L’esquerra davant les polítiques d’austeritat: lliçons i mites del deute alemany

Albert Medina Català

Des de mitjans del 2010 l’Eurozona està experimentant una crisi estructural pròpia d’un disseny original defectuós de la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Ara per ara, es manté la integritat de l’àrea monetària a causa del desplegament d’unes mesures comunitàries excepcionals.

A grans trets, per una banda, s’ha creat el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) i el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF). Per l’altra, menys original, s’han reforçat les parets mestres del Tractat de Maastricht (1992) i el Pacte d’Estabilitat i Creixement (1997) amb l’anomenat Pacte Fiscal Europeu (2012), que en termes generals, suposen una revalidació institucional de les polítiques de consolidació fiscal.

No obstant, tot i que l’evidència empírica ha indicat en nombroses ocasions el potencial destructiu de “l’austeritat expansiva”, el directori europeu ha assenyalat la necessitat de ser estrictes amb els objectius de dèficit; ja que, argumenten, que aquesta és la raó principal del retard en el creixement potencial del països de la zona euro i la debilitat exterior de certes economies perifèriques. Aquesta ortodòxia en política econòmica està portant a límits interessants al Banc Central Europeu (BCE), que s’està veient obligat, davant la llosa deflacionista i el risc de default d’algunes economies, a dir i fer coses poc habituals donada la naturalesa inicial de l’euro.

Com és obvi, aquest marc d’ajust macroeconòmic imposat combinat amb la lliure circulació de capitals i la moneda única, dificulta objectivament l’aplicació de polítiques contracícliques. En conseqüència, diversos països europeus han patit grans contraccions del Producte Interior Brut (PIB) i altes taxes de desocupació. Aquesta espiral contractiva, la nefasta gestió política de la Crisi del Deute i el cost de començar a reestructurar el sistema financer ha portat a molts països europeus a contraure grans obligacions financeres.

L’elevat cost social d’aquest successos ha accelerat el procés de redefinició del contracte social a diferents països, fet que en ocasions ha derivat en crisis institucionals. L’arribada d’alguns governs tecnocràtics a la direcció nacional de països membres de la UE no fa més que reafirmar el relat de l’excepcionalitat democràtica en que es mou la UEM. Des d’aquesta perspectiva, l’esquerra ha plantejat repetidament la necessitat de construir artefactes polítics que siguin capaços d’arribar a les oficines dels governs nacionals i iniciar processos de democratització diversos.

Quedant-nos a l’economia, una reflexió pertinent ha estat pensar com evitar haver d’aplicar polítiques d’ajust fiscal. Bàsicament hi ha quatre vies: la creació de diner, la venda d’actius, el creixement econòmic i la reestructuració/impagament del deute. És en el marc d’aquest principi de realitat que l’esquerra política ha fet algunes consideracions, canviants i poc clares, entorn a la qüestió del deute.

Un exemple paradigmàtic és el cas de Syriza, que ha anat modificant els seus posicionaments sobre el deute grec conforme s’anava apropant a la victòria electoral. Aquesta modificació es podria resumir en una progressiva relaxació dels supòsits d’unilateralitat entorn al pagament del deute i l’aposta cap a supòsits que inclouen necessàriament la resolució multilateral. D’aquí que del posicionament inicial d’executar una moratòria i auditoria del deute vinculant es passés a una reformulació ambigua com és el cas de la proposta d’organitzar un Conferència Europea del Deute inspirada en l’Acord de Londres de 1953. Fita que va suposar una quita superior al 50% del deute extern de la República Federal d’Alemanya (RFA).

Curiosament, aquest episodi de la segona postguerra ha estat citat en diverses ocasions per diferents organitzacions d’esquerres, tan en aparicions als mitjans de comunicació com en missatges més formals com és el cas de la “Declaració de Barcelona” en el marc del I Fòrum del Sud d’Europa celebrat al gener del 2015.

El cas de la postguerra d’Alemanya Occidental, és sens dubte, és una història d’èxit. L’evolució econòmica de la RFA, que no representava més del 40% del territori de l’Alemanya del Tercer Reich, va realitzar un procés de reconstrucció econòmica excepcional i que ha estat definit per la historiografia moderna com el “Miracle Econòmic Alemany”. No obstant, tot i que resulta obvi que l’alliberament d’obligacions financeres va donar oxigen a l’administració de Konrad Adenauer, és un mite considerar que aquest fos el factor determinant del miracle.

