La Chanca a Sabadell: Un canvi revolucionari

Cristina García, Gerard Marín

El passat divendres, 27 de gener, veïns del combatiu barri de La Chanca, d’Almeria, van fer una xerrada el CSA L’Obrera, de Sabadell. Va ser una visita emmarcada dins la ruta que aquests dies han fet per presentar el llibre de Pepe Criado La Chanca. Un cambio revolucionario (1940-2000)1. Es tracta d’un recull d’entrevistes que pretén difondre de pròpia veu les experiències de lluita acumulades pels seus protagonistes amb el pas dels anys. La trobada va permetre un diàleg còmplice entre diferents col·lectius, reflectit en aquestes paraules de Pepe el Barbero, de La Chanca, davant de la pregunta d’una militant de la PAHC de Sabadell: “cuando me dijeron de venir a un local de okupas, pensé que claro que sí: son de los míos. Nosotros somos los primeros okupas de España, llevamos 40 años, y no nos echan. Somos impulsores de la PAH de Almería, y en La Chanca no se desahucia ni a Dios”.

La Chanca, de l’estigma a l’emancipació

Els inicis de l’organització veïnal que tants èxits ha aconseguit des dels 70 van venir precedits per la misèria i la depressió de la post-guerra franquista. En aquell temps fosc, entre les dècades dels 40 i 60, la falta de treball i les penúries econòmiques van obligar moltes famílies a allotjar-se en barraques o dins les coves pròximes a l’Alcazaba d’Almeria, sense serveis higiènics, llum ni aigua potable. Una situació crua que retratarien l’escriptor Juan Goytisolo o el fotògraf Carlos Pérez Siquier2.

La infantesa de Pepe el Barbero es desenvolupa en aquest context, com explica a La Chanca. Un cambio revolucionario: «Yo nazco en el año 1947 y ya estaba mi madre enferma de tuberculosis. Mi madre nunca pudo cogerme, acariciarme, duró cinco años con la enfermedad hasta que murió en 1952. (…) Era rara la familia donde no había un caído o dos, un muerto o dos por enfermedades como la tuberculosis y demás. (…) Eso era como una epidemia de la miseria generalizada, no había agua corriente, no había alcantarillao, no había servicio en las viviendas». Davant d’això, el règim va decidir intervenir al barri a través d’organitzacions com l’església catòlica, la Cruz Roja o las Damas de la Caridad d’Almeria, que van qualificar la zona de focus d’immoralitat epidèmic i pretenien “impedir que el mal ejemplo cunda y la corrupción prolifere aún más”3. Contra aquesta hipocresia es revoltaria, en primera instància i ja des de molt jove, Pepe el Barbero. De nou, en les pàgines de La Chanca pot llegir-se que «yo me hacía muchas preguntas y me preguntaba muchos por qués. Para mí fue determinante entender cómo la iglesia forzaba, que eso era forzar, había que asistir a las catequesis para que te dieran unos vales de comida… cómo te mancillaban, cómo te pisoteaban tu dignidad a cambio de. ¡Eso lo tengo grabao a fuego! Eso lo rechacé desde un primer momento y lo rechazaré mientras viva, porque soy de los que pienso que el humano no tiene porque vivir de limosnas».

Malgrat aquesta tasca caritativa per part de les institucions del règim, amb el temps va quedar al descobert la seva poca voluntat de realitzar canvis reals en les condicions materials de vida del barri. Per altra banda, tot i les situació de misèria dels seus veïns, l’activitat pesquera de La Chanca constituïa una de les principals fonts de producció i d’ingressos econòmics d’Almeria. És entre aquestes contradiccions que l’auto-organització, l’ajuda mútua i la mobilització social a La Chanca van néixer, impulsades de forma orgànica per petits grups d’esquerres (Unidad Roja i Plataformas de Lucha Obrera) fortament arrelats al barri. Espais humils i populars com la perruqueria del pare de Pepe el Barbero van tenir un paper fonamental en l’inici de les lluites, funcionant com a punt de cohesió i de resistència antifranquista des dels anys 60.

