Perquè la democràcia econòmica es incompatible amb el liberalisme

Ramon Franquesa

(Ponencia presentada a la jornada Democracia i economia organitzades per Espai Marx el 30 abril 2011)

Diferencies conceptuals entre democràcia i liberalisme

El fet de que el capitalisme necessiti una democràcia limitada per funcionar en els països del Centre del Sistema Econòmic Mundial, ha portat a una enganyosa assimilació conceptual entre liberalisme i democràcia. Però si parem atenció a definir-les amb precisió, no es difícil observar-ne rellevants diferencies conceptuals.

· Liberalisme es sinònim del deixeu fer, deixeu passar. El liberalisme, que podem anomenar també individualisme, es una doctrina, que defensa la conducta lliure i autònoma de cada persona, afirmant el dret a la llibertat individual com el dret més fonamental del home. En el marc de la societat contemporània aquesta defensa de les iniciatives individuals, busca limitar la intervenció de la societat organitzada (en el que coneixem com Estat) en la vida econòmica, social i cultural.

· Democràcia es un sistema de gestió col·lectiva en que preval la capacitat de la majoria per decidir sobre qualsevol assumpte sigui polític, social o econòmic.

Democràcia es una forma d’organització dels membres de la societat, en que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus components. Aquest mecanisme de gestió assegura que la forma en que es prenen les decisions respon a la voluntat col·lectiva dels membres del grup. En sentit estricte la democràcia es una forma de govern, d’organització ja sigui de l’Estat, la societat o una institució, en les que les decisions col·lectives son adoptades pel conjunt dels seus membres per mecanismes de participació directa o indirecte que li confereixen legitimitat als representants. La democràcia es una forma de convivència social en la que els membres son lliures i iguals establint relacions socials basades en la disponibilitat de iguals drets entre ells. Més de dos mil anys desprès, la formula de Aristòtil per definir la democràcia segueix sent útil: la democràcia es el govern de la majoria.

Un model polític democràtic ha de facilitar als ciutadans la capacitat de associar-se i organitzar-se de tal manera que puguin exercir una influencia directa en les decisions públiques.

La Democràcia és una capacitat de decidir, no un procediment institucional formal. La democràcia no es un conjunt únic de institucions que sigui universalment aplicable. La forma específica de desenvolupament de la democràcia en un país està determinada en gran mesura per les circumstancies polítiques, socials, econòmiques i per factors històrics, tradicionals, culturals i fins i tot tecnològics.

Les formes d’exercir la democràcia poden ser diverses: des de a través del vot amb boles (Atenes), amb delegats escollits (assemblea Constituent Francesa, Soviets), amb partits…, pot ser el vot electrònic, etc, El optar per un o altre forma institucional es una qüestió de eficiència i de disponibilitat tecnològica, en que el temps empleat per exerci el dret a participar també es un cost pels detentadors del dret1. El criteri per adoptar un mecanisme particular tindria que ser la recerca de la major eficiència del sistema per incloure a la ciutadania en el procés de decisió dels aspectes més rellevants dels afers col·lectius sobre el que aquesta ciutadania te interès en participar.

Avui es hegemònica la idea de que un estat democràtic es aquell que compleix en el seu funcionament una sèrie de requisits del tipus com que:

· El control sobre les decisions polítiques del govern sigui atorgat constitucionalment als representants escollits

· Els representants siguin escollits a través d’eleccions periòdiques

· Els representants elegits exerceixen les seves atribucions constitucionals sense oposició dels funcionaris no elegits

· Totes les persones adultes tinguin dret a votar

· Totes les persones adultes tinguin dret a competir pels càrrecs públics.

· Els ciutadans tinguin dret a expressar-se lliurement sobre tots els assumptes polítics, sense risc de ser castigats per l’Estat

·El ciutadans tinguin dret a cercar fonts alternatives d’informació, com ara els mitjans noticiosos, i aquestes fonts estan protegides per la llei

· Els ciutadans tinguin dret a formar associacions i organitzacions independents, incloent partits polítics i associacions

El compliment d’aquests requisits no es una qüestió menor i no pot ser subvalorada de manera simple, ara be en si mateix no expressa contingut democràtic real en una societat, sinó uns requisits formals. Es possible i es freqüent, que fins i tot acomplint aquest requisits es subverteixi el contingut democràtic real.

