Ni demòcrates ni keynesians: neoliberals!

Albert Medina

ICV ha demanat a la Comissió Europea que pressioni al govern de Rajoy per a que tiri enrere la reforma fiscal impulsada fa uns mesos amb la fi d’alleugerar l’indicador de dèficit públic, i així, evitar o moderar la sanció per desequlibri “excessiu”. Sens cap mena de dubte, la regressivitat de les reformes del PP no haurien d’escatimar en crítiques i propostes alternatives. No obstant, resulta realment preocupant la lògica en que els progressistes catalans es relacionen amb la Unió Europea. Analitzem-ho.

ICV demanant que la Comissió Europea (CE) apreti al Govern per a tombar la reforma fiscal és en el fons demanar que una institució poc democràtica -CE- imposi polítiques fora del seu marc competencial a un Estat on sí hi ha sufragi universal. No seria poc habitual que la CE s’excedís en les seves “recomanacions”, la crisi del euro ens ha deixat greus episodis d’intervencionisme europeu en assumptes de política domèstica – Mario Monti és un bon reflex…- No obstant, la pregunta democràtica-progressista: qui ha votat la concessió de la política fiscal espanyola al senyor J.C Juncker o al senyor P. Moscovici? Per què el senyor Urtasun demana que es pressioni des de instàncies no sotmeses a sufragi universal? En quin moment els progressistes catalans han acceptat el marc ideològic del memoràndum -en alguns casos oficial i en d’altres oficiós- al que estan sotmesos els treballadors de l’Eurozona? Delirant. I tot això acompanyat d’una tímida retòrica contra les normes de la governança econòmica, però sense plantejar desobeir-les per irracionals, injustes i poc democràtiques.

L’eurodiputat ecologista Urtasun recorda que França i Alemanya ja van incomplir inicialment el Pacte d’Estabilitat i “Creixement” justificant així el poc sentit que té sancionar a Espanya, perquè al cap i a la fi, pecadors ho som tots. I és cert. França va incomplir reiteradament de 2002 a 2005 (4 anys) amb una desviació mitjana respecte el 3% del 0.4% del PIB. Alemanya va incomplir de 2001 a 2005 (5 anys) amb una desviació mitjana respecte el 3% del 0,7%.

La no-sanció d’aquests incompliments resulta un precedent que resta credibilitat a la norma, no obstant, no és menys cert que Espanya durant el cicle econòmic iniciat al 2008 ha incomplert considerablement més que França i Alemanya. Com indiquen les dades, Espanya del 2008 al 2015 no ha donat la talla en l’assumpció religiosa del objectiu fiscal, concretament, de mitjana la hisenda espanyola s’ha desviat 4.83% respecte l’objectiu original -i distòpic- del 3% assumint de mitjana un dèficit del 7.83%. No obstant, tot i que França també ha incomplert de 2008 a 2015 ho ha fet amb una desviació inferior: 1.825%. L’Alemanya en aquests darrers 8 anys ha incomplert només en dos ocasions (2009 i 2010) amb una desviació respecte el 3% poc important: 0.7%. I no només respecte França i Alemanya, durant aquest període la hisenda espanyola ha pecat considerablement més respecte la mitjana de dèficit de la Unió Europea (desviació de 1.125%, mitjana 4.125%) i l’Eurozona (0.78%, 3.78%).

Tot i que la bancada ecologista reconeix que les “normes europees no funcionen” -en curt, no generen creixement i ocupació- no ens acaben de concretar qui s’equivoca. Si s’equivoca el govern espanyol aixecant el peu de l’accelerador del equilibri fiscal (per electoralisme), la Comissió Europea per considerar castigar aquells Estats Membres de l’Eurozona que incompleixen les normes per sobre de la mitjana europea o aquells Estats Membres que -intentant cenyint-se a les normes comunitàries- han fet un fort ajust fiscal -pagant un cost social i polític alt- i que ara veuen que es podrien haver pres amb menys rigor la cerimònia del dèficit. (p.e Itàlia).

En essència, el que no queda massa clar és l’opinió d’ICV sobre el sentit polític del dèficit. És a dir, si el dèficit públic és part de la solució o part del problema. Al cap i a la fi, si es creu el relat macroeconòmic neoliberal amb l’afegitó progressista i economicista de les polítiques “socialment eficients” – tanmateix presents a les tesis neoliberals de Williamson del Consens de Washington!- o si assumeix el relat keynesià de la crisi, i accepta doncs, que la recuperació només serà possible amb una forta participació del sector públic, i per tant, acceptant que es necessitaran grans dèficits públics i una política monetària expansiva que arribi a les butxaques de la gent.

En conclusió, el drama dels europeistes de progrés avui no és únicament la inviabilitat de plantejar alternatives fora de la presó auto-imposada de la unió monetària… Al cap i a la fi, es d’obligat respectar la llibertat religiosa també en aquest sentit… Sinó que la retòrica del “més Europa” hagi portat als progressistes catalans a no ser ni políticament demòcrates ni econòmicament keynesians, sinó simplement neoliberals.

Font: http://amedcat.blogspot.com.es/2016/07/ni-democrates-ni-keynesians-neoliberals_26.html