Producció comporta destrucció: una crítica ecologista del paradigma econòmic marxista

Joaquim Sempere

A Manuel Sacristán i Julio Anguita, in memoriam

 

La consciència creixent, a escala mundial, de la gravetat dels problemes mediambientals, emblemàticament representats pel canvi climàtic i la pèrdua massiva de biodiversitat, obliga a tots aquells que han ignorat o menystingut fins ara la crisi ecològica a reconsiderar els paràmetres en què s’han mogut i han interpretat el món. Em concentraré, en aquest text, en les febleses del pensament econòmic marxista. Hi ha moltes raons per pensar que el possible ensorrament del capitalisme, almenys tal com l’hem conegut fins ara, vindrà més per la topada amb els límits naturals del planeta que no pel desenllaç de les lluites de classe, tot i que aquestes no desapareixeran, sinó que es mouran cada cop més entorn dels conflictes ecològics. El corpus teòric marxista no ha assumit el paradigma interpretatiu ecològic: tot i acceptar la noció de metabolisme, ha interpretat els canvis en termes evolucionistes –un evolucionisme sui generis, això sí— fent abstracció de les seves interaccions amb els entorns naturals en què es mou sempre la vida, inclosa la vida humana. Les societats humanes evolucionen, sens dubte, però modifiquen el medi i el poden alterar tant que ja no pugui continuar donant suport a la vida en la seva forma habitual: aleshores l’evolució deixa de funcionar com havia funcionat abans i s’atura o s’adapta, si pot, al nou entorn ecològic. Aquest serà el punt de vista des del qual abordaré la meva revisió crítica del marxisme com a teoria i d’algunes conclusions polítiques seves.

La noció marxista de forces productives

La tesi central de la teoria marxista de la història sosté que les “forces productives”, en el curs de la seva evolució, entren “en contradicció” amb les relacions de producció o propietat, desencadenant canvis profunds: una “revolució social”. En el cas del capitalisme modern, la revolució social ha de donar pas al socialisme. En aquest esquema hi ha implícites dues idees: (1) que les forces productives existents com a resultat de l’evolució històrica prèvia formaran una herència que la nova societat rebrà com a tret característic de la societat industrial moderna, herència que no és posada en qüestió sinó celebrada com una fita decisiva del progrés humà; i (2) que res no obliga a considerar el paper del medi ambient natural en els processos productius ni la possibilitat que el progrés pugui topar amb límits naturals, externs a la societat. Atesa, doncs, la importància que la noció de producció pren en aquest esquema, és important revisar-la a la llum del que avui se sap d’ecologia.

Per a Adam Smith i els altres economistes clàssics de finals del segle XVIII i principis del XIX, hi havia tres factors de producció: terra, capital i treball. Marx, tot acceptant aquest esquema, va recollir alhora la observació de William Petty segons la qual, a propòsit del valor, “la terra és la mare i el treball és el pare”, i va donar importància al metabolisme socionatural. El capital seria resultat acumulat de la producció de valor (“treball acumulat”), i per tant un factor ontològicament derivat dels altres dos. Marx va donar una importància crucial al treball com acció específica de l’ésser humà en la seva interacció amb el món físic i amb els altres éssers humans. Amb el treball l’ésser humà no sols transforma el món exterior, sinó que es transforma també ell mateix, fent emergir capacitats, necessitats i aspiracions noves. Però no va explicar què significa el treball humà –ni tampoc la terra— del punt de vista biofísic, tot i reconèixer la importància del metabolisme. Com altres pensadors criticats per l’economia ecològica, va oblidar o subestimar els fluxos físics en favor dels monetaris.

Els factors biogeoquímics de la producció econòmica

En certa manera, es pot acceptar, amb Kenneth Boulding, que terra, capital i treball són més aviat factors distributius que no productius. Al·ludeixen als tipus d’ingrés característics de les economies modernes: renda (de la terra), benefici (del capital) i salari (del treball). Es pot afegir que també al·ludeixen a la distribució social del poder: el capital dóna a qui el controla un poder sobre qui no té cap mitjà de vida i es veu obligat a treballar al servei d’un capitalista a canvi d’un salari. L’observació de Boulding, però, subestima el paper del treball ignorant-ne la significació antropològica profunda. En qualsevol cas, el procés productiu pròpiament dit es conceptualitza millor amb altres categories que prenen en consideració els elements biofísics propis del metabolisme. Podem catalogar-los en vuit factors: 1) treball, 2) coneixement, 3) materials, 4) energia, 5) eines, 6) espai, 7) temps i 8) residus. L’actor d’un procés econòmic, el treballador, concep mentalment un projecte; aplica un coneixement, tant de l’objectiu buscat com dels mitjans per dur-lo a la pràctica; es dota de materials i energia de baixa entropia que obté del medi ambient; combina aquests elements amb l’ajuda d’eines; els processos implicats requereixen espai i temps; i finalment són emesos romanents de materials i energia degradada en forma de residus, que van a parar al medi ambient. Aquest esquema (parcialment inspirat en Boulding) permet descriure de manera més transparent les activitats econòmiques en el marc de l’entorn biogeoquímic en què té lloc el metabolisme socionatural: els materials, l’energia i l’espai provenen del medi natural, al qual van a parar els residus. Aquest inventari de factors revela així de manera transparent que no hi ha producció al marge del medi ambient natural.

