Les dones del PSUC contra la dictadura franquista

Soledad Bengoechea

Text de la conferència donada al MUHBA el 17/10/2019 amb el títol: Les Dones del PSUC contra la dictadura franquista en l’acte del Seminario Permanente de Historia del PSUC.

El partit, als voltants de 1939
La invisibilitat de les dones

L’1 d’abril de 1939 la guerra espanyola arribava al seu fi. Catalunya, com la resta d’Espanya començà a experimentar canvis importants. El nou Estat encetà la seva configuració. La música de fons era el Cara al sol, el Oriamendi, l’himne de la Legió i, com no, l’himne nacional. Nens esparracats, sense pares, sense llars, vagaven pels carrers. Els veïns recollien els enderrocs, refien els habitatges… ¡Estralls i misèries d’un país dessagnat! ¿I les dones? Les dones espanyoles, la majoria, tornaren a ser invisibles. Van ser despullades dels drets adquirits durant la República. ¿I les dones del PSUC? Fem una ullada a algunes d’elles.

Acte de lliurament a Neus Català de la medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona. 29-10-2014. Viquipèdia.

Una de les fundadores del PSUC el 1936, Neus Català Pallejà, va morir el passat 13 d’abril a una edat avançada: comptava 103 anys d’edat. A principis de l’any 1939, quan la guerra tocava al seu fi, Català tenia 24 anys. Era diplomada en infermeria i es disposava a creuar la frontera francesa. Era hivern i les gelades i el vent que bufava de valent dificultaven la marxa. Perquè, a més a més, Català no anava sola. Estava acompanyada de 180 nens i nenes mal calçats i mal abrigats. Eren orfes i ella els havia recollit d’una colònia infantil de Premià de Dalt, on estaven refugiats. La Neus, amb prou feines podia avançar portant unes criatures que queien i s’aixecaven constantment en aquell pas fronterer asfaltat de neu. Però plegats van arribar a França. Poc després,  el país fou ocupat pels alemanys. Ella entrà en contacte amb una xarxa de resistència i exercí tasques d’enllaç. Però encara li quedava per viure una terrible experiència: la seva detenció pels alemanys l’11 de novembre de 1943. Reclosa i maltractada a la presó de Limoges, fou condemnada a cadena perpetua i a treballs forçats i deportada a l’infern del camp de concentració femení de Rabensbrück, situat en una zona pantanosa a 90 kilòmetres de Berlín. En aquest camp van morir 92.000 dones. Un fum i una pudor dolça de carn cremada sortien permanentment per la xemeneia del camp. Això, juntament amb el vent glaçat i en definitiva, el fred, es feien insuportables. Català sempre ho tindria present. Després de la segona guerra mundial, ja en llibertat, a França continuà en la lluita clandestina contra el franquisme treballant d’enllaç. Amb la intenció de no oblidar els patiments passats, va escriure una obra imprescindible De la resistencia y la deportación (1985). És un llibre que recull nombrosos testimonis de dones republicanes.

En general, han estat les plomes femenines les que han tret a la llum les dones comunistes. Plomes d’activistes que han escrit la seva història o la de les seves companyes de militància. També plomes d’historiadores o periodistes que han tingut la sensibilitat de fer visibles aquestes militants. La visibilització de les dones del PSUC que van fer la guerra i van patir l’exili, la resistència, les presons i la clandestinitat s’ha fet d’una manera magistral a través de les entrevistes, dels llibres de memòries o de les biografies. Les entrevistes fetes a dones militants han donat un nou valor a formes de participació femenines considerades sovint com de segon ordre: la creació de xarxes de solidaritat i recolzament a empresonats i represaliats, el paper en els aparells de distribució de la propaganda clandestina, en l’organització de la protesta laboral en les empreses amb predomini de dones. I ens han apropat a una percepció de la política en un clar conflicte, de vegades amb la cultura política masculina.Amb alguna excepció, les dones del PSUC han estat marginades a la historiografia. Fins fa tan sols unes dècades, la història de Catalunya i de la resta d’Espanya l’ha van escriure majoritàriament els vencedors de la Guerra Civil. La majoria eren homes i parlaven poc de la història del PSUC, però sobre tot no citaven a les dones militants. Figurava que els que havien lluitat contra el franquisme i els que havien patit persecucions, exili, presons i martiri havien estat només ells. Aquesta invisibilitat femenina va continuar present també quan aquest país es va normalitzar i els historiadors van poder accedir a les fonts i a expressar la realitat del passat. Però no és possible imaginar el treball clandestí en aquella època sense el concurs inapreciable de les dones, un concurs que havia roman invisible. Moltes de les dones comunistes que ja s’havien mobilitzat a la República després foren actives durant la guerra, en el front o a la reraguarda, i, més tard, a la clandestinitat, van formar part dels partits comunistes i dels sindicats. Ho estem veient. Algunes s’exiliaren temporalment a França per a després tornar a Catalunya per a intervenir en la lluita contra Franco. Moltes foren detingudes i patiren maltractaments, presó, tortures. Com les que va patir la Maria Salvo que la van deixar incapacitada per a ser mare.