Tot seguit tractarem d’explicar perquè aquesta subversió es inevitable en el cas de que es mantingui un marc de relacions econòmiques de tipus capitalistes. Avancem que l’existència de procediments electorals es pot convertir en una pura mascarada per medi de la financiació desigual i corrupció sobre el aparell polític. També per efecte de que la llibertat formal de comunicació pot amagar un accés absolutament desigual a la informació i la difusió de les idees, les constitucions poden limitar drets inaliables de la ciutadania sigui des dels drets de les minories nacionals, als drets de pensament, a la igualtat de gènere i especialment a la capacitat per controlar la vida econòmica de una societat quan es consagra el dret privilegiat a la propietat de una minoria.

Liberalisme i democràcia varen coincidir en un moment particular de la historia, perquè sota els Estats absolutistes, destruir les autocràcies representava donar més llibertat i poder de decidir al poble. Però immediatament es bifurquen quan destruïdes les monarquies autocràtiques es possible que el Estat sigui governat per la majoria. A partir d’aquest moment, reduir el paper de l’Estat implica majors drets per als que abolits els drets de la noblesa, ara passen a tenir el poder econòmic: la burgesia emancipada de les servituds feudals. A partir d’aquest moment, augmentar el paper del govern col·lectiu implicava la possibilitat de limitar el poder econòmic de la nova burgesia, que es naturalment una part minoritària de la societat però que detenta el poder econòmic i en conseqüència social, sense cap mena de interès en cedir aquest protagonisme.

Des de aquesta perspectiva el liberalisme limita i fins i tot nega la democràcia. Un model liberal nega a la majoria la potestat de intervenir econòmicament sobre els interessos econòmics de les persones individuals. Es a dir el liberalisme nega el dret a la majoria a intervenir sobre els drets econòmics de les minories tot i que aquests puguin operar de forma contraria als interessos de amplies majories. En un sistema democràtic autèntic (real com diuen ara el joves) no hi ha de existir cap límit a que el exercici de la democràcia no pugui estendre’s a l’àmbit econòmic. La radicalització de la democràcia, el seu us als àmbits de interès social indubtable com son l’àmbit de les decisions econòmiques pot portar i de fet porta, a una contradicció irresoluble entre democràcia i liberalisme.

El sistema capitalista es liberal, però no és democràtic per que delimita la democràcia als espais extraeconòmics, quan l’economia es un espai fonamental de les relacions socials de les persones. Nega la possibilitat de que el conjunt de la societat decideixi per exemple sobre si son o no acceptables determinades formes de propietat, determinats nivells de riquesa, determinades relacions econòmiques. Nega la possibilitat de que les majories socials puguin imposar determinats criteris econòmics a les minories privilegiades.

Això no nega la aportació ètica i moral que ha pogut aportar el liberalisme i que cal considerar com una conquesta històrica de la societat humana en tot el que fa referència a la preservació dels drets dels individus a la seva llibertat front a les autocràcies. Aquest dret ha de ser vigorosament defès en tan que el seu exercici no perjudiqui a la resta de ciutadans. En aquesta tradició cal considerar el dret a expressar opinions, el dret a tenir lliurament una opció sexual sense ser destorbat, el dret a limitar el poder de la societat sobre les persones en qüestions tals com la tortura, la pena de mort, el tracte degradant, el dret a la creació artística i cultural. Ara bé aquesta aportació del liberalisme al desenvolupament de la societat, passa a tenir un caràcter destructiu quan es traspassa al àmbit de la economia i com veurem acaba per oposar-se a la democràcia i al desenvolupament digne de la vida de la gran majoria de persones que composen la societat.

El capitalisme es menys democràtic del que pretén

L’Estat juga un paper clau en la regulació del capitalisme, pel grau de desenvolupament tecnològic que l’ha infantat com un mode de producció de base industrial i comercial. El capitalisme necessita un Estat democràtic entre capitalistes, que asseguri la lluiré competència i per tan sigui neutral entre els capitalistes que competeixen. El estat es un gran aparell, que si un grup particular de capitalistes utilitzes en propi benefici acabaria per desnaturalitzar una de les bases del capitalisme: el exercici de la competència entre capitalistes.