Interessa també tenir en compte els conceptes de flux i fons (o béns-fons). Materials, energia, productes i residus circulen: són fluxos. Però en tota producció –com va subratllar Georgescu-Roegen— hi ha elements estables, els béns-fons, que es mantenen inalterables, com les màquines, els locals, etc., encara que amb el temps també es degraden esdevenint residus, i han de ser substituïts. Per a la continuïtat de tota producció cal protegir la capacitat dels béns-fons per fer possibles reiteradament els processos de producció, sense els quals la vida s’interrompria.

Producció econòmica comporta destrucció ecològica

Quan es parla de producció material se suposa l’existència prèvia d’una matèria, sotmesa a una transformació que li dóna una forma que abans no tenia. No es veu, però, que tota producció material comporta una destrucció. Interactuant amb el medi natural –obtenint-ne recursos materials i energia i retornant-li residus— els éssers humans alteren aquest medi, el soscaven, el contaminen, el destrueixen. En els ecosistemes naturals les alteracions provocades pel joc entre els organismes vegetals i animals i l’entorn abiòtic es compensen de manera espontània, mantenint la capacitat d’aquest entorn per reproduir la vida una vegada i una altra –excepte quan es produeixen mutacions qualitatives, de vegades cataclísmiques, que reorganitzen l’ecosistema sobre noves bases. En canvi, quan és l’acció humana la que actua sobre el medi, calen intervencions conscients i deliberades per compensar les destruccions i corregir constantment les alteracions infligides al medi que puguin interrompre la seva capacitat de proporcionar béns i serveis a les comunitats humanes.

Això ja ho havien descobert els primers agricultors i ramaders fa mil·lennis: sabien que després de la collita calia restituir a la terra conreada els nutrients manllevats afegint-hi fems o altres fertilitzants. Sabien que calia extreure fusta del bosc per sota de la seva taxa de regeneració. S’autoimposaven vedes a la pesca per permetre que les poblacions de peixos es recuperessin. Sabien, en suma, que l’ésser humà és un intrús que no pot sobreviure i viure sense ferir d’alguna manera la natura prístina. Però, com en totes les coses humanes, el saber no s’aplica sempre de manera conseqüent ni menys encara infal·lible. La ignorància, la imprevisió, l’ambició excessiva o el càlcul errat han portat moltes societats humanes a destruir la seva base ecològica de subsistència i a desaparèixer.

La consciència de la destrucció inherent a la producció, doncs, ha estat present en la història humana, però sempre coexistint amb l’amenaça d’una ambició excessiva que ha portat, en no poques ocasions, a no administrar amb prudència l’aprofitament del medi natural.

Fins aquí he parlat de recursos biòtics, per naturalesa renovables. En el cas dels recursos minerals de l’escorça terrestre la situació és qualitativament diferent, perquè els materials extrets del sòl o subsòl no es poden regenerar de cap manera. Mentre la humanitat va ser poc nombrosa i només explotava moderadament aquests recursos no renovables, no hi va haver problemes greus de provisió de minerals, tot i que cada mina particular acabava esgotant-se.

En el curs de l’era moderna es van produir dos fenòmens que ho van canviar tot: l’explosió demogràfica acompanyada del saqueig de la biosfera i la fractura metabòlica que va representar la dependència creixent de l’espècie humana dels recursos minerals de l’escorça terrestre.

Explosió demogràfica i saqueig de la biosfera

La població mundial, que havia crescut lentament des dels 2 milions d’habitants estimats del Paleolític fins als 900 milions l’any 1800, es va multiplicar per vuit entre el 1800 i el 2000, assolint els 7.500 milions. Això sol imprimia al medi ambient una petjada ecològica molt superior a la de qualsevol època anterior, augmentada per unes innovacions tècniques més agressives amb el medi natural. En un parell de segles es va produir un gran saqueig de la biosfera. Es van liquidar quantitats immenses d’organismes vivents, fent retrocedir la biodiversitat i posant les bases de la Sisena Gran Extinció d’espècies vives actualment en curs i provocada per l’Homo sapiens. L’espècie humana va disputar amb un èxit aclaparador l’espai vital de la Terra a totes les altres espècies. Es va passar d’un món buit a un món ple (Herman Daly) de pobladors humans.