Va ser al 1976, encara sense dret a vaga ni a manifestació a l’Estat Espanyol, que va produir-se la primera vaga de pescadors a La Chanca, reivindicant una millora de les seves condicions laborals. Les dones van tenir un paper fonamental pel que fa a les detencions que van produir-se en aquells dies: centenars d’elles van concentrar-se davant la comissaria armades amb llaunes de gasolina fins que van alliberar als pescadors retinguts. En paraules de Juana Márquez dins el llibre de Pepe Criado, «las mujeres nos hemos movío mucho en La Chanca por la sencilla razón de que hemos sío madres, padres, mujeres y hombres a la vez. (…) Porque la mayoría teníamos a nuestros maríos en la mar y entonces se iban a la mar, se tiraban siete u ocho días, venían un día y se volvían a ir. Entonces, nosotros lo éramos todo. ¿Quién nos ayudaba a luchar? Nosotras. (…) Una de las cosas más fuertes que hicimos las mujeres juntas de todo el barrio fue la huelga de pescadores». Durant aquest període, explica Márquez, en una ocasió en què la policia carregava al barri les dones «nos preparamos de botellas de bombonas [de butano] y le hicimos frente a la policía. Fue una guerra. Es que nadie dijo vamos a hacer esto ni lo otro, sino que la misma gente salió. Subía en los terraos, pasaban los coches de policía y bombonas para abajo, y cajas de cerveza y todo lo que pillamos».

Afegint-se a aquestes reivindicacions, va crear-se l’agrupació de veïns La Traíña, que no va legalitzar-se fins al 1977 tot i demanar-ho durant anys. Els objectius d’aquesta organització eren bàsics: il·luminació i aigua corrent a les cases i carrers, clavegueram, recollida d’escombraries, etc. També va iniciar-se una lluita contra els plans urbanístics que en aquells moments pretenien traslladar al veïnat de La Chanca a nous barris marginals per tal d’especular amb les terres pròximes a l’Alcazaba construint-hi habitatges de luxe. Més endavant, van crear-se cooperatives de treball com la de construcció, nascuda amb la finalitat que els habitatges necessaris pel barri fossin construïts pels mateixos veïns, així com per persones en risc d’exclusió social, reduint l’atur i garantint salaris i horaris justos.

Tot plegat va enquadrar-se dins un rebuig frontal del nou sistema polític de la Transició, així com dels mecanismes de la democràcia representativa: des dels espais pròxims a La Traíña va demanar-se sistemàticament l’abstenció en qüestions electorals. Com explica Díaz Haro, a “El barrio de Pescadería y el arraigo de la izquierda radical”4, «no sólo las de carácter partidista, también en todos los referéndums. Pedían siempre la abstención, el boicot electoral. No ahorraron críticas a los partidos que aceptaron concurrir a las elecciones (…) calificándoles de oportunistas. Sólo la participación obrera, expresada mediante asambleas, garantizaba la democracia para ellos». I diria Pepe el Barbero, “nosotros pensábamos, y seguimos entendiendo, que la mejor forma de implicar a la gente es trabajando con la gente. Es haciendo que la gente entienda que los problemas son suyos y tiene que solucionarlos (…) nosotros ya preveíamos lo que está sucediendo hoy en día en este país y en muchos de los llamados países democráticos: el abandono de la memoria histórica y el olvido de la lucha de clases». En conseqüència, i contràriament a altres associacions de veïns, que de seguida van canalitzar les seves demandes institucionalment, La Traíña ha mantingut la radicalitat dels seus plantejaments al llarg del temps. Potser això explica la seva bona salut encara avui.