Postguerra, presó, clandestinitat, exili  

Mercedes Núñez Targa en 1945. Arxiu Pablo Iglesias Núñez

Fem ara una ullada a la biografia d’una altra dona del PSUC:  Mercedes Núñez. Va néixer a Barcelona el 1911. Als quinze anys va començar a treballar com a secretària de Pablo Neruda al consolat de Xile, alhora que ingressava al PSUC per ocupar-se de tasques administratives al Comitè Central. Al final de la guerra aconseguí amagar-se a A Corunya, on vivia la seva família, fins que fou detinguda. Reclosa a la presó de A Corunya i posteriorment a Ventas fou alliberada a causa d’un error burocràtic l’any 1942. Fugí a França, on va ser internada al camp de concentració d’Argelers. Sol, vent, sorra. Allí la vida era un infern. Implicada a la Resistència a la regió de Carcassona amb el nom de Paquita Colomer, va ser detinguda per la temible GESTAPO i traslladada al Fort de Romainville, construït el 1830 a França i utilitzat pels nazis a la Segona Guerra Mundial. Després, el juny de 1944, travessant uns boscos i paisatges meravellosos just quan tot havia florit fou conduïda al camp de concentració de Sarrebrück al sud d’Alemanya, primer,  i, més tard, a Ravensbrück, coincidint amb la Neus Català. Allí patí fam, pallisses, tortures, els flocs de gel que queien del cel… Va ser alliberada en estat crític, ningú no pensava que sobreviuria. Però va sobreviure. Traslladada a un sanatori francès, va conèixer al que seria el seu company. El govern francès va tenir en compte els seus sacrificis: li concedí la Médaille Militaire, màxima condecoració militar francesa i el president de la República Charles de Gaulle li atorgà el títol de Chevalier de la Legion d’Honneur, màxima condecoració civil francesa, el 2 de febrer de 1960. També va rebre la Creu del Combatent, la Medalla de la Resistència, la Medalla del Deportat i una condecoració donada pel govern italià en reconeixement als deportats espanyols. Va participar com a testimoni d’excepció en el procés als col·laboradors de la Gestapo en Carcassonne, al final de la guerra. Al 1968 participà activament en la fundació del Partit Comunista de Galícia. Publicà nombrosos articles i col·laboracions en “Mundo Obrero”, “Treball”, “Libertad”… Coordinà una emissió setmanal de Radio España Independiente, Estació La Pirenaica, que des de 1941 a 1955 va emetre des de Moscou. Quan estava exiliada a París, va escriure sobre les vicissituds que les dones, moltes comunistes catalanes, van patir a la presó de dones de Ventas, situada a Madrid. Al 1967 publica un llibre titulat “Carcel de Ventas”. Amb l’elaboració d’aquest llibre va complir amb el compromís que havia establert amb una reclusa de Ventas: que expliqués el que va passar allà dins. ¿Què ens volia comunicar? Que la situació a l’interior de la presó era lamentable. A les condicions higièniques, gairebé inexistents, havia que afegir l’alimentació deficitària. I la saturació. Les xinxes eren les companyes habitua-les. ¡Y la sarna! ¡Y la tinya!  I diàriament, am el braç alçat  s’havien de cantar l’himne nacional, el falangista i el requetè. Sovint, de la carcer només se sortia per a anar al paredó d’afusellament. Aquest fou el trist cas que van viure les anomenades Trece Rosas.

Mercedes Núñez viatjà per diversos països per donar el seu testimoni sobre la deportació. Tornà a Espanya el 1975. Delegada a Galícia de l’Amical de Mauthausen, dugué a terme una gran labor per a la localització dels exdeportats gallecs i els seus familiars. El 1980 escrigué El carretó dels gossos, un llibre dur que explica la seva experiència als camps de concentració. Núñez pensava que molta gent ignorava que els seus familiars van morir en camps nazis. És per això que va decidir agafar paper i ploma, per donar noms i explicar què havia vist en aquells llocs d’extermini.

Com veiem, quan aquestes dones es van fer visibles van aparèixer com a compromeses amb la societat que els hi va tocar viure, vàlides com a subjectes revolucionaris i no només com a elements que van recolzar la causa dels homes.

Soledad Real. Imatge del web: https://www.universitat.cat/ucpc/?p=4753

¿Qui recorda a Soledad Real, una altra dona del PSUC? Havia nascut al barri de la Barceloneta l’any 1917, just quan la sang dels soldats europeus omplien les trinxeres. Treballava de modista. Amb només 16 primaveres, durant la República, ingressà a les Joventuts Comunistes de Catalunya. El gener de 1939, el mateix dia de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, resistí desesperadament junt amb els seus companys de partit. Exiliada a França, fou retornada a la força per les autoritats franceses en declarar-se la segona guerra mundial, i va romandre tancada setze anys a les presons franquistes. ¡Setze anys! En un dels seus testimonis, Real explica que quan va sortir de la presó, i fins els anys vuitanta, el seu veí, que era guàrdia civil i els seus fills li cridaven “puta” una i altra vegada per a humiliar-la.