Fractura metabòlica i dependència de l’escorça terrestre

El segon fenomen va ser una fractura metabòlica: fins a la revolució industrial l’espècie humana havia viscut, com els altres animals, dels béns i recursos proporcionats per la fotosíntesi i havia usat les energies lliures proporcionades per la natura (radiació solar, vent, etc). Amb la revolució industrial es comencen a cremar combustibles fòssils, primer carbó, després petroli i gas fòssil disponibles en el subsòl de la Terra. Però a més a més, les innovacions científiques i tècniques permeten conèixer, descobrir i valorar molts recursos minerals, sobretot metàl·lics, abans ignorats. Comença una carrera per extreure els recursos minerals del subsòl del planeta. A l’inici del present mil·lenni la indústria utilitza pràcticament tots els elements químics de la taula periòdica.

La magnitud de l’explotació dels recursos no renovables de l’escorça terrestre és visible en les xifres següents ofertes per J.M. Naredo. El tonatge de biomassa extreta per les activitats agrícoles, forestals, ramaderes i pesqueres l’any 1995, expressat en milers de milions (109) de tones, pujava a 10,6, descomptant-ne les pèrdues. Per la seva banda, el tonatge de roques i minerals pujava el mateix any a 32, descomptant-ne els residus (gangues i estèrils). En altres termes: la humanitat actual extreu del medi natural tres vegades més quantitat –en pes— de recursos abiòtics del subsòl que de recursos biòtics produïts per la fotosíntesi.

Tant els combustibles fòssils –i l’urani— com els minerals metàl·lics i no metàl·lics són recursos no renovables, presents en quantitats limitades a l’escorça terrestre. Si hi afegim els fertilitzants d’origen també mineral usats en l’agricultura moderna, resulta que les societats humanes han fet un salt de gran transcendència: han passat de dependre de recursos renovables i procedents de la fotosíntesi a dependre de recursos no renovables del subsòl. Aquest canvi ha permès intensificar la producció, obtenint quantitats molt superiors de béns (entre els quals més aliments i medicaments que incrementen la població humana i la seva esperança de vida), i proporcionant utilitats i comoditats mai vistes. Però intensificar la producció en el marc d’un sistema socioeconòmic expansiu com és el capitalisme ha suposat intensificar també la destrucció: sobreexplotació dels recursos renovables i esgotament irreversible dels finits i no renovables. Les millores en el transport han fet possible no dependre dels recursos propers i arribar fins a l’últim racó de món per proveir-se del necessari. La capacitat per no dependre dels ecosistemes de proximitat alimenta la il·lusió que tot li és possible a l’ésser humà, i que no cal restaurar els danys infligits al medi. Des d’aleshores el deliri antropocèntric de dominació il·limitada –que inspira el capitalisme— ha desencadenat una cursa cap a una destrucció creixent de totes les condicions de la vida que no ha cessat d’accelerar-se.

L’esgotament dels combustibles fòssils i l’urani, previst per a la segona meitat del segle XXI, privarà la humanitat de les fonts energètiques que han alimentat –fins en un 85%— tota la civilització industrial. Caldrà trobar fonts alternatives d’energia, que no podran ser altres que les renovables. Però captar les energies renovables requereix espai i materials, i les reserves dels metalls necessaris per fabricar i fer funcionar les infraestructures de captació no basten per obtenir la quantitat desmesurada d’energia que usa l’actual societat industrial. Caldrà reduir dràsticament l’ús d’energia i, per tant, de recursos materials i artefactes. Tenint en compte el volum de la població mundial i la quantitat i qualitat de les demandes dels éssers humans, aquesta situació plantejarà reptes de molt difícil solució.

Redefinir la noció de producció

En aquest context es fa obligat redefinir la noció de producció en la línia abans esmentada, i associar producció econòmica amb deteriorament ecològic (J.M. Naredo), proposant la tasca prèvia de minimitzar la destrucció i la tasca ulterior d’aplicar la regeneració, restauració o reposició com a complement necessari de la producció, a fi de fer possible una economia sostenible en el temps. Avui és més perceptible que mai que els nostres èxits productius són indissociables dels “efectes col·laterals” destructius que suposa la sobreexplotació de la biosfera i l’explotació irreversible de l’escorça terrestre. La destrucció associada a l’actual abundància passarà factura als nostres descendents.

Des dels seus inicis l’agricultura ha requerit alterar els ecosistemes preexistents –sobretot desforestant amb el foc— i reconstruir uns ecosistemes simplificats (agroecosistemes) destinats a assegurar aliments i altres productes vegetals que han resultat (amb excepcions) ecològicament viables, encara que sovint empobrits des de punts de vista diversos. El mateix es pot dir de la ramaderia, la pesca i l’aprofitament forestal. Al llarg de la història hi ha hagut moltes comunitats agrícoles conscients de la necessitat de restauració permanent de la fertilitat de la terra que han trobat fórmules perdurables. Actualment la recuperació ecologista d’aquesta consciència posa en qüestió les pràctiques insostenibles de l’agricultura anomenada industrial aplicades des de fa un parell de segles. S’estan investigant i oferint alternatives, però no hi ha alternativa real sense una agricultura ecològica que no depengui de l’energia del petroli ni d’altres aportacions no renovables de l’escorça terrestre. Les modalitats més artificialitzades d’agricultura moderna (hivernacles, conreu sense terra, agricultura vertical, etc.) només seran vàlides com a pràctiques regeneratives viables si poden prescindir d’inputs no renovables.

