Parc Agrari del Baix Llobregat, un futur de casinos o pagesos

Ernest Cañada, Jordi Gascón, Xavier Montagut

Eurovegas no s’instal·larà a Catalunya. No obstant això, és necessari reflexionar sobre la proposta que les autoritats catalanes han estat defensant, i quines serien altres opcions de desenvolupament pels terrenys escollits.

Definitivament el projecte Eurovegas no es farà a Catalunya. Els representants de Las Vegas Sands Corp. han anunciat per fi el seu emplaçament a Madrid. No obstant això, segueix sent pertinent analitzar i reflexionar sobre la proposta que la Generalitat ha estat defensant aquests mesos passats. En primer lloc perquè els efectes nefastos del model Eurovegas continuen, sigui quin el seu emplaçament. En segon lloc perquè el model especulatiu i fracassat que se’ns proposava amb Eurovegas, ara sembla voler aplicar-se, sota noves formes, a les terres de Tarragona. En tercer lloc, perquè l’elecció per Madrid no implica la preservació del Parc Agrari del Baix Llobregat, que segueix sent objecte del desig dels especuladors. El perill sembla que s’ha allunyat puntualment però no ha desaparegut. I finalment, potser la raó més important, perquè no hauríem de renunciar a la possibilitat que el Parc Agrari ofereix per plantejar un desenvolupament socialment enriquidor i ecològicament sostenible basat en la recuperació de la nostra sobirania alimentària. La lluita contra Eurovegas ha descobert a molts ciutadans i ciutadanes que una agricultura agroecològica, de proximitat i practicada per petits agricultors, és possible, i que és la millor garantia perquè no es torni a posar en perill la nostra terra, la seva riquesa i el benestar de la gent que la habitem i treballem.

Las Vegas Sands Corp. mira cap al sud d’Europa

Entorn al projecte Eurovegas s’han generat grans expectatives sobre els enormes beneficis que podrien reportar a curt termini, i especialment en termes d’ocupació. A Eurovegas coincideixen els imaginaris de les oportunitats que suposadament ofereixen els megaprojectes lúdics, el turisme de masses o les activitats vinculades al joc. Coincideixen els relats entorn de reclams extraordinaris que prometen l’arribada de grans fluxos de diners de l’exterior.

La possibilitat de generar grans beneficis socials, en un context de crisi especialment greu, és presentat per les autoritats públiques com un argument definitiu, que no admet contradicció, i que justifica tot tipus de subvencions i subsidis públics. Aquesta debilitat dels poders públics és especialment buscada i aprofitada pels especuladors, que veuen en l’actual situació una excel·lent oportunitat per fer negocis. Resulta alarmant que algunes de les exigències de Las Vegas Sands Corp., com gaudir de restriccions fiscals i mantenir l’opacitat sobre les seves operacions, no hagi suposat un obstacle greu per al govern de CiU. Més encara quan sobre el magnat Sheldon Adelson i la seva empresa pesen més que sospites d’estar vinculats al blanqueig de diners o l’evasió fiscal.

Tots aquests elements recorden massa a altres «pelotazos» que ara estem pagant tots: la bombolla de la construcció tant en la seva faceta immobiliària com en la de les grans infraestructures públiques (AVE, aeroports, autopistes, …). Aquesta bombolla, alimentada pel finançament dels grans bancs del Nord d’Europa, es va desinflar bruscament en acabar-se el crèdit fàcil. No obstant això el govern d’Artur Mas vol repetir. I per fer-ho utilitza mecanismes propis de països empobrits i submisos al mercat globalitzat: les zones franques. Les exigències que ha posat sobre la taula de negociació Las Vegas Sands Corp. són típiques d’aquest tipus d’enclavament: desgravacions fiscals i de les quotes de la Seguretat Social, reserva dels llocs qualificats al personal de confiança de l’empresa, inversions públiques a la seva servei,… Els resultats són coneguts. Els beneficis s’esvaeixen al món de les finances globals, incloent algun especulador local, i al territori queden desastres ambientals, ocupació precària, despeses públiques desorbitats i, si les coses van malament, deutes impagables. En el cas de Catalunya, aquest model de zones franques turístiques competeix amb deslleialtat amb un model de desenvolupament turístic sostingut des del propi territori i el teixit social i econòmic que veurà com s’aguditza seva actual crisi. Excepte els dies de festa i en períodes electorals, quan es disfressa de sobiranista, el govern de CiU juga un paper d’alumne avantatjat al servei dels mercats globalitzats. Parafrasejant al 15M, es podria dir que «en diuen sobirania nacional i no ho és».