Per això es necessari que l’Estat en el capitalisme estigui sotmès a un control que asseguri la seva neutralitat entre interessos particulars dels capitalistes. La forma de assegurar això va ser acabar amb els sistemes absolutistes que son sempre altament propensos a la corrupció i que acaben tendint a barrejar poder polític i econòmic.

Ara bé per assegurar aquesta funcionalitat en el marc del capitalisme, la democràcia no necessariament es te d’estendre ni a:

· Altres classes (camperols, obrers, emigrants..) que no intervenen en la competència entre capitalistes en els països del Centre desenvolupat

· Als Estats de la Perifèria que no tenen capacitat per regular els mercats ni subvencionar (directa o indirectament) als capitalistes.

Els pares del dret constitucional actual com Alexis de Toqueville2 o James Madison3 varen dissenyar constitucions per protegir a la minoria opulenta. Per aquests autors son els homes més capaços els que tenen de decidir els afers del govern de les societats i oposen a aquesta elit a la majoria de persones que no disposen de propietats. Es més, adverteixen en contra de la temptació que aquestes persones poden tenir vers el igualitarisme. Per tan, tot assegurant que son demòcrates, exclouen a indis, negres, dones, joves, etc. La seva democràcia era censatària, només els veritables ciutadans tenien dret a vot i el pedigrí de veritable ciutadà el donava el estar censat en el registre de la propietat. En els seus orígens els capitalistes no tenien cap mena de interès en universalitzar la democràcia, sinó més aviat en limitar-la a les elits propietàries.

El mite que assimila democràcia a liberalisme i capitalisme, senzillament falsifica i oblida la historia real.

A Anglaterra el sufragi femení no arriba fins 1918 un any després de la Revolució Russa, a França a 1945. De fet abans de la Segona Guerra Mundial només existia a Europa un petit nombre de països amb sistemes democràtics de mínima qualitat (Anglaterra, França, Bèlgica, Holanda, Suïssa, Espanya -que acaba en un cop d’Estat-) La gran majoria eren dictadures: Finlàndia, Hongria, Alemanya, Itàlia, Repúbliques Bàltiques, Polònia, Portugal… Fins i tot una part eren senzillament colònies: Irlanda, Albània, Xipre, Malta,..

La democràcia popular es filla de la Revolució Russa i la crisi del Colonialisme

No es fins mitjans del segle XX que el sistema democràtic se universalitza i s’estén a Europa occidental, tot i deixant per molts anys fora països com Espanya, Grècia o Portugal.

Hi ha dos factors explicatius, dos causalitats d’aquest procés: la Revolució Russa i la crisi del sistema colonial desprès del fracàs del feixisme al final de la Segona Guerra Mundial.

La Revolució Russa va suposar una profunda alteració de la vida política, especialment als països desenvolupats. Fins llavors els sistemes politics ignoraven les classes treballadores pe que no era concebible que poguessin arribar a exercir un poder real. Però partir de 1917, la burgesia aterrada per fet empíric de una revolució obrera viable, començarà a preocupar-se seriosament per dotar-se de una nova legitimitat. De una manera o altre es buscarà incorporar al secors més amplis de ciutadans al sistema d’elecció i legitimació política en els països desenvolupats. Per obtenir aquesta legitimitat, es comença a millorar la qualitat democràtica de les institucions de l’Estat. Aquest procés es beneficia de al menys dos factors:

1. La possibilitat de obtenir recursos importants del mon colonial i desprès de la Perifèria econòmica del sistema capitalista.

2. La pèrdua als països que assagen de construir el socialisme de la qualitat democràtica de les seves institucions de govern.

La Revolució Russa va suposar la primera irrupció de les classes populars en el poder real i la primera vegada que aconseguien passar de una revolta insurreccional a consolidar una nova forma de poder, que inicialment va ser àmpliament democràtica, en formes de democràcia directe i participativa. Però aquest procés es va veure condicionat per la Intervenció a 1918 de 12 potencies estrangeres (mesos abans en guerra entre si) i les restes de l’exèrcit Tsarista que varen desencadenar una guerra terrible sobre el nou estat. A partir de la guerra civil russa (1918-21) i del fracàs del intent de estendre el procés revolucionari a Alemanya, les classes capitalistes aconsegueixen crear una psicosi defensiva a la URSS que desembocarà en l’estalinisme a finals dels anys 20. Aquest procés tenia causes objectives i límits materials que anaven molt més enllà de la maldat personal de Stalin4. Entre ells el fet objectiu que la URSS els treballadors industrials (i fins tot agraris) eren minoria abans dels anys 30 i que era un país molt endarrerit en relació a les amenaces del que era objecte.

