Jacobinisme, terror, dictadura, centralització, sobiranisme. La Revolució francesa és un monstre polític?

Florence Gauthier

Université Paris VII.

Conferència al Congrès Internacional « Republicans i republicanisme ».

Barcelona, 2, 3 i 4 de novembre de 2006.

(Traducció Joan Tafalla)

» Els primers esforços de la revolució havien destruït la gran institució monàrquica que va ser restaurada el 1800. No van ser els principis de 1789 en matèria d’administració els que van triomfar el 1800 i després, com s’ha dit tantes vegades, si no, molt al contrari, els de l’Antic Règim van ser restaurats i van romandre. »
Tocqueville, L’Antic Règim i la Revolució, 1856, capítol 5.

La Revolució francesa és un monstre polític? Aquesta és la interpretació que la contrarevolució, des del seu propi naixement, va procurar imposar i que la tradició thermidoriana, per la seva part, va aconseguir fer perdurar. Per ésser més precisos, es constata que cada període històric nou reprodueix, des de fa dos segles, el mateix mecanisme interpretatiu. M’explico.

Parlem d’idees, de tergiversacions i d’ocultacions

Jacobins i jacobinisme. Aquestes paraules són un record del període de les guerres de religió del segle XVI a França, amb l’enfrontament de partits religiosos, com els Jacobins i els Cordeliers. Qui eren? Els Jacobins eren uns dominicans amb seu a París, al carrer anomenat de Saint Jacques, un nom que va servir per identificar-los a ells. Els Cordeliers eren de  l’ordre franciscana i el nom fa referència a que duien una corda com a cinturó. Triumvirat: el terme remet a l’acord entre Pompeu, César i Crasus per prendre el poder, un terme reprès el 1561 per designar l’aliança del partit catòlic contra la reforma protestant, i reprès més tard per designar l’acord entre Barnave, Lameth i Mounier amb l’objectiu d’orientar l’Assemblea Constituent cap a la defensa dels interessos de la monarquia.

L’any 1789, La Societat dels Amics de la Constitució es va instal·lar a París després de les Jornades d’octubre de 1789, i va fer-ho en un local que pertanyia a l’ordre dels dominicans; per això, els diaris contra-revolucionaris van motejar aquesta Societat com el “Club dels Jacobins”, de manera netament despectiva. Els membres d’ aquesta Societat sempre van defensar el seu nom real, però finalment, en la historiografia, el nom despectiu va reemplaçar el nom que els era propi. També hi hagué un canvi de nom, per un mot, en el cas dels la Societat dels drets de l’home, perquè es reunia en un local dels Franciscans i per això els contra- revolucionaris  els van anomenar despectivament Cordeliers.

El mot “terror” és, també, un producte contra- revolucionari, que data del moment en que es va votar Declaració dels drets d’home i del ciutadà (DDHC), el 26 d’agost de 1789. Va ser el partit colonial esclavista qui va reaccionar amb una inquietud profunda i real al vot d’aquest text de naturalesa constitucional, que comportava una política incompatible amb la societat colonial, esclavista i segregacionista. En la meva investigació vaig retrobar la correspondència dels diputats dels colons de Santo Domingo a l’Assemblea constituent; aquests diputats relacionen molt directament, cal subratllar-ho, els drets de l’home i el terror des del gener de 1790. Aquest tema de la consideració dels DDHC com a terror va ser àmpliament desenvolupat al llarg de la Constituent, inclosos els debats parlamentaris on el partit colonial romania molt poderós.

El filòsof Juan Pierre Faye va cridar l’atenció sobre la paradoxa que s’havia construir entorn del terme “terror”. Aquest terme va adquirir la seva ressonància històrica a partir de la revolució que significava l’aprovació dels drets d’home i del ciutadà, que certament va anar en paral·lel amb una política de repressió. No obstant això, la historiografia dominant va conservar la idea del «terror» i va oblidar la del progrés que representava la consecució dels drets d’home i del ciutadà. Cal tenir això molt present, perquè aquesta és una de les qüestions essencials de la revolució.

Sobre la qüestió central de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (DDHC), cal recordar que aquest text constituent va ser l’objecte central de disputa entre revolució i contrarevolució. La Revolució francesa va progressar amb dues DDHC successives, la de 1789 i la posterior de 1793. Més tard, a partir del 9 thermidor de l’any II (27 de juliol de 1794), és a dir amb la caiguda de la Muntanya, la DDHC va ser suprimida i va conèixer un llarg eclipsi perque les Constitucions successives ja no van incloure cap declaració dels drets d’home i del ciutadà. Calgué arribar a l’endemà de la Segona Guerra Mundial, el 1946, per a que el text de la DDHC de 1789 fos rescatat i tornés a l’encapçalament de la Constitució francesa. Tot això és fàcilment comprovable. El fet que aquest eclipsi hagi anat acompanyat per un estrany silenci, significa clarament que la contrarevolució es va imposar durant aquesta llarga absència. Recordem, a més, que les tres revolucions que es van succeir a França al segle XIX (1830, 1848, 1871), van voler restablir una DDHC de naturalesa constituent, però no aconseguiren el seu objectiu.