És l’economia dels «amiguets», empresaris i polítics amb vinculacions privilegiades amb el sector públic que construeixen les seves oportunitats de maximitzar beneficis a través de sobrevalorar operacions de compra i venda gràcies a les expectatives creades artificialment. S’imposa sobre l’economia productiva una lògica perversa i de curt termini, on el fum genera més beneficis que la realitat. Experiències com les de Marina d’Or, la Ciutat dels Arts, Terra Mítica, el parc Warner o aeroports com el de Castelló o Lleida, entre molts altres, ens haurien de posar sobre avís.

La inconsistència d’aquests «pelotazos» a mitjà termini no sembla afectar massa, en la mesura que els grans beneficis es fan en operacions especulatives sobre els terrenys, la construcció i/o la venda. Per aquests sectors, la seva gestió a mitjà termini no sembla ser un problema major, que en aquest moment ja han obtingut els seus beneficis i del que es tracta és que de la seva gestió ruïnosa s’encarregui l’administració pública o siguin assumides pel sector bancari, que al capdavall és rescatat amb els diners de tots.

És per això que una altra característica d’aquest tipus de projectes és que juguen amb diners que no són seus. És a dir, que més enllà de les primeres declaracions sobre les grans inversions que l’empresa de Sheldon Adelson havia de realitzar, l’opinió pública va saber temps després que en realitat bona part dels diners del projecte havia de ser aportat a través de préstecs bancaris, avalats, és clar, per l’Estat, és a dir per tots nosaltres.

El Parc Agrari del Baix Llobregat

Però per desgavellat que sigui el projecte, el pitjor és el que destrueix. La seva instal·lació a Catalunya hauria suposat el desmantellament del Parc Agrari que disposem actualment al Baix Llobregat, del qual la Generalitat va oferir 800 hectàrees. Uns terrenys massa atractius per escapar a la gana d’especuladors locals i estrangers.

Actualment el Parc Agrari del Baix Llobregat té un paper estratègic per a la societat catalana des de múltiples perspectives. Aquí es produeix el 15% de la producció d’horta de Catalunya, el que constitueix un canal de proveïment d’aliments a prop de la gran àrea metropolitana gens menyspreable. A més dóna feina a entre mil cinc-centes i dues mil persones de forma directa i unes sis mil indirectament.

D’altra banda, l’àrea és fonamental en el funcionament de l’ecosistema de la Gran Barcelona. Aquest tipus d’espais agraris de caràcter periurbà són centrals per a la interconnexió de diferents tipus de territoris i els seus ecosistemes (el riu Llobregat, la Plana que s’ha creat durant milions d’anys, les muntanyes del Garraf i Collserola, la costa, …) i així mantenir la matriu ecològica que permet la conservació equilibrada dels ecosistemes, dels seus elements i biodiversitat, tal com ha posat en relleu Enric Tello i el seu equip de recerca de la Universitat de Barcelona.

L’existència d’espais agraris ofereix també serveis essencials a les conurbacions urbanes com l’aigua. Poc després de sorgir el debat sobre Eurovegas, l’alcalde del Prat de Llobregat va recordar que si a la seva ciutat l’aigua era més barata i millor que a la resta de la comarca del Baix Llobregat es devia a l’existència del Parc Agrari, que permet el manteniment dels aqüífers del municipi, tant en volum com en qualitat de les seves aigües.

El Parc Agrari, autèntic pulmó verd en una zona densament poblada, s’ha convertit també en un espai de lleure privilegiat per a gran quantitat de persones que habiten a la gran conurbació urbana de Barcelona. Encara que no es reflecteixi directament en les estadístiques macroeconòmiques, la seva contribució a la millora en la qualitat de vida de la població és molt important. El Parc permet que molts ciutadans i ciutadanes puguin accedir de forma gratuïta a zones on passejar, córrer o anar amb bicicleta. Finalment, cal destacar també les activitats d’educació ambiental que es duen a terme al Parc Agrari, amb visites d’estudiants d’escoles del Baix Llobregat i el Barcelonès principalment, o de promoció de l’agroecologia, que de forma incipient ja està tenint lloc.