Però els capitalistes no només es varen limitar a atacar a la URSS. Molt ràpidament es varen adonar que era ja impossible a partir d’aquell moment mantenir al marge de la política a les classes populars si volien mantenir el poder. Era necessari passar a sistemes politics més inclusius on el conjunt de les persones membres de un Estat (i no només la burgesia) es sentissin part d’aquest.

Això no només implicava canvis legals (ampliar el dret de vot formal a molta més persones), sinó sobretot esmortir el grau d’explotació en els països on la classe obrera era més forta i amenaçava realment en canviar el sistema. Per a que això fos menys costos per als capitalistes es va recórrer a traslladar part de la taxa d’explotació vers les colònies, tot reduint la taxa de plusvàlua a l’interior del país i implicant a el que es denominarà aristocràcia obrera en el repartiment de l’excedent. Tot i que la gran part de l’excedent segueix dirigint-se vers les classes dominants, les classes subalternes i en especial la classe obrera organitzada aconseguiran importants millores en el seu nivell de vida. El sistema aconsegueix desviar de l’opció revolucionaria a la reformista a una part important de la antiga socialdemocràcia europea. De fet aquest era ja un procés iniciat abans de 1917, però que desprès de la I Guerra Mundial i la Revolució Russa s’aguditzarà molt més. De fet el sistema aconsegueix aïlla als sectors obrers revolucionaris als països europeus més industrialitzats.

Ara be, no tots els països tenien el mateix marge de maniobra per realitzar aquest canvi. Països com Anglaterra o França amb un important imperi colonial, disposaven de molt més marge de maniobra que els països que havien arribat tard al repartiment del món. En aquests països “retardats” aquesta inclusió en el sistema pren formes molt més agressives, especialment desprès de la crisi de 1929, a través de la creació de moviments populars de caràcter reaccionari: el feixisme.

El feixisme es una resposta moderna al vell problema del domini del capital en països on el marge de maniobra dels capitalistes era molt menor al no disposar de un imperi colonial a on derivar l’explotació. En aquest països (entre ells Itàlia o Alemanya) el pacte entre les classes dominants i les classes populars (inclosos els treballadors industrials) te de ser molt més èxplicit: per a que el poble italià o alemany pugui gaudir de un bon nivell de vida cal implicar a tota la nació en una política de conquesta. La lluita de classes es substitueix per un nou “socialisme” nacional que propugna la cooperació entre totes les classes per explotar a les races inferiors del interior: jueus, gitanos, eslaus, indígenes africans, etc. i desenvolupar una activa política agressiva de conquesta vers l’exterior.

Els comunistes i la seva internacional esdevenen traïdors al projecte nacionalista, les formes democràtiques tendiran en aquest cas a degradar-se, però intentant mantenir un consens nacional a través de la millora del benestar econòmic, amb politiques públiques actives que generen ocupació i desenvolupament. Hitler era un perturbat, però aquesta qüestió la tenia molt clara, així en el desenvolupament de la II Guerra Mundial no va permetre que baixes el nivell de vida, ni els salaris als treballadors industrials alemanys. Aquests es van mantenir (fins i tot debilitant estratègicament la producció d’armament) fins 1943 ja després de la derrota de Stalingrad, quatre anys desprès d’haver començat la guerra, moment a partir del qual ja va ser impossible mantenir el valor efectiu d’aquests salaris.

En síntesi, des de els anys 20 es va produint una mutació per la que els països desenvolupats occidentals es deriva vers un altre model de capitalisme en que per raons politiques es dona més protagonisme a les classes populars i l’Estat assumeix un paper important en la regulació de la Economia.