La regeneració dels ecosistemes proveïdors d’aliments i d’altres productes biòtics depèn de la fotosíntesi i de l’existència en el moment i el lloc oportú dels nutrients i de l’aigua que fan créixer les plantes, així com de la salut del medi immediat –en particular, la inexistència de matèries tòxiques. Els éssers humans han de vetllar perquè es compleixin totes aquestes condicions. Però, a més, en un “món ple” com és l’actual i on caldrà renunciar a gran part del transport mecànic, han de garantir que la provisió d’aliments sigui suficient i estigui disponible per a la població humana, la qual cosa implica la màxima proximitat possible entre producció i consum, només viable amb una redistribució espacial de les poblacions humanes.

Seduïts per l’industrialisme, el marxisme i altres corrents de pensament modern han subestimat la importància de l’alimentació. Agricultura, ramaderia i pesca han estat vistes com sectors “tradicionals”, incapaços de modernitzar-se i contribuir significativament al creixement econòmic per la seva menor capacitat d’introduir augments de productivitat. Els camperols han estat vistos gairebé com una rèmora del passat. Aquesta visió ha de ser superada: cal restituir al sector agroalimentari i als seus protagonistes la importància vital que tenen. La crisi a la qual ens encaminem els posarà en el lloc que els correspon: un lloc central en la societat. Posarà en evidència la inviabilitat ecològica de les grans aglomeracions urbanes i la necessitat d’un èxode urbà cap a territoris rurals i cap a ciutats mitjanes i petites més pròximes a les fonts d’aliments.

Les greus incògnites del saqueig de l’escorça mineral de la Terra

Les estimacions sobre disponibilitat dels materials de l’escorça terrestre indiquen que en lapses de temps que oscil·len entre els 40 i els 100 anys s’esgotaran els metalls i altres materials estratègics. Això augura un futur en què la humanitat haurà de fer funcionar el seu sistema productiu amb una dotació de recursos que no sols serà limitada, sinó obligadament decreixent a partir d’un punt determinat, perquè el reciclatge no és possible amb rendiments del 100%, de manera que caldrà adaptar el sistema productiu a una quantitat minvant de materials de la Terra. Dades recents del Banc Mundial posen en evidència que actualment les quantitats de metalls reciclats queden lluny de les quantitats extretes del subsòl. El percentatge de metall reciclat que es destina a la demanda final és per a l’alumini del 34-36%, per al cobalt del 32%, per al coure del 20-37%, per al níquel del 29-41% i per al liti de menys de l’1%. Si continuen les actuals taxes d’extracció i de reciclatge, doncs, arribarà un moment en què els metalls disponibles no bastaran per satisfer les demandes d’uns usos industrials en expansió permanent. Caldrà adaptar-se a una utilització menor. El metabolisme industrial només podria imitar els processos biològics circulars de la biosfera si l’energia utilitzada fos tota renovable i el reciclatge fos del 100%, cosa impossible, i tot i així tindria un sostre absolut: les quantitats totals (finites) de metalls i altres materials no biòtics susceptibles de ser extrets de l’escorça terrestre. Com va veure lúcidament Georgescu Roegen fa mig segle, el principal obstacle a la continuïtat de l’industrialisme és més de materials que d’energia.

La finitud de l’escorça terrestre, doncs, posa un límit als minerals aprofitables, incloent en aquest límit la quantitat de metalls necessària per a un model energètic 100% renovable i per a la digitalització que requeriria aquest model amb les actuals tecnologies de captació i de control digital i amb els actuals nivells d’ús energètic. Els recursos minerals no renovables són el cas més flagrant de destrucció associada a la producció perquè és irreversible. De cara al futur, és inevitable plantejar-se formes d’existència humana sobre una base material més reduïda. ¿Serà viable la vida humana? ¿I la civilització?

No hi ha respostes concloents a aquest interrogant. La probabilitat d’un estat prolongat de guerra per recursos creixentment escassos és molt elevada perquè els països més rics i poderosos tindran la temptació d’acaparar tot el que puguin a qualsevol cost. Però fins i tot sense catàstrofes bèl·liques el declivi energètic –i per tant també de materials— comportarà regressions, col·lapses i retrocessos en els nivells de complexitat i de civilització que són impossibles de preveure. (La finitud de l’estoc de materials del planeta fa preveure, en el millor dels casos, un allargament de l’existència humana sobre la Terra sense cap garantia de supervivència indefinida en el temps. Per aconseguir aquest allargament, ja sabem algunes maneres de procedir: reciclar, estalviar, fer artefactes més durables i eficients, reutilitzar i reparar. Probablement no es pot esperar gaire més del futur.)