Altres opcions, un altre desenvolupament

Si en lloc de promoure operacions especulatives es mantingués el Parc Agrari s’estaria creant una base formidable per enfortir els espais agraris periurbans i transformar la seva producció cap a l’agroecologia. Els beneficis que socialment es podrien obtenir serien encara més grans que els que es produeixen en aquests moments. Per això seria necessari posar a produir part de les terres que avui es troben inactives, i els propietaris estan esperant que qualli una o altra maniobra especulativa, o que consideren que no són viables com a explotacions agràries en un context econòmic i polític que els ofega. D’altra banda, per a molts agricultors sense terra que estarien disposats a conrear aquestes terres els seus preus actuals les fan inaccessibles. Si amb suport públic s’impulsés un procés de recuperació productiva de terrenys erms, el Parc Agrari podria generar la suficient massa crítica per impulsar un procés que anés més enllà dels seus límits i impulsar dinàmiques semblants a tota la comarca.

D’altra banda, la conversió cap a una agricultura ecològica incrementaria la generació d’ocupació. Les xifres sobre l’ocupació que pot generar l’agricultura ecològica són variables, però tots els estudis coincideixen a destacar la seva major capacitat que la convencional. Així per exemple, l’informe Empleo verde en una economía sostenible”, publicat per la Fundación Biodiversidad, calcula aquest augment en un 20% de mitjana. De fet, investigadors de prestigi mundial com Eduardo Sevilla Guzmán o Miguel Altieri han demostrat fa dècades que el model de producció camperol és més intensiu en mà d’obra.

A més, si aquest procés fos acompanyat de l’enfortiment de petites empreses de transformació de la producció agrària per a la seva venda a l’àrea metropolitana es podrien incrementar els llocs de treball requerits així com el valor afegit del que es produeix en aquestes terres. Unió de Pagesos calcula que per cada lloc de treball al Parc Agrari hi ha actualment tres associats. Si es manté aquesta proporció, caldria multiplicar per tres l’increment de llocs de treball que significa l’agricultura ecològica.

En potenciar una comercialització de proximitat i de circuits curts que defensa el model agroecològic, s’aconseguiria també que tota la cadena de valor es quedés a la comunitat local. Això és substancialment diferent al que passa amb altres models, on els beneficis es concentren en especuladors i en les grans corporacions de l’agroalimentació, el transport o la comercialització, i en els seus comptes bancaris o a paradisos fiscals. Al seu torn, això permetria a la ciutadania reforçar la capacitat de control sobre la seva alimentació, és a dir recuperar sobirania alimentària davant la sostracció que comporta el domini de les multinacionals de l’alimentació i comercialització. I aquesta capacitat de control de la ciutadania sobre la seva alimentació té molt a veure amb el que es fa amb la seva economia, el seu territori i els seus recursos i, per tant, amb la democràcia realment existent. El secretisme i la manca de transparència amb què s’ha negociant Eurovegas diu molt de com aquest tipus de processos especulatius constitueix un dels ariets contra la democràcia.

A això cal afegir, des de la perspectiva del consum, el que significa poder accedir a una alimentació fresca, agroecològica i de proximitat. Suposa en primer lloc que la població metropolitana pugui adquirir una alimentació més saludable que la que s’ofereix a les grans cadenes de supermercats. També implica un consum d’energia molt menor que el que generen els aliments importats de mercats llunyans. Les 22.000 tones d’hortalisses produïda anualment suposarien una emissió de més de 5.000 tm de CO2 en transport (utilitzant l’índex mitjana proposat per Amics de la Terra) al que cal sumar les emissions generades pel sobre-embalatge d’aliments que recorren milers de quilòmetres.

Si els aliments de proximitat fossin conreats majoritàriament de forma ecològica ens estalviaríem la despesa en petroli, i les corresponents emissions, produïdes pels recursos utilitzats en la seva producció i transport. Aquesta reducció de la despesa energètica disminuiria la nostra dependència respecte al petroli (i el seu conseqüent impacte en la balança de pagaments), reduiria el volum de la petjada ecològica derivada del model alimentari i contribuiria a retallar les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle. En un context marcat per la fi de l’era del petroli barat, conegut com peak oil, que suposa que el cost de l’energia d’origen fòssil continuarà incrementant, és estratègic que les grans conurbacions urbanes puguin assegurar el seu abastament alimentari reduint els costos de transport.

D’altra banda, apostar per potenciar una alimentació de proximitat, de circuits curts, implica reduir el pes d’un model productiu basat en monocultius per a l’exportació cultivats amb un ús intensiu d’agroquímics que estan destruint el medi rural i desplaçant a les famílies camperoles a favor de les grans plantacions de producció intensiva tan a Catalunya com a la resta del planeta.