Prenguem el tema de la dictadura i del partit únic en el poder

Durant la Revolució i fins a 9 thermidor l’any II (27 de juliol de 1794), les acusacions contra els Muntanyencs, entre els quals es trobava Robespierre, no estaven centrades sobre el tema de la «dictadura». Molt al contrari, els retrets qualificaven d’anarquista l’estat de França des de l’establiment de la República democràtica. «Anarquia» i «els anarquistes» eren els apel·latius que rebien les institucions democràtiques dels municipis i de les seccions de les comunes.

En la nit del 8 a 9 thermidor, un muntanyès proper a Robespierre, Billaud-Varenne que va dedidir d’oposar-se-li en aquell moment, va inventar la mortífera acusació per a Robespierre, no dictador, si no corromput; va fer còrrer, també, que volia casar-se amb la filla de Lluís XVI i restablir la monarquia a França. Eren acusacions extravagants, però ja és sabut que com més grollera és la calumnia, més potent és. Una mica més tard, els thermidorians encara van crear una nova acusació: Robespierre era culpable d’haver practicat una “dictadura d’opinió”. En l’època, era impossible acusar Robespierre d’haver establert una dictadura efectiva perquè tothom coneixia el funcionament d’unes institucions que no tenien res de dictatorial.

La idea d’una dictadura institucionalitzada va venir molt més tard, al principi del segle XX, sota la forma d’un partit polític únic en el poder. Va ser Augustin Cochin qui va començar a difondre-ho, presentant unes societats populars submises “a la màquina jacobina”, segons la seva expressió, que quadriculaven França; estimava que eren unes 25 000. En realitat les societats populars en qüestió no estaven totes afiliades al «club dels Jacobins”; i els historiadors que les han estudiar n’han comptat unes 5 000 …

La idea de dictadura institucionalitzada està datada molt precisament i pertany a les corrents marxistes que, en l’esperança d’una revolució proletària, van desplaçar el paper històric de la Revolució francesa, transformant-la en «revolució burgesa» (Jaurès 1904). Una mica més tard, enfront de la Revolució bolxevic, van procurar justificar la idea de dictadura d’una classe esdevinguda dominant. La versió que va generar-se va ser la: la Revolució francesa va ser transformada en una revolució burgesa i el Comitè de salvació pública va ser convertit en l’instrument de la dictadura d’aquesta classe burgesa; per la seva banda, la Revolució bolxevic es transformava en la revolució proletària i el partit únic es convertia en l’instrument de la dictadura del proletariat.

Tornem a la historiografia

La interpretació de la Revolució francesa com «revolució burgesa» va ser àmpliament desenvolupada per Jaurès, però ell no hi va veure cap forma de dictadura. Va ser més tard, entre els anys 1930-60 que el concepte de “dictadura de salvació pública” va ser construït per Georges Lefebvre, Albert Soboul, Marc Bouloiseau, Jean Massin; i va ser difos pels Partits comunistes del període.

Són aquests historiadors els que barregen la revolució burgesa i la dictadura del Comitè de salvació pública. Espero que se’m comprengui bé. Tinc un gran respecte intel·lectual envers d’historiadors com G. Lefebvre i A. Soboul. Jo he estat formada per ells i en particular per Soboul. Això em permet criticar la seva interpretació de la història de manera seriosa, i no partidària o intempestiva. També em vaig beneficiar de l’immens treball realitzat per Albert Mathiez fins a la seva mort el 1932. Aquest historiador ja havia criticat les reduccions i els dogmatismes d’aquests marxistes, de Jaurès a Lefebvre. Mathiez també em va permetre formar-me com historiadora.

Formulo doncs una crítica de la interpretació de la història de Lefebvre i de Soboul, però rendeixo homenatge a l’aspecte innovador dels seus treballs consagrats, per primera vegada, als moviments populars pagesos i urbans.

Prosseguim amb la historiografia.

Al mateix temps, una versió de dretes es recolzava en les interpretacions marxistes per presentar la Revolució francesa com el lloc de naixement de diversos monstres polítics. Una de les versions més recents va ser creada per François Furet, un trànsfuga del Partit comunista passat al «liberalisme». El 1979, Furet presentava la Revolució francesa com la «matriu dels totalitarismes del segle XX”. Aquesta curiosa invenció va ser immediatament mediatitzada i àmpliament vulgaritzada. Robespierre esdevenia Stalin i Hitler al mateix temps, i un determinat corrent historiogràfic va arribar fins a va inventar un genocidi a la Vendée!

No obstant això, per tractar el tema amb rigor, recordem que François Furet va ser criticat per Jean Pierre Faye de manera magistral en el seu Diccionari polític portàtil en cinc paraules de 1982, i llavors Furet va comprendre que s’extraviava i va recuperar el sentit comú corregint el tir. Però el mal ja estava fet i els errors de la seva versió encara se segueixen divulgant avui, creant una confusió curiosa …

Els darrers atacs frontals vénen d’algunes feministes acadèmiques que redueixen els drets de l’home als de l’òrgan sexual masculí, i conceben la revolució com una guerra de sexes de la qual les dones haurien sortit derrotades. Afortunadament, altres treballs més seriosos comencen a dissipar aquestes bromes!

He fet un ràpid repàs a aquest curiós dispositiu posat en circulació en el període thermidorià, repetit després amb una regularitat impressionant: cada època històrica, en front d’una novetat política o d’un problema nou, ha buscat la seva font en la Revolució francesa la qual esdevé la matriu inesgotable, tant de totes les innovacions, com de tots els monstres polítics.