En contra de les teories neoclàssiques que auguraven que la intervenció pública era perjudicial per l’economia, això genera un cert impuls econòmic per que el sistema utilitza el Estat per resoldre alguns dels seus problemes estructurals:

· Absorbeix l’excedent amb despesa militar i administrativa

· Impulsa la Demanda: Obra Pública, Sanitat, Educació.

· Amorteix les crisis

· Assumeix monopolis naturals

Tot i que es copien tècniques dels plans quinquennals soviètics i que al final el propi sistema es beneficia del creixement de la demanda interna, aquest canvi no respon a un desenvolupament de la ciència econòmica, de una millora dels seus estris tècnics5, sinó ben al contrari es un canvi motivat per raons politiques. Es tracta de aturar una onada revolucionaria i assajar de legitimar el sistema social.

Podem llegir en el transcurs del segle XX com es va produir un procés de mutació dels sistemes econòmics i politics dels països occidentals primer a través de formules de integració de la negociació amb la socialdemocràcia (Anglaterra, França) o per moviments reaccionaris de masses (feixisme) i després un cop fracassats aquests, bàsicament pel desenvolupament de l’Estat del Benestar que dona unes garanties de mínims socials al conjunt d’aquest països.

Però imatge del capitalisme democràtic, en realitat era un aparador, que de fet va afectar només a un 10% de la població del sistema capitalista mundial. La “democràcia” no es va plantejar com proposta política “universal” fins que desapareix la URSS. Es només llavors que per part de un president que havia finançat cops d’Estat, ocupat per la força països sobirans com la illa de Granada o la subversió paramilitar a Nicaragua, es convertirà en el pal·ladi de la democràcia mundial. Reagan passarà a predicar la democràcia universal per que llavors ja no fa por la possibilitat del seu exercici real per les masses mundials de treballadors i camperols.

La imatge del “capitalisme de rostre humà” va ser més fàcilment creïble, perquè es basava en un cert augment del benestar en els països occidentals, però també per que els països que assajaven d’emprendre la construcció socialista es varen acontentar en legitimar-se sobre els avanços socials, deixant de banda la seva qualitat democràtica i participativa, seguint un model polític de gestió simple basada en un sistema autoritari que es justificava en l’assetjament extern i una distorsió de alguns conceptes de la tradició socialista (que cal dir donaven joc com el de dictadura del proletariat). Model que per als governants d’aquells països era molt còmode, però finalment molt poc eficient per desenvolupar el projecte socialista, com ens ha mostrat l’historia.

Irònicament el esforç polític i humà de les classes populars de la URSS per la construcció de una altre sistema econòmic, especialment costos des de la revolució de octubre fins ala fi de la segona guerra mundial, va acabar beneficant sobretot als treballadors i classes populars dels països occidentals i no a ells mateixos.

Tot i el dèficit democràtic de la URSS, cal no oblidar que els suposats paladins de la democràcia, els Estats Units han tingut 201 intervencions militars en 50 anys a països tan diferents com Guatemala, Cuba, Somàlia, Grècia o Iraq. Que el seu sistema democràtic es basava en una marginació efectiva de una part substancial de la seva població i uns mecanismes molt deficients que van des de la inexistència de cens, al paper del lobbys o la pura manipulació dels vots (recordis el frau a Florida que dona la presidència a Bush i condicionà la entrada en el segle XXI).

El sistema democràtic a occident sempre va estar molt limitat. Un dels elements d’aquesta deficiència la trobem amb l’accés asimètric als medis de comunicació, convertits en un negoci que obté el 70% dels seus ingressos de la publicitat. Per tan la comunicació no es independent pel tipus de negoci, a banda que las enormes empreses de comunicació son evidentment en elles mateixes part activa del sistema capitalista.

No hi ha democràcia sense un accés equitatiu dels ciutadans a la comunicació, a altres medis de comunicació que no serveixin al millor postor, sinó amb regles que permetin el seu accés a tota la ciutadania a medis honestos, plurals, verídics, etc.

L’experiència del segle XX: la qualitat democràtica es reversible

El sistema polític i econòmic que es desenvolupa als països occidentals, presentava però alguns problemes per al mateix sistema. Es tractava de un mecanisme que tenia uns costos notables, perquè en darrer terme representava una reducció de la taxa de guany pels capitalistes. Per tan quan a 1991 varen desaparèixer els factors geopolítics que varen forçar a millora la qualitat democràtic de occident, era evident que aquest sistema començava a estar amenaçat en la seva continuïtat.

