El dret a l’existència no pot ser limitat pel dret a la propietat

Joan Tafalla

El passat 9 de desembre de 2014, Iñigo Errejón va citar Robespierre al programa Al Rojo Vivo. El cor em va donar un salt. Per fi, un polític espanyol d’esquerres te la valentia de citar un dels pares de la democràcia, l’inspirador a través de Babeuf i de Buonarroti del republicanisme i del socialisme del segle XIX. A un republicà demòcrata blasmat durant dos segles pel liberalisme i per la contrarevolució.

Vull pensar que estem davant d’un fet històric. Intento creure que no es tracta d’un fet menor. Espero que no sigui un episodi més en la creació d’un relat ple de significants buits.

Aquesta esperança és el que fa vulgui prendre seriosament aquesta citació en seu televisiva. I que la vulgui prendre seriosament tant en el terreny historiogràfic com en el terreny polític.

Concretament Errejón va donar la cita següent:

‘Y vosotros legisladores, ¿Os acordáis de que no sois los representantes de una casta privilegiada sino los del pueblo francés? No olvidéis que la fuente del orden es la justicia. Que la garantía más segura de la tranquilidad pública es la felicidad de los ciudadanos’

“Maximilien Robespierre 2 de diciembre (frimario) de 1792”.

Maximilien Robespierre

La data d’aquest discurs

La data no és certa. El calendari revolucionari fou adoptat el 5 d’octubre de 1793. Així doncs, la data “2 de desembre (frimari) de 1792” resulta impossible. El mes de frimari de l’any 1793 (en el nou calendari, l’any II) anava de 21 de novembre a 20 de desembre de 1793. Penso en una errata. Potser Errejón volia dir: ‘2 de desembre de 1793’. Improbable, per que llavors la data en el nou calendari seria: 12 de frimari de l’any II[1]. Una errata dins errata? Potser es refereix a l’1 o el 2 de frimari de l’any II?

Consulto les Œuvres de Robespierre, Tom X. Robespierre no va fer cap discurs el dia 2 de frimari de l’any II (23 de novembre de 1793). Si que va fer dos discursos l’1 de frimari: un sobre la missió de Saint-Just a l’exèrcit del Rin i l’altre a favor de la llibertat de cultes. Ambdós discursos foren pronunciats a la Societat dels Jacobins. Repasso el dia 2 de frimari. Hi trobo un discurs fet als jacobins sobre els canvis en el comandament de l’exèrcit de Toulon[2]. En cap d’aquest tres discursos s’adreçava, al diputats de la Convenció si no al membres dels Jacobins. Així doncs la data proposada per Errejón és incorrecta. Segueixo la recerca.

Cerco en el Tom IX de les Œuvres. Ho trobo. La cita procedeix del discurs sobre les subsistències que Robespierre va pronunciat a la Convenció el 2 de desembre de 1792. L’errada doncs només consisteix en posar (frimari) entre parèntesi. Una errada sense importància, comparat amb el fet històric de que un representant de l’esquerra  que aspira a guanyar les eleccions a Espanya i a modificar el mapa polític català durant el proper any 2015 citi a Robespierre. I que citi tant important discurs.

Una mica de context històric.

He dit que volia prendre seriosament aquesta citació. Fer-ho historiogràficament suposa posar-la en el seu context històric. No us espanteu, seré breu. Però cal fer-ho. Si algú no és amant de la contextualització es pot saltar aquest apartat. O tot l’article.

La jove primera república francesa (proclamada el 21 de setembre de 1792) estrenà el seu procés constituent amb un important debat sobre les subsistències celebrat a la Convenció Nacional entre els mesos de setembre i desembre d’aquell any. El debat sobre les subsistències era un debat central en el procés de constitució de la república. Significava determinar la constitució material de la república abans d’escriure la constitució jurídica. També era constitució material i creació d’una nova civilització en ruptura amb l’antic règim, el judici del rei. Tots dos debats foren contemporanis i sovint, entre creuats.

Les masses pageses i urbanes posaven el tema del dret a l’existència en l’ordre del dia de les assemblees revolucionàries amb els seus nombrosos amotinaments i amb les nombroses resolucions i peticions emeses per les societats populars i per les noves administracions comunals, de districtes i departamentals.