Ara aprofundiré en la qüestió del «jacobinisme centralitzador», que va fer una reaparició recentment a França, en el marc de la preparació del referèndum sobre el projecte de constitució federal europea, rebutjada com se sap el 29 de maig de 2005.

Què se suposa que designen les expressions “centralisme jacobí” o “jacobinisme centralitzador”?  Diguem que una política de centralització administrativa. Sovint, l’exemple que a França il·lustra aquests termes és el dels prefectes. Aquest centralisme sense qualificatiu és presentat com una especificitat política francesa, de la monarquia, però també de la Revolució de 1789. Seria amb la revolució quan el centralisme francès esdevindria jacobí. I, curiosament, romandria jacobí, com si la política francesa hagués estat sempre jacobina fins al dia de la renovació, en que per fi va venir la descentralització. Mitterrand parlava de descentralització, com d’una revolució; i ho feia en el sentit que interrompia, a la seva manera de veure, la tradició francesa de centralització. Era exactament així? Jo no ho veig pas així.

D’altra banda, encara es pot trobar avui el qualificatiu “jacobí” aparellat amb un altre terme també despectiu: sobiranista (souverainiste), usat per insultar a polítics com de Gaulle i els gaullistas, a Dupont-Aignan, a Chevènement …

Comencem amb un recordatori de la tradició reial de centralització administrativa.

En l’època moderna, segles XVI-XVIII, la monarquia francesa, que exercia el poder sobirà, practicava allò que s’anomenava la unitat dels poders (confusion des pouvoirs) legislatiu i executiu, ja que el rei era la font de la llei i la font de la seva aplicació. No obstant això, ell també havia de respectar diverses formes de dret que coexistien amb el seu propi poder. El rei s’havia compromès a protegir els costums dels seus súbdits pagesos i en particular s’havia compromès a reconèixer la seva llibertat, a partir de l’abolició de la servitud (a França s’havia realitzat de manera gairebé completa entre els segles XI i XIII).

Ja que tenia deures, el rei havia de demanar consell i per això existien diferents tipus de Consells que anaven des del seu entorn familiar al consell més ampli que era la institució dels Estats Generals, transformats des del fi de l’Edat Mitjana en una instància que reunia els representants dels tres ordres del seu regne. No obstant això, tot i que el rei havia de demanar consell, era ell només qui prenia la decisió: “el rei té l’última paraula”, es concloïa aleshores.

A més, el rei dirigia l’execució de les decisions. Quant a la recaptació de l’impost directe, la talla, eren els Estats provincials, amb els seus elegits, els que s’encarregaven de fer-ho, des de les assemblees dels pobles. Observarem que aquesta institució era descentralitzada i electiva: els habitants dels pobles es reunien per nomenar d’entre ells, aquells que havien d’encarregar-se de repartir i recaptar els impostos i transmetre’ls a la instància superior corresponent.

L’administració dels impostos anomenats indirectes va ser confiada a poc a poc als férmiers generals que servien de banquers al rei, els quals van organitzar la recaptació a partir d’una administració de caràcter para-públic, que escapava del control reial.

La institució que expressava el centralisme administratiu de la monarquia, per excel·lència, era la Intendència. Els intendents de justícia, la policia i les finances, creats el 1642, eren uns comissaris del rei, nomenats per ell i només responsables davant d’ell. L’intendent representava a la persona del rei en la seva circumscripció i exercia doncs, com ell, la unitat dels poders: controlava el funcionament de la justícia i podia exercir-la; el mateix passava respecte de la policia i del repartiment dels impostos directes. Tenia el dret d’assistir a les reunions de les assemblees vilatanes i urbanes i a partir d’això aconseguí progressivament conèixer millor la seva circumscripció i imposar el seu control. A finals del segle XVIII hi havia 32 intendències en el conjunt del Reialme.

Despotisme i tirania. El poder de la monarquia francesa va ser criticat com una forma de despotisme, és a dir un exercici del poder que reposava sobre la unitat dels poders públics. Però aquest despotisme era conforme amb la tradició de la monarquia francesa i era, doncs, legal.

No es pot confondre el despotisme amb la tirania. La tirania és la forma de règim polític que adopta aquell sobirà, sigui quin sigui, què abusa del marc legal del seu poder, i per això esdevé tirà.

La resistència a l’opressió com a dret.

Em els segles XVI-XVIII segles, diverses experiències històriques, com el descobriment d’Amèrica o la destrucció de les Índies, les guerres de religió i les seves conseqüències de violència inaudita, van provocar una presa de consciència filosòfica, política i social, i també econòmica, que va ser desenvolupada des dels humanistes fins als homes del segle de les Llums, passant pels ideòlegs de les revolucions d’Anglaterra i d’Holanda.

No puc entrar en els detalls, però retinguem la percepció que nasqué una nova filosofia va elaborar la noció de drets de la humanitat, el primer dels quals va ser el dret natural de néixer i de romandre lliure; un dret que va ser concebut com reacció a les violències exercides contra els indis a Amèrica. Aquest primer dret va acompanyar-se, en l’Escola de la Salamanca, del dret dels pobles que posseeixen en comú el seu territori i la seva sobirania, i va donar al dret natural modern el seu caràcter específic de dret natural cosmopolític. Una nova teoria política es va desenvolupar a partir d’aquesta renovació de la filosofia del dret natural modern, al voltant de la noció central de llibertat per oposició a l’esclavitud. Aquesta noció induïa l’existència de formes i de sistemes d’opressió i afirmava el dret a resistir a aquestes opressions.