La democràcia al donar veu a la ciutadania facilita que la despesa pública tendeixi a augmentar, però les grans empreses per medi dels lobbys econòmics i dels “mercats” pressionen per a que els impostos sobre beneficis baixin i augmentin les subvencions que reben. La participació de l’Estat en el PIB augmenta, fins i tot desprès de desaparèixer la URSS, però els neoliberals plantegen en realitat una altre distribució d’aquesta despesa. El programa neoliberal planteja que l’Estat ha entrat en crisi i que cal reduir-lo. Així es proposa: baixar impostos sobre les rendes altes i els beneficis, privatitzar empreses publiques i reduir prestacions: jubilació, sanitat, educació.

En contra del que ara se’ns intenta convèncer des de arreu dels medis de comunicació del sistema econòmic, la crisi de l’estat del benestar es política no econòmica. L’Estat pot mantenir les prestacions, però les redueix perquè ara la correlació social de forces ha canviat amb el fracàs de la URSS.

La prova de que si hi han diners la podem veure amb la despesa militar (17.200 milions de € en España 20116) i les subvencions als Bancs 150.000 milions de €. La despesa militar es 26 vegades la del ministeri de sanitat.

Classificació funcional de la despesa pública a Espanya en percentatge del PIB7

Serveis públics generals

Defensa i ordre públic i seguretat

Assumptes econòmics

Salut

Educació

Protecció social

Altres categories

Total

1998

2006

1998

2006

1998

2006

1998

2006

1998

2006

1998

2006

1998

2006

1998

2006

Espanya

6,7

4,6

3,0

2,2

4,8

5,0

5,2

5,6

4,4

4,3

13,6

12,8

3,3

3,9

41,1

38,5

Zona euro

8,3

6,6

2,9

2,6

4,1

4,2

5,9

6,6

5,1

4,8

19,5

19,1

2,8

2,7

48,6

46,7

Hi ha mil formes més de demostrar-ho, entre elles però preval el propi sentit comú: com es possible que fa 40 anys Espanya, Alemanya o Txequia poguessin donar unes millors condicions de jubilació o de contractes de treball, amb una productivitat molt inferior? Com es possible que una família pogués fa 40 anys disposar de ho necessari per viure nomes amb el treball de l’home i ara treballant també la dona no puguin cobrir les seves despeses vitals? Com es possible que un país pogués tenir una educació digna amb medis tècnics molt primitius i ara en que el accés a la informació es molt més gran el nivell de formació de la població estigui baixant?

Tot i que la desaparició de la URSS i el fi de la gerra freda, va disminuir la necessitat de mantenir determinades concessions socials, i que aquest es el factor determinat per que ara altre vegada es consideri als treballadors i les classes populars fora de la historia, hi ha també altres factors que estan condicionant l’acceleració d’aquesta contrareforma neoliberal.

La reducció tendencial de la taxa de guany en el capitalisme (brillantment enunciada per Marx), malgrat totes innovacions tecnològiques del segle XX segueix produint-se i el sistema només pot recuperar la taxa de benefici sobre els salaris directes i indirectes als països desenvolupats, però es que a més mecanismes que han esmortit aquesta tendència en el darrer segle, han anat deixant de ser operatius en el mateix grau.

En primer lloc hem de considerar que la reducció de recursos naturals i la degradació del medi ambient, limiten la possibilitat de creixement del sistema i per tan de creixement quantitatiu de la producció i el benefici.

En segon lloc als països de la Perifèria del sistema les possibilitats d’accedir a noves reserves de treballadors comencen a mostrar les seves limitacions (com es lògic en un planeta finit) i una forta tendència a la resistència social sindical i al augment relatiu de salaris.

En tercer lloc la concentració empresarial, porta a que cada vegada menys persones tinguin més poder econòmic, per tan al ser menys aquests capitalistes els hi resulta més fàcils trobar mecanismes de decisió dels poderosos al marge dels Estats.

En realitat estem entrant en una fase senil del capitalisme, quasi un post capitalisme, que porta a accelerar un programa econòmic, social i polític involucionista aplicat cada vegada amb més supèrbia, acceleració i improvisació.