¿Com no parlar de la Tomasa Cuevas?  Fou una dona marcada per la misèria i el patiment. La seva vida no va ser, ni de lluny, un llit de roses Ens aturem un moment per immiscir-nos una mica en alguns aspectes biogràfics d’aquesta lluitadora comunista. Això també ens permet apropar-nos a la misèria que hi havia en aquella societat espanyola.

Va néixer el mateix anys que Soledad Real, el 1917, a La Alcarria (Guadalajara). Als nou anys, tant sols una nena, començà a treballar  en una fàbrica de gèneres de punt. Però això no quedava ahí. Els diumenges feia de mainadera. Després va trobar feina en una casa per a rentar roba pels matins, a la tarda treballava en una fàbrica i a les nits agafava punts de mitges. Aquella era l’Espanya de les primeres dècades dels segle vint. ¡Misèria i penúria! Amb aquest panorama social es va trobar la Segona República. Mentrestant, a Tomasa li quedava temps per a militar a les joventuts del PCE. De seguida va ser detinguda. El 1944 Cuevas comptava 27 anys d’edat i sortia de la presó de Segòvia. Desterrada, arribà a Barcelona. Les vicissituds viscudes no l’havien espantat. Només dir que a la ciutat comtal connectà amb el PSUC. Entre altres tasques, començà a treballar com “enllaç” amb la guerrilla, una tasca molt perillosa: havia de portar armes als guerrillers, trobar lloc on reunir-se, connectar els maquis amb la direcció del partit, distribuir propaganda…. De fet, com posen de manifest les tasques que Cuevas tenia assignada, es pot dir que el repartiment del treball polític entre els maquis estava impregnat de sexisme. Es repetia el que havia succeït en el cas de les milicianes durant la guerra. En ambdós casos, les dones només tenien funcions de suport: cuidar-se del dinar, de la roba, dels ferits.

Tomasa Cuevas. Imatge del web: https://memoriaguadalajara.files.wordpress.com

Tomasa Cuevas va escriure unes obres que resulten eines indispensable per conèixer el patiment d’aquelles dones lluitadores. Citem, per exemple el seu “Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas”. Cuevas ens ofereix uns testimonis lacerants de tantes dones antifranquistes de diferents llocs d’Espanya que passaren per la més cruel repressió. I dóna diversos noms de militants femenines del PSUC que van patir, juntament amb ella, aquests horrors: Victoria Pujolar, Mercedes Pérez, Raquel Pelayo, Isabel Vicente, Teresa Hernández, María González, María Domènech, María Hernández… Ella, Tomasa Cuevas, va sortir de la presó de Les Corts amb la base de la columna vertebral desviada i amb una lesió al clatell. Ella explicava així el seu turment:

Vaig anar a parar a la Jefatura de la Via Laietana per primera vegada el 4 d’abril del 1945. Vaig sortir-ne amb la base de la columna vertebral desviada i amb una lesió cervical que em van obligar a posar-me en mans de metges i a haver de descansar dos mesos per refer-me una mica. Mentre vaig estar a les mans de la Social, em van fer de tot. L’octubre del 1950 vaig haver de tornar a l’hospital. Hi vaig estar dos anys per recuperar-me de les tortures. Després vaig continuar treballant en la clandestinitat, amb noms diversos: Luisa, Antonia, Eugenia, Amalia, Emilia… Quan la meva filla era petita em preguntava: “Mama, ara com et dius?.

Com s’està veient, a l’entrada de les tropes franquistes una gran part de les dones comunistes, sobretot les més compromeses, van travessar la frontera. Suportant els rigors dels viatges, dels perills, algunes van arribar a la URSS i més d’una lluità al front de l’Est contra els alemanys. Altres van entrar de seguida a Espanya per incorporar-se clandestinament a l’organització. Margarida Abril fou un cas especial: començà la seva militància abans de la República, durant la Dictadura de Primo de Rivera, en la llavors il.legalitzada CNT. Exiliada a Mèxic, va tornar clandestinament  per a posar-se al front dels militants que s’esforçaven en reconstruir les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (les JSUC). La majoria de les comunistes que tornaren a Espanya, gairebé sempre per la força, van ser detingudes i patiren interrogatoris, tortures, empresonament, desterrament…

Carme Casas. Imatge del web: http://unpuntdellum.blogspot.com/

Com exemple, tornem ara la vista envers la Carme Casas. Havia nascut a la província d’Osca el 1921. El juny del 1936, un mes abans d’esclatar la guerra,  amb només quinze anys es va afiliar a les JSUC. El 1939 va passar la frontera a peu cap a França, on va estar en diversos camps de refugiats. Quan entraren els alemanys, ahí estava la terrible Gestapo. Llavors ella s’amagà en diferents pobles francesos. El febrer del 1943 s’emparellà amb el responsable del PSUC a Nimes, Leandre Sau, de Gandesa. El 1944 el partit li recomanà que tornés a Espanya. Va passar la frontera clandestinament, però fou detinguda i va estar tancada un mes a la presó de Figueres. Un cop fora de la presó, va començar a posar en marxa el partit a l’Aragó, Navarra i la Rioja. Participà activament donant cobertura als guerrillers que passaven la frontera, proporcionant-los menjar, roba… La van agafar i va estar un any i mig a la presó.