La teoria política del dret natural de la humanitat va néixer en el món dels humanistes del renaixement i s’enriquí en mig de noves lluites: les guerres de religió per fer reconèixer la llibertat de consciència com un dret natural; la Revolució holandesa que va durar prop d’un segle per fer reconèixer el dret de llibertat de consciència i el dret del poble a no estar sotmès a una potència estrangera i opressiva, que era l’imperi d’Àustria; la primera revolució d’Anglaterra que va permetre als “Anivelladors” elaborar una teoria política que afirmava el necessitat de declarar els drets naturals de la humanitat i de crear institucions polítiques. L’objectiu d’aquestes institucions seria establir la sobirania popular, posar el poder legislatiu en l ‘obligació de respectar el dret natural i de quedar sota el control efectiu del poble. A Anglaterra el “Anivelladors” van defensar una constitució que nomenaven The Agreement of the People, l’Acord del Poble. Aquesta experiència no va tenir la possibilitat de sobrepassar l’estadi de la campanya i els Anivelladors van ser combatuts per Cromwell que establí el seu poder personal i despòtic de Lord Protector. Però a la mateixa època aquesta primera experiència de constitució popular va tenir un desenvolupament breu a França, on es coneixia la Fronda; i a la ciutat de Bordeaux, determinats Anivelladors anglesos van establir llaços amb el moviment de l’Ormée que es va inspirar en el projecte de constitució d’Anglaterra.

Les temptatives dels Anivelladors no van ser paper mullat i van ser recollides en gran part en la síntesi que John Locke va publicar el 1690, el Two Treatises of Government, que van arribar a ser una de les referències de base de les Llums i de les rebel·lions i les revolucions del segle XVIII.

En el segle de les Llums es va viure un gran cicle revolucionari que va afectar a Europa i al seu primer imperi colonial: Amèrica. Va anar de la independència de Còrsega a la dels Estats Units, de la Revolució de Ginebra a la de Brabant, de la Revolució francesa a la de tantes parts d’Europa. Després, mentre que la contrarevolució s’estenia sobre Europa, el cicle rebrotava a finals de segle amb la independència de la República d’Haití el 1804 i la de les colònies espanyoles i portugueses.

La revolució a França va començar quan el rei Lluís XVI va convocar el seu consell ampliat, els Estats Generals, per fer front a l’extraordinària crisi que afectava el regne. Era una crisi principalment financera, perquè hi havia un deute impressionant. La consulta va ser feta amb un sufragi molt obert, ja que els diputats van ser elegits, al camp, per tots els caps de foc (cap de casa); hi havia molts caps de foc que eren dones i que van participar en l’elecció.

El rei pensava limitar el seu gran consell a la qüestió financera, però a continuació els diputats van plantejar altres problemes, i en primer lloc el de la sobirania. Davant del fet que el rei s’obstinava, alguns diputats es van atrevir a pensar per compte propi, sense l’ajuda del rei, fins i tot en contra d’ell; amb aquesta actitud van arrossegar una part de cadascun dels tres ordres ( Clerecia, Noblesa i Tercer Estat) a declarant-se Assemblea Nacional constituent i a jurar no separar-se abans d’haver donat una constitució al poble francès. Posaven en marxa una revolució.

En aquesta efervescència es va formar un club de diputats que va prendre el nom de Societat dels Amics de la Constitució, que ja hem comentat. El nom feia referència a aquella primera acció que s’inspirava en la temptativa dels Anivelladors: enderrocar l’antiga constitució i fer una constitució votada pel poble; aquesta era la revolució tal com l’entenia el poble. Kant va fer la següent definició de la revolució dels drets de l’home i del ciutadà en El Conflicte de les facultats, (1798): “aquesta revolució té una doble justificació moral: en primer lloc és el dret que té el poble de donar-se una constitució política a la seva mida; en segon lloc és la finalitat, que també és un deure, una finalitat que es concreta en que la bona constitució del poble és aquella que està conforme al dret i és moralment bona i que per naturalesa evita, d’acord amb els seus principis, la guerra ofensiva » (II, 6).

Kant conjuga aquí l’experiència doble de l’Escola de la Salamanca, que enuncia el dret dels pobles a no estar sotmesos a una potència estranya, i la dels Anivelladors que estan a favor d’una constitució popular.

Els Estats Generals, reunits pel rei a Versalles, van començar el 5 de maig de 1789. La revolució jurídica, que va transformar els Estats Generals en Assemblea Nacional constituent, es va fer el 17 i 20 de juny següents. Va ser doncs el primer acte de la revolució.

No obstant això, quan el rei va canviar de tàctica i, molt de sobte, va voler arrestar els diputats i acabar amb aquell “enrenou” a Versalles, es va produir l’acte II de la revolució sota la forma d’un aixecament immens de pagesos, com encara no s’havia vist mai a França ni en cap altre lloc. L’aixecament va començar a principis de juliol 1789 i es va acabar a finals del mateix mes. Després de les aproximadament tres setmanes, el país havia canviat completament! Què havia passat?