Però per a que aquesta contraofensiva conservadora neoliberal sigui possible desenvolupar-la en la entrada del segle XXI ha estat necessari que es revertís la qualitat democràtica adquirida per les classes populars als països occidentals. No es molt difícil d’entendre que la gent no acceptaria amb facilitat certificar el seu propí empobriment i que si pot opinar s’hi oposaria.

Els poderosos inicialment varen entendre que no era possible una reversió immediata i sobtada dels instruments de participació de les institucions democràtiques occidentals i per tant varen iniciar a la fi del segle XX un procés gradual que fos el menys perceptible possible per la ciutadania.

En aquest transit son diverses les estratègies emprades, però mencionant-ne algunes:

1. No es baixen salaris nominals, sinó que amb el canvi de moneda i inflació es redueix el salari real.

2. No s’han tocat en general les relacions laborals dels treballadors més antics, sinó que s’han separat les condicions de treball entre els vells i els joves, entre els nacionals i els emigrats, entre els homes i les dones, precaritzant els nous contractes i relacions laborals.

3. No s’han tocat els drets ja exercits, sinó que se’ls hi nega als que encara no als arribat a exercir-los: no es treu la jubilació, es retarda pels futurs jubilats.

4. Els drets democràtics no es neguen directament, sinó que es traspassen a altres nivells institucionals menys accessibles (model de construcció europea).

La contrareforma antidemocràtica es un programa que es posa en marxa ja fa molt temps, en el cas de Europa amb el model de construcció de UE amb el Pacte de Maastricht i a nivell mundial amb l’Acord Multilateral de Inversions (AMI).

Però la crisi econòmica que es desferma a finals del 2007 accelera tot el procés i porta a que aquesta subversió gradual doni pas a una radicalització de la contrareforma, que comença a quedar en evidencia davant de cada vegada més ciutadans.

La versió més brutal i actual d’aquesta evolució es el Pacte del Euro amb el que es pretén limitar la despesa pública als països de la UE. La lluita contra el deute dels líders europeus és només aparent. La veritable causa de l’increment brutal del deute a Europa ha estat la pèrdua de pes de les rendes salarials dels darrers anys i de la recaptació impositiva a causa de les polítiques que vénen defensant. La reducció del deute és en realitat, una lluita contra aquella part del deute públic causada per la despesa de l’Estat destinat a subministrar béns i serveis públics a la població d’ingressos més baixos, ni tan sols contra la despesa pública dedicat a subvencionar al capital, la banca o la indústria militar. I, per descomptat, no és una lluita contra el deute basada en la via molt més raonable de la generació de més ingressos mitjançant polítiques fiscals més justes i eficaces. Tot el contrari.

El Pacte mostra de l’engany de les autoritats europees als seus pobles i de la seva submissió, bé sigui per complicitat o per impotència, davant els grans poders financers i corporatius que s’han apoderat d’Europa i que són realment els que dicten les polítiques que després fan seves els líders. El Pacte és una imposició als pobles, un “diktat”, una prova irrefutable que a la ciutadania europea se li ha furtat la possibilitat de pronunciar-se sobre els seus destins, sobre les qüestions que, com les econòmiques, més afecten la seva vida ia seu benestar.

És un atemptat a la democràcia perquè s’imposen als pobles polítiques sense que aquests tinguin la possibilitat de manifestar si és això el que desitgen I els poders financers ho han fet per la porta del darrere, impedint que els pobles es pronuncien i sostrant-li la possibilitat via reformes constitucionals de que puguin decidir sobre això en el futur.. El Pacte de l’euro és, en realitat, un pacte contra Europa perquè es subscriu al marge i en contra dels seus ciutadans.

La UE en lloc de garantir els drets socials comuns dels europeus: salari mínim, jornada laboral màxima, edat de jubilació, pressió fiscal comú, etc. El que fa es posar un límit a les possibilitats de les politiques socials. En lloc de ser un mínim comú de drets socials, s’estableix un màxim d’aquests, es a dir es vol blindar els drets del gran capital sostraient capacita democràtica a la sobirania popular.