Militància antifranquista:  

De nou en ‘segon pla’

A les entrevistes fetes fa anys a moltes de les dones del PSUC vinculaven molt directament la seva militància antifranquista a la de la seva família d’origen, en especial a la dels seus pares, tot i que també, en menor mesura, a les mares: En el cas en que els pares haguessin continuïtat la seva militància després de la guerra la influència fou encara més directa doncs no només arroparen ideològica i familiarment la militància de les filles, sinó que les van posar personalment en contacte amb l’oposició antifranquista, en concret amb el PSUC.

Parlem un moment de la Teresa Buigas. Era una mica més gran que les anteriors. Va néixer el 1944 a Badalona i als dotze anys, una nena, treballava plantant cebes. El 1966 ingressà al PSUC i formà la primera cèl·lula clandestina del Partit a la mateixa Badalona. Tres anys més tard fou escollida responsable política del Partit a Santa Coloma després d’haver passat pel Comitè Comarcal. Com a responsable política del PSUC, s’implicà en un primer moment en el moviment associatiu de barri i va participar en la creació de l’associació de veïns de Santa Coloma Fondo. El 1971 la Teresa s’exilià a Grenoble (França) a causa d’una condemna que l’havien imposat al seu company. Allí va començar a militar al PCE a l’exili i va ingressar a l’Associació Espanyola. Arran d’una discussió amb Santiago Carrillo fou expulsada del Partit. Rehabilitada, l’oferiren formar part de la direcció. Ella declinà la proposta perquè pensava tornar a Espanya quan el dictador desaparegué. El 1975, la Teresa va  organitzar una cèl·lula del PSUC a Grenoble. Quan tornà a Espanya, ella i el seu company es van reincorporar al PSUC, militant a Granollers.

Als inicis del franquisme, amb una gran quantitat de líders exiliats, a les presons o afusellats les noies de les JSUC que no estaven a la presó o s’havien exiliat van tenir un paper clau en la reconstrucció del PSUC. El perill era immens. Els país estava ple de policies, de guàrdies civils, de confidents. Aquesta reorganització i creixement del partit aviat es va notar. Els líders comunistes masculins van quedar sorpresos: les vagues produïdes entre el 1946 i 1947 tingueren  un gran protagonisme femení. No obstant això, força militants masculins seguien pensant que la conflictivitat laboral i el moviment obrer només eren coses d’homes. La conflictivitat laboral femenina, la d‘elles,  arribà a veure’s com quelcom «anòmal» i les seves reivindicacions es van titllar de «específiques» (de gènere). Les publicacions del PSUC, al referir-se als conflictes laborals tendien a atribuir-los als “treballadors” o a la “classe obrera”, mostrant una concepció masculinitzada de la classe treballadora. Aquestes protestes de les que parlàvem sovint van ser encapçalades per dones madures, amb experiència de treball industrial al tèxtil i que tenien àvies, mares, germanes… que havien treballat a la indústria.

Més tard, a finals dels anys seixanta, la conflictivitat laboral femenina va incrementar-se. Noies joves, nascudes durant les dècades de 1940 i 1950, van protagonitzar una important conflictivitat laboral dins dels centres de treball. La repressió havia disminuït i la militància femenina a les organitzacions polítiques i obreres es feia més i més important. Això es pot percebre a partir de l’augment de la presència de les dones en manifestacions i del nombre de detencions i condemnes. Les comunistes participaven a les vagues però es quedaven ahí, només a nivell de la participació,  difícilment les encapçalaven.

Els militants barons assumien els rols tradicionals, tant a la família com en situacions quotidianes. Això feia que de vegades no reconeguessin a les seves parelles com companyes de lluita, sinó com a simples «dones». Això apareix constantment en la reconstrucció que les dones fan del seu passat i ens adverteixen quin era un dels majors obstacles que havien d’esquivar per adherir-se a la lluita: l’oposició dels marits, fins i tot d’aquells que pertanyien al PSUC. La bibliografia i les entrevistes consultades ens indiquen que durant la clandestinitat el PSUC tenia altres prioritats i que desconsiderava en certa manera aquesta situació de desigualtat que patien les dones. Una de les dones de les que hem parlat, Teresa Buigas, en una entrevista deia el següent:

Hi ha una doble moral de cara al Partit o de cara al sindicat o de cara enfora. Es diu: “hem de potenciar la dona”, però en canvi, de cara endintre, doncs normalment aquesta potenciació de la militant femenina no es dóna. La situació és molt diferent. Quan hi ha una reunió que ha d’anar la parella, si hi ha criatures petites o altres coses a fer, ningú dubta que és l’home que ha d’anar, ningú entén que vagi la dona i l’home es quedi a casa.

La  ja citada militant Soledad Real opinava que durant la guerra, la clandestinitat i els primers anys de la Transició les dones comunistes acceptaven, per part del partit, humiliacions que ara les militants no acceptarien. Veiem ara que deia Carme Casas. Estava casada i tenia dos fills. Va tenir un gran disgust perquè els companys del PCE li notificaren que la policia la volia utilitzar de ganxo per fer caure tots els companys que es relacionaven amb ella. També tingué  un gran desengany quan un company li va dir que, con que tenia dos fills, era millor que es dediqués només a casa, a donar suport al Leandre, el seu marit i també militant. Malgrat el seu passat de lluitadora comunista, Tomasa Cuevas, de la que també hem parlat, mai no va tenir cap càrrec de responsabilitat en el partit. Segons ho afirmava ella mateixa, era la companya de Miguel Núñez, membre del Comitè Central del PSUC i del Comitè Central del PCE, i el fet que fos la dona d’un dirigent feia que estigués mal vist que ella tingués càrrecs.