Proba d’això està en que la RFA ja presentava símptomes d’una recuperació espectacular previ a la quita del deute de 1953. Per exemple, al 1949 la RFA ja va superar en PIB per càpita a la jove república italiana.1 Alemanya Occidental, va generar unes ràtios en formació de capital domèstic respecte l’ajuda nord-americana del Pla Marshall constantment superiors als seus competidors entre 1948 i 1951.2 En termes relatius, la capacitat exportadora germànica a Europa Occidental es va multiplicar per més de sis entre 1948 i 1951, quan França no va ser capaç d’apropar-se a tres.3 Aquesta tendència també es confirma amb el primer instrument europeu de coordinació monetària, la Unió Europea de Pagaments (UEP), on Alemanya ja acumula un superàvit de 584 milions de dòlars durant l’exercici de 1951-52, dada que contrasta amb el dèficits de 602 i 1476 milions de França i Gran Bretanya, respectivament.4

El factor determinant del miracle es troba en la modificació de la política dels guanyadors de la Segona Guerra Mundial respecte Alemanya. En resum, es passa d’una certa política de contenció a Alemanya a una col·laboració pragmàtica a partir de 1947. Segons Josep Fontana a “Por el bien del Imperio”5, Europa Occidental a principis de 1947 es trobava a 18 mesos de suspendre pagaments amb els Estats Units donada ràpida polvorització de divises causades per la dependència comercial europea a l’àrea dòlar. Tan Estats Units com les seves potències aliades a Europa, van entendre que davant de la incapacitat de França de substituir la centralitat econòmica alemanya, l’inici de la Guerra Freda i l’alarmant crisi d’abastiment patida al dur hivern de 1946; resultava políticament arriscat i econòmicament poc realista –com ja havien assenyalat diversos analistes- prescindir del potencial econòmic alemany. És en aquest punt on, la política més o menys promoguda de 1944 a 1947 basada en el càstig polític i econòmic a Alemanya es va transformar en una reticent però necessària política de col·laboració.

Per tant, l’inici de la història l’èxit alemany es troba en dos grans qüestions: la primera, en la necessitat de les potències aliades d’aprofitar-se d’un abastiment regular d’exportacions alemanyes que reduís el risc sistèmic d’una crisi postbèlica per desequilibri exterior causat per l’excessiva dependència als Estats Units, i la segona, dotar a Europa Occidental de l’estabilitat política suficient que permetés una aplicació eficaç de l’estratègia inicial americana de Containment contra l’Unió Soviètica. Va ser, llavors, la multilateralitat de l’Acord de Londres de 1953 una conseqüència lògica un cop decidit –o imposat- el paper que havia de jugar la RFA en el nou ordre econòmic internacional.

Capitulant, resulta de difícil comprensió la raó per la qual certs sectors de l’esquerra situen el cas alemany com a referència per als països perifèrics. Alemanya va poder negociar el deute gràcies a un suport internacional dels Estats Units i a una demanda real dels seus productes d’exportació que el feien imprescindible dins d’una conjuntura excepcional. En el cas de l’Europa perifèrica és exactament el contrari, on el que passa és que aquests països tendeixen a tenir una balança de pagaments negativa, fet que els dona un poder de negociació realment escàs i una dependència exterior pràcticament estructural.

En essència, la conjuntura internacional i les composicions orgàniques de les economies són clau per una comprensió integral de la segona postguerra i representen una bona lliçó per als que avui volen comprendre millor el funcionament d’Europa i les complexitats dels canvis polítics de profunditat.

En conclusió, el trist cas de Syriza és un avís a navegants: l’anàlisi de les esquerres és esbiaixat i l’evidència empírica ho demostra. Resultarà complicat bastir una alternativa raonable a les polítiques d’austeritat sense dimensionar quina és la situació ni el paper –especialment en el terreny econòmic- dels nostres països al Projecte Europeu. Tampoc sense alternatives unilaterals preparades per ser executades en cas que de que, per exemple, l’escenari de la Conferència Europea del Deute fracassi. Si no es modifica la línia política de submissió a la multilateralitat, es correrà el greu risc d’haver d’entonar, com part de l’esquerra grega, el There Is No Alternative.

1 Angus Maddison contents, http://www.ggdc.net/MADDISON/oriindex.htm , Section “Stadistics on World Population, GDP and Per Capita GDP”

2 Maier, Charles S. 1981. The two postwar eras and the conditions for stability in twentieth-century Western Europe. American Historical Review 86(2): 327-352

3 Alan S Milward, The Reconstruction of Western Europe, 1945-51 (United Kingdom: Methuen and Co. Ltd, 1984), 257, Table 30

4 Milward, The European Rescue of Nation-State, (United Kingdom, Routledge, 1992) 401

5 Ed. Pasado & Presente, 2011