La cultura com a eina democràtica

Per tal d’aconseguir la unitat entre tots els veïns de La Chanca van haver-se de superar, d’inici, fronteres invisibles que els dividien: entre gitanos i paios, entre homes i dones, etc. L’actual harmonia i solidaritat va afinar-se treballosament a través de la cultura, i Juan José Ceba va tenir-hi una responsabilitat important quan, als vuitanta, va ajudar a iniciar un grup de teatre popular que representaria, entre d’altres, nombroses obres de Lorca (un muntatge del Romacero Gitano, Los títeres de Cachiporra o Yerma). Aquesta organització contribuiria no només a l’entesa i la creativitat del barri sinó també a la seva alfabetització a l’hora d’aprendre els guions. En definitiva, va ser una experiència d’autoafirmació més, en aquest cas contra els tòpics elitistes de la cultura. A La Chanca Juan José Ceba explicava: «Yo tenía un sentido de la cultura que iba desde abajo hacia arriba, con participación de la gente, y eso es lo que estábamos haciendo en La Chanca. (…) Lo importante, creo que en todas las cosas, es el proceso, es el camino, y la gente acudía al proceso, la gente acudía a ver los ensayos y se nos llenaban de madres, de hijas, de cantidad de gente (…). De alguna forma se parecía a lo de La Barraca, con la diferencia de que ellos eran una élite cultural en la España de la Segunda República, y en La Chanca era la gente más humilde, hijos de pescadores, gitanos, payos, que estaban creando su propia cultura, su propia acción cultural».

La Chanca avui: llegat revolucionari i noves generacions

Com pot percebre tota persona que llegeixi La Chanca o que parli uns minuts amb algun dels seus protagonistes, el barri és un cas excepcional. Antropològicament, mai va ser assimilat per les lògiques del capitalisme de consum que van assolar Occident durant el segle passat: la primera generació de veïns no va acceptar mai la idea que Pier Paolo Pasolini creia comuna a tothom, rics i pobres, quan escrivia Los jóvenes infelices just abans de morir al 1975: «la idea de que el peor de los males del mundo es la pobreza, y que por tanto la cultura de las clases pobres debe ser sustiuída por la cultura de las clases dominantes».

Al final de la xerrada a L’Obrera, Pepe el Barbero afirmava que «el mundo no lo cambiarán los listos; los listos lo han llevado a ser como es hoy. El mundo lo cambiarán los tontos». Preguntat sobre el futur de La Chanca i les noves generacions, explicava que actualment els plans de reforma projectats per La Traíña s’han complert en un 75%, i que seguiran lluitant perquè s’acabin. «Las intensidades de las luchas van bajando», reconeixia, a mesura que les condicions milloren, però l’escriptura i publicació de La Chanca. Un cambio revolucionario (1940-2000) forma part de l’estratègia destinada a evitar que es produeixi una ruptura generacional i a aconseguir que els objectius reivindicats puguin fer-se realitat. Fins i tot, tenint en compte que «hay cosas que están preparadas pero que no están en el libro. Simplemente porque por desgracia todavía no se pueden decir. Pero el legado está pensado, porque somos mayores». En aquest punt, Pepe Criado explicava, exemplificant l’arrelament de la lluita entre la joventut, que passejant per La Chanca un dia va trobar-se uns joves pel carrer que havien llegit el llibre i volien que n’escrivís un altre amb les seves aportacions. Concloïa Pepe el Barbero: «lo que tienen que hacer ellos es escribir su propio libro».

1 Hipervincle: http://www.letraimpar.com/colecciones/tu-ensayo/pepe-criado-la-chanca-un-cambio-revolucionario/

2 Hipervincle: https://ws147.juntadeandalucia.es/obraspublicasyvivienda/publicaciones/01%20ARQUITECTURA%20Y%20VIVIENDA/la_chanca/goytisolo_perez_siquier.pdf

3 Hipervincle: http://historiadelpresente.es/sites/default/files/congresos/pdf/38/fernandezamador.pdf

4 Hipervincle: http://www.historiadeltiempopresente.com/web/DocumentosDescargables/Aportaciones/AT49.pdf