¿Quines tecnologies?

Els canvis tècnics introduïts en els darrers tres segles en l’esfera productiva s’han desenrotllat i aplicat sense tenir en compte els seus efectes destructius i la correlativa necessitat de restablir o regenerar el medi natural danyat –excepte en aquells aspectes que es tradueixen en reducció de costos monetaris, com, per exemple, el reciclatge de certs materials. Darrera d’aquestes pràctiques hi ha una visió fragmentària del món, probablement marcada per l’èxit cognitiu indubtable del moment analític de la ciència, que dificulta la comprensió de la natura com una totalitat. Kenneth Boulding ho ha formulat amb la metàfora de l’ “economia del cow boy” prevalent en l’economia actual: no cal ocupar-se dels danys al medi natural perquè, un cop esgotat un territori, sempre n’hi ha un altre més lluny susceptible de ser explotat. L’alternativa, segons aquest autor, és l’ “economia de la nau espacial Terra”, en la qual el marc geofísic en què es juga l’aventura humana és una unitat o totalitat tancada (excepte pel que fa a l’energia, provinent del Sol) que s’ha de veure com un reservori finit de recursos que cal reciclar una vegada i una altra per disposar d’aliments i aigua a partir de les deposicions orgàniques dels astronautes.

Els desenrotllaments tècnics dels dos darrers segles han aportat millores a la salut humana, comoditats i innovacions múltiples i transformacions importants en les maneres de viure i de fer les coses, sense cap determinació sistemàtica –però— per preservar el medi natural. En conseqüència les millores aportades han anat massa sovint acompanyades d’efectes col·laterals nocius: contaminació, destrucció d’ecosistemes, intoxicació de sòls i aigües, escalfament global, canvi climàtic i tot un seguit d’altres. El marc capitalista en què han tingut lloc aquests desenrotllaments, d’altra banda, ha afavorit aquelles innovacions que podien incrementar la rotació del capital, la taxa de beneficis, la pèrdua d’autonomia del treballador (que el fa més dependent del poder patronal), etc., com ho il·lustren les màquines que estalvien treball humà, que acceleren tota mena de processos, que transporten persones i coses amb rapidesa i eficàcia. Han progressat també els procediments per acumular poder, com la indústria de guerra i els mecanismes de control sobre les persones i les col·lectivitats. La digitalització, per agafar l’avenç més recent, comporta el control de processos –que pot facilitar, per exemple, el bon funcionament d’una xarxa elèctrica— però també de persones amb finalitats de manipulació. L’evolució tècnica, en suma, no ha estat guiada per una consciència ecològica de la dependència humana respecte de la natura, sinó per l’ambició i la desmesura, accentuats pels èxits científico-tècnics dels dos darrers segles. Ningú pot saber fins a quin punt l’espècie humana serà capaç de gestionar el potencial de les tècniques actuals i futures, per al bé i per al mal.

Paradoxalment, pot ser que la finitud dels recursos de la Terra sigui l’obstacle insuperable que aconsegueixi aturar la carrera cap a l’abisme. Igual que l’escassesa de metalls de l’escorça terrestre fa impossible una infraestructura d’energies renovables que proveeixi la humanitat de les quantitats d’energia usada avui, també farà impossible el desplegament previst de les xarxes de comunicació i la digitalització que promouen i celebren els heralds d’aquest progrés. Com ens ha indicat darrerament Jorge Riechmann, els sistemes informàtics ja estan avui consumint quantitats d’energia equiparables a les consumides per tota l’aviació civil mundial i té uns requeriments en metalls escassos que aviat arribaran al límit, sobretot tenint en compte que és un sector industrial en expansió galopant.

També és possible imaginar que una petita part de la humanitat pugui arribar a dominar una quantitat suficient de fonts de recursos del subsòl per erigir-se (almenys durant un temps, abans d’esgotar la seva base material) en potència dominant sobre la resta de la humanitat. El desigual repartiment dels recursos de la terra permet preveure escenaris de futur molt variats, incloent-hi les distopies més devastadores.

Paradigmes ecològic i evolucionista

Si es considera que impera una llei evolutiva, la dinàmica del canvi obeeix a forces internes, no contextuals. Així, l’evolucionisme de Herbert Spencer –per posar un cas extrem— contempla el pas de l’homogeneïtat a l’heterogeneïtat o el pas del simple al complex com a lleis evolutives universals, que actuen al marge de qualssevol factors contextuals. Ara bé, les societats no existeixen en el buit, sinó en un entorn natural. La vida humana no pot existir sense un intercanvi permanent de materials i energia amb aquest entorn. L’entorn natural proporciona a l’individu humà aliments, aire, aigua, llum solar, etc., i l’organisme humà li retorna diòxid de carboni, orina, excrements, suor i altres dejeccions.

