Cal trencar amb l’euro

…que no sigui decebuda la nostra esperança

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

Salvador Espriu (1)

La clau de volta del consens que presidí la transició de la dictadura franquista al règim borbònic constitucional actual era que l’ingrés d’Espanya al Mercat Comú produiria ingents beneficis econòmics, socials, culturals i, àdhuc, civilitzatoris. Espriu recollia l’aire del temps quan deia allò de: “… com m’agradaria d’allunyar-me’n nord enllà on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”(2)

La llarga permanència d’aquesta cultura acomplexada davant el nord net, noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç, ens va jugar una molt mala jugada quan es va negociar el Tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE. A partir de l’1 de gener de 1986, el nostre teixit productiu va partir una re-estructuració de cavall. Les seves conseqüències es van dissimular sota una pluja dels Fons de Cohesió que serviren per a mitigar els símptomes de la malaltia que ensensorrava en la perifèria i en la dependència. Ningú no podia criticar les condicions de l’adhesió si no volia ser titllat de franquista o de partidari de l’autarquia. No es podia dir que l’emperador anava despullat sota pena d’excomunió.

Aquest complex d’inferioritat davant els països-centre de la UE, aquest europeisme de pa sucat amb oli segueix jugant-nos ben males passades. La comunió consensual del conjunt de les forces polítiques ( inclosa la majoria de l’esquerra “radical”) amb els dogmes de l’ordoliberalisme alemany està duent al país a l’esquizofrènia. Discutim de sobirania sense parlar de la sobirania econòmica: es a dir, de sobirania monetària, sobre el deute, sobre el model de desenvolupament i sobre el lloc del país en la divisió internacional del treball.

L’euro es una trampa pels pobles de Europa. Es va seduir als pobles de la zona euro amb el miratge de que la seva implantació seria el primer pas per construir un estat del benestar europeu. Es prometia que després del sacrifici de la seva implantació en termes de canvis i augments de preus generalitzats, vindrien les millores socials.

Però una moneda no es ni mai no serà el motor de un canvi econòmic i social. Sols és la peça final que hauria d’haver culminat un treball previ d’harmonització social, laboral, política i econòmica. Implantar una moneda única sostraient el seu control a la sobirania popular i atorgant-la a un banc privat (com és el BCE), ha servit per a desmuntar les conquestes socials dels estats europeus, i a més per a impedir la construcció de una unitat econòmica i política. Amb el sistema monetari actual, Europa es veu abocada a una polarització econòmica, territorial i social creixent. Les grans empreses poden forçar reduccions de salaris, drets socials i d’impostos sobre el seus beneficis. Les diferències centre-perifèria son i seguiran creixent cada dia. El sistema euro no és reformable: cal sortir d’aquest dogal que ens ofega social i nacionalment.

Per a aconseguir la democràcia econòmica i social, per a aconseguir la sobirania, caldrà establir aliances entre els pobles d’Europa, caldrà federar i confederar lluites i resistències. Caldrà construir nous vincles comercials, econòmics i polítics entre els pobles perifèrics que ens permetin emancipar-nos del bloc de poder construït a l’entorn de la gran industria i finances de Alemanya i dels seus països satèl·lits.

Però la construcció de l’alternativa haurà de partir de la realitat de cada poble. La sortida del nostre país de l’euro, pot ésser l’inici del trencament de la cadena imperialista europea. Les cadenes només es trenquen per la seva baula més feble. La ruptura amb el sistema de l’euro partirà, sens dubte, dels països perifèrics. El següent pas haurà de ser la solidaritatentre pobles i la construcció d’espais de cooperació. El passat 9, 10 i 11 de maig es varen realitzar a València unes Jornades sota el títol Recuperem la sobirania, sortim del euro, organitzades pel Front Cívic. En elles es varen detallar quins serien els elements tècnics i polítics que permetrien el trencament ordenat de l’euro i llurs conseqüències immediates i a mig termini. La conclusió de la majoria de les contribucions al debat, fou que la sortida del euro, trencant amb el deute il·legítim, no només es una via factible, sinó la única que pot donar perspectives de canvi i de millora al nostre poble.

En aquest sentit, a Catalunya hem posat en marxa la Plataforma Emancipem-nos del euro (3), en que confluïm diverses persones i pretenem animar una campanya d’esclariment i de recerca comuna per a trobar la sortida de la dictadura monetària en que estem empresonats.

Notes:

Salvador Espriu: M’han demanat que parli de la meva Europa, 1959.

Salvador Espriu: Assaig de càntic al temple.

[3] http://emancipemnosdeleuro.net/