Vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa

Albert Pons

La pressa i la poca paciència, la cultura apolítica heretada i l’egocentrisme organitzatiu per cert complex de lideratge. Tres elements que dificulten profundament la construcció d’alternatives polítiques amb arrels.

Els arbres creixen simultàniament, mentre es fan grans, les seves arrels també es fan. Sense arrels l’arbre caurà sense remei.

L’escenari polític, des de l’estatal, fins al municipal, es va omplint d’organitzacions, candidatures i nous partits polítics amb voluntat de trencar esquemes del passat. Fase important en la qual la societat ha sigut capaç de trencar l’hegemonia dels partits tradicionals i dels bipartidismes. Fase costosa que ha estat possible fonamentalment per l’accentuació de les agressions cap a la majoria de la societat. Però no vivim un moment històric irreversible, és només una aparença producte de la indignació, no són valors nous, no és nova cultura política. La societat vol però no sap, li falta temps, l’aprenentatge té el seu temps.

Aquestes noves alternatives polítiques no sorgeixen com a conseqüència de la maduresa d’experiències de lluita primàries, sorgeixen des de dalt, a iniciativa de petits sectors d’esquerres honrats i amb convicció, però des de dalt.

Hi ha pressa per a fer candidatures i presentar-nos a les convocatòries electorals. El calendari del sistema ens estreny i les nostres noves organitzacions cauen de quatre potes, perquè tot i ser crítiques i nascudes per no repetir esquemes de representativitat, no tenen una dinàmica pròpia de creixement, no estan nodrides dels tendres moviments socials primaris. Aquestes candidatures, aquestes noves organitzacions apareixen malgrat el lent procés d’autoconstrucció de comunitat. Les presses impedeixen respectar els temps. I si bé és cert que els esdeveniments no esperen i cal afrontar-los amb el que tenim, també és cert que si no vigilem d’anar construint fortes arrels, la feina pot ser un fracàs o fàcilment pot ser engolida pel sistema.

En segon lloc les persones, els ciutadans, el gruix de la societat que pateix les conseqüències desastroses del capitalisme actualment, han crescut educades precisament per callar i no saber defensar-se. Les últimes dècades, paral·lelament a la precrisi (aquell creixement econòmic fals i finançat) han estat una escola d’individualisme i apoliticisme. La destrucció de la solidaritat i la comunitat com a valor de vida ha estat una constant discreta i soterrada però que operava sense pausa (la cultura neoliberal). Les conquestes polítiques del passat que van comportar el compromís de les institucions en els àmbits socials, formatius, d’oci i urbanístics, paradoxalment ens va desposseir com a societat de la capacitat creativa i d’autogestió (les institucions ens van regalar centres cívics amb professionals per donar-nos les alternatives i ens van robar les associacions de veïns i similars mutilant-nos la iniciativa i la capacitat col·lectiva i comunitària). En resum som molt més individus i molt menys comunitat.

Vivim temps de reconstrucció política amb nul·les bases d’experiència en treball comunitari, i això avui ho expressem negativament quan construïm candidatures municipals en municipis on no hi ha moviment social rellevant o malgrat el poc moviment social existent, construïm candidatures municipals al marge d’elles com si no tingués res a veure.

En tercer lloc i clarament condicionat pels dos elements abans expressats, la pressa i l’herència apolítica fan que la conscienciació social de la necessitat de la Unitat està sent molt lenta i costosa. Totes les noves propostes volen ser líders, cometem l’error de creure que «el meu partit o organització té la raó» quan hauríem de ser molt més humils i veure les diferents propostes totes vàlides on cada individu o col·lectiu s’hi sent més còmode i com peces d’un puzle que han d’anar encaixant per configurar formes polítiques unitàries, no podem competir entre nosaltres doncs cap d’aquestes organitzacions liderarà el canvi profund, ho farem tots més o menys junts, però sumant.

Ens cal paciència per anar articulant lluites socials i teixit social que nodreixi i impulsi eines polítiques amb bases sòlides i arrelades en una nova cultura de vida política.

El nostre viatge va molt més enllà de l’estació d’entrar a les institucions, i en cap cas ens hem de quedar en aquella estació.

23/11/2014

AlbertPons és membre d’Espai Marx