Turgot: la propietat preval sobre el dret a l’existència

El debat venia de vell: des de que Quesnay havia escrit el seu article Grains ( cereals, 1757) per al’Encyclopédie en que defensava la llibertat il·limitada del comerç dels cereals. Cal recordar que el pa era la porció majoritària de la dieta del poble en la majoria dels països de l’Europa. L’aplicació de la llibertat de comerç del gra en 1764 i en 1775 per Turgot provocaren mobilitzacions populars, en el darrer cas l’anomenada “guerra de les Farines”. La llibertat de comerç dels cereals era un element estratègic per a el desenvolupament del capitalisme: era la base per a la destrucció dels vells mercats locals autoregulats per l’economia moral per a crear mercat nacional e internacional de subsistències. El capitalisme, a França naixia al camp en un llarg procés de despossessió i expropiació dels bens i del usos i costums comuns. Un procés que posava en qüestió l’economia moral. Un llarg procés iniciat al segle XVII que comptà amb un llarg rebuig.

El debat es produí entre els filòsofs economistes (així s’autoanomenaven els fundadors del que després seria la “ciència” econòmica), com Turgot, Mercier de la Rivière, Dupont de Nemours o Mirabeau pare, i els defensors de la prioritat del dret a l’existència, com Mably, l’abat Galiani i, en l’etapa pre-revolucionària, Necker. El tema del dret a l’existència fou un dels motius de fons de la Revolució francesa. No fou l’únic però fou un dels essencials. Antigament li dèiem a això lluita de classes. En aquest procés els fisiòcrates i proto-liberals definien el dret de propietat plena contraposat-lo al dret a l’existència.

Amotinament popular pel dret a l’existència: La Guerra de les Farines (1775)

Com deia, el debat de la tardor de 1792 tenia un caràcter constituent. En aquest debat, que he estudiat detingudament en la meva tesi, Robespierre posà el dret a l’existència com el principal dels drets humans, col·locant-lo per sobre del dret a la propietat. Aquest és el tema central hi ha darrera de la cita que comentem.

Al final del discurs, Robespierre dirà allò que Errejón va citar en el transcurs del programa Al Rojo Vivo. Poso la cita completa: “I vosaltres, legisladors, recordeu, que no sou els representants d’una casta privilegiada, si no els del poble francès, no oblideu que la font de la tranquil·litat pública és la felicitat dels ciutadans i que les llargues convulsions que esquincen els Estats no son altra cosa que el combat dels prejudicis contra els principis, de l’egoisme contra l’interès general; de l’orgull i de les passions dels homes poderosos, contra els drets i contra les necessitats dels febles”[3].

Errejón, per economia del discurs, en dona una versió una mica més reduïda que no altera el sentit general. Una versió que considero correcta. Reprodueix textualment la meva traducció del text al castellà. Afegeixo alguns passos de la intervenció de Robespierre que justifiquen el que acabo de dir i que poden aclarir als nombrosos simpatitzants de Podemos que s’han  sorprès o alarmat per aquesta cita feta per Errejón.

Robespierre dirà: “ Quin és el primer objectiu de la societat? Mantenir el drets imprescriptibles de l’home. Quin és el primer d’aquests drets? El dret a l’existència.

La primera llei social es doncs garantir a tots seus membres de la societat el mitjans per a subsistir. Tots els demés hi estan subordinats. La propietat no ha estat instituïda o garantida per a altra cosa que per a sostenir aquest dret. Es tenen propietats en primer lloc, per a viure. No es cert que la propietat pugui oposar-se jamai a la subsistència de l’home ”[4].

El debat de la tardor de 1972 el guanyaren els partidaris del dret absolut a la propietat privada inclòs a la propietat privada de les subsistències necessàries per a el poble. Es negaren a regular el mercat dels cereals es a dir el mercat de les subsidències per a el poble. Calgué una nova jornada revolucionària per a desallotjar del poder als deixebles de la fisiocràcia i als proto-liberals: les jornades de 31 de maig-2 de juny.

Tot i aquesta nova revolució, en la nova i democràtica constitució de juny de 1793 els moderats no volgueren admetre la proposta de definició de propietat feta per Robespierre el 24 d’abril:

“ 1. La propietat es el dret que posseeix cada ciutadà de gaudir i disposar de la porció de bens que se li garanteixen per llei.