L’organisme humà evoluciona, des de la naixença fins a la mort, travessant diverses fases programades en el genoma. Però aquest procés no depèn només de l’evolució endògena de l’organisme: depèn també de les interaccions amb l’entorn, i no només de l’entorn natural sinó també del social. Així, a més del factor evolutiu, l’ésser humà està sotmès al factor ecològic o ambiental. En determinades condicions el factor evolutiu pot actuar amb una aparent autonomia, però el factor ecològic sempre hi és present i pot interferir tallant en sec l’evolució o modificant-ne el rumb.

El que val per a la persona individual val també per a les societats humanes, que també viuen i es transformen sotmeses a factors evolutius i ecològics alhora. Un defecte essencial de la majoria de concepcions del canvi social és menystenir o ignorar el factor ecològic. La tesis de teoria marxista de la història segons la qual les forces productives canvien arrossegant en aquests canvis les relacions de propietat deixa de banda el factor ecològic. El fet que Marx, Engels i molts pensadors marxistes, especialment historiadors i economistes, hagin incorporat als seus estudis elements ambientals (geografia física, recursos naturals disponibles, rendiments agrícoles, formes d’energia usades, degradacions del medi, etc.) és senyal del seu sentit de la realitat a l’hora d’observar els fenòmens en joc. Però no indica de cap manera que el factor ecològic formi part del corpus teòric marxista. La prova d’això és que no es vincula l’industrialisme modern amb la fractura metabòlica que va suposar la substitució de la matriu energètica solar per la matriu fossilista i la dependència massiva dels minerals de l’escorça terrestre, que porta al seu front la marca del seu final ineluctable. No haver copsat aquesta fractura és resultat d’una visió no ecològica, sinó evolucionista. No haver comprès la diferència radical entre un metabolisme basat en la fotosíntesi i les energies lliures i un metabolisme basat en recursos no renovables i finits, destinat al carreró sense sortida de l’esgotament dels estocs del subsòl, és una feblesa teòrica que impedeix abordar adequadament la interpretació de l’industrialisme i de les seves perspectives.

Un element de la perspectiva de futur que, amb aquest marc teòric, resulta invisible és que l’esgotament de la matriu energètica fossilista farà impossible la continuïtat del capitalisme com a sistema socioeconòmic basat en l’expansió indefinida de la producció de valor i, per tant, de l’apropiació i acumulació de recursos naturals. Aquest topall –intrínsecament ecològic— representa un obstacle a la continuïtat del sistema molt més contundent que el topall social contemplat per Marx i Engels: “la burgesia produeix sobretot els seus propis enterramorts. La seva desaparició i la victòria del proletariat són igualment inevitables” (Manifest del partit comunista).

El metabolisme contempla també el consum: el subjecte del possible canvi

El metabolisme no s’acaba en l’esfera productiva: es perllonga en l’esfera del consum. No caldria l’esforç ni el desgast associats a la producció si l’ésser humà no hagués de menjar, beure, protegir-se de la intempèrie, viatjar, etc. El consum –en sentit ampli, incloent-hi l’ús d’objectes o artefactes— dóna el seu sentit i la seva finalitat a la producció, i és per tant l’acte final de tota seqüència metabòlica. Així, doncs, no es pot comprendre la producció sense prendre en consideració el consum. El treball aporta producció, però la persona treballadora només pot viure consumint. En fases primerenques del capitalisme, mentre els patrons poguessin comprimir els salaris per incrementar plusvàlua i beneficis empresarials, els treballadors consumien molt poc, només allò que els permetia de sobreviure, condició perquè la societat pogués funcionar i els capitalistes acumular. La diferència de classes era molt visible tant pel que fa al control del poder com pel que fa al nivell i qualitat del consum. Però a mesura que va créixer la productivitat del treball, va resultar possible augmentar la capacitat adquisitiva dels salaris i alhora multiplicar l’oferta de béns manufacturats, permetent a les classes treballadores accedir a nivells de consum superiors. L’èxit del consum de masses impulsat durant la fase fordista del capitalisme rau en el fet que els productes oferts en el mercat són vistos pels seus destinataris com una millora de les seves condicions de vida. Entre l’empresari capitalista i els seus assalariats hi ha conflicte d’interessos, però també hi ha la relació cooperativa entre qui ofereix el bé desitjat i qui l’adquireix. L’un no pot existir sense l’altre. Es necessiten mútuament perquè la producció necessita el consum i el consum necessita la producció. Aquest és el secret de la gran capacitat integradora del consum de masses. La lluita de classes no deixa d’existir, declaradament o en fase de latència. Però perd virulència mentre el sistema pugui proporcionar ingressos acceptables i una certa seguretat vital a una part important dels treballadors de les metròpolis.