La discriminació que les comunistes patien dintre del partit, especialment quan eren mares i esposes, ens fa entendre millor la seva baixa militància. I tot això va fer que moltes militants tinguessin dificultats per a realitzar accions de mobilització en empreses on no hi havia gran presencia femenina.

Ja des de la guerra, i, sobretot, en els anys de la clandestinitat, l’assistència de la dona inspirava desconfiança i escepticisme. Fins i tot, la presència d’una dona en una reunió del partit alterava llenguatges i manera d’aproximar-se. Els homes es posaven nerviosos si una dona prenia la paraula. Després hi havia el tema de les dificultats de les dones per assistir a les reunions del partit o del sindicat. Normalment, aquestes reunions es feien cap al tard. Si la dona era casada i tenia fills, era l’hora del bany i de fer el sopar. La única manera de mantenir la militància era comptar amb l’ajuda d’altres dones, generalment de la família, àvies, tietes… En definitiva, que en una parella amb criatures petites ningú no dubtava que era l’home el qui hi havia d’anar a les reunions.

Mentrestant, a la direcció del PSUC es produïen canvis generacionals. El 1949 es va reformar el seu secretariat i a la direcció no hi havia cap dona. La lluita de les comunistes durant la guerra i la primera postguerra no va generar un canvi de mentalitat entre els seus dirigents masculins. Anys més tard, el 1956, pel Comitè Central del Primer Congrés va ser escollida una dona, Margarida Abril, i una altra de suplent, la mestra Josepa Blanes, coneguda amb el pseudònim de Reis Bertral Núñez.

Les dones comunistes companyes de presos polítics

Com anem veient, el PSUC era un partit fortament masculinitzant, com la immensa majoria de partits i de la societat espanyola, però això no treu que les dones militants no juguessin un paper fonamental en el seu desenvolupament. Els primers anys, com a suport essencial de les activitats del partit i de suport als presos i les seves famílies. Durant la guerra civil, però sobretot a la postguerra, Catalunya i tot Espanya van esdevenir una gran presó. ¿Qui carregava amb el pes de la supervivència de les famílies? Les dones, doncs els homes eren majoria entre el personal penitenciari. El paper de les dones dels presos polítics fou molt important, però no és gaire conegut. Anem a recuperar-les. Elles mantenien contacte amb altres dones que estaven a la seva situació amb la finalitat de subministrar als presos tot el necessari per a suportar les dures condicions. Les penalitats que aquelles dones van passar foren enormes. Anaven de presó en presó portant ajut i consol als seus companys, mentre que  havien de viure mig amagades i en molts casos tenint al seu càrrec els seus fills sense que ningú els hi volgués donar feina per ser dones de “rojos”. Quan la distancia des del seu habitatge a la presó i l’economia ho permetien, les dones, amb els seus vestits gastats i calçades amb unes espardenyes velles, arribaven a la carcer amb un paquet de menjar. També s’ocupaven d’ajudar materialment a les famílies dels presos. Els sacrificis eren enormes. A la presó, els horaris de visita estaven fixats, però els funcionaris no sempre els acomplien.. A més de fer aquestes tasques directament envers la població reclosa, elles, les dones del PSUC, també eren les sostenidores de les comissions de solidaritat per l’amnistia dels empresonats.

I moltes sabien que s’exposaven a grans perills. Eren conscients que, de vegades, els reclusos les entregarien una sèrie de joguines fetes a mà, principalment de fusta. Als guàrdies els hi deien que eren a per posar-los a la venda i obtenir  diners per a les seves famílies. Però la realitat era que dins d’aquestes joguines, o del que fos,  introduïen informes que passaven a les seves dones. Elles els enviaven al Comitè Central del PCE, el qual se encarregava de transmetre’l a La voz del preso, una secció de La Pirenaica. La finalitat era que las noticies arribessin a l’exterior i així aconseguir que la situació dels presos polítics comencés a ser coneguda internacionalment. Després, moltes vegades, quan els homes quedaven en llibertat tornaven a agafar el comandament de la casa i el càrrecs dins el partit relegant-les a elles a posicions de simples militants.

Les dones del PSUC en les associacions de veïns

Isabel Roig. Foto extreta del llibre Retrats per la memòria. Autor: Pau Vinyes i Roig.

Els anys passaven i les comunistes començaren també a actuar en altres àmbits, fora del nucli de les fàbriques o de la universitat. Una de les tasques fonamentals de les dones en els anys seixanta va ser la de conscienciar a la població de la necessitat de conquerir un sistema polític democràtic. En aquest context, mitjançant la Ley de Asociaciones de Cabezas de Familia de 1964, es constituïren les primeres associacions de veïns. Exerciren un paper polític important  als barris quan encara estaven prohibits els partits. En aquestes associacions la participació de les dones del PSUC fou molt important.