Per una opció democràtica radical, per una opció socialista

Només el socialisme pot garantir la democràcia, per que el capitalisme i el liberalisme resulten en el fons profundament antidemocràtics. Poden respectar els drets democràtics en tant aquests no entrin en el àmbit econòmic. Però a banda que l’àmbit econòmic es part essencial de la vida social, la preservació dels drets de la propietat privada dels medis de producció, al estar enormement polaritzada requereix blindar aquesta “excepcionalitat” amb una ideologia que tendeix al dogma i la imposició en plans no estrictament econòmics com la comunicació, la cultura, els valors morals, etc.

El sistema capitalista en la seva fase senil o qualsevol mode de producció que pretengui legitimar l’existència de una distribució tan desigual de la renda i la propietat son profundament antidemocràtics, autoritaris i dogmàtics ideològicament.

D’altra banda el socialisme vista l’experiència del segle XX, necessita la democràcia per pogué desenvolupar-se de forma consistent i consolidar-se.

Si entenem la lluita pel socialisme com un procés, aquest es un procés de aprofundiment i extensió de la democràcia al àmbit econòmic i empoderament de la majoria de la ciutadania de l’espai social i natural.

L’experiència del fracàs de processos socialistes sense participació democràtica i el fet de que els treballadors constitueixin avui l’immensa majoria social han de fer-nos persistir en aquesta via.

Cal finalment entendre que democràcia no es una forma sinó un contingut. El socialisme no en te prou per a ser democràtic en que hagin diversos partits i eleccions periòdiques, sinó que suposa un nou nivell qualitatiu de participació social. Suposa no menys sinó molta més democràcia, molt més contingut democràtic, que sota el capitalisme.

També la democràcia es un procés i implica un aprenentatge en la participació i la gestió col·lectiva que no s’improvisa, sinó que es construeix des d’avui en lluita contra el liberalisme imperant.

Es una democràcia que s’aprèn en la lluita per la gestió democràtica de l’empresa, el cooperativisme i l’autogestió, el associacionisme, el poder local o les organitzacions socials i sindicals.

Notes:

1 Es a dir per a la ciutadania. El exercici de la gestió suposa una pèrdua de temps, que es un cost per a la qualitat de vida de les persones. Les formes de participació han de mantenir una proporció entre el temps esmerçat en entendre de la qüestió pública (informació, reunions, votació, etc.) i l’avantatge de participar en aquest procés. Reunir i debatre de tots els assumptes de manera permanent i abusiva, també degrada la democràcia per que provoca absentisme i delegació: Una de les dificultats de com concretar la forma en que exercim la democràcia esta en resoldre aquesta contradicció, de manera que es deleguin les tasques poc rellevants i es mantinguin les grans decisions en el àmbit de decisió col·lectiva. Per això no hi ha una formula màgica, sinó la creació de mecanismes correctors, que també depenen del desenvolupament tecnològic. Avui la informàtica permet des de un accés molt més transparent a la informació, fins a un procés de decisió més còmoda, però també posa nous problemes tals com la saturació de la informació o la virtualitat de les persones, que poden ser condicionades en els seus domicilis a traves de “trampes” digitals, tal com s’evidencia en els escàndols a l’entorn de les manipulacions de “google”, l’espionatge electrònic o les manipulacions de noticies.

2 Teòric de la divisió entre tres poders i de l’Estat democràtic modern a La democràcia en America1835, planteja que en les societats democràtiques la llibertat és un bé superior que ha de sobreposar-se a la igualtat, i que la democràcia pot esdevenir un risc que porti les societats a una excessiva igualtat

3 Principal redactor de la Constitució Nord-americana

4 Vegi`s el interessant i polèmic llibre de Domenico Losurdo, Stalin historia y critica de una leyenda negra, Ed. Viejo Topo, 2011.

5 Tot i que Keynes racionalitza aquest nou pensament econòmic a 1936 amb la publicació de la Teoria General de l’ocupació, el interès i el diner, la seva obra es posterior a la posada en marxa de les politiques anticícliques i de reactivació econòmica a Itàlia, els EEUU o Alemanya.

6 Centre Delas, La verdad del gasto militar del año 2011

7 BCE, Boletín Mensual, Abril 2009. Composición funcional del gasto público en la Unión Europea

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *