50è aniversari de «Johnny cogió su fusil»
Gerard Marín Plana
Aviat es compliran 50 anys des que, al maig de 1971, s’estrenés al Festival de Cinema de Cannes Johnny got his gun, titulada a Espanya Johnny cogió su fusil. La pel·lícula, que compartiria el Gran Premi del Jurat, va ser la primera i única dirigida pel llegendari Dalton Trumbo, només cinc anys abans de morir i després de tota una vida dedicada a l’escriptura i compromesa en tot tipus de lluites.
Lluites contra la injustícia social, contra les guerres, els nacionalismes, el feixisme… i contra el capitalisme del seu propi país, que, com és conegut, va enviar Trumbo a la presó per negar-se a declarar davant del Comitè d’Activitats Anti-Americanes, i que l’obligaria durant dècades a publicar sota pseudònim alguns dels millors guions de l’època a Hollywood. Totes aquestes lluites, reflexionaria Trumbo en cert moment, podien articular-se en realitat en una de sola: la lluita pel dret a expressar idees. I totes aquestes lluites, i potser, especialment, la que les articulava a totes, es troben a Johnny got his gun.
Voldria, no obstant, prevenir d’un possible equívoc al respecte d’aquesta lluita. I és que, tot i el pretès per certes interpretacions, la pel·lícula no és un simple al·legat ideològic antibel·licista -hi ha qui va arribar a considerar que tenia només «dues idees: que la guerra és un crim, i que és un crim dels vells contra els joves»-. Ni tan sols, per sobre de tot, és una defensa de la causa de l’eutanàsia, que aquest mes de març ha sigut, per fi, regulada a Espanya. Johnny got his gun és una obra més profunda, capaç d’unir, com veurem, la crítica política als nodes essencials de l’existència humana. I, en aquest sentit, segurament sigui també l’obra en què millor es resumeix i condensa la pròpia complexitat personal de Trumbo i l’extensió del seu recorregut vital.
En efecte, el guió de la pel·lícula, del propi Trumbo, adapta una novel·la homònima publicada per l’autor dècades abans, al 1939. El títol de l’obra modificava un dels versos d’Over there, una cançó nacionalista nord-americana de 1919 que convidava festivament la joventut a allistar-se a l’exèrcit i a combatre pel seu país en la Gran Guerra («Johnny, get your gun / take it on the run / hear them calling, you and me / every Son of Liberty»), i prenia un punt de vista irònic, arrel dels terribles resultats de la mateixa just en el moment en què es preparava l’inici de la II Guerra Mundial, a la qual Trumbo, com d’altres progressistes -Jean Renoir, La grande illusion (1937)-, s’oposava d’inici. Degut a la recurrència dels conflictes bèl·lics, l’autor retornaria al llarg dels anys sobre la novel·la, a la que escriuria diversos afegits.
Al 1964, en plena Guerra del Vietnam, contra la que Trumbo també va alçar-se, va intentar que Luis Buñuel, a qui havia conegut en un exili autoimposat a Mèxic, dirigís una adaptació de la pel·lícula. Tot i que el director espanyol va arribar a participar en el guió -fet que pot observar-se, per exemple, en les aparicions de Crist, interpretat per Donald Sutherland-, finalment la col·laboració no va reeixir. I no va ser fins entrada la dècada de 1970 que Johnny got his gun arribaria a la gran pantalla. En aquest context cal entendre el seu cartell, en què apareix una mà fent el senyal de la V: símbol de la victòria política i militar, tal i com l’utilitzava en aquells moments, per exemple, Richard Nixon, però també símbol de la pau, popularitzat per la contracultura pacifista de l’època.
Però, dit tot això… Potser caldria centrar-se, pròpiament, en l’argument del film. Aquest pot resumir-se així: a finals de la dècada de 1910, durant la I Guerra Mundial, el jove Joe Bonham, interpretat pel debutant Timothy Bottoms -que, al mateix any, protagonitzaria també The last picture, l’obra mestra de Peter Bogdanovich-, fa cas de les crides que l’envolten i s’allista com a voluntari a l’exèrcit dels EEUU per tal de fer-se un home. Deixa enrere la seva família i el seu primer, fugaç amor. I un cop a Europa, a la batalla, la violència, el caos i una bomba, que cau sobre ell i el deixa sense extremitats, sense cara i, sembla, sense altra capacitat cerebral que aquella que permet als òrgans vitals seguir funcionant. Només perquè queda reduït, aparentment, a un tros palpitant de carn viva, els metges decideixen curar-lo per aprendre del seu cas, convertit en una passiva eina de la tècnica. Però, malgrat les aparences, la consciència de Joe es manté intacta, i aquest, en adonar-se de la seva situació, que no li permet cap expressió externa, inicia un llarg monòleg amb sí mateix, amb la seva memòria i esperances, per tal d’amarrar-se a la realitat i a la seva pròpia persona sense rostre, a la seva humanitat.
La circularitat d’aquest monòleg resulta, no obstant, estèril, i la realitat i la fantasia, la vetlla i el son amenacen amb perdre els seus límits, la identitat es comença a desfer. Però, de cop, apareix com un raig de sol entre els núvols la possibilitat de superar aquest tancament: la possibilitat del diàleg, de la comunicació. I aquí Johnny got his gun s’emparenta amb el clàssic d’Arthur Penn, The miracle worker (1962), i la seva lluita per les idees es transforma també en una reflexió sobre el valor del llenguatge i les relacions socials per a la formació de la individualitat humana. Som a partir dels altres. L’horror d’en Joe ha sigut creat pels homes. L’ajudaran els homes a tenir-ne cura, tal i com han ferit i curat el seu cos? Escoltaran les seves necessitats?
En aquest punt, la reflexió de Trumbo retorna a la crítica política. I en un final que podria posar-se, en la seva oberta desesperació, al costat del de Ran (1985), d’Akira Kurosawa, denuncia un cop més la impossibilitat de cultivar una individualitat plena, un vertader diàleg, en el marc de les institucions existents en el seu temps. Tot això, i més, ens ofereix l’obra d’un lluitador que va saber captar les opressions del seu present i expressar-s’hi en contra, i que 50 anys després segueix mostrant-nos, amb la mateixa radicalitat, la realitat mutilada, injusta, terrible del nostre present.