A les dones se’ls encomanava la tasca de crear agitació als mercats i barriades contra el Govern i les autoritats franquistes responsables de l’augment considerable dels queviures i, en general, de la carestia de la vida i de les dures condicions en que vivia la classe obrera. I imprimien a casa, amb la “viernamita” premsa clandestina, fulls volants, etc., que després repartien il·legalment pels carrers, pels mercats… La tasca de les militants moltes vegades consistia, també, en rebre uns quants exemplars de “Treball” i “Mundo Obrero” i repartir-los a quatre o cinc persones que tenien adjudicades per passar-lis la propaganda. Les accions es portaven a terme  a través del «boca a boca», en petits grups.

Es tractava de reivindicar qüestions bàsiques, si es vol, però fonamentals per el dia a dia: la pujada de preus dels aliments, l’oposició a una fàbrica contaminant del barri, que els autobusos pugessin fins la barriada si aquesta estava situada en un lloc perifèric, la pavimentació dels carrers. També hi havia  reivindicacions per a obtenir uns habitatges dignes, per a demanar més escoles, guarderies i instituts. Les dones s’anaven fem visibles en tots els àmbits, però sempre des d’un paper relegat a un segon pla. Els presidentes de les associacions eren majoritàriament homes, malgrat que, en general elles eren tan actives o més que ells.

A les manifestacions massives que es feien a les barriades, les dones més joves encapçalaven les marxes mentre que les àvies vigilaven a la policia armades amb xiulets.

Aquestes associacions forjaren un sentiment de comunitat en molts barris de Barcelona i entre les ciutats dels voltants, i possibilitaren l’expansió del PSUC. Tres dones comunistes: Maruja Ruiz, María Ángeles Rivas i Maria Isabel Roig, germana de l’escriptora Montserrat Roig, en són una bona mostra. Rivas va ser una de les poques dones que presidí una associació de veïns, una tant important com la de Nou Barris.

Militància comunista i el feminisme

La relació del PSUC amb el feminisme va ser ambigua. Durant els primers anys,  els dirigents i moltes militants, també, afirmaven que la lluita de la dona per al seu alliberament passava per militar en el partit, que no calia cap organització específica de dones. Més endavant, algunes d’elles van prendre consciencia feminista o, si es vol, de reivindicació del dret de les dones a l’emancipació i la igualtat home-dona. Elles descobrien que tenien uns problemes específics pel fet de ser dones, problemes que era molt difícil que ells els poguessin entreveure. Els escrits de la comunista italiana, Giulia Adinolfi, a “Nous Horitzons” els anys seixanta són d’una clara orientació feminista dins del marxisme.

L’any 1964 Manuela Carmena, ex-alcaldesa de Madrid, vivia a la capital i militava al PCE. El partit va impulsar el Movimiento Democrático de Mujeres (el MDM), i Carmena va ser una de les seves dirigents. ¿Per què explico això? Perquè, represaliada, vingué a Barcelona i juntament amb Giulia Adinolfi i Maria Rosa Borràs, ambdues militants del PSUC, un bon dia del 1966 es van dir ¡Som-hi! I organitzaren aquí un MDD. Es va formar quan el nucli de dones del PSUC es va unir amb altres activistes comunistes d’origen obrer. També van entrar en contacte amb un grup de treballadores de grups cristians progressistes, la majoria de les quals treballava a Làmpares Z. Redactaren un informe en el que expressaven els seu compromís: convèncer a les dones comunistes i, també a la pròpia organització del PSUC i els seus dirigents, de la importància del problema de l’emancipació de la dona.  Entre les accions de l’MDD destaquen activitats de reivindicació que es consideraven pròpies de dones (com ara la millora de les condicions de vida als barris) i que tenien com a objectiu atreure més dones al moviment; també hi havia reivindicacions contra la discriminació femenina (especialment en relació amb diferències salarials), i finalment també s’impulsaven activitats relacionades més directament amb el PSUC. D’entre aquestes últimes destaca l’adhesió a la convocatòria de l’1 de maig del 1968, que algunes membres de l’MDD no van considerar pertinent perquè implicava una politització del moviment que podia allunyar-ne certs grups de dones. ¿Va ser aquesta la raó per la qual la direcció del PSUC va decidir dissoldre el MDD  l’any 1969?

Al partit hi havia una manca de presència femenina. Cal preguntar-se, ¿per què? A banda d’altre raons és evident que discriminació a  la qual el partit les havia sotmès era un pes important. En els textos aprovats en els Congressos i en les reunions del Comitè Central, i en les publicacions del partit rarament es denunciava la situació discriminada de la dona a la legislació, al treball, a l’educació, a la família, a la vida social o al Partit. Qüestions tan importants com els contraceptius, el divorci, l’avortament poques vegades eren tractades.