Inquiets per les notícies que arribaven en les cartes dels seus diputats, els pagesos van decidir dir clarament als seus senyors que no volien el règim feudal, amb la seva jerarquia, la seva justícia, les seves rendes a pagar i tots aquells drets sobre els camins, els ponts, els mercats, les confiscacions de les propietats comunals que els pobles necessitaven per viure, etc. Estaven ben disposats a canviar tot això. Els veïns es van reunir a cada plaça de cada poble i van organitzar les visites al castell del senyor per dir-li, a ell o al seu representant, que s’havia acabat i que ja no pagarien més les rendes feudals. I així ho van fer. Grups d’un o dos centenars de veïns, armats amb les seves eines de treball, es presentaven als castells. La gent demanava els títols de propietat dels senyors i els cremaven. Al capvespre, els senyors allotjaven i alimentaven els veïns, que sovint van dormir allà mateix i no se n’anaren fins l’endemà.

La cosa més sorprenent va ser comprovar que aquests mateixos fets es van reproduir en tot el país. I al mateix temps, les institucions de la monarquia es van enfonsar com un castell de cartes, quan els intendents van desaparèixer, amagant-se a casa seva o fugint! L’Assemblea va ser salvada per l’aixecament dels pagesos.

No obstant això, nombrosos diputats es van espantar seriosament davant del moviment popular. On anirien si la gent del camp es barrejava en els canvis, com també ho havia fet la gent a les ciutats i a París mateix, prenent el poder local? Les rendes feudals gravaven la meitat de les terres de cultiu aproximadament; els senyors es negaven a perdre la meitat de la seva fortuna; s’havien d’oposar al moviment pagès.

Amb tot, la contrarevolució senyorial, àmpliament representada a l’Assemblea constituent, no tenia les mans lliures per actuar a finals de juliol de 1789. Havia de pactar. El remarcable dels decrets de la Nit del 4 d’agost és següent: l’Assemblea aconseguí la gesta de retre homenatge a la intervenció popular, tot prenent-li els fruits de la seva victòria. En efecte, d’una banda va decretar: «l’Assemblea destrueix totalment el règim feudal»; i de l’altra, va retenir el principi del rescat dels drets dels senyors feudals, obligatori pels pagesos si volien alliberar-se. Aquest rescat era impossible per als més pobres.

A més, l’Assemblea Constituent va haver d’accedir a donar una Declaració dels drets de l’home i del ciutadà com a resposta a les queixes del poble. Sí, al poble, perquè era un coneixement que no estava reservat a les «elits», com vol fer-nos creure una historiografia menyspreadora del poble. N’hi ha prou amb llegir els quaderns de queixes per comprovar fins a quin grau era popular la teoria política dels Anivelladors.

La Declaració dels drets de l’home i del ciutadà va ser votada el 26 d’agost de 1789. Aquest text condensa la teoria política de la revolució que se situa en la tradició de la filosofia política anglesa, i més concretament de Locke. El seu preàmbul resumeix de manera sorprenent els principis dels «republicans» de l’època i els drets de la Humanitat tal com els he presentat anteriorment.

El principi de la sobirania, com a bé comú del poble, és el fonament. Els poders públics es contemplen, no només separats, si no també jerarquitzats, essent el poder legislatiu el poder suprem. El poder legislatiu estava format pel conjunt de textos de naturalesa constituent, com ara la Declaració dels drets; pel cos legislatiu constituït pels diputats elegits; i pels poders dels propis ciutadans, que són els electors dels diputats, els que controlen el respecte als principis i els que disposen del dret de resistència a l’opressió (art. 2), que és una de les característiques de la teoria política d’aquests republicans.

L’article primer recorda el primer dret de la Humanitat formulat per l’Escola de la Salamanca: «els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets».

Una de les conseqüències de la insurrecció popular de juliol de 1789, anomenada Grande Peur (Gran Por), va ser la divisió dins de l’Assemblea constituent. Es formà un «costat esquerre», que volia aplicar els principis de la revolució, és a dir els de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà; i un «costat dret», que va esmerçar tots els seus esforços per impedir-ho, i desembarassar-se d’aquest text.

La Societat dels Amics de la Constitució, que reagrupava als diputats del «costat esquerre», es va transformar en objecte de lluites acarnissades perquè diferents corrents del «costat dret» en van voler prendre la direcció. I ho van aconseguir a principis de l’any 1790: el partit de Barnave es va apoderar de la Societat dels Amics de la Constitució de París, però va fracassar a les províncies.

El resultat dels progressos del partit de Barnave a l’Assemblea, així com a la Societat dels Amics de la Constitució de París, des del 1790 fins a la primavera de 1791, és la Constitució contrarevolucionària de 1791.

L’esperit de la revolució era descentralitzador. Examinem-ho de més a prop. La Gran Por de juliol de 1789 havia propiciat una renovació de les municipalitats urbanes i rurals i es va produir una reorganització administrativa del regne. A grans trets, va ser la següent.

Les comunes rurals i urbanes podien elegir elles mateixes l’alcalde i l’ajuntament. Les províncies van ser suprimides i reemplaçades per departaments; el seu directori era també electe. Entre municipis i departaments, hi havia els cantons i els districtes tenien consells també elegits.

En la Constitució de 1791, els ministres eren nomenats encara pel rei, però degut a la descentralització administrativa, des del directori de departament fins al municipi, debilitava la seva antiga potència.

El principi d’elecció de totes aquestes instàncies descentralitzades responia a la consciència, tan forta en l’època, del perill que suposava un poder executiu (administratiu en el llenguatge d’avui) com més autònom més irresponsable, és a dir sense control públic. Cal tenir present que aquests segles de despotisme havien fet opac el poder real.