La mundialització afavoreix aquest “mutualisme” entre classes socials. L’espoli imperialista de la perifèria permet al capital repartir els sobrebeneficis entre els assalariats i les classes populars metropolitanes. Apareixen diferències enormes de nivell d’ingressos i qualitat de vida entre les classes populars dels països centrals i dels perifèrics que marquen una divisòria d’interessos, traduïble en racisme, supremacisme o nacionalisme de les societats privilegiades contra les poblacions del Sud del planeta, sobretot a mesura que creixen les migracions cap al Nord. La confrontació de classes a l’interior de cada país perd exclusivitat a mesura que augmenten les desigualtats entre països. En aquestes circumstàncies no sembla plausible esperar que les classes populars o treballadores esdevinguin “els enterramorts” de “la burgesia”. El capitalisme toparà amb els límits ecològics abans que amb les contradiccions socials.

Constatar això no implica oblidar ni ignorar que la lluita de classes persisteix, tant a les metròpolis del centre com a les perifèries. Fins i tot durant les fases d’alts salaris i relatiu benestar popular, el capitalisme manté, en els països centrals, el seu poder i sotmet els assalariats a l’alienació, la precarietat i l’atur. A escala mundial, deixa incessantment una estela de víctimes en el seu camí, no sols les víctimes del règim salarial, sinó també les de l’expulsió, despossessió i desarrelament. Liquida milions d’explotacions agrícoles familiars als països centrals i sobretot als perifèrics. Desplaça poblacions de les seves terres ancestrals per construir embassaments, obrir mines, destruir boscos per facilitar els seus negocis (en la mineria, la producció elèctrica, l’obtenció de fusta, el conreu de palma o soja, la ramaderia extensiva…). Milions de pescadors dels països perifèrics són desplaçats i arruïnats per flotes pesqueres industrials procedents de països del Nord que rapinyen les aigües dels països perifèrics. Durant els darrers decennis s’intensifica el saqueig d’ecosistemes i de persones arreu del planeta a mesura que creixen les dificultats per mantenir les taxes de guany. Aquestes dificultats empenyen els capitals cap a l’especulació financera com a font creixent de beneficis, generant distorsions addicionals en la capacitat per gestionar uns recursos naturals escassos al servei de la vida. Les víctimes lluiten i lluitaran, però les dificultats per crear fronts comuns internacionals contra el sistema auguren –com s’ha dit abans— que el final del capitalisme serà abans un resultat de la seva topada amb els límits del planeta que de la lluita de classes. El que la lluita de classes –totes les lluites socials, de fet— podran determinar, en funció dels projectes que puguin elaborar i imposar, és la forma que puguin adoptar les possibles societats postcapitalistes.

Sobre la complexitat

Un tema freqüent entre els crítics del creixement convençuts de la inviabilitat de la societat industrial (i/o “postindustrial”) i de la seva deriva cap a alguna modalitat de col·lapse és que la complexitat inherent a l’actual civilització esdevindrà inviable quan no estiguin disponibles, en quantitat i qualitat, els materials i l’energia que la sostenen. Aquesta complexitat depèn de la capacitat per obtenir aliments i altres béns bàsics per a la immensa majoria gràcies al treball d’un percentatge molt baix de la població activa. Aquesta estructura de la població activa allibera persones que es poden així dedicar a moltes altres activitats, des de la recerca científica a la indústria cultural i del lleure, des de la fabricació d’objectes tècnicament sofisticats fins als serveis personals, el turisme, l’administració, etc. La suma d’una avançada divisió del treball i un augment de la productivitat, lligats a l’abundància d’energia disponible, allibera personal que es pot dedicar a activitats menys necessàries, configurant societats altament complexes. Si el declivi material i energètic elimina aquestes facilitats i obliga grans contingents de població a tornar a la terra i a les altres activitats primàries, absolutament indispensables, retrocedirà el temps de treball social destinat a activitats més o menys “supèrflues” que caracteritzen la complexitat de les nostres societats. No serà possible mantenir tants treballadors de serveis no essencials, amb el retrocés consegüent en sectors tan importants com la ciència. El transport –que avui usa la meitat aproximada de tota l’energia exosomàtica de la humanitat— s’encongirà, reduint el turisme, els viatges i el moviment de mercaderies, i reforçant el retrocés de la divisió del treball. Les activitats humanes en general esdevindran més locals.

La taxa de retorn energètic informa de l’energia neta disponible. Les energies fòssils i l’urani han tingut i tenen unes taxes elevades que durant dos segles han fet possibles elevats nivells de consum, d’interdependència entre comunitats i de diversitat i complexitat social. Les energies de fonts renovables, en canvi, tenen taxes de retorn inferiors; la seva densitat molt més baixa fa que requereixin molt espai i materials per capturar l’energia necessària. Per obtenir una mateixa quantitat d’electricitat, un parc eòlic necessita aproximadament 25 vegades més ferro i altres metalls que una central de gas fòssil. S’ha estimat que la complexitat social pròpia d’una vida civilitzada moderna requereix taxes de retorn de determinades magnituds. No és gens clar, a partir d’aquestes estimacions, que en condicions de declivi energètic i material es pugui mantenir, amb energies renovables, la complexitat social de les actuals societats avançades i, per tant, el seu nivell de civilització material.