Va ser a les portes de la Transició quan el partit va començar a ocupar-se per la situació específica de la dona. La societat espanyola estava a punt d’aconseguir la democràcia i llavors els partits polítics es llançaren a la competència electoral i necessitarien obtenir el vot femení. A l’octubre de 1977, quan feia quatre mesos que s’havien celebrat les primeres elacions democràtiques, el 15 de juny, en una conferència celebrada a Sabadell es va abordar la qüestió del feminisme, però es deia:

La mujer militante comunista ha de llevar su lucha por la liberación de la mujer partiendo de la posición de clase que un partido revolucionario, el partido de la clase obrera, tiene ante la sociedad capitalista. No podemos apoyar como tal a los movimientos feministas, si no es defendiendo nuestra política, nuestra concepción por la lucha por el socialismo.

És a dir, el partit no contemplava la lluita feminista separada i paral·lela de la lluita per la consecució del socialisme. Es pensava que si es construïa el socialisme l’emancipació de la dona ja vindria rodada.

Tipologia social de les dones del PSUC a la clandestinitat

 Veiem ara breument una tipologia de les dones del PSUC a la clandestinitat: obreres, mestres, professionals liberals, estudiants, …

L’extracció social de les dones que des del primer moment van militar al PSUC o a les JSUC va ser, en general, modesta. Ho hem vist. Començaren a treballar molt joves. I només havien cursat estudis primaris. Potser cal mencionar l’excepció que representaven Dolors Piera i Reis Bertral, que eren mestres.

A finals dels anys cinquanta, i començats dels seixanta, a mesura que el franquisme es consolidava, el país anava canviant. Malgrat que la pobresa encara imperava entre les famílies més desafavorides, les filles de certs grups socials,  com petit empresaris, professionals liberals, que fins ara no havien tingut l’oportunitat, començaven a estudiar a les Universitats. Amb aquest panorama, diferent del que hi havia els anys quaranta i primers cinquanta, l’extracció social de les dones que començaren a ocupar llocs de responsabilitat al PSUC no era la mateixa que la de les militants obreres que lluitaven a les fàbriques i tallers secundant la conflictivitat social. Majoritàriament, les dones que exercien ara càrrecs en el partit eren professionals que pertanyien a una classe social que les havia pogut proporcionat estudis, i que eren de procedència de famílies catalanes no emigrades. Això permet formular la hipòtesi de que, a diferència del que succeïa en anys anteriors, en els òrgans de direcció del PSUC hi havia moltes professionals liberals i estudiants, la qual cosa indica que no era un partit dirigit exclusivament per la classe obrera.

D’aquest perfil professional liberal i estudiantil de les dones que s’incorporaren al PSUC durant aquests anys de la clandestinitat pot servir d’exemple el fet que el 1955, a l’entorn dels seminaris “Juan Boscán” de Josep M. Castellet, va néixer el primer nucli universitari del PSUC. S’hi incorporaren estudiants i professors de la Universitat de Barcelona. En aquest nucli s’hi van unir les estudiants Mª Rosa Borràs i Juliana Joaniquet.

Veiem ara el cas de la militant Maria Rosa Borràs, un cas una mica diferent perquè es tracta d’una universitària. Va néixer el 1936 a Barcelona. Estudiava a la UB i pertanyia al PSUC. Doncs bé, viatgem al passat, concretament al 18 de juny de 1959. El PC, des de Madrid, havia convocat per aquell dia una Vaga Nacional Pacífica. A Barcelona, la nit anterior, la Maria Rosa no va poder dormir. Estava molt nerviosa. Sabia  perfectament que la decisió que havia pres amagava un gran perill. Juntament amb un company del partit, l’Helios Babiano, havien decidit sortir al carrer a llançar paperetes cridant a la vaga. I portava una pistola a la mà. Entrarien a les porteries i els papers els tirarien per terra per fer difusió. En sortir d’una porteria van veure un policia que portava l’arma reglamentària a la mà. Compte li va dir la Rosa al seu acompanyant. Massa tard. El secreta que els venia seguint va agafar a tots dos. Borràs va ser detinguda amb l’Helios i 100 militants més. Encara tants anys després, quan li feien l’entrevista, Borràs recordava que, a ella, en el moment de la detenció les cames li tremolaven. De seguida es va adonar de la responsabilitat que li queia al damunt: estava al Comitè Universitari i tenia por que la interroguessin i per mig de tortures delatés algun company. Al temps, li preocupava la situació en la que es trobava l’Helios Babiano: la seva família era comunista i de classe baixa, per la qual cosa per a la policia el culpable principal seria ell. Ala interrogatoris, els policies s’empraven més a fons amb la gent de classe humil. Sabien que no tenia padrins.

A la comissaria de Via Laietana, la Maria Rosa es va trobar amb els dos policies, els germans Creix. Ella sabia que havien esdevinguts els torturadors més coneguts entre els opositors al règim. De seguida començaren els terribles interrogatoris. Mentre la torturaven confessava que ella era una pobre noia que treballava amb l’Helios i que no sabia res. Però una de les vegades, al pegar-li, els papers que havia guardat amb tanta cura, i que contenien noms de companys comunistes, li van caure a terra. Els cops s’intensificaren. Va estar molts mesos sense poder dormir, perquè la part del darrera del seu cos va passar per tots els colors. Rebia també cops de puny a l’estomac i al cap. Maria Rosa no evocava amb terror els nou mesos que després va estar a la presó, sinó el temps que va estar a comissaria.