La publicitat de la vida política va ser la cosa més sorprenent que els revolucionaris van crear i van viure: llibertat de paraula, publicacions tot de cop abundants, llums sobre el funcionament de l’exercici dels poders públics, la publicació dels arxius que, fins aleshores, eren propietat dels ministres o dels intendents que conservaven els seus papers a casa seva. La mateixa idea d’edificis públics per a instal·lar-hi els funcionaris va ser vertaderament inventada i generalitzada en aquell moment. Podem imaginar llavors el que significava l’existència d’un cos legislatiu que discutia públicament de qüestions i lleis. La premsa de l’època restituïa aquesta publicitat de la vida política mitjançant l’edició d’informes detallats dels debats parlamentaris o la difusió de comentaris referents a aquests debats. El públic devorava aquests diaris i es feien refinades crítiques en front de qualsevol detall que fes sospitar l’ocultació d’informació.

Un exemple. Segons els principis de les teories polítiques de la llibertat en societat, es pensava que els ministres no tenien el dret d’entrar al recinte del cos legislatiu quan aquest es trobava reunit, degut a que ells no eren elegits del poble, sinó empleats de l’executiu, i sol podien ser admesos sobre invitació expressa dels diputats i no per a deliberar. Aquesta saludable al·lèrgia al poder executiu s’explica per la vivència propera del despotisme, que veia com el rei nomenava ministres pagats «com ministres», amb diners públics, els quals no eren responsables davant del públic, sinó sol davant del rei. Això feia que els assumptes polítics fossin secrets.

No obstant això, la Constitució de 1791 va desviar l’entusiasme per aquesta publicitat de la vida política manipulant el dret del ciutadà. Sieyès, abusant un altre cop de les paraules, va crear una forma nova de despotisme distingint el ciutadà actiu del ciutadà passiu. Els rics eren actius, ja que la distinció es basava en l’import dels impostos que el ciutadà pagava; els pobres, passius.

Aquest sistema afectava la descentralització administrativa abans comentada, i creava una aristocràcia de rics descentralitzada, que imposava les seves lleis als ciutadans passius. En llenguatge republicà de l’època, aquest sistema va ser designat per Robespierre com una nova forma d’esclavitud política:

«Quan la majoria dels individus que componen la nació és desposseït dels drets polítics que constitueixen la sobirania, podem considerar que la Nació és sobirana? No, i no obstant això vostè acaba de veure que aquests mateixos decrets agraden a la major part dels francesos. Què seria la Declaració dels drets, si aquests decrets poguessin subsistir? Una fórmula vana. Què seria la Nació? Esclava, perquè la llibertat consisteix a obeir les lleis que la Nació es va donar, i la servitud és veure’s forçat a sotmetre’s a una voluntat estranya. Què seria la Constitució? Una vertadera aristocràcia. Perquè l’aristocràcia és l’Estat en què una part dels ciutadans són sobirans i la resta dels ciutadans són súbdits. I quina aristocràcia! La més insuportable de totes elles, la dels Rics». (Abril de 1791)

Robespierre ens ensenya, de passada, la importància que tenia llavors la relació dels ciutadans amb les lleis, o sobirania (la llibertat), o l’esclavitud. Aquesta darrera justificava la resistència a l’opressió. Si un poble no és sobirà, si no participa en les lleis a les quals haurà d’obeir, llavors està sotmès a les lleis d’un altre, i per tant, no és lliure.

El Govern revolucionari i la descentralització

A partir de la primavera de 1791, el «costat esquerre» liderat a l’Assemblea per Gregoire, Petion i Robespierre, va arribar a fer fora el partit de Barnave de la Societat dels Amics de la Constitució de París. La política antipopular de la Constituent, acompanyada per la traïció del rei mateix, va preparar la Revolució del 10 d’agost de 1792, que va fer caure l’aristocràcia dels rics.

Tant bon punt va ser elegida la Convenció per sufragi universal –i al camp, no ho oblidem, les dones tenien el costum «medieval» de participar en els vots– s’aixecà un nou obstacle en el camí de la República democràtica i social. Va ser la “diversió” de la guerra de conquista, a Europa, portada pels Brissotins, transformats en Girondins, que, espantats pel caràcter popular de l’última revolució, procuraven desviar la gent dels seus objectius.

Però, als pobles europeus no els va agradar la conquista girondina i van donar suport a guerres de resistència a l’ocupació (o van deixar fer als seus reis). El govern girondí va perdre la confiança dels pobles d’Europa, però també del poble francès. Una nova revolució es va produir entre el 31 maig i el 2 de juny de 1793, que va separar de les seves funcions a 22 diputats girondins perquè “havien perdut la confiança del poble”. Aquesta remarcable revolució, que certs historiadors van confondre amb un «cop d’Estat», va ser la primera aplicació del dret dels ciutadans a revocar els mandataris infidels, en la gran tradició d’una sobirania popular efectiva.

Llavors, la Convenció “muntanyesa” va ser conduïda pels diputats del «costat esquerre», que havien pres el nom de Muntanyencs des del 1789 (el nom provenia del seu lema: “la Muntanya o el penyal dels drets de l’home”).  La seva primera preocupació fou acabar Declaració dels drets i la Constitució del 24 de juny de 1793.