2. El dret de propietat està limitat, com tots els altres drets, per l’obligació de respectar els drets del pròxim.

3. No pot perjudicar ni la seguretat, ni la llibertat, ni la existència, ni la propietat dels nostres semblants.

4 Tota possessió, tot tràfic que violi aquest principi es il·lícit i immoral” [5]

Una edició recent dels discursos de Robespierre en castellà.

La constitució de juny de 1793 no inclogué aquesta definició: definí un dret de propietat totalment burgés: “Article 16. El dret de propietat és el que pertany a tot ciutadà per gaudir i disposar al seu gust dels seus béns, dels seus ingressos, del fruit del seu treball i de les seves indústries”.

Però el moviment popular pel dret a l’existència, no s’aturà: el 26 de setembre forçà que la Convenció Nacional aprovés un greu atemptat al dret de propietat: la llei del maximum general de preus.

No és estrany que Robespierre fora enderrocat en el cop d’estat de Thermidor. La “casta privilegiada” tenia molts motius per a enderrocar-lo i aprofità una conxorxa amb una extrema esquerra despistada i amb un sector dels anomenats “terroristes corromputs” per a donar el cop d’Estat. Durant l’any 1795 una Convenció purgada del seu costat esquerra i en plena contrarevolució burgesa donà un nou cop d’estat constitucional i aprovà una nova constitució que reblava el clau del dret burgés de propietat privada. En el seu article primer elevava la propietat a la categoria de dret fonamental:  “Els drets de l’home en societat son la llibertat la igualtat, la seguretat i la propietat”. I en el seu article cinquè, reblava: “La propietat és el dret de gaudir i disposar dels seus bens de les seves rendes, del fruit del seu treball i de la seva activitat”. Entre d’altres coses anul·là el sufragi universal i tornà al sufragi censatari.

Amb anterioritat, el 24 de desembre de 1974, els proto-liberals protagonistes del cop de Thermidor havien abolit la llei del maximum i condemnaven el poble a la gana més espantosa. Una gana que portà una onada de morts per inanició i al suïcidi de molta pobre gent, durant la primavera de 1795.   Aquests morts no solen sortir en la comptabilitat de la història liberal o reaccionària.

Com veiem, la cita de Robespierre feta per Errejón està prenyada de conseqüències. El meu vell cor jacobí i bolxevic vol tornar-se a il·lusionar. Coses que li passen als vells. Per això no tancaré aquest comentari de text sense fer alguna reflexió política.

Dret a l’existència i dret de propietat en aquest segle XXI

Repeteixo: vull pecar d’ingenuïtat de nou, vull tornar-me a il·lusionar: vull prendre seriosament, molt seriosament a Errejón. Potser m’equivoco. Però que m’ importa equivocar-me una vegada més.

Discrepo d’Errejón en tota la retòrica buida dels significants buits i del gir lingüístic. Però em vull prendre seriosament aquesta citació de Robespierre. Vull pensar que no l’ha feta com es diu en castellà: “ a humo de pajas”. O sigui que no fou una alegria infantil, una bretolada simpàtica o una crida tacticista  a les complicitats republicanes. Espero, desitjo que Podemos no sigui la quarta revolució passiva que patim en els darrers 147 anys[6].

Per això faig l’exercici de contextualitzar la cita robespierriana d’Errejón en l’actual context.

Què afecta al dret  a l’existència  l’Estat espanyol en l’actualitat? Qui fa passar gana als nens? Qui condemna al fred a las pobres? Que fa necessari les grans recaptes d’aliments o les Maratons per a finançar la recerca mèdica? Qui deixa sense sostre a milers i milers de famílies? Qui perpetua l’atur estructural al nostre país, perifèric com és en l’Europa dominada per Alemanya? Qui condemna a l’esclavatge o a l’atur a les noves generacions?  Qui ha portat al nostre país al genocidi social, a la liquidació dels drets humans bàsics: el pa, el sostre el treball? Qui ha arrabassat la sobirania als nostres pobles?