Però en la literatura existent se sol manejar una noció de complexitat no prou analitzada, que pot resultar unilateral. Caldria distingir la complexitat econòmica-ecològica de la complexitat cultural. És imaginable un metabolisme simplificat que no impliqui pèrdua substancial de complexitat cultural. Eliminar d’arrel la hipertròfia del transport, l’obsolescència provocada, l’agricultura química i tantes altres modalitats de producció i consum extremadament malbaratadores de recursos simplificaria el metabolisme reduint la petjada ecològica: ¿estaria això necessàriament vinculat a un empobriment cultural? L’aparellatge comunicatiu i informàtic, que avui s’utilitza per finalitats lúdiques i pornogràfiques o per activitats banals perfectament prescindibles, té un cost ingent en materials i energia: caldria redimensionar-lo a la baixa. Però un cop redimensionat, ¿no podria constituir un instrumental bàsic per mantenir els nivells de comunicació, cooperació econòmica internacional, intercanvi d’idees, col·laboració cultural i científica i difusió artística exigits per la complexitat cultural d’una vida civilitzada capaç de conservar moltes de les millors adquisicions del progrés tècnic dels últims anys? Per fer previsions plausibles hem de reconsiderar la noció de complexitat.

Distingir, en aquesta línia, entre modalitats de complexitat social em sembla una línia interessant de reflexió. Hi ha al segle XX exemples de complexitat cultural possible sobre bases econòmiques febles que ajuden a imaginar escenaris així. La Unió Soviètica va tenir nivells de producció i consum molt inferiors als de l’Europa occidental, però va ser capaç de desenvolupar una oferta artística en els camps de la música simfònica i el ballet amb estàndards de qualitat comparables als dels països més avançats; i d’aconseguir èxits tècnics en la indústria militar i aeroespacial també comparables. Això suposa capacitat per alliberar personal d’activitats lligades a la subsistència en economies amb productivitat més baixa: depèn de decisions polítiques sobre assignació de recursos i prioritats socials. Indica que hi ha marges per obtenir resultats culturals sobre bases econòmiques aparentment massa pobres per fer-los possibles. El cas il·lustra la possibilitat d’assignacions alternatives.

Conclusió provisional

El capitalisme és incapaç de redreçar la situació en tant que sistema que no es regula per una voluntat col·lectiva, sinó per uns automatismes derivats de milions de decisions inconnexes d’agents econòmics particulars que es guien per l’afany individual de guany i de poder i sense el contrapès d’institucions que vetllin per preservar les fonts comunes de vida amb intervencions deliberades i conscients. Per implantar una economia sostenible en el temps, capaç de regular adequadament el metabolisme humà amb la natura i introduir dia a dia les mesures de regeneració necessàries, cal un altre sistema.

La tècnica, en aquest context, evoluciona en sentits equivocats. Estalvia treball humà, automatitza els processos, els accelera, els subordina a controls mecànics o electrònics, introdueix artefactes d’utilitat dubtosa o clarament nociva, etc. S’acumulen a ritmes incessants innovacions que no responen a cap utilitat socialment raonable, sinó només al culte a l’acceleració, la novetat, el poder i el control. El predomini de l’economia capitalista fa que cada innovació no tardi a passar del laboratori a la indústria i busqui el màxim nombre de destinataris per maximitzar les vendes i els beneficis dels capitals, sense considerar la finitud de les reserves de recursos naturals ni les necessitats d’una població mundial que no cessa d’expandir-se. La recerca científica i tècnica no s’orienta a trobar solucions regeneratives per reparar les destruccions, sinó ben al contrari a actuacions més devastadores encara.

En definitiva, les forces productives existents no són una herència desitjable tal com són avui, ni poden ser considerades al marge del medi ambient natural i els seus límits. Hauran de ser transformades a fons a fi que en els processos de producció no sols no destrossin la terra, sinó que la mantinguin en condicions de sostenir la vida humana, restaurant-la quan calgui i cuidant-la com un progenitor que pensi en la seva descendència. (L’única excepció són la ciència i les tècniques, les quals, però, evolucionen de diferents maneres segons les prioritats de cada societat, i s’hauran de sotmetre a uns imperatius de sostenibilitat ecològica i humanista.) Tampoc té cap sentit aspirar a cap ordre social postcapitalista que prometi l’abundància per a tothom: en un “món ple” només serà possible aspirar a una suficiència frugal compatible amb els límits d’allò que la Terra pugui oferir a la humanitat sense deixar de ser el claustre matern que els humans hauran d’aprendre a respectar. En això es resumeix el canvi de paradigma necessari.

Barcelona, 20 d’octubre de 2020

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *