italià organitzat que continuaria dins del partit socialista.

En partit naixia molt disciplinat però ideològicament tosc i amb poca capacitat per l’acció política. Per Bordiga serien les mateixes contradiccions del capitalisme les que conduiran al socialisme, sense la necessitat d’una veritable intervenció subjectiva per part dels comunistes. El partit s’havia de dedicar sobretot a la propaganda i l’organització a l’espera que el desenvolupament inexorable de la història donés pas a la revolució.

Caldrà esperar fins al congrés de Lió el gener de 1926, que suposarà una refundació de fet del partit. A partir de llavors passarà a dir-se Partit Comunista Italià (PCI) i serà dirigit, primer per Gramsci, fins a la seva detenció i empresonament al novembre d’aquell mateix any pel feixisme, i posteriorment per Palmiro Togliatti. En aquest moment el partit es troba una situació dificilíssima a Itàlia, amb l’avanç inexorable del feixisme en tots els estaments de l’estat. El nou partit pretén partir del coneixement de la situació real d’Itàlia per tractar de resoldre els problemes del país desenvolupant una nova cultura política i posant els fonaments del que s’hauria d’anomenar la via italiana al socialisme.

En aquesta cultura política, juntament amb una estratègia de llarga durada que caracteritzarà al comunisme italià, destaquen altres trets d’originalitat que contenen elements fonamentals. El primer és sens dubte la relació entre democràcia i socialisme i l’estratègia gramsciana de l’hegemonia com a inspiració i elecció bàsica per a la revolució italiana. Podem identificar una línia de continuïtat que, partint de la idea gramsciana de la revolució a Occident i de l’hegemonia com a estratègia, arriba precisament a la via italiana com a via democràtica al socialisme que, com afirmada Togliatti, no era una simple via parlamentària, sinó una cosa molt més articulada i complexa.

Cal destacar el paper que jugarà el partit a la resistència antifeixista a la dècada dels anys 30 i la seva participació en la lluita per l’alliberament entre 1943 i 1945 situant-se al capdavant de la resistència partisana. La seva participació en la resistència antifeixista seria fonamental per l’aprovació en 1947 d’una de les constitucions republicanes més democràtiques i progressistes, que inclourà un model d’economia mixta i de democràcia de masses innovador, que permetia una obertura cap a possibles transformacions posteriors.

Però les conseqüències de la fi de la Segona Guerra Mundial, amb la ruptura de la gran aliança antifeixista i la divisió del món en blocs, quedant Itàlia enquadrada en el camp atlàntic occidental, deixaran a l’PCI en una complicada posició. L’expulsió del PCI del govern en 1947 obligaria els comunistes a iniciar una llarga guerra de posicions tractant de construir una hegemonia a la societat a partir de tot un sistema de trinxeres i casamates format pels municipis rojos, les cooperatives o els organismes de masses. Es tractarà d’una estratègia a llarg termini que, gràcies a l’enorme esforç col·lectiu, conduirà al partit a assolir importants resultats. Però els intents del partit per traslladar cert nivell d’hegemonia de la societat a l’Estat, amb la seva participació en el govern de país, es veuran truncats una vegada i una altra. Els èxits electorals dels anys 70, s’arribaria a obtenir un 34% dels vots, reforçaren la proposta estratègica del Compromís històric llançada per l’Enrico Berlinguer.

No obstant això, després de la sobtada mort de Berlinguer el juny de 1984, les transformacions que s’estaven produint a escala mundial, sumades a l’auge d’una contrarevolució neoliberal global i a la crisi dels països del bloc socialista faran que s’arribi a plantejar la possibilitat de «superar» al partit. Així, el 3 de febrer de 1991, a la clausura del seu XX Congrés Nacional, es decidí la dissolució del Partit Comunista Italià. De les seves cendres emergia el Partit Democràtic de l’Esquerra, liderat per l’Achille Occhetto. Es culminava un canvi de rumb que havia començat dos anys abans, poc després de la caiguda del mur el 1989. Occhetto, llavors secretari general del PCI, es presentava en un acte commemoratiu del 45 aniversari de la batalla partisana de la Bolognina, un popular barri de Bolonya, i declarava que «no calia continuar transitant-se per velles carreteres sinó inventar noves per unificar a les forces de progrés».

Trenta anys després del congrés de dissolució de l’PCI penso que és necessari reflexionar sobre les conseqüències de la seva desaparició per a les classes populars italianes. Fa uns dies Guido Liguori, president de la International Gramsci Society Itàlia, feia un breu balanç de les conseqüències d’aquesta desaparició. Afirmava que les classes populars, a més d’haver perdut poder, benestar, riquesa, seguretat i estabilitat, s’havien convertit en una mena de desvalgut boxejador sonat que ha perdut la seva força i al qual tots colpegen impunement. Però també ha tingut un altre efecte negatiu: la desaparició de la política a Itàlia i la seva substitució per governs neoliberals formats per «tècnics» (economistes, empresaris, banquers, advocats, financers …) que, com el que representa l’actual govern de Mario Draghi, s’alternen en la direcció de país per aplicar tota una sèrie de receptes neoliberals.

Lucio Magri, un dels més lúcids intel·lectuals comunistes italians, publicava el 2010 El sastre d’Ulm. El comunisme del segle XX. Fets i reflexions (versió en castellà publicat per l’editorial El Viejo Topo). Utilitza la metàfora que fes servir Bertolt Brecht en un dels seus més coneguts poemes per reconstruir la història del PCI i reflexionar-ne sobre la seva desaparició en uns temps en què problemes nous, com la degradació de l’entorn, la creixent desregularització de les relacions laborals que es tradueix en una pèrdua de drets laborals i la degeneració moral a causa de l’individualisme i el consumisme, amb la consegüent pèrdua de valors. Vint anys després de les reflexions de Magri, els problemes no han fet més que créixer i el projecte polític que substituí el vell PCI ha anat perdent pes, i avui no és ni l’ombra del que fos.

Acabo amb unes paraules de Lucio Magri, del seu pròleg d’El sastre d’Ulm, que entenc poden ser vàlides també als nostres dies: «El vell talp ha cavat i segueix cavant, però, sent cec, no sap bé d’on ve i on va, o si gira en cercles. Qui no vol o no pot encomanar-se a la Providència, ha de fer el possible per entendre-ho i així ajudar-la».

Fuente: http://bloc.realitat.cat/2021/02/el-partit-comunista-italia-100-anys-de.html