El futur

Quan vam començar a escriure aquest article encara no estava decidit l’emplaçament de Eurovegas. Com ja hem comentat, a l’hora de preparar la seva redacció final els mitjans de comunicació asseguren que Madrid ha estat l’opció escollida. Però a més de no ser cap solució (simplement seran altres els espais de vocació agrícola que es veuran implicats en l’espiral de l’especulació immobiliària), el Govern català a reaccionat afirmant que buscaran noves inversions d’oci i turisme similars per a la seva ubicació al Principat. I fins i tot, per això, no té cap inconvenient a buscar el suport de personatges com Enrique Bañuelos, recordat pel seu trist paper en operacions urbanístiques de caire especulatiu al País Valencià o a Brasil.

Això no demostra que Eurovegas no era només una possibilitat puntual, sinó el model de desenvolupament pel qual la Generalitat està optant. Semblem abocats a caure, doncs, una i altra vegada en el mateix error.

Reiterem: un Parc Agrari reforçat, agroecològic i com a punt de dinamització de l’agricultura periurbana del Baix Llobregat és un element estratègic per a un territori que vulgui controlar els aspectes fonamentals de la riquesa que necessiten els seus habitants per viure, que vulgui tenir una sobirania i independència real. Diferents autors han desenvolupat i argumentat profundament la idea de la potencialitat dels agroecosistemes tradicionals per aportar solucions a alguns dels principals reptes als que s’enfronta la humanitat en un moment en què coincideixen el pic del petroli, la crisi alimentària, el canvi climàtic i la crisi financera internacional. A Catalunya tenim un potent agrosistema en funcionament al costat d’un importantíssim mercat com és la Gran Barcelona i podríem multiplicar el seu impacte apostant per la seva conversió cap a l’agroecologia. Destruir-lo per mal vendre-ho als especuladors de torn és propi d’un govern dels pitjors. Caldrà recuperar el crit dels Segadors: Visca la terra, mori el mal govern!

Què s’hauria de fer?

En lloc de perdre el temps i els recursos públics en aquest tipus d’operacions especulatives com Eurovegas o d’altres, les autoritats públiques catalanes haurien de centrar la seva atenció en promoure i potenciar al Parc Agrari del Baix Llobregat un gran projecte d’agricultura ecològica proper Barcelona, amb gairebé quatre mil hectàrees d’extensió en una terra excel·lent. En aquest sentit apuntem algunes idees que podrien ajudar a avançar en aquest sentit:

• Potenciar que el Parc Agrari es consolidés com una escola d’agroecologia que ajudés a millorar la formació tècnica de les i els agricultors.

• Promoure la creació d’un banc de terres en tota l’àrea del Baix Llobregat, de manera que joves agricultors sense terra tinguessin més facilitats per accedir-hi. Per això es podria recórrer a terres públiques no utilitzades del propi Parc Agrari i terres privades sense conrear (no oblidem que per facilitar el projecte de Eurovegas s’ha considerat la necessitat d’expropiar terres actualment conreades). Sense necessitat d’arribar a expropiacions es podria desenvolupar una política d’incentius a les terres que es donessin en usdefruit per al banc de terres i un sistema de penalitzacions per les terres ocioses.

• Donar suport a les estratègies de comercialització que ajudessin a ampliar la demanda i reduir intermediaris entre les i els agricultors i els consumidors finals. Això faria que una major quantitat de beneficis es quedessin localment i incrementar el nombre de productors i productores que volguessin dedicar-se a la producció agroecològica a la zona. Una manera d’impulsar aquest procés seria mitjançant compres públiques per, per exemple, proveir menjadors escolars, hospitals, centres socials, etc.

• Reforçar el vincle entre el Parc Agrari i els espais d’oci orientats i accessibles a àmplies capes socials del seu immediat, en primer lloc de la mateixa població del Baix Llobregat i, en segona instància, de la resta de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona. En aquest sentit es podrien desenvolupar diverses formes d’oci, com activitats vinculades a l’educació ambiental o el sistema d’horts agroecològics com el que ja ha impulsat a la zona l’ajuntament del Prat.

Article publicat a Albasud: http://www.albasud.org/blog/ca/339/parc-agrari-del-baix-llobregat-un-futuro-de-casinos-o-campesinos#.UFSqIoD24MY.facebook