La resposta seguint Robespierre és clara: “una casta privilegiada”. Però jo no la identifico amb la casta significat buit i polisèmic de Podemos. Qui ha fet aquest genocidi social no és la classe política corrupta. Ella només és la gestora d’aquests immens robatori. Els diners que s’embutxaquen aquests cràpules són la xocolata del lloro al costat de l’expropiació indeguda de les nostres propietats exercida per l’oligarquia financera, per l’oligarquia energètica, per l’oligarquia de la indústria militar, per les multinacionals industrials o hoteleres, per una classe empresarial incapaç de viure al marge de l’estat, pel gran capital alemany que saqueja tota Europa.

Allò que Robespierre designava amb la locució“casta privilegiada” era una classe social. Si traslladem la seva expressió aquó i avui també és una classe social o un bloc format per diverses fraccions de classe: es diu “oligarquia financera, industrial, energètica i terratinent”. És espanyola, catalana, andalusa, basca, castellana, valenciana, castellana, gallega, extremenya … són la mateixa classe malgrat les seves contradiccions i divisions corporatives de sector o de territori.

En nom de qui es produeix la nostra expropiació massiva de drets, de bens comuns, en nom de que s’atempta al dret a l’existència? En nom de la propietat plena, total en nom de la propietat privada sobre el mitjans de producció de consum, d’existència. En nom d’un dret a la propietat que passa per sobre del dret a l’existència, el primer dels drets imprescriptibles de l’home.

Acabo.

Les meves preguntes són moltes:

· Seran els de Podemos veritables jacobins?

·Portaran la revolució republicana, democràtica i popular fins a les seves darreres conseqüències?

· Encarnaran un bloc social, arrelat, estructurat, organitzat molecularment al conjunt de la societat?

· Serà Podemos una nova cultura material, un ethos nou?

En aquest cas, compten amb tot el meu recolzament.

O pel contrari,

·  Serà Podemos un simple discurs, un relat, un gir lingüístic, una màquina electoral?[7]

·   Obriran el camí a un canvi controlat, “responsable” amb les polítiques d’Estat; és a dir una regeneració, una neteja de la “casta” entesa com a classe política, un relleu generacional, un simple canvi d’elits. Lo que no seria poc, però no seria pas prou.

Com deia Bob Dylan. “això amic meu, només ho sap el vent”.

De moment, agraeixo a la història que, en aquests darrers anys de la meva existència, m’hagi regalat una pròrroga per a viure uns quants anys interessants, quan ja creia que no en tornaria a viure, d’anys interessants.

Joan Tafalla

Historiador de guàrdia

________________________________________

[1] Concordance des Calendriers Grégorien et Républicain, Paris, Librairie Historique CLAVREUIL, 1993, p. 26.

[2] ROBESPIERRE, Maximilien, Œuvres, Paris, Les Éditions du Miraval, Édition du Centenaire de la Société des études robespierristes, 2007, Reprise de l’édition de 1967, Tom X, pp. 189-203.

[3] Traducció meva al català. Veure ROBESPIERRE, Maximilien,Œuvres,ob. cit, Tom IX, p. 117. En castellà es pot trobar a l’antologia que vaig traduir durant l’estiu de 2005 i que va publicar El Viejo Topo l’any 2006: Por la felicidad y por la libertad, Discursos de Robespierre, Yannick Bosc, Florence Gauthier i Sophie Wachnich ( editors).

[4] ROBESPIERRE, Maximilien, Por la felicidad y por la libertad, ob.cit., pp. 157-158.

[5] ROBESPIERRE, Maximilien, Projecte de declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, 24 d’abril de 1973, in  ob.cit., p. 197.

[6] Amb Joaquin Miras hem assajat una interpretació de la historia d’Espanya  des de 1868 fins aquí com tres revolucions pasives amb un genocidi intercalat. Veure el nostre llibret comú: La izquierda como problema, Barcelona, El Viejo Topo,  2013.

[7] Joaquin Miras ha fet una reflexió sobre el tema dels significants buits, el gir lingüístic i les teories imperants en el nucli central de Podemos que em sembla d’interès ressenyar aquí en la seva “Carta abierta al compañero Garzón”:https://espai-marx.net/ca?id=9184. Sobre els continguts d’aquest debat, Miras ha escrit abastament: Repensar la política, refundar la izquierda, Historia y desarrollo posible de la tradición de la Democracia, Barcelona, El Viejo Topo, 2002.