El 10 d’octubre següent, la Convenció proclamava “el govern revolucionari fins a la pau”. Sobre aquest tema s’han dit les coses més rares i més contradictòries. Limitem-nos a la qüestió del centralisme jacobí transformat en una dictadura amb un partit únic en el poder.

Saint-Just i Billaud-Varenne, membres del Comitè de salvació pública, van presentar a la Convenció, el 10 d’octubre i el 18 de novembre de 1793, el projecte d’aquest «govern revolucionari».

El problema a resoldre era el següent: des de la Revolució del 31 maig-2 de juny de 1793, la legislatura muntanyesa havia finalment donat resposta al moviment popular amb una legislació agrària favorable als camperols, inclosos els pagesos pobres, i havia posat les bases del gran projecte d’economia política popular. El poble considerava que la legislació era revolucionària, però que la seva aplicació era impedida per l’executiu. Saint-Just va explicar el 10 d’octubre que la contrarevolució estava en l’executiu, i més precisament encara, en el govern que era el cap de l’executiu. Proposava doncs revolucionar, no el poder legislatiu que funcionava bé, sinò l’executiu. La contrarevolució triomfava en l’administració departamental, cantonal i municipal, amb funcions que eren electives però restringides, i impedia per mitjans múltiples (no publicació de les lleis, les lentituds, les deformacions dels textos legals, etc.) l’acompliment de les lleis revolucionàries (Com exemple, la Vendée no va poder gaudir de l’aplicació de les lleis agràries, des de l’estiu de 1793!)

Davant d’això, les solucions posades en pràctica van ser les següents:

El Comitè de Salvació Pública format per diputats elegits per la Convenció, continuaria sent controlat cada mes per la Convenció. Estaria encarregat d’exercir el control del poder legislatiu sobre l’executiu, controlant el consell de ministres i l’aplicació de les lleis. Estava al corrent de tot el que feien i rebien els ministres.

L’aplicació de les lleis es faria al nivell dels municipis, més a prop dels ciutadans, per tal que ells també exercissin el seu control de l’executiu.

La descentralització administrativa esdevenia, així, efectiva. La Convenció va confiar el control de la jerarquia departament (districte, cantó, municipi) als procuradors-síndics.   És important remarcar que era una jerarquia que sempre havia estat elegida, i des del 10 d’agost de 1792, per sufragi universal! Examinem-ho de més a prop.

El procurador-síndic, conforme a l’esperit de l’època, era elegible i era l’encarregat de controlar el bon funcionament de les institucions i d’assenyalar tota anomalia a les autoritats competents. Ocupava un escó en els consells municipals i altres consells, per vigilar el seu funcionament, però no tenia el dret de participar en les votacions.

El govern revolucionari va descentralitzar el control de l’execució de les lleis i el va situar en el nivell dels municipis i dels districtes; i va confiar aquest control als procuradors-síndics. Aquest control s’efectuava per correspondència. Els procuradors-síndics havien d’escriure cada deu dies al Comitè de Salvació Pública per a informar-lo respecte de l’aplicació o no de les lleis de la seva competència. Va ser d’aquesta manera com el Comitè de Salvació Pública va ser informat de com s’aplicaven les lleis a França.

Si el procurador- síndic no escrivia, o es revelava incapaç d’acomplir la seva missió, era revocat i reelegit a nivell municipal o de districte.

D’altra banda, des de 1789, les assemblees dels diputats havien posat en pràctica l’enviament de diputats cap els departaments on es produïen disturbis o altres problemes. La Convenció muntanyesa va continuar aquesta pràctica. I el govern revolucionari va precisar els poders d’aquests parlamentaris en missió en els departaments. No tenien el dret a prendre decisions de naturalesa legislativa durant la seva missió, com havien pogut fer anteriorment, sinó que havien de tornar prèviament a la Convenció per exposar la situació i informar del seu projecte de llei. La Convenció, una vegada informada, prenia la decisió.

No comprendre, és una cosa; calumniar n’és una altra. Aquesta experiència de revolució és notable per haver intentat obrir un camí nou negant tota forma de dictadura i de concentració dels poders, evitant l’enfortiment de l’executiu sobre el poder legislatiu, desmuntant la centralització. És a dir, és notable per haver rebutjat totes les formes institucionals que tendeixen a treure l’exercici de decisió al poder legislatiu.

Els adversaris de les Llums, de les revolucions dels drets de l’home i del ciutadà d’aquesta època, els enemics de les repúbliques democràtiques i socials, els contraris dels drets dels pobles a la seva sobirania amb vista a la pau i a la negació de les guerres de conquesta, van fer tot el possible per tergiversar aquesta història i per robar-ne la seva memòria. Van aconseguir fer cada vegada més difícil, tal vegada incomprensible, el coneixement d’aquestes experiències.

La versió estalinista va deixar una herència extremadament perillosa, amb la seva apologia de la dictadura anomenada de salvació pública per designar el govern revolucionari de la Convenció muntanyesa. Aquesta tesi de la dictadura va arribar a encegar, fins al punt de fer perdre de vista tot el què acaba de ser recordat; i en particular va arribar a fer confondre un “representant en missió”, amb un intendent de l’antic règim o un prefecte de Napoléon! M’explico: un intendent, ho hem vist, igual que un prefecte de Napoléon, pertanyia al poder executiu i era nomenat pel cap de l’executiu: el rei, Napoléon o el cap de Govern. No hauria de ser confós amb un diputat elegit, un parlamentari, en principi responsable davant dels seus electors.