Cap el 1961, per diverses causes, la militant Núria Sales, exiliada a París juntament amb 19 persones que estaven estudiant o fent el doctorat, fou una  de les fundadores d’una cèl·lula on els militants eren agrupats amb el nom de “cèl·lula d’intel·lectuals”. En aquest context, Montserrat Avilès i Ascensió Solé, advocades laboralistes, juntament amb altres professionals destacades s’afiliaven al PSUC. Solé va entrar l’any 1967. Ambdues van ser objecte de repressió per part de la dictadura durant els primers setanta, van tenir d’afrontar un judici davant el Tribunal d’Ordre Públic i l’Avilès va passar dos mesos a la presó. Aquestes dues dones van fer una gran tasca dins del món professional d’ajudar als detinguts polítics.

Moltes de les dones que al final de la clandestinitat ingressaren al partit provenien de Bandera Roja, una organització política comunista catalana i espanyola de tendència marxista-leninista fundada a Barcelona el 1968 i ampliada el 1973 a l’àmbit estatal. Va tenir molta importància a l’àmbit de l’ensenyament.

Representació de les dones als organs del PSUC

Si ens preguntem per la representació que les dones del PSUC tenien els òrgans de direcció del partit podem anticipar que va ser escassa. En aquella societat patriarcal, el propi model polític estava construït des de l’òptica de la masculinitat.

Margarida Abril. Font: Fundació Pere Ardiaca

Pel Comitè Central del I Congrés, (agost de 1956), Congrés que aprovà la política de reconciliació nacional, van ser escollits 23 homes i només una dona, Margarida Abril; una altra dona, Reis Bertral, fou triada com a suplent, entre 7 homes. Les contínues detencions afectaren fortament al PSUC, fins al punt que el seu Comitè Central no es reuní des del ple d’agost del 1959 fins al ple de gener del 1963. La direcció operacional d’aquells anys es trobava a París íntimament lligada a la del PCE. D’altra banda, en el Comitè Central del II Congrés (1965) tampoc no notem canvis substancials respecte a la participació de les dones: hi van ser anomenades dues: Margarida Abril i Teresa Bonet (Leonor Bornau), entre 23 homes, i cap dona entre els 11 suplents.

I tota la lluita que les dones comunistes van portar a terme des de la fundació del partit, en un llunyà 1936, tampoc no va quedar reflectida després, quan arribà la democràcia. El 1977, any en que es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, les dones comunistes constituïen entre un 20 i un  25% del total dels militants, és a dir, una quarta part, però cal destacar que al Comitè Central del Partit hi havia 77 membres, dels quals només 7 eren dones. Aquesta manca de participació en els càrrecs directius encara va patir una davallada a l’any 1980, on el nombre de delegades va ser inferior als anys anteriors.

Menció especial mereix Maria Dolors Calvet i Puig (Sabadell, 11 d’abril de 1950). Ella és una urbanista, periodista i política catalana. Va ser la única dona parlamentària que participà en la Comissió dels Vint encarregada de redactar el text de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.

I per acabar volia parlar de dues dones poc conegudes, veïnes del Prat del Llobregat, Carmina Balaguer i Maruja Pelegrín, militants del PSUC, que  l’11 de març de 1977 feien realitat el seu somni amb la inauguració del Centre de Planificació Familiar del Prat de Llobregat, segon a tot l’Estat. El primer es va fundar a Madrid. Aquell planning constituïa un exemple representatiu de les lluites i les conquestes que van fer les dones en uns moments difícils, per acabar amb el llegat d’opressió que havien heretat del franquisme i recuperar el protagonisme de les seves vides. La sexualitat, que durant tants anys havia estat allò de què no es podia parlar, esdevé un dels temes centrals en aquest procés d’alliberament: el dret a decidir sobre el propi cos, a desmedicalitzar-lo, a planificar els embarassos, a gaudir del sexe sense prejudicis ni vergonyes, a satisfer el propi desig, eren i son qüestions crucials d’una presa de consciència individual i col·lectiva que va ser possible en gran part gràcies a l’activitat d’aquestes dues dones. Unes dones que la doctora Mercè Renom i jo mateixa van treure a la llum quan feien un llibre sobre el moviment obrer al Prat de Llobregat.

I acabo amb una referència més recent. Cap el principis de l’any dos mil, certes dones que van militar durant la guerra civil i que van patir exili, presons, deportacions i tot tipus de patiment encara continuaven actives. Algunes militaven en partits polítics de signe comunista i només cal assenyalar la funció didàctica que ha fet l’organització Les dones del 36, en la qual hi havia vàries dones del PSUC que organitzaven xerrades a les escoles, instituts, universitats i altres centres i dipositaven les seves memòries en entrevistes o en arxius especialitzats en recollir història oral evocant el que aquelles dones van viure, tractant d’evitar que el pas inexorable del temps esborri la memòria històrica. No se pas si encara resta alguna d’elles amb vida.

Referències

Bengoechea, S. (2013). Les dones del PSUC. Barcelona: Els Arbres de Farenheit.

Descarga del libro publicado en nuestra biblioteca virtual Els arbres de Fahrenheit.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.