Aquestes tergiversacions són possibles a causa de la confusió entre els poders legislatiu i executiu. Això, és el que va passar, nombroses vegades, al segle XX.

Existeixen altres formes de despotisme que el que om anomena el centralisme  jacobí, que espero haver clarificat. Per exemple, algunes formes de federalisme són també eminentment despòtiques. Els Girondins proposaven esmicolar el poder legislatiu al nivell dels departaments i deixar pel cos legislatiu nacional només les qüestions de política exterior, tot recolzant-se en una interpretació del poder econòmic molt discutible. En efecte, els Girondins consideraven que el poder econòmic no era un poder, sinó una activitat d’ordre privat. D’acord amb això, la societat política era només l’embolcall que havia de protegir les activitats privades dels ciutadans i mantenir l’ordre de la propietat privada dels mitjans de producció. I això es feia amb la llei marcial, que castigava les infraccions com a crims contra la Constitució. És a dir, les vagues dels obrers, les manifestacions en cas de conflicte o en cas de resposta depenien d’aquesta llei marcial.

A aquesta concepció filosòfic-política, la Muntanya responia de manera molt diferent.

Per la Muntanya, el poder econòmic era un poder molt real i molt perillós, ja que amenaçava la vida dels ciutadans quan s’especulava sobre els productes socialment necessaris: com les subsistències, per exemple; o com l’accés als mitjans de treball elementals pels pagesos, com la terra, les vies d’aigua, els boscos, etc.; i fins i tot, com el nivell dels salaris.

La Muntanya no col·locava l’economia entre les activitats privades dels ciutadans, sinó que hi veia una dimensió d’economia política. Analitzava les diferències entre les economies polítiques, oposant la noció d’economia política tirànica a la de l’economia política popular, que el moviment popular mateix havia contribuït a forjar i a precisar, basant-la en el dret a l’existència.

La llibertat política havia de permetre al poble sobirà re-apropiar-se del control dels poders públics. La Muntanya insistia en la necessitat d’instituir les assemblees de ciutadans al nivell municipal, perquè creia que era allà on la gent es podia trobar físicament i parlar dels assumptes que li interessaven de manera directa. La Muntanya també insistia en el protagonisme dels municipis, amb la finalitat de donar-los la llibertat més gran d’acció per ocupar-se dels assumptes locals.

El municipi i no el departament. Per què? Perquè la gent no es troba a nivell del departament. El departament servia per als Girondins per apartar el poble dels assumptes polítics, perquè tenien por del poble; en consequència, els servia per a reservar l’exercici real de la ciutadania als notables de les ciutats de província, que eren els propietaris de béns immobles i els fabricants.

La Muntanya valorava que el cos legislatiu fos únic i no dividit en diverses cambres. Per què? Perquè les cambres múltiples divideixen l’espai de la decisió política. Si hi ha dues cambres, la decisió d’una pot ser contradita per la de l’altra. És clar! El poder real es desplaça a l’assemblea que decideix en última instància. Aquest petit joc, molt subtil, només serveix per enganyar el poble, fent-li creure que desenvolupa un paper polític; però de fet, aquest joc és només una mascarada. Cal doncs comprendre bé els mecanismes de l’exercici dels poders públics, la necessitat de separar i sobretot jerarquitzar el poder legislatiu de l’executiu; i comprendre bé quines conseqüències té cada plantejament. Cal que el cos legislatiu sigui únic i no dividit per saber clarament qui decideix en última instància: el poble o els seus enemics!

I per què ha de ser sobirà el poble? Quin és l’objectiu de la societat? Totes aquestes qüestions han de ser formulades i han d’obtenir una resposta, i això, precisament és la política.

Referències bibliogràfiques

Alphonse Aulard, Histoire politique de la Révolution française, Paris, 1901 ; Actes du Comité de Salut Public, Paris, depuis 1889, t. 1, introduction, décrets instaurant le gouvernement révolutionnaire.

Augustin Cochin, La révolution et la libre pensée, Paris, 1924.

Jean-Pierre Faye, Dictionnaire politique portatif en cinq mots, Paris, Idées Gallimard, 1982.

Florence Gauthier, Triomphe et mort du droit naturel en révolution, 1789-1795-1802, PUF, 1992 ; « Qu’est-ce que la « terreur » ? Terreur et abolition de l’esclavage, 1789-94 », in G. Sicard, éd., La Terreur dans la Révolution française, Toulouse, 1977, p. 47-57.

Marc Deleplace,

Bernard Grœthuysen, Philosophie de la Révolution française, Paris, 1956.

Bartolomé de Las Casas, Histoire des Indes, Seuil, 2002, 3 t.

Olivier Lutaud, Cromwell, les Niveleurs et la République, Aubier, 1967.

Locke, Deux traités de gouvernement, (1690), Vrin, 1997.

Mably, Droits et devoirs du citoyen, (1758), Didier, 1968.

Albert Mathiez, Girondins et Montagnards, (1930), Éd. de la Passion, 1988.

Montesquieu, De l’esprit des lois, (1757), La Pléiade, 1951.

Roland Mousnier, Les  institutions de la France sous la monarchie absolue, PUF, 1974.

Quentin Skinner, La liberté avant le libéralisme, Seuil, 2000.

Philip Pettit, Républicanisme. Une théorie de la liberté et du gouvernement, Gallimard, 1997.